Lluís Busquets i Grabulosa

Tinc un amic biòleg que, en donar-se canvis de govern, el que mira no són els alts càrrecs (consellers i directors generals) sinó els intermedis: responsables d’oficines, directorets, portaveus... Li interessen els incidents petits, els detalls perquè les anècdotes ínfimes li permeten bastir categories universals. Ara que s’han albirat llops al Moianès i s’han escapat llobes del zoo barceloní, em vol explicar un cas com un cabàs. I com que és apassionat, em diu que del cas n’extraurà una novel·la, per demostrar que la realitat supera la ficció.

L’afer és aquest: dos germans, el passat 25-IV-2010, entre 10 i 11 de la nit, circulant amb el seu cotxe per a la B-10 en direcció al Besòs, no lluny del Zoo barceloní, van topar amb un cos en moviment, que en la foscor no van esbrinar si era un estruç o un paó reial: només van veure un núvol de plomes pel retrovisor. Es van aturar a la zona de seguretat d’abans del peatge de la sortida de Mollet en direcció a Girona i es van adonar que entre els molts desperfectes del vehicle, aquest perdia líquid de refrigeració, per la qual cosa van haver de demanar l’auxili del RACC. Van ser atesos per agents de la Policia de Catalunya i tots plegats van arribar a la conclusió que deurien haver xocat amb un paó reial escapat del zoo. Les instruccions rebudes van ser esperar la grua del RACC i l’endemà posar-se amb contacte amb el zoo per tramitar l’oportuna reclamació de danys; no tindrien cap problema perquè els animals del Zoo estaven assegurats. “Doncs, bé —em diu el meu interlocutor— un any després dels fets encara no han estat indemnitzats!”.

El món és un mocador! Resulta que els dos germans són amics meus, físics ambdós, l’un professor universitari i l’altre investigador de primera qualitat (amb tesi doctoral feta a l’Institut Max-Planck d’Alemanya). M’havien explicat el cas fa temps i sabia que no s’havien pas aturat davant dels obstacles que en cassos com aquest sol posar l’administració. Havien sol·licitat informe de la Guàrdia Urbana per confirmar que l’animal era del Zoo, havien fet instàncies al Batlle de la Ciutat demanant l’abonament de l’import peritat per arranjar el vehicle, havien sol·licitat els enregistraments de les converses entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la de Comandament de la Policia de Catalunya i què sé jo què més... De tot només n’havien obtingut respostes ambigües. Van acabar aconseguint que regidors de CiU entressin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona —una oral i dues escrites— demanant pels mecanismes de control per evitar fugides d’animals del zoo, si es tenia constància d’alguna pèrdua o de la participació d’algun animal fugit en algun accident de trànsit i quina destinació s’havia donat al cos de l’animal...

Conec el cas, sí, però de moment, deixo que me l’expliqui el biòleg-novel·lista. Resulta que amb motiu de l’escapada de les llobes, el diari “Ara” ha parlat del cas dels dos germans, titulant que un paó escapat del Zoo havia provocat un accident de trànsit “segons consta a l’acta que va aixecar al seu dia la Guàrdia Urbana” i a la qual ha tingut accés el diari. El meu interlocutor me la mostra. La informació és del passat 31 de març. “Saps una cosa?” L’home entona amb veu greu i posa un cert enjòlit al que m’explica. “Resulta que el cos mort de l’animal s’ha esfumat, però els dos xicots accidentats en van poder fotografiar les plomes en un abocador del barri de La Catalana a la riba del Besòs dins el terme municipal de Barcelona. Eren plomes de paó reial. No s’entén que des de la Sala Conjunta de Comandament Guàrdia Urbana-Policia de Catalunya no s’ordenés al Servei de Manteniment de les Rondes que portés les despulles de l’animal a les instal·lacions del Zoo, i encara s’entén menys si tenim en compte que avui dia aquests animals van anellats o porten microxips, cosa que hagués donat pistes per esbrinar les raons del seu comportament.” Poso cara de pòquer perquè no se’m noti que conec el cas fent veure que no hi entenc un borrall. “Els dos nois van aconseguir que regidors de CiU portessin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona, però, ara que la truita ha canviat —vol dir que ha arribat CiU a la Generalitat—, els de CiU no estan per brots.” Em dóna noms del responsable de l’Oficina d’Informació i Tràmits, dels senyors intendents de la Guàrdia Urbana, del Director i Cap del Parc Zoològic, dels regidors que van fer les interpel·lacions... i l’home s’enfila gairebé com si ja escrivís la novel·la per confiar-me —i ara torna a baixar la veu com si em confessés un secret— que el Zoo necessita lloc, espai, que això de l’escapada de les llobes ha estat un parany posat per uns a d’altres, que el grup animalista “Libera!” té sospites que el Zoo es desfà d’animals per la via ràpida, arribant a practicar –motoserra en mà– l’eutanàsia a elefants que han ingerit joguines, perquè necessita lloc per a més llops, óssos formiguers i capsigranys... Acaba assegurant que és gravíssim fer desaparèixer el cos d’un animal mort. Encara em faig el pagès i resisteixo: “Per què?”

Em treu una pàgina del diari “El País” del 14-XII-2010 que parla de la vella lloba del zoològic. “Llegeix el darrer paràgraf”, em commina. Ho faig: “La llei de conservació de la fauna silvestre en els zoològics estipula que sacrificar un animal de forma intencionada en un zoo o eliminar-ne les restes sense causa justificada comporta multes que poden oscil·lar entre els 60.000 i els 300.000 euros i el tancament temporal o definitiu de les instal·lacions”.

Ja no puc aguantar més: “Ara entenc per què els dos nois accidentats, per molt que s’hagin mogut, no n’hagin tret cap estella. Ja no es tracta d’indemnitzar els desperfectes d’un accident, sinó d’una cosa molt més greu. Els faran restar a l’escapça de tot, pobres!” Ho dec dir amb sentiment o amb convicció, perquè se’m regira: “Que els coneixes? “Sí...” “Ho podies haver dit abans!” “Et veia tan engrescat...” Nosap si engegar-me la cavalleria: inesperadament, canvia el to del seu flèbil enuig. “Em podràs donar l’adreça, un telèfon, un mail...?” “La novel·la ja la tens, home. No volies passar de l’anècdota a la categoria?” “Sí, però em podran donar més detalls, no?” “Segur. Són d’aquells que, si tenen la raó al seu costat, no es cansen mai...” Dels que saben que moltes gotes fan un ciri?” Faig que sí. “Millor: Els ajudaré a moure el que calgui perquè almenys cobrin els desperfectes del cotxe.” “Això, si hi hagués justícia, ja ho haurien d’haver fet. Si no recordo malament han demanat dues o tres vegades un CD-Rom o suport equivalent de les converses mantingudes quan l’accident entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la dels Mossos d’Esquadra i entre aquella i els agents o Servei de Manteniment de Rondes que van haver d’intervenir en la retirada del cadàver del paó reial...” “Veus com la realitat supera la ficció?” Té raó. Espero almenys que, si fa la novel·la amb noms i cognoms, no li diguin quimèric! (2-V-2011)

El passat dimarts 29, com a preàmbul de la consulta sobre la independència d’ahir va fer vuit dies, a l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, ple de gom a gom, així com algunes aules que es van haver d’adaptar per poder-la seguir-la amb vídeo, Pujol va fer-hi una conferència que, segons va dir, es pensava que no hauria de fer mai. Hi proclamaria sense embuts que, si Espanya anava prement Catalunya fins a reduir-nos a una simple romanalla del passat, no ens deixava altra opció que la independència. I va començar posant-se el públic a la butxaca: “Jo que sempre he aturat els qui volien la independència, m’he quedat sense raons ni arguments per seguir frenant-los” i esmentà les plaques tectòniques que de vegades es mouen amb paroxismes inesperats. Es demanava si durant els seus trenta anys de govern no havia estat fent el préssec de tant deixar-se ensarronar. I això, a la seva edat, deia, era greu. (Alguns del seu entorn íntim diuen que ho viu com un fracàs. Per això la darrera proclama seva ja havia fet butllofes: “Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec”.)

Per arribar on volia, l’home es carregà de raons. L’any 1978, en plena discussió constitucional, la seva conferència al Siglo XXI es titulà: “Los desequilibrios territoriales en España”. Els coneixia de jove, els desequilibris. Allò de “Los santos inocentes” del Delibes o dels “Campos de Níjar” d’en Goytisolo, els havia vist en diversos viatges amb els seus propis ulls. Per això, explicà, en la seva època de Banca Catalana i del BIC, va fer actuacions fora de Catalunya, com a Zafra (Extremadura) o a Andalusia, ajudant a editar la seva Enciclopedia. Delejava ja aleshores una Espanya més equilibrada pel bé del nostre propi país. Al final del franquisme estava convençut que un Estat espanyol fort i democràtic no tindria por de deixar consolidar la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya, amb un gruix de competències, un finançament adequat i una contribució lleial d’ambdues parts. De fet, va exposar un memorial de greuges:
a) Quan el juliol de 1977 el govern d’UCD minoritari no tenia majoria i havia començat l’“acoso y derribo” socialista, CDC donà suport a la política econòmica de Fuentes Quintana sumant amb els seus diputats la majoria justa per arribar als Pactes de la Moncloa, sense demanar res a canvi (i potser aquest va ser l’error, afegeixo jo).

b) Quant el 23-F, per dignitat democràtica, CiU canvià el vot contrari a la investidura de Calvo Sotelo per un de favorable per reforçar la democràcia, no van ser correspostos ni pels polítics (PSOE i UCD pactaren la LOAPA) ni per la casa reial (el Rei es reuní el 24-F amb tots els partits menys CiU i PNB).

c) Quan el 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta, demanà la col·laboració parlamentària de CiU, que els l’oferí negociant contrapartides (primer canvi en el sistema de finançament, mossos, etc.) i exigint de Solbes el canvi d’una economia financera dita del pelotazo a una economia productiva, que va donar bons resultats; i van ser lleials, tot i la duresa de la legislatura (casos de corrupció de Rubio, Corcuera, Roldán... i GAL) i les manifestacions i pressions contra González, contra CiU i contra Pujol mateix. Tot plegat es traduí en el fet que González aconseguís d’Europa els fons de cohesió que acabarien beneficiant Espanya.

d) El 1996, amb la majoria relativa del PP, també hi pactaren lleialment amb contrapartides autonòmiques, fent possible la continuïtat de Rato amb la política autonòmica anterior i aconseguint acomplir els criteris de Maastrich per poder ingressar en la Unió Econòmica i Monetària Europea el 1999, cosa que semblava impossible el 1996.

e) Fent una miscel·lània, Pujol admeté no haver-la encertat amb l’ingrés a la NATO, però explicà que CiU ha estat sempre lleial en la lluita antiterrorista, que en defensar el fet diferencial català contra el “cafè per a tots” els garantien que aquesta diferència cabia dins la Constitució; que ningú no s’explica que Catalunya hagi de pagar el 9% del PIB en concepte de solidaritat, amb l’espoli que això significa, quan els länder alemanys denominats “Geldgeber” (‘donadors de diners’) no superen el 4%; que mai no ha volgut entrar en el clima caïnita espanyol i que l’escandalitza la falta d’ètica quan alguns alts dirigents li diuen que la solidaritat “sólo hay que aplicarla con los bienes ajenos” (és a dir, “allò meu és meu i allò que és teu ho haurem de repartir”) fins al punt que ressenyà una frase que li havien dit: “El sistema de financiación es muy injusto para ustedes, pero a nosotros nos va bien y punto”.

f) Quan Espanya estava ran del precipici el 2010 (a punt de ser intervinguda com Grècia) i Zapatero estava entestat que estàvem rebé, atès que hi havia en joc la fortalesa de l’euro, va venir a Espanya una delegació europea (Pöttering, president del Parlament europeu; Oettinger, comissari a Brusel·les; Koch, president del länd de Hessen; Wulff, aviat president de la República Federal, etc.) per convèncer Zapatero o els líders del PP. Tot debades. Aleshores van visitar Mas i també Pujol. “No cal que s’escarrassin a convèncer-nos. Sabem quin és l’interès general espanyol i europeu”. Vist que Merkel, Obama i el primer ministre xinès i tot van comminar Zapatero a prendre les decisions que feia temps havia d’haver pres, CiU i només CiU va salvar la proposta del govern i al cap de tres dies la ministra Salgado va poder anar a la reunió de ministres de Brusel·les amb els deures embastats. Altrament, la crisi hauria estat de conseqüències imprevisibles.

Davant d’aquesta llista de lleialtats institucionals, Espanya va respondre contra l’Estatut de Catalunya amb una sentència “demolidora” (el mot és seu), en tres punts: el de les competències (cueja la filosofia de la LOAPA), el del finançament i el de les qüestions identitàries. La sentència va ser celebrada pel PP, pels mass-media no catalans (va qualificar de “penós” l’article de Chacón-González) i per Zapatero: “Misión cumplida”, se li va escapar de dir. Aquella somniada Espanya plural, oberta a la personalitat diferent i puixant de les seves comunitats, de fet, sen’havia començat d’anar en orris entorn del 2000, amb la majoria del PP i el “Manifest de Santillana” del PSOE. Per això, a la seva conferència al Col·legi d’Advocats de Madrid va dir que “ens trobàvem en un canvi de rasant”. Res a fer. La residualització de la personalitat catalana s’havia posat en marxa. I, d’aquí, el seu punt d’arribada: malgrat les dificultats de la independència de Catalunya, tant vistes des d’Espanya com des d’Europa, atès que “no devem res a Espanya, més aviat ens deuen”, no li resten arguments contra els independentistes que creixen cada dia.

S’ha tornat Pujol independentista, podem demanar-nos? No. Com Mas, espera un miracle de les pròximes eleccions (minoria del qui guanyi per fer possible un nou pacte fiscal). I es guarda el roc a la faixa que Catalunya pugui esdevenir el Quebec d’Espanya (un poble francòfon amb gran consciència històrica que ha estat reconegut com a nació en el marc canadenc, amb garanties polítiques, jurídiques i econòmiques per a la seva identitat i desenvolupament).

Des de Solidaritat, es freguen les mans. Pujol ha passat de “Fer país” a “Fer Estat”, escriuen. Benvingut al club, li diuen? Tampoc. “La no-aplicació d’una política independentista només pot entendre’s en raó a tres supòsits: la irresponsabilitat política; la voluntat d'embolicar la troca; o la traïció, pura i dura, a allò que demanava el poble a la gran manifestació del passat juliol”. I ara tenim els resultats de la consulta. Uf! I els mitjans de Madrid van posant sordina a tot! (18-IV-2011)

CiU i PNV, el passat mes de febrer, van fer passar una esmena d’última hora a la llei d’economia sostenible en el seu pas pel Senat, gràcies a la qual es feia desaparèixer el límit de 40 anys de vida de les centrals nuclears que generen electricitat (i residus que no sabem on emmagatzemar ni per quan temps caldrà fer-ho a la pell de brau). Un límit que la majoria d’experts posa en els 35/40 anys. Era un moment en què, a causa de la crisi, a Europa hi havia hagut clamors de la nucleocràcia (la tecnoburocràcia nuclear, com la denomina Pep Puig, professor d’Energia de la UAB) que sap com maneflejar campanyes mediàtiques. Es tractava de deixar que l’energia nuclear jugués un paper rellevant més enllà del 2020, encara que les centrals haguessin complert els 40 anys de vida (de les 8 d’hispàniques, Garoña hi hauria arribat el 2013. Almaraz l’any 2021 i així les altres sis, tres de les quals, catalanes:Vandellós I, Ascó I i Ascó II). El debat de la jubilació de centrals estava obert, encara que no hagués passat res al Japó, ni terratrèmol ni tsunami ni deflagració dels reactors de Fukushima Daiichi.

Abans, uns números. Al món, a banda dels 50 en construcció i dels 95 en estudi després del pacte de cooperació nuclear entre EUA i Rússia, hi ha 437 reactors nuclears operatius, dels quals 143 a la Unió Europea (a França, 58; al Regne Unit, 19; a Alemanya, 17...) i 104 a EUA. Atès que en els pròxims 25 anys se n’haurien de jubilar i substituir uns 300, és a dir, una mitjana d’un reactor al mes, quan es triga uns deu anys a llicenciar-ne i construir-ne un de nou. La cosa, doncs, sembla impossible, i per això les campanyes d’allargar-ne la vida útil començant per EUA.

Tan necessària resulta l’energia nuclear? Doncs, no. Malgrat la dificultat d’obtenir dades verídiques (aquests dies s’han publicat en diferents mitjans dades que no lliguen), a l’Estat espanyol només entorn del 20% de l’electricitat que es consumeix prové de les seves 8 centrals nuclears, un 19%, si fem cas de les dades aportades per la REE el febrer del 2010. I la resta? Cicle combinat, 22/23%; cogeneració i altres, 11/12%; hidràulica, 11/14%; eòlica 16/18%; solar, 2%... A Catalunya, les xifres varien: depenem d’energia nuclear en un 53,3%, del cicle combinat en un 18,7%, de la cogeneració en un 9,2%... En altres paraules, mentre l’Estat frega el 35% d’energies renovables, nosaltres no arribem al 18%. Aleshores, no seria millor invertir en energies netes, especialment solar i eòlica, ja que estem molt per sota de la mitjana hispànica? Sí, però les nuclears deixen més benefici.

Ho explicava el Dr. Puig a “El Periódico” el passat 28-II: el preu de mercat diari de generació es fixa en funció del preu ofert pels darrers oferents, que actualment solen ser les centrals de cicle combinat que cremen gas fòssil. El passat 18-II el mercat fixà un preu mig de 43,72 euros/MWh (és a dir, 4,372 cèntims d’euro per cada kWh). Aquell mateix dia, segons REE, les nuclears van generar162.141 MWh. Atès que avui, donat que gaudeix de tots els favors atorgats en el passat i que les centrals ja estan molt amortitzades, el cost de generació nuclear és de 18 euros/MWh (1,8 cèntims d’euro/kWh), això és, força més baix que el preu mig fixat, resulta que els propietaris de les nuclears reben una remuneració molt superior al seu cost de generació. Si compten la diferència de preu de cost i de preu fixat en un dia els cau un benefici de més de 7 milions d’euros. Multipliquin pels dies de l’any i restin uns 1000 milions d’euros de costos de generació i es trobaran amb milers de milions d’euros de benefici. Vet aquí la raó per augmentar la vida dels reactors hispànics (encara que l’envelliment incrementi la probabilitat de fallada). Ara, però, ha arribat la catàstrofe de Fukushima i els polítics no voldrien haver aprovat el que van aprovar i les gran empreses propietàries de les centrals han deixat de fregar-se les mans i bavejar veient el negoci a tocar. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) haurà de dir i, sobretot, fer alguna cosa. Segons els efectes al Japó, Europa pot posar una llosa damunt de l’energia nuclear. La gent ja ha après que els reactors poden ser d’aigua en ebullició i d’aigua a pressió i que, siguin com siguin, no poden deixar de refrigerar-se encara que s‘aturin automàticament com va esdevenir-se al Japó (però el tsunami va inutilitzar els generadors dièsel d’emergència per a la refrigeració). La gent sap que per evitar la ruptura del vas del reactor va caldre expulsar gasos radioactius (i per això les deflagracions del xoc entre hidrogen i oxigen que destruïren cobertes protectores) i, malgrat els esforços per injectar-hi aigua de mar o tirar-n’hi des d’helicòpters, encara no sabem si hi va haver o es va evitar a l’últim moment la fosa dels elements combustibles.

Trigarem a saber tots els efectes —sobre persones, animals, cultius, terres...— com s’esdevingué amb d’altres catàstrofes com les d’Ottava (1952), Mayak a l’URSS (1957), Three Miles Island o Harrisburg als EUA (1979), Txernòbil a Ucraïna (1986), Goiana, al Brasil (1987), Vandellós 1 (1989), Tomsk, Rússia (1983), Khushab, Pakistan, i Vandellós (2008)... I les no comptabilitzades, com la corrosió de canonades a Vandellós II el 2004, per no parlar d’altres fugues i incendis en les centrals catalanes...

Però la ciutadania té al cap que, fet i fet, s’esdevé un accident greu cada lustre. Fins i tot ens hem après la unitat de mesura de la radiació, el sievert (símbol, Sv), unitat d’equivalència d’una dosi de radiació, del sistema internacional, igual a un joule per quilogram. I que mil milisieverts (1000mSv) equivalen a un sievert. Si segons Rubert Internacional, el 15 de març a ¾ menys cinc de deu UTC, la taxa més alta de dosis mesurades en les immediacions dels reactors de Fukushima, va ser de 400.000 microSv/h (400miliSv/h), quan, segons la legislació espanyola el límit anual de dosis permeses a un treballador d’un centre hospitalari o d’una central nuclear és de 20.000microSv (20mSv)... no és difícil fer càlculs.

En el fons, els ciutadans sabem que cal donar gràcies als treballadors i bombers que, jugant-se la vida, van arribar a refrigerar els reactors de Fukushima (no descartin una pel·lícula del drama) i a evitar una catàstrofe pitjor. Però sabem que aquest punt d’inflexió ha de suposar una seriosa reflexió per a tot el parc nuclear mundial i per a la distribució energètica. Si es diu que a Catalunya l’escassa capacitat de les xarxes d’interconnexió bloqueja les renovables, potser serà hora de fer un pla energètic coherent. No es va posar en marxa el 2006 el Centre de Control de les Energies Renovables per optimitzar la gestió de l’electricitat? No havia de complementar el Centre de Control Elèctric (CECOEL) de la Xarxa Elèctrica d’Espanya (REE), des d’on es gestionen teòricament entrades i xarxes de transport elèctric mitjançant diverses línies? No s’havien de canviar per un model electrònic els comptadors? El pitjor que ens pot passar és que s’argumenti, com ja s’intenta des de la nucleocràcia davant de la batalla perduda, que l’accident del Japó, per catastròfic que hagi resultat, acabà controlat. Hem d’evitar el ressorgiment d’una indústria com la nuclear que es resisteix a rendir-se malgrat l’evidència de la seva perillositat consubstancial. (4-IV-2011)

Aquests dies s’ha parlat de la hipòcrita tebior de la Unió Europea enfront del capteniment del líder libi Muammar al-Gaddafi. Catherine Ashton, a finals de mes passat, quan ja se sabia que les multituds de manifestants havien estat atacades amb avions, es va limitar a condemnar els morts i la violència contra els manifestants de Trípoli. Ull viu, però. Líbia, amb 6 milions d’habitants, novè país productor de petroli dins l’OPEP, és el tercer proveïdor de fonts d’energia de la UE, i com que el petroli es paga amb dòlars, a més de pujar el preu, l’euro baixa. No es podien pas posar sancions econòmiques a Gaddafi com havia amenaçat de fer EUA. Altrament, a l’excèntric líder li agrada amenaçar amb onades d’immigrants i el fantasma de les pasteres cap al sud d’Itàlia. Berlusconi, doncs, no piulava.

L’efecte dòmino preocupa, és clar. Tunísia, Egipte, Líbia... Poden seguir Bahrein, Sudan, Marroc, Síria... Entenguem-nos: aquests règims moderats, corruptes i occidentalitzats, que han perseguit l’islamisme radical, ja ens anaven bé, als països rics occidentals. No siguem hipòcrites. O és que la ciutadania europea té consciència que si al sud alcen el cap (drets laborals, salaris com cal, llibertats duaneres, etc.) s’ha acabat tenir la repartidora al nostre bàndol? Bé caldrà renunciar a la part que fins ara n’hem sostret... Ens agradi o no, ja ens ho podem anar posant al cap. Hi perdrem, segur. Un exemple. Si d’aquí deu anys, posem per cas, a Tunísia hi ha l’estabilitat d’un règim democràtic, el nostre sector turístic ja pot començar a tremolar: allà hi ha millors infraestructures, menys massificació i els preus seran millors.

El problema és que les revoltes i les revolucions no se sap mai com acaben. Atrament, el que nosaltres valorem d’una manera, allà no es fa pas igualment. Malgrat les incursions de la Mossad, la CIA o la KGB, que segur que hi actuen ara mateix, l’islamisme —integrista o no—, sorgeix —i sedueix a móns diferents, des del popular i senzill a l’universitari culte— perquè el nostre món occidental tampoc no els acaba de fer el pes. Fins a quin punt voldran fer casar el poder civil i la llei religiosa? Fins al fonamentalisme teocràtic o cercant una tercera via, que tingui en compte, per exemple, les seves plausibles xarxes de caritat? Ni ho sabem ni ho podem saber. Quan el 1928, Hassan al-Banna fundava a Egipte els Germans musulmans tenia més d’organització caritativa que no pas de moviment polític com és avui, amb tota una història de lluites i clandestinitats, fins que a les eleccions del 2005 —no legals, però tolerats— van obtenir el 20% d’escons en les “seves” eleccions. Avui estan escampats arreu i actuen de maneres molt diferents: amb líder exiliat a Síria, il·legals a Líbia, sota el Partit del Renaixement a Tunísia, en coalició per sostenir el president Bouteflika a Algèria, participant entre els sunnites en el procés polític d’Iraq, donant suport al govern a Bahrein, participant amb 8 escons al parlament de Kuwait, moderats a Aràbia Saudí, amb una minoria parlamentària al Kurdistan...

Això és ben cert, però també ho és que Àhmed Yassin els portà a Palestina el 1987 (sobretot a la Franja de Gaza i Cisjordània) i es convertiren en Hamàs (acrònim de Hàrakat al-Muqàwama al-Islamiyya, literalment «Moviment de la Resistència Islàmica» i alhora paraula àrab que significa «zel, canvi, reforma», organització armada considerada terrorista per molts governs, que crida a l’anorreament d’Israel. Però és que a Palestina s’hi juguen moltes cartes del món àrab. Per exemple, la Jihad islàmica, grup armat també procedent de l’egipci dels Germans i que hi ha actuat on ha convingut. Quan el 1958/9 a Kuwait es fundà Fatah (acrònim revers del nom àrab Harakat al-Tahrir al-Watani al-Filastini, literalment: «Moviment d'Alliberament Nacional Palestí») i emergí Iàsser Arafat com a líder, ningú hauria dit que es convertiria en la força dominant de la política palestina després de la Guerra dels sis dies (1967), fins al punt que el 1968 s’integraria en l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), fundada el 1964 amb l’objectiu de la destrucció de l’Estat d’Israel, i l’any següent, el 1969, Arafat passà a presidir-la. Malgrat trbar-se desbordat dins de l’OAP, especialment pel Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), que no volia negociacions amb Israel, i una escissió d’aquest de caire maoista, el Front Democràtic per l’Aliberament de Palestina (FDAP) Arafat establí converses per a la pau (Madrid i Oslo, 1993) fins al punt de reconèixer l’estat israelià en carta a Isaac Rabin, i reeixí a ocupar llocs rellevants l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) nascuda el 1994. L’assassinat de Rabin i la política d’aleshores abocaren Arafat a un arrest domiciliari (2001) i, tot i que el 1996 havia estat elegit president de l’ANP, la seva mort (2004) i substitució per Mahmud Abbas van engegar en orris arribar al port de la pau. Abbas emergí poc abans, sobretot quan Israel i els EUA ja desconfiaven d’Arafat —no oblidéssim que l’OAP havia donat suport a Iraq durant la Guerra del golf (1991)—, i s’afanyà a signar un acord de pau amb Israel el 2003 en nom de l’OAP. Va ser escollit president de l’ANP en les eleccions del 2005, però Abbas i el seu pragmatisme polític van entrar en conflicte amb grups militants palestins, sobretot amb la Jihad islàmica i amb Hamàs, que tenien un enfocament més dur. Tanmateix, el 2006 s’esdevingueren dos fets cabdals: la crisi d’Ahnat Saadat (el líder del FPAP, presoner a Jericó, és segrestat per Israel) i la victòria de Hamàs a les eleccions legislatives —males llengües deien que ajudats per Israel, que veien una oportunitat per debilitar l’OAP—, malgrat denúncies de comportaments terroristes per l’Human Rights Waaatch i per Amnistia Internacional. En efecte, els tres primers partits van obtenir aquests resultats: Hamàs, 42,9% dels vots ; Fatah, 39,8% ; FPAP, 4,1%...

Aquí ens enxarxàvem en debats bizantins: es podia lliurar una democràcia a un partit antidemocràtic? El novembre del 2006 Mahmud Abbas del Fatah anunciava que havia arribat a un acord amb Ismael Haniye, de Hamàs, perquè presidís un govern d’unitat nacional. Però Israel no en tenia prou amb els murs i bombardejà les seus de Hamàs a Gaza. Abbas, escollit President de l’Estat palestí pel Consell central de l’OAP el 2008, allargà la presidència de l’ANP que havia d’acabar gener del 2009, cosa que Hamàs valorà com a il·legítima. Quan Abbas va destituir el govern, Hamàs, que dins del territori havia adoptat el nom de Moviment islàmic, va prendre el control de Gaza. Per això els israelians s’hi acarnissaren amb “atacs selectius” com el que hi va perdre la vida Abdelaziz Rantisi. Avui el moviment islàmic està dividit en dues faccions, la que boicoteja eleccions i la representada al Parlament. Hem vist com, a la pràctica, a Cisjordània governa Abbas (Fatah) reconegut per Occident; a Gaza, un líder de Hamàs, sense cap vist i plau israelià i, per això, canviant: Hanyie, Said al Siam o Al Zahar).

L’escaquer palestí encara rau en taules. Com el del Magrib. Caldrà estar molt atents als nous governs de Tunísia, Egipte... i allí on les revulsions arribin a enderrocar els governs, que, d’alguna manera, els països rics i democràtics aguantàvem mirant a un altre costat malgrat la ferum de corrupció general i les cleptomanies familiars.

He parlat d’una tercera via. Podria ser. Classes mitjanes emprenedores, joves formats, xarxes comunicatives, ganes d’elegir els propis representants polítics, tecnologia a l’abast, un liberalisme que no porti a cap capitalisme salvatge. Podria ser i podria sortir-ne una cosa nova.... Podrien sortir democràcies islàmiques sense ser islamistes (amb xarxes d’ajut, madrasses crítiques, Alcorans revisats com fan els nostres exegetes bíblics...). Sense fonamentalismes. Amb pluralismes de tota mena. Si no surten així... només hauran canviat de noms els dictadors. (21-03-2011)

Ja ho sabem. El que publiquem els diaris no sempre és el més interessant del que passa al món ni sabem adonar-nos prou dels signes del temps que porten el dispositiu d’un canvi de futur. I la crisi ens empeny a mirar-nos el melic. Que si Piqué i Shakira, que si batalla interna al PSC-PSOE, que si retallades del govern de la Generalitat... Ens publiquen que el dèficit comercial hispànic va tancar el 2010 en 52.283 milions € (4,2% d’augment per culpa de l’increment del preus de l’energia) o que grans empreses i entitats de la pell de brau van crear el passat 21-II el Consell Empresarial per a la Competitivitat (el CEC, una mena de G-17 salvant les distàncies), avaluable justament perquè algunes de les que hi podrien ser no hi són i les que hi ha en el nou lobi dirigit per Fernando Casado —exdirector de l’Institut d’Empresa Familiar (IEF) i expresident de Catalunya Caixa— són aquestes: a més de l’IEF), Telefònica, El Corte Inglés, Grup Barceló, Santander, BBVA, Repsol, Acciona, Inditex, Mapfre, ACS, Ferrovial, Havas Media Group, Mercadona, Iberdrola, Mango, la Caixa i Grup Planeta.

Aquesta és l’epidermis. Però el món, així, no canvia. Com en els grans partits de futbol, hi ha qui s’ha de carregar l’equip a l’espatlla i això passa cada diumenge als camps de segona i tercera i als camps dels juvenils. Només que sense els focus de la TV. Quan un d’aquests juvenils arriba al primer equip, aparteu les criatures!, quina pedrera, la nostra! (La mateixa que tenim cada diumenge als estadis on els juvenils es deixen la pell.)

El Fòrum Social Mundial celebrat de Dakar el passat 6-11 de febrer (ja fa deu anys d’ençà del FSM de Porto Alegre) és un d’aquests camps on els focus de la TV ni s’hi acosten. Hi ha diaris i mitjans audiovisuals que no n’han ni parlat. És igual que els assistents doblessin les previsions dels organitzadors, amb més de 75.000 delegats i delegades de 132 Estats, sense comptar les moltes nacions sense estat que hi participaren (i els catalans no van ser pocs!) Hi va haver 1.300 organitzacions, més de 1200 activitats, 38 assemblees temàtiques, dotzenes de mobilitzacions a favor de causes diferents (a favor de la lliure circulació de persones o de la pesca sostenible o contra el deute o els transgènics), i una presència hegemònica de la dona africana. Tot això no ho han publicat els diaris, però entre la pols del campus de la universitat de Cheikh Anta Diop i les carpes amb tendals que s’hi van haver de muntar (el president del Senegal, Abdoulaye Wade, en no deixar-li inaugurar l’esdeveniment —cosa que prohibeixen els estatuts— canvià el rector del la universitat pocs dies abans de l’inici i el que havien de ser facilitats organitzatives van ser entrebancs), hi circulaven amb ànims d’orientar-se persones respectables que treballen per canviar el món: Samir Amin, Mayor Zaragoza, Bernard Cassen... No ho deien els nostres mitjans, el mes passat, tot això, però, malgrat les debileses organitzatives, metodològiques i fins i tot operatives, el FSM segueix essent —amb gran diferència— el major i més esperançador espai de trobada dels moviments socials mundials. És igual que el president del Senegal, el dia 7, aprofitant un acte de l’expresident brasiler Lula de la Silva, proclamés que ell estava d’acord a reduir la pobresa i la fam del món , però no com feien els reunits allà, sinó des de la fe en els mercats; Lula deixà anar ben clar que el Consens de Washington (llistat de polítiques econòmiques considerades, durant els anys 90, com el millor programa per al creixement dels estats llatinoamericans) havia fracassat i que el G-20 no tenia “ni la més mínima sensibilitat amb la fam i la pobresa del món”.

El FSM, és clar, va tenir molt davant dels ulls els aixecaments del Magrib: començava amb la caiguda de Ben Alí a Tunísia i acabava amb la renúncia de Mubàrak a Egipte: el seu lema, “un altre món és possible”, es palpava; qui ho deia, que el món no pot canviar? Allí es palesava el canvi! Les qüestions ecològiques (amb lluites contra els agrocombustibles, els transgènics, la pèrdua de biodiversitat, la geoenginyeria...) van crear consensos i es van tenir molt en compte la COPT17 (Conferència de les Parts del Conveni de l’ONU sobre el Canvi climàtic) que ha de tenir lloc a Durban (Sud-àfrica) el proper novembre i Rio+20, a celebrar el juny del 2012, dues dècades després de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. Davant dels fracassos de Copenhague i Cancun hi va haver una certa alienació amb els acords contra el Canvi Climàtic de Cochabamba (abril 2010). Si la propera trobada del FSM es fes a Europa, com es va remorejar, des d’aquí els mitjans passarien tan olímpicament com van passar el mes passat?

A més dels catalans que treballaren al FSM de Dakar, val a dir que n’hi va haver molts (més d’una cinquantena!) que participaren també al “Fòrum de Teologia i Alliberament” (FTiA), la primera trobada del qual, a Catalunya, va tenir lloc l’any passat a Barcelona. Trobar-se amb realitats eclesials tan diferents com les europees, les llatinoamericanes, les africanes (tan conservadores, ai las!) o les de Nova Zelanda va suposar un enriquiment singular. Es constatà la manca d’un llenguatge comú per parlar de Déu (des d’Àfrica es demana un Déu passat per la cultura africana i no per la nostra!) i d’una epistemologia orientadora perquè, parlar de conceptes com “salvació” o “víctimes” és molt diferent fer-ho aquí que allà. Malgrat la manca de diàleg interreligiós amb islamistes, hi va haver la voluntat de fer xarxa i de construir un discurs eclesial per a l’actual situació de crisi, vist que la jerarquia no en fa cap.

No debades, amb les vistes posades al “II Fòrum català de TiA” del 2012, s’està preparant una trobada interconfessional per al proper dia 11 sota el títol “Oberts a la transcendència per un altre món possible. Trobada i pregària del Fòrum català de TiA. Cap al Fòrum 2012!” Allà es repartirà en un fulletó l’experiència.

Tant de bo el nou oxigen respirat al Senegal, la nova saba d’optimisme per possibilitar un altre món, incideixi de veritat en la renovació d’unes creences d’un Déu que vol que tots els humans ens agermanem entre nosaltres i amb la natura fins a construir una terra nova. (7-03-2011)

El mot ecologia prové del mot grec “oikós” (‘casa’, ‘llar’); per tant, identificaria el nostre planeta com la llar de tots els éssers vivents i de tot l’existent. Podríem definir l’ecologia com la ciència i l’art de les relacions i dels éssers relacionats, perquè la casa-llar-hàbitat està constituïda per éssers vius, matèria, energia, partícules, ones i forces en permanent relació.
Els antropòlegs ens asseguren que la singularitat de l’ésser humà és la sociabilitat, la cooperació i la convivencialitat. Però no sabem desenvolupar germanívolament aquesta singularitat. Tanmateix, si amb prou feines ens separa un 2,6% de càrrega genètica amb els simis superiors, no és estrany que hàgim d’entendre la vida com un moment de la història evolutiva de l’univers, quan la matèria, distanciada del seu equilibri original, es complexifica i s’autoorganitza. I la sagrada vida humana no és res més que un capítol de la història d’aquesta vida en l’univers, no pas més ni menys sagrat. Com a humans provenim de la terra, de l’humus (humus [terra fèrtil]>homo). (Adam prové d’adama, ‘terra fèrtil.) Som fonamentalment Terra, que en la seva contínua evolució arriba a un moment en què sent, pensa, estima i venera. Res d’estrany que notables astrofísics i biòlegs sostinguin que la Terra, més enllà d’un sistema ecològic, és també un supraorganisme viu, ja que palesa un equilibri absolut en tots els seus elements físico-químics, com només un ésser viu (i feble) podria palesar-ho. (Per exemple: l’oxigen de la Terra s’ha mantingut en un 21%, estable durant milions d’anys. Si pugés tan sols al 22%, un sol llampec podria cremar-lo tot de cop!)
Massa sovint s’han entès les primeres pàgines de la Bíblia, quan l’home rep el mandat diví de senyorejar la Terra, com si es tractés de dominar-la i sotmetre-la al seu lliure albir. No: El llibre del Gènesi ens demana d’administrar i tenir molta cura d’aquesta herència rebuda. En la teologia de la creació l’home no està per damunt sinó dins i en els límits de la creació. Naturalesa i ésser humà ens trobem tan indissolublement units que tenim un mateix destí comú. El món no ens pertany, justament perquè és anterior a nosaltres i pertany al Creador; per tant, la relació que hi tenim és una relació ètica de responsabilitat. L’antropocentrisme renaixentista és un greu equívoc: els éssers del món no adquireixen el seu significat perquè s’ordenin a la criatura humana com a centre, ans al contrari: l’ésser humà és una baula més de la cadena de la vida ja que tots tenim el mateix codi genètic bàsic: els quatre fonaments fosfatats i els vint aminoàcids. La Terra, més enllà de qualsevol visió antropocèntrica o terraqüiocèntrica, forma part d’un tot que és el cosmos, un univers o un plurivers, com diuen els científics, en contínua expansió i, per això mateix, cada vegada més carregat de consciència fins arribar a la consciència de l’ésser humà i a la vida com a autoorganització cibernètica de la matèria.
La democràcia, per la seva banda, entesa com a ‘força del poble’, és a l’ensems un ideal utòpic i una realitat limitada, sempre en procés de construcció dins dels propis condicionaments historicosocials. Els catalans en tenim experiència, d’aquests condicionaments; ningú no ens ha regalat mai cap de les fites aconseguides. El nostre problema és saber fins on estem disposats ecològicament, malgrat els desajustaments que ens desorganitzen a l’hora d’exercir la nostra ‘força’, a reorganitzar-nos. Des de fa anys que s’incompleixen pactes de finançament, però els nostres polítics , almenys fins ara, han estat incapaços d’exercir cap força com seria una Agència Tributària catalana depenent de la Generalitat. Seria il·legal, em direu. Potser sí: tan il·legal com no complir pactes establerts, però seria ben legítima, perquè les relacions polítiques trobessin el seu encaix, s’harmonitzessin ecològicament ara que des de la metròpoliens parlen d’harmonitzacións.
El pressupost bàsic de la democràcia —“el que interessa a tots ha de ser decidit per tots”—, malgrat no complir-se, s’ha transformat en un ideal, amb les característi-ques de la utopia, propi d’aquelles societats que intenten concretar aquest ideal en les condicions històrico-socials-ecològiques possibles (això és, limitades). Als catalans, no ens ho han pas d’explicar. El problema és que més avui, ho resulta més que mai,de limitada i utòpica, perquè polítics i ciutadans confonem el que sols és oficial amb el que hauria de ser públic o nacional.
M’explico. A tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc —llars, barris, municipis, comarques, etc.—, formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior i apte per a resistir les majors agressions. Fins ací encara no apareixen ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationes (o genoi) de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial, i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble compost de nacions, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”! (És curiós que la unió de dona i home en una llar, provinents ambdós per llei antiincest d’orígens o troncs mútuament allunyats, generi un parentiu estrany, artificial, no gens natural o nacional que precisament pren el nom de “polític”: Parlem de “pare polític” quan ens referim al sogre o de “fill polític” si parlem del gendre.) La política, doncs, és una relació extra i supracomunitària, extra i supra popular. Política i demòtica són dues coses essencialment diferents. Ciutat i poble, també.
Des del temps de la revolució francesa i la Il·lustració, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a la homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions... Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”: tants milions de ciutadans. Ja Grècia es queixava de la massificació: plethýs en comptes de demos. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el populus fins a convertir-lo en plebs. Però, el fenomen ha esdevingut generalitzat en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política, ha destruït el poble, el demos. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional, escola pública, nacionalització de la xarxa de ferrocarrils, televisió pública, sanitat pública, etc. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic; se li oposa l’àmbit privat, format per una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta “democràticament” un a un i per separat en eleccions i referèndums (amb minutatges controlats durant les campanyes electorals) . Mai no es vol permetre una informació no oficial, ans autènticament pública, responsable, sobirana, independent. S’ha escapçat la vida verament democràtica. Alguns individus privats, amos de l’Estat, o de la Generalitat, han fabricat des d’allí un àmbit privat massificat, amb el qual s’han aliat contra la vida del poble, la vida verament pública i democràtica. L’individu s’ha idiotitzat, ha esdevingut malalt crònic d’autisme, ha perdut la seva dimensió comunitària. I si la palesa en una manifestació d’un milió de persones perquè ens retallen el nostre ésser anímic més profund, la política s’encarrega ben aviat de tornar les coses a rega. Les masses del juliol passat ara paguem els plats trencats de financers i polítics que ens han dut a aquesta situació; si fóssim comunitat, exigiríem responsabilitats. Santa innocència! (21-II-2011)

Diuen que al calaix de la Generalitat hi ha diners per pagar funcionaris fins a aquest mes de febrer. El març, funcionaris d’ensenyament, per posar un exemple, es podrien quedar sense sou, si des de la metròpoli no deixessin emprar al conseller Mas-Colell la màquina de fer deute. (I no la hi podrien deixar si han de complir amb la normativa europea, ja que el deute públic català triplica els indicadors europeus!) El President Montilla, en el traspàs de poders a Mas, li hauria dit que s’oblidés dels 4000 milions de deute: s’havien convertit en 6. I ara, segons les auditories, resulta que són 8.000 milions. En l’informe lliurat pel Síndic de greuges al Parlament a finals del mes passat, s’hi diu clarament que la Generalitat del 2007 al 2008 hauria multiplicat per sis el deute (de 538 milions a 3.141!)
Això que no hauria de ser acceptable per als ciutadans (ni el Parlament mereix una explicació dels responsables de l’executiu anterior?) ens ho empassem com digerim els sous d’alts executius de bancs i caixes (malgrat la gent del carrer hàgim de tapar-los els forats) i dels expresidents del govern de l’Estat com González o Aznar, els quals, a més dels 70.000 € de sou vitalici, escortes i secretària, en cobren 200.000 € més per assessorar empreses i, en el cas d’Aznar, resulta que n’hauria cobrat 20.000 € més per a cada un dels tres llibres compromesos amb Planeta i 220.000 $ del magnat de la premsa dretana Rupert Murdoch (accions a part), descomptant el negoci de l’empresa Famaztella (Famíla Aznar-Botella) que el 2009 va declarar 445.417 € en beneficis i 970.000 € d’inversions. Un simple exemple.
Perdonin que aquest articulista hi hagi coses que no acabi de comprendre. No ens havien venut des del tripartit que havien aconseguit el “millor acord de finançament de la història”? I per què Madrid no vol pagar, doncs? I per què el conseller Castells va córrer al Japó a vendre deute que no li va comprar ningú i vam haver d’acabar entomant-lo els mateixos catalans, salvant l’emissió gràcies a interessos i comissions qualificats d’excessius per tots els experts? Però, a veure: segons els números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X, no és cert que l’Estat incompleix la llei perquè havia d’invertir 3.134 milions aquest 2011 i sols en pressupostà 2.742 mentre seguia devent a Catalunya 1.925 milions €, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007? No suma tot plegat més de 2.000 milions €?
Eixamplant el focus de visió, hi ha coses que encara s’entenen menys. Semblava que l’estructuració del sistema de caixes català havia fet el que tocava fer, oi? Doncs, ca! L’Estat (vostè i jo) està disposat a aportar al FROB 3.000 milions € per impulsar una segona onada de recapitalització de les Caixes. De moment es dibuixa un escenari que, amb una mica de sort, només sortirien de l’òrbita catalana dues caixes: Laietana aniria a parar a l’òrbita del Banco Financiero (Caja Madrid i Bancaja amb seu a la metròpoli, és clar) i també la del Penedès, que amb les de Múrcia, Granada, Sa Nostra i altres quatre conformarien Mare Nostrum. I les altres? La primera onada de fusions —malgrat haver parat la mà al FROB— no hauria estat suficient. Les d’Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu) o es converteixen en un banc o tindrien la mateixa sort de Caixa de Girona: acabar fagocitades per la Caixa, ja esdevinguda CaixaBank. Les de Catalunya Caixa (Catalunya, Tarragona i Manresa), si no fan el mateix, no els quedaria altre remei que unir-se amb Banco Guipuzcoano i Banc Sabadell.
Tota aquesta reconversió no es fa gratis. Atès que, a més a més del mandat de reconvertir en banc les caixes, planen damunt les entitats financeres les noves i exigents proves de solvència europees, aquestes hauran de tornar a parar la mà al FROB, perquè els actius tòxics aflorats el mes passat són alts. L’esbós seria aquest: Banco Financiero, amb gairebé 5.000 milions € d’actius tòxics, requeriria un capital del 13.000 milions €; CaixaBank, amb 2.739 milions € de tòxics, en demanaria 8.100 milions; Catalunya Caixa, voldria 4.300 milions € (tòxics, 2.051,5 milions); Mare Nostrum, 3.100 milions (amb 2.044 milions de tòxics)...Val més no seguir (Unnim té 1.480 milions € de tòxics) perquè ja s’adonen que la més petita demana més dels 3.000 milions € amb què l’Estat pensava proveir el FROB. Aleshores? L’executiu estatal i el Banc d’Espanya (ben poc responsable en no haver aturat la gestió de riscos quan tenia poder i mecanismes per fer-ho) no sols inciten a la bancarització de les caixes (“El Mundo” arribà a publicar que qui no seguís la directiva veuria limitat el creixement reclòs a la pròpia comunitat autònoma) sinó que en preparen una nacionalització encoberta. Vist que els recursos del FROB per a les caixes costen un altíssim 10% anual i que a algunes no els serà fàcil retornar recapitalització i interessos, s’aposta perquè el FROB passi a controlar directament una part del capital de les caixes (cosa que, de facto, suposa una nacionalització parcial i temporal de les entitats).
I tot això, per què? Doncs, primer, perquè la banca ha carregat tant com ha pogut contra les entitats d’estalvi: si el passat 18-I, Ana Patrícia Botín, consellera delegada del Santander, assegurava al Parlament britànic que el problema del sector financer espanyol radicava en les caixes d’estalvi, el 21-I, M. Dolores Dancausa, delegada del Bankinter, rematà el clau dient que eren les caixes a danyar la credibilitat del sistema financer espanyol. Segon, perquè el mateix 21 passat el banc nord-americà Goldman Sachs i l’agència de ràting Fitch sol·licitaven injeccions de recursos privats a les entitats més afectades per la crisi. (Goldman Sachs rebaixà fins i tot el preu objectiu dels bancs espanyols després d’elevar fins a 149.000 milions € la seva estimació de pèrdues acumulades, assegurar un descens vertiginós de la seva capacitat d’absorbir-les i rebaixar en un 26% els beneficis calculats el juny passat.) Tercer, perquè el 20-I, hi va haver un veritable setge internacional a les caixes hispàniques en tres fronts: “The Wall Street Journal” publicava un article en què deia que el govern espanyol necessitaria no 3.000 milions € sinó 30.000 per obligar les caixes a estructures més transparents; “Financial Times”, una mica abans, demanava la recapitalització com a “objectiu urgent” fent les estructures d’estalvi més transparents perquè, davant d’estructures confuses, els inversos s’espanten. Finalment, els analistes de Meryll Lynch Bank of America (MLBA) feien públic un informe sobre les caixes espanyoles assegurant que necessitaven una massiva recapitalització per afrontar les noves proves de solvència calculada en 42.8090 milions €. I les entitats que la necessiten més urgentment serien el conglomerat format per Caja Madrid, Bancaja i cinc caixes més d’una banda, i la Caixa d’una altra. (Només la petita Caixa de Pollença es lliurava d’aquella pessimista previsió.)
Amb d’altres paraules: calen per segona vegada diners públics a les entitats financeres, sobretot a les d’estalvis, però ni els polítics que els van permetre gestions ineficaces ni els gestors d’avui es veu que no hi tenen res a veure; cap responsabilitat. Continuen impertorbablement amb els seus sous astronòmics. Els diners, òbviament, són de vostès, benvolguts lectors, i meus, per molt que vostès i un servidor ens hàgim hagut d’estrènyer el cinturó. Quan se’ns els queda un estrany, els diners, es converteixen en públics. Ens trobem que som cornuts i hem de tornar a pagar el beure dels nostres estranys manaies encara que hàgim de demanar un préstec. Mai la cosa no havia resultat tan kafkiana: cornuts i amb el deute del beure al damunt. Perquè el beure... el seguim pagant nosaltres.

(7-II-2011)