Conte de Nadal (amb anacronismes de mala bava)

Això de les pàtries sotmeses ve de lluny. La tan desitjada “Pau als homes de voluntat”, que cantaven els àngels en néixer Jesús, més aviat brillava per la seva absència en aquelles antanyasses. Com tothom sap, els temps que envoltaren el naixement del Natzarè no van pas ser una bassa d’oli. Els romans, en el terreny que es denominaria Palestina a partir de la revolta jueva dels anys 132-135, s’havien comportat com els tancs del senyor Bush a Iraq des del temps de Pompeu; anys després, per disfressar un xic que aquells tocoms es governessin des de Roma, Marc Antoni deixà un reietó-titella —que es deia Herodes— a la Generalitat jerosolimitana (i Octavi August l’hi confirmà). Era tan cruel com els romans. Quan Jesús encara portava bolquers, la protesta per destruir l’àguila d’or que representava August a l’entrada del Temple acabà malament: els inductors van ser cremats vius. En morir el reietó esmentat, hi va haver conflictes a Sèpforis, capital de Galilea. La història ens parla de tres revoltes amb sang: la de Judes, fill d’un insurgent galileu (Ezequies), la de Simó i la d’Astronges. Varus, el legat de Síria, amb les legions, acabà les insurgències: va fer dos milers de crucificats. Ara bé, com que Herodes havia nomenat marmessor l’emperador romà, aquest va enviar un delegat comptable (Sabinus, segons Josep Flavi) que va rampinyar tresors del Temple, cosa que va tornar a alçurar la gent. Va caldre sufocar-la de nou. El Sanedrí (molt inclinat a fer declaracions sobre el dret a l’autodeterminació sense exercir-lo mai) envià un missatge al representant de l’emperador: “Que no provés de barrar el camí d’una nació que, després de molt de temps, estava en vies de recuperar la seva independència nacional” (en grec dels escrits de Josep Flavi deia exactament “autonomia pàtria ”(την πατριον αυτοομιαν: Ant XVII, 267; GJ II,53). Encara no havia sorgit de Galilea Judes de Gàmala, que predicava a tota la Judea (al costat d’un tal Sadoc) que s’havia de fer objecció fiscal, perquè els romans no sols no complien els pactes de finançament, sinó que sempre maquillaven el comptes de les balances fiscals imperials

Aleshores August ja havia dividit el territori en quatre parts i tres lots, entre els fills del reietó: nomenà tetrarques (hereus d’una quarta part del regne) Herodes Antipes (de Galilea i Perea) i Filip (de territoris a gregal de Galilea) i la meitat restant (Judea, Samaria i Iturea) l’obtingué Arquelau amb el títol d’etnarca. Aquest, però, no durà ni dos lustres: provocà milers de morts en una jornada de Pasqua i l’emperador el deportà a les Gàl·lies. Judea quedava annexionada a la província romana de Síria i un procurador romà hi feia de delegat del govern. Un d’aquests procuradors, Pilat, la va tornar a armar més d’una vegada. Va posar estendards al Temple amb l’efígie de l’emperador (els jueus no ho podien permetre), emprà diners del Temple per fer un aqüeducte i, encara, com que no tenia escrúpols, segons l’evangeli de Lluc (13,1ss) barrejà la sang d’uns galileus amb la de les seves víctimes (amb l’acord, és clar, del reietó de Galilea). Aquest, Herodes Antipes, va tallar al cap del Baptista, amb gran enuig de Jesús, que n’havia estat seguidor.

Cal saber que els romans deixaven que al territori hi hagués diferents tendències polítiques (“Divideix i venceràs”). Ells prou tenien sotmesos els que tallaven el bacallà, una mena de sucursalistes madrilenys de Roma denominats saduceus; els deixaven els negocis dels ajuntaments del Temple i tots contents. Aquests tenien en contra tothom: la part nacionalista dels herodians i també els essenis i els fariseus (que eren els segons a remenar les cireres del Sanedrí de la Generalitat). Val a dir que els essenis volien ser els purs, els de les mans netes; sempre havien tingut una entesa natural amb els fariseus, que duien la veu cantant del Sanedrí de la Generalitat i guanyaven unes eleccions darrera de les altres. (No eren mala gent, els fariseus —avui dia els experts estan convençuts que Jesús hi era afí—; els evangelis ens els hi presenten, perquè, quan es van escriure, es barallaven justament amb uns quants eixelebrats seguidors de Jesús per veure qui sortia menys mal parat davant dels romans després de la catàstrofe de l’any 70.) Diem, per entendre’ns, que els fariseus deixaven tocar poder als essenis, però no els deixaven repartir el joc. Així les coses, una vegada, un dels seus cabdills es va sentir menystingut pel cap dels fariseus, i va escriure un llibre dient que calia canviar de companys de viatge i que es veia en cor de convertir a la causa nacional jerosolimitana els saduceus (sucursalistes jerosolimitans dels nacionalistes romans). Tot i perdre les eleccions, va anar a buscar els saduceus per fer un triumvirat amb els seus i els herodians, justament quan el cap de l’Imperi, Tiberi, visitava la Plaça de Sant Jaume de la colònia, oferia un finançament que aturés la sagnia que des de l’Imperi es feia a les arques del Temple jerosolimità i sol·licitava que des del Sanedrí s’escrivís un nou Estatut amb la promesa que seria respectat des de la metròpoli.

Així, l’emperador de les romanes Hispànies va tenir-los tots entretinguts, essenis, saduceus, herodians i fariseus, i vist que el cap dels saduceus va gosar presentar-li l’Estatut sortit del Sanedrí, el va canviar per un altre menys del morro fort. Aquest va aconseguir de l’emperador la promesa que el Tribunal Imperial no rebaixaria l’Estatut —el qual ja havia estat ribotat pels pròcers de l’Imperi— i que Roma compliria l’article dedicat al Finançament, ja que resultava signat i rubricat amb laca de Llei Orgànica Imperial). Malgrat la seva debatuda oratòria, el nou cap del Triumvirat era tan bona persona que s’ho va creure i no va anar de vacances esperant que el dia 9 d’agost (quan s’esqueia la data financera acordada en Llei Orgànica esmentada), li diguessin alguna cosa des de la metròpoli. Res: ni ase què fas aquí. De Roma estant se’l van passar per l’entrecuix, a ell, al representant dels herodians, al dels essenis i fins i tot al dels fariseus. Uns quants mesos després d’entrar en vigor el nou Estatut, el Tribunal Imperial (un Tribunal de Justícia que no ho era perquè volia imposar-se sobre el poble que ja havia referendat les coses!) el declarà invàlid, il·lícit i il·legal, l’Estatut, i va deixar en calçotets tots els cappares del triumvirat (i els que no n’eren).

El de les mans netes, que ja les duia brutes i en comptes de convertir ningú s’havia convertit ell al poder, va dir: “Se’ns veuen les vergonyes! Hi ha pla B?” “No, però hem de fer alguna cosa”, respongué el President del morro menys fort. S’armà de coratge i la va fer. Va organitzar un nou referèndum a partir de la lletra del nou Estatut invalidat des de la metròpoli estant.

Als senyors Magistrats del Tribunal Constitucional

Enguany hauríem d’haver celebrat el 260è aniversari de L’esperit de les lleis (1748) de Montesquieu —20 edicions en dos anys—, teòric de la divisió dels poders de l’Estat a partir de l’aplicació, al segle XVIII, de l’exemple de la Roma republicana. He dit “teòric” perquè tothom sap que la divisió de poders ha estat contínuament pervertida pels nostres polítics: per exemple, tocant als 12 membres que conformen el TC (Tribunal Constitucional), el títol IX de al Constitució ja diu que hi haurà 8 membres sorgits del poder legislatiu (4 per al Congrés i 4 per al Senat), dos de l’executiu i dos més del judicial, de manera que allò de ser “nomenats entre magistrats, fiscals, professors universitaris, funcionaris públics, advocats i juristes de provada solvència”, segons el punt 2 de l’article 159 de la Constitució, s’esbiaixa des del primer moment. Els nomenen els polítics: poder legislatiu i executiu. Les coses clares. I això té moltes conseqüències, sobretot ara que els cal dirimir els recursos del PP, Defensor del Poble(defensor o acusador?) i diverses comunitats (Múrcia, Rioja, Aragó, València i Balears) contra l’Estatut de Catalunya. Per això el títol d’aquest article, que vol ser del tot respectuós sense deixar de ser realista. En el fons la pregunta demana si els Magistrats del TC es creuen tenir el dret d’esmenar allò que ha referendat el poble que diuen servir.

Els diaris, malauradament, no parlen de juristes de provada solvència, sinó de dues tendències entre els 12 magistrats que componen el TC: 6 serien progressistes (amb una presidenta com M. E. Casas Baamonde amb vot de qualitat en cas d’empat, però pendent de renovació, ja que, sobre els 9 anys de duració del Tribunal, cada tres anys cal renovar-ne una tercera part) i 6 més de conservadors, amb tres membres pendents de renovació, inclòs el vicepresident G. Jiménez Sánchez. Quan oferiran la sentència? Abans o després de la renovació? A qui? (Al govern o al poble?) Els estira-i-arronses entre Zapatero i Rajoy volen respondre aquests interrogants, però, en el fons, són fruit de l’adulteració del principi de separació dels tres poders. I n’hi ha d’altres, de manefleries.

La gent no ho sap, però el TC no té un rang més alt dins del Poder Judicial que el Tribunal Suprem; es troba fora d'aquesta jerarquia i forma una categoria pròpia. Per això les sentències tenen valor de cosa jutjada a partir de l’endemà de la publicació al “BOE” i no ofereixen recurs possible. Ara bé, es discuteix si la jurisprudència de les seves sentències constitueixen una de les fonts de Dret o són simplement actes de coneixement de Dret, sense que el TC pugui innovar normativament res atès que les seves sentències no emanen lleis ni reglaments de cap tipus, sinó que tan sols són un tipus especial de sentències que vinculen tothom quant a la seva condició de suprem intèrpret de la Constitució.

Ara bé, segons el punt 1 de l’article 1r de la Llei Orgànica del TC, aquest Tribunal està sotmès a la Constitució. I segons la Constitució “La sobirania nacional, resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Es així que el TC emana i s’origina de la sobirania que resideix en el poble segons la Constitució; ergo, el TC s’ha de sotmetre a la voluntat del poble.

I aquesta és la gran avolesa que està a punt de cometre el TC espanyol: no sotmetre’s al poble, no sotmetre’s a la Constitució a l’hora d’elaborar una sentència favorable o no als recursos contra l’Estatut català. Cal recordar tot el procés? El 30-IX-05 el Parlament català aprovà la proposta d’un Nou Estatut; el 2-XI. 05 el Congrés espanyol l’acceptà a tràmit (Guerra digué que a la sortida “no lo reconocería ni su madre”). Va ser així: es canvià substancialment; i, malgrat tots els malgrats, el maig del 2006 fou l’Estatut català aprovat per les Cortes Generals. És a dir, fou aprovat pels representants de tot el poble espanyol. Hi pot haver cap magistrat per damunt d’aquesta aprovació, per recursos que hi hagi?

Per postres, sotmès a la tibantor d’un referèndum en un moment en què el PP demanava el vot contrari (perquè trobava l’Estatut massa favorable als catalans) i ERC també volia el vot negatiu (perquè el trobava massa desfavorable), el poble català el votà favorablement. I entrà en vigor el 9 d’agost del 2006.

I, ara, uns quants magistrats volen ser més que el Parlament català, més que les Cortes espanyoles, més que el poble català convocat a referèndum, i volen dir-hi la seva. Amb tots els respectes, qui es pensen que són? Res més que prolongació de dits polítics que se’n serveixen pels seus propis interessos! Senyors del TC, això és impartir justícia o això és la perversió de la justícia?

Si vostès haguessin volgut servir el poble, vostès haurien d’haver renunciat a dictaminar sobre recursos quan els representants del poble (Cortes) i el poble mateix (referèndum) ja havien decidit. En saben molt, quan els cal, de dir que un un cas sotmès a judici no els és pertinent. I ara que ho havien d’haver fet, ara se n’han oblidat? Vostès no estan per damunt del poble: ara volen posar-hi? Si ara vostès fan una lectura restrictiva i a la baixa de l’Estatut (després de dos anys!) i toquen el finançament, la igualtat de llengua, la bilateralitat, l’ordinalitat financera, el tarannà i la voluntat d’ésser del poble català, en definitiva, a banda de palesar la voluntat d’enterrar-nos com a poble, voldrà dir que, segons vostès, el poble català no té cap sobirania, no fa part d’aquest poble espanyol en el qual, segons la Constitució, radica la sobirania nacional i de la qual emanen els poders; entre d’altres, vostès mateixos. Com poden gosar de fer passar pel seu sedàs l’origen del qual emanen?

Els ben informats diuen que els seus despatxos fan olor de tisores i que ens deixaran com a ciutadans de segona. Potser és el millor perquè ens serveixi de revulsiu. Ja se sap: tothom té el dret i el deure de voler ser de primera... Si no ens consideren ciutadans capaços de legislar al nostre Parlament o de referendar les lleis que s’aproven a les Cortes és que ni tan sols les consideren nostres en la part que ens toca. Se n’adonen, que ens separen “constitucionalment” d’Espanya?

Joan Vila ha respost el meu article de la quinzena passada titulat La MAT, encara:

Del senyor Puig —que ens exposà els pros i contres de l’informe Monti, elaborat de la mà de l’enginyeria italiana CESI— vaig constatar que a Catalunya tenim un sistema energètic estrany (instal·lacions de generació allunyades dels centres de consum com ara Ascó i Vandellós) i, a banda que amb la MAT hi pot haver-hi igualment apagades (si en ve alguna, interconnectats i tot, com la dels novembre del 2006, vindrà d’Europa!), vaig aprendre que no és el mateix corrent altern que corrent continu. I moltes altres coses que les persones de peu desconeixem: per exemple, no sols que les lleis emparen els particulars que es produeixin energia (plaques solars, microgeneradors de gas...) o a les comunitats que se’n vulguin generar (d’aquí la proliferació d’horts solars municipals a certes zones d’Espanya) sinó que pots “reendollar” a la xarxa l’energia excedent, de manera que fins i tot te la paguen de forma primada. (Les empreses, de fet, com sap l’administració, fragmenten els parcs eòlics perquè no arribin als 50 megavats: s’estalvien la declaració d’impacte ambiental estatal i cobren la subvenció d’energia renovable.)

Del senyor Llorente els assistents també vam aprendre moltes coses. Ni el TGV ni la mala qualitat de la xarxa ni els parcs eòlics necessiten la MAT. Si ja tenim 4/6 línies que travessen els Pirineus, per què ens en cal una de nova i mastodònica? Quan i com se n’ha justificat la necessitat? L’informe Monti vol facilitar el mercat energètic i sols justifica la interconnexió Espanya-França amb una nova línia; per què? I si penséssim a requalificar les altres? Què en farem de reconnectar la nova amb xarxes desfasades? L’informe de Monti (que proposa soterrar el tram internacional en corrent continu) s’ha sotmès als interessos de la RTE francesa i de la hispànica REE?

En el pic del debat, el passat 10-IV hi va haver un encontre a la Cambra de Comerç sobre les necessitats energètiques de les comarques gironines amb el president de REE, Luis Atienza, el director general de Fecsa-Endesa, Josep M. Rovira, i l’ecologista Ramon Folch, cinc dies després, el 15, la roda de premsa de la plataforma No a la MAT i el passat dia 30 declaracions del ministre francès d’Ecologia.. Totes tres van ser ressenyades el passat 20-IV i l’1-V per Joan Vila en aquestes mateixes pàgines, amb esquemes a tot color de la xarxa gironina. Referint-se als contraris a la MAT i a Xavier Llorente diu exactament que per al portaveu dels anti-MAT “no s’han estudiat totes les alternatives possibles”. I comenta: “Es refereix al fet que les comarques de Girona poden resoldre el pas del tren (vol dir el TGV) i l’alimentació futura només augmentant de 110kV a 220kV les línies de la Roca a Salt i la de Tordera a Girona”. I el bo del cas és que afegeix que els del No a la MAT “tenen raó.” L’enginyer ho admet com a solució, però no com a “la millor” solució. I justament aquí rau el quid de la qüestió de la batalla. La millor solució, per a ell i per a tots els defensors de la MAT, a curt termini, és una línia de 400kV i, per a d’altres, ni ara ni a llarg termini, no. Perquè no volen sorolls opacs en comptes d’informacions verídiques; perquè no volen negocis d’interconnexions d’energies atòmiques; perquè no volen dependre totalment de monopolis energètics forans; perquè no volen un pedaç de teixit bo sobre una roba que es desfila (el nyap d’una línia de 400kV en una xarxa de 110kV a 220kV); perquè no volen noves obres impactants on hi pot haver repotenciacions de línies ja existents. I aquestes raons no son barrija-barreges de conceptes estètics, de salut o de paisatge, sinó concepcions de model energètic i exigència d’eficiència del que ja tenim i del que ens caurà al damunt. Mentre no es desviï l’atenció, pot ser bo enmig de la batalla reclamar compactacions (Juià-Santa Llogaia) o supressions (Bescanó-Juià), perquè no caiguin en sac foradat. Però ara som en una batalla en què han participat molts milers de conciutadans conscienciats sense que hi hagi hagut aquella complicitat comunicativa que demana el Dr. Folch. Potser ja seria hora d’obtenir-la. Si no, mentre es barallen llebrers i conillers pot esdevenir-se el que ja ha passat: que l’avantprojecte de la línia de 400kV en el tram Bescanó-Santa Llogaia ja ha estat presentat. I només quedi recórrer al Sïndic de Greuges o al defensor del Poble europeu.

"ELLS HAN PERDUT UN ESCLAU"

El dissabte 11-VIII, en un bosc proper a la pista d'Ogassa, vora el santuari de Santa Maria de Vidabona, una persona va veure un embalum que semblava el d'un home reposant. Era mort. Va avisar els Mossos d'Esquadra. El cadàver era el de Lluís M. Xirinacs. Portava aquesta carta al damunt: "En ple ús de les meves facultats/ marxo/ perquè vull acabar els meus dies/ en la soledat i el silenci./ Si em voleu fer feliç/ no em busqueu./ Si algú em troba/ li prego que,/ estigui jo com estigui, /no vulgui ell pertorbar/ la meva soledat/i el meu silenci./ Gràcies!"

Òbviament els que el van trobar van deduir-ne un suïcidi. I, anteposant els deures cívics a la seva voluntat de fondre's ambla natura, no la van respectar. Alguns mitjans, prudents (per exemple TV3 i Catalunya Informació) no van donar detalls de la seva mort. D'altres van parlar de suïcidi tot seguit. Van saltar als diaris que estava malalt (era d'aquells malalts que ens podria haver enterrat a tots) i les dades biogràfiques. Lluís M. Xirinacs i Damians (1932), candidat al premi Nobel de la Pau 1975, impulsor de l'Assemblea de Catalunya (1971-1977), lluitador pacifista contra el franquisme mitjançant diferents vagues de fam així com de la de la Marxa de la Llibertat (1976), captaire de la pau i l'amnistia davant la presó Model de Barcelona durant gairebé dos anys des del Nadal de 1975, exsenador independent per Barcelona (1977-79), un dels promotors i dirigents del Bloc d'Esquerres d'Alliberament Nacional (1979-82), autor de llibres tan polèmics com La traïció dels líders, retirat de la política activa d'ençà de 1980, doctor en filosofia... Etcètera.

La gent es demanava si la seva cardiopatia se li havia agreujat, si havia sofert alguna crisi, si patia alguna depressió... Us puc ben assegurar que no. En Lluís Maria es trobava a ple rendiment del seu treball i en uns moments de felicitat extrema. Encara va dictar els cursos de "Globàlium" fa unes setmanes. El 19 de juliol vam dinar junts. Una setmana abans m'havia insistit que vinguessin a dinar la meva muller i el meu fill. (Lligant caps a posteriori, ara imagino el perquè!) Estava feliç d'haver reviscut la seva infantesa a Sant Felip Neri de Gràcia, feia pocs dies, gràcies al projecte-realitat d'"El Camí". Fins ens va parlar de l'orgue de casa el seu avi (Xirinacs provenia de la classe burgesa alta barcelonina), retrobat en una església de Barcelona. Va prendre la infusió amb el whisky habituals. (Xirinacs, menjant, cosa que pot sobtar, era un sibarita: un dels seus amics, amb qui es va asseure a taula no fa gaire, era Santi Santamaria.) Per sant Jordi havia sortit el seu llibre curt de Globalisme sobre les categories del seu model de realitat i estava enllestint el llarg. "Necessitaria un lexicògraf. Me'n veig un bull a l'hora de definir cada categoria perquè no sé prou filologia", em comentava. Era un home humil.

Als amics ens costa de pair-ho, però en Lluís Maria se n'ha anat el dia del seu 75è aniversari perquè ha volgut. Millor dit: perquè ho tenia decidit així. L'endemà de la festa de la Transfiguració també s'havia volgut transfigurar en misteri, just en el territori del bressol de Catalunya, on es va forjar la nostra nació. Ara, lligant caps, ho veig claríssim. Cada estiu, a primers d'agost, d'ençà de la nostra retrobada l'any 2000, venia a la Garrotxa, ell. Hi fèiem una excursió amb el 4 o 4. Li agradava que el portés a Santa Bàrbara de Pruneres o a Baget, als contraforts del Puigsacalm o a la Mare de Déu del Món. Despre´s, el deixava a Ripoll o a sant Joan. "Enguany tinc ocupats els quinze primers dies d'agost", em va dir. "Ens trobem després, això rai! Quan et va bé?", que li faig. Va agafar l'agenda. "Després del 15, quan vulguis..." "Millor un dissabte perquè així en Lluc no té casal..." Vam quedar pel vint-i-cinc. Ara sé que, tot i que havia après a dir que no, tenia l'agenda plena de compromisos des del 15 d'agost en avall, inclòs tot el setembre.

Quan els amics van furetejar la seva taula de treball a Randa, hi van trobar aquesta carta datada el dia del seu aniversari:

"ACTE DE SOBIRANIA

"He viscut esclau setanta-cinc anys/ en uns Països Catalans/ ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)/des de fa segles./He viscut lluitant contra aquesta esclavitud/ tots els anys de la meva vida adulta./ Una nació esclava, com un individu esclau,/ és una vergonya de la humanitat i de l'univers./ Però una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar/ llur vida en el seu alliberament i defensa./ Amics, accepteu-me/ aquest final absolut, victoriós,/ de la meva contesa,/ per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble./ Avui la meva nació/ esdevé sobirana absoluta en mi./ Ells han perdut un esclau./ ella és una mica més lliure,/perquè jo sóc en vosaltres, amics!

"Lluís M. Xirinacs i Damians/Barcelona, 6 d'agost de 2007"

Quan durant la plantada de la Plaça de Sant Jaume l'any 2000 es va començar a trobar malament, m'ho va deixar ben clar: "Morir-me no em faria por; em sabria greu fer un espectacle. No voldria, per culpa de les vèrtebres, per exemple, haver de caminar de quatre grapes i que m'haguessin d'evacuar públicament". Va anar d'un dit. Darrerament, hem parlat fins i tot de la mort, amb ell. L'any passat em va dur un escrit preciós sobre la tempiternitat, un concepte, crec, pouat de Panikkar. Vivia sol d'ençà d'anys i li empipava molestar a algú, tot i que sabia on anar a raure si es posava malalt. Hi tenia estança i sostre. "Això em dóna una gran seguretat per anar treballant..."

Em temo que ell pensava que el 15 d'agost ja s'hauria fos amb la natura, que el seu cadàver ja seria irrecognoscible, que hauria fet mutis sense que ningú pogués fer cap espectacle amb la seva mort. Se l'ha trobat abans de temps i, com sempre ho ha resultat ell, ara també resultarà molest aquest adéu. Josep-Lluís Carod-Rovira va escriure a l'"Avui" del 12-I-00: "Ell és un home dret pels gestos i per les idees que defensa; i sap, perfectament, que les úniques batalles que es perden són aquelles que prèviament han estat abandonades". I Josep-Maria Terricabras hi tornava, a l'"Avui", el 6-II-00, escrivint que si el seu gest d'aleshores, la plantada, creava mala consciència o incomodava a algú, s'ho hauria de fer mirar. I seguia: "Ja va bé que algú ens vulgui desvetllar del nostre son patriòtic de mel i mató. El gest de Xirinacs és un gest pacífic de llibertat sobirana. Fa goig de veure que encara hi ha algú capaç de plantar-se a favor dels seus ideals".

Plantar-se era la seva especialitat. Els darrers afers viscuts amb la justícia humana són de novel·la. El van detenir perquè li van robar la cartera i es va anar a refer el DNI. Estava en recerca i captura per les declaracions que havia fet l'11 de setembre. Extrec, de la seva declaració al jutge del 17-XII-02 aquests punts: 6).- La frase compromesa i conflictiva és: "Em declaro amic d'ETA i de Batasuna", que certament vaig dir, que havia d'anar acompanyada de "i em declaro enemic de l'Estat espanyol" i que em vaig oblidar de dir.7).- Aquesta frase és una aplicació de la més pura doctrina no violenta de Gandhi, que he predicat sempre: "El no violent, davant d'un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l'oprimit, de l'envaït, i que es declari enemic de l'opressor, de l'invasor". Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya. Ho poden llegir en un llibre d'editorial Mediterrània que no va tenir tota la difusió que mereixia: El terror, la pau i el sagrat (2003).

Ara s'ha plantat definitivament. Sense massificar ningú. I la seva darrera paraula ha estat "Gràcies!" amb admiració, us hi heu fixat?