Lluís Busquets i Grabulosa

L'acte, organitzat amb la Fundació Randa-Lluís Maria Xirinacs, serà presidit pel degà de la facultat, Jordi Sales, i també comptarà amb la presència d'Antonio Aguilera, que va dirigir la tesi amb què l'exsenador es va doctorar en aquesta universitat.

A més, hi intervindran el professor de la facultat Octavi Piulats i tres representants de la Fundació Randa: Lluís Busquets i Grabulosa, Manuel Garcia i Àngels Baldó.

La Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs, alguns membres de la qual som membres del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, lamentem profundament que el Col·legi encarregués un article sobre l'exsenador, pacifista i lluitador incansable pel redreçament polític del nostre poble, Lluís M. Xirinacs, al seu exdeixeble i amic Lluís Busquets i Grabulosa i que finalment fos censurat. El lector que vulgui llegir aquest article al llibre recentment aparegut L'esperit batega per Catalunya (Ed. Abadia) s'adonarà que no es tracta de cap "opinió política", com s'ha dit des del Col·legi sinó d'una investigació científica amb aportació de dades i documents desconeguts fins avui. En desgreuge d'una actitud tan poc pluralista, gosem sol·licitar a la junta del Col·legi que com han fet, fan i projecten tantes altres entitats d'arreu dels Països Catalans vulgui retre un homenatge a Lluís. M. Xirinacs, únic català candidat per tres vegades al premi Nobel de la pau.

Dissabte passat 12 d´abril, a l´Orfeó Gracienc de Barcelona, «Església Plural» va dedicar tot el matí a fer un homenatge a Lluís M. Xirinacs. La Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona en prepara un altre per al proper 8 maig. Tot això contrasta amb el que vull explicar i denunciar, vist que el cas va saltar la setmana passada a Vilaweb i a l´Avui.

Durant el mes d´agost, després de la mort de Lluís M. Xirinacs -declarada oficialment pel Jutge, després del dictamen dels forenses, malgrat tot el que es va escriure, com a «mort natural»-, un membre de la Junta del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, el vicedegà, amic i excol·lega , em va demanar via correu electrònic si podria fer un article ben documentat per a la Revista del Col·legi del mes de gener d´enguany. Li vaig dir òbviament que sí. Curant-se amb salut va adduir que en ple estiu no havia pogut parlar amb tota la Junta i que ja em confirmaria l´en­càrrec.

Malauradament l´ofrena de la vida que va voler fer en Lluís Maria ens va donar feina a tots els que més o menys havíem estat al seu entorn i, a mi, des de la «Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs», se m´en­co­ma­naren alguns dels seus papers. Preparàrem contra rellotge Dietari final, que va arribar a les llistes dels més venuts. Mentre anava preparant aquell volum, no deixava de prendre notes de l´encàrrec del Col·legi, tot i que vaig arribar a pensar que treballava debades perquè ningú no em confirmava res. Tampoc volia fer entrar cap clau per la cabota. Havíem acordat entre els companys que havia de ser el poble a valorar l´obra de Xirinacs, el seu testimoni i el seu acte final, i que no forçaríem res, tret de demanar que s´esmenessin aquells que l´havien errada meridianament amb els seus judicis. El metge de capçalera d´en Lluís Maria, per exemple, va haver de recórrer al «Defensor del lector» de La Vanguardia perquè sortís una resposta als articles de Trallero i Morán, i jo vaig intentar debades que des d´E-Notícies es reflexionés i esmenés el que s´havia escrit a l´agost en aquestes mateixes pàgines. El poble, sortosament, feia el seu camí, dedicant-li articles i poemes, atorgant el seu nom a places i carrers del país, fent-li homenatges arreu, llegint-lo, votant-lo com a català de l´any a Vila-web...

A finals de novembre, tanmateix, vaig rebre una trucada a casa meva de la coordinadora de la redacció de la Revista de l´esmentat Col·legi, demanant-me quan li lliuraria l´article encomanat. Li vaig haver d´explicar que sols tenia les coses investigades a mitges, perquè se m´havia de confirmar l´encàrrec i ningú no ho havia fet. Encara vaig xanxejar dient-li que, malgrat els amics que tinc a la Junta del Col·­le­gi, havia arribat a pensar que, a d´altres membres l´encàrrec els podia semblar inadequat. Segons ella, res d´això: podia donar per confirmada la petició de part de l´editor, també amic i ex-col·lega, i, per anar bé, l´havia de lliurar abans de Nadal. M´hi vaig comprometre i, malgrat algun entrebanc, vaig complir. L´article, llarg, oferia dades noves i desconegudes. Encara vam pactar que, malgrat no ser costum en la Revista del Col·legi de fer-ho, posaria les notes a peu de cada pàgina i no al final.

Després de Reis vaig rebre un e-mail del vicedegà dient-me que l´article, tant ell com l´editor, el trobaven molt interessant («magnífic» i «excel·lent» eren exactament els adjectius), però que algunes persones del Consell de Redacció no l´havien trobat prou oportú i, que, de moment, no sortiria en el número de gener perquè caldria que tot el Consell el valorés. Li vaig respondre alçurat com cal que s´alçuri qualsevol escriptor: No era l´hora de sortir amb romanços. Si allò era una manera de dir-me que censuraven l´article, no em donava cap altra alternativa que denunciar-ho. Ah!, i volia cobrar la feina. Ja teníem conflicte.

Hi va haver estires i arronses. N´havíem de parlar amb l´editor. Aquest em convidà a sopar. Primer em volia girar la truita volent-me fer combregar amb rodes de molí: allò no era cap censura. «Si t´es­cap­çà­vem un tros d´article, sí que ho seria». «Mira què diu el diccionari». S´havia llegit l´article per totes bandes. El trobava, va dir-me, perfectament publicable. «Almenys cobraràs la feina». «No és això el que ara m´importa». Vaig arribar a suposar que la censura no venia d´ell. «El consell de redacció no em fa cap por: hi tinc amics». «És que no sé si és cosa del Consell». «Si confirmes un encàrrec i no pots complir-lo tot i sent el responsable de publicacions del Col·legi, ja saps què et toca». «Sí. Dimitir. Ja hi he pensat». «Ho has dit tu».Vam acabar el sopar amicalment, però sense saber si l´article sortiria o no a l´exemplar de final de curs. Ja em diria alguna cosa. Vaig pensar fins i tot si hi podia haver alguna pressió política; les indagacions en aquesta línia resultaren negatives.

En no obtenir resposta seva durant el mes de febrer, a primeries de març vaig enviar un e-mail a la degana del Col·legi. La senyora Josefina Cambra em va cercar tot seguit per telèfon i vam parlar. Li vaig començar dient que, si en el meu escrit hi havia cap error de forma o fons, estava disposat a corregir-lo. Em va deixar clar que aquesta no era la qüestió, però que l´article no sortiria; segons ella, li sabia greu que una persona com jo, amb un historial d´haver col·laborat amb el Col·legi, no entengués que allò no era cap censura. Servidor li va respondre que una accepció de «censurar» segons el diccionari és «pro­hibir la difusió d´un escrit», i que, com a escriptor, havia de considerar una censura el que se´m feia, cosa que m´obligaria a denunciar-ho. En honor de la senyora degana val a dir que em va respondre que li importava menys la meva denúncia que la meva relació de col·la­bo­ració amb el Col·legi. «Una cosa no treu l´altra. Demanar que el Col·legi no censuri en ple segle XXI els articles que encomana és seguir-hi col·laborant». Em va dir que havia de vetllar per la pluralitat. «Aquesta és justament la manera de no fer-ho».

L´article s´acaba de publicar encapçalant l´antologia d´escrits d´en Lluís M. Xirinacs que edita aquesta diada de sant Jordi l´editorial Abadia amb el títol L´Esperit batega per Catalunya i n´he explicat l´origen i la peripècia. Si algú vol conèixer Xirinacs de veritat, que demà passat es compri aquest llibre. El lector, a més, podrà jutjar quines raons ha pogut tenir el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya per encomanar un escrit i censurar-lo, perquè jo encara no les entenc. Sortosament el testimoni de Lluís M. Xirinacs no depèn d´arbi­tra­rie­tats com aquesta: ja són una vintena els municipis catalans que li han dedicat un carrer o plaça, es prepa­ren més homenatges a la seva persona i va endavant la iniciativa popular d´alçar un monòlit de pedra, al Pla de Can Pegot (Ogassa), a l´in­dret on en Lluís M. va ofrenar la seva vida. Una llàstima que el Col·­le­gi s´hagi girat d´esquena a voler donar a conèixer la vida i obra d´un dels més grans lluitadors en pro de la nostra majoria d´edat i a favor de la pau arreu del món.

L'anava a publicar el Col·legi del Doctors i Llicenciatura en Filosofia i Lletres. L'escriptor Lluís Busquets i Grabulosa ha acusat el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya d'haver-li "censurat" un extens article biogràfic sobre Lluís Maria Xirinacs, després d'haver-li encarregat, i al·legant que resultava "excessivament laudatori". Ho va afirmar l'autor aquest dissabte durant un homenatge a Xirinacs a l'Orfeó Gracienc de Barcelona organitzat per Església Plural

V aig viure circumstancialment les eleccions de l´Estat del passat 9 març a Itàlia. Abans de mitjanit la RAI ja argumentava que Zapatero havia guanyat les eleccions gràcies a Catalunya. Teníem els resultats finals i d´altres arguments. Els primers, en escons, passats els recomptes i posant entre parèntesi els del 2004 van ser aquests: PSOE 169 (164), PP 154 (148), CiU 10 (10), EAJ-PNB 6 (7), ERC 3 (8), IU 2(5), BNG 2(2), CC-PNC 2 (3), UPyD 1 (-), NA-BAI 1 (1). D´arguments en van dir i n´hem llegit, a la tornada, per donar i per vendre. Un de bo, que la qüestió nacionalista no ha estat digerida pel PP: encara que guanyin escons perden vots a Catalunya i a Euskadi. Però, ull viu!: el PP, que hauria guanyat en una Espanya sense Catalunya, forjaria la seva victòria no pas en l´Espanya rural sinó en espais vitals, dinàmics i emergents com són Madrid i el País Valencià. Fins i tot a Andalusia (no parlem de Galícia) el vot urbà de les capes mitjanes és per al PP; és el PSOE qui el compensa amb el vot rural. Això vol dir que Esperanza Aguirre ho tindrà bé per a d´aquí quatre anys, si aconsegueix descavalcar Rajoy (té tots els suports de fora, Club Bildelberg inclòs). En definitiva, aquell eslògan de «Si guanya Zapatero, guanya Catalunya» s´ha de canviar per aquest altre: «Zapatero guanya gràcies a Catalunya» (servirà d´alguna cosa al president Montilla?).

Davant el manteniment de CiU i l´ensopegada d´ERC a Itàlia vaig sentir un bon plantejament i vaig llegir un bon apòleg. (Em deixo al tinter el crac comunista, que allà interessava prou...)
El plantejament poc comú era aquest: si davant de Catalunya, PP i PSOE són iguals -entre ells parlen d´un bipartidisme imperfecte-, per què la qüestió nacional ha esdevingut una barrera per al PP i no per al PSOE? En altres mots: per què el centredreta nacionalista (CiU) atura el PP i l´esquerra nacionalista (ERC) no atura el PSOE? La Chacón i l´eslògan «Si tu no hi vas, ells tornen» pot més que els desastres de Rodalies, el retard del TGV i de l´aeroport, les cues estivals, les apagades i tot el ròssec de mancances del govern Montilla? Potser respon aquests interrogants l´apòleg esmentat. Contava que ERC es trobava entre un llop (CiU) i un ós (PSC-PSOE). Un llop d´un escamot aliè -deia-, pot començar barallant-se amb tu i fent-te mossegades, però, al capdavall, acabaves fent bandada comuna i treballant junts fins al punt que les ferides resultaven superficials i acabaves fent part de la mateixa llopada nacionalista (crec que escrivia «catalanista»); un ós no t´atacava: t´abraçava tan fort que no et deixava alè fins a trencar-te les costelles. Per al comentarista, ERC s´havia d´escapolir urgentment de l´abraçada de l´ós socialista. I deia que, si el tripartit s´havia signat per nodrir una esquerra nacional catalana xuclant electorat del PSC-PSOE, en aquestes eleccions s´havia demostrat que havia esdevingut tot el contrari. Allí cuejava la sortida de la política de Prodi i demanaven dimissions, però, ja se sap: això són coses d´altres latituds.

I, ara, què? La crisi d´ERC toca el govern del tripartit, és clar -Puigcercós ha sortit del Govern per alguna cosa-, encara que facin mans i mànigues per mantenir-lo. (Segons com vagi el congrés d´ERC, l´abraçada de l´ós no es faria esperar.) Ministres socialistes i catalans a Madrid? No, no: millor secretaris d´Estat i directors generals, que prenen decisions. Si el pacte bilateral d´infraestructures ha d´anar endavant (i alguns barons socialistes ja li posen pals a les rodes), ens calen gestors a Madrid i diàleg entre Solbes i el conseller Castells, vist que aquest any es presenta des del punt de vista econòmic força gris (crisi al sector del totxo, credit crunch, augment de l´atur...)

I, cal, sobretot, solucionar el tema del poder judicial en l´horitzó de l´Estatut català. No debades, sense els impediments d´IU i ERC, ja hi ha projecte d´acord entre PSOE i PP per renovar el Consell General del Poder Judicial després de la investidura de Zapatero (nou jutges per a cada partit, un per als nacionalistes bascos i un altre per als catalans i president de consens). També s´ha mogut l´escaquer del Tribunal Constitucional (TC). En efecte,el passat dia 12 es va acordar d´expulsar del seu si a dos magistrats, Roberto García Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata, recusats pel govern per haver donat suport a les tesis del PP sobre la reforma legal que ha permès perllongar el mandat de la presidenta del TC, Maria Emilia Casas, que hauria d´haver cessat el juny de l´any passat. L´excusa és bona per mirar de treure´s del damunt dos magistrats oposats a l´Estatut català després que el PP havia aconseguit treure-se´n de sobre un de favorable, Pablo Pérez-Tremps, que pertanyia al sector progressista de la Institució. El projecte de reforma de la llei del TC enviat al Parlament canvia dos aspectes bàsics del seu funcionament: perllongar el mandat de la presidenta mentre el TC no es renovi i que els quatre jutges nomenats pel Senat siguin designats per les comunitats autònomes. El PP va recórrer totes dues qüestions i pressionà perquè la presidenta dimitís (així li prenien el control de l´agenda i el vot de qualitat en un TC en què els vots podien ser de 6/5, cosa que suposava l´escac mat per a l´Estatut català). Però l´Executiu va girar el tauler d´escacs recusant els dos magistrats que havien signat una carta de recusació de la presidenta. Un escrit que ha actuat de bumerang per als jutges anti-Estatut... El PP, però, vol una sentència sobre l´Estatut català amb l´actual composició del TC abans de pactar-ne la renovació. Acabaran definitivament descavalcats els dos magistrats?

Sigui com sigui, no cantem victòria. Els entesos que han vist com van els treballs preliminars de la sentència que es prepara asseguren que l´Estatut sofrirà retallades al TC.

Si les coses són així, el catalanisme polític haurà de liderar una gran protesta (cap jutge o pot ­corregir el que ha votat el poble!) i el PSC-PSOE pot aprendre que una victòria pot esdevenir pírrica ben aviat. Llavors sí que la mancança d´infraestructures que ara no se li ha girat en contra li cauria al damunt. Eleccions anticipades? Dependrà de si el nas de Zapatero creixi o no, aleshores, com el de Pinotxo!