Lluís Busquets i Grabulosa

Aquests dies s’ha parlat de la hipòcrita tebior de la Unió Europea enfront del capteniment del líder libi Muammar al-Gaddafi. Catherine Ashton, a finals de mes passat, quan ja se sabia que les multituds de manifestants havien estat atacades amb avions, es va limitar a condemnar els morts i la violència contra els manifestants de Trípoli. Ull viu, però. Líbia, amb 6 milions d’habitants, novè país productor de petroli dins l’OPEP, és el tercer proveïdor de fonts d’energia de la UE, i com que el petroli es paga amb dòlars, a més de pujar el preu, l’euro baixa. No es podien pas posar sancions econòmiques a Gaddafi com havia amenaçat de fer EUA. Altrament, a l’excèntric líder li agrada amenaçar amb onades d’immigrants i el fantasma de les pasteres cap al sud d’Itàlia. Berlusconi, doncs, no piulava.

L’efecte dòmino preocupa, és clar. Tunísia, Egipte, Líbia... Poden seguir Bahrein, Sudan, Marroc, Síria... Entenguem-nos: aquests règims moderats, corruptes i occidentalitzats, que han perseguit l’islamisme radical, ja ens anaven bé, als països rics occidentals. No siguem hipòcrites. O és que la ciutadania europea té consciència que si al sud alcen el cap (drets laborals, salaris com cal, llibertats duaneres, etc.) s’ha acabat tenir la repartidora al nostre bàndol? Bé caldrà renunciar a la part que fins ara n’hem sostret... Ens agradi o no, ja ens ho podem anar posant al cap. Hi perdrem, segur. Un exemple. Si d’aquí deu anys, posem per cas, a Tunísia hi ha l’estabilitat d’un règim democràtic, el nostre sector turístic ja pot començar a tremolar: allà hi ha millors infraestructures, menys massificació i els preus seran millors.

El problema és que les revoltes i les revolucions no se sap mai com acaben. Atrament, el que nosaltres valorem d’una manera, allà no es fa pas igualment. Malgrat les incursions de la Mossad, la CIA o la KGB, que segur que hi actuen ara mateix, l’islamisme —integrista o no—, sorgeix —i sedueix a móns diferents, des del popular i senzill a l’universitari culte— perquè el nostre món occidental tampoc no els acaba de fer el pes. Fins a quin punt voldran fer casar el poder civil i la llei religiosa? Fins al fonamentalisme teocràtic o cercant una tercera via, que tingui en compte, per exemple, les seves plausibles xarxes de caritat? Ni ho sabem ni ho podem saber. Quan el 1928, Hassan al-Banna fundava a Egipte els Germans musulmans tenia més d’organització caritativa que no pas de moviment polític com és avui, amb tota una història de lluites i clandestinitats, fins que a les eleccions del 2005 —no legals, però tolerats— van obtenir el 20% d’escons en les “seves” eleccions. Avui estan escampats arreu i actuen de maneres molt diferents: amb líder exiliat a Síria, il·legals a Líbia, sota el Partit del Renaixement a Tunísia, en coalició per sostenir el president Bouteflika a Algèria, participant entre els sunnites en el procés polític d’Iraq, donant suport al govern a Bahrein, participant amb 8 escons al parlament de Kuwait, moderats a Aràbia Saudí, amb una minoria parlamentària al Kurdistan...

Això és ben cert, però també ho és que Àhmed Yassin els portà a Palestina el 1987 (sobretot a la Franja de Gaza i Cisjordània) i es convertiren en Hamàs (acrònim de Hàrakat al-Muqàwama al-Islamiyya, literalment «Moviment de la Resistència Islàmica» i alhora paraula àrab que significa «zel, canvi, reforma», organització armada considerada terrorista per molts governs, que crida a l’anorreament d’Israel. Però és que a Palestina s’hi juguen moltes cartes del món àrab. Per exemple, la Jihad islàmica, grup armat també procedent de l’egipci dels Germans i que hi ha actuat on ha convingut. Quan el 1958/9 a Kuwait es fundà Fatah (acrònim revers del nom àrab Harakat al-Tahrir al-Watani al-Filastini, literalment: «Moviment d'Alliberament Nacional Palestí») i emergí Iàsser Arafat com a líder, ningú hauria dit que es convertiria en la força dominant de la política palestina després de la Guerra dels sis dies (1967), fins al punt que el 1968 s’integraria en l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), fundada el 1964 amb l’objectiu de la destrucció de l’Estat d’Israel, i l’any següent, el 1969, Arafat passà a presidir-la. Malgrat trbar-se desbordat dins de l’OAP, especialment pel Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), que no volia negociacions amb Israel, i una escissió d’aquest de caire maoista, el Front Democràtic per l’Aliberament de Palestina (FDAP) Arafat establí converses per a la pau (Madrid i Oslo, 1993) fins al punt de reconèixer l’estat israelià en carta a Isaac Rabin, i reeixí a ocupar llocs rellevants l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) nascuda el 1994. L’assassinat de Rabin i la política d’aleshores abocaren Arafat a un arrest domiciliari (2001) i, tot i que el 1996 havia estat elegit president de l’ANP, la seva mort (2004) i substitució per Mahmud Abbas van engegar en orris arribar al port de la pau. Abbas emergí poc abans, sobretot quan Israel i els EUA ja desconfiaven d’Arafat —no oblidéssim que l’OAP havia donat suport a Iraq durant la Guerra del golf (1991)—, i s’afanyà a signar un acord de pau amb Israel el 2003 en nom de l’OAP. Va ser escollit president de l’ANP en les eleccions del 2005, però Abbas i el seu pragmatisme polític van entrar en conflicte amb grups militants palestins, sobretot amb la Jihad islàmica i amb Hamàs, que tenien un enfocament més dur. Tanmateix, el 2006 s’esdevingueren dos fets cabdals: la crisi d’Ahnat Saadat (el líder del FPAP, presoner a Jericó, és segrestat per Israel) i la victòria de Hamàs a les eleccions legislatives —males llengües deien que ajudats per Israel, que veien una oportunitat per debilitar l’OAP—, malgrat denúncies de comportaments terroristes per l’Human Rights Waaatch i per Amnistia Internacional. En efecte, els tres primers partits van obtenir aquests resultats: Hamàs, 42,9% dels vots ; Fatah, 39,8% ; FPAP, 4,1%...

Aquí ens enxarxàvem en debats bizantins: es podia lliurar una democràcia a un partit antidemocràtic? El novembre del 2006 Mahmud Abbas del Fatah anunciava que havia arribat a un acord amb Ismael Haniye, de Hamàs, perquè presidís un govern d’unitat nacional. Però Israel no en tenia prou amb els murs i bombardejà les seus de Hamàs a Gaza. Abbas, escollit President de l’Estat palestí pel Consell central de l’OAP el 2008, allargà la presidència de l’ANP que havia d’acabar gener del 2009, cosa que Hamàs valorà com a il·legítima. Quan Abbas va destituir el govern, Hamàs, que dins del territori havia adoptat el nom de Moviment islàmic, va prendre el control de Gaza. Per això els israelians s’hi acarnissaren amb “atacs selectius” com el que hi va perdre la vida Abdelaziz Rantisi. Avui el moviment islàmic està dividit en dues faccions, la que boicoteja eleccions i la representada al Parlament. Hem vist com, a la pràctica, a Cisjordània governa Abbas (Fatah) reconegut per Occident; a Gaza, un líder de Hamàs, sense cap vist i plau israelià i, per això, canviant: Hanyie, Said al Siam o Al Zahar).

L’escaquer palestí encara rau en taules. Com el del Magrib. Caldrà estar molt atents als nous governs de Tunísia, Egipte... i allí on les revulsions arribin a enderrocar els governs, que, d’alguna manera, els països rics i democràtics aguantàvem mirant a un altre costat malgrat la ferum de corrupció general i les cleptomanies familiars.

He parlat d’una tercera via. Podria ser. Classes mitjanes emprenedores, joves formats, xarxes comunicatives, ganes d’elegir els propis representants polítics, tecnologia a l’abast, un liberalisme que no porti a cap capitalisme salvatge. Podria ser i podria sortir-ne una cosa nova.... Podrien sortir democràcies islàmiques sense ser islamistes (amb xarxes d’ajut, madrasses crítiques, Alcorans revisats com fan els nostres exegetes bíblics...). Sense fonamentalismes. Amb pluralismes de tota mena. Si no surten així... només hauran canviat de noms els dictadors. (21-03-2011)

Ja ho sabem. El que publiquem els diaris no sempre és el més interessant del que passa al món ni sabem adonar-nos prou dels signes del temps que porten el dispositiu d’un canvi de futur. I la crisi ens empeny a mirar-nos el melic. Que si Piqué i Shakira, que si batalla interna al PSC-PSOE, que si retallades del govern de la Generalitat... Ens publiquen que el dèficit comercial hispànic va tancar el 2010 en 52.283 milions € (4,2% d’augment per culpa de l’increment del preus de l’energia) o que grans empreses i entitats de la pell de brau van crear el passat 21-II el Consell Empresarial per a la Competitivitat (el CEC, una mena de G-17 salvant les distàncies), avaluable justament perquè algunes de les que hi podrien ser no hi són i les que hi ha en el nou lobi dirigit per Fernando Casado —exdirector de l’Institut d’Empresa Familiar (IEF) i expresident de Catalunya Caixa— són aquestes: a més de l’IEF), Telefònica, El Corte Inglés, Grup Barceló, Santander, BBVA, Repsol, Acciona, Inditex, Mapfre, ACS, Ferrovial, Havas Media Group, Mercadona, Iberdrola, Mango, la Caixa i Grup Planeta.

Aquesta és l’epidermis. Però el món, així, no canvia. Com en els grans partits de futbol, hi ha qui s’ha de carregar l’equip a l’espatlla i això passa cada diumenge als camps de segona i tercera i als camps dels juvenils. Només que sense els focus de la TV. Quan un d’aquests juvenils arriba al primer equip, aparteu les criatures!, quina pedrera, la nostra! (La mateixa que tenim cada diumenge als estadis on els juvenils es deixen la pell.)

El Fòrum Social Mundial celebrat de Dakar el passat 6-11 de febrer (ja fa deu anys d’ençà del FSM de Porto Alegre) és un d’aquests camps on els focus de la TV ni s’hi acosten. Hi ha diaris i mitjans audiovisuals que no n’han ni parlat. És igual que els assistents doblessin les previsions dels organitzadors, amb més de 75.000 delegats i delegades de 132 Estats, sense comptar les moltes nacions sense estat que hi participaren (i els catalans no van ser pocs!) Hi va haver 1.300 organitzacions, més de 1200 activitats, 38 assemblees temàtiques, dotzenes de mobilitzacions a favor de causes diferents (a favor de la lliure circulació de persones o de la pesca sostenible o contra el deute o els transgènics), i una presència hegemònica de la dona africana. Tot això no ho han publicat els diaris, però entre la pols del campus de la universitat de Cheikh Anta Diop i les carpes amb tendals que s’hi van haver de muntar (el president del Senegal, Abdoulaye Wade, en no deixar-li inaugurar l’esdeveniment —cosa que prohibeixen els estatuts— canvià el rector del la universitat pocs dies abans de l’inici i el que havien de ser facilitats organitzatives van ser entrebancs), hi circulaven amb ànims d’orientar-se persones respectables que treballen per canviar el món: Samir Amin, Mayor Zaragoza, Bernard Cassen... No ho deien els nostres mitjans, el mes passat, tot això, però, malgrat les debileses organitzatives, metodològiques i fins i tot operatives, el FSM segueix essent —amb gran diferència— el major i més esperançador espai de trobada dels moviments socials mundials. És igual que el president del Senegal, el dia 7, aprofitant un acte de l’expresident brasiler Lula de la Silva, proclamés que ell estava d’acord a reduir la pobresa i la fam del món , però no com feien els reunits allà, sinó des de la fe en els mercats; Lula deixà anar ben clar que el Consens de Washington (llistat de polítiques econòmiques considerades, durant els anys 90, com el millor programa per al creixement dels estats llatinoamericans) havia fracassat i que el G-20 no tenia “ni la més mínima sensibilitat amb la fam i la pobresa del món”.

El FSM, és clar, va tenir molt davant dels ulls els aixecaments del Magrib: començava amb la caiguda de Ben Alí a Tunísia i acabava amb la renúncia de Mubàrak a Egipte: el seu lema, “un altre món és possible”, es palpava; qui ho deia, que el món no pot canviar? Allí es palesava el canvi! Les qüestions ecològiques (amb lluites contra els agrocombustibles, els transgènics, la pèrdua de biodiversitat, la geoenginyeria...) van crear consensos i es van tenir molt en compte la COPT17 (Conferència de les Parts del Conveni de l’ONU sobre el Canvi climàtic) que ha de tenir lloc a Durban (Sud-àfrica) el proper novembre i Rio+20, a celebrar el juny del 2012, dues dècades després de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. Davant dels fracassos de Copenhague i Cancun hi va haver una certa alienació amb els acords contra el Canvi Climàtic de Cochabamba (abril 2010). Si la propera trobada del FSM es fes a Europa, com es va remorejar, des d’aquí els mitjans passarien tan olímpicament com van passar el mes passat?

A més dels catalans que treballaren al FSM de Dakar, val a dir que n’hi va haver molts (més d’una cinquantena!) que participaren també al “Fòrum de Teologia i Alliberament” (FTiA), la primera trobada del qual, a Catalunya, va tenir lloc l’any passat a Barcelona. Trobar-se amb realitats eclesials tan diferents com les europees, les llatinoamericanes, les africanes (tan conservadores, ai las!) o les de Nova Zelanda va suposar un enriquiment singular. Es constatà la manca d’un llenguatge comú per parlar de Déu (des d’Àfrica es demana un Déu passat per la cultura africana i no per la nostra!) i d’una epistemologia orientadora perquè, parlar de conceptes com “salvació” o “víctimes” és molt diferent fer-ho aquí que allà. Malgrat la manca de diàleg interreligiós amb islamistes, hi va haver la voluntat de fer xarxa i de construir un discurs eclesial per a l’actual situació de crisi, vist que la jerarquia no en fa cap.

No debades, amb les vistes posades al “II Fòrum català de TiA” del 2012, s’està preparant una trobada interconfessional per al proper dia 11 sota el títol “Oberts a la transcendència per un altre món possible. Trobada i pregària del Fòrum català de TiA. Cap al Fòrum 2012!” Allà es repartirà en un fulletó l’experiència.

Tant de bo el nou oxigen respirat al Senegal, la nova saba d’optimisme per possibilitar un altre món, incideixi de veritat en la renovació d’unes creences d’un Déu que vol que tots els humans ens agermanem entre nosaltres i amb la natura fins a construir una terra nova. (7-03-2011)

El mot ecologia prové del mot grec “oikós” (‘casa’, ‘llar’); per tant, identificaria el nostre planeta com la llar de tots els éssers vivents i de tot l’existent. Podríem definir l’ecologia com la ciència i l’art de les relacions i dels éssers relacionats, perquè la casa-llar-hàbitat està constituïda per éssers vius, matèria, energia, partícules, ones i forces en permanent relació.
Els antropòlegs ens asseguren que la singularitat de l’ésser humà és la sociabilitat, la cooperació i la convivencialitat. Però no sabem desenvolupar germanívolament aquesta singularitat. Tanmateix, si amb prou feines ens separa un 2,6% de càrrega genètica amb els simis superiors, no és estrany que hàgim d’entendre la vida com un moment de la història evolutiva de l’univers, quan la matèria, distanciada del seu equilibri original, es complexifica i s’autoorganitza. I la sagrada vida humana no és res més que un capítol de la història d’aquesta vida en l’univers, no pas més ni menys sagrat. Com a humans provenim de la terra, de l’humus (humus [terra fèrtil]>homo). (Adam prové d’adama, ‘terra fèrtil.) Som fonamentalment Terra, que en la seva contínua evolució arriba a un moment en què sent, pensa, estima i venera. Res d’estrany que notables astrofísics i biòlegs sostinguin que la Terra, més enllà d’un sistema ecològic, és també un supraorganisme viu, ja que palesa un equilibri absolut en tots els seus elements físico-químics, com només un ésser viu (i feble) podria palesar-ho. (Per exemple: l’oxigen de la Terra s’ha mantingut en un 21%, estable durant milions d’anys. Si pugés tan sols al 22%, un sol llampec podria cremar-lo tot de cop!)
Massa sovint s’han entès les primeres pàgines de la Bíblia, quan l’home rep el mandat diví de senyorejar la Terra, com si es tractés de dominar-la i sotmetre-la al seu lliure albir. No: El llibre del Gènesi ens demana d’administrar i tenir molta cura d’aquesta herència rebuda. En la teologia de la creació l’home no està per damunt sinó dins i en els límits de la creació. Naturalesa i ésser humà ens trobem tan indissolublement units que tenim un mateix destí comú. El món no ens pertany, justament perquè és anterior a nosaltres i pertany al Creador; per tant, la relació que hi tenim és una relació ètica de responsabilitat. L’antropocentrisme renaixentista és un greu equívoc: els éssers del món no adquireixen el seu significat perquè s’ordenin a la criatura humana com a centre, ans al contrari: l’ésser humà és una baula més de la cadena de la vida ja que tots tenim el mateix codi genètic bàsic: els quatre fonaments fosfatats i els vint aminoàcids. La Terra, més enllà de qualsevol visió antropocèntrica o terraqüiocèntrica, forma part d’un tot que és el cosmos, un univers o un plurivers, com diuen els científics, en contínua expansió i, per això mateix, cada vegada més carregat de consciència fins arribar a la consciència de l’ésser humà i a la vida com a autoorganització cibernètica de la matèria.
La democràcia, per la seva banda, entesa com a ‘força del poble’, és a l’ensems un ideal utòpic i una realitat limitada, sempre en procés de construcció dins dels propis condicionaments historicosocials. Els catalans en tenim experiència, d’aquests condicionaments; ningú no ens ha regalat mai cap de les fites aconseguides. El nostre problema és saber fins on estem disposats ecològicament, malgrat els desajustaments que ens desorganitzen a l’hora d’exercir la nostra ‘força’, a reorganitzar-nos. Des de fa anys que s’incompleixen pactes de finançament, però els nostres polítics , almenys fins ara, han estat incapaços d’exercir cap força com seria una Agència Tributària catalana depenent de la Generalitat. Seria il·legal, em direu. Potser sí: tan il·legal com no complir pactes establerts, però seria ben legítima, perquè les relacions polítiques trobessin el seu encaix, s’harmonitzessin ecològicament ara que des de la metròpoliens parlen d’harmonitzacións.
El pressupost bàsic de la democràcia —“el que interessa a tots ha de ser decidit per tots”—, malgrat no complir-se, s’ha transformat en un ideal, amb les característi-ques de la utopia, propi d’aquelles societats que intenten concretar aquest ideal en les condicions històrico-socials-ecològiques possibles (això és, limitades). Als catalans, no ens ho han pas d’explicar. El problema és que més avui, ho resulta més que mai,de limitada i utòpica, perquè polítics i ciutadans confonem el que sols és oficial amb el que hauria de ser públic o nacional.
M’explico. A tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc —llars, barris, municipis, comarques, etc.—, formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior i apte per a resistir les majors agressions. Fins ací encara no apareixen ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationes (o genoi) de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial, i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble compost de nacions, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”! (És curiós que la unió de dona i home en una llar, provinents ambdós per llei antiincest d’orígens o troncs mútuament allunyats, generi un parentiu estrany, artificial, no gens natural o nacional que precisament pren el nom de “polític”: Parlem de “pare polític” quan ens referim al sogre o de “fill polític” si parlem del gendre.) La política, doncs, és una relació extra i supracomunitària, extra i supra popular. Política i demòtica són dues coses essencialment diferents. Ciutat i poble, també.
Des del temps de la revolució francesa i la Il·lustració, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a la homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions... Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”: tants milions de ciutadans. Ja Grècia es queixava de la massificació: plethýs en comptes de demos. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el populus fins a convertir-lo en plebs. Però, el fenomen ha esdevingut generalitzat en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política, ha destruït el poble, el demos. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional, escola pública, nacionalització de la xarxa de ferrocarrils, televisió pública, sanitat pública, etc. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic; se li oposa l’àmbit privat, format per una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta “democràticament” un a un i per separat en eleccions i referèndums (amb minutatges controlats durant les campanyes electorals) . Mai no es vol permetre una informació no oficial, ans autènticament pública, responsable, sobirana, independent. S’ha escapçat la vida verament democràtica. Alguns individus privats, amos de l’Estat, o de la Generalitat, han fabricat des d’allí un àmbit privat massificat, amb el qual s’han aliat contra la vida del poble, la vida verament pública i democràtica. L’individu s’ha idiotitzat, ha esdevingut malalt crònic d’autisme, ha perdut la seva dimensió comunitària. I si la palesa en una manifestació d’un milió de persones perquè ens retallen el nostre ésser anímic més profund, la política s’encarrega ben aviat de tornar les coses a rega. Les masses del juliol passat ara paguem els plats trencats de financers i polítics que ens han dut a aquesta situació; si fóssim comunitat, exigiríem responsabilitats. Santa innocència! (21-II-2011)

Diuen que al calaix de la Generalitat hi ha diners per pagar funcionaris fins a aquest mes de febrer. El març, funcionaris d’ensenyament, per posar un exemple, es podrien quedar sense sou, si des de la metròpoli no deixessin emprar al conseller Mas-Colell la màquina de fer deute. (I no la hi podrien deixar si han de complir amb la normativa europea, ja que el deute públic català triplica els indicadors europeus!) El President Montilla, en el traspàs de poders a Mas, li hauria dit que s’oblidés dels 4000 milions de deute: s’havien convertit en 6. I ara, segons les auditories, resulta que són 8.000 milions. En l’informe lliurat pel Síndic de greuges al Parlament a finals del mes passat, s’hi diu clarament que la Generalitat del 2007 al 2008 hauria multiplicat per sis el deute (de 538 milions a 3.141!)
Això que no hauria de ser acceptable per als ciutadans (ni el Parlament mereix una explicació dels responsables de l’executiu anterior?) ens ho empassem com digerim els sous d’alts executius de bancs i caixes (malgrat la gent del carrer hàgim de tapar-los els forats) i dels expresidents del govern de l’Estat com González o Aznar, els quals, a més dels 70.000 € de sou vitalici, escortes i secretària, en cobren 200.000 € més per assessorar empreses i, en el cas d’Aznar, resulta que n’hauria cobrat 20.000 € més per a cada un dels tres llibres compromesos amb Planeta i 220.000 $ del magnat de la premsa dretana Rupert Murdoch (accions a part), descomptant el negoci de l’empresa Famaztella (Famíla Aznar-Botella) que el 2009 va declarar 445.417 € en beneficis i 970.000 € d’inversions. Un simple exemple.
Perdonin que aquest articulista hi hagi coses que no acabi de comprendre. No ens havien venut des del tripartit que havien aconseguit el “millor acord de finançament de la història”? I per què Madrid no vol pagar, doncs? I per què el conseller Castells va córrer al Japó a vendre deute que no li va comprar ningú i vam haver d’acabar entomant-lo els mateixos catalans, salvant l’emissió gràcies a interessos i comissions qualificats d’excessius per tots els experts? Però, a veure: segons els números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X, no és cert que l’Estat incompleix la llei perquè havia d’invertir 3.134 milions aquest 2011 i sols en pressupostà 2.742 mentre seguia devent a Catalunya 1.925 milions €, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007? No suma tot plegat més de 2.000 milions €?
Eixamplant el focus de visió, hi ha coses que encara s’entenen menys. Semblava que l’estructuració del sistema de caixes català havia fet el que tocava fer, oi? Doncs, ca! L’Estat (vostè i jo) està disposat a aportar al FROB 3.000 milions € per impulsar una segona onada de recapitalització de les Caixes. De moment es dibuixa un escenari que, amb una mica de sort, només sortirien de l’òrbita catalana dues caixes: Laietana aniria a parar a l’òrbita del Banco Financiero (Caja Madrid i Bancaja amb seu a la metròpoli, és clar) i també la del Penedès, que amb les de Múrcia, Granada, Sa Nostra i altres quatre conformarien Mare Nostrum. I les altres? La primera onada de fusions —malgrat haver parat la mà al FROB— no hauria estat suficient. Les d’Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu) o es converteixen en un banc o tindrien la mateixa sort de Caixa de Girona: acabar fagocitades per la Caixa, ja esdevinguda CaixaBank. Les de Catalunya Caixa (Catalunya, Tarragona i Manresa), si no fan el mateix, no els quedaria altre remei que unir-se amb Banco Guipuzcoano i Banc Sabadell.
Tota aquesta reconversió no es fa gratis. Atès que, a més a més del mandat de reconvertir en banc les caixes, planen damunt les entitats financeres les noves i exigents proves de solvència europees, aquestes hauran de tornar a parar la mà al FROB, perquè els actius tòxics aflorats el mes passat són alts. L’esbós seria aquest: Banco Financiero, amb gairebé 5.000 milions € d’actius tòxics, requeriria un capital del 13.000 milions €; CaixaBank, amb 2.739 milions € de tòxics, en demanaria 8.100 milions; Catalunya Caixa, voldria 4.300 milions € (tòxics, 2.051,5 milions); Mare Nostrum, 3.100 milions (amb 2.044 milions de tòxics)...Val més no seguir (Unnim té 1.480 milions € de tòxics) perquè ja s’adonen que la més petita demana més dels 3.000 milions € amb què l’Estat pensava proveir el FROB. Aleshores? L’executiu estatal i el Banc d’Espanya (ben poc responsable en no haver aturat la gestió de riscos quan tenia poder i mecanismes per fer-ho) no sols inciten a la bancarització de les caixes (“El Mundo” arribà a publicar que qui no seguís la directiva veuria limitat el creixement reclòs a la pròpia comunitat autònoma) sinó que en preparen una nacionalització encoberta. Vist que els recursos del FROB per a les caixes costen un altíssim 10% anual i que a algunes no els serà fàcil retornar recapitalització i interessos, s’aposta perquè el FROB passi a controlar directament una part del capital de les caixes (cosa que, de facto, suposa una nacionalització parcial i temporal de les entitats).
I tot això, per què? Doncs, primer, perquè la banca ha carregat tant com ha pogut contra les entitats d’estalvi: si el passat 18-I, Ana Patrícia Botín, consellera delegada del Santander, assegurava al Parlament britànic que el problema del sector financer espanyol radicava en les caixes d’estalvi, el 21-I, M. Dolores Dancausa, delegada del Bankinter, rematà el clau dient que eren les caixes a danyar la credibilitat del sistema financer espanyol. Segon, perquè el mateix 21 passat el banc nord-americà Goldman Sachs i l’agència de ràting Fitch sol·licitaven injeccions de recursos privats a les entitats més afectades per la crisi. (Goldman Sachs rebaixà fins i tot el preu objectiu dels bancs espanyols després d’elevar fins a 149.000 milions € la seva estimació de pèrdues acumulades, assegurar un descens vertiginós de la seva capacitat d’absorbir-les i rebaixar en un 26% els beneficis calculats el juny passat.) Tercer, perquè el 20-I, hi va haver un veritable setge internacional a les caixes hispàniques en tres fronts: “The Wall Street Journal” publicava un article en què deia que el govern espanyol necessitaria no 3.000 milions € sinó 30.000 per obligar les caixes a estructures més transparents; “Financial Times”, una mica abans, demanava la recapitalització com a “objectiu urgent” fent les estructures d’estalvi més transparents perquè, davant d’estructures confuses, els inversos s’espanten. Finalment, els analistes de Meryll Lynch Bank of America (MLBA) feien públic un informe sobre les caixes espanyoles assegurant que necessitaven una massiva recapitalització per afrontar les noves proves de solvència calculada en 42.8090 milions €. I les entitats que la necessiten més urgentment serien el conglomerat format per Caja Madrid, Bancaja i cinc caixes més d’una banda, i la Caixa d’una altra. (Només la petita Caixa de Pollença es lliurava d’aquella pessimista previsió.)
Amb d’altres paraules: calen per segona vegada diners públics a les entitats financeres, sobretot a les d’estalvis, però ni els polítics que els van permetre gestions ineficaces ni els gestors d’avui es veu que no hi tenen res a veure; cap responsabilitat. Continuen impertorbablement amb els seus sous astronòmics. Els diners, òbviament, són de vostès, benvolguts lectors, i meus, per molt que vostès i un servidor ens hàgim hagut d’estrènyer el cinturó. Quan se’ns els queda un estrany, els diners, es converteixen en públics. Ens trobem que som cornuts i hem de tornar a pagar el beure dels nostres estranys manaies encara que hàgim de demanar un préstec. Mai la cosa no havia resultat tan kafkiana: cornuts i amb el deute del beure al damunt. Perquè el beure... el seguim pagant nosaltres.

(7-II-2011)

Els lectors ja saben que m'agrada repassar aquest mes de gener esdeveniments de finals de l'any anterior que són significatius i que ens poden haver passat una mica desapercebuts. Els vull parlar, doncs, de la cimera del G-20 (que fet i fet gestiona l'economia mundial) de Seül i de la del canvi climàtic de Cancun.

Si el G7 va néixer el 1975 a causa de la crisi del petroli de l'any anterior, la crisi asiàtica de finals dels 90 institucionalitzà la reunió de ministres de finances i governadors de bancs centrals dels 20 països amb un comerç exterior i un PIB més alts, (85% del PIB mundial). Tanmateix, la primera cimera del G20 se celebrà a Washington, el 2008, a causa del crac del Lehman Brothers i de la crisi de les hipoteques subprime. Des d‘aleshores se n'han celebrat a Londres (abril 2009), Pittsburgh (setembre 2009), Toronto (juny 2010) i Seül (novembre passat). Integren el G-20 els estats del G-7 (EUA, Japó, Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Canadà), la UE com a bloc (per on de vegades deixen treure el cap a ZP) i 12 estats emergents: d'Àsia, Xina, Índia, Corea del Sud i Indonèsia; d'Amèrica llatina, Argentina, Brasil i Mèxic; Sud-àfrica, Aràbia Saudita, Rússia, Turquia i Austràlia.

A Seül, l'agenda de temes de la primera part eren els de cooperació internacional per a polítiques macroeconòmiques, reforma del sistema de regulació financera i reestructuració dels òrgans financers internacionals que no van ni prevenir ni actuar davant la crisi (BM i FMI). Els de la segona part suposaven la revisió de les 47 tasques específiques que s'havien imposat per prevenir crisis futures i controlar les accions dels òrgans financers d'alt risc. A Seül, doncs, s'abordà l'estructura de capitals dels bancs, l'enfortiment i regulació de les SIFIs (Institucions Financeres sistemàticament Importants) i la distribució de fons públics. Les finances ja no seran mai més com abans. No hi ha retorn possible.

Altrament, encara que no se n'hagi parlat gaire, a Seül es debaté la denominada "guerra de divises". La Xina, infravalorant el iuan, s'enfronta amb les potències occidentals i els EUA, imprimint més paper i causant una devaluació artificial, també. Prou demanà Obama que la Xina i Alemanya deixessin de basar el seu creixement en l'augment de les exportacions (23% les xineses amb superàvit de 27.000 milions de dòlars, amb 18.000 milions a favor seu amb relació a la balança de pagaments amb els EUA) i clamà a favor de límits quantitatius sobre dèficits i superàvits comercials per arribar a un creixement més harmònic. Però ni Alemanya (que registra el seu millor superàvit comercial des de fa dos anys) ni altres líders no ho acceptaren, de manera que allò de tenir un "govern planetari el segle XXI" segons va dir Sarkozy a Washington el 2008, més aviat comença fent una passa més vers una guerra comercial global. Val la pena repassar-ho, tot això, perquè quan aquí sentim parlar d'unió de Caixes o transformació d'aquestes en bancs, ja sabem on hem d'anar a buscar el cap del fil.

Anem ara a la cimera de Cancun. La Convenció de les NU sobre el canvi climàtic (UNFCCC) —la cap de la qual és Christina Figueres, néta de catalans— és un tractat internacional signat a Rio de Janeiro el 1995 i ratificat ara per 192 països, amb l'objectiu d'estabilitzar les concentracions atmosfèriques dels gasos d'efecte hivernacle en un nivell que no suposi cap perill en el sistema climàtic del planeta. El problema és que el tractat no incorpora ni límits quantitatius per a les emissions (ni globals ni per països) ni tampoc estableix cap mecanisme per exigir-ne el compliment als països signataris. Simplement el tractat preveu el desenvolupament posterior dels denominats protocols (que han de ser els instruments que fixin aquests límits i aquests mecanismes de vigilància. Fins ara sols s'ha signat el protocol de Kyoto (vigent des del 2005 fins al 2012, quan s'hauria d'allargar o bé fer-ne un de nou). En aquest protocol, 37 països es van comprometre a reduir un 5,2% de les seves emissions respecte de les que tenien el 1990 (però ni els EUA ni la Xina, els dos principals emissors mundials, es van comprometre a cap reducció). La UE es va comprometre a reduir un 8% les emissions, però amb un repartiment intern desigual, segons el qual, per exemple, l'Estat espanyol podia incrementar-les un 15% (mitjana ja ultrapassada) en comptes de reduir-les. Malgrat tot les emissions globals no paren de créixer. L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) assegura que si no s'estabilitzen en un 450ppm (part per milió) —xifra que suposaria que la temperatura del planeta no augmentés per sobre de 2º—, malament rai: la catàstrofe pot igualar la que es produeix en una etapa de glaciació. Avui som en uns 390ppm, però augmentem a un ritme de 2ppm/any, cosa que ens porta a un horitzó de concentracions de 1000ppm i a un augment de temperatures de 6º. Per a J. Hansen, un dels màxims experts mundials en canvi climàtic, si incrementem com ara les emissions durant una dècada i seguim sense prendre mesures dràstiques, eliminem la possibilitat a mitjà termini de tornar a unes concentracions atmosfèriques que evitin el cataclisme. Per sortir-nos-en caldria que les emissions globals deixessin de créixer, en valor absolut, a partir del 2020, i que tot seguit caiguessin ràpidament en 2050 un 40% (això és, per sota dels nivells de 1990).

Cancun ha estat la setzena reunió de l'UNFCCC per avaluar la reducció d'emissions. L'anterior, a Copenhaguen, va ser un fracàs. Gràcies a la creació per part dels estats rics d'un Fons Verd (100.000 milions de dòlars) gestionat pel BM per compensar els països més afectats pel canvi climàtic (sequeres, onades de calor...), protegir boscos i desenvolupar ?energies ecològiques a partir del 2020 (quan els països rics hagin reduït les emissions entre un 25% i un 40% en relació al 1990), i a substituir la paraula "consens" per "acord general", la cimera va acabar millor del que s'esperava malgrat les ambigüitats (només Bolívia va fer el rebec). S'han acceptat els 2ºC de l'escalfament del planeta com a llindar no traspassable (amb possibilitat de reduir-los a 1,5ºC el 2015) i també que han de ser els països desenvolupats els que han de reduir més per compensar les seves emissions passades i donar temps als països en desenvolupament per reduir les seves. Queden molts interrogants: què faran la Xina i els EUA, que porten el ritme de la lluita contra el canvi climàtic? A la pròxima cimera climàtica de l'any que ve a Durban (Sud-àfrica) tindrem un protocol d'obligat compliment o s'allargarà el de Kyoto? Si d'aquí a menys d'un any no som capaços d'acordar una continuació de Kyoto, amb les pertinents reduccions de tothom, inclosos xinesos i nord-americans, pot ser que ja no estiguem a temps de fer-hi res. (24-I-2011)

Des de la metròpoli madrilenya, aprofitant la transició de l'administració catalana, ens en van engegar dues al front: una, la sentència del seu denominat Tribunal Suprem que obliga que el castellà sigui llengua vehicular en l'ensenyament contra l'experiència de la immersió lingüística en català; dues, el recurs al Constitucional de la llei de consultes i referèndums per part del govern Zapatero. Respecte a la primera, la Carta Europea de llengües regionals i minoritàries (ratificada per l'Estat espanyol i en vigor des del 2001) deixa clar que en cap cas el castellà es pot considerar discriminat a causa de la immersió catalana, però s'ho passen per l'entrecuix, com sembla que els nostres polítics s'hi pensen passar la sentència. Quant a la segona, Zapatero torna a ensenyar la poteta... sobretot al PSC-PSOE.

Ja pot filar prim la nova consellera de Justícia, Pilar Fernàndez Bozal, una de les sorpreses del Govern, ateses les seves responsabilitats en pro de l'advocacia de l'Estat contra la consulta independentista d'Arenys. I ja que al·ludim al canvi d'administració i al nou govern, deixin-me opinar que el pacte Nadal-Mas a favor de la investidura del segon, va deixar fora de joc no només el PP de la senyora Alicia Sánchez Camacho (que esperava la trucada de l'aleshores candidat amb candeletes per afanyar-se a dir-li que sí i poder tornar a treure pit a Madrid), sinó molt especialment l'ERC de Puigcercós i la SI de Laporta i va donar aire al desinflat PSC-PSOE.

Al meu entendre, si Puigcercós i Laporta juguen la carta catalanista, havien d'haver corregut a pactar amb Mas perquè des de Madrid veiessin que no necessitava cap partit amb pedirgí espanyolista. (Laporta n'hauria pogut treure un diputat de CiU per fer grup parlamentari.) Mig país s'adonà de la seva espifiada, de la seva incapacitat de pacte o maniobra, però encara és l'hora no ja d'haver entonat el mea culpa sinó d'haver fet pública una mínima autocrítica. Ara ja s'adonaran de com en són, de prescindibles.

Altrament, allò que va voler deixar palès Nadal, que no es tractava de cap pacte de govern, de cap sociovergència, va quedar claríssim quan Mas, després del refús de dues dones (una d'elles, Mònica Terribas), oferí el departament de cultura al socialdemòcrata senyor Ferran Mascarell, conseller en temps de Maragall, desactivant així una possible oposició a l'Ajuntament barceloní. Jugada mestra.

No diré que la resta de càrrecs fossin cantats. Ho eren els secretaris de Govern (G. Gordó) i de Presidència (F. Homs), i els consellers d'Ensenyament ( I. Rigau), Política Territorial (Ll. Recoder), Agricultura (J. M. Pelegrí), Benestar i Família (J. Ll. Cleries, que ja n'havia estat director general) i Governació i Relacions Institucionals (J. Ortega), amb la sorpresa d'assumir una vicepresidència (una figura, tot sigui dit, que CiU considerà extraestatutària i espanyolitzadora quan l'activà el tripartit). S'hi van pensar una mica Boi Ruiz (president de la Unió Catalana d'Hospitals i partidari del copagament) per assumir l'àrea de Salut i F. Puig, a l'hora d'entomar Interior, perquè segurament a l'empresa privada guanyaria més amb menys maldecaps. I això és el que es va trobar als dits el nou president amb àrees d'Empresa (F. X. Mena) i Economia i finances (A. Mas-Collell), per a les quals va haver de recórrer a dos professors experimentats.

Ara sols cal esperar que el nou govern sigui, a més de nou, un bon govern, cosa que costarà de veure si ha de començar amb retallades, estretor de cinyells i, per postres, ha de plantar cara a Madrid amb el tema dels recursos, es digui concert o nou pacte fiscal. (Si Mas deixa el tema ad kalendas graecas, l'electorat no li ho perdonarà.) I de moment, les coses clares, l'horitzó no es dibuixa gens fàcil. Segons els vaticinis aquest 2011 no es presenta pas millor que l'any anterior. I a mesura que llegim coses del Wikileaks, el maremàgnum esdevé encara més considerable. Hi ha coses que les tenim a tocar i no ens n'adonem fins que, des de fora, ens fan obrir els ulls. Per exemple, per què els EUA consideren "estratègics" els laboratoris catalans Grifols? Doncs perquè elaboren immunoglobulines purificades a partir del plasma humà. Resulta obvi, doncs, que la sang, amb els seus components i derivats, són de vital importància per al món (estratègics). A Catalunya, en un any, s'administren 267.400 concentrats d'hematies, 33.600 concentrats de plaquetes i 44.000 unitats de plasma. És a dir, diàriament, es transfonen 1.000 productes sanguinis als malats ingressats als hospitals i clíniques del país. S'han preguntat quantes transfusions es deuen fer al món?Ja no ens preguntem pel preu. En la nostra societat del benestar estem tan avesats a anar a una clínica i que ens tractin amb el que calgui que no tenim en compte ni els recursos ni els costos (el 55% dels concentrats d'hematies es destinen a persones de més de 70 anys; en conseqüència, se n'incrementarà la necessitat a mesura que augmenti l'envelliment de la població). Per això arrufem el nas quan ens diuen que el nou conseller de Salut, per fer-nos tots plegats una mica més responsables, s'ha mostrat partidari de fer pagar al pacient els àpats que pren mentre està hospitalitzat i de fer abonar el 40% del preu dels medicaments. Què dirà en temps de crisi el consell assessor sobre salut? Com reaccionarem quan es posin mesures d'aquestes sobre la taula?

Sí, val la pena que, des de baix, des de la ciutadania, tots esdevinguem més responsables, sobretot quan sabem que es fa negoci sobre la nostra salut ("Les farmacèèèutiques!", crida la sòsia de la germana Forcades al Polònia, però ara com ara hi ha unes 700 clíniques al món que ja ofereixen teràpies amb cèl·lules mare).

Val la pena ser responsables, sí, però també des de baix, des de la ciutadania, hem de demanar responsabilitats als de dalt, als governs i a d'altres organismes que donen diners a entitats financeres que els malgasten i manifesten guanys al cap de l'any. És del tot escandalós que els "inventors d'armes financeres de destrucció massiva", com han estat qualificats pel Times, segueixin treballant a Wall Street com si res no hagués passat mentre en paguem les conseqüències tots. Uns exemples. AIG, gegant nord-americà d'assegurances, que ha rebut subsidis públics milionaris, el passat febrer va fitxar Thomas Russo per al seu Consell d'administració; Russo, tanmateix, era director jurídic de Lehman Brothers, el quart banc d'EUA que va fer una fallida estrepitosa el 2008, inici de la crisi que encara patim. També Dick Fuld, excap executiu d'LB, es va incorporar el març a la firma d'inversió Legend Securities. Tom Montag, antic cap de vendes de Goldman Sachs, el banc d'inversió que va esquivar la bancarrota el mateix any per pèls (i ajuts), ara és president de la secció de banca i mercats del Bank of America. Són simples botons de mostra. Qui serà capaç de posar morral a aquests taurons? Mentrestant, als EUA, entre 2009 i 2010, més de 3 milions de persones han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca. I de rebot, a Europa s'ha esdevingut si fa no fa el mateix. L'estat del benestar perilla. El Govern britànic, abans del passat Nadal, tallà els ajuts per pagar la calefacció domèstica fins a l'abril proper. I ja sabem les mesures del Govern espanyol: congelació de pensions; reducció del sou dels funcionaris; supressió del "xec nadó" i de l'ajut de 426? als aturats sense subsidi; 9,8% de pujada de l'electricitat; jubilació als 67 anys; pujades de la gasolina, el tabac, les targetes de transport i l'euríbor... Veritablement, el nostre govern, ja pot fer filigranes! (10-I-2011)

Demà es la diada dels Sants Innocents. Un moment perfecte per explicar alguns fenòmens que s’encavallaren damunt de les eleccions catalanes i el 5-0 del Barça al Madrid i,mentre Mas preparava la investidura i el govern, ens van poder agafar amb el lliri a la mà. Anem a pams. El dia 27 de novembre el senyor Zapatero es reunia amb 37 empresaris liderats pel senyor González del BBVA i altra gent de FCC o Sacyr no se sabia ben bé per què. “Cortina de fum”, propalaven des del PP, perquè no volen pas moure un dit per sortir de la crisi que enfonsa ZP. Francesc Sanuy, es declarava estupefacte que el govern legítim “s’hagués de rebaixar davant dels poders fàctics” i es demanava, textualment, “per quina raó s’ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se’ls aplica una regulació més rigorosa” (“Avui”, 28-XI-2010). Val a dir que entre els convidats hi havia representants de corporacions catalanes com la Caixa, Banc Sabadell, Gas Natural, Agbar o Abertis però ben pocs d’empreses familiars catalanes, la veritat: només Grífols i Planeta (Celsa, Agrolimen., Catalana Occident, Almirall, Puig o Mango brillaven per la seva absència).

Bé, doncs Zapatero no va fer res més que portar al seu racó del ring el combat de boxa a sang i fetge que tenia lloc a Madrid feia tres setmanes, amb el rescat d’Irlanda a l’horitzó. I la cosa era aquesta: un centenar d’empresaris, gestors i economistes havien fet arribar al Rei, com a Cap d’Estat, un informe en què se li mostrava que l’averia econòmica de l’Estat era realment gravíssima i que només es podria reparar repensant-ho tot de dalt a baix, incloent en la reparació una reordenació a fons de les autonomies. L’informe conegut com “Manifest per la rectificació” porta per títol Declaración Transforma Espanya (amb aquest títol es troba a la xarxa) i hauria estat promogut per la Fundació Everis, entitat que presideix l’ex-ministre Eduardo Serra, bé que estaria avalat per les principals empreses de l’Ibex 35 i per entitats financeres de gran relleu, encara que no totes hi hagin aportat la signatura dels seus presidents (sí que ho hauria fet el President de Telefònica César Alierta).

El document urgeix canvis estructurals en el model econòmic i en la mateixa concepció de l’Estat de benestar, en el funcionament de les administracions públiques, en la llei electoral, en el sistema educatiu i de coneixement ... I l’informe insisteix molt —massa— en la configuració de la unitat de mercat i en la marca d’Espanya com a identitat pròpia, ara —segons l’informe— massa dispersa a causa de les autonomies. En un moment de l’anàlisi es diu que “España resulta globalmente poco atractiva y en busca de su identidad”. Amb bones paraules i amb tot el cotó fluix que vulguin, es demana un cop de timó. Un cop de timó diferent del dels anys 80, perquè ara tenim l’exèrcit a l’OTAN i perquè des d’aleshores, Espanya s’ha civilitzat: la societat s’ha globalitzat amb mercats i fluxos monetaris d’una banda (i prou que manca un mínim control a l’especulació) i amb acceleració d’informació mitjançant les xarxes socials de l’altra. I, segons el document, “La vertebración del aparato público en múltiples ámbitos de actuación (geografías, competencias, intermediarios, etc.) y su concepción heredada, en muchos aspectos, de un pasado ya caduco, obligan a una revisión profunda del papel, alcance, organización, modelo de prestación y ámbito de proximidad de las Administraciones Públicas, en línea con los criterios de excelencia…” Traduïm-ho: el cafè per a tots de les autonomies resulta massa car. Conseqüència: deixant Euskadi per impossible, cal doblegar el coll a Catalunya perquè les altres autonomies acceptin una eixalada substancial. En una lectura en diagonal no veig enlloc que es parli d’una reforma del sistema judicial i de la Magistratura, quan la gran crisi que hem patit els catalans ha estat la sentència del Tribunal Constitucional dient-nos que no cabem a Espanya de la manera que volem encabir-nos-hi.. Cal deduir, doncs, que, per als autors, el tema no compta… O, millor: que la Magistratura és l’únic poder que ha estat en el seu paper.

El document sembla més susceptible de ser utilitzat com a munició que per a una reflexió oberta, plural i de llarg recorregut. Hi ha qui ho ha llegit com un nou “Manifiesto de los Persas”, document de 69 diputats el 1814, en què es demanava a Ferran VII que posés fi a l’aventura liberal i restablís el vell l’ordre... És a dir, segons aquests senyors que toquen a sometent d’Emergència Estatal (ells en deuen dir Nacional), la correcció necessària seria retornar a l’Espanya uniforme d’abans de les autonomies.

I per això, veient arribar l’exèrcit dels perses d’avui, ZP preferí reunir-se amb els que el senyor Sanuy qualificava de sàtrapes (al cap i a la fi, originàriament, “governadors de les províncies de Pèrsia”), amb més poder i tot que els signants del manifest de la Fundació Everis. I li calia fer-ho a la vigília de les eleccions catalanes, perquè els seus serveis de prospectiva ja diagnosticaven la patacada de Montilla.

No va ser sols una reunió de fum per fer la foto. El tret li va sortir per la culata, perquè els empresaris —els veritables sàtrapes perses— li exigiren que actués amb major celeritat davant de les exigències europees, si volia donar una imatge de confiança al món. I li tocà acceptar de pressionar el Pacte de Toledo a fi de reformar les pensions abans del 31 de març i d’altres exigències com, per exemple, establir mesures per alleugerir el crèdit als promotors (Fainé, la Caixa) , reformar el sector immobiliari (Rato, de Caja Madrid) per no parlar de vendre el 49% d’Aena i una altra part de “Loterías”. I es va comprometre de tornar-los citar a la Moncloa d’aquí a dos o tres mesos.

Uf! Qui dia passa any empeny. L’endemà ja podia digerir millor l’ensulsiada socialista a Catalunya, bé que alguns presidents autonòmics del seu color, amb Montilla desbarbat, posaven les seves barbes en remull i començaven a posar-hi les de Zapatero. Per afrontar millor Rajoy, ¿no seria millor que ZP tirés la tovallola i avancés les eleccions generals tot anunciant la retirada i el substitut abans de les autonòmiques i les municipals de maig? Per a ZP (al qual la reunió satràpica donà aire), de moment, encara no seria l’hora de reduir els poders autonòmics (de moment). Per això, la solemne patacada socialista catalana li feia esperar el tàndem Duran Lleida/Mas amb afalacs i candeletes a Madrid. Des del PSOE, es tornava a considerar Catalunya un sòlid centre de gravetat per a l’equilibri d’Espanya. Vaja, home! Com si els catalans no tinguéssim memòria i a Mas no li haguessin aixecat mai la camisa! Dos tirs al front: el Tribunal Suprem declarant el castellà llengua vehicular i la Llei de consultes cap al Constitucional. Els catalans tenim clar que el nostre Estatut no cap en aquesta Espanya dissenyada pel TC i que ZP no va moure cap dit contra aquell TC il·legítim; i ara som el centre de l’equilibri? Volent-nos contents, ja ens han tingut enganyats massa vegades! Ells van fer passar el clau de la sentència contra l’Estatut per la cabota i ara, des de Catalunya, hem de rematar, encara que sigui per la cabota, la consecució del concert econòmic, abans de l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Mas diu que vol esperar que governi el PP, en comptes d’aprofitar les febleses del govern d’ara i posar un peixarro al cove. Si Mas no tiba com cal, s’equivocarà. I s’equivocaran ICV, PSC, SI i ERC si, en aquesta batalla —que serà duríssima, perquè es tracta de poder munyir la vaca o no—, no fan costat a Mas. (27-XII-2010)