Lluís Busquets i Grabulosa

Ens retallaran l’Estatut, diuen. Doncs, moltes gràcies, senyors del Tribunal Polític dit Constitucional. Traient la careta d’Espanya han fet que l’Estat tingui un greu problema i han deixat la seva política en hores baixes. La feblesa d’Espanya és la força de Catalunya. Repeteixo: moltes gràcies. Han estat tan mesquins de no adonar-se que una sentència contra Catalunya mai no suposarà cap mena de postura guanyadora per a Espanya ans tot el contrari: vostès l’acaben d’endebolir.

El procés va ser llarg. Vam seguir lleis, regles i reglaments fets per vostès. Els representants del poble català van aprovar un Estatut al nostre Parlament. Per a un poble democràtic, ja n’hi hauria d’haver hagut prou (no trobaran a gaires llocs dues instàncies judicials). Però, tot i així, vam ser bons súbdits (aquest és el problema: ser súbdits i deixar que vostès ens hi tinguin) i el vam “passar” per les seves “Cortes”. Allí vam trobar un senyor que es deia Guerra. Va dir que hi passaria el ribot i en sortir l’Estatut de les la seva comissió “no lo conocería ni Dios”. Va ser així. Malgrat tot, retallat, curtet de gambals i boterut, era el nostre Estatutet. I va ser aprovat. I el vam referendar. Hi va haver molta abstenció, cert: hi havia un partit (ERC) que el trobava massa minso i va fer propaganda pel “no”; n’hi havia un altre que el trobava massa generós (PP) i també demanà als seus que votessin “no”. Malgrat tot, va sortir “sí”. Un miracle? Més i tot: en d’altres territoris espanyols ens el van copiar. I no va passar res.

Aleshores el PP i un ex-socialista “Defensor del Poble” (palesant la seva manera “sui generis” de defensar el poble català que havia votat l’Estatut i el seu grau i qualitat de demòcrata) el van recórrer i vostès, senyors magistrats polítics del TC, en comptes de dir que no tenien res a fer amb un text que havia votat el poble —a Dret s’ensenya que cap Magistrat és més que el poble—, empesos per interessos ineluctables, es van dir: “Ara és la nostra”. I han fet i desfet, cosit i descosit, tallat i retallat com han volgut. Gràcies. La trencadissa no se la poden ni imaginar. Han deixat palès el model d’Estat que tenen els partits que els han fet servir a vostès de putxinel•lis, senyors Magistrats. Ara els catalans sabem que no ens hem de sotmetre mai més a lleis, regles ni reglaments fets per vostès. La participació de Catalunya en una Espanya que no vol maldar per trobar l’encaix català veritable queda ferida i sagnant per sempre: han donat més motius que mai als catalans per sentir-se empesos a caminar sols. L’Estatut era el nostre pacte amb l’Estat. Ho deia Montilla. I vostès no ens hi volen lliures. Ara ja sabem quin és el seu dibuix d’Espanya i, saben?, no ens abelleix. Gràcies, senyors Magistrats polítics del TC, per trencar el pacte i allunyar més que mai Catalunya d’Espanya. Han deixat de manifest a tots els catalans que el seu projecte d’Espanya no ens pot interessar de cap de les maneres: als catalans ens volen pencant i contribuint, però lligats i emmordassats.

Ah!, els he de dir una cosa. Esperàvem el que han fet. Catalunya, per a Espanya, sempre ha estat un mal necessari que ha calgut controlar (bombardejar-la cada 50 anys, van coincidir a dir un militarot de qui no vull recordar el nom i un polític com Azaña). La dreta sempre ha volgut anivellar, assimilar Catalunya, amb mitjans lícits o il•lícits. I l’esquerra, també, no ens enganyéssim. La diferència catalana incomoda: si no es nota massa visible des de Catalunya, des de l’esquerra encara s’arriba a acceptar (com en el cas d’ICV); si se’n fa massa, de visible, se sacrifica l’esquerra catalana, com ha passat històricament. En tenim nota presa.

I encara 3els vull dir una altra cosa, senyors Magistrats polítics, malgrat els sàpiga greu. La seva sentència, per significativa que sigui, no és decisiva. La que és decisiva és l’agenda que d’ara endavant portarem els catalans a terme amb els polítics a primera fila liderant la mobilització i sense baralles. Sense aquest PSC que vol i dol, perquè s’ha de sentir defraudat i enganyat per força (l’anunciat pla B del senyor Montilla haurà de quallar en alguna cosa: qüestionarà la Constitució del 78? Es posarà a fer un nou Estatut? Ens posarem a demanar el Concert econòmic?). Sense la desorientació de CiU, temorosa que el sobiranisme li faci perdre la centralitat política. Sense les contradiccions d’ERC entre mantenir les promeses i anar de bracet amb qui et fa la traveta tot mirant de reüll vells guardians com Carretero i joves fornades que els voten i els xiulen...

Tindrem una agenda com cal, del President i del Parlament, no ho dubtin, i una mobilització ciutadana que ni se l’esperen: independentistes, federalistes, autonomistes, sobiranistes i tota mena d’entitats cíviques expressaran amb convicció i serenitat davant d’Europa que fan costat als polítics i que plegats acceptem que ens hem de buscar la vida un cop vostès ens han deixat fora del terreny de joc. La prudència no es farà ser covards (Companys) i els interessos partidistes no ens faran ser garrepes ni tergiversar realitats, fent creure que és blanc el que és negre (finançament) i donant pes a uns problemes (la crisi econòmica) menystenint la personalitat de Catalunya. El procés ja no té marxa enrere. Cap sentència de cap Tribunal no pot condicionar els objectius legítims d’un poble. Els nostres manaies del tripartit, saben?, estaven entrampats entre la responsabilitat institucional de conservar la poltrona i una aigualida política sense identitat. Gràcies, senyors magistrats del polític TC: els han obert els ulls i hauran d’aprendre a corre-cuita que el catalanisme no exigeix unitat ideològica, però sí dignitat. I per a ells no sols seria indigne sinó abjecte, vil, roí, infame i vergonyós acomodar-se al que vostès diguin i no fer cas del que ha votat el poble que els ha triat. Ara veuran com sense que calgui cap mena d’uniformitat ideològica, trobaran la unitat de resposta per fer front a la seva sentència.
Gràcies, senyors magistrats del polític TC per atorgar-nos a tots plegats, institucions i societat civil, la lucidesa d’aquesta agenda que auguro, per ensenyar-nos a aprendre a renunciar a la prèdica simbòlica i a acceptar la complexitat de la política dels fets. Gràcies per fer-nos superar les aventures de la nostra història: no caurem en els paranys de Pau Claris, de Macià o de Companys. Enllà dels dos objectius que uneixen tots els catalans —assolir el màxim autogovern i el ple reconeixement nacional— ens han fet aprendre que l’opció independentista és democràtica, legal i legítimament defensable en el concert de les nacions: ja la defensen fins i tot molts d’aquells que temps enrere creien en la via federal. Gràcies per fer que Espanya oblidi el passat i la història. Cuba es va estar anys i panys demanant un Estatut diferenciat. Espanya no l’hi va voler donar i vet aquí que cercà la manera de desempallegar-se’n. Ara la guerra de Cuba té un nom: Europa. Ara ja és clar: Catalunya no s’aturarà fins haver aconseguit l’autogovern i el ple reconeixement com a nació. I Europa, encara que a alguns de vostès els sàpiga greu, senyors magistrats polítics, acabarà fent-nos costat. <19-x-09>

En les meves xerrades als cadells dels partits catalans (i catalanistes) no m’he cansat de repetir que no passéssim al davant dels bascos a l’hora de fer un referèndum d’autodeterminació. Primer, Euskadi; després, ja el farem nosaltres. Primer, que la resta d’Espanya es trobi un referèndum amb una participació indiscutible i un “sí” massiu, i a veure com reacciona. Mentrestant, nosaltres les veiem venir i ens preparem per donar-hi la volta. Prou sabem com les gasten a la resta d’Espanya: diuen que si mai es plantegés la independència d’algun territori hispànic, la resta també hi té vot i veu. Com si el veí de sota casa tingués vot i veu a l’hora de posar els mobles i els quadres del meu menjador. Tenim a la memòria què es va fer amb Ibarretxe quan va voler anar amb el lliri d’una llei feta per Espanya a la mà (la Constitució no va ser referendada a Euskadi!). Hem de tenir consciència de jugar a camp contrari. Ja sabem com s’amplifica a la resta d’Espanya el que passa a Catalunya. Que vint o trenta mil persones es manifestessin l’11 de setembre pacíficament i civilitzada no interessa: l’únic que interessa és que un desassenyat cremés la bandera espanyola (en Prats obre cada any el seu telenotícies amb una “cremà” d’aquestes!) i que un centenar de mal educats al matí escridassessin Montilla per un tema laboral i una altra vintena, per un tema polític, la cantant israeliana al migdia. És clar que d’això en té la culpa el President, perquè, vist que el tema de la independència ha agafat a contrapeu el PSC-PSOE, s’ha posat a parlar de la crisi econòmica com el que ara importa de veritat al país deixant el tema de l’autodeterminació de banda. I no. Com escrivia Ferran Mascarell (“Avui”, 13-IX-09), socialista i ex-conseller, “...el sentit comú dels ciutadans ho relliga tot: crisi econòmica, justícia social, desplegament estatutari i identitat comunitària i personal. Justícia social i identitat comunitària són dues cares de la mateixa moneda. La gent vincula els problemes (la crisi, l’atur, les dificultats nacionals, les prepotències estatals) amb les solucions (Estatut, justícia social, oportunitats i causes col•lectives, federalisme o independentisme). Fraccionar els problemes, aïllar-los, emmascarar-los, només disminueix la importància de la política i dels governs”. (Espero que això li ho hagin subratllat en el resum de premsa que rep el President!)

I dic el que dic als cadells catalanistes perquè ja sé que quan una persona madura i s’independitza dels pares no demana permís. L’independentisme es pren, no es demana, sento com un eco xirinaquià. Però, així com el socialisme actual està entrampat entre la prepotència d’un estat que no voldria deixar anar poder ni a Europa ni a les autonomies, tot i que aquestes siguin part constitutiva del mateix Estat (per això el federalisme que predicava Maragall topà amb la vacuïtat del federalisme del PSOE i només s’ha de veure el que està obligat a escriure una persona tan intel•ligent com el Sr. Iceta!), l’independentisme català corre el perill de convertir-se en un independentisme de saló.

La simple pregunta de la consulta d’Arenys de Munt del passat 13 de setembre —simple consulta, no referèndum— “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”, no hauria d’haver posat nerviosos com va posar mitjans i polítics de l’Ebre en avall. Els mitjans castellans feien preguntes com volent deixar sense resposta, però m’agradaria oferir-la. “Digui’m una raó per defensar la sobirania” : perquè no em facin referendar un Estatut i després uns senyors que es diuen Tribunal Constitucional es vulguin posar damunt del que la comunitat de ciutadans ha votat, perquè no em robin més amb estafes de finançaments, per tenir autopistes de franc i ordinadors per als meus fills gratis com a la resta de l’Estat, perquè no m’engaltin una Constitució com si fos un Codi penal, per... “¿Per què la vol, la independència?” I per què he de dependre d’algú, podent no fer-ho? “És compatible ser president del Barça i ser independentista?” El que no hauria de ser compatible és no ser-ho...

Interessants aquells 72 falangistes que anaven contra els nacionalismes —deien— i cridaven “¡Unidad nacional!” (Es referien a la “nación espanyola”, és clar! ) Som en un moment clau i crític i s’ho ensumen des de les Castelles, tot i no voler entendre res; per això han magnificat la consulta d’Arenys, amb possibilitat d’estendre’s com una taca d’oli. En aquests darrers anys, cert, hem guanyat la batalla essencial del ser o no ser de Catalunya. Ara haurem de decidir on volem ser, com volem ser-hi i de quina manera volem arribar-hi. La manera, per a un noviolent com servidor, és clara: pacíficament; i això suposa començar per reformar la Constitució sense temences. L’on té només dues respostes: a Europa o a Espanya. I la segona està lligada amb el com: si som a Espanya, volem ser-hi sense cap mena de subjecció. Hi ha entesos (Juan José López Burniol, per exemple) que asseguren que “a Espanya no li interessa, ni li pot interessar mai, una Catalunya lligada a ella per una relació de tipus confederal, ja que és preferible, des del punt de vista dels interessos espanyols, una Catalunya independent que una Catalunya lligada a Espanya per una relació bilateral” (“Avui”, 13-IX-09).

Fem una mica de memòria. Després del Tejerazo, el PSOE s’avingué amb la UCD per aprovar una Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic i, el 14-III-1982, Catalunya va viure una de les mobilitzacions més multitudinàries de la seva història. Havia comprès que li volien pispar la seva ja migrada autonomia del cafè per a tots. Aleshores sis dirigents de l’esquerra independentista van ser detinguts acusats d’“apología a la rebelión”. Saben quin va ser el seu delicte? Portar una pancarta on es podia llegir “Independència”. Ara... això seria inacceptable. Han canviat moltes coses, des d’aleshores. Molt més del que els catalans som conscients. La “conllevancia” orteguiana de l’Estatut de la II República resulta més que eixorca. Europa i les autonomies han afeblit l’Estat. Des de Catalunya s’ha abandonat la idea d’Espanya a la classe política espanyola, no pas per desídia, sinó perquè finalment es va encarnant la convicció de la impossibilitat d’un projecte espanyol compartit. “Desafecció”, en deia Montilla. Però mai Espanya no ha desitjat uns lligams tan intensos com ara amb la Catalunya-mamella. Ens tracten una mica bilateralment des del punt de vista cultural (el nostre teatre és “adorable” a Madrid, però segueixen sense voler conèixer la nostra literatura i inaugurant Instituts Cervantes sense col•laborar amb el Ramon Llull), ens accepten de mal grat una bilateralitat econòmica (balances fiscals, finançament...), però ens priven i seguiran fent-ho d’una bilateralitat jurídico-política: saben que sortirien escaldats. I la tria, per part nostra, és ben senzilla: o bilateralitat (acceptant fins i tot una relació federal simètrica entre els Estats federats i el poder central, i, si arribés el cas, asimètrica pel que toqués al contingut de les competències) o independència. Però, construïm-la, aquesta independència. Abandonem la retòrica de la independència sense política i la independència de les consultes de saló o de sala de plens dels ajuntaments. No perdem el llençol d’aquesta bugada amb noves esterilitats. L’equip contrari també té davantera i s’esforça per mirar de colar-nos el gol definitiu. <5-x-09>