Als senyors Magistrats del Tribunal Constitucional

Enguany hauríem d’haver celebrat el 260è aniversari de L’esperit de les lleis (1748) de Montesquieu —20 edicions en dos anys—, teòric de la divisió dels poders de l’Estat a partir de l’aplicació, al segle XVIII, de l’exemple de la Roma republicana. He dit “teòric” perquè tothom sap que la divisió de poders ha estat contínuament pervertida pels nostres polítics: per exemple, tocant als 12 membres que conformen el TC (Tribunal Constitucional), el títol IX de al Constitució ja diu que hi haurà 8 membres sorgits del poder legislatiu (4 per al Congrés i 4 per al Senat), dos de l’executiu i dos més del judicial, de manera que allò de ser “nomenats entre magistrats, fiscals, professors universitaris, funcionaris públics, advocats i juristes de provada solvència”, segons el punt 2 de l’article 159 de la Constitució, s’esbiaixa des del primer moment. Els nomenen els polítics: poder legislatiu i executiu. Les coses clares. I això té moltes conseqüències, sobretot ara que els cal dirimir els recursos del PP, Defensor del Poble(defensor o acusador?) i diverses comunitats (Múrcia, Rioja, Aragó, València i Balears) contra l’Estatut de Catalunya. Per això el títol d’aquest article, que vol ser del tot respectuós sense deixar de ser realista. En el fons la pregunta demana si els Magistrats del TC es creuen tenir el dret d’esmenar allò que ha referendat el poble que diuen servir.

Els diaris, malauradament, no parlen de juristes de provada solvència, sinó de dues tendències entre els 12 magistrats que componen el TC: 6 serien progressistes (amb una presidenta com M. E. Casas Baamonde amb vot de qualitat en cas d’empat, però pendent de renovació, ja que, sobre els 9 anys de duració del Tribunal, cada tres anys cal renovar-ne una tercera part) i 6 més de conservadors, amb tres membres pendents de renovació, inclòs el vicepresident G. Jiménez Sánchez. Quan oferiran la sentència? Abans o després de la renovació? A qui? (Al govern o al poble?) Els estira-i-arronses entre Zapatero i Rajoy volen respondre aquests interrogants, però, en el fons, són fruit de l’adulteració del principi de separació dels tres poders. I n’hi ha d’altres, de manefleries.

La gent no ho sap, però el TC no té un rang més alt dins del Poder Judicial que el Tribunal Suprem; es troba fora d'aquesta jerarquia i forma una categoria pròpia. Per això les sentències tenen valor de cosa jutjada a partir de l’endemà de la publicació al “BOE” i no ofereixen recurs possible. Ara bé, es discuteix si la jurisprudència de les seves sentències constitueixen una de les fonts de Dret o són simplement actes de coneixement de Dret, sense que el TC pugui innovar normativament res atès que les seves sentències no emanen lleis ni reglaments de cap tipus, sinó que tan sols són un tipus especial de sentències que vinculen tothom quant a la seva condició de suprem intèrpret de la Constitució.

Ara bé, segons el punt 1 de l’article 1r de la Llei Orgànica del TC, aquest Tribunal està sotmès a la Constitució. I segons la Constitució “La sobirania nacional, resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Es així que el TC emana i s’origina de la sobirania que resideix en el poble segons la Constitució; ergo, el TC s’ha de sotmetre a la voluntat del poble.

I aquesta és la gran avolesa que està a punt de cometre el TC espanyol: no sotmetre’s al poble, no sotmetre’s a la Constitució a l’hora d’elaborar una sentència favorable o no als recursos contra l’Estatut català. Cal recordar tot el procés? El 30-IX-05 el Parlament català aprovà la proposta d’un Nou Estatut; el 2-XI. 05 el Congrés espanyol l’acceptà a tràmit (Guerra digué que a la sortida “no lo reconocería ni su madre”). Va ser així: es canvià substancialment; i, malgrat tots els malgrats, el maig del 2006 fou l’Estatut català aprovat per les Cortes Generals. És a dir, fou aprovat pels representants de tot el poble espanyol. Hi pot haver cap magistrat per damunt d’aquesta aprovació, per recursos que hi hagi?

Per postres, sotmès a la tibantor d’un referèndum en un moment en què el PP demanava el vot contrari (perquè trobava l’Estatut massa favorable als catalans) i ERC també volia el vot negatiu (perquè el trobava massa desfavorable), el poble català el votà favorablement. I entrà en vigor el 9 d’agost del 2006.

I, ara, uns quants magistrats volen ser més que el Parlament català, més que les Cortes espanyoles, més que el poble català convocat a referèndum, i volen dir-hi la seva. Amb tots els respectes, qui es pensen que són? Res més que prolongació de dits polítics que se’n serveixen pels seus propis interessos! Senyors del TC, això és impartir justícia o això és la perversió de la justícia?

Si vostès haguessin volgut servir el poble, vostès haurien d’haver renunciat a dictaminar sobre recursos quan els representants del poble (Cortes) i el poble mateix (referèndum) ja havien decidit. En saben molt, quan els cal, de dir que un un cas sotmès a judici no els és pertinent. I ara que ho havien d’haver fet, ara se n’han oblidat? Vostès no estan per damunt del poble: ara volen posar-hi? Si ara vostès fan una lectura restrictiva i a la baixa de l’Estatut (després de dos anys!) i toquen el finançament, la igualtat de llengua, la bilateralitat, l’ordinalitat financera, el tarannà i la voluntat d’ésser del poble català, en definitiva, a banda de palesar la voluntat d’enterrar-nos com a poble, voldrà dir que, segons vostès, el poble català no té cap sobirania, no fa part d’aquest poble espanyol en el qual, segons la Constitució, radica la sobirania nacional i de la qual emanen els poders; entre d’altres, vostès mateixos. Com poden gosar de fer passar pel seu sedàs l’origen del qual emanen?

Els ben informats diuen que els seus despatxos fan olor de tisores i que ens deixaran com a ciutadans de segona. Potser és el millor perquè ens serveixi de revulsiu. Ja se sap: tothom té el dret i el deure de voler ser de primera... Si no ens consideren ciutadans capaços de legislar al nostre Parlament o de referendar les lleis que s’aproven a les Cortes és que ni tan sols les consideren nostres en la part que ens toca. Se n’adonen, que ens separen “constitucionalment” d’Espanya?