Lluís Busquets i Grabulosa

Diuen que al calaix de la Generalitat hi ha diners per pagar funcionaris fins a aquest mes de febrer. El març, funcionaris d’ensenyament, per posar un exemple, es podrien quedar sense sou, si des de la metròpoli no deixessin emprar al conseller Mas-Colell la màquina de fer deute. (I no la hi podrien deixar si han de complir amb la normativa europea, ja que el deute públic català triplica els indicadors europeus!) El President Montilla, en el traspàs de poders a Mas, li hauria dit que s’oblidés dels 4000 milions de deute: s’havien convertit en 6. I ara, segons les auditories, resulta que són 8.000 milions. En l’informe lliurat pel Síndic de greuges al Parlament a finals del mes passat, s’hi diu clarament que la Generalitat del 2007 al 2008 hauria multiplicat per sis el deute (de 538 milions a 3.141!)
Això que no hauria de ser acceptable per als ciutadans (ni el Parlament mereix una explicació dels responsables de l’executiu anterior?) ens ho empassem com digerim els sous d’alts executius de bancs i caixes (malgrat la gent del carrer hàgim de tapar-los els forats) i dels expresidents del govern de l’Estat com González o Aznar, els quals, a més dels 70.000 € de sou vitalici, escortes i secretària, en cobren 200.000 € més per assessorar empreses i, en el cas d’Aznar, resulta que n’hauria cobrat 20.000 € més per a cada un dels tres llibres compromesos amb Planeta i 220.000 $ del magnat de la premsa dretana Rupert Murdoch (accions a part), descomptant el negoci de l’empresa Famaztella (Famíla Aznar-Botella) que el 2009 va declarar 445.417 € en beneficis i 970.000 € d’inversions. Un simple exemple.
Perdonin que aquest articulista hi hagi coses que no acabi de comprendre. No ens havien venut des del tripartit que havien aconseguit el “millor acord de finançament de la història”? I per què Madrid no vol pagar, doncs? I per què el conseller Castells va córrer al Japó a vendre deute que no li va comprar ningú i vam haver d’acabar entomant-lo els mateixos catalans, salvant l’emissió gràcies a interessos i comissions qualificats d’excessius per tots els experts? Però, a veure: segons els números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X, no és cert que l’Estat incompleix la llei perquè havia d’invertir 3.134 milions aquest 2011 i sols en pressupostà 2.742 mentre seguia devent a Catalunya 1.925 milions €, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007? No suma tot plegat més de 2.000 milions €?
Eixamplant el focus de visió, hi ha coses que encara s’entenen menys. Semblava que l’estructuració del sistema de caixes català havia fet el que tocava fer, oi? Doncs, ca! L’Estat (vostè i jo) està disposat a aportar al FROB 3.000 milions € per impulsar una segona onada de recapitalització de les Caixes. De moment es dibuixa un escenari que, amb una mica de sort, només sortirien de l’òrbita catalana dues caixes: Laietana aniria a parar a l’òrbita del Banco Financiero (Caja Madrid i Bancaja amb seu a la metròpoli, és clar) i també la del Penedès, que amb les de Múrcia, Granada, Sa Nostra i altres quatre conformarien Mare Nostrum. I les altres? La primera onada de fusions —malgrat haver parat la mà al FROB— no hauria estat suficient. Les d’Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu) o es converteixen en un banc o tindrien la mateixa sort de Caixa de Girona: acabar fagocitades per la Caixa, ja esdevinguda CaixaBank. Les de Catalunya Caixa (Catalunya, Tarragona i Manresa), si no fan el mateix, no els quedaria altre remei que unir-se amb Banco Guipuzcoano i Banc Sabadell.
Tota aquesta reconversió no es fa gratis. Atès que, a més a més del mandat de reconvertir en banc les caixes, planen damunt les entitats financeres les noves i exigents proves de solvència europees, aquestes hauran de tornar a parar la mà al FROB, perquè els actius tòxics aflorats el mes passat són alts. L’esbós seria aquest: Banco Financiero, amb gairebé 5.000 milions € d’actius tòxics, requeriria un capital del 13.000 milions €; CaixaBank, amb 2.739 milions € de tòxics, en demanaria 8.100 milions; Catalunya Caixa, voldria 4.300 milions € (tòxics, 2.051,5 milions); Mare Nostrum, 3.100 milions (amb 2.044 milions de tòxics)...Val més no seguir (Unnim té 1.480 milions € de tòxics) perquè ja s’adonen que la més petita demana més dels 3.000 milions € amb què l’Estat pensava proveir el FROB. Aleshores? L’executiu estatal i el Banc d’Espanya (ben poc responsable en no haver aturat la gestió de riscos quan tenia poder i mecanismes per fer-ho) no sols inciten a la bancarització de les caixes (“El Mundo” arribà a publicar que qui no seguís la directiva veuria limitat el creixement reclòs a la pròpia comunitat autònoma) sinó que en preparen una nacionalització encoberta. Vist que els recursos del FROB per a les caixes costen un altíssim 10% anual i que a algunes no els serà fàcil retornar recapitalització i interessos, s’aposta perquè el FROB passi a controlar directament una part del capital de les caixes (cosa que, de facto, suposa una nacionalització parcial i temporal de les entitats).
I tot això, per què? Doncs, primer, perquè la banca ha carregat tant com ha pogut contra les entitats d’estalvi: si el passat 18-I, Ana Patrícia Botín, consellera delegada del Santander, assegurava al Parlament britànic que el problema del sector financer espanyol radicava en les caixes d’estalvi, el 21-I, M. Dolores Dancausa, delegada del Bankinter, rematà el clau dient que eren les caixes a danyar la credibilitat del sistema financer espanyol. Segon, perquè el mateix 21 passat el banc nord-americà Goldman Sachs i l’agència de ràting Fitch sol·licitaven injeccions de recursos privats a les entitats més afectades per la crisi. (Goldman Sachs rebaixà fins i tot el preu objectiu dels bancs espanyols després d’elevar fins a 149.000 milions € la seva estimació de pèrdues acumulades, assegurar un descens vertiginós de la seva capacitat d’absorbir-les i rebaixar en un 26% els beneficis calculats el juny passat.) Tercer, perquè el 20-I, hi va haver un veritable setge internacional a les caixes hispàniques en tres fronts: “The Wall Street Journal” publicava un article en què deia que el govern espanyol necessitaria no 3.000 milions € sinó 30.000 per obligar les caixes a estructures més transparents; “Financial Times”, una mica abans, demanava la recapitalització com a “objectiu urgent” fent les estructures d’estalvi més transparents perquè, davant d’estructures confuses, els inversos s’espanten. Finalment, els analistes de Meryll Lynch Bank of America (MLBA) feien públic un informe sobre les caixes espanyoles assegurant que necessitaven una massiva recapitalització per afrontar les noves proves de solvència calculada en 42.8090 milions €. I les entitats que la necessiten més urgentment serien el conglomerat format per Caja Madrid, Bancaja i cinc caixes més d’una banda, i la Caixa d’una altra. (Només la petita Caixa de Pollença es lliurava d’aquella pessimista previsió.)
Amb d’altres paraules: calen per segona vegada diners públics a les entitats financeres, sobretot a les d’estalvis, però ni els polítics que els van permetre gestions ineficaces ni els gestors d’avui es veu que no hi tenen res a veure; cap responsabilitat. Continuen impertorbablement amb els seus sous astronòmics. Els diners, òbviament, són de vostès, benvolguts lectors, i meus, per molt que vostès i un servidor ens hàgim hagut d’estrènyer el cinturó. Quan se’ns els queda un estrany, els diners, es converteixen en públics. Ens trobem que som cornuts i hem de tornar a pagar el beure dels nostres estranys manaies encara que hàgim de demanar un préstec. Mai la cosa no havia resultat tan kafkiana: cornuts i amb el deute del beure al damunt. Perquè el beure... el seguim pagant nosaltres.

(7-II-2011)