Lluís Busquets i Grabulosa

L’Espanya de Zapatero és en hores baixes des del punt de vista internacional. El primer semestre d’aquest 2010 havia de ser un temps gloriós per al president espanyol i ara resulta que Europa se’n fum, de la seva presidència. Ensenyà la poteta al Parlament d’Estrasburg el passat 20 de gener dient que crearia ocupació i creixement i li van respondre que primer ho fes a casa. A cimeres econòmiques com la de Davos exposà tot el que pensava fer i li respongueren que allà s’hi anaven a presentar fets i no programes. Sarkozy i Merkel se l’han saltat com una fitxa de dames a l’hora de parlar de temes espinosos de la UE; per torna, a la premsa europea, a més, se li acudí crear l’acrònim PIGS per als cuers econòmics —Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (i, de vegades, s’afegeix Irlanda a la llista)— i, malgrat el seu poc anglès, sap que la parauleta vol dir ‘porcs’. Quan al febrer s’insinuà que el CNI, Centre Nacional d’Intel·ligència, sospitava d’un complot de la premsa britànica amb l’objectiu de perjudicar l’economia espanyola, “The Economist” i “The Financial Times” es van fer un tip de riure acusant la insinuació de “ximpleria”. I a l’abril, amb els ulls d’Europa sobre la pell de brau, quan Miguel Ángel Fernandez Ordóñez, governador del Banc d’Espanya, aconsellà al govern augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys (els treballadors d’avui paguem els d’ahir i els de demà ens hauran de pagar a nosaltres, un sistema vuitcentista travat i a l’albir d’algun cataclisme), va respondre que “ni pensar-hi”, però, un xic després, en veure que els socis europeus no ho veien amb mals ulls, va corregir-se i va dir que “sí”, bé que força després, amb la resposta política, social i sindical, la decisió s’ajornà. I per postres, Barack Obama li digué que no assistiria a la cimera entre EUA i la UE prevista per aquest mes de maig a Madrid perquè... no tenia temps.

En la perspectiva casolana les coses tampoc no li rutllen. Per començar, un 20% de socialistes s’estimarien més, a hores d’ara, un altre candidat (Alfredo Pérez Rubalcaba o José Bono) contra la guàrdia continuista (Blanco, López Aguilar i Chacón). Rubalcaba té el suport tàcit de Prisa, enfrontada amb Mediapro, accionista de la Sexta, i amb qui té bones relacions Chacón. En segon lloc té el problema de la justícia. M’asseguraren que en el Fòrum internacional de Davos es parlà del descrèdit de la justícia espanyola fins al punt de considerar-s’hi menys imparcial i independent que la d’Egipte, Botswana o Nepal. I Alfons López Tena, ex-membre del CGPJ ho escriu! (“Avui”, 17-IV-10). Un home tan equànime com l’exconseller Ferran Mascarell escrivia: “El TC ha dinamitat els pactes polítics del 1978. El Tribunal de Comptes no ha fiscalitzat els comptes dels partits polítics; la corrupció ha conquerit i desprestigiat la política fins a límits impensables. El Tribunal Suprem s’ha convertit en un niu de pugnes gremials presidides per una lectura absolutament conservadora —i de vegades reaccionària— i fins i tot franquista de la realitat espanyola. L’operació contra Garzón és també una operació contra la llei de la memòria històrica espanyola; com ho és també una operació a favor dels encausats del cas Gürtel i del Partit Popular” (“Avui”, 18-IV-10)

I per postres, no hi manera d’entendre això que per a la metròpoli sempre ha estat “el problema catalán”. Maragall era la gota malaia (Zapatero en dia “mosca collonera”) amb el conte del federalisme, però ara Montilla li surt tan rebec com l’altre i quan no engega la Llei del cinema (50% de les còpies de films s’hauran de distribuir en versió catalana) li posa davant dels nassos que l’Estatut català és constitucional i li diu sotto voce que els membres del TC s’han d’inhibir (i encara més sotto voce li explica que el grau de desafecció a Catalunya creix). És clar que ell sap fer comèdia i fer veure que no li importen les consultes sobiranistes (entre la del 13-XII, la del 28-II i la passada del 25-IV, ja sumen vora de mig milió de catalans que demanen la independència), però com no li han d’importar? El TC demostrant la pròpia incompetència i la clivella del vot separatista creixent, amb eleccions catalanes a la tardor, com ha de poder estar tranquil?

L’intranquil·litza que Catalunya descobreixi, finalment, que allò del pacte constituent de 1978 i que va donar lloc al vigent sistema democràtic era una enganyifa. I els catalans que encara no en tenien l’evidència ho van descobrint! Constitucions obertes amb potencialitats federalitzants, sobiranies compartides i un Estat plurinacional a la cantonada? I un be negre! Cap pacte constitucional entre Catalunya i Espanya. De sobirania n’hi ha una i prou, la del poble espanyol. L’Estat no pot ser plurinacional perquè Catalunya no es cap nació. I punt. Els polítics catalans han ensenyat les vergonyes, certament, però la comèdia s’està acabant. Amb la conya del TC fins i tot l’“Avui” havia interpretat el missatge d’Espanya als catalans: “Vostès a Catalunya, es pensen que tenen un Parlament i que la seva ciutadania és dipositària d’una sobirania que s’expressa través del vot, però, com poden veure, el que legisli el seu Parlament i el que voti la seva ciutadania nosaltres ens ho posem al clatell” (“Avui”, 19-IV-10).

Els catalans anem descobrint la vera veritat, sí: té raó Zapatero. La Carta Magna de la nostra democràcia s’ha basat en una gran mentida fundacional com algunes ments lúcides ja denunciaren al seu moment. I Zapatero, que és intuïtiu, també s’adona que això sol trenca Espanya! Una Espanya considerada en propietat! En un país civilitzat, quan una part del territori convoca una consulta per decidir com vol viure el seu futur, l’altra part adopta una posició de correcció i de seducció. “Si hem fet alguna cosa malament, la corregirem, però no us n’aneu!”, ens hauria de dir la resta de l’Estat. Tenim l’exemple del Canadà: “Els unionistes intenten convèncer els independentistes fent-los reflexionar sobre les beneficis que obtenen mantenint-se dins la relació”. Aquí, és diferent. Aquí, com que ja s’adonen que una part del territori considerat propi, se sent diferent (Catalunya i Euskadi), i saben que no ens poden convèncer, ens tracten a coces, amb l’insult, l’amenaça i la por. Però ara, amb l’euro, en fan cada vegada menys, de por. I, si els catalans sabem girar els ulls a Europa, a Estrasburg, se’ls acaba el conte xinès de les seves lleis.

És l’hora dels pactes in extremis? Zapatero està cremat. Artur Mas està escamnat i Montilla ha descobert la pota del llop uniformador sota la pell d’ovella de Zapatero. Rajoy sap que si vol guanyar les eleccions ha de fer un bon paper a Catalunya, però mentre mantingui el recurs de l’Estatut al TC ho té cru. El problema és que ha esdevingut víctima de la seva creació: els seus han dit mal de Catalunya a la resta del territori i ara no saben com anar a la resta de territori aixecant el recurs.

Ha arribat l’hora que els polítics parlin clar i que no amaguin la veritat. Una part de Catalunya vol la independència. Amb mitjans, altaveus, publicitat i partits fent pinya, aquesta part podria arribar a ser important. Hem exhaurit tres models en els trenta darrers anys: el model Pujol (“Planto cara i pacto per endur-me peix al cove”), el model Maragall (“Vinc de bon rotllo, però amb fermesa federalista que ens farà canviar a tots”) i el model Montilla (“Sóc dels vostres, i em feu el llit?”) Si exigim un altre encaix, què s’hi juguen que abans de la independència ens oferiran el concert econòmic, la sobirania compartida i, si els convé, l’or de Moscou? Tot per fer-nos fer marrada. Es pensen que ens tenen la mida presa. (O veritablement... ens la hi tenen?) (17-V-10)

El TC (Tribunal Constitucional) —que no depèn del Consell General del Poder Judicial (no ho oblidéssim!)— és un òrgan polític, quatre dels dotze membres del qual tenen el mandat caducat i prorrogat, un altre recusat i un altre mort; dels sis restants, tres acaben el mandat aquest proper novembre. Aquí mateix vaig escriure que aquests senyors no són res de res, perquè, si fossin alguna cosa, haurien dit ja fa mesos que ells no podien sentenciar contra el que havia votat el poble de Catalunya i s’haurien considerat incompetents, com fan els tribunals dels pobles civilitzats. Però, no: en creure’s amb el poder de corregir el que un poble ha decidit a les urnes —democràti-cament parlant, una aberració!—, és que es creuen per damunt de la voluntat popular, i l’única cosa que fan és demostrar que són uns agents antidemocràtics.

Em diran que el nostre sistema ho permet, és clar. I els responc tot seguit: Doncs cal canviar el sistema! Allò que va dir Rajoy, que no es pot canviar d’àrbitre ni de regles de joc enmig d’una partida (ja reconeix, doncs, que cal fer-ho un cop acabada!) és absolutament fals. Si l’àrbitre es lesiona, es canvia; si es posa a pedregar i a nevar en un partit, se suspèn i es reprèn en un altre lloc. I el nostre TC no és que s’hagi lesionat: s’ha trencat el cap pel fet de voler canviar el pactes constitucionals de Catalunya amb Espanya! I no és que nevi o pedregui damunt seu: s’ha fet caure foc al damunt i s’ha autoincinerat! Res d’estrany que algun jurista declarés a “Catalunya Ràdio”, que, vist que totes les sentències dels nostres magistrats es fan invocant el nom de S. M. el Rei, el Rei ha de prendre cartes en l’afer, si no vol que, hi hagi la sentència que hi hagi, aquesta sigui un frau! A no ser que les altres instàncies de l’Estat vulguin que Catalunya no sigui una nació (si ho fos, òbviament no caldria demanar permís per existir al TC!)

Si després de tres anys i mig els agents del TC no han trobat una sentència jurídica sobre l’Estatut de Catalunya és que no cerquen cap sentència jurídica sinó política, d’acord amb els dos partits que els van nomenar: el PP, a qui li importa un rave el nostre Estatut —ho va demostrar Rajoy no responent als empresaris gironins quan se’l va interpel·lar sobre aquest afer—, i el PSOE, a qui, malgrat haver-nos-hi passat el ribot a les Cortes i al Senat, ja li va bé una nova retallada. La doble moral, un cop més, en joc: se sol·licita el respecte al TC d’una banda i, de l’altra, es manefleja per sota fent tota mena de trampes possibles.

A veure si ens entenem: la votació esperada el passat divendres 16-IV no era cap bicoca per als catalans. A la ponència d’Elisa Pérez Vera hi havia una bona i dura retallada (amputació de 15 articles i interpretació restrictiva de 20 més!), encara que, vista segons com, no era una retallada absoluta; i com que es pensava que s’empataria la votació amb un 5-5, amb el vot doble de la Presidenta Emília Casas s’hauria acabat l’afer, els catalans hauríem hagut de callar perquè hauria guanyat el denominat “sector progressista” del TC (espanyolista igual que l’altre) i amb l’argument de la por que tan bé saben esgrimir des de Madrid quan els convé (“Hauria pogut ser molt pitjor!”, ens haurien dit), ens haurien fet passar bou per bèstia grossa com si la retallada no fos un frau democràtic contra el que el poble de Catalunya ha votat.

PSOE i PP demostren el respecte que Espanya tenen per Catalunya mantenint l’article 17.2 de la llei orgànica del TC on es disposa que els seus magistrats “continuaran en l’exercici de les seves funcions fins que hagin pres possessió els seus successors”. Cap dels dos partits té la més mínima intenció de canviar-los, perquè si ara es canviés el TC, la correlació de forces canviaria, el PP perdria pes i podria passar factura al PSOE. Com deia J. Barbeta a La Vanguardia, “el PP fa trampa, la trampa li dóna resultat i no sembla haver-hi manera legal de resoldre-ho”. I seguia: “...si la nova ponència aconsegueix sis vots, l’Estatut fruit de la voluntat expressada democràticament pels catalans serà amputat, però la sentència constituirà un autèntic frau”. Justícia tardana i maneflejada, és justícia? Ho pot recolzar, tot plegat, S.M. el Rei? Per això no hem de demanar canvi de jutges sinó de jugada.

Agradi o no, el que ara tenim és això: 4 agents socialistes que es conformen amb 15 amputacions a l’Estatut més una vintena de restriccions (els que van votar sí el passat dia 16-IV); 3 agents més (un socialista i dos populars) que volen amputar i restringir més coses, especialment les que toquen la llengua i la nació (Aragón vol que hi consti una cosa així com “indisoluble unidad de la nación española”, perquè, vist que no és enze, sap que si es reconeix, encara que sigui en el preàmbul del darrera, la Nació catalana com reclama el sentit comú, no té el més mínim sentit cap TC espanyol i no es vol fer el harakiri); finalment, 3 agents populars que voldrien amputar tot allò que és nou en el nostre Estatut (i, a poder ser, anul·larien el vell i tot). Però no ens enganyem: tots 10 coincideixen en dos punts més: a) l’Estatut no es cap pacte amb l’Estat (què ens hem cregut, els catalans!), està per sota de la Constitució espanyola i de qualsevol normativa present o futura, establerta o hipotètica, perquè “a los catalanes hay que ponerlos en su sitio y hacerles notar quién manda”; b) allò que no sigui amputat, serà castrat químicament, de manera que es deixarà ben clar que els articles sobrevivents no tindran cap eficàcia ni aplicació mentre govern i Corts espanyoles no reformin la pròpia normativa (que no tenen cap ganes de reformar mentre puguin anar repartint el cafè per a tots i el finançament per al més llest).

Deixem-nos, doncs, de demanar el canvi de jutges; exigim-los que es declarin incompetents com han demostrat que són, que s’inhibeixin, si en quatre anys no han estat capaços de fer la seva feina. (A Madrid han pres els nostres polítics per l’enano de la venta; fan riure per no plorar. Montilla només hauria de fer una trucada per canviar les coses de dalt a baix: dir al Zapatero que o el TC s’inhibeix o el PSC s’independitza del PSOE!)

I els ciutadans, què hem de fer en l’ínterim? Donar les gràcies, perquè la sentència no es farà, pel cap baix, fins a l’estiu i, de moment ens ha estalviat les 15 amputacions. Qui dia passa, any empeny. Gràcies, doncs, a l’agent Manuel Aragón, que va fer llufa a la confiança del PSOE que l’havia nomenat (es tracta d’un senyor expert en l’obra d’Azaña, on es diu que caldria bombardejar Barcelona cada 50 anys!), i a Guillermo Jiménez Sánchez, nomenat pel PP, que ha de ser el ponent del proper esborrany de la sentència (té 70 anys, ja fa temps que té el mandat caducat i és molt possible que trobi una majoria per a la retallada monumental que Rajoy i Zapatero pretenen). A Catalunya li va quedant clara una cosa: que el que ella vol i vota no cap en la manera que els espanyols tenen d’entendre la Constitució. Parodiant Pere Quart: en el seu cap no hi cap el que cap en el nostre cap. I si no hi cabem, doncs haurem de marxar d’Espanya; ja saben què va passar amb Cuba: demanaven un Estatut, no els el van voler donar i els van dir “Adéu”. Les consultes del passat 25-IV en són el primer símptoma.

Els catalans, tard o d’hora, gràcies a agents com els del TC i a les altes magistratures que els ho permeten, cansats de la comèdia, faran cercle amb el dit índex i el gros, se’ls posaran davant la boca en forma d’embut-trompeta i, “Beeepppfff, que els provi!” (3-V-2010)