Aquests dies s’ha parlat de la hipòcrita tebior de la Unió Europea enfront del capteniment del líder libi Muammar al-Gaddafi. Catherine Ashton, a finals de mes passat, quan ja se sabia que les multituds de manifestants havien estat atacades amb avions, es va limitar a condemnar els morts i la violència contra els manifestants de Trípoli. Ull viu, però. Líbia, amb 6 milions d’habitants, novè país productor de petroli dins l’OPEP, és el tercer proveïdor de fonts d’energia de la UE, i com que el petroli es paga amb dòlars, a més de pujar el preu, l’euro baixa. No es podien pas posar sancions econòmiques a Gaddafi com havia amenaçat de fer EUA. Altrament, a l’excèntric líder li agrada amenaçar amb onades d’immigrants i el fantasma de les pasteres cap al sud d’Itàlia. Berlusconi, doncs, no piulava.
L’efecte dòmino preocupa, és clar. Tunísia, Egipte, Líbia... Poden seguir Bahrein, Sudan, Marroc, Síria... Entenguem-nos: aquests règims moderats, corruptes i occidentalitzats, que han perseguit l’islamisme radical, ja ens anaven bé, als països rics occidentals. No siguem hipòcrites. O és que la ciutadania europea té consciència que si al sud alcen el cap (drets laborals, salaris com cal, llibertats duaneres, etc.) s’ha acabat tenir la repartidora al nostre bàndol? Bé caldrà renunciar a la part que fins ara n’hem sostret... Ens agradi o no, ja ens ho podem anar posant al cap. Hi perdrem, segur. Un exemple. Si d’aquí deu anys, posem per cas, a Tunísia hi ha l’estabilitat d’un règim democràtic, el nostre sector turístic ja pot començar a tremolar: allà hi ha millors infraestructures, menys massificació i els preus seran millors.
El problema és que les revoltes i les revolucions no se sap mai com acaben. Atrament, el que nosaltres valorem d’una manera, allà no es fa pas igualment. Malgrat les incursions de la Mossad, la CIA o la KGB, que segur que hi actuen ara mateix, l’islamisme —integrista o no—, sorgeix —i sedueix a móns diferents, des del popular i senzill a l’universitari culte— perquè el nostre món occidental tampoc no els acaba de fer el pes. Fins a quin punt voldran fer casar el poder civil i la llei religiosa? Fins al fonamentalisme teocràtic o cercant una tercera via, que tingui en compte, per exemple, les seves plausibles xarxes de caritat? Ni ho sabem ni ho podem saber. Quan el 1928, Hassan al-Banna fundava a Egipte els Germans musulmans tenia més d’organització caritativa que no pas de moviment polític com és avui, amb tota una història de lluites i clandestinitats, fins que a les eleccions del 2005 —no legals, però tolerats— van obtenir el 20% d’escons en les “seves” eleccions. Avui estan escampats arreu i actuen de maneres molt diferents: amb líder exiliat a Síria, il·legals a Líbia, sota el Partit del Renaixement a Tunísia, en coalició per sostenir el president Bouteflika a Algèria, participant entre els sunnites en el procés polític d’Iraq, donant suport al govern a Bahrein, participant amb 8 escons al parlament de Kuwait, moderats a Aràbia Saudí, amb una minoria parlamentària al Kurdistan...
Això és ben cert, però també ho és que Àhmed Yassin els portà a Palestina el 1987 (sobretot a la Franja de Gaza i Cisjordània) i es convertiren en Hamàs (acrònim de Hàrakat al-Muqàwama al-Islamiyya, literalment «Moviment de la Resistència Islàmica» i alhora paraula àrab que significa «zel, canvi, reforma», organització armada considerada terrorista per molts governs, que crida a l’anorreament d’Israel. Però és que a Palestina s’hi juguen moltes cartes del món àrab. Per exemple, la Jihad islàmica, grup armat també procedent de l’egipci dels Germans i que hi ha actuat on ha convingut. Quan el 1958/9 a Kuwait es fundà Fatah (acrònim revers del nom àrab Harakat al-Tahrir al-Watani al-Filastini, literalment: «Moviment d'Alliberament Nacional Palestí») i emergí Iàsser Arafat com a líder, ningú hauria dit que es convertiria en la força dominant de la política palestina després de la Guerra dels sis dies (1967), fins al punt que el 1968 s’integraria en l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), fundada el 1964 amb l’objectiu de la destrucció de l’Estat d’Israel, i l’any següent, el 1969, Arafat passà a presidir-la. Malgrat trbar-se desbordat dins de l’OAP, especialment pel Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), que no volia negociacions amb Israel, i una escissió d’aquest de caire maoista, el Front Democràtic per l’Aliberament de Palestina (FDAP) Arafat establí converses per a la pau (Madrid i Oslo, 1993) fins al punt de reconèixer l’estat israelià en carta a Isaac Rabin, i reeixí a ocupar llocs rellevants l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) nascuda el 1994. L’assassinat de Rabin i la política d’aleshores abocaren Arafat a un arrest domiciliari (2001) i, tot i que el 1996 havia estat elegit president de l’ANP, la seva mort (2004) i substitució per Mahmud Abbas van engegar en orris arribar al port de la pau. Abbas emergí poc abans, sobretot quan Israel i els EUA ja desconfiaven d’Arafat —no oblidéssim que l’OAP havia donat suport a Iraq durant la Guerra del golf (1991)—, i s’afanyà a signar un acord de pau amb Israel el 2003 en nom de l’OAP. Va ser escollit president de l’ANP en les eleccions del 2005, però Abbas i el seu pragmatisme polític van entrar en conflicte amb grups militants palestins, sobretot amb la Jihad islàmica i amb Hamàs, que tenien un enfocament més dur. Tanmateix, el 2006 s’esdevingueren dos fets cabdals: la crisi d’Ahnat Saadat (el líder del FPAP, presoner a Jericó, és segrestat per Israel) i la victòria de Hamàs a les eleccions legislatives —males llengües deien que ajudats per Israel, que veien una oportunitat per debilitar l’OAP—, malgrat denúncies de comportaments terroristes per l’Human Rights Waaatch i per Amnistia Internacional. En efecte, els tres primers partits van obtenir aquests resultats: Hamàs, 42,9% dels vots ; Fatah, 39,8% ; FPAP, 4,1%...
Aquí ens enxarxàvem en debats bizantins: es podia lliurar una democràcia a un partit antidemocràtic? El novembre del 2006 Mahmud Abbas del Fatah anunciava que havia arribat a un acord amb Ismael Haniye, de Hamàs, perquè presidís un govern d’unitat nacional. Però Israel no en tenia prou amb els murs i bombardejà les seus de Hamàs a Gaza. Abbas, escollit President de l’Estat palestí pel Consell central de l’OAP el 2008, allargà la presidència de l’ANP que havia d’acabar gener del 2009, cosa que Hamàs valorà com a il·legítima. Quan Abbas va destituir el govern, Hamàs, que dins del territori havia adoptat el nom de Moviment islàmic, va prendre el control de Gaza. Per això els israelians s’hi acarnissaren amb “atacs selectius” com el que hi va perdre la vida Abdelaziz Rantisi. Avui el moviment islàmic està dividit en dues faccions, la que boicoteja eleccions i la representada al Parlament. Hem vist com, a la pràctica, a Cisjordània governa Abbas (Fatah) reconegut per Occident; a Gaza, un líder de Hamàs, sense cap vist i plau israelià i, per això, canviant: Hanyie, Said al Siam o Al Zahar).
L’escaquer palestí encara rau en taules. Com el del Magrib. Caldrà estar molt atents als nous governs de Tunísia, Egipte... i allí on les revulsions arribin a enderrocar els governs, que, d’alguna manera, els països rics i democràtics aguantàvem mirant a un altre costat malgrat la ferum de corrupció general i les cleptomanies familiars.
He parlat d’una tercera via. Podria ser. Classes mitjanes emprenedores, joves formats, xarxes comunicatives, ganes d’elegir els propis representants polítics, tecnologia a l’abast, un liberalisme que no porti a cap capitalisme salvatge. Podria ser i podria sortir-ne una cosa nova.... Podrien sortir democràcies islàmiques sense ser islamistes (amb xarxes d’ajut, madrasses crítiques, Alcorans revisats com fan els nostres exegetes bíblics...). Sense fonamentalismes. Amb pluralismes de tota mena. Si no surten així... només hauran canviat de noms els dictadors. (21-03-2011)