Lluís Busquets i Grabulosa

La decisió de Bush d’injectar diners públics per superar la crisi financera, abans que la hi aprovessin les Cambres, va produir el divendres 19-IX una alça borsària inesperada arreu del món. I, això no obstant, entesos com Rodrigo Rato (ex-director del FMI) comparava l’actual crisi amb el crac del 1929, i George Soros, que ha escrit en un llibre que es va fer milionari fraudulentament perquè l’economia lliberal li ho permetia (va bloquejar la lliura esterlina), deia que la possibilitat del crac encara seguirà existint perquè amb la pretesa autoregulació liberal no anem enlloc. Tenien raó: el crac borsari del passat dia 10-X farà història. Els ciutadans de peu, no tenim respostes a les nostres preguntes. (Des de quan una economia liberal s’ha d’intervenir amb diner públic? John Lipsy, actual segon del FMI, venia a dir que la contradicció és gravíssima, però si no es fes, arribaríem al catacrac: la crisi financera “tindria conseqüències devastadores”, va declarar textualment). I d’on surten aquests munts de diners. S’ha parlat de 700.000 milions de dòlars o euros, però són molts més. El cost de la intervenció de les autoritats és aquest: 620.000 milions d’euros per adquirir hipoteques tòxiques i fiar als bancs perquè en garanteixin la viabilitat; 273.600 milions d’injecció dels bancs centrals per donar liquiditat al mercat; 140.000 milions per rescatar les societats hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac; 60.000 de finançament a les filials de Lehman Brothers a càrrec del Tresor dels EUA; 58.700 milions per nacionalitzar l’asseguradora AIG; 20.000 milions de préstec a JP Morgan per comprar Bear Sterns; 2.700 milions de garanties per reparar cases abandonades en ser embargades per impagament d’hipoteques. Total, si sumem, un bilió cent setanta-cinc mil milions. Sense comptar els 1,7 bilions de rescat dels bancs europeus de la setmana passada. I seguim fent-nos preguntes. Atès que els diners d’un estat són els dels seus ciutadans, ara els Estats hauran de finançar totes les empreses mal gestionades? Suposant que la meva estigui ben gestionada, per què no he de participar del pastís? En definitiva: els nostres estalvis, si passen dels 100.000 euros, segons la garantia de l’insolvent Solbes, són, doncs, directament, per malgestionar?ES tracta de socialitzar pèrdues i privatitzar guanys?

Enllà de la ironia, cal saber que això passa perquè el món s’ha dotat d’una moneda anònima i opaca i ni els experts més experts poden calcular de cap de les maneres el que pot esdevenir-se. No hi ha enlloc mercometria possible (dades fiables dels mercats financers). Els Estats com l’espanyol miren de surar en el tsunami com poden (els americans encara riuen de les declaracions de ZP dient que la nostra economia era la més forta d’Europa!). Quan es demanà per ràdio al president de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, el passat dia 21-IX, quina nota posaria al Rodríguez Zapatero, va ser molt subtil: “No se li pot posar cap nota perquè no s’ha presentat a l’examen”.

Tot això ve a tomb perquè el passat dia 17-IX, a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, plena de gom a gom, el “Centre d’Estudis Joan Bardina” va presentar el vídeo La moneda telemàtica a partir dels estudis d’Agustí Chalaux de Subirà (1911-2006). El públic assistent fou obsequiat amb un DVD i el debat de la taula amb economistes com Arcadi Oliveres i Martí Olivella va ser més que interessant. Chalaux va aprendre del banquer Horace Finaly (president de BNP-París Bas) les giragonses de la moneda en la primera guerra europea (les existències d’or només haurien permès cobrir les despeses de la guerra durant els tres primers mesos i, per tant, s’abandonà la convertibilitat en or dels respectius papers-moneda) i es va passar mitja vida estudiant-ne un revulsiu. Finaly es burlava dels seus estudis de Ciències Econòmiques a París i més aviat li indicà una carrera científica. Chalaux estudià aleshores a l’Escola de Química de Mulhose i va voler aplicar el mètode científic, precís i rigorós, als fenòmens socials i científics amb la mateixa exigència. Un seu amic, el llibertari Abad de Santillan, li confessà en plena guerra (in)civil espanyola que l’esquerra havia perdut la guerra i la revolució perquè no havien sabut dominar la moneda i la banca com a instruments al servei del poble. (Ho poden veure a <http://www.bardina.org/nw/videosct.htm>).

Quan tornà a Barcelona (1945), i encara més quan deixà la feina de químic (1968), volgué debatre i ensenyar el que havia après. Trobà molts companys de viatge, entre els quals, en L. M. Xirinacs, que ja no el va deixar de petja i inserí en els seus estudis de globalística les idees de moneda responsable de Chalaux. (Poca gent sap que, abans de morir, Xirinacs presentà al Fòrum Social Mundial de Nairobi a Kenya una ponència en vídeo on resumia la possible utilització de la tecnologia actual per la implantació de la moneda telemàtica universal que facilités la pau al món. (El poden veure a vídeo http://www.bardina.org/nw/videosct.htm . Text vídeo: http://www.bardina.org/monedatelematica/monedatelematicact.htm)

Amb mètode i unes mesures com cal dels mercats financers, no sols es podria dosificar el cabal de diners al mercat més enllà d’inflacions i stagflacions (cf. el llibre que Chalaux va escriure amb l’economista Magdalena Grau: Assaig sobre moneda, mercat i societat, Barcelona: Centre d’Estudis Joan Bardina, 2000, 3ª edició), sinó aconseguir la denominada “renda bàsica” o “salari mínim social” per a tots els ciutadans. I no pas de la plusvàlua del treball, sinó de la plusvàlua del diner, que ara se’ns amaga injustament, tot i permetre injeccions d’un bilió d’euros com hem explicat al començament.

Sortosament, aquests dies, surten escrits d’economistes alternatius posicionant-se enllà del que s’ha fet fins ara. Tapar forats es retornar on érem. Entendre-ho és del tot revolucionari. I no ho entenen actuals presidents de Caixes ni de borses. Chalaux, en els seus escrits, fins i tot distribueix la societat en àmbits diversos amb totes les necessitats cobertes. Com va dir el professor Oliveres, et posicionis a favor o en contra de la moneda telemàtica, almenys permetria aturar la corrupció, l’especulació i el frau. I més si pensem que el mateix Ministeri d’Economia avalua el frau fiscal en 86.000 milions d’euros. Pensin que Catalunya només en demana de 3.500 a 4.000 milions per al nou finançament, mentre Solbes només en vol deixar anar 1.794! <20-x-08>

El 1987 fou constituïda la Fundació Tercera Via, que esdevingué, el 1999, Fundació Randa -Lluís M. Xirinacs. A la seu del carrer Rocafort, l'exsenador Xirinacs dedicava hores i hores als seus treballs de globalisme fins i tot després d'escriure'n la tesi doctoral que obtingué "summa cum laude" del tribunal de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. L'Equip directiu de la Fundació va entomar amb sorpresa l'oferiment de Xirinacs al Transcendent l'agost del 2007 i totes les conseqüències que se'n derivaven: algunes incomprensions i abundància d'homenatges arreu de Catalunya, actes acadèmics (des d'Església Plural a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona), posada del seu nom a carrers i places del país, ordenar el seu llegat (feina immensa)... En menys d'un any del seu arrabassament, i després de la publicació encara en vida d'Un model global de la realitat/ Primera part: Model Menor (Abadia: 2007), llibre cabdal per entendre la seva filosofia, s'han editat dos llibres importants: Dietari final (Ara Llibres: 2007) —que aplega els dos dietaris que va escriure mentre es preparava a ben morir— i L'Esperit batega per Catalunya (Abadia: 2008) —que conté una significativa antologia dels seus textos precedida d'una breu biografia. Qui ?encara argumenti que no es pot conèixer prou bé la seva vida i obra... —fins i tot en aquells punts en què fou conflictiu i discutible— ja no té excuses. I la Fundació segueix treballant per ordenar el seu llegat i oferir al públic els seus textos, entre els quals una sèrie d'articles amb què l'any 2000 col·laborà al Diari de Girona.

Des del seu comiat l'estela de Xirinacs no ha parat de créixer. Només cal visitar a la xarxa (www.xirinacs.cat) per adonar-se fins a quint punt el poble de Catalunya el té present. El passat 24-VI se celebrà al terme d'Ogassa, al pla de can Pegot i davant de Sant Amanç ("Enamorat per sempre") -lloc on s'oferí- el "I Aplec Xirinacs" i s'aprofità per instal·lar-hi un monòlit de granit de 12 tones de pes i dos metres d'altura per dos d'amplària a fi de commemorar la seva persona i la seva obra. Amb l'ajut de l'Ajuntament d'Ogassa, el monobloc va ser possible gràcies a moltes aportacions de persones anònimes que volien recordar i reconèixer la vida d'un home que va estar fins al final al servei del poble català. L'escultura, realitzada per l'escultor vallesà Jaume Rodri-exparlamentari i, abans, excompany de clerecia de Xirinacs-, representa una gran X amb un accent, grafema xinès que simbolitza l'home bo de vida dreturera. La X està encarada a llevant amb la intenció que any rere any els primers raigs de sol del nou solstici l'il·luminin de ple. El càlcul el va fer el matemàtic Jordi Domènech, autor també d'una fórmula matemàtica amagada a la part del bloc fixada al terra, que ofereix l'indret on hi ha amagats el testament de Xirinacs així com algunes de les seves obres més significatives.

A l'agost passat, commemorant l'aniversari de la seva donació, dotzenes d'amics van fer un camí espiritual de Sant Joan de les Abadesses a Ogassa, passant la segona nit al ras i fent bivac davant de Sant Amanç amb textos bíblics entre els dits per pujar al Taga l'endemà i baixar el dia 8, no sense visitar abans el Santuari de Vidabona, i confluir a l'Hostal de Rama per celebrar un "gran àpat sagrat", tal com Lluís M. convidava els amics en el seu dietari (fins i tot, abans de morir, deixà els diners perquè es portés a terme!)

Per si fos poc, com es va comunicar als mitjans d'informació, noves dinàmiques van portar el passat dia 9 de setembre a transformar la Fundació on ell havia treballat tant en la Fundació Xirinacs, des d'aleshores dirigida per Fèlix Simón i presidida per Xavier Espar i Ticó, amb una imatge emprenedora i trenta patrons, entre els quals, professors d'Universitat com Jordi SalesOctavi Piulats, economistes com Martí Olivella, polítics com Àngel Colom, actors com Mireia ChalamanchJoel Joan... per només fer uns quants noms. A banda d'ordenar i preservar el seu llegat, la Fundació vol dur a terme tasques d'investigació, formació i acció basades en la globalística i la dimensió comunitària, en l'horitzó de la vera pau -Xirinacs va ser un no-violent fins a la radicalitat!-, en continu diàleg amb les nostres tradicions, a més de debatre, ampliar, recrear i difondre les seves propostes relacionades amb la construcció d'un model global de la realitat capaç d'abastar les dimensions científica, filosòfica, social, econòmica i espiritual tot cercant solucions lliures i solidàries per als nostres actuals atzucacs.

Va ser l'actor Joel Joan qui, en l'aplec del passat dia de Sant Joan, va anunciar un gran acte d'homenatge titulat Xirinacs al Palau per al proper 13 d'octubre, anunci sortosament fet realitat. "Cal que els joves coneguin la seva persona i la seva obra!", deia entusiasmat el passat 19 de setembre quan presentà l'acte als mitjans de comunicació i un programa en què, a més de parlaments, recitats i enregistraments en vídeo, hi participaran cantants i grups musicals com Obrint Pas, Elèctrica Dharma, Coral Sant Jordi, Aramateix, Maria del Mar Bonet, Manel Camp, Feliu Ventura, Joan Reig...
En un moment en què l'Estat no compleix ni les lleis orgàniques que aprova a les Cortes (com la del nostre ja disminuït Estatut) i Catalunya s'ha de comportar com un indigne pidolaire captant les engrunes que se'ns atorguen de les nostres pròpies aportacions per assolir un finançament que no ens acabi d'escanyar com a comunitat nacional, l'homenatge a Xirinacs -sortit de baix, sense cap intervenció dels seus amics ni de la seva Fundació- arriba com l'anell al dit per a molts, bé que encara interessi a d'altres passar la pàgina de l'incòmode exsenador, proposat per tres vegades al premi Nobel de la pau. (TV3, per exemple, la que es denomina televisió pública sense ser-ho, s'ha negat a retransmetre l'acte d'homenatge i fins i tot a enregistrar-lo!) Quan vaig demanar a Joel Joan de què havia conegut Xirinacs que ara se sentís cridat a promoure'n un homenatge, em va respondre: "Jo era petit i la mare em duia pel carrer Entença al col·legi quan ell estava plantat davant la Model. Li vaig demanar qui era aquell home de la barba que sempre era allà mateix. I em va respondre: "Aquest senyor és el guardià de les llibertats de Catalunya i de la seva dignitat!".

Quina saviesa íntima, la d'aquesta dona! I encara hi ha qui no entén que en el seu testament Xirinacs titllés els nostres líders de covards i de massificadors del poble!<6-10-08>

La secció hispànica d'Amnistia Internacional (AI), organització mundial a favor dels drets humans, independent des del punt de vista polític, econòmic i confessional, ha complert 30 anys. Nascuda a inicis dels 60 tot i haver estat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau el 1977, l'organització no va rebre autorització per establir-se legalment a Espanya fins al 1978. Trenta anys són alguna cosa. El 2003 comptava amb més de 29.000 socis. Ara passen de 48.000 (10,5% de catalans) amb uns 1.400 activistes integrats en més de 60 grups locals i universitaris.

Si fem una mica d'història, ens adonarem que, en molts dels avenços sociopolítics dels darrers lustres, AI hi ha deixat la seva petja. Des dels anys 80, AI col·laborà en el moviment d'objecció de consciència contra el servei militar obligatori, emparà els objectors i els considerà presos de consciència; nogensmenys, no donà suport als que es negaven a fer serveis civils substitutoris, cosa que provocà una certa decepció entre els insubmisos. Als anys 90, en col·laboració amb Oxfam i Greenpeace, endegà campanyes sobre el control del comerç d'armes, de manera que el 2001 aconseguí que la UE adoptés un Codi de Conducta per a la seva venda i, a Espanya, s'assoliren dues lleis, una que prohibeix la producció i exportació d'instruments de tortura i una altra de control sobre la venda d'armes a països on existeix risc de violació dels drets humans. Impulsà també una gran campanya contra la pena de mort i aconseguí que les "Cortes" l'abolissin fins i tot del Codi Penal Militar, de manera que Espanya es convertí en el 55è Estat en què s'eliminava la pena capital del seu ordenament jurídic. (Amb el ciberactivisme, aconseguí aturar lapidacions a Nigèria). AI ha treballat també incansablement perquè Espanya signi i ratifiqui els tractats internacionals contra la tortura, contra la discriminació de la dona, i a favor dels drets dels nens-soldats o de l'impuls d'una Cort Penal Internacional. En aquest sentit, defensà la competència de l'Audiència Nacional per poder jutjar delictes de genocidi, tortura i terrorisme en qualsevol part del món; s'aconseguí per al cas Pinochet l'any 2001 i l'han seguit els processos de Ríos Montt a Guatemala, dels militars argentins Cavallo i Scilingo, i d'altres de Mèxic a Rwanda. En les seves denominades Accions Urgents -mobilitzacions quan una persona es troba en una situació de risc extrem- ha contribuït a l'alliberament de presos de consciència a Cuba, EUA, Israel, Togo, Líbia, Tunísia i Mèxic, entre d'altres. AI protegeix i empara defensors dels drets humans amenaçats en els seus països, demana que els drets humans estiguin presents a les aules (d'aquí la implantació de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania) i, a la pell de brau, ha intervingut en lleis com la del dret d'asil, la contrària a la violència de gènere o sobre la memòria històrica, i, encara, les del comerç d'armes i la de víctimes de la Guerra civil i del franquisme.

Això són realitzacions. AI porta, òbviament, molts altres temes entre mans. D'ençà d'anys que denuncia els maltractaments de les forces de seguretat (especialment contra immigrants); en l'informe de l'any passat "Sal a la ferida", s'acarà amb la impunitat d'aquests maltractaments i demanà l'ús de càmeres a les comissaries, pràctica que ha començat en algunes de catalanes i de basques. També ha aconseguit frenar la incorporació d'armes Taser a les dotacions de les forces de seguretat. Això és un simple exemple. Un altre: atès que el 78% de menors d'entre 11 i 16 anys consumeixen videojocs però estan desprotegits davant de continguts no recomanats per a la seva edat, pressiona per assolir una llei estatal que reguli l'accés dels menors a aquesta mena d'entreteniments.

Malgrat tots aquests fets, el seu darrer informe, en el 60è aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans, és demolidor. Caldria exigir que els governs de tot el món demanessin perdó per l'abisme que deixen entre la Declaració de 1948 i la crua realitat dels nostres dies, marcats encara per la injustícia, la desigualtat i la impunitat. Segueixen greus crisis que afecten encara els drets humans en llocs com Darfur (Sudan), Zimbabue, Gaza, Iraq o Myanmar (Birmània). Segons les dades de l'Informe, que resumeix les investigacions d'AI Estat per Estat durant l'any passat, entre d'altres violacions als drets humans, s'han registrat encara 54 judicis injustos, maltractaments i tortures en 81 països, i persones de 77 Estats no han pogut expressar-se lliurement.
Tot plegat dóna a entendre que els governs forts del món es mostren propensos a una doble moral, com en el cas d'aquells governs de la UE que van actuar amb connivència amb la CIA per segrestar persones acusades de terrorisme, traslladar-les i recloure-les clandestinament i sotmetre-les a tortures i altres maltractaments sense portar-les a judici. A Darfur (Sudan) encara s'espera el desplegament complet d'una força mixta de pau de la Unió Africana i l'ONU.

Per això caldria que en aquest 2008 els líders mundials establissin nous rumbs tot rebutjant inòpies polítiques que han fet del món un lloc més perillós i dividit que mai. Entre les línies esbossades hi hauria aquestes: 1) Xina ha de complir els compromisos adquirits amb motiu dels JJOO, permetre la llibertat d'expressió i premsa i acabar amb els sinistres camps de "reeducació pel treball"; 2) EUA ha de tancar la presó de Guantánamo i els centres secrets de detenció, alliberar els detinguts o jutjar-los justament i rebutjar sense subterfugis els maltractaments i les tortures ; 3) Rússia ha de mostrar més tolerància envers els dissidents polítics i posar fi a la impunitat dels abusos dels drets humans a Txetxènia; 4) la Unió Europea ha d'investigar les complicitats dels estats membres en la detenció secreta de sospitosos de terrorisme i exigir-los el mateix que a d'altres països; 5) pel que fa als desastres naturals (en referència especial al cicló Nargis de Myanmar i al terratrèmol de Xina), també s'han fet denúncies. En el cas de l'antiga Birmània, el govern militar preferí celebrar el referèndum per autolegitimar-se que no pas permetre la presència i socors de cooperants estrangers, cosa que ha provocat en l'inundat delta del riu Irrawaddy infeccions i fam fins al punt que les víctimes poden superar les 240.000 del tsunami del 2004. En el cas de Xina les autoritats van ser més diligents en socórrer els afectats al sud-oest del país (fins i tot permetent la presència de premsa estrangera, vetada en els darrers conflictes al Tíbet), però les víctimes poden arribar a 50.000 per no haver respectat normes de seguretat per a la construcció en zones sísmiques.

AI és un referent per a la consciència dels governs del món. Si aquests no responen, caldrà que gent d'arreu -entre la qual, activistes d'AI- marqui el camí del canvi cap a l'esperança. <8-09-08>

Els 200 individus més rics del món posseeixen tants diners com el 40% de la població mundial. I, això no obstant, 862 milions de persones passen fam. Hi pot haver una vulneració pitjor de la dignitat humana? Del 3 al 5 de juny passat, representants de 180 Estats -entre els quals 50 líders mundials- es reuniren a la seu de la FAO de Roma, organisme de l'ONU per a l'Agricultura i l'Alimentació, a fi de debatre sobre la manca d'aliments al món i l'increment dels seus preus. Ban Ki-moon, secretari general de l'ONU, advertí, a l'inici, que la producció d'aliments ha de pujar un 50% abans del 2030 per cobrir la demanda actual. (S'ha calculat que la població africana es dispararà els propers anys i que, si no es produeixen més aliments, en lloc de 862 milions de famolencs n'hi haurà 1.400!).

Però els líders (entre els quals, els presidents Mugabe, de Zimbabwe, i Ahmadinejad, de l'Iran, que van cridar molt l'atenció) no es van posar ni d'acord sobre les causes de l'increment dels preus alimentaris. Per a uns (Cuba, Iran...), el capitalisme i les seves multinacionals especulen amb els preus del menjar i dels carburants; per a d'altres (Sri Lanka, Djibuti...), la utilització de cereals per a biocombustibles n'és una de les causes; encara hi ha les pràctiques comercials deslleials denunciades pel Brasil (llegeixin subvencions a agricultors europeus -la cèlebre PAC: Política Agrària Comuna-) o que els 22 Estats de l'OCEDE (Organització per a la Cooperació Econòmica i el Desevolupament) hagin reduït un 8,5% les seves quotes compromeses.

Ja fa uns tres mesos tant el Banc Mundial com el Fons Monetari Internacional s'ocuparen d'aquesta crisi. Robert Zoellick, president del BM, va donar l'alarma: un mínim de 33 països estaven amenaçats d'inestabilitat a causa de l'explosió dels preus, entre els quals potències regionals com ara Egipte, Indonèsia o el Pakistan, on l'exèrcit havia de protegir combois de farina.

I quines serien les causes de l'explosió de preus? Heus-ne algunes aquí: a) La població mundial augmenta constantment, mentre que les superfícies conreades disminueixen; b) el canvi climàtic ocasiona pèrdues irreversibles de terrenys agrícoles (sequeres, tempestes, riuades, erosió...); c) l'augment de terrenys per a pastura de bestiar, a causa dels hàbits alimentaris modificats, té una rendibilitat substancial menor; d) l'eliminació d'aranzels proteccionistes exigida pel Banc Mundial ha perjudicat l'agricultura local; e) l'especulació en la pujada de preus alimentaris i de carburant ha ampliat terrenys per a "conreus energètics" en comptes de cereals o dacsa alimentària; f) els milions de víctimes en ?guerres civils no sols necessiten més ajuda humanitària sinó que deixen de ser productors...

Tanmateix, a la trobada de Roma, es va parlar ben poc (o gens) d'aquests punts. I això que els avenços assolits en anys precedents contra la fam s'estan quedant anorreats. De moment encara no és un problema global i dràstic. Afecta més els països pobres -gasten més que els rics en menjar i beure-, perquè és una crisi mundial d'aliments bàsics. Uns simples exemples: al Líban, els queviures s'han encarit d'un 145%; l'Iraq i el Sudan, abans graners d'Aràbia, avui depenen del programa d'aliments de l'ONU per sobreviure. Se sap que amb l'ajut de l'enginyeria genètica es podria resoldre el problema global de l'alimentació multiplicant-ne la producció; el que no sabem és a quina velocitat.

Altrament, es va covant una mena de nou conflicte Nord-Sud: la competència per les millors terres de conreu. Per al senegalès Jacques Diouf, director general de la FAO, la gegantina i creixent demanda de la Xina i l'Índia podria esdevenir una catàstrofe. Xina té una quarta part de la població mundial, però només el 7% de la superfície cultivable de la terra. El cas de l'Índia és semblant. Tots dos països importen aliments en quantitats ingents fins al punt que molts països exportadors acaben imposant quotes a l'exportació perquè la pròpia població no hagi de passar gana.

El final de la trobada de Roma va ser del tot decebedor. Només s'arribà a un acord de mínims: procurar reduir al 50% els afectats per la fam abans del 2015. Sarkozy insistí a potenciar la producció agrícola local i crear un consell de científics per garantir la seguretat alimentària. Però, malgrat se'n parlà, ningú volgué canvis estructurals que afectessin l'economia del propi país (llegeixin ajudes als propis agricultors que alteren la lliure competència). L'Argentina no volgué límits a les exportacions agrícoles; Bolívia i Veneçuela no desitjaven polítiques bilaterals que excloguessin la resta de països; Brasil i els EUA no volien traves als biocombustibles...

Quan Rodríguez Zapatero va prometre 500 milions d'euros fins al 2012 va rebre la felicitació del director general de la FAO, que ho aprofità per deixar anar que la trobada no esperava donacions perquè calien 30.000 milions de dòlars anuals per assegurar l'aliment als actuals 862 milions de famolencs.

Ho va dir ben debades. La reunió va servir per recollir només 6.500 milions de dòlars. És a dir, engrunes per als Llàtzers de part dels rics Epulons. La cosa es repetí el dia 12 de juny a París, a la Conferència de donants per a l'Afganistan (representants de 67 Estats i 17 organismes acabaren prometent 14.000 milions d'euros quan les necessitats per al pla de desenvolupament 2008-2013 s'han calculat en 32.500 milions d'euros).

Totes dues cimeres han funcionat a partir de les urgències. I les urgències, ja se sap, són enemigues de la planificació. Subreptíciament, en comptes de curar ferides quirúrgicament, es prefereix fer donacions d'esparadraps. Així es protegeix la pròpia producció agrícola, les ajudes als propis agricultors, sense voler entendre que la veritable injustícia rau a no deixar-los competir en els mercats internacionals amb aquells productes que podrien ser competitius. Els rics hem après a donar engrunes per tranquil·litzar la nostra ?consciència. I tard o d'hora ho pagarem més car. <25-viii-08>

Si guanya Zapatero...", serem cornuts i pagarem el beure com sempre.
Amb les balances fiscals calculades segons el mètode Solbes (càrrega-benefici i no el mètode de flux monetari) va quedar prou clar -no pas com hauria d'haver quedat, tanmateix- que la nostra solidaritat era excessiva. I d'això se'n diu espoli. Tot plegat ho havia de corregir l'Estatut... Abans-d'ahir expirava el termini perquè es complís el finançament d'acord amb l'Estatut de Catalunya. I el més calent és a l'aigüera: en tot Catalunya només es va sentir un terrible "Aaaaiiiii!" (Els darreres sempre fan mal, encara que els violadors públics mai no siguin perseguits.) A Madrid no entenien el perquè. Diuen que els catalans ja hi hauríem d'estar acostumats...

Ells es passen el nostre Estatut, tingui el rang de llei que tingui, per l'entrecuix. I res de res: el dia 9, ni cinc de calaix... Recordem-ho: no vam tenir l'Estatut sorgit del nostre Parlament, com havia promès ZP. Ens el van retallar a la comissió de la metròpoli presidida pel senyor Guerra ("Cuando salga de mi comisión no lo va a conocer ni la madre que lo parió"), ens el van fer aprovar per totes les Cortes. I, ara, la torna: una llei aprovada no es compleix!

Si és cert que tampoc els números de l'Estatut no són clars, aleshores tenien raó els economistes joves (Paluzie, Tremosa, etc.) quan deien que els números de l'Estatut estaven mal fets encara que ningú no donés importància a aquelles veus (ara ho paguem). Si els números són clars, com diuen els nostres polítics, aleshores cal, en primer lloc, denunciar al Tribunal Constitucional l'incompliment de l'Estatut per part de l'Estat i, en segon lloc, mantenir-se ferms fins que el senyor Solbes es rasqui la butxaca. El que no val és acceptar el que diu quadrant el cercle de la ironia el vice-president econòmic: no es compleix el finançament estatutari per ambdues parts. És a dir, no acceptar el seu "trágala" seria un incompliment català! No, escolti: vostès no compleixen. I després es queixen quan Catalunya diu que no troba l'encaix amb Espanya..

ZP se la juga i no se n'adona. Quan té el front obert amb els bascos (referèndum Ibarretxe) hauria de ser més llest i deixar una mica contents els catalans, que li han fet guanyar les eleccions per segona vegada. Van massa incompliments. Algú no recorda que el traspàs dels aeroports havia de ser fifty-fifty i no aquest ridícul 19% de participació autonòmica en la privatització d'AENA? I que Rodalies Renfe havia d'estar traspassat el gener del 08 amb els diners corresponents (5.585 milions d'euros!) segons la darrera promesa de ZP? "Fets, no paraules", era l'eslògan del president Montilla. Doncs, vinga: fets! Res de paraules. Res de fer el bocamoll dient que els diputats del PSC no aprovaran els pressupostos del govern! El govern de la metròpoli, tranquil. Els mateixos pressupostos de l'any anterior. Fantàstic! I la culpa, dels catalans.

No, no. Cal jugar més fort. "ZP, te queremos, pero queremos más a Catalunya!". Ara és l'hora de demostrar-ho. Començant perquè el tripartit deixi clars els números que deien que eren clars a l'Estatut. Quant ha de pagar l'Estat? No han de fer sortir Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, dient que la Generalitat ha de rebre entre 3.500 i 3.800 milions com encara no fa quinze dies va fer . Ho ha de dir el tripartit. Ho ha de fer el govern. Sense més pors.

Entre fets i paraules, de moment es preparen paraules. Una manifestació espectacular per al proper 11-IX, nous torns de reunions bilaterals, no votar els pressupostos... Parole, parole, parole... Algú recorda què va ser el "tancament de caixes"?

És hora ja de parlar d'objecció fiscal (una objecció fiscal assenyada). Aquí va una proposta de fets. A partir d'ara, la Generalitat obre un ens tributari, amb una bona cobertura jurídica, i tots els catalans paguem els seus impostos allà. El 5 de novembre seran centanars de milions perquè és la data última per satisfer el segon termini de la renda. La cobertura jurídica per a tots els catalans ha de ser la mateixa: "Si vostès, senyors del Govern central, no compleixen els terminis de les lleis, els ciutadans tampoc els volen complir amb vostès i ho fan amb la Generalitat". Ningú podria ser multat perquè hauria pagat el seu import de renda. A veure quin jutge podria tenir la barra de condemnar un sol ciutadà!

Ja ho sé que se'm dirà que això és utòpic i que els assenyats polítics trobaran tota mena de pegues a un comportament així. Però aleshores que no es queixin de desafecció de la ciutadania (mai tan alta com ara!). Els ciutadans estan -estem- farts de paraules i volem veure activitat política, solucions, alternatives. N'estem tips que ens les vagin engaltant.

El conseller Castells ha fet els seus deures, sí, deixant palès que l'Estat hauria de transferir 12.000 milions a les comunitats autònomes perquè puguin atendre les seves necessitats de despesa. Aquestes han augmentat més ràpid que les del Govern central, mentre que els ingressos dels territoris autonòmics han disminuït en relació als ingressos del Govern central (i així i tot es vol quedar el 50%). Però el govern ha d'anar més enllà del conseller. I l'únic que està demostrant el govern, si l'Estat no complia l'Estatut, és que no té cap pla B. L'objecció fiscal n'és un (i podria ser el començament del concert econòmic de què parla el senyor Iceta).

Cert que hi ha d'haver un front comú sense cap temptació partidista. Però amb una estratègia clara, de la qual els ciutadans puguin seguir-ne tots els passos. No n'hi ha prou de demanar suport a la societat civil, d'alçar institucions i municipis el proper 11 de setembre. Cal saber que si no s'assoleix A, es farà B. I si falla B, anirem per C...

Ja ho veuran com tard o d'hora hi arribarem, a l'objecció fiscal. Sé molt bé quina ha estat la història de les relacions Espanya-Catalunya; i sé allà on, a ells, els pica de veritat... <11-viii-08>

L'acord del passat 27-VI entre Espanya i França per la línia de Molt Alta Tensió que ha d'entrar en servei el 2011 demostra què pinten els governs autonòmics i locals debatent les coses. La signatura de no sé quants milers d'intel·lectuals (tants, n'hi ha?) proposant el castellà com a llengua única és un altre símptoma d'on som realment les autonomies. I resulta que una tele -la més vista a Catalunya- s'hi suma! (I no reeditem l'afer Galinsoga!) El president de la Generalitat desitja que la selecció espanyola de futbol (la que no permet que hi hagi una selecció catalana) guanyi l'eurocopa amb el missatge subliminal de "podemos". (Podem, què?) ¿Compartir l'explosió de nacionalisme hispànic arreu, tant sí com no, perquè, òbviament, pel fet de ser espanyol, no és nacionalisme? Des de certs sectors no hi ha manera d'entendre que Espanya és un estat plurinacional. No volen. No els interessa.

Mirin, parlem de les dues caixes de trons més properes en el terreny polític. Demà haurien de publicar-se les balances fiscals segons la darrera pastanaga, marca ZP i, de demà en seixanta dies (15-IX), el lehendakari Juan José Ibarretxe ha de convocar la cèlebre consulta (que no referèndum) per al proper 25 d'octubre. Sortiran del Ministeri d'Hisenda, finalment, les balances fiscals com Déu mana? O sortiran amb metodologia solbesiana? I amb quina repercussió? Entendran les autonomies hispàniques que Catalunya no pot donar més del que li manca?

Quant al tema basc, des de Catalunya, només podem demanar i exigir respecte. Per això potser cal fer una mica d'història. Ibarretxe, després d'aprovar-lo el parlament basc (30-XII-04), portà el seu "Pla de pau" a les "Cortes" (1-II-05) i hi va rebre un cop de porta als nassos: 313 vots en contra (del PSOE, PP, IU, CC i Chunta Aragonesista) per 29 a favor (del PNB, EA, Nafarroa Bai, CiU, ERC i BNG). I 2 en blanc (d'IC-V). El lehendakari no forçà les coses (per què les "Cortes" havien de ser més decisives que el Parlament basc?) i convocà eleccions. Les previsions de la coalició nacionalista (PNB i Eusko Alkartasuna) eren les d'obtenir uns resultats majoritaris a les d'aquell 2004, però sols van obtenir 29 escons (22 i 7 respectivament), mentre que el PSE-EE n'obtingué 18 i el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), 9 (i un escó per a Aralar). Això s'interpretà des de certs sectors com el rebuig del seu "Pla". Investit tanmateix Ibarretxe com a lehendalkari el 23-VI-05, renovà el tripartit (PNB, Eusko Alkartasuna i Ezquer Batua), que li exigeixen que compleixi el pacte de govern (una consulta popular en clau sobiranista). Però les tensions amb Josu Jon Imaz, president del màxim òrgan executiu del PNB, l'Euzkadi Buru Batzar (EBB), i la seva substitució per Iñigo Urkullu (Ibarrertxe havia demanat la derogació de la Llei de partits que havia tret de la circulació política l'esquerra abertzale i s'havia reunit amb tots, fins amb la il·legalitzada Batasuna, per la qual cosa li fou obert un judici oral) així com la persecució judicial d'alguns dels representants reprimits (Otegi és a la presó des de fa molts mesos) l'ha portat a certes posicions de feblesa. I així i tot, anuncià el contingut de les qüestions de la consulta: 1ª) ¿Està d'acord a recolzar un procés de final dialogat de la violència, si abans ETA manifesta de forma inequívoca la seva voluntat de posar fi a aquesta d'un cop i per sempre? 2ª) ¿Està d'acord que els partits bascos, sense exclusions, iniciïn un procés de negociació per assolir un Acord Democràtic sobre l'exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans d'acabar l'any 2010? Un bon filòleg hi podria sucar pa comentant aquests enunciats.... Però, ara, no fa el cas.
Ara, PP i PSOE (sobretot els bascos, perquè el PSE-EE pensa que podria arribar a governar amb el PP si saben exagerar que el nacionalisme del PNB vol anar més lluny del compte) li faran la traveta palesant un cop més la seva incapacitat per entendre un estat plurinacional i valorant des del seu "nacionalisme espanyol" la seva transgressora consulta com una estratègia electoral. I encara bo si l'esquerra abertzale no segueix ETA i li saboteja tot l'afer -la primera pegunta no els agrada-, malgrat Ibarretxe s'hagi cansat de dir que amb violència terrorista que la distorsioni no es pot fer cap consulta. La fitxa ja està moguda i, sense pèls a la llengua, el lehendakari ha parlat de 6 estratègies, tant d'ETA com dels governs espanyols, que no han resultat efectives: 1) la utilització de la violència per part d'ETA per aconseguir objectius polítics; 2) negar l'existència d'un conflicte polític , al marge de la violència, que cal resoldre mitjançant el diàleg; 3) la utilització de les víctimes amb finalitats partidistes; 4) confondre Pau i Normalització política i supeditar les iniciatives polítiques al final de la violència, atorgant així la clau política a ETA; 5) l'exclusió política d'una part de la societat basca mitjançant instruments com la denominada Llei de Partits, que conculquen drets civils i polítics; 6) la unilateralitat en la defensa dels drets humans: ni es poden reclamar els drets dels detinguts sense condemnar els atemptats d'ETA ni condemnar el terrorisme d'ETA i passar per alt la dispersió carcerària i la tortura. (Per què als polítics bascos se'ls entén tan bé?)

Qui és més democràtic, qui consulta la ciutadania o qui té por de la seva veu? "No divideix qui consulta, sinó qui prohibeix consultar". Amb nous cops de porta als nassos els passats 16-X i 20-V, a Ibarretxe no se li ha donat cap més sortida. I tothom sap que les consultes es fan per ser guanyades. Zapatero ja ha dit que presentaria un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de consulta aprovada al parlament basc; per això Urkullu li ha sol·licitat que no impedeixi el seu recorregut al Tribunal Constitucional demanant també la suspensió de la Llei (seria no tenir cap respecte a una decisió del Parlament autonòmic aprovada amb majoria suficient!). Vol que ZP "sigui honest i s'assegui a parlar" per assolir en l'ínterim alguna mena d'"acord polític." Però els nacionalistes espanyols, ZP inclòs, no tenen cap ganes d'acords...

Que què passarà? Fem de torsimanys: donant per descomptat que ETA no faci cap bestiesa (pla C), ZP s'enfangarà un cop més i aconseguirà la suspensió de la Llei aprovada pels bascos i la seva final anticonstitucionalitat (pla A). El 26-X hi pot haver eleccions basques i, la setmana següent, segons els resultats, Ibarretxe a casa amb pàgina per a la història (pla B) o consulta popular a les urnes (pla B'), amb ZP eixalat i Rajoy fregant-se les mans.
Desenganyem-nos: un i l'altre són igual de jacobins i poden fer el que volen; nosaltres, els perifèrics, sols podem triar el dia de les eleccions per elegir representants putxinel·lis, vist que els de les "Cortes" valen més (poden votar contra les dels parlamentaris perifèrics). D'això, Pujol en deia desencaix. Un dia els espanyolistes hauran de repassar que Cuba va començar demanant només una mica d'autonomia. O Eslovènia. O Croàcia. De moment, si els nostres polítics no apugen el llistó, no ens fem il·lusions: malgrat els missatges subliminals "no podemos"; ells sí que poden. I els altres ballem al so que ens toquen.<14-vii-08>