Ara que s’apropa la voràgine del Sant Jordi i encara no s’ha fet el rànquing de les novel·les més venudes (s’acabarà fent abans de la Diada), m’agradaria recomanar-los quatre llibres apareguts recentment i que són d’aquells que, si d’una banda demanen calma a l’hora de llegir, de l’altra deixen pòsit. Del primer és autor Pere Joan Sureda i Canals, enginyer industrial nascut a Santa Eugènia de Ter i es titula Del bressol a la cuneta (Girona: CCG Edicions, 2009); es tracta de la biografia del seu pare, l’exemplar saltenc Pere Sureda i Corominas, assassinat per ser un creient convençut i un fejocista declarat a Orriols el 25-08-1937, en els dies del desori revolucionari de la nostra conflagració incivil, quan l’autor tot just es trobava en procés de gestació. És un llibre, d’una banda, emotiu a més no poder des del punt de vista humà —s’hi alternen dietaris del biografiat amb d’altres testimonis dels tràgics fets que li tocà viure—, i, d’altra banda, sociopolíticament imprescindible, perquè forneix dades del tot rellevants. Per exemple, del degoteig de víctimes en terres gironines de la repressió revolucionària. Qualsevol ciutadà interessat pel rerefons del que va suposar el paroxisme històric del 1936-39 l’hauria de tenir en un prestatge per no oblidar-se’n mai. Sobretot, s’hi pot seguir l’esllavissament d’aquella Generalitat republicana no sols capaç de fer decrets depurant funcionaris, mestres i jutges amb una ambigüitat tan mesurada com per permetre’n la persecució (n’hi havia prou de ser “notòriament enemic del nou règim”) sinó de la seva persecució a l’Església (“es preciso destruirla como institución social”, proclamava “La Batalla” ), ordenant el lliurament d’imatges, gravats i quadres religiosos, creus o devocionaris —com més tard s’ordenà el lliurement de tota quantitat de plata superior a 300 pts— , l’agressió històrica més bèstia a la llibertat individual. Sureda té l’encert d’exposar les dues Catalunyes de què parlà el canonge Cardó davant del lector perquè sigui ell a valorar com va poder esdevenir-se que una Catalunya del tot minoritària s’imposés a la resta. I ho fa amb el coratge de qui no calla i amb la humilitat de qui perdona.


Els altres dos llibres són dos poemaris, l’un de la ceramista i escultora Josefina Peraire, titulat Pell de temps (Barcelona: Editorial Compte d’Aure, 2009), i l’altre de Joan Mercader, amb pròleg de Ricard Creus, titulat Quart minvant (Barcelona: Viena, 2009). De Josefina Peraire —alumne avantatjada del grup “Poesia Viva” de mestre Josep Colet, el qual caldrà que honorem algun dia com mereix— era interessant veure on s’abocava el seu itinerari poètic constituït per A l’ombra dels bambús (2001), Interiors (2003), Sucre amarg (2005), perquè, amb aquest darrer recull, semblava encallat en un cert negativisme. Ara, en canvi, el pessimisme sembla resolt per l’assumpció del pas del temps i l’espiritualització d’indrets vitalment significatius. El llibre té quatre parts, ‘Aromes breus’ (haikús i tankas), ‘L’efímer personal’, ‘Indrets’ i ‘Tardoral’. L’objectiu és alçar-se damunt la vulgaritat i la banalitat quotidianes mitjançant el fet d’estar disposat a la creació assumint la pròpia maduresa des del fet de sentir-se “quart creixent/ que aspira al ple,/ malgrat el temps en contra...”


I posats entre fases lunars, Quart minvant, de Mercader —quin immens error no haver-lo inclòs en l’antologia El paisatge d’Olot. La construcció literària de la Garrotxa (Avenç: 2009)!—, ens arriba després de Creuer (2008), un poemari mereixedor del premi Grandalla d’Andorra i del voluminós Memoràndum. Més de 60 anys intentant de ser poeta (Olot: Aubert, 2008), on ens aplegava, com una confessió íntima, els orígens ignots del seu bon fer poètic. Quart minvant va ser finalista als Premis Ciutat de Tarragona de 2006 i al Marià Manent de Premià de Mar el 2007. Vull pensar que, si no va obtenir-ne el guardó va ser perquè es tracta d’un llibre punyent, que certifica la fallida del cos i el declivi de la vida amb un iscurs dur, escarit, precís, sense concessions a l’optimisme; i això, és clar, no agrada als jurats que han d’atorgar premis. Tanmateix, en el quart minvant de la vida, el que compta és la passió amb què s’ha viscut, la recreació que n’hem fet (i les creacions que hi hem deixat) enllà del pòsit d’amor que s’ha anat escampant al llarg de tot el viatge. Per això el poemari, dirigit a un “tú” múltiple (a voltes el mateix poeta, a voltes la seva companya i encara el lector) té tot un ventall de belles reaccions enfront de la vellesa: des de la franca constatació del pas del temps, al sarcasme (“La vellesa no és dramàtica,/ si consideres l’alternativa”); des de l’assumpció del record, a la tendresa; des de l’escapçament de trossets de vida, la a perspectiva de la mort. Però, sempre, Mercader destil·la una saviesa que t’enriqueix com a lector, perquè la fas teva vulgues no vulgues sabent-te humà igual que ell mateix i, per tant, limitat i necessitat de cohort. Fixem-nos en aquest exemple: “He suspès el viatge fabulós/ vers la felicitat/ ara que sé que les petites alegries/ que de puntetes han passat/ sense adonar-me’n/ eren la felicitat.” I, justament, perquè el llibre planteja situacions de risc, el trobo més que mai obert al Transcendent com en aquest poema de fe condicionada: “si morir és adormir-se/ als braços de la fe/ amb l’esperança d’una nova vida,/ llavors no és res morir.”


El darrer llibre de què vull parlar és un volum pòstum de Lluís M. Xirinacs, Filosofia i pràctica de la noviolència (Maçaners: Abadia Editors, 2009), que malgrat el títol, es llegeix de forma senzilla planera, ja que és fruit d’un curs oral que dictà; tanmateix, suposa un enriquiment espiritual com pocs. Res d’estrany que hagi volgut prologar-lo Raimon Panikkar, de manera que es troben en un petit volum dues de les màximes personalitats religioses catalanes dels darrers temps quant a intel·ligència, testimoni i actitud. El llibre resulta, a més, tot un tractat d’espiritualitat per al segle XXI, tan malalt per la seva manca. Moltes vegades servidor mateix havia demanat a Xirinacs per què, atès que li sol·licitaven cursos sobre la noviolència (escrita així, sense guionet, com a actitud, per distingir-la de la simple lluita no violenta), no n’escrivia un tractadet. Ell solia respondre que Gandhi havia practicat molt més la noviolència que no pas n’havia escrit. “Jo també l’he practicada. La no violència és una força sense aturador. El tractadet ja l’escriureu vosaltres, quan jo falti”. Si ell ho volgué així, ara podem dir que gràcies a la Fundació Xirinacs ja el tenim a les llibreries. No se’l perdin. <20-iv-09>



Bones tardes a tothom i moltes gràcies per la seva presència.

Suposo que com a curador d’aquest llibre pòstum d’En Lluís M. em toca d’explicar-ne una mica l’estructura, exposar-ne el contingut i dir quina mena d’intervencions, d’acord amb el consell editorial de la Fundació Xirinacs, hi hem fet. Em cal dir, abans de res, que aquest llibre és fruit d’un curs oral dictat a La Plana (El Bages) per L. M. Xirinacs l’agost del 2001. Conxa Garcia en va fer la transcripció i una primera estructuració; sense la seva feina, res no hauria estat possible. Carme Béjar, Núria Roig i sembla que el mateix M. Xirinacs en van fer una primera revisió. Així i tot, quedaven nuclis desenganxats, perícopes repetides, cites pròpies de la inexactitud de l’oralitat i algunes errates, qui sap si de transcripció. Editorialment semblava inadequat presentar-lo com era, de manera que se’ns encarregà d’organitzar els continguts i, sempre que fos possible, oferir amb exactitud les cites bíbliques i d’altra mena, contextualitzar-les i fins i tot anotar-les si ho requerien. Això donà una certa feina. Per fer un sol exemple: Xirinacs citava oralment Sant Joan de la Creu, però els versos que n’esmentava no es trobaven enlloc de la seva obra poètica completa. Vam recórrer al carmelita P. Borrell, que ens ajudà a treure’n l’entrellat com expliquem al seu lloc, cosa que també vull agrair. El Consell editorial decidí també, contra l’IEC, escriure amb un sol mot el neologisme Noviolència, i no pas com un mot compost amb guionet, per distingir l’actitud de la no-violència de la filosofia i estratègia de transformació social com l’entenia Xirinacs. També ens va semblar adequat demanar a Raimon Panikkar la introducció del llibre a partir de les seves conegudes nou sutres sobre la pau —i en una de les visites ens va dir no sols que se sentia germà bessó de Xirinacs sinó que aquesta introducció l’honorava— i, finalment, se’m demanà un breu epíleg que afrontés la història de la no-violència a casa nostra i el perquè declarar-se “amic d’ETA i de Batasuna” representava justament l’aplicació de les teories noviolents de Gandhi.

Dit això, quant a l’estructura, val a dir que hem respectat l’ordre del curs i, si de cas, sols hem procurat que cada epígraf sigui adequat amb la teoria que conté i desplega. Certament el llibre té unes parts definides que podríem deduir i des de les quals s’entendrà el contingut del llibre. Podrien ser aquestes: I. Cap a una definició de noviolència; II. Models per superar-la; III. Història de la noviolència; IV. El subjecte humà i el subjecte col·lectiu noviolents entesos dins l’harmonia universal; V. Les vint negacions de l’hinduisme; VI. Pràctica de la lluita noviolenta; VII. Un nou model demòtic de societat no violent. Però ens va semblar que oferir el llibre a partir d’aquests grans blocs hauria traït els nuclis amb què se n’havia fet la transcripció.

Arribats aquí, pel que fa al contingut del llibre, un resum del qual hem esbossat a “Glops”, hem de dir que Xirinacs situa la noviolència en el terreny còsmic i del sagrat. En aquest sentit supera aquelles concepcions de pacifisme simplista que posa la pau per damunt de tot. Ell diu: “No totes les paus són bones i Jesús, a l’Evangeli, diu: «No he vingut a portar la pau sinó la guerra» (Mt 10,34; Lc 12, 49-51). Doncs, de vegades, la dignitat és més important que la pau.” Xirinacs es basa en Gandhi per superar el concepte de a-himsa amb el de satyagraha (“la força de la veritat”). Però entenen la veritat no pas com l’adequació de coneixement i realitat com s’entén a Occident sinó a la manera oriental, com “allò que neix dins el cor, a cada moment, segons les circumstàncies, i pot canviar a cada nova circumstància. S’ha de buscar a cada instant amb els ulls ben oberts i l’esperit amatent”. Seria una mena d’obediència a una voluntat, a un consell que et surt de dins el cor, però que s’ha format no sols amb contemplació, sinó també amb coneixement de la realitat exterior, amb estudi i devoció. Aquesta veritat t’arriba, explica Xirinacs, amb un paquet de llum, de força i de felicitat de torna. I si tu la segueixes, tens la llum necessària per defensar-la, la força per realitzar-la i dur-la a la pràctica, i la felicitat per fruir-la.

Entesa la veritat així, per a ell la noviolència és el nostre ésser amagat, el nostre ésser més profund. Per això exigeix l’existència d’un subjecte humà capaç d’un compromís místic, que no és res especial sinó que està a l’abast de tothom perquè tots ens podem sentir fàcilment formant part de l’ordre de l’univers. De la mateixa manera que tenim a l’abast models violents de reacció i models noviolents de retroacció cibernètica, que per on ell veu la solució els conflictes humans.

Xirinacs repassa també totes les formes de violència, fins i tot les més maquillades en el nostre món —les violències jurídiques, les de gènere, les mèdico-psiquiàtriquesques, les econòmiques, origen de moltes altres— i arriba a un dels punts cabdals de la seva teoria: la diferència entre la violència ofensiva i la defensiva, cosa que el porta a distingir competència i cooperació, entre l’amor als amics i l’amor als enemics, entre contracte (capaç de determinar l’estructura d’una comunitat) i consens (que en seria l’ànima) amb la corresponent i necessària cultura de membranes entre ambdues (cosa, m’atreveixo a dir, que hauríem d’aprendre a practicar dins la mateix FX).

Així les coses, abans d’exposar els passos de la lluita noviolenta, Xirinacs demana una espiritualització personal, una exigència interior a partir de les 20 negacions de l’hinduisme per poder sentir la pròpia veu interior de cadascú, que mai no ens enganya ja que ens connecta amb l’harmonia universal de l’univers l’ànima universal que mana en tots nosaltres— i és com una Visita il·luminadora que t’omple de joia i et transforma en ad-orador. Llavors sí, llavors ja estem preparats per a una pràctica gradual de lluita noviolenta, que inclou aquests passos: cooperació, denúncia, resistència passiva, desobediència civil i accions alternatives de tota mena.

Xirinacs acaba el llibre oferint les línies mestres d’un nou model de societat que denomina “demòtic” , governada pel principi de solidaritat, on l’àmbit públic participatiu no es confondria amb l’àmbit oficial, l’economia seguiria els principis d’un corregit capitalisme comunitari i els poders de l’Estat serien tan independents que els membres del govern no serien ni tan sols del partit majoritari. L’arrel d’aquest model és que la societat estigui tramada per comunitats troncals —aquelles que assumeixen responsabilitats plenes i tenen dret de sobirania— en l’ordit de les assemblees, començant per la de llar, seguint per les de carrer o barri, de municipi, de comarca, de regió, de nació i així fins arribar a la comunitat universal de nacions...

“Davant d’aquest model demòtic, la gent em pregunta: una assemblea en un lloc i un Parlament en un altre? L’assemblea és un contrapoder? Responc: No. Es tracta de recuperar l’àmbit públic. L’anihilació de l’àmbit públic fou consumada per la Revolució Francesa, però ja venia empesa de molt enrere, dels estats absoluts que havien intentat destruir-ho tot, fins i tot els parlaments. [...] La gent encara em demana, per què en calen dos? Doncs perquè el model demòtic és cibernètic i la cibernètica requereix un grau d’intel·ligència una mica més alt (acció i retroacció) que el que estem avesats a fer servir (acció i reacció). L’Estat —acció— és el controlador del poble —reacció. L’assemblea és una retroacció que actua sobre l’acció que fa tot Estat.”
Palau Robert (BCN, 14-IV-09)


En el darrer programa de TVE “Tengo una pregunta para Vd”, on participà el president del govern central Rodríguez Zapatero i on sembla que es prohibí fer cap pregunta sobre el finançament català, se li demanà, tanmateix, si podia respondre quants palestins haurien pogut haver mort les armes espanyoles venudes a Israel. ZP, que sempre que parla menteix, va dir que estava segur que pels components venuts a Israel no s’havia utilitzat armament espanyol a Gaza. El seu interpel·lador s’entossudí demanant-li com podia demostrar-ho i ZP va respondre que el volum d’armes venut a Israel era insignificant. I l’altre: “¿Cómo de insignificante?” ZP va pontificar: “No deu arribar al milió d’euros”.


Segons Amnistia Internacional, entre 2007 i la primera meitat de 2008, Espanya ha venut a Israel material de defensa i productes de doble ús per valor de més de 4 milions d’euros, exactament 4.446.245 euros. El 2007 la xifra ja havia ultrapassat els dos milions (1.515.934 en material de defensa i 576.810 en material de doble ús) i en el primer semestre de l’any passat ja ascendia a 2.353.501. Baixant a detalls, el material transferit inclou armes de canó d’ànima llisa amb calibre inferior a 20 mm., inclosos fusells, metralladores, carrabines, revòlvers, pistoles, pistoles metralladores, silenciadors, visors, bombes, torpedes, granades, coets, bombes de fum, mines, míssils, càrregues de profunditat, càrregues de demolició, bombes incendiàries, cartutxos i un llarg etcètera.


A banda d’incomplir el codi de conducta de la UE, introduït el 2007 a les lleis espanyoles, que estableix en el seu criteri 3r que “no es pot vendre armament a països sancionats, inestables, en conflicte armat, que vulnerin els drets humans, que no condemnin el terrorisme o que tinguin un delicat nivell de benestar” —i el ministre Moratinos va tenir la barra de declarar que sí que el complia—, Alberto Estévez, assessor d’Amnistia Internacional, assegura que Espanya no té mecanismes de seguiment de l’ús final de les armes exportades perquè Israel amaga l’armament que empra. Eugeni Barquero, responsable de la Fundació per la Pau, revelà que segons les dades que han entrat al Congrés, durant el primer semestre del 2008 les exportacions d’armes espanyoles a Israel han doblat les de tot l’any 2007. (Durant aquest període, les exportacions de materials de defensa i productes de doble ús, segons el Ministeri d’Indústria,Turisme i Comerç era de 61,1 milions d’euros, un 247,1% més en relació al primer semestre de l’any anterior, amb destins tan rellevants com Iran (36,4 milions) i Xina (12 milions), ambdós països on es respecten els drets humans, sense tensions internes i perfectament estables, com tots comprenem. Res d’estrany que el Ministeri esmentat, s’afanyés a voler deixar clar que les exportacions espanyoles no eren material susceptible de ser emprat a Gaza, cosa que diverses associacions internacionals posaren en dubte, entre altres coses perquè, encara que fos així, les llicències no s’havien d’haver autoritzat. Les lleis es fan (menys aquí com sabem els catalans amb l’Estatut) per complir-se.


Altrament, a les dues associacions esmentades, s’hi afegeixen Greenpeace i Intermón Oxfan i parlen de “transferència irresponsable d’armes espanyoles” destinades a països que no compleixen el Codi de conducta de la UE com ara Colòmbia, Egipte, El Salvador, Indonèsia, Israel, Marroc i Pakistan. No debades Espanya és la vuitena potència mundial en comerç d’armes. Pitjor: el seu informe exposa la “falta de control d’armes de caça, tir esportiu i municions” ja que han pogut constatar com durant el 2007 s’elevà el nombre d’exportacions d’aquesta mena de munició i armes a tretze països de l’Àfrica subsahariana per valor de set milions d’euros”.


Amb un govern socialista que arribà al poder després de les “cassolades” contra la guerra d’Iraq, que prometé treballar per la pau i du per bandera l’aliança de civilitzacions, és trist que les coses siguin com són, això és, doblar-ne la venda des del 2005 en comptes de frenar-la. Pitjor: les dades d’exportacions tant del “Material de Defensa” com el de “Doble ús”, seguint el desig dels compradors, han estat classificades conforme a la Llei de secrets oficials, cosa que permet aprimar la informació —destí i quantia— i tota mena d’opacitats per a tothom , inclosos els diputats de les Corts (als EUA han de ser aprovades pel Congrés). Espanya ha passat d’exportar armes per valor de 231,1 milions d’euros l’any 2001 als 932,9 milions del 2007. Ara el negoci ja ultrapassa el mig punt de la balança comercial. Fins i tot hem transferit tecnologia militar a Iran (se n’han autoritzat 50 milions d’euros) i, si volen saber el rànquing de destins preocupants, amb les darreres dades conegudes (2007), són aquests: Colòmbia (16 milions), Marroc (11,13), Indonèsia (3,8), Israel (2,3) Pakistan (1,26), Oman (1,26), Egipte (0,38), Índia (0,26), El Salvador (0,12)... I també es venen armes a Filipines, Sri Lanka, Veneçuela, Singapur, Tailàndia, Ghana, Kenya, Mauritània i a alguns dels països més pobres del món com Burquina Faso. I això per no parlar de països que destinen més recursos a la despesa militar que al desenvolupament humà, com Angola, Aràbia Saudita, Equador, Emirats Àrabs, Jordània, Pakistan, Turquia.


Òbviament, estem parlant de mercats “legals” (no de mercat negre, que n’hi ha, i fort!). Pensem, però, que aquests són destins preocupants de països en vies de desenvolupament, on es creu que sols hi va a parar entorn d’un 40% de la producció. Entorn del 50% restant de la producció espanyola va a parar països de la UE.


Per què el negoci d’armes? La cadena del cicle armamentístic es basa en fal·làcies i hipocresies. Sempre comença adduint raons de seguretat. La necessitat d’armes implica que els països industrialitzats en fabriquin i, després, les hagin de comercialitzar fent front a tota la competitivitat d’un mercat sense entranyes.


Cada arma venuda reforça el terrorisme i el crim organitzat. Però, al govern d’Espanya, això no sembla preocupar-lo gens ni mica. Per això hem passat del 12è lloc del ranking mundial de venedors d’armes al 8è. Trist honor per a un govern que es diu d’esquerres i progressista!