Lluís Busquets i Grabulosa

Avui milers de ciutadans de tot el món trauran 155 euros del seu banc en una acció de lluita noviolenta —diuen— i en pro d’una democràcia real tot recordant l’origen de les acampades dels indignats el 15-05-2011. Suposo que tot plegat resultarà unes simples pessigolles amb una ploma d’au al sistema, però de vegades actes testimonials d’aquests comencen per donar sentit a coses que sembla que no en tinguin. Quan Stéphane Hessel va publicar Indigneu-vos!, alguns se’l van prendre com un pamflet d’un jai que resistí els nazis, afiliat a l’utopisme de Hegel (l’home sempre progressa en la història) i contra el pessimisme sospitós de W. Benjamin (la història humana és una successió de catàstrofes) i mira com aquell pamflet ha anat quallant...

Val a dir que el moviment d’indignats agafà els nostres polítics en fora de joc; l’excusa era que es trobaven en campanya electoral. Excusa i por: estaven manipulades, les acampades? Però, l’excusa no valia aleshores (el moviment es va anar estenent com una taca d’oli i va defugir netament posicions electorals) ni val ara: quan els ciutadans només podem decidir poqueta cosa amb una papereta cada cert temps, és normal que en períodes electorals es vulgui debatre més intensament la tasca dels nostres polítics i, més, en temps de crisi com els actuals. Serveixen el comú o se’n serveixen, els nostres cappares? Davant dels grans bancs, dels grans monopolis, de les grans companyies auditores —ara pugem un punt els bons d’aquí, ara baixem el deute d’allà—, dels grans especuladors amb noms i cognoms, poden fer alguna cosa els nostres petits polítics? Vet aquí la qüestió.

Manipular, als diccionaris, pren un sentit pejoratiu de maniobra, manefleig, incidència o tergiversació fraudulentes. Però, en principi, hauria de ser un verb neutre, que vol dir operar, accionar, treballar amb les mans. A fe que s’ha mani-operat molt, a les places de les acampades, teclejant ordinadors i telèfons mòbils per arribar arreu des de les xarxes socials... Si els polítics no haguessin tingut una certa mala consciència, haurien anat a parlar amb els indignats, haurien portat el parlament (on tan sovint es vota partidistament i no es parlamenta) una mica enfora de les seves parets. Fins i tot haurien pogut incidir en el moviment dels qui es diuen antisistema perquè troben (i amb raó) que el nostre sistema fa aigües per totes bandes. Políticament haurien pogut explicar millor que mai el que ens costa als catalans ser espanyols (i amb una audiència més verge que la que cal comprar abans amb un entrepà perquè ompli mítings com si es tractés de programes de tarda de TV). Els indignats es queixen d’un fet prou clar: hem de pagar els treballadors les retallades del forat que va fer un sistema bancari sense escrúpols? Doncs, que obrin els ulls: si els catalans fóssim catalans, sense pagar peatge, seríem dels països més rics d’Europa.

Això, per massa sabut (i oblidat) és tasca que els polítics no van pas voler fer. N’han parlat amb la boca petita i hi acabaren enviant els mossos d’esquadra amb l’excusa de la salubritat. Com aquells periodistes de no vull dir el lloc (però el mitjà era ben nostrat!), que se sentien dins el sistema i parlaven dels acampats des d’una alçada que no tenen, com si la indignació que ha quallat aquests darrers temps fos cosa d’un xarampió de joventut. Pobrets, ells, periodistes amb menjadora de tertúlia, que formen part del sistema ben inconscientment, sense adonar-se que n’hi hauria prou que la Caixa (o algun poder fàctic semblant) fes ¡buf! i suprimís la línia creditícia del seu mitjà perquè entenguessin una mica més que llicenciats i màsters que parlen quatre idiomes no poden ser menys que mileuristes!

Als que hem lluitat durant la dictadura per assolir ajuntaments democràtics se’ns hauria de fer difícil d’entendre que la participació catalana ranegi el 50%, la més baixa de l’Estat. Però, acampat o no, el poble té una intel·ligència intuïtiva i la patacada dels grans manaies tripartidistes (PSC-PSOE i ERC), fa una setmana (ni l’Iceta n’ha restat indemne!), va resultar colossal. No hi va valer ni la darrera tongada de demagògia, perquè el poble no és imbècil, i no se’l pot fer combregar sempre amb rodes de molí. A totes les llars, quan hi ha crisi, cal retallar despeses. I ara veurem si els nous ajuntaments no es trobaran amb sorpreses sota les catifes...

Molta gent està indignada, sí. Per coses que passen aquí i coses que passen enllà de l’Ebre i més enllà dels Pirineus. Per què hem de rescatar bancs i sistemes financers que han malversat el que no tenien? Per què hem de baixar el cap i considerar que el terrorisme d’Estat practicat contra Ben Laden o els presos de Guantánamo són una cosa diferent del terrorisme d’Estat? Quina justícia internacional tenim, que només condemna segons qui? I quina mena de jutges tenim a l’Estat, quan uns que es diuen Suprems consideren Bildu un partit terrorista i uns altres que es diuen Constitucionals diuen que no? (Ara, quan el poble ha voltat Bildu, què deuen dir els Suprems? Ningú els pot passar comptes?) I quina mena de polítics tenim, que deixen escapçar el nostre Estatut per Jutges amb el termini exhaurit per ser-ho, que admeten en les seves llistes acusats de corrupció, o que, dient-se catalans, voten contra els diputats catalans que reclamen els fons que l’Estat deu a Catalunya? I per què es permet que es deixi culpar la immigració dels problemes que tenim sense fer gaire res per integrar-la entre nosaltres? I per què malversem tanta energia i no treballem en pro de les energies netes? I per què la nostra petjada ecològica ja resulta irreversible? I per què hem de mantenir la indignitat d’un president estatal agònic quan la majoria li ha girat l’esquena?

Com no hi ha d’haver indignació? Com volen que els joves no demanin un altre sistema, amb democràcia més transparent, llistes obertes, accés a les grans decisions econòmiques, ecologia sostenible, sistema judicial de cristall, energies netes, normativa d’immigració diàfana contra les plataformes que la maneflegen al seu servei?

Acabo: ara que la majoria de ciutadans catalans ha donat confiança a CiU, deixin-me pregar a la coalició que es comporti sense la prepotència del qui mana (l’agressiu i desproporcionat desallotjament de Plaça Catalunya ha estat el primer desencert del govern Mas) i sense la gasiveria que podrien justificar amb els anys de travessa del desert... Per a CiU, els tripartits han suposat el seu enfortiment i l’actual ensulsiada del PSC-PSOE i d’ERC. (Si IC-EUA s’ha mantingut, és perquè no ha fet demagògia...) Fa vuit anys, si Mas hagués presidit Catalunya, hauria estat el simple delfí de Pujol i potser, com a tal, hauria durat ben poc. Ara el President i els nous alcaldes i regidors de CiU tenen camp per córrer, si no cauen en mesquineses, si no canvien cromos d’alcaldies, si no fan pactes contra natura, perquè ja s’ha vist el resultat que tenen davant dels ciutadans. El que és legal i políticament correcte... pot resultar immoral. La poltrona és per servir. Per servir fins i tot els antisistema acampats a les places de les nostres ciutats. Cap i a la fi, Hessel, després de l’Indigneu-vos!, ha publicat Comprometeu-vos! En comptes de desallotjar-nos no caldria anar-los a escoltar? A veure si els insalubres som nosaltres! (30-V-2011)

He tingut ocasió d’acompanyar la reconeguda professora d’ètica Begonya Roman a fer una conferència sobre bioètica. És una dona jove, ben vista en ambients progressistes molt diferents enllà dels universitaris. Nascuda a Petrel (Alacant, 1965), és doctorada en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1993) —n’hi obtingué el premi extraordinari de llicenciatura i de doctorat— i n’és professora titular a la Facultat de Filosofia; a la Universitat Ramon Llull, del 2001 al 2007 dirigí la càtedra “Ethos”. La seva formació acadèmica la complementà amb estades a les Universitats de Von Humbolt en qualitat de becada, Heidelberg i Viena. Ha participat en diversos projectes d’investigació ètica, antropològica, consciència moral i drets humans, temàtiques sobre les quals ha publicat nombrosos articles en premsa i publicacions especialitzades. Col·labora amb l’Institut Borja de Bioètica —va ser un dels membres signants del cèlebre document Consideracions sobre l’embrió humà (2009), que l’episcopat català s’afanyà a desqualificar—, l’Institut de Teologia i l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. No vull esmentar els congressos internacionals en què ha participat en qualitat de ponent ni els cursos de màsters i postgraus que ha impartit —des de l’Institut Català de la Salut fins a l’Institut Oncològic de Catalunya— ni les branques que ha tocat. Entre algunes de les seves últimes publicacions destaquen Les Ètiques d'avui (1997); Ética aplicada (2001), Vers un codi ètic de l’esport (2004). Quan li demano que em distingeixi ètica i moral ho té molt clar. “La moral és vivència. A la pregunta «Què he de fer» es respon amb una acció. L’ètica és reflexió. A la pregunta «Per què ho he de fer i ho he de fer així?» es respon amb un argument”.

Li pregunto per què avui parlem tant de bioètica (per a ella, encara se’n parla poc i la societat se n’ha de fer més conscient). “La reflexió sobre els àmbits de la vida es planteja per quatre motius. En primer lloc, les societats són moralment plurals, perquè el bé es veu i es viu de maneres diferents. En segon lloc, perquè la revolució tecnològica i farmacològica de la medecina ha evolucionat més en aquests darrers quaranta anys que en la història precedent”. Li dic que té raó. Ara ens podem plantejar si prenem la píndola del dia després o no, si tenim dret que ens treguin el ventilador artificial o la sonda quan ens morim per poder-ho fer dignament... “En aquest punt sóc molt radical, jo. No només ens hem de plantejar el dret a morir-se dignament sinó el deure de morir-se quan la vida personal ja s’ha deteriorat tant que podem dubtar que hi sigui...” “Perdona, t’he interromput. M’havies dit quatre motius...” “Sí: el tercer és que cal acabar amb el paradigma mèdic paternalista, on el metge ho decidia tot i el pacient prenia paciència; avui cal practicar el paradigma autonomista, on el pacient ha de tenir la darrera paraula. La classe mèdica haurà d’aprendre a demanar permís abans de demanar perdó. Això suposa un gran canvi de mentalitat...” Tinc ganes d’interrompre-la i recordar-li el cas Sampedro... però ella se m’avança. “...Haurem de replantejar-nos què és verament eutanàsia...” “I el quart motiu?” “Mira, el nostre sistema de salut públic és bo. La gent n’està contenta. A les enquestes treu un notable alt. Això en països com els Estats Units de Nord-Amèrica, on encara no hi ha cobertura sanitària, ves-los-ho a explicar. Ara bé, haurem d’aprendre a passar d’un sistema de salut propi d’un Estat de benestar de preferències a un Estat de justícia, on les coses es facin a partir de valors, criteris, jerarquies, beneficis... És lícit gastar mils d’euros en un maluc artificial per a una persona de 80 anys que va en cadira de rodes i que no se la podrà deixar malgrat la intervenció? Quina qualitat de vida guanya? Què es deixa de fer practicant aquella despesa?”

Parlem de Habermas i dels dos llibres de Hans Jonas: El principio de la responsabilidad i Técnica, medicina y ética (Aplicación del principio de la responsabilidad). La conferència que va donar a Olot el 19 de març, convidada per l’Ecofòrum, du per títol “Bioètica: entre ciència, tècnica i ètica”. La doctora distribuí la seva xerrada en diversos blocs, començant per explicar en públic el que m’ha explicat a mi. En el seu segon punt, posà en relació la ciència, la tècnica i l’ètica, per trencar el tòpic positivista que la ciència és neutra, com si només observés dades sense interpretació possible (i per això el seu progrés racional). Òbviament, per a ella, la ciència no és blanca, té unes regles de joc, resulta impregnada de judicis de valor i, per tant, ha d’estar humilment disposada a falsar els seus resultats, de la mateixa manera que l’ètica es cognitiva, perquè per fer judicis calen bons diagnòstics que pressuposen coneixement. Esmaltava tota la seva dissertació amb exemples i, en aquest cas, posà el de la píndola del dia després: com podem judicar-la si no sabem si és o no és abortiva?

El tercer punt que tocà va ser el de la tecnociència; quan els aparells mèdics suposen inversions i subvencions els tractaments, proposà, és quan més cal fer interdisciplinarietat. És bo, exemplificava, poder tirar endavant un fetus de 500 grams, si no sabem quina qualitat de vida tindrà, quina despesa suposa ni què no deixarà subvencionar aquesta despesa que es podria esmerçar en d’altres objectius? Es preguntà quina ètica calia aplicar avui a determinats problemes i proposà tres punts: una ètica de la responsabilitat i no de les conviccions, la jerarquització de les solucions d’un problema i una transparència coherent que suposa valors (cal saber “d’on” dius el que cal fer?), accions i processos i conseqüències. Ja no podem dir, segons la professora, “Bé està el que acaba bé” o “Jo tinc la consciència tranquil·la perquè he actuat segons els meus principis”... Així distingí una ètica cívica per a la ciutadania, una ètica personal, una ètica professional de cara a la qualitat dels serveis i una ètica organitzativa, distinció que permet a una persona, per exemple, estar contra l’eutanàsia i votar-ne cívicament la despenalització. I en aquest punt opinà que ens hem de plantejar si tot el que és tècnicament possible és bo i si no podem arribar a malmetre una mena d’autonomia humana èticament sagrada, en el sentit que els canvis eugenèsics no poden provocar un íntim desballestament personal difícil, ara com ara, de prevenir.

Acabà proposant deu punts a millorar que fan de la bioètica un tema de futures reflexions. Entre d’altres esmentà els problemes que afecten el final de la vida (i es mostrà partidària dels documents de voluntats anticipades que frenen l’aferrissament mèdic) i els problemes que n’afecten l’inici. (En aquest punt esmentà que les clíniques estan assortides d’embrions congelats sense que els seus “amos”(un 70%!) responguin què en volen fer com és preceptiu (“Abandonar un cotxe suposa una responsabilitat del propietari i un embrió no?”, interpel·là.). Seguí parlant d’eugenèsia, de discapacitació, d’interdepèndències, de qui, com i per què fa retallades en sanitat o recerca, del problema de les diagnosis genètiques (una persona pot voler saber el que el seu germà vol ignorar) i, d’entre d’altres punts, avisà d’una medecina que s’apropa, la denominada “medecina defensiva” que despersonalitza la relació pacients-professionals fins al punt que aquests només arriben fins on arribaren jurídicament les seves responsabilitats. La gent que l’escoltà, al final, intervingué en un debat del tot animat... (16-V-2011)