Erine, una nena manresana de quatre anys, va rebre a mitjans març un trasplantament de cèl·lules mare (sang) del cordó umbilical de la seva germana Izel per mirar de curar-la de la seva leucèmia. D´aquí a uns mesos es podrà saber si la intervenció, duta a terme a l´Hospital de la Vall d´Hebron, va tenir èxit. Izel, és clar, va ser plausiblement concebuda per voluntat dels seus pares mitjançant tècniques de selecció embrionària perquè pogués curar la seva germana.
No és l´únic cas. Al nostre país hi ha força famílies que han concebut heroicament un fill amb selecció embrionària per mirar de salvar-ne un altre. Malgrat això, la selecció embrionària es permet a comptagotes d´ençà de la reforma de la Llei de Reproducció assistida de l´any 2006. Hi ha una Comissió Nacional de Reproducció Assistida assessora del Ministeri de Sanitat que ha d´autoritzar les peticions per concebre un fill amb l´objectiu de salvar-ne un altre. (Darrerament, de més de vint peticions, se sap que se n´han atorgat solament quatre a famílies de València, Múrcia, Salamanca i Sevilla.) No va ser pas el cas de l´Erine, diagnosticada a l´any i mig d´una estranya forma de leucèmia. Els pares, veient que el temps jugava contra seva i amb una primera negativa de la Comissió Nacional de Reproducció Assistida -de la segona sol·licitud, encara n´esperen resposta-, van demanar ajuda ciutadana per fer front als més de 6.000 euros del tractament i gràcies a l´ajuda dels manresans, van decidir sotmetre´s a les tècniques de selecció embrionària i de reproducció assistida a Bèlgica (un país amb centres especialitzats i on la manipulació és legal). Tot va anar bé i fa dos mesos van poder celebrar el naixement a Barcelona d´Izel, genèticament compatible amb la seva germana i donadora de la sang del seu cordó. S´ha sabut que d´altres famílies catalanes, sense el vistiplau de la Comissió, han hagut de recórrer a clíniques d´EUA.
Els passos són aquests: 1) una parella, trobant-se amb un fill amb una malaltia hematològica, oncològica o immunodeficitària, decideix tenir-ne un altre que el pugui curar; 2) la parella se sotmet a un tractament de reproducció assistida, en el qual els espermatozous fecunden òvuls en un laboratori; 3) quan els embrions tenen tres dies, s´extreu una cèl·lula de cadascun per ser analitzades i poder-ne seleccionar dos o tres (que no tinguin els gens causants de la malaltia del primer fill); 4) aquests embrions, implantats a l´úter de la mare, seran compatibles amb l´altre fill i alliberats de malalties; i, 5) de l´embrió o embrions que donin lloc a un embaràs naixerà un bebè o naixeran bebès compatibles amb el germà malalt i li podran donar cèllules mare per guarir-lo (sol ser sang del cordó umbilical o medul·la òssia extreta del fèmur).
Malauradament, no sempre la reproducció assistida acaba amb èxit; els diaris han informat de casos de fracàs. Això sol hauria de ser una raó perquè el legislador es posés a favor de qui s´acull a la Llei i ho fa, com ho hem qualificat nosaltres, d´una manera heroica: engendrar nova vida per salvar la que perilla.
Sembla estrany que una tècnica a l´abast, tan normal en d´altres llocs, aquí passi per filtres inqualificables. Amb raó es queixava la mare d´Irine de la lentitud i de la mala aplicació de la llei: «No és cap caprici. Tots els pares que es trobessin amb un fill malalt, farien l´impossible per salvar-lo. La salvació no és impossible! No entenc per què s´hi posen tantes traves». Antoni Pellicer, de l´IVI (Institut Valencià d´Infertilitat), on van començar els seus tràmits els pares d´Erine, declarava que el 2006 sols els havien autoritzat tres peticions sobre una vintena i, el 2007, una sobre tretze; per tant, tampoc no entenia que no s´agilitzés un procés tan avançat mèdicament. «Es bo que l´organització de Transplantaments avaluï tots els casos, però no es poden donar com a experimentals tècniques ja usuals en alguns centres».
Sanitat es defensa dient que són les mateixes famílies les que desisteixen en exigir-los tots els requisits de la llei.
La doctora Anna Veiga, de la Clínica Dexeus, pionera i especialista en reproducció assistida i ex-membre de la Comissió Nacional assessora, reconeix que caldria una major agilitat per resoldre aquests casos, ateses les diverses situacions familiars. «Com més es fa esperar les famílies per concebre un segon fill, més es redueixen les seves possibilitats d´èxit en la reproducció i més risc corre el primer fill». I això sense comptar la incidència en l´equilibri emocional de les parelles.
La Comissió que valora èticament les sol·licituds perquè no hi hagi abusos capriciosos faria bé de tenir en compte aquells mots de Gaspar Mora, professor de Teologia Moral: «¿Què es vol dir quan diem "ètica humana"? Res més que la veritable manera humana de viure [...] I en el missatge cristià, el criteri de la veritat ètica és el bé i la salvació de la persona humana». Qüestions de bioètica i de l´origen i acabament de la via, eutanàsia inclosa, ha estat afrontat per l´associació «Cristianisme i Segle XXI» i s´ha plasmat en el llibre Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana (Fragenta Editorial, 2008), amb aportacions de Marc Antoni Broggi, Joan Carrera, Gaspar Mora, Ramon M. Nogués, Begonya Roman, Núria Terribas i Federico Mayor Zaragoza.
No és l´únic cas. Al nostre país hi ha força famílies que han concebut heroicament un fill amb selecció embrionària per mirar de salvar-ne un altre. Malgrat això, la selecció embrionària es permet a comptagotes d´ençà de la reforma de la Llei de Reproducció assistida de l´any 2006. Hi ha una Comissió Nacional de Reproducció Assistida assessora del Ministeri de Sanitat que ha d´autoritzar les peticions per concebre un fill amb l´objectiu de salvar-ne un altre. (Darrerament, de més de vint peticions, se sap que se n´han atorgat solament quatre a famílies de València, Múrcia, Salamanca i Sevilla.) No va ser pas el cas de l´Erine, diagnosticada a l´any i mig d´una estranya forma de leucèmia. Els pares, veient que el temps jugava contra seva i amb una primera negativa de la Comissió Nacional de Reproducció Assistida -de la segona sol·licitud, encara n´esperen resposta-, van demanar ajuda ciutadana per fer front als més de 6.000 euros del tractament i gràcies a l´ajuda dels manresans, van decidir sotmetre´s a les tècniques de selecció embrionària i de reproducció assistida a Bèlgica (un país amb centres especialitzats i on la manipulació és legal). Tot va anar bé i fa dos mesos van poder celebrar el naixement a Barcelona d´Izel, genèticament compatible amb la seva germana i donadora de la sang del seu cordó. S´ha sabut que d´altres famílies catalanes, sense el vistiplau de la Comissió, han hagut de recórrer a clíniques d´EUA.
Els passos són aquests: 1) una parella, trobant-se amb un fill amb una malaltia hematològica, oncològica o immunodeficitària, decideix tenir-ne un altre que el pugui curar; 2) la parella se sotmet a un tractament de reproducció assistida, en el qual els espermatozous fecunden òvuls en un laboratori; 3) quan els embrions tenen tres dies, s´extreu una cèl·lula de cadascun per ser analitzades i poder-ne seleccionar dos o tres (que no tinguin els gens causants de la malaltia del primer fill); 4) aquests embrions, implantats a l´úter de la mare, seran compatibles amb l´altre fill i alliberats de malalties; i, 5) de l´embrió o embrions que donin lloc a un embaràs naixerà un bebè o naixeran bebès compatibles amb el germà malalt i li podran donar cèllules mare per guarir-lo (sol ser sang del cordó umbilical o medul·la òssia extreta del fèmur).
Malauradament, no sempre la reproducció assistida acaba amb èxit; els diaris han informat de casos de fracàs. Això sol hauria de ser una raó perquè el legislador es posés a favor de qui s´acull a la Llei i ho fa, com ho hem qualificat nosaltres, d´una manera heroica: engendrar nova vida per salvar la que perilla.
Sembla estrany que una tècnica a l´abast, tan normal en d´altres llocs, aquí passi per filtres inqualificables. Amb raó es queixava la mare d´Irine de la lentitud i de la mala aplicació de la llei: «No és cap caprici. Tots els pares que es trobessin amb un fill malalt, farien l´impossible per salvar-lo. La salvació no és impossible! No entenc per què s´hi posen tantes traves». Antoni Pellicer, de l´IVI (Institut Valencià d´Infertilitat), on van començar els seus tràmits els pares d´Erine, declarava que el 2006 sols els havien autoritzat tres peticions sobre una vintena i, el 2007, una sobre tretze; per tant, tampoc no entenia que no s´agilitzés un procés tan avançat mèdicament. «Es bo que l´organització de Transplantaments avaluï tots els casos, però no es poden donar com a experimentals tècniques ja usuals en alguns centres».
Sanitat es defensa dient que són les mateixes famílies les que desisteixen en exigir-los tots els requisits de la llei.
La doctora Anna Veiga, de la Clínica Dexeus, pionera i especialista en reproducció assistida i ex-membre de la Comissió Nacional assessora, reconeix que caldria una major agilitat per resoldre aquests casos, ateses les diverses situacions familiars. «Com més es fa esperar les famílies per concebre un segon fill, més es redueixen les seves possibilitats d´èxit en la reproducció i més risc corre el primer fill». I això sense comptar la incidència en l´equilibri emocional de les parelles.
La Comissió que valora èticament les sol·licituds perquè no hi hagi abusos capriciosos faria bé de tenir en compte aquells mots de Gaspar Mora, professor de Teologia Moral: «¿Què es vol dir quan diem "ètica humana"? Res més que la veritable manera humana de viure [...] I en el missatge cristià, el criteri de la veritat ètica és el bé i la salvació de la persona humana». Qüestions de bioètica i de l´origen i acabament de la via, eutanàsia inclosa, ha estat afrontat per l´associació «Cristianisme i Segle XXI» i s´ha plasmat en el llibre Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana (Fragenta Editorial, 2008), amb aportacions de Marc Antoni Broggi, Joan Carrera, Gaspar Mora, Ramon M. Nogués, Begonya Roman, Núria Terribas i Federico Mayor Zaragoza.
