Als senyors Magistrats del Tribunal Constitucional

Enguany hauríem d’haver celebrat el 260è aniversari de L’esperit de les lleis (1748) de Montesquieu —20 edicions en dos anys—, teòric de la divisió dels poders de l’Estat a partir de l’aplicació, al segle XVIII, de l’exemple de la Roma republicana. He dit “teòric” perquè tothom sap que la divisió de poders ha estat contínuament pervertida pels nostres polítics: per exemple, tocant als 12 membres que conformen el TC (Tribunal Constitucional), el títol IX de al Constitució ja diu que hi haurà 8 membres sorgits del poder legislatiu (4 per al Congrés i 4 per al Senat), dos de l’executiu i dos més del judicial, de manera que allò de ser “nomenats entre magistrats, fiscals, professors universitaris, funcionaris públics, advocats i juristes de provada solvència”, segons el punt 2 de l’article 159 de la Constitució, s’esbiaixa des del primer moment. Els nomenen els polítics: poder legislatiu i executiu. Les coses clares. I això té moltes conseqüències, sobretot ara que els cal dirimir els recursos del PP, Defensor del Poble(defensor o acusador?) i diverses comunitats (Múrcia, Rioja, Aragó, València i Balears) contra l’Estatut de Catalunya. Per això el títol d’aquest article, que vol ser del tot respectuós sense deixar de ser realista. En el fons la pregunta demana si els Magistrats del TC es creuen tenir el dret d’esmenar allò que ha referendat el poble que diuen servir.

Els diaris, malauradament, no parlen de juristes de provada solvència, sinó de dues tendències entre els 12 magistrats que componen el TC: 6 serien progressistes (amb una presidenta com M. E. Casas Baamonde amb vot de qualitat en cas d’empat, però pendent de renovació, ja que, sobre els 9 anys de duració del Tribunal, cada tres anys cal renovar-ne una tercera part) i 6 més de conservadors, amb tres membres pendents de renovació, inclòs el vicepresident G. Jiménez Sánchez. Quan oferiran la sentència? Abans o després de la renovació? A qui? (Al govern o al poble?) Els estira-i-arronses entre Zapatero i Rajoy volen respondre aquests interrogants, però, en el fons, són fruit de l’adulteració del principi de separació dels tres poders. I n’hi ha d’altres, de manefleries.

La gent no ho sap, però el TC no té un rang més alt dins del Poder Judicial que el Tribunal Suprem; es troba fora d'aquesta jerarquia i forma una categoria pròpia. Per això les sentències tenen valor de cosa jutjada a partir de l’endemà de la publicació al “BOE” i no ofereixen recurs possible. Ara bé, es discuteix si la jurisprudència de les seves sentències constitueixen una de les fonts de Dret o són simplement actes de coneixement de Dret, sense que el TC pugui innovar normativament res atès que les seves sentències no emanen lleis ni reglaments de cap tipus, sinó que tan sols són un tipus especial de sentències que vinculen tothom quant a la seva condició de suprem intèrpret de la Constitució.

Ara bé, segons el punt 1 de l’article 1r de la Llei Orgànica del TC, aquest Tribunal està sotmès a la Constitució. I segons la Constitució “La sobirania nacional, resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Es així que el TC emana i s’origina de la sobirania que resideix en el poble segons la Constitució; ergo, el TC s’ha de sotmetre a la voluntat del poble.

I aquesta és la gran avolesa que està a punt de cometre el TC espanyol: no sotmetre’s al poble, no sotmetre’s a la Constitució a l’hora d’elaborar una sentència favorable o no als recursos contra l’Estatut català. Cal recordar tot el procés? El 30-IX-05 el Parlament català aprovà la proposta d’un Nou Estatut; el 2-XI. 05 el Congrés espanyol l’acceptà a tràmit (Guerra digué que a la sortida “no lo reconocería ni su madre”). Va ser així: es canvià substancialment; i, malgrat tots els malgrats, el maig del 2006 fou l’Estatut català aprovat per les Cortes Generals. És a dir, fou aprovat pels representants de tot el poble espanyol. Hi pot haver cap magistrat per damunt d’aquesta aprovació, per recursos que hi hagi?

Per postres, sotmès a la tibantor d’un referèndum en un moment en què el PP demanava el vot contrari (perquè trobava l’Estatut massa favorable als catalans) i ERC també volia el vot negatiu (perquè el trobava massa desfavorable), el poble català el votà favorablement. I entrà en vigor el 9 d’agost del 2006.

I, ara, uns quants magistrats volen ser més que el Parlament català, més que les Cortes espanyoles, més que el poble català convocat a referèndum, i volen dir-hi la seva. Amb tots els respectes, qui es pensen que són? Res més que prolongació de dits polítics que se’n serveixen pels seus propis interessos! Senyors del TC, això és impartir justícia o això és la perversió de la justícia?

Si vostès haguessin volgut servir el poble, vostès haurien d’haver renunciat a dictaminar sobre recursos quan els representants del poble (Cortes) i el poble mateix (referèndum) ja havien decidit. En saben molt, quan els cal, de dir que un un cas sotmès a judici no els és pertinent. I ara que ho havien d’haver fet, ara se n’han oblidat? Vostès no estan per damunt del poble: ara volen posar-hi? Si ara vostès fan una lectura restrictiva i a la baixa de l’Estatut (després de dos anys!) i toquen el finançament, la igualtat de llengua, la bilateralitat, l’ordinalitat financera, el tarannà i la voluntat d’ésser del poble català, en definitiva, a banda de palesar la voluntat d’enterrar-nos com a poble, voldrà dir que, segons vostès, el poble català no té cap sobirania, no fa part d’aquest poble espanyol en el qual, segons la Constitució, radica la sobirania nacional i de la qual emanen els poders; entre d’altres, vostès mateixos. Com poden gosar de fer passar pel seu sedàs l’origen del qual emanen?

Els ben informats diuen que els seus despatxos fan olor de tisores i que ens deixaran com a ciutadans de segona. Potser és el millor perquè ens serveixi de revulsiu. Ja se sap: tothom té el dret i el deure de voler ser de primera... Si no ens consideren ciutadans capaços de legislar al nostre Parlament o de referendar les lleis que s’aproven a les Cortes és que ni tan sols les consideren nostres en la part que ens toca. Se n’adonen, que ens separen “constitucionalment” d’Espanya?

Entre ahir i avui, Raimon Panikkar ha fet 90 anys. Si el tinguessin en d’altres cultures les seves aparicions als mass-media serien constants. Fa temps que viu una jubilació semidaurada a Tavertet, on funda`”Vivàrium. Centre d’Estudis Interculturals” i des d’on va preparant la versió italiana dels seus 40 volums d’obra completa. En català la publicarà Fragmenta Editorial sota el títol d’Opera omnia. L’hereva de la seva monumental biblioteca serà la Universitat de Girona. S’han escrit prop d’una trentena de tesis doctorals sobre el seu pensament, una desena de les quals han estat publicades. La darrera, en llengua xinesa, té aquest títol en anglès :After the Collapse of Babel: Raimon Panikkar’s Response to the Times Challenge(Beijing: Religions and Culture Publishing House, 2004). Doctor Honoris Causa per diverses universitats espanyoles i estrangeres (Tübingen, Urbino...), Creu de Sant Jordi (1999), condecorat com a “Chevalier des Arts et des Lettres” pel govern francès (2000), Medalla de la Presidència de la República italiana (2001), ha rebut tota mena de guardons.

Va néixer el 1918 a Barcelona. Freqüentà el col·legi de Sant Ignasi de Sarrià, on va treure premi extraordinari de Batxillerat en Ciències i en Lletres. El 1941 es llicencià en Ciències Químiques,després d’haver estudiat tres dels cursos a Bonn, on també cursà Lletres; es llicencià el 1942 a la Universitat de Madrid; allí es doctorà en Filosofia amb una tesi sobre el concepte de naturalesa, que li valgué el premi Menéndez Pelayo d’Humanitats (1946). El mateix any fou ordenat sacerdot després d’estudiar teologia i ser professor al Seminari Conciliar. Secretari del Congrés Internacional de Filosofia celebrat a Barcelona el 1948, a Salamanca fou capellà d’estudiants universitaris fins a 1953. El 1954 es llicencià en Teologia a la Universitat Laterana de Roma i marxà a l’Índia (el 1958 es doctorà en Ciències Químiques a Madrid) i va estar-se a Varanasi fins el 1960, data en què tornà i s’establí a Roma del 1960 al 1963, on es doctorà en Teologia (1961) amb una tesi titulada El Crist desconegut de l’hinduisme, participà en el Sínode (1962-63) així com en diverses tasques del Concili Vaticà II, guanyà el concurs de “libero docente” a la Universitat, on ensenyà Filosofia de la Religió, i fou un dels fundadors de Pax Romana, amb estatut consultiu davant de l’ONU. De 1964 a 1971 repartí el seu temps entre Varanasi (ensenyà a la Banaras Hindu University i per dues vegades fou enviat especial del Govern de l’Índia en missió cultural a Amèrica Llatina), Roma, la Universitat de Harvard (Massachussets, EUA), on fou professor visitant de 1967 a 1971, i , des de 1972 fins a 1987, catedràtic de Filosofia Comparada de les Religions i d’Història de les Religions al Departament d’Estudis Religiosos de la Universitat de Califòrnia (Santa Bàrbara).

Entre els seus darrers llibres —publicats a moltes llengües, incloses el txec, el xinès o el tamil— podríem esmentar El silencio de Buddha. Una introducción al ateísmo religioso (1999, 3ª edició), L’esperit de la política. Homo politicus (1999), La intuición cosmoteándrica. Las tres dimensiones de la realidad (1999), La plenitud del hombre. Una cristofanía (1999), Mito, fede ed ermeneutica (2000), El diàleg indispensable. Pau entre les religions (2003), De la Mísitica. Experiencia plena de la vida (2005), Entre Déu i el Cosmos, una visió a-dualista de la realitat (2006)...

Ha estat president de la Sociedad Española de Ciencias de las Religiones y de la Sociedad de Estudios Índicos y Orientales i ha col·laborat en el projecte de l’obra novaiorquesa “Classics of Western Spirituality” (a la ratlla d’una vuitantena de volums) i en l’obra “World Spirituality”, que consta de 25 volums, els tres darreres sota la seva direcció. Qui vulgui manejar el seu currículum ha de saber que li han dedicat monogràfics tant la revista espanyola “Antrhopos” com la nord-americana “Cross Currents” i que té dos llibres en homenatge, Philosophia Pacis. Homenaje a Raimon Panikkar, amb Miguel Siguán d’editor (1992), i The Intercultural Challenge of Raimon Panikkar, del professor de la Universitat estatal de Califòrnia Joseph Prabhu (1996).

Fa uns anys, Joan Basté, ex-col·laborador d’aquest diari, m’havia parlat de “Vivàrium” i m’havia convidat a visitar Panikkar. Vaig llegir algunes publicacions dels temes debatuts a “Vivàrium”, però mai no el vam visitar junts. Sense voler, fa uns anys m’hi posà en contacte Antoni Bassas, fent-li comentar alguns punts del meu llibre sobre Jesús a “Catalunya Ràdio”. El locutor trobava estrany el que insinuava un servidor: que Jesús fos analfabet.” Tots els veritables profetes orientals ho eren”, respongué el teòleg senzillament. I demostrà que s’havia llegit el llibre. Li vaig donar les gràcies per Internet. Poc després vam pujar un cop a veure’l amb L. M. Xirinacs a Tavertet (ell sí que havia participat en algunes sessions de “Vivàrium”): volia mostrar-li les elucubracions que havia fet sobre el seu concepte de “tempiternitat”. Em semblava que tindria el privilegi d’assistir a un diàleg entre dues mentalitats avantatjades, clarividents i globals com aquelles dues. Dues personalitats que s’havien iniciat entre les coordenades canòniques d’un ordre del catolicisme i s’havien deixat endur per l’Esperit divinal. Tanmateix, al poblet, algú s’avançà a notificar-nos que Panikkar no es trobava del tot bé i Xirinacs no va voler trucar a casa seva de cap de les maneres per no importunar-lo. Ara sé que va ser massa estricte i que li haguéssim donat una alegria, perquè l’he vist plorar i emocionar-se davant d’algunes pàgines del Dietari final.

Com Xirinacs, Panikkar et pot parlar de l’ànima de Catalunya i de la cura que caldria tenir-ne des de la política. Com ell, Panikkar sap (i lluita i escriu perquè això s’acceleri) que un dia totes les religions es diran filles d’un mateix Déu. També ell sap que la Mística no és un escaló inassolible per als humans normals, sinó una experiència integral i profunda de la vida. Panikkar també ha patit en la pròpia pell que el catolicisme hagi estrafet Jesús tan sovint i l’hagi convertit en una caricatura. A uns quants amics que no fa gaire li vam anar a portar “Glops”, la revista que havia promogut Xirinacs i que té ànsies de continuació, ens va confessar: “En Xirinacs i jo érem ànimes bessones!”.