¿"Podemos"? (Poden, però no podem)

L'acord del passat 27-VI entre Espanya i França per la línia de Molt Alta Tensió que ha d'entrar en servei el 2011 demostra què pinten els governs autonòmics i locals debatent les coses. La signatura de no sé quants milers d'intel·lectuals (tants, n'hi ha?) proposant el castellà com a llengua única és un altre símptoma d'on som realment les autonomies. I resulta que una tele -la més vista a Catalunya- s'hi suma! (I no reeditem l'afer Galinsoga!) El president de la Generalitat desitja que la selecció espanyola de futbol (la que no permet que hi hagi una selecció catalana) guanyi l'eurocopa amb el missatge subliminal de "podemos". (Podem, què?) ¿Compartir l'explosió de nacionalisme hispànic arreu, tant sí com no, perquè, òbviament, pel fet de ser espanyol, no és nacionalisme? Des de certs sectors no hi ha manera d'entendre que Espanya és un estat plurinacional. No volen. No els interessa.


Mirin, parlem de les dues caixes de trons més properes en el terreny polític. Demà haurien de publicar-se les balances fiscals segons la darrera pastanaga, marca ZP i, de demà en seixanta dies (15-IX), el lehendakari Juan José Ibarretxe ha de convocar la cèlebre consulta (que no referèndum) per al proper 25 d'octubre. Sortiran del Ministeri d'Hisenda, finalment, les balances fiscals com Déu mana? O sortiran amb metodologia solbesiana? I amb quina repercussió? Entendran les autonomies hispàniques que Catalunya no pot donar més del que li manca?


Quant al tema basc, des de Catalunya, només podem demanar i exigir respecte. Per això potser cal fer una mica d'història. Ibarretxe, després d'aprovar-lo el parlament basc (30-XII-04), portà el seu "Pla de pau" a les "Cortes" (1-II-05) i hi va rebre un cop de porta als nassos: 313 vots en contra (del PSOE, PP, IU, CC i Chunta Aragonesista) per 29 a favor (del PNB, EA, Nafarroa Bai, CiU, ERC i BNG). I 2 en blanc (d'IC-V). El lehendakari no forçà les coses (per què les "Cortes" havien de ser més decisives que el Parlament basc?) i convocà eleccions. Les previsions de la coalició nacionalista (PNB i Eusko Alkartasuna) eren les d'obtenir uns resultats majoritaris a les d'aquell 2004, però sols van obtenir 29 escons (22 i 7 respectivament), mentre que el PSE-EE n'obtingué 18 i el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK), 9 (i un escó per a Aralar). Això s'interpretà des de certs sectors com el rebuig del seu "Pla". Investit tanmateix Ibarretxe com a lehendalkari el 23-VI-05, renovà el tripartit (PNB, Eusko Alkartasuna i Ezquer Batua), que li exigeixen que compleixi el pacte de govern (una consulta popular en clau sobiranista). Però les tensions amb Josu Jon Imaz, president del màxim òrgan executiu del PNB, l'Euzkadi Buru Batzar (EBB), i la seva substitució per Iñigo Urkullu (Ibarrertxe havia demanat la derogació de la Llei de partits que havia tret de la circulació política l'esquerra abertzale i s'havia reunit amb tots, fins amb la il·legalitzada Batasuna, per la qual cosa li fou obert un judici oral) així com la persecució judicial d'alguns dels representants reprimits (Otegi és a la presó des de fa molts mesos) l'ha portat a certes posicions de feblesa. I així i tot, anuncià el contingut de les qüestions de la consulta: 1ª) ¿Està d'acord a recolzar un procés de final dialogat de la violència, si abans ETA manifesta de forma inequívoca la seva voluntat de posar fi a aquesta d'un cop i per sempre? 2ª) ¿Està d'acord que els partits bascos, sense exclusions, iniciïn un procés de negociació per assolir un Acord Democràtic sobre l'exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans d'acabar l'any 2010? Un bon filòleg hi podria sucar pa comentant aquests enunciats.... Però, ara, no fa el cas.
Ara, PP i PSOE (sobretot els bascos, perquè el PSE-EE pensa que podria arribar a governar amb el PP si saben exagerar que el nacionalisme del PNB vol anar més lluny del compte) li faran la traveta palesant un cop més la seva incapacitat per entendre un estat plurinacional i valorant des del seu "nacionalisme espanyol" la seva transgressora consulta com una estratègia electoral. I encara bo si l'esquerra abertzale no segueix ETA i li saboteja tot l'afer -la primera pegunta no els agrada-, malgrat Ibarretxe s'hagi cansat de dir que amb violència terrorista que la distorsioni no es pot fer cap consulta. La fitxa ja està moguda i, sense pèls a la llengua, el lehendakari ha parlat de 6 estratègies, tant d'ETA com dels governs espanyols, que no han resultat efectives: 1) la utilització de la violència per part d'ETA per aconseguir objectius polítics; 2) negar l'existència d'un conflicte polític , al marge de la violència, que cal resoldre mitjançant el diàleg; 3) la utilització de les víctimes amb finalitats partidistes; 4) confondre Pau i Normalització política i supeditar les iniciatives polítiques al final de la violència, atorgant així la clau política a ETA; 5) l'exclusió política d'una part de la societat basca mitjançant instruments com la denominada Llei de Partits, que conculquen drets civils i polítics; 6) la unilateralitat en la defensa dels drets humans: ni es poden reclamar els drets dels detinguts sense condemnar els atemptats d'ETA ni condemnar el terrorisme d'ETA i passar per alt la dispersió carcerària i la tortura. (Per què als polítics bascos se'ls entén tan bé?)


Qui és més democràtic, qui consulta la ciutadania o qui té por de la seva veu? "No divideix qui consulta, sinó qui prohibeix consultar". Amb nous cops de porta als nassos els passats 16-X i 20-V, a Ibarretxe no se li ha donat cap més sortida. I tothom sap que les consultes es fan per ser guanyades. Zapatero ja ha dit que presentaria un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de consulta aprovada al parlament basc; per això Urkullu li ha sol·licitat que no impedeixi el seu recorregut al Tribunal Constitucional demanant també la suspensió de la Llei (seria no tenir cap respecte a una decisió del Parlament autonòmic aprovada amb majoria suficient!). Vol que ZP "sigui honest i s'assegui a parlar" per assolir en l'ínterim alguna mena d'"acord polític." Però els nacionalistes espanyols, ZP inclòs, no tenen cap ganes d'acords...


Que què passarà? Fem de torsimanys: donant per descomptat que ETA no faci cap bestiesa (pla C), ZP s'enfangarà un cop més i aconseguirà la suspensió de la Llei aprovada pels bascos i la seva final anticonstitucionalitat (pla A). El 26-X hi pot haver eleccions basques i, la setmana següent, segons els resultats, Ibarretxe a casa amb pàgina per a la història (pla B) o consulta popular a les urnes (pla B'), amb ZP eixalat i Rajoy fregant-se les mans.
Desenganyem-nos: un i l'altre són igual de jacobins i poden fer el que volen; nosaltres, els perifèrics, sols podem triar el dia de les eleccions per elegir representants putxinel·lis, vist que els de les "Cortes" valen més (poden votar contra les dels parlamentaris perifèrics). D'això, Pujol en deia desencaix. Un dia els espanyolistes hauran de repassar que Cuba va començar demanant només una mica d'autonomia. O Eslovènia. O Croàcia. De moment, si els nostres polítics no apugen el llistó, no ens fem il·lusions: malgrat els missatges subliminals "no podemos"; ells sí que poden. I els altres ballem al so que ens toquen.<14-vii-08>

0 comentaris

12 TONES DE GRANIT PER COMMEMORAR XIRINACS



El passat dimarts, diada de Sant Joan, se celebrà al pla de can Pegot, al terme municipal d’Ogassa (el Ripollès), sota la muntanya de Sant Amanç (‘Enamorat per sempre’), el “I aplec-memorial de Lluís M. Xirinacs”, durant el qual s’instal·là, en el lloc en què oferí la seva vida a Déu, un monòlit de granit de 12 tones de pes i dos metres d’altura per dos d’amplària per commemorar la seva persona i la seva obra. Amb l’ajut de l’ajuntament d’Ogassa, el monobloc ha estat possible gràcies a moltes aportacions de persones anònimes que volen recordar i reconèixer la vida d’un home que va estar fins al final al servei del poble.

L’escultura, realitzada per l’escultor vallesà Jaume Rodri —ex-parlamentari i, abans, ex-company de clerecia de Xirinacs—, representa una gran X amb un accent, grafema xinès que simbolitza l’home bo de vida dreturera. La X està encarada a llevant amb la intenció que any rere any els primers raigs de sol del nou solstici l’il·luminin de ple. El càlcul l’ha fet el matemàtic Jordi Domènech, autor també d’una fórmula matemàtica amagada a la part del bloc fixada al terra, que ofereix l’indret on hi ha amagats el testament de Xirinacs així com algunes de les seves obres més significatives.

A partir de les dotze del migdia la pista forestal es va anar omplint de vehicles i la trobada es convertí en un veritable aplec: la gent fins i tot ballà sardanes. A la una tocada, quan el cel ja amenaçava pluja, començaren els parlaments enmig d’una rotllana de centenars de persones. Parlaren els esmentats i també mossèn Josep Dalmau, que indicà aquell indret com el punt zero de Catalunya, assegurà que Xirinacs n’havia salvat la dignitat i convidà a celebrar anualment la trobada. Tot seguit el batlle d’Ogassa, que anava abillat amb barretina catalana, Sr. En Ramon Tubert i Sala, després d’unes breus paraules i de presentar altres autoritats de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, descobrí el monobloc, que va ser molt celebrat pels assistents.


Tot seguit parlà Èric Xirinacs i Knörzer, nebot de l’homenatjat, el seu metge personal Joan Parés i Grahit —que assegurà un cop més la voluntat del seu oferiment—, Roser Veciana, ex-consellera de l’Ajuntament de Barcelona, Lluís Planes, promotor d’”El Camí” i un llarg etcètera. S’hi afegiren cantaires i rapsodes amb diversos poemes i cançons. Es llegí el seu “Acte de sobirania” i els assistents cantaren junts la cançó dels Esquirols “El banderer de la pau”.

Al final, com a cloenda de l’acte, on assistí gent de tots els racons dels Països Catalans i de tots els sectors de la societat —entre els quals l’actor Joel Joan—, s’anuncià per al 13 d’octubre un magne acte organitzat per artistes joves al Palau de la Música Catalana titulat: “Xirinacs al Palau”.

0 comentaris

Tenim la Catalunya real als mitjans catalans?



Montilla i Carod, després de les eleccions del 2007, en pactar el segon tripartit en un luxós despatx de la Diagonal de Barcelona, van acordar que de la CCRTV se´n responsabilitzava ERC. L´únic trumfo aconseguit va ser la designació del conseller Tresserras, que va tirar endavant la nova Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), encara que un socialista com Joan Ferran posés a la picota periodistes de provat prestigi com la Terribas o el Bassas i demanés «arrencar la crosta nacionalista de TV3», just el contrari del que havia pactat Carod amb Montilla. El problema és que amb l´objectiu de desgovernamentalitzar els mitjans (l´angelical idea de crear un ens independent dirigit per professionals va fer aigües ben aviat), els partits es van quedar amb el pastís convertint el seus representants en un consell d´administració amb equilibri entre govern i oposició (calen 2/3 del consell per a decisions importants). Bé, ja ho saben: la conjuntura portà Albert Sáez a la presidència de la nova CCMA i, després de pactes i contrapactes entre ERC, CiU i PSC-PSOE, a Rosa Cullell com a directora general de la CCMA. Aquesta substituí un gran professional com Escribano per la Terribas enfront de la TV i deixà a la ràdio Oleguer Sarsanedas. Els conec una mica tots dos: amb la senyora Cullell vam fer pinya per a unes eleccions de l´Ateneu justament amb el pare de l´Oleguer: la primera mai no ha amagat la seva crosta socialista, és una bona gestora i ara veurem fins on la deixen manar, vist que l´audiència ha baixat darrerament en picat. (Consti: els programes de qualitat no «venen», però els han de fer una ràdio i una televisió públiques.) L´acomiadament del senyor Bassas dels matins de la ràdio nacional -els comentaris a Internet no podien ser més sucosos- és un mal símptoma. Els polítics han tornat a confondre la ràdio pública amb la ràdio oficial. I Puigcercós sense adonar-se´n!

Cal esperar que justament a partir d´ara a la nova CCMA passi el contrari del que demanava el socialista Ferran: que s´hi vegi del tot la crosta nacionalista (o som marcians?); si hem de fer front al constant massatge del nacionalisme espanyol amagant què som nosaltres, anirem ben malservits! Entenguem-nos: no es tracta de fer folklore ni de retransmetre aplecs sardanístics; Catalunya ha de traspuar-se com per osmosi en tota mena de programes. Hem de saber qui som, quina és la Catalunya real vist que, ara com ara, te l´has de buscar a Internet. La gent ha d´aprendre sense adonar-se´n. Més i tot: Catalunya ha de saber pressionar a favor dels seus interessos des de la CCMA com saben fer alguns mitjans de Madrid. Què va dir Zapatero sobre les balances fiscals en el debat d´investidura? Repetim-ho tantes vegades com calgui! Com pot ser que el senyor Solbes es passi pel folre una Llei orgànica com és l´Estatut i avisi que no pensa complir les dades del finançament que s´hi preveuen? Si les lleis són per no complir, els catalans ens hauríem de sollevar i dir que tampoc no farem la declaració de renda en els terminis marcats! Això ho haurien de dir els «nostres» mitjans! Censurar el món real sobiranista des dels mitjans no és cap acció innocent! Una norma un xic barroera per fer-me entendre: quan un dels nostres telenotícies intituli igual que un telediari emès des de Madrid, no anirem bé.

Els posaré més exemples: la Fórmula 1, que mou afeccionats d´ençà del pilotatge d´Alonso, què té de catalana? I per això cal passar els informatius del diumenge a les 4, quarts de 5? TV3 no s´ha de posicionar davant del nou cop de porta de Zapatero a Ibarretxe i de l´anunciada consulta? No havia de donar ni una imatge dels centenars de persones que acudiren el passat dia de Sant Joan sota Sant Amanç per inaugurar el monòlit a una persona com Xirinacs i celebrar-hi el primer aplec? Sí, és clar, hem fet un 30 minuts sobre els problemes de la sequera, però no hem fet cap programa crític sobre el plans de futures centrals nuclears o les línies de molt alta tensió pactades a la nostra esquena. Pitjor: no fem allò que hauríem de fer com ara donar ressò als èxits de catalans fora del país. Darrerament, a Europa i a Sud-amèrica, hi ha hagut conjunts musicals catalans que han obert portades de diaris i aquí no n´hi ha hagut ni el més petit eco. No diguem d´un llibre català, per exemple, traduït a l´espanyol (que ja costa!) o a d´altres llengües! Volem ser tan normals que oferim espais a autors estrangers que no els fan cas ni a casa seva. No hem sabut crear ni un star system de persones dedicades a l´espectacle ni a la cultura (i hem reeixit a fer-ho amb cuiners i futbolistes!). Quants actors i actrius bons i desenganyats! Altrament, repetim per a aquest debat i per l´altre persones que ja són en el canelobre, i van canviant d´un a l´altre, en comptes de cercar persones desconegudes que els puguin ocupar ben singularment.
Encara dos exemples més: l´Estatut i el futur de Catalunya. Amb la mort d´un dels magistrats conservadors del Tribunal Constitucional (i, per tant, hipotèticament, amb vot contrari al nostre Estatut), TV3 no hauria d´haver fet res, ni reexplicar la situació, o pressionar perquè s´actués i s´arribés a una conclusió? Quan un pare de la Constitució com Miquel Roca declara que tot el Tribunal Constitucional en pes ha de dimitir, perquè cap tribunal no està per damunt d´un poble que ha decidit en un referèndum una Llei , TV3 no li ha de dedicar més espai, cercar complicitats, buscar jurisprudència, fer durar el debat, cercar respostes d´altre tarannà per deixar-les retratades? Anem al nostre futur: segons alguns intèrprets de la Constitució, si mai Catalunya es volgués independitzar, caldria un referèndum a la resta d´Espanya. (Com si els veïns poguessin votar si jo vull canviar o no el pany de la porta de casa meva o pintar les parets d´un altre color. I si fos així, ja podem anar-ho posant en evidència!) N´hi ha d´altres, que no pensen així. El jurista Alfons López Tena (vocal del Consell General del Poder Judicial) defensà a Brussel·les el passat abril que si Catalunya s´independitzés, pel Conveni de Viena de 1978, només li caldria comunicar a la UE si hi volia entrar o no, i se´n podria convertir en un nou membre. TV3 no ha de reflectir res, de tot això? És que tot això és només virtual?

No vull entrar en com es tracta el tema escolar ni el tema de la immigració -tots dos d´una manera ben erràtica-, perquè si TV3 hagués estat alerta, mai no ens haurien d´haver transportat a casa nostra camionades d´immigrants com si fossin bestiar que difícilment podrem integrar. La TV també serveix per denunciar! I el que passa amb la nostra llengua a la UE (som cornuts, ­paguem llengües més minoritàries que la nostra i ens fem fotre) no té perdó!L´estudi del retrocés del català que es presentà el mes passat fa plantejar un interrogant: s´imaginen Catalunya sense TV3? Avui és un dels nostres senyals d´identitat. Doncs, si el català retrocedeix, l´staff de TV3 ha de plantejar-se d´actuar cada dia com si fos l´últim, encara que els professionals hagin de tenir la confiança que tenen un treball per sempre. Com aquell director que proclama que vol empleats disposats a treballar gratis, perquè ja se´n cuidarà ell prou de no permetre-ho.

Sisplau, reflectim la nostra realitat amb tota la crosta que calgui! No la que ens volen fer creure des de la metròpoli!

0 comentaris

Competències i fracàs escolar


Un tema recurrent als diaris el mes de juny és el del fracàs escolar. I això que aquest curs d´educació (projecte de nova Llei d´Educació de Catalunya i vaga d´ensenyants inclosa) a casa nostra se n´ha parlat a bastament, encara que no ens agradin els resultats de l´Informe PISA. Les dades de l´estudi de la Fundació Bofill van fer córrer tinta des del passat mes de novembre: un 13,7% d´estudiants catalans havia repetit 4t curs d´ESO (18,8% entre els alumnes dels centres públics els anys 2004 i 2005, enfront d´un 7,1% als centres privats), cosa que superava en més de 12 punts els que havien repetit 6è de Primària (1,5%). Catalunya se situava com la tercera comunitat en taxa de repetidors (sols per davant d´Extremadura i Canàries). Els autors de l´estudi afirmaven sense embuts que el fet amagava «un possible fracàs encobert i amagat a primària que apareix clarament a ESO». Per si fos poc, un 34,1% de joves catalans entre 18 i 24 anys abandonen prematurament els estudis postobligatoris (la mitjana espa­nyola és d´un 30,8%) i no obté cap títol superior al de l´ESO segons dades del 2005 (l´any 2000 sols era d´un 29,5.). La Fundació Bofill ja parlava d´un augment significatiu (de l´1,9% el 1999 al 12,3% el 2006) i d´una distribució desigual de la població immigrant i, ara, aquest passat mes de maig, el Síndic de Greuges tornava a incidir en el mateix tema. És clar que Catalunya també és a la cua de la inversió per alumne (3.543,9 euros enfront dels 3.946,8 de la mitjana espanyola; 2,2 del PIB català enfront del 3,28 del PIB espanyol). És una bona excusa a la qual alguns representants sindicals s´agafen. Sobretot ara que es parla d´avaluar la tasca dels professors... El nostre sistema fa aigües arreu: posin el termòmetre allà on vulguin, a Primària a o a la Universitat.

Admetem que la futura LEC (Llei d´Educació de Catalunya) sigui modèlica, que la inversió creixi i que l´autonomia dels centres augmenti. Es corregirà la situació o arribarem a empitjorar-la? Partim de molt avall. Mirin les tres dades seguides de la distribució de la població de 25 a 64 anys segons el seu grau de formació arribi a l´ensenya­ment obligatori, al Batxillerat/ FP o a la Universitat: 55,8% ,18,8% i 25,4% a Catalunya; 56%, 18% i 26% a Espanya; 36 % 40% i 23% a la Zona euro. Hi ha una altra dada perquè el Departament reflexioni: el 80% del professorat se sent competent científicament i pedagògicament, però admet no estar preparat per gestionar els conflictes de l´aula. Com que els conflictes són de mal afrontar, és més fàcil dimitir de la responsabilitat educativa. Els posaré un exemple: un professor estava llegint un poema i una alumna... vinga a xerrar i a xerrar. El va molestar tant que la va engegar fora de classe. (Vostès no ho saben, però avui està mal vist que un professor faci fora de classe algun alumne: la culpa és seva per no saber-lo motivar. Hem arribat a perversions recargolades!). La noieta va sortir amb un cop de porta i se´n va anar a explicar al seu tutor que el professor li havia faltat al respecte.(Vostès no ho saben, però avui seria ben possible que un tutor es posés a favor de l´alumne i contra el company professor; sortosament, no va ser aquest el cas.) El professor va intervenir-hi i va explicar davant del tutor la veritat. I va dir a la noieta, alçant el to de veu, que si no tenia educació n´hi ensenyaria començant per mostrar-li com es tancaven les portes. Va sentir la conversa un altre company i, amb bona fe, al cap d´una estona, a l´ascensor tenien aquesta conversa: «No et compliquis la vida, home». «Què vols dir?» «Ets capaç de fer-li tancar la porta sense fer cap cop a la propera classe davant de tothom!» «I tant que ho faré! Que no va ser davant de tothom, el seu cop de porta?» Avui ho ha fet. Alguns amics i amigues de la noia han fet males cares al professor en qüestió. És clar! Però, què era més fàcil, de part seva? Òbviament, deixar-ho córrer tot.

L´actual esfondrament educatiu no serà fàcil de solucionar. El primer que cal és la complicitat amb les famílies i la societat. Hem d´acabar amb la creença que tothom serveix per fer una carrera universitària. Estudiar és una tasca dura i difícil. Acomplerts els estudis obligatoris (que, en alguns casos, ja no resulten gens fàcils), sense motivació no hi pot haver estudiants. Jo he tingut alumnes que fumaven un paquet diari i no compraven el llibre de literatura obligatori perquè era massa car. Una llar amb llibres i diaris -hi ha estadístiques!- ofereix alumnes amb millors resultats (però moltes llars hispàniques no arriben a tenir... 10 llibres!). F. de Vicente, president de l´Associació de catedràtics, amb experiència com a director d´Insti­tut i home de guix a les aules, decla­rava fa poc que el model pedagògic de la LOGSE ha fracassat estrepi­tosa­ment, però que malauradament el lobby pedagògic «logseístic» encara dominava el Departament d´Educació i no estava disposat a reconèixer els seus errors.

Això és molt fort! I el cas és que n´assenyalava algunes, de falles: l´escàs rigor en el pas de primària a secundària, la poca exigència (hi ha aprovats amb asterisc que vol dir que el professor responsable de la matèria ha suspès l´alumne però el consell avaluador l´aprova), la càrrega de responsabilitat als centres i professors sense autocrítica de l´Administració, l´èmfasi en la comprensió i no pas en l´aprenentatge, la conversió de centres d´ensenya­ment en pàrquings de preadolescents difícils? Afegeixin enguany ma­les marors per la supressió de cur­sos nocturns i per la caiguda de di­rectors amb paracaigudes en certs centres.

Fa temps es creia que sense una aula adequada amb audiovisuals i ordinadors no es podia fer classe. (Alexandre Galí, un dels nostres grans pedagogs, deia que un bon mestre fa classe sota un pi!) Ara, en­llà de l´exigència de recursos, s´ha posat de moda parlar de compe­tències. Resulta que els coneixements i capacitats no garanteixen que en determinades situacions l´alumne doni una resposta eficient. És un concepte que ve de la lingüística i de l´empresa. Vaig sentir no fa gaire una xerrada d´un expert so­bre el tema. Però l´expert reco­nei­xia que no hi pot haver compe­tències sense coneixements. (I som on érem!) Segons ell, cal ensenyar d´una altra manera, enllà de la classe magistral. (No hi ha cap alumne que aguanti classes magistrals de fa molt anys! Gairebé, fer-ne alguna, els resultaria una novetat!). Fem lleis com cal, oferim recursos, però sense professors vocacionalment preparats, sense exigència com a complementària de l´acolliment, sense respecte com a contrafort de la disciplina, sense cultura de l´esforç, sense assumpció de les pròpies responsabilitats, sense informació veraç dels nivells educatius assolits... tornarem a parlar de fracàs escolar el curs vinent. Com diu un meu amic de pissarra i guix, les coses encara poden empitjorar! Temps al temps.

0 comentaris

Simposi bíblic sobre el Jesús històric


Segons l´estadístic nord-americà D. B. Barrett, cada sis hores es publica al món un llibre sobre Jesús. Els passats 15-17 de maig, la Facultat de Teo­logia de Catalunya, dins la celebració del 40è aniversari de la seva fundació, va organitzar un rellevant simposi internacional -traducció simultània inclosa- sobre la recerca del Jesús històric que, incomprensiblement, ha passat força desapercebut a la premsa. Coordinat pel carmelita Agustí Borrell, secretari de l´Associació Bíblica de Catalunya -un home que vaig conèixer en un debat sobre Jesús a 8TV-, va aplegar experts internacionals i de casa (cap de «eclesialment» conflictiu, és clar) i va resultar més que interessant (possiblement se´n publiquin els resultats). Si no hi van ser convidats els teòrics més en destret, sí que es va triar una gamma d´experts amb teories prou oposades dins de l´ortodòxia, cosa que enriquí l´actual debat a més no poder.

El dia 15, a la tarda, Giuseppe Sagalla (professor a Milà-Pàdua), després de les investigacions d´E. P. Sanders que tants hem emprat, va emmarcar Jesús dins del marc del judaisme, com correspon a la Third Quest, i sintetizà la recerca actual amb tres trets fonamentals (fragmentarietat, actualitat i globalització), a les quals correspondrien tres tendències: publicitat, contextualitat i recerca científica pluridisciplin. R. Aguirre, professor a Bilbao, tot seguit exposava com s´han posat en qüestió suposades novetats d´aquesta darrera etapa de recerca i com hi han contribuït amb riques aportacions disciplines com l´arqueologia, l´antropologia cultural o la sociologia. El debat acabà amb un col·loqui molt interessant.

L´endemà, el matí del divendres dia 16, Josep Oriol Tuñí, professor a la Facultat catalana, va fer una decidida defensa del mètode historicocrític i, a partir de l´evangeli de Joan, insistí en el context en el qual es van escriure els evangelis com el marc comunitari on s´elabora la primera teologia; per a ell, els materials no permeten anar més enllà d´una utilització moderada i modestíssima pel que fa a l´estudi del Jesús històric. Altrament, reprenent la teoria de Conzelmann segons la qual el «secret messiànic» és la clau hermenèutica del gènere «evangeli», posà en dubte la relació dels evangelis amb les bioi o biografies hel·lenístiques de l´època. Tot seguit, per la seva banda, Richard Bauckham (de St. Andrews), que classificà els evangelis en el gènere dels bioi, mostrà el seu escepticisme amb el mètode historicocrític i preferí situar la seva intervenció en el terreny de la relació entre oralitat (que, per a ell, no era en absolut anònima sinó que ofereix el lligam entre aquest testimoniatge oral, quan encara hi ha memòria vivent dels fets, amb la comunitat primigènia) i escriptura. A la tarda, Daniel Marguerat (Lausanne), insistia en la judaïtat de Jesús malgrat la seva singularitat, que resumí en tres aspectes: a) supedita la Torà al precepte d´amor als altres interpretat de manera radical; b) el contacte amb els altres esdevé en ell l´àmbit on encarnar la puresa (i no la contaminació); c) crida a un imperatiu ètic de to escatològic. Tot seguit, el professor James Charlesworth (Princeton), incidí en l´aspecte de puresa ritual judaica en temps de Jesús; tenint en compte les dades arqueològiques i el valor històric de l´evangeli de Joan, Jesús, més que transgredir la Torà, es posà en contra de les noves normatives sacerdotals que exageraven la importància de la puresa, posades en relació directa amb el culte al Temple i amb les festes que s´hi celebraven. Per als grans sacerdots, Jesús menystenia les seves regulacions i això li costà la vida, però, per al professor, Jesús hauria estat respectuós i hauria mantingut una actitud positiva amb la Torà, el Temple o el dissabte. De nou les sessions de treball acabaren amb col·loqui.

Dissabte al matí, Seán Freyne (Dublín) es preguntava si calia considerar Jesús un rebrot dels sapiencials, un savi, com segons Kloppenborg queda palès en el primer estrat del Document Q, o un profeta apocalíptic; en definitiva, el seu va voler ser un missatge ètic o profètic? El professor Freyne destacà la interrelació entre literatura apocalíptica i sapiencial en el judaisme del període del segon temple, fins al punt de conformar una única cosmovisió. Distingir radicalment els dos àmbits, per a ell, seria una postura equivocada.

A la darrera ponència del simposi, l´admirat professor Armand Puig, barrejant tanmateix exegesi i teologia com se li va fer veure en el debat posterior, oferí una visió també sintètica entre saviesa i profecia en la personalitat de Jesús i desenvolupà les seves tesis a partir del que platejà com una mena de quatre axiomes: a) Jesús fa realitat en el seu ministeri l´anunci de l´inici del regnat de Déu a la història humana (un inici discret, gens espectacular, en què és més el profeta del Regne que no el del judici de Déu); b) la incoació d´aquest regnat es manifesta amb senyals inconfusibles (guaricions i exorcismes) i amb la der­rota concomitant de Satanàs (qui sap si fundacional i metafòrica segons Lc 10,18); c) crida a una ètica de resposta al designi de Déu que no és pura explanació de la Torà; d) la revelació autoritzada sobre Déu com a Pare d´ell i de tots els homes.

Després d´un brevíssim descans, hi va haver de nou un fructífer col·loqui (un encert que, sense tancar cap intervenció, fos entre els professors assistents, perquè els assistents no havien d´escoltar obvietats ni es perdien en l´epidermis) i, encara, abans que el bisbe Tena clogués l´acte en comptes del Sr. Cardenal com s´havia anunciat (volem penar que no pas per prevenció amb el que es podia haver discutit) i d´uns mots del professor Margerat, el coordinador, Agustí Borrell, ens oferí -amb la intervenció escrita, com totes les anteriors- un resum de totes les intervencions del col·loqui.

Potser no hi havia hagut una trobada bíblica tan interessant a Catalunya d´ençà de la dels membres de la Studiorum Novi Testamenti Societas, el 2004, quan van oferir ponències Wayne A. Meeks, (Universitat de Yale, EUA), Hans-Josef Klauck, professor de la Universitat de Chicago (EUA) i Florentino García Martínez, de la Universitat Catòlica de Lovaina (Bèlgica). Quan un col·loqui així tingui lloc al Museu dels Sants d´Olot, el Museu sortirà al mapa museístic i es complirà el somni de la malaguanyada Teresa Planagumà.

0 comentaris

Tècniques per curar posades en quarentena?


Erine, una nena manresana de quatre anys, va rebre a mitjans març un trasplantament de cèl·lules mare (sang) del cordó umbilical de la seva germana Izel per mirar de curar-la de la seva leucèmia. D´aquí a uns mesos es podrà saber si la intervenció, duta a terme a l´Hospital de la Vall d´Hebron, va tenir èxit. Izel, és clar, va ser plausiblement concebuda per voluntat dels seus pares mitjançant tècniques de selecció embrionària perquè pogués curar la seva germana.

No és l´únic cas. Al nostre país hi ha força famílies que han concebut heroicament un fill amb selecció embrionària per mirar de salvar-ne un altre. Malgrat això, la selecció embrionària es permet a comptagotes d´ençà de la reforma de la Llei de Reproducció assistida de l´any 2006. Hi ha una Comissió Nacional de Reproducció Assistida assessora del Ministeri de Sanitat que ha d´autoritzar les peticions per concebre un fill amb l´objectiu de salvar-ne un altre. (Darrerament, de més de vint peticions, se sap que se n´han atorgat solament quatre a famílies de València, Múrcia, Salamanca i Sevilla.) No va ser pas el cas de l´Erine, diagnosticada a l´any i mig d´una estranya forma de leucèmia. Els pares, veient que el temps jugava contra seva i amb una primera negativa de la Comissió Nacional de Reproducció Assistida -de la segona sol·licitud, encara n´esperen resposta-, van demanar ajuda ciutadana per fer front als més de 6.000 euros del tractament i gràcies a l´ajuda dels manresans, van decidir sotmetre´s a les tècniques de selecció embrionària i de reproducció assistida a Bèlgica (un país amb centres especialitzats i on la manipulació és legal). Tot va anar bé i fa dos mesos van poder celebrar el naixement a Barcelona d´Izel, genèticament compatible amb la seva germana i donadora de la sang del seu cordó. S´ha sabut que d´altres famílies catalanes, sense el vistiplau de la Comissió, han hagut de recórrer a clíniques d´EUA.

Els passos són aquests: 1) una parella, trobant-se amb un fill amb una malaltia hematològica, oncològica o immunodeficitària, decideix tenir-ne un altre que el pugui curar; 2) la parella se sotmet a un tractament de reproducció assistida, en el qual els espermatozous fecunden òvuls en un laboratori; 3) quan els embrions tenen tres dies, s´extreu una cèl·lula de cadascun per ser analitzades i poder-ne seleccionar dos o tres (que no tinguin els gens causants de la malaltia del primer fill); 4) aquests embrions, implantats a l´úter de la mare, seran compatibles amb l´altre fill i alliberats de malalties; i, 5) de l´embrió o embrions que donin lloc a un emba­ràs naixerà un bebè o naixeran bebès compatibles amb el ger­mà malalt i li podran donar cèl­lules mare per guarir-lo (sol ser sang del cordó umbilical o medul·la òssia extreta del fèmur).

Malauradament, no sempre la reproducció assistida acaba amb èxit; els diaris han informat de casos de fracàs. Això sol hauria de ser una raó perquè el legislador es posés a favor de qui s´acull a la Llei i ho fa, com ho hem qualificat nosaltres, d´una manera heroica: engendrar nova vida per salvar la que perilla.

Sembla estrany que una tècnica a l´abast, tan normal en d´al­tres llocs, aquí passi per filtres inqualificables. Amb raó es queixava la mare d´Irine de la lentitud i de la mala aplicació de la llei: «No és cap caprici. Tots els pares que es trobessin amb un fill malalt, farien l´impossible per salvar-lo. La salvació no és impossible! No entenc per què s´hi posen tantes traves». Antoni Pellicer, de l´IVI (Institut Valen­cià d´Infertilitat), on van començar els seus tràmits els pares d´Erine, declarava que el 2006 sols els havien autoritzat tres peticions sobre una vintena i, el 2007, una sobre tretze; per tant, tampoc no entenia que no s´agilitzés un procés tan avançat mèdicament. «Es bo que l´orga­nització de Transplantaments avaluï tots els casos, però no es poden donar com a experimentals tècniques ja usuals en alguns centres».

Sanitat es defensa dient que són les mateixes famílies les que desisteixen en exigir-los tots els requisits de la llei.

La doctora Anna Veiga, de la Clínica Dexeus, pionera i especialista en reproducció assistida i ex-membre de la Comissió Nacional assessora, reconeix que caldria una major agilitat per resoldre aquests casos, ateses les diverses situacions familiars. «Com més es fa esperar les famílies per concebre un segon fill, més es redueixen les seves possibilitats d´èxit en la reproducció i més risc corre el primer fill». I això sense comptar la incidència en l´equilibri emocional de les parelles.

La Comissió que valora èticament les sol·licituds perquè no hi hagi abusos capriciosos faria bé de tenir en compte aquells mots de Gaspar Mora, professor de Teologia Moral: «¿Què es vol dir quan diem "ètica humana"? Res més que la veritable manera humana de viure [...] I en el missatge cristià, el criteri de la veritat ètica és el bé i la salvació de la persona humana». Qüestions de bioètica i de l´origen i acabament de la via, eutanàsia inclosa, ha estat afrontat per l´associació «Cristianisme i Segle XXI» i s´ha plasmat en el llibre Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana (Fragenta Editorial, 2008), amb aportacions de Marc Antoni Broggi, Joan Carrera, Gaspar Mora, Ramon M. Nogués, Begonya Roman, Núria Terribas i Federico Mayor Zaragoza.

0 comentaris

El futur serà elèctric


Joan Vila ha respost el meu article de la quinzena passada titulat La MAT, encara:

«Dilluns de la passada setmana en Lluís Busquets, col·lega d’articles a Diari de Girona exposava els seus dubtes sobre la MAT. Explicava que, tot i que els meus articles sovint el convencen, encara ho està més quan escolta gent que parla una altra música. Estic acostumat a que passi això; tothom escolta el que vol sentir i, per tant, la música que li agrada.»

0 comentaris

Subscriure's a: Missatges (Atom)