Pròleg al poemari Pell de temps de Josefina Peraire

Desconec, amic lector, si ets amiga, amic, o si almenys coneixes o has saludat algun cop Josefina Peraire i Alcubierre. Servidor —ho confesso—, jugo amb desavantatge: encara que n’hagi sentit parlar —és una de les entusiastes avantatjades del Grup Literari Poesia Viva—, no l’he saludada mai ni podria descriure-la més enllà de la fotografia que els editors solen imprimir en les solapes dels llibres. En el moment de confegir aquest pròleg —tot un repte desafiador, una juguesca, un envit, com ho és el de publicar un nou llibre de poesia—, encara ningú no m’ha presentat l’autora. Ara bé, la conec molt. Potser més i tot que alguna amistat d’aquelles passavolants i epidèrmiques que tots hem fet. I la conec gràcies al que destil·la en els seus poemaris —A l’ombra dels bambús (2001), Interiors (2003), Sucre amarg (2005), sense comptar d’altres peces guardonades arreu o edicions col·lectives— i al que expressa cisellant escultures i modelant ceràmiques —no pas simples il·lustracions, sinó continguts també del tot significatius en els seus llibres.

Urbanita (“M’atrapa la ciutat, cromàtica marea/ on tothom és ningú....”), ceramista i escultora, me la imagino davant del forn del seu estudi del Guinardó —n’ha fet elegies, del barri que transmuta!—, amb el magma del seu cor encès per acaronar fangs i barrejar colors, tot esperant la sorpresa atzarosa nascuda del ritme de matisos, pausadament agençats amb antelació, però sempre amb resultats esbalaïdors i desconcertants. Qui obra amb els quatre elements primigenis —terra, aigua, aire i foc— se sap una mica demiürg, però també mancat d’aquella espurna divina que convertiria la incertesa contingent de l’artista maldant amb la seva obra en el simple, fred, segur i transcendent domini del “fiat!”. La bellesa-llum dels renaixentistes en ella és magma de tonalitats —fixem-nos en la portada del nostre llibre, veritable escorça terràqüia, pell de temps com cap altra pell—, llum multicolor, si volem —amb domini de l’atzur o el blau cel, això sí!—, però un magma contingut en la seva rebel·lia, moderat en la seva erupció.

I això que trobem en la seva expressió plàstica, aquest fre, aquesta reserva, en la seva expressió literària ens ve donada pel domini del continent, de la forma: encara que ens palesi la pròpia capacitat per elaborar sextines o dístics elegíacs modèlics, li agrada el vers curt i es troba com el peix a l’aigua en les breus però colpidores emocions ofertes per les estrofes japoneses del hai-kai i la tanka, estrofes amb què va construir gairebé sencer el primer dels seus poemaris editats.

Us la imagineu passant de la fornal de cuita de fangs a la fornal del cor, on s’enfornen i abrusen les més íntimes vivències humanes per oferir-nos-les sense cap mena d’urc sinó amb la senzillesa de qui ha adquirit una mica més de saviesa escandida en versos? Potser els pigments d’or —vermellosos, morats, blavencs, canyelles i conyacs— passen pel foc de les paraules i es tramen i s’ordeixen en esmalts i cromats de versos emotius. M’hauria de fer vergonya dir que he plorat amb algun dels seus poemes tot i no ser pas de llàgrima fàcil? Ho veus, lector, si la conec, la meva velada desconeguda?

És aquesta, ha de ser aquesta, Josefina Peraire. Entre urgències i desficis —les esperes, sortosament, són només esperances minses—, potser l’acompanya un gos benèvol en la seva solitud creativa. El passat universitari li va dur amics propers, il·lusions, desencisos, i una guitarra que ara ja té mig oblidada: “Dorm la guitarra/ el son d’un interludi./ Mes vull reprendre, /quan m’inviti l’estímul/ l’abraçada més fonda...// Els meus dits trèmuls/ lliscaran per les cordes/ de l’enyorança, /recobrant l’harmonia/ d’un temps de pleniluni.” Al mateix poemari, el primer, recorda aquells temps plenilunars en un hai-kai vibrant: “Un munt de cartes/ em guarden les aromes/ dels dies verges”. Ara bé, des d’aquest primer poemari del 2001 —tan ben prologat per Josep Colet i Giralt, mestre en preceptiva poètica—, ja ens dóna a entendre bona part dels continguts de la seva poètica: “Em plau la calma/ que omple l’espai eteri/ del jo invisible”. La vida es viu per dins. Ha après què és el dolor —“viure el no viure” és el més cruel dels càstigs, escriu a un dels Impromptus— i sap de la grisor de certs dies. A El temps ens fa una imatge amb què preludia el llibre que tenim a les mans: si inverteix el sentit de les busques del rellotge “potser retrobi /[....] les hores buides/ per omplir l’espai verge/ dels passats dies grisos”. Com superar, doncs, aquests dies grisos del “no viure”? Ens ho revela en un altre dels Impromptus bridat per una tanka impecable:”Sols la bellesa/ m’ofrena el goig de viure, /temps que es detura./ Com el d’un vell rellotge/ amb la corda trencada...”

La cronificació i superació del simple temps cronològic és clau per entendre el poemari que tenim a les mans; per això la nostra reculada al poemari del 2001, acabat amb un Epíleg que s’inicia així: “El jo es modela/ amb l’extracte dels altres.” Aquest vers resulta revelador per fer el salt als poemaris posteriors: res de torres d’ivori, doncs. Em deixo caure/del núvol on volava./ El món de pedra em crida.” Els altres i l’entorn ens fan i perfan, ens diu l’escriptora. A Interiors, el segon poemari, té presents les actuals guerres del món i es queixa esgarrifosament: “Qui pot matar immutable sense morir per dintre?” L’entorn actual hi és present i s’hi compromet: de la violència domèstica a l’Alzheimer. Però el massa enllà pot esdevenir un miratge. Cal enfocar la mirada al nostre entorn proper. Aleshores, en l’enjòlit de les treves de les seves expectacions —el fang i el vers demanen gresols íntims, ja ho sabem—, se li dibuixa en la ment la masia “acotxada d’heures” dels seus avant-passats. Potser l’acompanyen, des de la llunyania, els espectres dels pares, sempre presents en la seva feblesa (“No sento arrels dessota els peus. / [...] Em farà caure un cop de vent.”). Potser la imatge és la d’ell, l’amic que es convertí en promès una diada plujosa de Sant Jordi —si llegim els seus poemes, sabrem que se li declarà sota un paraigües—, i que l’enyorà tan sovint en les seves llunyanies (“Et penso, et crido... [...]/ De cop, sona el telèfon!”); esdevingut el seu company (“Sota un paraigües/ un sí gestà una ruta/ assolellada”, ens confessarà a Sucre amarg), si llegim Tardoral en aquest poemari, veurem que els neguits cronològics d’abans s’han ablanit i la vida pot esdevenir, en plena maduresa, un temps nou entre tots dos: la Mar —la filla (“el teu nom, em porta ones de sol!”)—, ja els ha donat dos néts, la Marina i l’Arnau i, això sol, els ha convertit en avis i els ha canviat la relació.

My dear, these things are life”, deia Meredith, com encapçalà Mercè Rodoreda una de les seves famoses novel·les. Aquestes coses, són la vida, sí, i Josefina Peraire prou que ens les sap reflectir. Res d’estrany que entre reflexos i protestes, en aquest segon poemari ens vulgui captar moments plàsmics, deixar-nos estampes poètiques d’indrets la bellesa dels quals colpeix els ulls i, per aquest sol fet, ens porta a viure per dins (en d’altres mots, certs espais ens espiritualitzen una mica): Holanda, el Montseny, la Fageda d’En Jordà olotina, el Mediterrani, la romana Villa Borghese del Pincio. Ara bé, com a persona humana, sap encara de la ferida del temps: “I com em pesen/ en l’íntima balança/ les hores buides...” Teníem tot un progrés de reflexió en el primer llibre: el temps es viu per dins; contra els dies grisos i les hores buides, la bellesa. ¿Quina bellesa? ¿ On rau? Ara, en el segon poemari, ens ho explica una mica i ens hi ha afegit tres escalons més, el darrer de tots, gairebé un replà d’escala: primerament, com hem vist, l’obertura al altres i a l’entorn ens baixa dels núvols de l’engany fantasiós; en segon lloc, la bellesa es capta en el món en els indrets de llum veritable, perquè, com hem vist, ens espiritualitza; finalment, la bellesa es contempla objectivament i... es crea. Anem al darrer d’aquests graons: “El llast del temps, inexorable,/ m’arrossega i em guanya./ Mes l’art i la bellesa/ m’aïllen de la fosca/ d’un món banal que em fon els dies./ [...] En ales del prodigi, /em deixo transportar/ pels límits verges del no-temps, on palpo les essències/ de l’ideal, que em posseeix.” El prodigi és superar el temps cronològic enllà de la banalitat de l’epidermis del món: només en aquest àmbit s’endevina —i, encara a les palpentes— l’ideal que posseeix els artistes. Quina mística ascensió! He parlat d’un replà d’escala, perquè, arribada en aquest punt, quan la poeta ens confessa que la bellesa no sols li fa superar els mals moments d’aquest món sinó que se l’emporta enllà d’aquestes latituds, no s’està d’explicar-nos el perquè. D’entrada, l’obra creada i bella romandrà cronològicament més enllà d’ella (“Alguna cosa de mi/ restarà per sempre/ al fang que modelo”); però, a més a més, des de la seva immanència, l’ideal —la bellesa—, vulgues que no, la posseeix i li fa viure un tast de transcendència —l’absolut poètic, que diuen els entesos— des de la nostra immanència.

Aquests alts assoliments en el segon dels seus poemaris fan més dolorós i sorprenent el tercer. L’oxímoron del títol, Sucre amarg, amaga ja el contingut paradoxal del llibre. Introducció i epíleg (“El blanc i el negre,/ l’esperança i el somni,/ trenen el viure”) no poden sinó esdevenir antitètics. Per què aquest pes tan afligit? “La pell esdevé/ carn viva...”, ens assegura en un dels seus enutjats impromptus. Hi ha poemes closos amb un epifonema terrible: “Em bec a glops petits/ el vent de les absències”. Quin drama l’ha dut a aquests mots desconsolats? Hi ha, en el llibre, un jardí dels tarongers, on la poeta acut tota sola (un jardí que recorda l’aroma d’algú que ja no hi és): “El vell xiprer/ m’ha preguntat per què vinc sola,/ i els lliris d’aigua /ploren la teva absència”. I encara: “Se m’han omplert les mans de cendra/ de tants somriures exhaurits...” Qui ha acabat els somriures, cosa que l’omple de tristesa? La tragèdia s’encarna en el cop de puny de la inconsolable mort d’un fill, expressada amb tota la contenció possible a Record d’un dolor: “No hi ha consol per a nosaltres/ i cap gest, cap paraula/ no ens pot encendre. Només el temps en té la clau, de noves llums”.

En aquest punt el prologuista —d’edat avançada, però amb un fill petit— voldria equivocar-se; voldria desitjar que aquesta tragèdia no fos pas pròpia, sinó d’altri; potser d’alguna amiga, d’alguns coneguts. Tanmateix, llegir —interpretar— també ens compromet i temo que l’advers infortuni sigui propi: només una mare pot sentir els somriures dallats, només una mare pot esperar del temps la clau de noves llums, només una mare pot sentir l’enyor d’una altra latitud, potser amb nous paisatges, però de “distància infinita”. S’entén perfectament que els grisos de l’hora baixa segueixin mossegant: “Mai no es guareixen/ les callades ferides.../ Sento com sagnen!” Hi ha, en el dolor, barrija-barreja d’alegries com les del naixement de la primera néta (“La néta em torna/ la rialla perduda/ dels dies fosos...”). Però, el pes, ara, malauradament, es decanta d’una sola banda. These things are life. Les parts centrals, prou volen harmonitzar els quinze poemes titulats Amb la natura als ulls —que tornen a ser estampes de bellesa exterior, indrets de llum veritable copsats pels versos de la poeta (el Delta, el Montseny, oliveres d’Ulldecona, Lanzarote, la pròpia neta...)— amb els Impromptus queixosos, iniciats amb una mena de divisa: “A vida o mort”; de fet, ara ha après que els humans ens sabem no sols problemàtics per les malvestats que fem en el planeta i en el cosmos sencer sinó perdedors en la jugada de la vida. “Obro la porta/ a tots els blaus del somni/ per enlairar-me...” Però el somni és enganyós. Cap obertura al transcendent. El llibre és agre com anuncia el títol. Cap superació del temps cronològic, cap ascensió. L’escepticisme es fa estoic: “Mesura els actes/ ans que el temps no te’ls jutgi/ amb veu de càstig”. Enllà d’enllàs de tant dolor, una petita clivella: “...en la ruta vital/ la voluntat serà la força/ que enlairi l’home vers el guany...” Quin guany, però? Una voluntat freda pot reduir-se sols a una bona disposició per encaixar tots els cops que et toquen a la vida com un faixador en un ring de boxa...

Ens ha calgut esperar el llibre que tenim a les mans per saber on anava a parar l’acritud de l’anterior. Pell de temps parteix, cert, dels llibres precedents, però amb un punt de vista més madur i menys pessimista. Ara ja entenem quina mena de follia conté el rellotge del Preludi: el que gira les busques a l’inrevés per recuperar/corregir les hores buides dels dies grisos. Més i tot: el record —el passat— és pell, vida, com la pell de l’escorça terràqüia de la portada. (Ull viu, però: les imatges del perfilat i harmònic càntir que precedeix el pròleg —i potser hauria d’anar ala contraportada— contrasten amb aquella ceràmica magmàtica, no només per la forma, sinó pel contingut: els dos brocs de l’atuell són per contenir aigua i per oferir-la a d’altri. L’anterior era un llibre entotsolat, reclòs en ell mateix; ara, aquest, sembla com si volgués expandir-se.)

Anem a les imatges de les parts: la primera, Les aromes breus (més d’una cinquantena de haikús i trenta-una tankas, de les quals divuit són tankas de hai-kús), va encapçalada, en la part dels hai-kús, per una ceràmica baixa, informal, com de tres llengües que terregen (els tres versos del hai-kai?), mentre la de les tankas, és el detall d’un objecte (càntir?) que conserva tres sanefes repujades entorn d’un forat (broc), com volent-nos oferir semblances i diferències entre les dues estrofes japoneses de què se serveix l’autora. Per la seva banda, el capçal de la segona part, L’efímer perennal (vint-i-cinc poemes), ens ve donat per una nova imatge de ceràmica informal, ara esclatant cap amunt com una flamarada, oferta des de dos punts de vista (com diferents són els punts de vista per transformar en perdurable allò que és efímer). La imatge de la tercera part, Indrets (divuit poemes on ens torna a plasmar aquells indrets de bellesa lumínica que detura en versos), sabent que la bellesa —com la veritat— un jorn s’esmicolà a trossos i sols en copsem esquerdills, ens ofereix dos bocins d’una peça ceràmica —un càntir amb nansa i ornament. La darrera part, Tardoral, potser és la més magmàtica de totes, perquè l’artista no sap on anirà a parar la seva obra després del magistral darrer poema que caldrà comentar més avall. Arribarà a la possibilitat d’objectivar la bellesa subjectivament i comunitàriament?

Pel que fa als continguts del poemari, val a dir que els hai-kús inicials, amb el mateix títol que el llibre avant-precedent —Interiors—, sembla que vulguin deixar enrere l’amargor que l’ha aclaparada; fins i tot reprèn aquí, en l’interior del llibre, el títol d’una part del poemari anterior, Amb la natura als ulls, i en uns mestrívols dístics que acaben convertint la lluna en una “illa en un mar de foscor”, pretén curullar de lluminositat els seus paisatges. Ens ho havia confessat una mica abans en l’epifonema de Bucòlic: “Amb la natura als ulls/ em creixen ales!” Vet aquí el sentit dels seus Indrets, dels seus llocs de bellesa paralitzats objectivament i voluntària en el llibre: volar, alçar-se per damunt de la vulgaritat del món. No hi vull pas insistir. En canvi, potser em toqui subratllar alguns punts que no voldria que passessin desapercebuts; ho faré desgranant una mena de decàleg. Primerament, el nou poemari està mancat dels instintius impromptus dels seus libres precedents (i això vol dir que la brida ha guanyar l’esperó). En segon lloc, malgrat les hores baixes segueixin (hi ha dies equivocats i la vida té foscors —guerres, drogoaddiccions, regateigs, carn barata, corrupcions...—), si l’art la salvava de la banalitat a Interiors, aquí li serveix —un graó més— de conjur i revulsiu: “Treno paraules/ per alleujar tristeses./ Íntim antídot!” La reflexió sobre la pròpia creació, de fet, hi esdevé recursiva: ara, la nau alada d’una quimera es configura com “l’íntim desig d’escriure”; adés, cerca l’estona “on plouen els prodigis” amb el full i el llapis; més ençà sap que la seva obra no és inútil ni per als altres (“Sembra el poeta/ la llavor dels seus somnis/ en els seus versos”) ni per a ella mateixa per superar l’autoengany (“Em cal saber-me,/ palpar-me ne els meus versos,/ desclosa, nua...”) i més enllà, encara, “La lluna empeny la ploma/ que encén els versos”. Tot plegat s’aboca a una nova constatació —i som al tercer punt que volia destacar—: el poema, la creació —el misteri—, li ve dictat: “Hi ha alguna cosa/ que em posa el llapis entre els dits / i em dicta.../ Quin misteri un poema!” Hi ha alguna cosa, alguna veu, que la crida a escriure.

Arribats aquí els lectors ja podem respirar: tornem a ser a Interiors, on la poeta palpava l’ideal fora del temps. “Cronos preserva la bellesa”, escriurà ara. Recorden quan ens parlava del convenciment que alguna cosa d’ella restava en el fang que modelava? Ara, a més a més, quan paralitza un paisatge, enllà de les grans estampes del Delta, de Mont Caro, de Tivissa o de París, s’adona —ja n’havia fet provatures abans— que pot convertir en bellesa objectiva estampes íntimes i del tot humils: “Entre les roques / un narcís guspireja.... / Foc sense flama!”. Som a la seva quarta fita.

La cinquena encara va més enllà: aquell ideal acronològic, ara l’habita, se l’hi encarna: “Els meus ulls cerquen la bellesa/ com el nàufrag, el far. / Equilibri vital, íntim estadi/ on palpo allò incorpori/ que a dins m’habita...”. La visió ara, és globalista, a la petja de Lluís M. Xirinacs: “Noümen més Fenomen/ igual a equilibri”. I justament aquest rau en l’art i l’art hi rau (“He robat en l’art/ l’equilibri que enlaire”). En mots del tot escarits: “És l’equilibri/ la força que t’enlaira/ a l’alta fita!

La fita, ara, l’ideal de la Bellesa, va més enllà de l’ideal de l’ataràxia estoica fruit d’una gèlida voluntat d’arribar a la impertorbabilitat del llibre anterior. I arribem al sisè guany: aquesta fita ara s’origina per la lluita de l’artista amb la matèria que treballa, mots i ritmes, argiles i colors. L’equilibri surt de la lluita i aquesta de l’anhel de la pròpia flamarada interior: “I com descriure / allò que només palpa/ un cor que crema?” Per palpejar la bellesa cal cremar per dins i, així, poder pugnar per fora. Aquesta lluita és un veritable combat. Llegim L’artista i la matèria: “Res no atura l’orgia dels sentits. /El tacte crema sobre el fred humit/ d’un cos que pren la forma. [...] La idea es fa palpable/ al cos de la matèria.// Sobtadament em sento.../ (S’autoreconeix creadora, és clar!) L’esgotament m’enlaira/ a l’èxtasi final”. Vet aquí l’absolut poètic una altra vegada.

Vet aquí els guanys d’aquest Pell de temps en relació a la seva anterior producció. Un llibre, la darrera part del qual, titulada Tardoral, tan breu com intensa, encara n’amaga més. És el temps de la maduresa, el temps de la calma i la quietud, lluny dels temps dels vertígens cronomètrics, un temps nou de trinca per gaudir plàcidament, com diu al seu marit en el primer dels poemes (setè guany). És un temps de parèntesi per poder intimar amb els néts assossegadament i convertir, també, la pròpia vida en bellesa (vuitè guany). El pas del temps ha anat pellant en la nostra poeta i sap —ho destil·la en el darrer vers del poemari, com un epifonema sapiencial— que els humans tenim “el temps en contra”. Josefina Peraire també albira el final i s’esguarda la mort, cara a cara, sense faroneries ni falsos encongiments (guany novè): “...si la mort m’atrapa a mig camí/ de l’íntim horitzó,/ que sigui d’un sol cop, viu i precís./ per emportar-me als llavis/ el gust de l’ambrosia”. Però, en aquest darrer poema, no pren pas una actitud de maduresa submisa pròpia de la senectut, ans al contrari. I som al desè i darrer punt. D’ençà del mateix títol, Quart creixent, ens dóna a entendre el que explicita tot seguit: “Em sento quart creixent/ que aspira al ple,/ malgrat el temps en contra...” Malgrat la maduresa, la poeta no se sent pas lluna vella, sinó lluna creixent. I, rejovenida per dins, aspira al ple, això és, a la realització total com a artista al servei de la Bellesa.

Que “el cop, viu i precís” trigui molt a arribar i que, en l’ínterim, ens pugui anar oferint poemaris de la seva ascensió vers a aquest ple anhelat!

Barcelona-Olot (la Garrotxa), novembre ‘08

0 comentaris: