És molt greu. La gent normal ja no confia ni en les nostres autoritats sanitàries ni en les més altes com ara les de la Organització Mundial de la Salut (OMS). La grip A o grip nova (fa uns mesos, grip porcina), n’és la culpable. Si consulten internet es trobaran amb milers de missatges de premsa alternativa contraris a la vacuna que aquest novembre ja està a disposició de la gent, cert, però també amb milers de documents de fonts solvents i d’experts reconeguts. Ara resulta que el virus A/H1N1, de nou, no en té res. Unes simples dades: a) Els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009; b) Pocs dies després, el 29-IV Margaret Chan, directora de l’OMS, establia una alerta mundial de pandèmia del nivell 5 (el més alt és el 6), c) El maig l’OMS va canviar la definició de pandèmia (gran influència d’una malaltia entre persones que causa una gran mortaldat) tot eliminant-ne el fet de causar gran mortaldat. d) L’11-VI s’elevà l’alerta al màxim, grau 6. Per què aquestes presses si sabem que les passades prospectives van fallar? En efecte, el 2005, l’OMS pronosticà una mortaldat de 7,5 milions de persones a causa del virus de la grip aviar; els decessos no van arribar a 300. Les presses eren per substituir l’espifiada del virus de la grip aviar per un altre virus d’una nova grip? Més dades: a) La grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la grip de temporada de cada any; l’únic que és nou és la soca S-OIV; b) un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova; c) des que va començar fins al 15 de setembre 2009, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip comú; d) Les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any; e) Tot sembla un nou intent de programes ja experimentats. Exemple: el 1976, els reclutes de la base militar de Fort Dix (Nova Jersey) van ser vacunats per un brot de grip porcina. Poques setmanes després, la vacuna havia causat dotzenes de morts i més de 500 casos del síndrome Guillain-Barre, una malaltia que afecte els nervis i ocasiona debilesa muscular i pot produir paràlisi. El 21 de desembre de 1976, el “New York Times” qualificava de fiasco, un error espantós, un Vietnam mèdic, l’invent d’una epidèmia de grip porcina; f) El Dr. Joseph Moshe, científic especialista en armes biològiques, va ser arrestat de forma dramàtica a Los Angeles, després de participar en un programa de ràdio denominat “Dr. True Ott” revelant que la vacuna contra la grip porcina desenvolupada als laboratoris Baxter d’Ucraïna en realitat conté una arma biològica de destrucció massiva per a aquells que acceptin injectar-se-la.


La més grossa: a finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; sembla que abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, animals emprats fa temps per testar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir. Es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense cap base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) ara seria una espantosa realitat. Del tècnic no se’n sap ni el nom, i, si tot el que corre és cert, mereixeria un monument: aquesta combinació de virus vius podia haver esdevingut especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat, però és poc contagiós (el virus de la grip aviar), amb un altre que té una mortalitat molt baixa i una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any).

Davant de tot aquest panorama, Jane Bürgermeister, periodista científica austríaco-irlandesa, ha presentat càrrecs penals a l’Oficina Federal d’Investigacions (FBI) contra l’OMS, l’ONU i diferents alts funcionaris de governs i alts càrrecs d’empeses en relació al bioterroriste, donant a entendre que s’ha intentat cometre un assassinat massiu de la població. Els acusa d’una conxorxa per dissenyar, finançar i participar en la fase final d’un programa encobert d’armes biològiques internacionals amb la participació d’empreses farmacèutiques, entre les quals hi hauria, segons ella, Baxter i Novartis. Es tractaria d’alliberar agents biològics letals com el virus de la grip aviar i de la grip porcina amb la finalitat de poder posar en marxa un programa de vacunació em massa forçat com a mitjà per delmar la població mundial. Els testimonis de càrrec inclouen proves que Baxter AG, filial austríaca de la nordamericana Baxter International, va fer la tramesa dels 72 kg que hem explicat i que poden llegir a internet. Més enllà del negoci de les vacunes (que ja clama al cel!), Baxter, Novartis i Sanofi Aventis, s’assegura des de les posicions més bel·licoses, farien part d’un programa per reduir la població mundial en 5 milions en els propers 10 anys.


Per postres, el Dr. Geerd Hamer, fundador de la “Nova Medicina Germànica” denuncia l’intent d’implantar microxips mitjançant la vacunació massiva de la grip A. Extrec això de la conversació amb el periodista Helmut Pilhar a Noruega, l’agost passat. Si cada persona tingués un xip implantat, un cert grup econòmico-religiós assoliria el poder mundial... I això per no parlar del xip assassí. Diu Hamer: “És exactament així. Qualsevol crític amb el sistema, a qualsevol lloc del món, podrà ser eliminat amb el xip assassí que s’implantarà sense adonar-nos-en amb la vacuna. [...] Ja s’ha matat molta gent amb químio i morfina...[...] Ara, però, es podrà fer aparentant una mort natural (infart, insolació, atac d’apoplexia...) I es podran fingir artificialment epidèmies.” Una dona tan prudent com la benedictina Teresa Forcades —metgessa amb experiència nord-americana—, en un video que ha estat lloat fins al cel i desprestigiat fins a l’infern demana dues coses a la ciutadania: a) que s’aconsegueixi fer que no sigui obligatòria la vacuna conta la grip A; b) que aquells que lliurament se la injectin puguin demanar-ne responsabilitats per les conseqüències que se’n puguin derivar. Ho poden sentir a o llegir a http://blocs.catalunyareligio. cat/?q=node/133. Resulta que les empreses que estan fabricant vacunes a corre-cuita haurien demanat que siguin eximides de les responsabilitats que les presses poden causar.

En definitiva, potser aquesta vegada des del poble pla ens haurem alliberat d’un extermini programat de temps per governs en l’ombra. Però, i la pròxima? Avís a navegants: la propera serà pitjor. No donaran temps a cap tècnic de cap empresa testadora ni a cap Bürgermeister! Ja n’està segur, benvolgut lector, de no portar inoculat algun microxip? <16-xi-09>


Fa un parell d’anys, abans de canviar la direcció, hi havia parròquies del bisbat de Barcelona que no oferien “Catalunya Cristiana” , per massa tradicional, i posaven a disposició dels fidels “El Pregó (eclesial d’informació i opinió)”. M’ho van explicar el gener del 2007, quan “El Pregó” va dedicar dos articles al meu llibre Última notícia de Jesús el Natzarè, quan ja certes publicacions em posaven banyes i cua. Mossèn Joan Llopis titulava el seu “Una obra sorprenent” i mossèn Josep M. Totosaus, menys elogiós, sota l’epígraf “Risc de naufragi” , parlava del vertigen i desorientació que podia portar l’acumulació de dades: temia que el lector fos “incapaç” d’assimilar-les. No coneixia ni conec personalment cap dels dos mossens, però vaig gosar respondre demanant que, almenys la clerecia es formés millor bíblicament i es posés al dia de les noves interpretacions del Llibre sagrat; sorprenentment, m’ho van publicar al núm. 311del mes de març. Des d’aleshores, comprar “El Pregó” i sentir-me d’“Església Plural” (la qual em convidà a parlar de Xirinacs en un dels primers homenatges que se li va retre), per a mi, ha estat tot una sola cosa tot i que no són el mateix. Els he enviat els meus llibres —no s’han fet ressò de cap més, ni de la novel·la El testament de Moisès ni de l’assaig sobre Maria i la Magdalena— i d’altres notes i informacions; aquesta passada primavera, quan vaig adonar-me que Gran Torino era un magnífic film cristià, via e-mail, vaig demanar a “El Pregó” que en parlessin i els en vaig oferir una síntesi perquè la utilitzessin com volguessin. La van publicar tal qual en el núm. 365 del passat mes de juny.


Aquesta tardor, en estrenar-se el film d’Amenábar Ágora i llegir-ne algunes reticències vaticanes, en vaig fer una ressenya i la vaig enviar al director d’“El Pregó”, mossèn Casimir Martí. La meva ressenya era la que segueix.


«La història avança i, de vegades, ens quedem ancorats en el que vam aprendre. Quan estudiava patrística em delectava amb les especulacions trinitàries pouades del Comentari a l’Evangeli de Sant Joan, de Ciril d’Alexandria. Ningú no em va explicar mai qui fou el seu poderós oncle, el bisbe Teòfil, ni el fanatisme intolerant del propi Ciril —la història el fa culpable de l’assassinat de l’astrònoma i matemàtica Hipatia (o Hipàcia)—, ni la seva set de poder. Costa d’entendre l’esmentat comentari en aquell fanàtic! Però també costa d’entendre que els pares del concili de Nicea fossin amenaçats amb l’exili per l’emperador Constantí, si no signaven els acords finals. I avui tenim cartes de bisbes penedits d’haver-ho fet. La història avança.


»Àgora, el darrer film d’Amenábar, cerca la senzillesa de la complexitat i és d’un gran simplisme; tot i així, resulta del tot recomanable, si volem foragitar de la nostra creença tota mena de fonamentalismes. A la primera part (som a l’Alexandria de la darrera dècada del segle IV) una Hipatia hieràtica (menys sensual que la pintada per Rafaello a L’Escola d’Atenes de les Stanze vaticanes i, per això mateix, més intel·lectual) ensenya igualtat a la Biblioteca del Serapeu (segons la història, ensenyava a casa seva; la mítica Gran Biblioteca alexandrina ja havia desaparegut entre finals del s.III i inicis del IV); dos homes n’estan enamorats, Davo, l’esclau, i Orestes, noble distingit. Ella, però, és una dona de ciència. (Avui sabem que revisà i explicà l’obra de Ptolomeu, construí instruments astronòmics i s’interessà per les tesis heliocèntriques d’Aristarc. Hi ha qui ha dit que, si els seus treballs no s’haguessin perdut, Galileu hauria guanyat nou segles!) L’Alexandria romana d’aleshores, després del 313, era un formiguer de corrents filosòfics hel·lenístics (sobretot, neoplatònics, gnòstics i estoics) i ritus mistèrics, afegits als remolins de la vella religió jueva i els remoixells de la nova religió cristiana. I aquest és el gran error d’Amenábar: no entendre la pluralitat. Per a ell hi ha un paganisme, un cristianisme i un judaisme, només; però resulta que n’hi havia diversos! (Quan entendrem que el cristianisme va néixer plural?) Per al director, els cristians (tots els cristians i no només els monjos militars, els parabolanoi, de què es rodejava el bisbe) assalten i arrasen els déus-ídols del Serapeu. És un formiguer del tot plàstic. Fi de la primera part. A la segona —cinc lustres després—, deixebles d’Hipatia han arribat lluny: Orestes, lligat encara intel·lectualment a ella, és el governador de la ciutat; Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaida. Però Ciril, a més del poder religiós, deleja el civil; i, aleshores, compromet Orestes (fent passar com a paraula de Déu un fragment de sant Pau que ara sabem que Pau no va escriure) tot mitificant el monjo Amoni i fa matar l’única espurna de llibertat sota aquella opressió sectària: Hipatia. (Al film, per amor —la concessió és del tot significativa—, l’escanya l’esclau que l’estima abans no sigui lapidada!)


»Film anticristià? No. Film simplista, si de cas, per dir-nos que el fanatisme dogmàtic, la intolerància i la manca de pluralisme no porten enlloc. S’haurien pogut carregar força més les tintes: cal saber que l’emperador Teodosi II va voler castigar Ciril i li va treure l’exèrcit del mig miler de monjos que el rodejaven. Per poc temps. Ciril va saber maneflejar al costat de la germana de l’emperador, Pulquèria, però no va aconseguir el patriarcat de Constantinoble, que anà a parar el 428 a Nestori , el qual es convertí en el seu enemic. Tres anys després, aconseguí deposar-lo al concili d’Efes, servint-se —avui ho sabem— de suborns i regals per edulcorar tothom a favor seu; un concili que obrí sense esperar (recordem-ho) els bisbes antioquens. Però això, tot i que fa pensar pel que s’hi deliberà, són figues d’un altre paner.» Òbviament, signava amb nom i cognoms.


En nom d’“El Pregó” em respon mossèn Totosaus dient-me que censuren —ell usa uns altres mots, és clar— la meva ressenya. Textualment: “...de cara als nostres lectors, tenim por que s'hi trobin perduts, perquè, en la seva immensa majoria, segur que ignoren moltes coses de les quals parleu: només els deu sonar (i com a cosa molt vella) el nom del concili d'Efes i la fama de la Biblioteca d'Alexandria. Amb tanta complexitat se'ls escaparà amb facilitat la tesi fonamental: que es tracta d'un film no pas anticristià, sinó simplificador”. Mostro aquesta resposta a la meva muller i s’indigna: se’l creu —no veu que es tracta d’una simple excusa per no publicar el meu escrit— i no pot entendre que un sacerdot es cregui tan superior per poder considerar els lectors amb tanta ignorància.

Responc al mossèn dient-li que la seva excusa és feble quan el butlletí ha publicat recentment altres coses més envitricollades, afegeixo que em sap greu la seva censura, li retrec que no dediquessin ni una ratlla al meu esforç en el llibre sobre Maria i la Magdalena, li proposo de conèixer-nos personalment i el corregeixo: «La tesi fonamental de la meva crítica no és només que es tracta d'un film simplificador: parlo de fanatisme dogmàtic, d'intolerància i de manca de pluralisme. Des del quarto fosc on em tanquen i des de la meva creença en Jesús el Natzarè, els prego que vigilin de no caure en aquestes terribles actituds.» Goso recomanar a la gent d’“El Pregó” que reflexionin a partir d’un llibre acabat de sortir: Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força?, de Javier Vitoria i José Ignacio González Faus. O, si ho prefereixen, del discurs anticlerical de Jesús, amb les set malaurances incloses (Mt 23,1-36).

<2-xi-09>