El mot ecologia prové del mot grec “oikós” (‘casa’, ‘llar’); per tant, identificaria el nostre planeta com la llar de tots els éssers vivents i de tot l’existent. Podríem definir l’ecologia com la ciència i l’art de les relacions i dels éssers relacionats, perquè la casa-llar-hàbitat està constituïda per éssers vius, matèria, energia, partícules, ones i forces en permanent relació.
Els antropòlegs ens asseguren que la singularitat de l’ésser humà és la sociabilitat, la cooperació i la convivencialitat. Però no sabem desenvolupar germanívolament aquesta singularitat. Tanmateix, si amb prou feines ens separa un 2,6% de càrrega genètica amb els simis superiors, no és estrany que hàgim d’entendre la vida com un moment de la història evolutiva de l’univers, quan la matèria, distanciada del seu equilibri original, es complexifica i s’autoorganitza. I la sagrada vida humana no és res més que un capítol de la història d’aquesta vida en l’univers, no pas més ni menys sagrat. Com a humans provenim de la terra, de l’humus (humus [terra fèrtil]>homo). (Adam prové d’adama, ‘terra fèrtil.) Som fonamentalment Terra, que en la seva contínua evolució arriba a un moment en què sent, pensa, estima i venera. Res d’estrany que notables astrofísics i biòlegs sostinguin que la Terra, més enllà d’un sistema ecològic, és també un supraorganisme viu, ja que palesa un equilibri absolut en tots els seus elements físico-químics, com només un ésser viu (i feble) podria palesar-ho. (Per exemple: l’oxigen de la Terra s’ha mantingut en un 21%, estable durant milions d’anys. Si pugés tan sols al 22%, un sol llampec podria cremar-lo tot de cop!)
Massa sovint s’han entès les primeres pàgines de la Bíblia, quan l’home rep el mandat diví de senyorejar la Terra, com si es tractés de dominar-la i sotmetre-la al seu lliure albir. No: El llibre del Gènesi ens demana d’administrar i tenir molta cura d’aquesta herència rebuda. En la teologia de la creació l’home no està per damunt sinó dins i en els límits de la creació. Naturalesa i ésser humà ens trobem tan indissolublement units que tenim un mateix destí comú. El món no ens pertany, justament perquè és anterior a nosaltres i pertany al Creador; per tant, la relació que hi tenim és una relació ètica de responsabilitat. L’antropocentrisme renaixentista és un greu equívoc: els éssers del món no adquireixen el seu significat perquè s’ordenin a la criatura humana com a centre, ans al contrari: l’ésser humà és una baula més de la cadena de la vida ja que tots tenim el mateix codi genètic bàsic: els quatre fonaments fosfatats i els vint aminoàcids. La Terra, més enllà de qualsevol visió antropocèntrica o terraqüiocèntrica, forma part d’un tot que és el cosmos, un univers o un plurivers, com diuen els científics, en contínua expansió i, per això mateix, cada vegada més carregat de consciència fins arribar a la consciència de l’ésser humà i a la vida com a autoorganització cibernètica de la matèria.
La democràcia, per la seva banda, entesa com a ‘força del poble’, és a l’ensems un ideal utòpic i una realitat limitada, sempre en procés de construcció dins dels propis condicionaments historicosocials. Els catalans en tenim experiència, d’aquests condicionaments; ningú no ens ha regalat mai cap de les fites aconseguides. El nostre problema és saber fins on estem disposats ecològicament, malgrat els desajustaments que ens desorganitzen a l’hora d’exercir la nostra ‘força’, a reorganitzar-nos. Des de fa anys que s’incompleixen pactes de finançament, però els nostres polítics , almenys fins ara, han estat incapaços d’exercir cap força com seria una Agència Tributària catalana depenent de la Generalitat. Seria il·legal, em direu. Potser sí: tan il·legal com no complir pactes establerts, però seria ben legítima, perquè les relacions polítiques trobessin el seu encaix, s’harmonitzessin ecològicament ara que des de la metròpoliens parlen d’harmonitzacións.
El pressupost bàsic de la democràcia —“el que interessa a tots ha de ser decidit per tots”—, malgrat no complir-se, s’ha transformat en un ideal, amb les característi-ques de la utopia, propi d’aquelles societats que intenten concretar aquest ideal en les condicions històrico-socials-ecològiques possibles (això és, limitades). Als catalans, no ens ho han pas d’explicar. El problema és que més avui, ho resulta més que mai,de limitada i utòpica, perquè polítics i ciutadans confonem el que sols és oficial amb el que hauria de ser públic o nacional.
M’explico. A tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc —llars, barris, municipis, comarques, etc.—, formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior i apte per a resistir les majors agressions. Fins ací encara no apareixen ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationes (o genoi) de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial, i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble compost de nacions, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”! (És curiós que la unió de dona i home en una llar, provinents ambdós per llei antiincest d’orígens o troncs mútuament allunyats, generi un parentiu estrany, artificial, no gens natural o nacional que precisament pren el nom de “polític”: Parlem de “pare polític” quan ens referim al sogre o de “fill polític” si parlem del gendre.) La política, doncs, és una relació extra i supracomunitària, extra i supra popular. Política i demòtica són dues coses essencialment diferents. Ciutat i poble, també.
Des del temps de la revolució francesa i la Il·lustració, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a la homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions... Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”: tants milions de ciutadans. Ja Grècia es queixava de la massificació: plethýs en comptes de demos. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el populus fins a convertir-lo en plebs. Però, el fenomen ha esdevingut generalitzat en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política, ha destruït el poble, el demos. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional, escola pública, nacionalització de la xarxa de ferrocarrils, televisió pública, sanitat pública, etc. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic; se li oposa l’àmbit privat, format per una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta “democràticament” un a un i per separat en eleccions i referèndums (amb minutatges controlats durant les campanyes electorals) . Mai no es vol permetre una informació no oficial, ans autènticament pública, responsable, sobirana, independent. S’ha escapçat la vida verament democràtica. Alguns individus privats, amos de l’Estat, o de la Generalitat, han fabricat des d’allí un àmbit privat massificat, amb el qual s’han aliat contra la vida del poble, la vida verament pública i democràtica. L’individu s’ha idiotitzat, ha esdevingut malalt crònic d’autisme, ha perdut la seva dimensió comunitària. I si la palesa en una manifestació d’un milió de persones perquè ens retallen el nostre ésser anímic més profund, la política s’encarrega ben aviat de tornar les coses a rega. Les masses del juliol passat ara paguem els plats trencats de financers i polítics que ens han dut a aquesta situació; si fóssim comunitat, exigiríem responsabilitats. Santa innocència! (21-II-2011)