Lluís Busquets i Grabulosa

L’expressió “ballar a la coberta del Titànic” s’empra per recordar-nos que potser som en el moment anterior a l’enfonsament del vaixell terraqüi. Ho fa “Cristianisme i Justícia” en els papers titulats “Any nou, reptes nous”. Els papers comencen recordant els mots que va dir Ingrid Betancourt després de l’alliberament de les FARC referits als privilegiats que tenim “llençols cada nit i la taula parada tres cops al dia”. Per als que no disposen d’aquest privilegi, això és, per al 80% del planeta que per a nosaltres són excepció, l’excepció som nosaltres.

Els papers de “Cristianisme i Justícia” analitzen en deu punts l’estat de les coses que no sirguen al món d’avui. Nosaltres només n’afrontarem dos, la crisi econòmica i la crisi de la justícia. La crisi la veien venir fins i tot els no entesos. Tothom sabia que el sistema explo­taria algun dia, però tothom reaccionà procurant enriquir-se abans de l’explosió de la bombolla. No és una simple culpa externa "dels go­verns" o dels de fora, tot i que els nostres governants no van saber posar-nos en una actitud d'alerta (si no d’alarma) i de solidaritat alhora. A Espanya hi va haver, doncs, un in­negable retard a reaccionar i prova d’això és que la lluita contra la crisi es reflecteix poc en els pressupostos del 2009. Precisament era aquí on més es podia pre­veure: pel pes que en la nostra eco­nomia tenia la construcció, pel pes que hi tenen els serveis i perquè la nostra pro­ductivitat depèn en bona mesura d’indústries foranes en ple procés de deslocalit­zació. Per això, per a “Cristianisme i Justícia” el govern va ser poc previsor, llevat que recorregués directament a l’engany, obsessionat per donar una bona imatge electoral.

Cert que molt més tard es van prendre algunes mesures, molt necessàries sens dubte, pe­rò també injustes. I són injustes perquè ajuden els botxins més que les víctimes. Lluny de denunciar la hipocresia i la mal­dat del nostre sistema econòmic, es va creure necessari intervenir —amb els diners de tots— per treure de l’abisme i de la fa­llida els qui s’havien enriquit desaforadament. “Cristianisme i Justícia” diu sense embuts: “Cap culpable no ha estat castigat i, tot i que hi ha una culpa anònima en el siste­ma, aquesta vegada hi ha hagut clars de­linqüents particulars, que van precipitar el desastre i n’engrandiren les dimensions, i que han estat acomiadats del seu càrrec cobrant indemnitzacions milionàries. De nou es confirma la dita popular: qui roba vint euros per menjar és un lladre, qui ro­ba un milió d'euros és un home de nego­cis espavilat. Fa mal constatar que men­tre la fam al món ha augmentat durant l’any 2008, una part important d’aquest problema s’hauria pogut calmar amb una petita part del que s’ha donat als grans sa­quejadors, per treure’ls de la fallida”. I posa tres exemples: “Durant la campanya electoral es va utilitzar contra el Sr. Manuel Pizarro la dada que havia cobrat dos mil milions de pessetes com a indemnització en dei­xar la seva feina. I la crítica era vàlida més enllà dels interessos electorals. Amb mo­tiu de la crisi hem sabut que el president del Deutsche Bank guanya tretze milions d'euros a l'any i el de Porsche la considerable xifra de seixanta milions. Des del punt de vista de la moral catòlica, aques­tes xifres són simplement furts greus.”

Res d’estrany que, amb un esguard vers el futur, quan es refereix a la necessitat de "refundar el capitalisme" d’acord amb la publicitada reunió de lí­ders mundials a Washington el passat 15 de no­vembre expliqui que “refundar” pot equivaler al famós consell del marquès de Lampedusa: “canviar allò que calgui perquè no canviï res.” Juntament amb aquestes crítiques, cal dir que no es deixa de lloar l'esforç del govern per no re­tallar les despeses socials en temps de cri­si.

Pel que fa a la justícia, es demana menys partidisme i més solvència. Mentre els polítics celebraven, amb una petita part de raó, que finalment s’havia desembussat el problema de la com­posició del Consell General del Poder Judicial, els ciutadans vam obrir uns ulls com taronges en comprovar que cap dels jutges nomenats per al Consell no pertanyia a aquesta meitat de la judicatu­ra que no milita en cap organització de jutges, sinó que tots eren membres d’organitzacions que són ja conegudes com a afins a un o a l’altre dels dos grans partits que dominen l’escena espanyola. En una paraula: la solució al problema del Consell General del Poder Judicial va ser una solució política, fruit d’un "qui dóna rebre espera" entre polítics. Com hem fet des d’aquestes mateixes pàgines, “Cristianisme i Justícia” ho valora com un clar atemptat al principi d’independència de poders, fona­mental en tota democràcia. I afegeix: “ Després, aquests polítics s'ompliran la boca afir­mant que respecten les decisions de la jus­tícia, mentre callen que aquesta justícia està formada per titelles seus.”

Una cosa semblant ha succeït amb el Tribunal Constitucional, un òrgan judi­cial fonamental per al funcionament del sistema democràtic espanyol. Enguany aquest tribunal ha assolit nivells inaccep­tables de desprestigi en fer-se evident l’existència de dos blocs clarament definits en el seu si. Aquests blocs votaven siste­màticament allò que afavoria el partit que els havia votat, al marge de quin fos el contingut jurídic del tractat. Estem par­lant d’un tribunal que té facultat per a rec­tificar qualsevol llei, encara que hagi es­tat aprovada per un parlament o votada en referèndum. El procedir d’aquests magis­trats posa en dubte la seva actuació pre­sent i futura sobre algunes qüestions essencials sobre les quals s’ha de pronunciar durant els propers mesos. Els processos oberts per a renovar la compo­sició d’aquest Tribunal tampoc no des­perten gaires esperances en relació a una recuperació del prestigi i 1'autoritat necessaris.

Aquest, òbviament, és un tema molt més ampli i costaria poc evocar altres escàndols vis­cuts per la ciutadania davant de la justí­cia com les darreres involucracions en casos d’espionatge polític, les falses agafades de grups de persones musulmanes que han de deixar anar tot seguit malgrat les greus acusacions de què han estat objecte, per no parlar de la discutible vaga d’uns servidors privilegiats de l’Estat. Deixem tan sols constància que el món de la justícia és un dels que requereixen a l’Estat una re­forma més àmplia i radical: una reforma que implicaria agilitzar, democratitzar i independitzar. Sabem que hi ha jutges ex­cel·lents com a persones i com a profes­sionals. Potser són així la majoria. Potser és difícil administrar justícia amb mitjans insuficients i en una situació estructural­ment injusta. <18-05-09>

El passat dia 18 d’abril s’atorgà el premi de prosa narrativa “Marian Vayreda” a El meu cor cap a tu per sempre, de David Nel·lo. El darrer “Marian Vayreda”, atorgat fa un any i publicat el passat setembre per Empúries, se’l va endur el dietari d’Isidor Cònsul Tractat de geografia. He dit més d’un cop que l’autor és un veritable “animal literari” en el millor sentit del terme. Val la pena parlar, doncs, d’aquesta obra per part de qui, en aquests mateix rotatiu, publicà, durant anys, pàgines de dietari literari i ha fet una mica l’experiència de tota la cuina que hi ha al darrera. M’he divertit amb dietaris i memòries de Sagarra, m’he fet més savi amb els d’Albert Manent o Gimferrer, però m’han fet molta enveja literària els de Verdaguer, els de Pla i alguns pocs d’altres pel tot el que m’han suposat de model o paradigma; deixeu-me esmentar pel retrat i l’ambient, els de Guansé; pel traç i acabats, els de Jordana; pel detallisme emotiu, els de Benguerel; pel lirisme de la prosa, els de Marià Manent i Joan Teixidor. Doncs, bé: també me n’han fet, d’enveja, algunes pàgines de l’Isidor Cònsul. Resulta menys gras, menys groller que Pla i menys barroc que Gimferrer. La vitalitat que traspua és menys barroera que la del primer; la seva filigrana més escarida, sense rinxolar exageradament l’erudició com de vegades fa el segon. Repeteixo, el seu estil s’apropa a Guansé, Manent o Teixidor.

Comencem dient que aquest dietari ha anat precedit per altres dos, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004) i que, seguint Teixidor, prescindeix de les dades cronològiques típiques i tòpiques de la literatura dietariesca. Això li permet un ventall de possibilitats, amb proses que ratllen la ficció, l’autobiografia, l’apunt memorialístic, la història, la crònica periodística, la guia turística, la crítica, i, en definitiva, una absoluta vinculació de l’art i la vida. I, enllà dels registres, els tons anímics també resulten diferents: l’exultació, el lament o l’enyor, l’admiració es contrapunten amb una fina ironia o amb un sarcasme contingut: la història de l’aventurer de Bellpuig, amb la impossibilitat de naufragar, al mateix temps, a Cuba i a Filipines, malgrat la làpida del cementiri, acaba amb un veritable epifonema.

El llibre té dues parts: “Petita terra” i “Cor meu, el món”, cadascuna de les quals va encapçalada per uns versos de S. Espriu i J. Sarsanedas, d’on ha pouat aquests títols, amb la qual cosa ja palesa una voluntat poetitzadora de la realitat (les cites del seu primer dietari eren, com he dit, narratives). La primera part està dividida en tres blocs, encapçalats per un quasi-conte situat entre el febrer a l’abril de 1931, any de la República i que marca una intencionalitat ben destriable. El primer bloc està lligat al seu redós familiar de Bellpuig (“el meu poble”, deia a Cinc estacions), a la plana d’Urgell, i ens parla del seu pas al món adult després d’estudiar Magisteri a Lleida i de la seva estrena com a professor per ajudar l’economia familiar arrasada en un incendi. Abraça des del 1931 i el 1942, quan la seva mare era una esplèndida noia de 17 anys, fins al 2007, deu anys després de la mort del pare. I, a més dels pares, hi retrata, una jove M. Mercè Marçal, un Kubala patint Alzheimer i el bisbe Deig. El nucli geogràfic del segon bloc és Cervera de la Segarra, on rau la seva segona residència, que hi ha bastit amb la Romi, la seva parella. Aquí agafa pes al dietari cultural i ens assabentem d’una possible visita del poverello d’Assís a la vila de Cervera o de les correries eròtiques de Ferran d’Aragó per aquells tocoms. En el tercer bloc ens assabentem de l’afecció a l’excursionisme del seu autor: el titula ‘Les meves muntanyes’ i ens hi presenta diferents excursions i travesses, del Moianès a Boumort passant pel Pallars o per la Garrotxa. D’aquesta part, més que els dos assenyats fracassos d’assolir l’Aneto, més que el relat de quan va fer el cim del Mont Perdut, em quedo amb els textos dedicats als llogarrets dels seus ancestres, a la Ribagorçana, a Espés —on, del casalot de Ca de Lluvic el seu pare va sortir per anar a la guerra—, i a Sirès, on la seva tieta Maria s’havia casat amb l’hereu de can Xonllanes, mas que el temps ha convertit en munt de runes. Els espais reals serveixen sovint a Cònsul per evocar espais literaris, però cap de més ben assolits que aquests: a can Xonllanes hi veu el casalot de Bearn o la sala de les nines i Espès, d’on algun dia, n’estic segur, sortiran nous relats o alguna novel·la, li resulta la terra macondiana dels Aureliano Buendía. (Interessant subratllar que del lloc on habitualment viu —Sant Just Desvern— o treballa —Barcelona—, no hi trobem ni una ratlla.)

La segona part del llibre, presentada amb quatre blocs, reporta diferents viatges fora de Catalunya amb les evocacions pertinents, començant per tres viatges de Setmana Santa (primer a Conca —del castell de Garcimuñoz a Uclés—, i després per la nostra Mediterrània: Micenes —amb l’ombra d’Agamèmnon— i Creta). Segueix una estada a Rússia —de Moscou a Sant Petersburg i Peredelkino, on saluda Günter Grass—, tres díptics novament mediterranis i dues fugides a Amèrica: una a Manhattan i una altra a Mèxic. Molts d’aquests viatges els ha fet per la seva professió o gràcies al seus càrrecs al PEN-Club, és clar, però val a dir que els aprofita per alliberar-se de la cotilla que suposen aquests encontres internacionals i penetrar en ell mateix: llegeixin les seves impressions de la festa escolar de “la campaneta” en plena Plaça Roja de Moscou o la caminada per la platja de Tel-Aviv fins a Jaffa, quan podia haver agafat un autobús com hem fet tants altres turistes, o la visita nocturna a la Plaça de les Tres Cultures a Tlatelolco, i m’ho sabran dir.

Personalment, d’aquesta segona part, em quedo amb les notes italianes d’Arezzo, on va a cercar l’ombra de Petrarca, i amb la nota d’Ovidi escrita amb l’excusa d’haver-se identificat a Roma, vora el Tíber, a frec del Ponte Mílvio, la vil·la on el poeta rebia les seves amants, amb tot l’enyor que li havia de suposar el seu exili al Mar Negre. De fet el dietari del Cònsul destil·la enyorament. Vital i vigorós en la tria de situacions que fa, resulta elegíac de fons, en el sentit que fixa una realitat i la rememora com un conjur, això és, amb la recança que d’aquella manera exacta ja no la podrà fruir mai més. I per això la salva de l’oblit. He parlat abans de poetització. L’absolut poètic també rau aquí.

El procés és aquest: Cònsul tria el record o l’evocació i li posa marc per no perdre’s la vivència ell mateix més que no pas per oferir-la als lectors. (Recordar és tornar a viure. Ell ja l’ha fruit; si nosaltres no ho fem, pitjor per a nosaltres...) Per la forma, per la selecció, per l’ordenació rítmica dels retalls memorialístics, per la cadència, per la tendresa que expressa, per la musicalitat amb què amara l’escriptura, em resulta també, i del tot, un dietari liricoelegíac. I consti que no pretén assolir cap mena de prosa poètica enfadosa, però sí uns ritmes musicals, mesurats i amb absoluta serenor. I tot entorn de tres temes cabdals: família, literatura i Catalunya. Si volen degustar literatura... ja ho saben. <4-v-09>