OPINIÓ // 28.01.2008

A un mes i mig de les eleccions generals previstes per al 9-III-08, PSOE i PP reorienten els seus missatges amb la finalitat d´atreure els votants de centre, una bossa de votants que consideren decisiva en la propera contesa electoral. Segons les enquestes l´a­vantatge del PSOE sobre el PP fluctua entre els 2,3 i els 6 punts, la qual cosa suposa que el futur inquilí de la Moncloa pot dependre d´un marge escàs d´escons, entre dotze i quinze. Si a això hi afegim que la majoria d´aquests diputats depèn del centre o d´una perifèria com Màlaga (per això s´explica el mínim sentit democràtic de Zapatero, passant-se pel folre una de les cambres de representats del poble, en no fulminar la ministra de Foment quan el Senat l´ha rebutjada majoritàriament), és a dir de llocs on la frontera PSOE-PP és més permeable, la cursa cap al centre pren encara més rellevància.

Ara bé, aquest espectacle de veure com el PSOE endureix el discurs amb ETA, marca distàncies amb ERC, s´embolcalla amb essències d´espanyolitat (llegeixi´s José Bono), promet la rebaixa de l´IRPF i la supressió de l´impost de patrimoni, o com el PP amaga certs líders a certes zones, parla també de rebaixa d´impostos o d´augment de pensions, ¿dóna els seus rèdits o més aviat cansa els ciutadans? Potser és cert que el centre electoral carpetovetònic és una amalgama de sectors poc polititzats, votants d´escassa fidelitat, ciutadans convençuts de corregir excessos de tota mena (bipartidistes, nacionalistes, etc.). És de témer que molts d´aquests esforços vagin a parar a l´abstenció. Caldrien estudis seriosos, però Carod-Rovira, per exemple, demostrà que no per anar més al centre els vots pugen sinó que poden pujar fins i tot després de subratllar una posició gens centrista com la visita a Catalunya Nord.

La gent no és estòlida. Tothom sap que si Zapatero guanya, encara que ara se n´allunyi, farà els possibles per posar fi a ETA, dialogant com sigui, com també faria Rajoy. És el seu deure. Crec que els discursos de precampa­nya estan mancats de sinceritat, de joc; és un mal partit, com el d´aquells dos equips de futbol que es tenen massa por un a l´altre. Recorden el debat de pressupostos de desembre? CiU i PSC-PSOE s´acusaren mútuament d´ha­ver aturat recursos per al proper any i cap dels dos va parlar clar. (I mira que hauria estat fàcil a CiU d´explicar que si el senyor Solbes volia, posava una addenda als pressupostos com havia fet amb alguna altra comunitat, i santes Pasqües!)

Manquen discursos escarits i raonats, explicacions compromeses per ambdues parts. El PP és incapaç d´explicar per què ha portat a Magistratura punts del nostre Estatut acceptats en d´altres estatuts hispànics (pitjor: per què no accepta el resultat d´un referèndum democràtic) i els altres partits són incapaços d´exigir-li que ho expliqui. I el PSOE és incapaç d´explicar les marrades i enganyifes del senyor Zapatero. Ara, vist que a Madrid li diuen que caldria el gran pacte PSOE-PP per acabar d´una vegada amb els nacionalismes català i basc (som al segle passat!), l´home torna a dir que veu un futur equilibrat pactant amb CiU i PNV després de les eleccions. Amb els nacionalistes bascos, tot deixar portar a judici el seu lehendakari i haver-los negat el pa i la sal per dues vegades? Amb una consulta popular d´Ibarretxe sobre la taula per a la propera tardor? Pensa pactar amb els catalans gratis et amore, perquè té Montilla a la Generalitat? Amb un any nefast com el passat, ja hem vist com ha quedat el gran eslògan de la campanya anterior: «Si guanya Zapatero, gua­nya Catalunya!». Ja hem vist on són els seus «fets i no paraules»: el més calent de les balances fiscals, de la gestió de l´ae­roport o del pla d´inversions per satisfer les passades rapinyes... és a l´aigüera. Les dades són clares. En els darrers 11 anys el pressupost per habitant en euros d´Espanya era de 310, de Madrid 389, i de Catalunya 280! L´execució en inversions entre el 2002 i el 2006 és de 84,5% de mitjana espanyola, de 102,2% a Madrid i de 74,2 a Catalunya! Potser amb dades com aquestes la gent sortiria més a votar.

Josep Antoni Duran i Lleida va posar algunes condicions per pactar amb Zapatero: a més de les esmentades, pacte escolar per elevar la qualitat del sistema educatiu, debat energètic, canvi en la política d´immigració, reforma del codi penal per poder perseguir bandes organitzades, política econòmica a favor de la competitivitat de les empreses, política social a favor de la família...
Esperem que a l´hora de la veritat CiU hi pensi, perquè, si no recordo malament, Zapatero ja va prometre les balances fiscals a Puigcercós, fa..., quants anys? Cal que els partits recorrin a les hemeroteques si volen estimular la gent a anar a votar. Res d´estrany que ERC es plantegi revisar el pacte tripartit només un any després de la signatura. Veia a l´horitzó proper traspàs de Rodalies i aeroport, noves infraestructures, nou sistema de finan­çament, agència fiscal catalana i amb una mica de sort els pactes seran molt més a ras de terra: immigració, inspecció de treball, comunicació electrònica... De moment, malgrat les promeses, ni Rodalies ni aeroport. Les paraules se les emporta el vent. La cimera de traspassos Estat-Generalitat del passat dia 10 va treure espurnes. A la vigília, al sopar d´aniversari de S.M. el Rei, ja havien topat Montilla i Zapatero...

Ho diu tothom: les eleccions seran ajustades. Esperem que Catalunya no perdi un nou llençol en la bugada. El que encara sembla més clar és això: qui en surti ­derrotat, se´n va a casa. A Zapatero el podria substituir Bono. A Rajoy, Gallardón (i, tot seguit, Piqué podria tornar a entrar al PP i rentar un xic la cara del partit). Després del proper 9-III, hi pot haver una vida nova. Fins i tot es podria donar el cas, a l´hora dels pactes, que el partit guanyador no fos el partit de govern. El que a Catalunya ja portem vivint sense escarafalls dues legislatures, a la metròpoli, els ho asseguro, seria un sagramental. Temps al temps.