L'INSTITUT RAMON LLULL ha elegit aquest assaig en la seva publicació Catalan Essays and CRiticism 2009-2010 per promocionar a les Fires del llibre mundials. [Si ho voleu llegir augmentat, piqueu damunt les imatges]
Els transgènics són aliments produïts a partir d’organismes modificats genèticament (OMG). En altres mots, es tracta d’aliments obtinguts d’un organisme al qual se li han incorporat gens d’un altre per produir-li una determinada característica (resistència al fred o als fongs, posem per cas). També hi ha animals modificats genèticament i sembla que, en el camp dels productes làctics (s’ha pretès que les vaques aportin lactoferrina humana a la llet, perquè és una proteïna que afavoreix les defenses dels nadons) i de la medicina, aquest fet pot donar resultats espectaculars. Però amb l’ensurt de la grip porcina d’aquesta passada primavera... ja hi va haver qui va tocar a sometent. Actualment els aliments procedents de plantes transgèniques que van a la davantera són el blat de moro (100.00 hectàrees a Espanya, gairebé tot Catalunya) i la soja.
Ep! Que ningú no es pensi que ens passem el dia menjant soja o blat de moro transgènics: ambdós s’utilitzen per a pinsos i altres compostos com a matèries primes en la indústria (per exemple, així com la soja s’utilitza per fabricar olis i lecitina, el blat de moro s’utilitza com a font del midó, matèria prima per fabricar glucosa, que té prou aplicacions directes i, a la vegada, és matèria prima per fabricar fructosa). Primer problema: els aliments transgènics no sempre contenen les proteïnes codificades pels gens transferits, ja que moltes s’expressen en parts de les plantes diferents als òrgans de recol•lecció. Cal avançar-ho a l’hora de pensar en els riscos del consumidor. És clar que el 1999 vam aprendre què eren les dioxines i vam anar d’ensurt en ensurt: oli de colza, poulets fous, vaques boges, grip aviar... Aleshores, quan l’enginyeria genètica ja havia permès d’incrementar considerablement el rendiment de conreus i ramaderies (augmentant el potencial alimentari terraqüi), vaig escriure que temia que “la manipulació genètica a mans dels gurus de torn amb finalitats comercials resultés d’allò més perillosa”. Una cosa és aconseguir organismes millorats genèticament (a base d’encreuar individus d’una espècie per tal de seleccionar les característiques que interessin més, sempre d’una manera natural) i l’altre, organismes modificats amb gens (fragments de cromosomes amb informacions constitutives o ordres per desenvolupar determinades funcions) que no tenen res a veure amb l’organisme inicial. Ja aleshores, Greenpeace, encenia el llum vermell: la biòloga Helena Fusté (presidenta de Greenpeace-Espanya) signava un article en que els posava sota sospita (“El Periòdico”, 4-IV-1999) i Thilo Bode declarava que l’agricultura transgènica només tenia “una única finalitat: augmentar els beneficis de les empreses” (“Avui”, 18-XI-99). No debades l’any 2000 delegacions de 130 estats aprovaren a Mont-real (Canadà) el protocol de bioseguretat sobre els OMG. Mesos després alguns països de la UE els barraven el pas. Així i tot, els transgènics han seguit conreant-se, perquè, per a alguns, si fossin legalitzats arreu i sense tants controls, farien disminuir bona part de la fam del món.
D’aquí el debat. Els responsables de les indústries biotecnològiques garanteixen als organismes estatals de la salut pública que els productes transgènics s’assoleixen sense alterar les qualitats benèfiques del producte, millorant la qualitat del seu contingut de nodriment i metabolisme i reduint el risc d’al•lèrgies. Però arreu del món han sorgit grups contraris als OMG i exigeixen un etiquetatge, preocupats pels impactes ambientals i la seguretat alimentària. Per a ells, enllà del cost de la llavor modificada (les companyies investigadores es fan pagar l’I+D) i de la possibilitat de monopolis, les principals amenaces van dirigides a la salut i són aquestes: resistència als antibiòtics (atès que molts transgènics contenen aquest gen); aparició de noves al•lèrgies (contenen gens de virus, bactèries, papallones i fins i tot escorpits); contaminació del medi ambient amb nous gens de manera que conreus convencionals es transformin en transgènics mitjançant la pol•linització creuada; l’amenaça als centres de biodiversitat agrícola; l’aparició d’organismes amb gens modificats en llocs impropis (meduses i algues en certs llocs de la Mediterrània); l’aparició de nous virus capaços de generar o intensificar malalties en plantes, ecosistemes i altres; la comprovable baixada del sistema inmunològic humà; la possibilitat de saltar d’espècies (com el cas de la grip nova que passa del porc a l’home); la provocació del càncer (així ho provà a França el grup d’investigadors liderats per Robert Ballé que va concloure que el glifosat en provoca les primeres etapes (resultats publicats a “Toxicologial Sciences” , núm. 82, 2004). Òbviament, els defensors dels transgènics asseguren que després de vint anys al mercat no han provocat ni una mort ni una sola al•lèrgia en humans i, en canvi, s’ha elevat la producció d’aliments gràcies a haver aconseguit una major resistència a les sequeres, plagues, salinitat del sòl i d’altres patologies.
Sigui coms sigui, la plataforma “Som el que Sembrem” convidà el passat mes d’abril el Dr. Gilles-Eric Séralini, catedràtic de Biologia molecular, expert avaluador dels transgènics en la salut humana per al govern francès durant nou anys i actual expert per a la Comissió Europea, el qual declarava a “La Vangaurdia” (8-IV-09): “Els transgènics són tòxics per a la salut humana”. Segons ell, el càncer, les malalties hormonals, metabòliques, immunitàries, nervioses i reproductives estan relacionades amb els agents químics que contenen i tant la soja com el blat de moro, el cotó o la colza transgènics porten incorporat verí per als insectes, alguns Roundup, el major herbicida mundial. No sabem en quines dosis són perillosos, però sí que ens fan mal a llarg termini. I sodes, coles, pastisseria, salses, bombons, caramels, xocolata... contenen sucre de blat de moro. I molts animals que mengem han estat nodrits amb moresc transgènic, de manera que ens el porten pollastres, conills, porcs, vaques, llet, ous... Segons Séralini la UE demana a les companyies els resultats de les proves per acceptar-ne o no la comercialització, però aquestes proves són les mateixes arreu (nodrir amb transgènics ratolins durant 3 mesos i fer-los anàlisis de sang a les 5 setmanes i als 3 mesos) i es mantenen secretes tot i que se sap que el greix a la sang augmenta el doble, augmenta el sucre, tenen desajustaments urinaris, i problemes als ronyons i al fetge, justament als òrgans de desintoxicació. I això es manté amagat. Vet aquí l’escandol!
Alternatives? Els experts sol•liciten dos anys de tests sobre animals en laboratori, com es fa amb d’altres medicaments, però aleshores les companyies diuen que els OMG no són rendibles mentre van registrant patents sobre les quatre plantes que nodreixen intensivament el món: soja, moresc, arròs i blat. Qui tingui patents i cobri royalties es farà amo del món. No debades les 8 grans empreses farmacèutiques ja produeixen OMG! Monsanto, per exemple (que ha hagut de defensar-se davant de tribunals) disposa del 80% de la biotecnologia del món. Els científics no poden fer gaire res més que demanar que les anàlisis es realitzin en universitats públiques (perquè les analítiques són caríssimes i les companyies les mantenen en el redós privat). I els governs? Segons Séralini, els dels Estats industrialitzats van apostar a favor de la indústria biotecnològica i hi van invertir molt; ara, tot i que cap OMG ha estat autoritzat pels ministres de Medi Ambient europeus, si publiquessin els pocs resultats de què es disposen haurien d’admetre un greu error de conseqüències... incalculables. La cosa és greu perquè a les nostres llotges s’importen una bona majoria de transgènics! <21-IX-09>
Avui dia, polítics, lobbys econòmics i multinacionals s’han après el discurs ecologista i han integrat (malbaratant-los) conceptes com el d’ecodesenvolupament o el de desenvolupament sostenible, sorgits tot just el 1972, el primer, de l’informe Only One Earth (amb patent de cors des de la cimera de Río sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament el 1992), i el segon el 1987, del Rapport Brandtland. L’any 1972, monopolis automobilístics com Volskswagen, Fiat i Ford finançaren un informe, impulsat pel Club de Roma, coordinat per un equip del MIT (Institut Tecnològic de Massachussets) i dirigit per Denis L. Meadows: The limits to Growth (‘Els límits del creixement’). Aquell mateix any, el Club de la prestigiosa publicació “Le Nouvel Observateur”, es preguntà quins efectes tindria el canvi climàtic —realitat palpable avalada per la ciència— sobre les formes de vida de les poblacions, riques i pobres, i reuní pensadors com Marcuse, Morin, Mansholt, Goldsmirth o Bosquet. Aquest darrer va deixar dit que no es podia confiar ni en la reconversió moral dels gestors del gran capital ni en els Estats per a la resolució de la crisi ambiental; al contrari: aquests aprofitarien la situació de crisi per monopolitzar definitivament l’economia i la totalitat de factors i condicionaments que permeten la vida a la Terra. Com ho farien? Controlant els recursos naturals i les energies del sol com a màxima perversió! Bosquet l’encertà perfectament i... en tenim proves. Ara ja veiem anuncis a la TV en què devastadors i contaminants monopolis elèctrics o del petroli es presenten amb el marxamo de “sostenibles”. El concepte de “desenvolupament sostenible” ha esdevingut una coartada per a polítics i institucions desenvolupistes i per a empreses pol•lucionants.
Als veritables ecologistes ens cal fer un altre discurs. Ja a la Universitat de Kassel, el setembre de 1980, l’associació ECOROPA (European Ecological Action), convidà a un nou col•loqui intel•lectuals i ecòlegs de la categoria d’ Ivan Illich, Rene Passet o Nicholas Georgescu-Roegen, autor, uns anys abans, d’un llibre que encara espera traducció catalana: Demà, el decreixement. I, llavors, aquí, gràcies a X. Garcia, en vam tenir ressò a l’“Avui”. El mot “decreixement”, que tanta por fa als desenvolupistes sense ànima, no s’ha aturat en el món de l’ecologia (a veure com el fagocitaran les multinacionals!). El novembre del 2003, “Le Monde Diplomatique” publicava Pour una societé de la décroissance i , l’any següent, “Vert Contact”, La décroissance pourquoi? El 2005 a Itàlia, M. Pallante, assessor del govern Prodi, publicava La decrescita felice i, l’any següent, el diputat de la refundació comunista, P. Cacciari, Pensare la decrescita: sostenibilità ed equità. El desembre del 2006 se celebrà a Barcelona el Simposi Internacional “El decreixement per salvar la Terra” (i s’ha aplegat en forma de llibre aquest 2009); al cap d’un parell d’anys, el Club de Debat Ecofòrum de la Garrotxa va portar a Olot el professor francès Jean-Louis Prat per parlar-ne i, poc després, l’abril del 2008, se celebrà la trobada pel decreixement a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, impulsada per la revista lionesa “Entropia” i l’Associació “Una sola Terra”. Resulta interessant llegir el “Manifest” d’aleshores, on no sols es constata un model productiu “basat en els combustibles fòssils i l’espoliació dels recursos naturals dels països pobres” sinó també que “ens trobem a la vigília d’una fallida del sistema econòmic i financer mundial”. Per això es reivindica “el decreixement com un nou estil de consum, vida i treball basat en les energies renovables, l’estalvi energètic, el transport públic no contaminant, l’agricultura biològica i un consum responsable”.
¿Com exposar breument el rerafons del decreixement, si el mot mateix (un mot obús) no amaga un concepte tradicional estricte ni és cap antònim de creixement sinó més aviat un eslògan polític amb grans implicacions? (Latouche mateix diu que, en rigor, potser seria millor parlar d’a-creixement amb analogia a l’ús del mot a-teisme.) Anem a pams. Quan Truman, l’endemà de la segona guerra mundial, diferencià entre països desenvolupats i països subdesenvolupats, es posà en marxa la manera de desenvolupar els que no ho són (sense demanar-los si volien passar a ser-ho) per tal de treure’n tot el suc els que ho eren. Això venia de la filosofia utilitarista de Jeremy Bentham i els seus deixebles, James Mill i John Stuart Mill (i, si m’apuren, de la Revolució francesa). Per a l’utilitarisme, l’organització social s’ha d’encarar a produir “la més gran felicitat per al major nombre de persones”. Aquesta noció quantitativa de felicitat pressuposa que la felicitat perfecta per a tothom no pot ser, però sí el màxim de plaers i satisfaccions per a cadascú (i tot plegat, vist des del nostre etnocentrisme, això és, la visió que identifica la natura humana amb la manera de ser de l’occidental civilitzat). Liberalisme i marxisme han tingut la mateixa idea de progrés basada en la màxima producció per dominar cada cop més la ciència i la tècnica a fi de produir efectes positius en la moral, les lleis i la cultura (la infraestructura automatizaria les superestructures). ¿Algú pot assegurar, tanmateix, que amb el domini de la ciència i de la tècnica s’hagi produït un avenç cultural general? Els vells models, doncs, són falsos; han romàs obsolets.
Els moviments anti-utilitaristes i de decreixement consideren que el progrés no pot consistir a gastar infinitament recursos finits per produir cada cop més com a únic motor de l’economia. Per això es posicionen contra les grans línies de TGV, contra túnels monstruosos, megaponts com el projectat sobre l’estret de Messina, plantes incineradores... Cornelius Castoriadis ja deia que l’ecologia política és subversiva i anticapitalista: no es tracta d’anar contra l’economia de mercat (les tribus africanes mercadejaven!) ans contra l’economia de l’acumulació. Per a Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París, un dels teòrics del decreixement i autor de Petit tractat del decreixement serè (València: 3i4, 2009), el sentit de la vida no pot ser augmentar cada any el 3% del PIB! I això no vol pas dir que es desitgi un “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes o al llum d’oli. Per bé que analitzat globalment, el creixement zero no sigui cap catàstrofe (els rics creixem a costa dels pobres!), amb el decreixement no es pretén pas bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il•limitada. Si les fonts de recursos naturals són limitades, com es pot creure en un desenvolupament il•limitat? El creixement pel creixement, com ens el venen, avui és un negoci rendible només amb la condició de carregar-ne totes les conseqüències a la Naturalesa, a les generacions futures, a la salut dels consumidors i a les condicions de treball dels assalariats. El decreixement amaga una autèntica revolució. Latouche en sintetitza el programa a partir del que denomina les vuit “R”: Revaluar, Reconceptualitzar, Reestructurar, Redistribuir, Relocalitzar, Reduir, Reutilitzar, Reciclar. A França i a Itàlia el debat està servit, el decreixement ha entrat als programes polítics i ja es parla de si es pot decréixer sense sortir del capitalisme o sense renunciar a la plena ocupació... Aquí, llevat de la feina punta d’“Una sola Terra”, ni rastre. <7-IX-09>
Finalment, fumata bianca. El passat 12 juliol ERC va donar el vist i plau al nou model de finançament que la ministra de la metròpoli volia consensuar amb els consellers reunits en això que en diuen el Consell de Política Fiscal i Financera. I ens ho volen vendre com l’acord dels acords, fillets!, com si fer complir les lleis —i l’Estatut és Llei— hagués de ser una batalla feixuga. “Millor que mai!”, ens repeteixen. Home, només faltaria! Castells, l’home que havia portat el pes de la negociació, va callar força. Puigcercós, a l’“Avui” parlava de recels: hi havia gent que té por que, amb un cert joc de mans, tot plegat es traslladi a la lletra petita de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i les xifres quedin aprimades. “El primer que en recela sóc jo”. Bona, aquesta! I, per si no havia quedat clar, ho repetí a TV amb en Cuní. Fem un pacte i ja en recelem. Fins on ha arribat al credibilitat dels polítics!
Aquest articulista recorda perfectament com la majoria de polítics i economistes ens havien dit que el finançament quedava blindat amb l’Estatut i va resultar que no. Hem hagut de pugnar durant un any i obtenir-lo amb fòrceps. I que, suposant que ara les coses es compleixin, l’any estafat, malgrat l’Estatut sigui la nostra Llei de lleis, no ens el recupera ningú. (Puigcercós ho reconegué a la TV!) Per tant, no ens vulguin enganyar, senyors polítics. El govern d’Espanya no ha complert els compromisos bilaterals amb Catalunya! Aquesta, la primera. La metròpoli, una vegada més, s‘ha sortit amb la seva.
Anem a la segona. Donant per descomptat que les virolles per a les comunitats (11.000 milions en una aplicació gradual de 4 anys, això és, fins al 2012) surten d’un augment de la cistella d’impostos compartits amb les comunitats autònomes (l’IRPF i l’IVA passen del 33% al 50% i els Impostos especials del 40% al 58%), voldria reflectir aquí, amb senzillesa, el nou model, que, en les seves línies mestres, és el mateix que Solbes proposava el desembre passat. Només que el 7.000 milions que ell insinuava han augmentat en 4.000 milions més.
Els fons són tres: 1) Fons de garantia dels serveis públics fonamentals (FG), que pretén garantir el mateix finançament per a tots els ciutadans en sanitat, educació i serveis socials, al qual es destinen el 80% dels recursos; 2) Fons de suficiència global (FS), destinat a la resta de competències no bàsiques (mossos, presons, llengua, energies renovables, transport urbà...), al qual es dediquen el 16,5% de recursos; 3) Fons de convergència doble (FC), dotat per l’Estat amb recursos addicionals fins al 3,5% restant (i aquí rau una de les trampes), compost per un Fons de competitivitat que premiarà les comunitats amb més esforç fiscal animant l’autonomia financera, i un Fons de cooperació per a les comunitats amb menys riquesa relativa (menys renda i pèrdua de població).
El 80% del Fons de Garantia s’origina així: un 75% de la bossa comuna dels tributs cedits a les comunitats, i un 5% de recursos addicionals provinents de l’Administració Central. Parlem clar i fem dues objeccions: primera, amb aquest repartiment no s’aconsegueix l’objectiu inicial, que era que es cobrissin tots els serveis públics essencials amb només el 65% dels recursos (Castells havia parlat del 65% al 75%; Solbes del 75% al 85%; i Salgado ha fet de Salomó); segona, atès que el Fons de Garantia es distribueix tenint en compte el criteri de la població, Catalunya no n’ha sortit gaire ben parada. Expliquem-nos: acceptar el criteri de població per fer el repartiment ha suposat que cada comunitat hagi fet els possibles per encabir-hi aquell paràmetre de ponderació que l’afavoria més, fins a establir-se aquests sis/set correctius en el model: dispersió, envelliment (més de 65 anys), superfície, insularitat, persones d’edat escolar (fins a 16 anys), població sanitària protegida, densitat (les dues darreres variables, s’alternen segons les informacions de què et serveixes). És obvi que nosaltres no podem competir amb superfície, envelliment, dispersió o insularitat... Pitjor: els nostres polítics s’han saltat les variables que ja preveia l’Estatut: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió (d’aquests factors que ens afavoreixen, les altres comunitats no n’han volgut ni sentir a parlar).
Del primer fons, doncs, del Fons de Garantia, en sortim força escaldats. I del segon, del Fons de Suficiència? Ens posen els mossos i les presons d’esquer, competències que les altres comunitats no tenen, però, què s’inventaran per a les altres comunitats? Copio Elisenda Paluzie, Degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona: “Amb el fons de suficiència global l’Estat garantirà l’statu quo actual”. Malament, si un Fons es pot emprar per una cosa o per una altra, perquè, segons qui governi, ens haurem de tornar posar a patir. Del segon fons, en sortim... plomats.
Del tercer fons, el Fons de Convergència doble, ningú no en sap dir gaire res, perquè si és de signe contrari i aportat per l’administració, l’Estat el maneflejarà com vulgui.
En definitiva, llegint economistes que van més enllà de la veu del seu amo, de tot plegat es dedueix que el finançament per càpita de Catalunya en els serveis públics fonamentals pot continuar perfectament per sota de la mitjana de l’Estat. I en el conjunt de tots els serveis, tampoc no és clar que ens situem 5 punts per sobre de la mitjana com s’ha anat argumentant (ho ha escrit J. B. Casas, degà del Col•legi d’Economistes): l’índex 105 que es diu que s’assolirà el 2012 es dedueix de comparar el finançament total de Catalunya —que inclou presons i Mossos—, amb el finançament de la resta de les comunitats autònomes que no tenen aquestes competències. I ara s’entén per què ja no s’ha parlat d’aquells principis que semblaven intocables: bilateralitat, ordinalitat, anivellament... Recelem o pactem? Puigcercós necessitava el pacte amb Madrid, per continuar aquí el tripartit i esgarrapar espai de centre. Veurem si els ciutadans li donen la raó a les urnes. Allà, al fons, per a la gent d’ERC, hi hauria d’haver el concert econòmic! <24-VIII-09>
Subscriure's a:
Missatges (Atom)