Presentació del llibre de Mario Javier Sabán El jadaísmo de Jesús a la Fontana d’Or

(Girona 27-XI-08)

Senyores i senyors, molt bona nit.

Com a simple professor de literatures hispàniques i sense dedicar-me a la teologia ni a cap altra ciència relacionada amb la religió, comprendran que és un honor per a mi, presentar avui, davant de tots vostès, aquest darrer llibre del Dr. Mario J. Sabán, El judaísmo de Jesús, un llibre que ja des del títol s’oposa i complementa la famosa obra d’E. P. Sanders, Jesús y el judaísmo, traduïda diversos idiomes i guardonada amb tota mena de premis internacionals.

Suposo que l’autor, convidant-me aquí, a més de voler confrontar la seva obra amb un catòlic —sempre m’he definit com un creient cristià crític—, els únics mèrits que va poder veure en mi el Dr. Sabán van ser el meu constant i irreductible interès per la Bíblia i altres textos sagrats així com les meves recents publicacions sortosament traduïdes al castellà: l’assaig Última notícia de Jesús el Nazarè (2006/7) i la meva recent novel·la El testament de Moisès (2007/8), amén de donar-me l’oportunitat de defensar-me en públic de les dues vergassades que em dedica en el seu llibre en les dues úniques ocasions que m’esmenta, cosa que faré en el seu moment i —vull deixar-ne constància des d’ara— l’honora. No reportaré aquí les obres ni els mèrits de l’intel·lectual argentí autor d’aquest llibre —advocat per la Facultat de Buenos Aires des de 1993—, però no puc deixar d’esmentar que el primer dels llibres que el portà a estudiar els orígens jueus del cristianisme va ser de 1994 (Todos somos judíos-->Las raíces judías del cristianismo), obra a la qual van seguir dos volums sobre la matriu jueva del cristianisme (I: El judaísmo de San Pablo, 2003; II: El sábado hebreo en el cristianismo, 2004) així com La matriz intelectual del judaísmo y la génesis de Europa (2005). Ha de seguir ben aviat l’obra ja anunciada com a Rambam, el genio de Maimónides, amb la qual es doctorà en Filosofia a la Universitat complutense de Madrid.

Vull començar dient que l’obra de Sabán que em toca presentar té molts encerts, però també alguns punts totalment superats per l’actual teologia catòlica, com per exemple el mal denominat Concili de Jerusalem amb el seu Decret Apostòlic (simple reelaboració de l’autor de Lluc), l’atribució d’algunes epístoles de com la dels hebreus a Pau o el fet de no comptar amb una fase primigènia dels evangelis, posteriorment judaïtzada (la tesi de Kässeman sobre l’evangeli considerat més antic com el de Marc). Ara bé, vaig deixar escrit en un dels diaris d’aquesta ciutat de Girona (tan famosa pels seus debats jueus medievals) que els llibres de Sabán mereixien l’interès de tota mena de lectors. I no em desdic del que vaig escriure.

Aquest és un llibre a favor de Jesús i com a creient en ell no puc sinó donar-li la millor de les benvingudes. Francisco Fontana, prologuista de l’obra, afirma que no es tracta d’un llibre anticristià, però sí anticristològic. Per a un creient en Jesús, si es posa en la pell d’un no creient en ell, resulta difícil d’entendre com una obra, essent pro-cristiana pot ser anticristològica; són dos mots del mateix origen grec, Khristós, en hebreu Messíes, “ungit” ¿Podria per un jueu una obra pro-jueva ser anti-torànica o anti-mosaica? El gran poeta català Pere Quart /Joan Oliver, emprava el terme jesusisme per referir-se a l’obra de Jesús que va precedir els oripells constantinians. Podríem dir, doncs, que Sabán no ha escrit cap llibre antijesusista i afegir que, si no ha escrit un llibre anticristià, tampoc no s’hauria de valorar com a anticristològic, és a dir, antimessianològic, com temptejaré de provar. I això dit des del benentès que, per a l’autor (no podem tergiversar-lo) la cristologització de Jesús resulta del tot inacceptable perquè equival a la seva divinització.


La tesis de Sabán, des de la perspectiva del Jesús preconstantinià és fàcil de resumir: el jesusisme que va desembocar en el cristianisme havia començat essent una simple tendència interna més de les moltes tendències farisees del judaisme, sense cap ànim d’encarnar-se en una altra religió com la cristiana i, encara menys, d’expandir-se entre la gentilitat més enllà d’Israel (paper que, altrament, va realitzar magistralment Saule de Tars conegut com a Pau). Fins aquí, malgrat el testimoni de Lluc (Ac 11,26: “Va ser a Antioquia on per primera vegada els deixebles de Jesús es van denominar ciristians”), la tesi del Dr. Sabán no ha de causar cap repulsa a un cristià format, ni tan sols el fet de considerar Jesús com un fariseu ni la conseqüència de la seva tesi que ve a ser el nucli del llibre que presentem: com a simple tendència jueva el cristianisme no aporta res d’original que no estigués ja en el judaisme, almenys in nuce. Jesús no va ser cap home d’una originalitat tan excepcional que, inevitablement, a partir de la seva figura, s’hagués de crear una religió en oposició al judaisme, això és, el cristianisme. Jesús, per a Sabán, va ser un jueu de dalt a baix, possiblement un rabí carismàtic singular, que va saber extreure del nucli ètic de la Torà jueva tots els seus ensenyaments i accions. Tot el llibre del Dr. Sabán no fa altra cosa que reblonar el que dic fins a la sacietat en 25 capítols, en els quals, tot analitzant els ensenyaments de Jesús pretén deixar amb claredat meridiana que no tenen res d’original que ja no estigui contingut precedentment en el judaisme. Comença pels opòsits “Heu sentit dir..., jo us dic” (Mt 5, 41-48), segueix amb les fonts dels seus ensenyaments sense menystenir les escoles de Hil·lel i Xammai, prova que Jesús parteix del Xemá Israel en Mc 12, 28-34 i de la plena observança de la Torà, segueix oferint la postura de Jesús enfront dels gentils, davant de l’ètica jueva nuclear o l’amor als enemics, parla dels seus maixals i els seus miracles, el situa davant del concepte paternal de Déu i de les positures antisacrificials njudaiques, l’enfronta a la seqüència perdó-penediment (quin és primer?), als aliments koixer, a l’honrar pare i mare, al nacionalisme, al Xàbat, al concepte de Regne, a la voluntat divina, al feminisme, a las pregàries, a las obres de misericòrdia, ens prova que fins i tot les benaurances tenen arrels jueves i acaba, després de demostrar que els seus primers seguidores eren bons observants de la Torà, assegurant-nos que va ser un rabí excepcional. I a manera de conclusió, afirma de Jesús 46 assercions (entre les quals —val a dir-ho—, algunes del tot superades per la teologia catòlica: per exemple, seguir considerant el Baptista com el seu cosí.

Arribats aquí, podria dir que, globalment, estic d’acord amb el Dr. Sabán. Com no estar-hi, si jo mateix he escrit que l’oració cristiana per excel·lència, el Parenostre, té arrels en les pregàries jueves? Ja ho veuen, doncs: aquí tenen un cristià catòlic que està, almenys en un 75%, d’acord amb el que ha escrit el Dr. Sabán y està convençut que el seu llibre indubtablement ajudarà al diàleg ecumènic entre jueus i cristians. Podria afegir que l’obra de Sabán té un destinatari múltiple, de perfil polièdric: es dirigeix tant a jueus refractaris amb el cristianisme com a jueus propers; tan a cristians allunyats del judaisme, com a cristians propers. (Massa públics, per poder-los satisfer tots? No ho sabria dir, però l’ambició m’agrada.) Podria baixar a alguns detalls i discrepar, per exemple en la qüestió dels aliments, de la puresa legal, o quan parla de la teixuvá o penediment: no es tracta se seqüenciar si en Jesús primer era el perdó i després el penediment o a l’inrevés, sinó de saber, com explica Sanders, que en temps de Jesús, segons el Lv, el penediment havia de manifestar-se mitjançant sacrificis al Temple, i Jesús mai no va imposar aquesta càrrega a ningú. Podria encara assegurar que des de la teologia catòlica més actual se consideren anacrònics els comentaris bíblics de Nácar Colunga i antiquades opinions d’escriptors com Martín Descalzo, que Sabán utilitza destrament per fer-nos pujar els colors a la cara. Afegeixo, a més, que avui l’exegesi cristiana considera Jaume, el cap de la comunitat hebrea jerosolimitana, el germà o germanastre de Jesús i considera poques les cartes autèntiques de Saule/Pau i encara plenes d’interpolacions (tot i que Sabán les utilitzi com autèntiques) . Podria rebatre’l mostrant-li que, per al cristianisme, la cronologia religiosa comenci amb la circumcisió de Jesús, com ens retreu (p.82, n.60), que la fe cristiana sigui irracional i porti al dogma com ell assegura (p. 114, n.90) o que el centre del cristianisme hagi canviat a Déu per Jesús (n’hi ha prou de llegir les concepcions cosmoteàndriques de Raimon Panikkar per refutar-lo). Però totes aquestes objeccions serien detalls accidentals, un 10% del meu 25% de desacords: interpretacions precipitades, il·lacions gratuïtes.

Dos d’aquests detalls estan relacionats amb els blasmes que em fa a mi mateix en les dues vegades que em cita i que prendré com a exemple. En el primer, servidor, després d’escriure que Jesús coneixia les regles rabíniques de la interpretació bíblica, proposo algunes distincions entre Jesús i els rabins de la seva època. Sabán em replica i escriu que sols es tracta de diferències metodològiques —“de estilo”, diu exactament— entre rabins. Òbviament, té tot el dret a la rèplica i fins i tot a la conseqüència que n’extreu: “No pueden ser consideradas grandes innovaciones que permitan situar a Jesús fuera del concepto habitual de un rabino del judaísmo del siglo I”. Fins i tot podria dir que d’acord. Però el que no pot fer és atribuir-me el que segueix: “Se desean resaltar estas diferencias rabínicas para mostrar la originalidad de Jesús [...] La necesidad del cristianismo de insistir en la originalidad de Jesús está fundamentada en la necesidad teológica que tiene el cristianismo de alcanzar su independencia respecto al judaísmo”.

Li puc assegurar al Dr. Sabán, que si ha llegit bé el meu llibre, servidor no té aquesta necessitat. La il·lació que ha efectuat imputant-me el que no penso, és, com a mínim, gratuïta. Aquest prejudici que palesa (la necessitat del cristianisme d’exagerar l’originalitat de Jesús) avuii no és té ni tan sols en les càtedres de Roma.

Explicaré una anècdota personal de fa més de 40 anys. El Dr. Joseph Fuchs, de semblança freudiana, a finals de la dècada dels 60, quan jo era alumne de la PUG proposà un tema: treballar l’originalitat del cristianisme. Servidor li vaig proposar una recerca: l’amor als enemics com a singularitat cristiana. Em donà permís per iniciar el treball amb un somriure una mica sardònic. Vaig caure al parany com un passerell. Orientals, jueus (Pr 25,21) i d’altres cultures havien arribat molt abans que Jesús a l’amor als enemics. Li vaig anar a explicar al professor les conclusions de la meva recerca. Estava desolat. Ell somreia per sota el nas i em va posar bona nota. A classe va venir a dir que difícilment es podien atribuir a Jesús originalitats doctrinals; com a molt —va dir— una nova intencionalitat. ¡I d’això fa més de 40 anys! Cap necesidad del cristianismo, doncs.

La segona crítica que em dedica el Dr. Sabán és pitjor perquè indueix a una tergiversació de dades. Em permetran que sigui una mica “perepunyetes”. Amb el professor Crossan i d’altres estudiosos, servidor, en escriure el meu llibre sobre Jesús, vaig arribar a la conclusió que era analfabet. Era un punt d’arribada agosarat, i em vaig haver de carregar de raons. L’analfabetisme no implica manca de cultura; la cultura de Jesús i els seus pregons coneixements bíblics, conservats per una memòria prodigiosa (Sabán també l’admet) i un carisma singular, eren senzillament orals, com la major part de les de la seva època. Però segons l’Evangeli de Lluc, Jesús llegeix a la sinagoga de Natzaret (Lc 4,16ss), després de la qual cosa els seus convilatans el volen estimbar en una cinglera. Aquesta lectura, si mai va existir, tirava en orris els meus punts d’arribada. En el meu llibre, 1) comento les teories de Crossan; 2) demostro amb una anàlisi exegètica paral·lelística que Lluc —que escriu 70 anys després dels fets i mai no ha estat a Natzaret— i la prova de la reelaboració és que el text llegit no coincideix am el de la bíblia hebrea; 3) exposo les teories de Reed, un dels més prestigiosos arqueòlegs d’Israel, que nega l’existència no sols d’edifici sinagogal natzaretà, un poblet de menys de 300 habitant, amb impossibilitat de Rotlles i de Llei, sinó d’alguna cinglera on poder-lo estimbar; 4) parlo, almenys a Cafarnaüm, de possibilitat d’assemblea sinagogal “a l’aire lliure o al pati d’alguna casa” (dic textualment a p. 314 de la versió castellana); 5) certifico, amb els estudis sociològics de Haris i Ilan, que la mitjana d’alfabetitizació de Galilea era inferior al 3% (mitjana ocupada per les classes herodianes, els fills dels comandaments de l’exèrcit i l’administració romana). Cinc proves. Cinc arguments. Sabán escriu per dues vegades que em baso en un sol argument arqueològic i afegeix que “este autor —és a dir, servidor de Vès— cree (erróneamente) que las sinagogas del judaísmo tenían que ser edificios bien visibles desde el punto de vista arqueológico...”. És a dir, em tracta poc menys que d’ignorant tot explicant que hi pot haver assemblees en cases particulars o a l’aire lliure, sense adonar-se que jo mateix parlo en el mateix lloc de la possibilitat d’aquestes assemblees. Aquestes desqualificacions gratuïtes, ¿no resten credibilitat al llibre i el converteixen en monodireccional? Abans d’escriure el que vaig escriure, vaig indagar tot el que vaig poder i fins i tot em vaig assabentar que els Rotlles sinagogals es llogaven per servir-se’n en localitats petites —cosa que desconeixia—, malgrat els experts consultats posaven en dubte que un poblet de 200/300 ànimes pogués llogar un Rotlle de la Torà per celebrar la paraula fora d’alguna ocasió molt especial. Res d’estrany que la meva conclusió coincidís amb la del professor Crossan i d’altres experts: la lectura de Jesús de Natzaret sols s’explica perquè Lluc reelablorà Marc. Jesús mai no va llegir. Però, per al precipitat Dr. Sabán, Lluc resulta “irrefutable”. Pitjor: encara gosa afegir que “desde el siglo I antes de la Era Común los fariseos habían dictado la obligatoriedad del estudio para todos los niños judíos” (i, aleshores, em demano, ¿per què el 97% d’analfabets?). Per torna escriu que “todos los evangelios apócrifos —“todos”, diu— nos describen la cantidad de veces que los padres de Jesús llevaron al niño a la escuela”. Ja entenc que l’exageració “todos” és un lapsus calami i que Sabán es deu voler referir als apòcrifs de la infantesa. Però, ¿quins evangelis apòcrifs?, pregunto al Dr. Sabán. El Protoevangeli de Jaume, no, perquè acaba amb Herodes. El PseudoMateu? Tampoc: és una mala còpia del anterior. El Liber Infantiae Salvatoris —i és un apòcrif tardà—, tampoc. ¿Es referirà al PseudoTomàs? No crec, perquè allí el mentor de Jesús (per cert, anomenat Zaqueu) no dura ni una classe. En l’ Evangelio siro-árabe de la infància, es repeteix la història i Jesús, un nen del carrer, en trobar-se amb un físic (metge) li diu que ho sap tot sense anar a estudi. La Història de Josep el fuster, no parla de cap col·legi. Ens queda l’ Evangelio armeni de la infància, que Sabán cita (p. 550, n.413), malgrat ser posterior al segle V, en el qual Josep porta Jesús quan té set anys a Gamaliel; nogensmenys, Sabán manipula el text o el desconeix, car es deixa al tinter que les classes de Gamaliel no duren ni un sol dia perquè Jesús ja ho sap tot i el mestre acaba considerant-se’n deixeble, de manera que el retorna a Josep perquè li ensenyi oficis. Aleshores, ¿quins evangelis apòcrifs descriuen aquesta “cantidad de veces que los padres de Jesús lo llevan a la escuela”? El Dr. Sabán m’ha ofert el sisè argument sobre l’analfabetisme de Jesús: ni els apòcrifs esmenten la seva escolarització!

No vull perdrem en detalls. Conec la major part de la bibliografia utilitzada pel Dr. Sabán i he de dir que, amb algunes excepcions, sols ajustar-se al que diuen els autors sense forçar excessivament interpretacions com ha fet en el meu cas. Si de cas la crítica aniria pel fet d’emprar bibliografia força envellida: els alemanys ens han provat com Jesús, sovint, va superar la llei de santedat i puresa del Levític (pensem amb l’hemorroïssa, per exemple). Altrament, no vull deixar de repetir-ho: totes aquestes discrepàncies serien accidentals; vull dir que no assoleixen el moll de l’ós del llibre amb el qual globalment, com he dit, estic d’acord. Podria acabar aquí, tot afegint que Sabán haurà de ser considerat des d’ara com un autor jueu més de la il·lustre llista d’autors jueus sobre Jesús. I els seguidors del Natzarè haurem d’estar agraïts pel seu treball. La meva presentació podria lloar les cites inicials de cada capítol , lamentar que el llibre (defecte de tots els de l’autor) no tingui un apèndix temàtic analític final i acabar. Potser em guanyaria l’aplaudiment de l’autor, almenys per no haver-me fet del tot pesat. Però alguns de vostès romandrien decebuts. ¿Quin és el 15% de desacords substancials?, em demanarien.

M’explicaré tan honradament com pugui i em faré pesat, doncs, a condició que no perdin de vista el que he dit i repetit: com a cristià estic d’acord amb més de ¾ parts de l’obra en qüestió. Però passem a les dissonàncies: Sabán ens anuncia en la seva introducció que ens donarà a conèixer “uno de los secretos mejor guardados a lo largo de los últimos veinte siglos: que el rabino Jesús de Nazaret jamás pretendió fundar una nueva religión” (pág 31).

¿“Secreto”? En el meu llibre (p. 249) em pregunto si Jesús va voler mai fundar el cristianisme o l’Església i arribo a planejar si la revelació de Déu en Jesús no suposa el punt final a tota religió. No es pensin: no és cap qüestió nova. Ha estat planejada des de Reimarus (s. XVIII) a Bonhoefer. Bultmann sosté que l’Església va néixer d’una confederació de comunitats locals sense cap voluntat explícita de Jesús. De Käsemann a Conzelmann s’ha dit que Jesús no va voler fundar cap Església; el consens protestant així ho segellà a Linton l’any 1932. En la meva obra parlo de les posicions d’alguns teòlegs catòlics: Schnackenburg, Küng, Boff... No em repetiré. Simplement afirmo que Sabán no revela cap secret i que ell (i jo mateix) arribem molt tard al debat. En el meu llibre fins i tot analitzo com es va passar del Jesús-excusa per al naixement de l’Església a una Església que ofereix culte a Jesús. I esmento obres d’un teòleg català com Joan Leita: El fonament irreligiós de l’Església (1969) i Anàlisi destructiva de la religió (1999). I amb tot això, consti, no pretenc pas dir que el treball del Dr. Sabán suposi una simple despesa de pólvora en salves.

Anem al núcli de la qüestió, almenys com la planteja el nostre autor ¿Com es va poder passar del judaisme de Jesús i els seus primers seguidors al cristianisme?

¿Com van esdevenir-se les coses? Per al Dr. Sabán el procés va tenir 4 etapes: 1) Del messianisme jueu de Jesús es va passar al messianisme de Saule/Pau de Tars. (Quedi clar que Sabán admet que desconeixem si el Maljat o el Regne de Déu és una simple possibilitat o potència o si ja s’ha iniciat camí d’un punt final encara no consumat. Sabán admet que es tracta d’un problema nuclear “y de envergadura”, davant del qual confessa honradament no tenir solució perquè “el problema central es la falta de definición del judaísmo con relación al Reino”, pág. 493). Pel que fa a l’etapa 2) la teologia messiànica universal de Saule/ Pau sobre Jesús, neix per la incorporació dels jueus incircumcisos, als denominats hel·lenistes, en el mal denominat Concili de Jerusalem de l’any 50, els quals reemplacen la seva prístina originalitat amb conceptes provinents del món pagà, ja que aquests hel·lenistes acaben per desbordar els judeocristians primitius. 3) Aquesta incorporació massiva de gentils desembocaria en la desjudaïtzació de Jesús i de Saul/Pau en el segle II, quan Marció separa el NT del AT, Ignasi d’Antioquia (~107) o Justí (~150) substitueixen el Xàbat per la festa dominical, el papa Anicet I (155-166) canvia la festa de la Pasqua, Eleuteri I (174-189) inicia la desjudaïtzació del cristianisme naixent abolint el Decret jerosolimità i Víctor I (189-199) independitza del tot el cristianisme del judaisme. L’última etapa, 4) es la de los concilis cristològics que desemboquen —“automáticamente”, diu en p. 146, sense tenir per a res en compte els anys de debat i discussió— en la divinizació de Jesús.

Per a Sabán, els deixebles de Jesús avui per avui posseïm un Jesús emmascarat, un Jesús pagano-cristià i, si volguéssim seguir-lo de veritat, el primer que hauríem de fer és desfer el camí fet, depurar els dogmes, retornar al Jesús jueu prehel·lenista anterior a la seva desjudaïtzació. Deixant de banda la judaïtzació tardana el Nou Testament, podria admetre que esta posició tampoc no repugna a un cristià d’avui, perquè en ple segle XXI tampoc no ens resulta gens satisfactòria la meta on s’arribà en els denominats concilis cristològics de Nicea (325), Constantinoble I (381), Efes (431) i Calcedònia (451), que pugnaren per definir des de parèmetres de la filosofia escolàstica del seu temps aquella figura de l’home Jesús assolit d’alguna manera per la divinitat. Parlar de la unió hipostàtica, això és, parlar-nos d’una persona en dues naturaleses, tampoc no diu res a l’home d’avui. ¿Algú es pot imaginar Jesús explicant als seus amics i deixebles, a Pere o Joan que el tractaven, “Sóc una persona amb dues naturaleses”?

Tornar al Jesús inicial, al Jesús jueu,tant per al cristianisme com per al judaisme, implica, òbviament, posar el focus sobre el Jesús home, un jueu del seu temps, però també sobre els autors dels evangelis, que també van ser jueus del segle I i van veure en aquell home alguna cosa especial. I no ho dic perquè el Dr. Sabán no esmenti en el seu llibre cap dels relats de la resurrecció de les aparicions post-mortem (avui, sortosament, interpretades més al peu de l’esperit que al de la lletra per al teologia cristiana, però escrits també per jueus fervorosos del segle I), sinó perquè les dades de l’aparició del cristianisme no resulten tan retardades com ens vol fer creure el Dr. Sabán.

Si la primera persecució de cristiano-judeo-hel·lenistes va ser la del temps d’Esteve els anys 36-37, Lluc ens diu que els dispersos d’aleshores arribats a Antioquia de Síria ja s’anomenaven “cristians” (Ac 8,1ss;11,19ss). Com a molt podríem retardar la data de la dispersió als anys 43/44, quan Agripa I fa decapitar Jaume i empresona Pere. Fos com fos, ja en el primer lustre dels 40, Antioquia es converteix en el primer centre de cristians hel·lenistes, i cap allà es dirigeix Pere (Ac 12,17; Ga 2,11). D’aquells temps Pau (espiat pels jerosolimitans més hebreïtzants que no ell) ens ofereix la seva versió del mal denominat Concili de Jerusalem (una versió més creïble que la de Lluc): quan va pujar a Jerusalem no se li va imposar res (Ga 2, 7), llevat que no s’oblidessin els pobres (v. 19); ni tan sols se l’obligà a circumcidar Titus (2,3) i sí que se li confià l’evangelització als incircumcisos (2,7).

Se’m dirà que d’acord, que aquest grupuscle denominat cristià des del nmostre punt de vista seguia constituint una secta, una tendència jueva dins de la religió de Moisès. I la prova és que, en els seus viatges, Pau predicava Jesús a les sinagogues. Però algun tipus d’inicial separació hi havia d’haver quan Pau ja era acusat pels jueus a Salònica, denunciat a Acaia davant del procurador Gal·lió en el seu 2n viatge o perseguit a Jerusalem mateix a la fi del 3r.; algun hiatus hi va haver quan Jaume, el germà o germanastre de Jesús, va ser apedregat i mort l’any 62 per odre del Gran Sacerdot Anan, aprofitant un buit de poder romà. No podem reduir-ho a una pugna entre saduceus i aquells jueus sectaris (“cristians” des del nostre punt de vista ). Som a les vigílies de la primera guerra jueva i alguns d’aquests “cristians” pacifistes tampoc no foren ben vistos pels zelotes i altres grups. Eusebi (tot i que desconfiem de la veracitat de la seva història) ens diu que van haver de fugir a Pella. ¿De qui fugien?

Els cristians, doncs, es van començar a diferenciar i separar dels jueus, força abans que no ho fessin els papes del segle II com vol Sabán. L’autor de Lluc i dels Fets, probablement un jueu hel·lenista, elabora una festa de la Pentacosta diferent de la jueva, amb la baixada de l’Esperit, molt abans que actuï el papa Anicet; i això per no parlar de l’elaboració dels discursos de Pere: “Que sàpiga tota la casa d’Israel que YHWH ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar”, diu a Ac 2, 36. I en el segon discurs diu així: “El Deu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Deu dels nostres pares, ha glorificat el seu servent Jesús” (Ac 3,13). I davant del Sanedrí (Ac 4,9), Pere assegura que ha curat un coix de naixement “en nom de Jesús el Natzarè que vosaltres vau crucificar i que YHWH ressuscità d’entre els morts.”

Fixem-nos-hi bé. Pere, un jueu fins a la medul·la, identifica l’enaltiment de Jesús com a Messies, amb la Resurrecció —que també admetrà Pau—, l’Ascensió i el do pentecostal de l’Esperit. Enaltiment de Jesús com a Messies, Resurrecció, Ascensió i Pentecosta son la mateixa vivència explicada de maneres diferents. Per a uns fariseus creients en la resurrecció no havia de ser difícil induir de la donació total de Jesús a la creu (“Oblatus est quia ipse voluit”) un merescut enaltiment per part de YHWH. La deïficació de Jesús no es va produir amb les concilis cristològics (si de cas, s’internacionalitzà) sinó que començà molt abans.

En mi libro sobre Jesús, propongo para el incipiente proceso neotestamentario de deificación de Jesús esta cronología de diez pasos: 1) Entronización al cielo a la diestra del Padre y coronación del Espíritu para ejercer su Soberanía (Hch 2,32); 2) Enaltecimiento-Ascensión-Pentecostés (Ac 2,33); 3) Resurrección (Pablo) y apariciones (Mt); 4) Muerte sacrificial y reinado desde la Cruz martirial (final de Mc); 5) Transfiguración; 6) Bautismo-Niño en el Templo; 7) Nacimiento e infancia prodigiosas (Mt); 8) Concepció virginal; 9) Logos eterno (Jo); 10) Logos=Dios (Atanasio-Nicea).

Sabán ni ens parla d’entronització de Jesús a la dreta del Pare, tot i confessar-la un jueu com Pere segons elaboració d’un altre jueu hel·lenista com Lluc, ni de la Resurrecció ni de l’Ascensió ni de les teofanies evangèliques (Baptisme i Transfiguració) ni de la concepció de Jesús ni de la transformació de la Saviesa de Déu en Persona i Filla de Déu, engendrada abans de la creació i, no obstant, participant en ella (¡i tot és a Pr 1, 10-33; 3, 16-19; 8,22-26; 9!). Aquesta Saviesa esdevé, en Joan, el Logos, la Paraula de Déu (Jn 1,1ss; 6,35). ¿Simples apel·latius simbòlics sobre l’home Jesús? D’acord, però apel·latius efectuats per creients i pietosos jueus del segle I!

Vaig acabant. Per al Dr. Sabán, l’escissió entre judaisme i cristianisme té lloc amb la desjudaïtzació de Jesús per part cristiana i en la seva cristologització. ¿No es tergiversen així dades neotestamentàries, testimoniades per autors jueus? Per als cristians el hiatus s’esdevé amb la reconstrucció farisaica del judaisme, després de la destrucció de Jerusalem l’any 70 i l’ensulsiada del país, amb el concili de Jamnia (80-90) i durant el períde Jabné (que dura fins als inicis del segle II). Els fariseus, cert, van poder reconstruir la vida espiritual de la nació jueva, reconstituint la jurisprudència, fixant el cànon hebreu de llibres sagrats, cert; però tot plegat, a costa d’excloure de la comunitat els que no combregaven amb els cappares de torn. Johannan ben Zakay, va haver d’aparentar certa entesa amb els ocupants romans perquè aquests bandegessin del tot els saduceus —establerts a Jifna— com a socis, però no acabessin pactant amb la tendència judeo-crstiana naixent. Per això va haver de desqualificar la nova tendència cristiana; ¿com no ho havia de fer si va arribar a excomunicar els propis deixebles que no combregaven amb ell? Els seus successors des de l’any 80 (Gamaliel II i Azaríes) no foren menys integristes. Els debats de Jesús i els fariseus que apareixen als evangelis són simple reflex dels debats d’aquests dies. S’imposés o no a la dècada 80-90 la Birkat ha-minim —una pregària diària de maledicció contra els notsrim o natzarens (cristians)— el cop de gràcia estava donat. La oració feia així: “Que els apòstates no tinguin cap esperança i que el regne de la maldat sigui desarrelat dels nostres dies. Que los nostrim (nazarens) y los minim (heretges) desapareguin en un obrir i tancar d’ulls”. ¿Com podien els judeocrsitians seguidors de Jesús, els natzarens, resar això? O apostataven de Jesús o sortien de les sinagogues.

Potser sigui cert que una pregària així no s’acabés d’imposar mai. L’esmento sols com a testimoni d’una escissió entre les dues religions força anterior a les dates que proposa el Dr. Sabán. Al final, fos com fos, la nova reorganització de la vida jueva acabà privant els cristians de predicar la seva fe a les sinagogues. (Com podien tenir la barra de dir que Jesús havia profetitzat la caiguda de Jerusalem?) Pitjor: calia atacar aquest Jesús: s’efectuà una reescriptura de les seves dades en clau denigratòria. Se’l qualificà d’aventurrer, de bruixot i fill bastard. En queden testimonis. Els judeocristians acabaren essent considerats reprovables pels seus germans jueus. Les comunitats cristianes desenvolpades dins de les sinagogues van ser-ne expulsades. El judaisme rabínic nacional es replegà sobre si mateix de manera inflexible, sense acabar mai d’assimilar el judaisme internacional (sobretot l’alexandrí: n’hi ha testimonis a dojo fora del cristianisme). El cristianisme va romandre definitivament esqueixat de la matriu jueva. Ambdues religions hi van sortir perdent i la profunditat de les seves ànimes ferides per sempre.

Per al Dr. Sabán el rencontre futur passa només pel camí de la integració cristiana al judaisme després de purificar-se dels oripells cristològics i pagans. Sols així es podria efectuar un retorn al judaisme original de Jesús. Però, al meu entendre, la purificació i integració ha de ser mútua. Ambdues religions hauran de disposar-se humilment a fer concessions. Jesús no separa jueus i cristians; Jesús ens ha d’unir, si seguim el seu exemple i la seva doctrina. Jesús, més enllà del rabí excepcional que admet Sabán, després de la seva mort fou considerat Ungit de YHWH, Messies, pels jueus que el van conèixer i el van tractar. Primícia de la nostra resurrecció, diu Sant Pau, a 1Co 15,20. Si per a jueus i cristians el procés de redempció escatològica ha començat —sigui amb la creació, amb Moisès o amb Jesús—, ¿no hem de partir d’aquí per retrobar-nos? Els cristians, certament, no hem d’esperar cap segona vinguda de Jesús... No hem de cometre l’error de les primeres comunitats que van esperar els temps escatològics com a imminents. La segona vinguda de Jesús, la Parusia, no arriba ni arribarà mai perquè està continguda en la primera, com tampoc no caurà del cel el punt final del Maljat per als jueus: el Regne de Déu predicat per Jesús i per tants d’altres profetes d’Israel ja el tenim iniciat entre nosaltres. I, si és possible aquest punt de partida, el que hem de fer uns i altres és posar totes les nostres forces a realitzar-lo plenament. Sabem que el Regne de Déu superarà el de qualsevol regnat de qualsevol cèsar o mandatari, qualsevol president, qualsevol poder, qualsevol ídol, i excedirà en justícia i amor. Aleshores, als jueus no els preocuparà en absolut que Jesús hagi estat percebut com a Messies i als cristians no ens sabrà greu que no sigui percebut com a Déu identificat amb YHWH. No ens preocuparà que Jesús resulti entès amb els seus oripells cristològics —fruit d’una època— o despullat de tots ells; ens interessarà un home, tingut per excepcional per molts d’altres humans —com tants d’altres: Confuci, Buddah, Elies, Moisès o el bisbe Casaldàliga— i, segurament per això, tingut també per excepcional davant de Déu. Homes excepcionals com Jesús, com els esmentats i com tants d’altres són paradigma i primícia de la redempció de tots. Només aleshores, forçant el Regnat de Déu amb el vigor del nostre treball i de les nostres vides, un llibre com el que presentem podrà esdevenir cristià i jueu a l’ensems, per res del món anticristològic sinó del tot messiànic, perquè tots haurem esdevingut messies, és a dir, ungits pel Déu únic d’aquest Regne que no sols esperem sinó que, partint-nos els braços, ajudem a construir.

Octubre de 2008