Un tema recurrent als diaris el mes de juny és el del fracàs escolar. I això que aquest curs d´educació (projecte de nova Llei d´Educació de Catalunya i vaga d´ensenyants inclosa) a casa nostra se n´ha parlat a bastament, encara que no ens agradin els resultats de l´Informe PISA. Les dades de l´estudi de la Fundació Bofill van fer córrer tinta des del passat mes de novembre: un 13,7% d´estudiants catalans havia repetit 4t curs d´ESO (18,8% entre els alumnes dels centres públics els anys 2004 i 2005, enfront d´un 7,1% als centres privats), cosa que superava en més de 12 punts els que havien repetit 6è de Primària (1,5%). Catalunya se situava com la tercera comunitat en taxa de repetidors (sols per davant d´Extremadura i Canàries). Els autors de l´estudi afirmaven sense embuts que el fet amagava «un possible fracàs encobert i amagat a primària que apareix clarament a ESO». Per si fos poc, un 34,1% de joves catalans entre 18 i 24 anys abandonen prematurament els estudis postobligatoris (la mitjana espanyola és d´un 30,8%) i no obté cap títol superior al de l´ESO segons dades del 2005 (l´any 2000 sols era d´un 29,5.). La Fundació Bofill ja parlava d´un augment significatiu (de l´1,9% el 1999 al 12,3% el 2006) i d´una distribució desigual de la població immigrant i, ara, aquest passat mes de maig, el Síndic de Greuges tornava a incidir en el mateix tema. És clar que Catalunya també és a la cua de la inversió per alumne (3.543,9 euros enfront dels 3.946,8 de la mitjana espanyola; 2,2 del PIB català enfront del 3,28 del PIB espanyol). És una bona excusa a la qual alguns representants sindicals s´agafen. Sobretot ara que es parla d´avaluar la tasca dels professors... El nostre sistema fa aigües arreu: posin el termòmetre allà on vulguin, a Primària a o a la Universitat.
Admetem que la futura LEC (Llei d´Educació de Catalunya) sigui modèlica, que la inversió creixi i que l´autonomia dels centres augmenti. Es corregirà la situació o arribarem a empitjorar-la? Partim de molt avall. Mirin les tres dades seguides de la distribució de la població de 25 a 64 anys segons el seu grau de formació arribi a l´ensenyament obligatori, al Batxillerat/ FP o a la Universitat: 55,8% ,18,8% i 25,4% a Catalunya; 56%, 18% i 26% a Espanya; 36 % 40% i 23% a la Zona euro. Hi ha una altra dada perquè el Departament reflexioni: el 80% del professorat se sent competent científicament i pedagògicament, però admet no estar preparat per gestionar els conflictes de l´aula. Com que els conflictes són de mal afrontar, és més fàcil dimitir de la responsabilitat educativa. Els posaré un exemple: un professor estava llegint un poema i una alumna... vinga a xerrar i a xerrar. El va molestar tant que la va engegar fora de classe. (Vostès no ho saben, però avui està mal vist que un professor faci fora de classe algun alumne: la culpa és seva per no saber-lo motivar. Hem arribat a perversions recargolades!). La noieta va sortir amb un cop de porta i se´n va anar a explicar al seu tutor que el professor li havia faltat al respecte.(Vostès no ho saben, però avui seria ben possible que un tutor es posés a favor de l´alumne i contra el company professor; sortosament, no va ser aquest el cas.) El professor va intervenir-hi i va explicar davant del tutor la veritat. I va dir a la noieta, alçant el to de veu, que si no tenia educació n´hi ensenyaria començant per mostrar-li com es tancaven les portes. Va sentir la conversa un altre company i, amb bona fe, al cap d´una estona, a l´ascensor tenien aquesta conversa: «No et compliquis la vida, home». «Què vols dir?» «Ets capaç de fer-li tancar la porta sense fer cap cop a la propera classe davant de tothom!» «I tant que ho faré! Que no va ser davant de tothom, el seu cop de porta?» Avui ho ha fet. Alguns amics i amigues de la noia han fet males cares al professor en qüestió. És clar! Però, què era més fàcil, de part seva? Òbviament, deixar-ho córrer tot.
L´actual esfondrament educatiu no serà fàcil de solucionar. El primer que cal és la complicitat amb les famílies i la societat. Hem d´acabar amb la creença que tothom serveix per fer una carrera universitària. Estudiar és una tasca dura i difícil. Acomplerts els estudis obligatoris (que, en alguns casos, ja no resulten gens fàcils), sense motivació no hi pot haver estudiants. Jo he tingut alumnes que fumaven un paquet diari i no compraven el llibre de literatura obligatori perquè era massa car. Una llar amb llibres i diaris -hi ha estadístiques!- ofereix alumnes amb millors resultats (però moltes llars hispàniques no arriben a tenir... 10 llibres!). F. de Vicente, president de l´Associació de catedràtics, amb experiència com a director d´Institut i home de guix a les aules, declarava fa poc que el model pedagògic de la LOGSE ha fracassat estrepitosament, però que malauradament el lobby pedagògic «logseístic» encara dominava el Departament d´Educació i no estava disposat a reconèixer els seus errors.
Això és molt fort! I el cas és que n´assenyalava algunes, de falles: l´escàs rigor en el pas de primària a secundària, la poca exigència (hi ha aprovats amb asterisc que vol dir que el professor responsable de la matèria ha suspès l´alumne però el consell avaluador l´aprova), la càrrega de responsabilitat als centres i professors sense autocrítica de l´Administració, l´èmfasi en la comprensió i no pas en l´aprenentatge, la conversió de centres d´ensenyament en pàrquings de preadolescents difícils? Afegeixin enguany males marors per la supressió de cursos nocturns i per la caiguda de directors amb paracaigudes en certs centres.
Fa temps es creia que sense una aula adequada amb audiovisuals i ordinadors no es podia fer classe. (Alexandre Galí, un dels nostres grans pedagogs, deia que un bon mestre fa classe sota un pi!) Ara, enllà de l´exigència de recursos, s´ha posat de moda parlar de competències. Resulta que els coneixements i capacitats no garanteixen que en determinades situacions l´alumne doni una resposta eficient. És un concepte que ve de la lingüística i de l´empresa. Vaig sentir no fa gaire una xerrada d´un expert sobre el tema. Però l´expert reconeixia que no hi pot haver competències sense coneixements. (I som on érem!) Segons ell, cal ensenyar d´una altra manera, enllà de la classe magistral. (No hi ha cap alumne que aguanti classes magistrals de fa molt anys! Gairebé, fer-ne alguna, els resultaria una novetat!). Fem lleis com cal, oferim recursos, però sense professors vocacionalment preparats, sense exigència com a complementària de l´acolliment, sense respecte com a contrafort de la disciplina, sense cultura de l´esforç, sense assumpció de les pròpies responsabilitats, sense informació veraç dels nivells educatius assolits... tornarem a parlar de fracàs escolar el curs vinent. Com diu un meu amic de pissarra i guix, les coses encara poden empitjorar! Temps al temps.
Admetem que la futura LEC (Llei d´Educació de Catalunya) sigui modèlica, que la inversió creixi i que l´autonomia dels centres augmenti. Es corregirà la situació o arribarem a empitjorar-la? Partim de molt avall. Mirin les tres dades seguides de la distribució de la població de 25 a 64 anys segons el seu grau de formació arribi a l´ensenyament obligatori, al Batxillerat/ FP o a la Universitat: 55,8% ,18,8% i 25,4% a Catalunya; 56%, 18% i 26% a Espanya; 36 % 40% i 23% a la Zona euro. Hi ha una altra dada perquè el Departament reflexioni: el 80% del professorat se sent competent científicament i pedagògicament, però admet no estar preparat per gestionar els conflictes de l´aula. Com que els conflictes són de mal afrontar, és més fàcil dimitir de la responsabilitat educativa. Els posaré un exemple: un professor estava llegint un poema i una alumna... vinga a xerrar i a xerrar. El va molestar tant que la va engegar fora de classe. (Vostès no ho saben, però avui està mal vist que un professor faci fora de classe algun alumne: la culpa és seva per no saber-lo motivar. Hem arribat a perversions recargolades!). La noieta va sortir amb un cop de porta i se´n va anar a explicar al seu tutor que el professor li havia faltat al respecte.(Vostès no ho saben, però avui seria ben possible que un tutor es posés a favor de l´alumne i contra el company professor; sortosament, no va ser aquest el cas.) El professor va intervenir-hi i va explicar davant del tutor la veritat. I va dir a la noieta, alçant el to de veu, que si no tenia educació n´hi ensenyaria començant per mostrar-li com es tancaven les portes. Va sentir la conversa un altre company i, amb bona fe, al cap d´una estona, a l´ascensor tenien aquesta conversa: «No et compliquis la vida, home». «Què vols dir?» «Ets capaç de fer-li tancar la porta sense fer cap cop a la propera classe davant de tothom!» «I tant que ho faré! Que no va ser davant de tothom, el seu cop de porta?» Avui ho ha fet. Alguns amics i amigues de la noia han fet males cares al professor en qüestió. És clar! Però, què era més fàcil, de part seva? Òbviament, deixar-ho córrer tot.
L´actual esfondrament educatiu no serà fàcil de solucionar. El primer que cal és la complicitat amb les famílies i la societat. Hem d´acabar amb la creença que tothom serveix per fer una carrera universitària. Estudiar és una tasca dura i difícil. Acomplerts els estudis obligatoris (que, en alguns casos, ja no resulten gens fàcils), sense motivació no hi pot haver estudiants. Jo he tingut alumnes que fumaven un paquet diari i no compraven el llibre de literatura obligatori perquè era massa car. Una llar amb llibres i diaris -hi ha estadístiques!- ofereix alumnes amb millors resultats (però moltes llars hispàniques no arriben a tenir... 10 llibres!). F. de Vicente, president de l´Associació de catedràtics, amb experiència com a director d´Institut i home de guix a les aules, declarava fa poc que el model pedagògic de la LOGSE ha fracassat estrepitosament, però que malauradament el lobby pedagògic «logseístic» encara dominava el Departament d´Educació i no estava disposat a reconèixer els seus errors.
Això és molt fort! I el cas és que n´assenyalava algunes, de falles: l´escàs rigor en el pas de primària a secundària, la poca exigència (hi ha aprovats amb asterisc que vol dir que el professor responsable de la matèria ha suspès l´alumne però el consell avaluador l´aprova), la càrrega de responsabilitat als centres i professors sense autocrítica de l´Administració, l´èmfasi en la comprensió i no pas en l´aprenentatge, la conversió de centres d´ensenyament en pàrquings de preadolescents difícils? Afegeixin enguany males marors per la supressió de cursos nocturns i per la caiguda de directors amb paracaigudes en certs centres.
Fa temps es creia que sense una aula adequada amb audiovisuals i ordinadors no es podia fer classe. (Alexandre Galí, un dels nostres grans pedagogs, deia que un bon mestre fa classe sota un pi!) Ara, enllà de l´exigència de recursos, s´ha posat de moda parlar de competències. Resulta que els coneixements i capacitats no garanteixen que en determinades situacions l´alumne doni una resposta eficient. És un concepte que ve de la lingüística i de l´empresa. Vaig sentir no fa gaire una xerrada d´un expert sobre el tema. Però l´expert reconeixia que no hi pot haver competències sense coneixements. (I som on érem!) Segons ell, cal ensenyar d´una altra manera, enllà de la classe magistral. (No hi ha cap alumne que aguanti classes magistrals de fa molt anys! Gairebé, fer-ne alguna, els resultaria una novetat!). Fem lleis com cal, oferim recursos, però sense professors vocacionalment preparats, sense exigència com a complementària de l´acolliment, sense respecte com a contrafort de la disciplina, sense cultura de l´esforç, sense assumpció de les pròpies responsabilitats, sense informació veraç dels nivells educatius assolits... tornarem a parlar de fracàs escolar el curs vinent. Com diu un meu amic de pissarra i guix, les coses encara poden empitjorar! Temps al temps.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada