Morí l’1 de juliol i, com sempre passa en aquest país, es desfermaren els elogis, fins i tot els d’aquells que l’havien criticat tota la vida o no li havien perdonat que escrivís en castellà. Només m’agradaria, ara, afegir una cosa a les tones d’elogis que hem llegit des d’aleshores: Porcel arribà on era perquè s’ho havia guanyat a pols; tenia un sentit innat de la llengua viva que es parlava al seu redós pairal i va aprendre a destil•lar-la a l’hora d’observar i plasmar la realitat, en el seu vessant periodístic, i a fantasiejar-la amb precisió, riquesa i un pols de barroquisme líric, en el seu vessant de narrador eximi. Llegeixin les novel•les del mite d’Andratx: La lluna i el Cala Llamp (1963), Els argonautes (1968), Difunts sota els ametllers en flor (1969), Cavalls cap a la fosca (1974) i m’ho sabran dir! I consti que si no parlo d’altres obres és per manca d’espai.
Dit això, Porcel va ser sempre una força vital, ple de contradiccions. Abans de res, es va crear ell mateix com a personatge (també ho va fer Terenci Moix), dins i fora del temps cronològic dels mortals; per això podia donar-se-les de badoc com Pla, tot i ser un treballador empedreït; podia fer-se el brusc i primari tot i que sabia resultar seductor com un cardenal florentí; i d’articulista culte com Joan Fuster, tot i haver-se fet ell mateix visceralment; passava per arrelat al país tot i no fer-li mandra cap viatge on pogués posar el nas a fets diversos que no volia que li resultessin estranys (del maig francès a la Xina de Mao); aparentava ser un rebel anarquistoide (a mi em va mostrar una vegada el carnet de la CNT) tot i agradar-li acostar-se al poder (Pujol li oferí “Destino” que dirigí els anys 1975-1977, i, ja president, el 1989, la direcció de l’Institut Català d’Estudis Mediterranis (ICEM); el rei es reservava cada estiu un matí per anar a parlar amb ell a Andratx). I un altre tret important: en aquests darrers temps, quan Porcel se les podia donar de venir dels llocs després d’haver-hi anat (no com d’altres) i sabia que podia fer el que li donés la gana, des d’assessorar editors a fer un programa de TV, va ser sempre fidel al seu íntim anhel: arribar a l’excel•lència de la narració i ser considerat per això. Amb aquest objectiu era capaç de vendre’s l’anima al diable, i ben fet que feia. Un Nobel com el que ell s’anava preparant demana molta paciència. I ara la nostra llengua se l’ha perdut! (En aquest sentit, sempre recordaré que se’l convidà a un Congrés de l’AILLC al Canadà, a fer-hi la cloenda. Pensant en el plus d’avorriment que suposen aquests actes, s’excusà dient que no podia. Algú de l’organització en va saber més. El va trucar. “Hi serà Fulanet, que es va interessar per una de les seves obres.” (Fulanet era un dels traductors més reconeguts dels EUA.) Va canviar d’opinió i viatjà al Canadà. I desplegant les seves dots de seducció, va obtenir la versió anglesa d’una de les seves novel•les!
Aquesta capacitat de seducció, es deu haver desplegat post-mortem en les necrològiques que hem llegit: semblava que Porcel hagués nascut escriptor. Ningú no es recordava dels seus anys foscos a Mallorca, sota la tutoria de Villalonga i Cela (el primer el va fer entrar a “Papeles de Son Armadans”, a “Baleares” a “Diario de Mallorca” i en fa un retrat a Flo la Vigne), ni de la seva formació autodidacta (els anys 50 era un home de Cursillos de cristiandad i de Congregació mariana!), ni del seu salt a Barcelona, on arriba, inexpert i desorientat, amb 23 anys, el 1960, sense intenció de romandre-hi, ni de la seva topada amb Joan Triadú, que li ofereix el seu domicili i on descobreix...tantes coses (entre elles, la versió de Riba de l’Odissea!). Llavors va haver de treballar en una empresa de mobles per subsistir i escrivia teatre. No va ser fins al 65 que començà les entrevistes a “Serra d’Or”. I quines entrevistes! Les meves circumstàncies d’aleshores feien que sols pogués tenir la revista de nit, i me les llegia fascinat robant hores al descans. I quina intel•ligència la seva, d’anar a veure els grans autors, Caterina Albert, Josep Pla... I d’aprendre’n! “Vaig fer de corrector de proves a la Vergara i a Planeta. En castellà, sí. El català me l’he après jo sol, fent cada vegada menys faltes”, m’explicà una vegada.
L’any 1978 li vaig anar a fer una d’aquelles llargues entrevistes que el “Correu” em publicava a doble pàgina a la seva casa de Valldoreix. M’havia seduït Cavalls cap a la fosca i l’havia analitzada. Es va admirar d’una anàlisi com aquella. Quan em vaig acomiadar em convidà a Andratx. “Vine-hi quan vulguis”. (No vaig gosar anar-hi mai, ni les vegades que vaig visitar el seu poble nadiu!) Vam parlar de tot i em va deixar clar que, per a ell, periodisme i literatura eren la mateixa cosa. Joyce o Kafka, no l’entusiasmaven. Dickens, Tolstoi o Mann, sí. Entre els castellans, em va triar Baroja , Valle-Inclán, Azorín... Vam parlar llarga estona de Shakespeare, fins al punt que, en la dedicatòria del llibre, hi fa referència. “Et fa por estar malalt?” “El càncer i els accidents de trànsit em fan patir molt. La mort m’horroritza:” Com amb tots els entrevistats, vaig voler parlar de religió. “Jo entenc la religió com a l’Àsia, l’Àfrica o el món àrab: un fet de tradició, lligat amb la història i la cultura. Més que heterodoxa, la meva és una posició marginal [...] M’he casat per l’Església com un fet cultural. Entre els jutges de la justícia burgesa i l’Església, vaig saber de seguida què triar. Ara, no tinc res a veure, amb les pedagogies moralistes ni amb creences transcendents...” “L’home, reduït a cavalcada cap a la fosca, vaja”, que li dic. “La transcendència ningú no l’ha provada i, a mi, això de «la dreta de Déu Pare» em produeix una certa estupefacció...” Això no obstant, a l’enterrament d’Andratx, va voler que es cantés un fragment del Cant de la Sibil•la: “Jesucrist, rei universal, / home i ver Déu eternal, /del cel vindrà per jutjar / i a cada u lo just darà”.
Va ser en aquesta entrevista —ara, repassant-la, me n’he adonat— que li vaig fer sintetitzar el seu tarannà vital: “Redueix-me totes les teves obsessions en una”. “El goig d’explotar-me a mi mateix. Possiblement aquí resideix la meva força”.
Després, la veritat, el vaig tractar només en trobades ocasionals. Recordo que amb motiu de la presentació de L’emperador o l’ull del vent (2001), em va dir que llavors es produïen millors novel•les catalanes que no pas castellanes. I que m’havia llegit algun llibre, no recordo quin. El 9 de desembre del 2007, en la seva columna de “La Vanguardia”, parlà del llibre sobre Jesús de mossèn Puig i del meu: “...dos libros de interés parejo, acaso ya imprescindibles, por su rigor de contenido e indagación o debate fronterizos [...] Estamos en las antípodas de las banales hagiografías piadosas.” Em tractava exageradament d’ “especialista en temàtica bíblica”. Vaig pensar que ja no em reconeixia, però el vaig trucar per agrair-li la columna i congratular-me pel seu restabliment. Em reconeixia perfectament i volia llegir la meva darrera novel•la, que havia vist anunciada. “Fes-me-la arribar, cony! Ara he vençut el càncer”, em va dir. No vaig gosar respondre-li que els càncers no poden res contra els gegants.
<10-08-09>
Ha estat distingit amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany el lingüista Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell, 1940). Un premi que ens honora a tots. Catedràtic a la Universitat i vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans, és una de les persones que ha estudiat més a fons la llengua catalana. Si no recordo malament, vaig fer dos cursos amb ell, a finals dels 70. Era el temps que posava llistes d’alumnes amb l’assignatura aprovada però amb deficiència en l’ús de la llengua catalana. No quedava aprovada del tot fins a superar les deficiències. Servidor ja em guanyava la vida com a professor i ell ho sabia: em tractava amb exigència —de vegades sol•licitant-me davant de tots qüestions no fàcils—, però amb respecte. Les seves classes eren sempre un munt de preguntes. Es pot dir que les solucions te les havies d’anar trobant pel teu compte. Estudiar les seves qüestions sintàctiques no era fàcil. De vegades deia: això us ho explicarà millor Fulanet. I et portava a classe un professor alemany (recordo un tal Falk) per exposar-nos el tema del “ser” i l’“estar” , atès que era el tema de la seva tesi. D’altres vegades es carregava l’encarcarament d’alguns correctors. Ja feia articles als diaris. En recordo un de laudatori de la Trinca, quan encara poca gent coneixia la Trinca; lloava el grup, justament, per la seva desinhibició davant la llengua i per la seva creativitat.
L’any 1982 la gent del Mall em va encarregar un llibre de literatura catalana per al denominat aleshores Curs d’Orientació Universitària (COU), perquè s’havia posat l’assignatura, però encara no n’hi havia gaire material a l’abast. I me l’encarregà amb totes les urgències que feien al cas. Va ser Literatura catalana: textos d’orientació universitària; es publicà a inicis del 1983 i assolí dues edicions. El vaig anar a trobar perquè, si el text li semblava prou plausible, m’hi volgués escriure un pròleg... Llavors era el Coordinador d’aquella matèria per al COU: era la persona adient. Del meu llibre li va agradar que els textos dels autors, digeribles i analitzables, fossin al centre de les meves anàlisis. I va escriure que havia estat “el primer professor que havia tingut el coratge d’elaborar un manual de literatura per al Curs d’Orientació Universitària”. Li’n vaig quedar molt reconegut i em va servir de molt més estímul del que ell es podia imaginar, perquè, un altre professor universitari, poc després, per raons extraacadèmiques i extraliteràries que ara no vénen al cas, em va dedicar gairebé dues pàgines al diari “Avui” per carregar-se’l. Quan aquest passat mes de juny, doncs, vaig adonar-me que la joveníssima Dra. Laura Borràs, membre del Jurat del Premi d’Honor, avui professora universitària i ex-alumna meva —que va estudiar amb aquest llibre!— li parlava com a ex-alumna que també fou, em va semblar veure el fil de diferents generacions que hem contribuït, ni que sigui amb un granet de sorra per la meva part, a atorgar carta de normalitat a la nostra llengua.
Solà és un home reflexiu i seriós, treballador infatigable i rigorós, suposo que lent en la reflexió, però quan arriba a una monjoia segura, ja podeu estar segurs que ha descobert el catau de la llebre. Acaba d’aplegar els seus articles al diari sota el títol Plantem cara, un recull que segueix un de 1999, Parlem-ne. Parlo dels llibres destinats al gran públic, no pas als d’especialitat lingüística o gramatical —prepara un nou volum de l’Obra Completa de Pompeu Fabra i col•labora en la Gramàtica normativa de l’IEC—, perquè, segons diu, ha constatat que la vida de la llengua depèn cada cop més de la vida social que de la gramàtica.
Hi ha qui es pensa que els lingüistes són persones tancades en la seva torre d’ivori maneflejant el llenguatge frigorifitzat dels diccionaris. Per superar aquesta imatge vull recollir algunes declaracions de Joan Solà.
“La llengua es troba jurídicament atrapada en una teranyina que acabarà ofegant-la irremissiblement. El sociolingüistes ho tenen molt clar: una llengua només se salva si és útil i necessària. Si sense llengua tens dificultats, anem bé. Però aquí s’ha muntat un sostre polític i lingüístic baix, i resulta que es pot viure la mar de bé sense utilitzar gens ni mica la llengua. Un exemple: l’esquifit 3% d’immigrants que es matriculen a cursos de català en certes conurbacions al cap de quinze dies s’ha reduït a l’1%. Flairen senzillament que en dir-los que necessitaven el català els havien estafat...” Allò de la crosta catalanista, recorden?
I no serà que el català és massa dificultós? “El català no té ni més ni menys problemes gramaticals específics que qualsevol altra llengua. La pregunta escaient, potser, seria si la llengua catalana té problemes específics. I la resposta és afirmativa. Problemes que es deriven de dos fets. El primer, que és molt semblant a les llengües veïnes, perquè és romànica. I en segon lloc, que és una llengua que té la pressió del castellà, aquí, i del francès i l’italià en altres bandes, llengües més fortes socialment i políticament que influeixen en la nostra.”
Algú li responia que si analitzàvem rètols, menús als bars i restaurants, correus electrònics... el resultat era que no és fàcil usar la llengua amb naturalitat i correcció. “No ho nego. Tothom té una bona quantitat de dubtes de lèxic, de pronunciació, de fraseologia, d’argot... Mirat des de fora, fredament, som un poble estrany, que viu amb un constant patiment. Tots ens equivoquem, a tots ens influeix la pressió del castellà. Si analitzéssim la qualitat lingüística dels que defensem el català, ens trobaríem amb una llengua absolutament barrejada. Els joves, que ja no tenen el sentiment de pàtria gaire arrelat i es miren només la llengua com a vehicle, arribarà un moment que diran que amb l’altra llengua ho poden dir tot amb menys problemes i més seguretat.” Més clar, aigua.
I la darrera: “El nucli central del problema del català és claríssim. En Prat de la Riba i en Fabra ja el van detectar i el van assumir com a polítics. Fabra fins i tot el tenia més clar que Prat. Tenia clar que no estava jugant a una llengua folklòrica, igual com va fer Pujol al crear TV3: no va voler fer cap televisió antropològica. No es tractava de normalitzar una llengua per als diumenges a la tarda o per a la poesia jocfloralesca... No. Es tractava de fer una llengua com les altres: autònoma, ben construïda. Segona idea que tenien: aquesta llengua i el poble que la parla són la mateixa cosa. No es poden separar. Per tant, políticament, només pots aspirar a tenir una personalitat política pròpia; has de ser sobirà. Diguem-li com vulguem: autonomia, independència,confederació, federació. Però a tu no t’ha de manar ningú. Sinó, sempre actuaràs com un subordinat i acceptaràs, mentalment —encara que ho neguis de paraula, com fan els polítics— que ets una part subordinada d’Espanya. Igualment amb la llengua: no pots acceptar que la teva sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que tu. Acceptar-ho es la mort.” No calen comentaris.<27-07-09>