Lluís Busquets i Grabulosa

Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT) al votant d’1,2 milions de menors són víctimes del tràfic de persones. El tràfic afecta anualment unes 2. 500.000 persones, especialment dones i nenes. S’estima que, cada any, 500.000 dones són enviades a Europa occidental amb el propòsit d’explotar-les sexualment. Segons dades de Save The Children i de la Red Espanyola contra la trata de personas, cada any, entre 40.000 i 50.000 dones i nenes (la majoria entre 18 i 15 anys) procedents del Marroc, l’Àfrica subsahariana, els països de l’Est, Brasil i Amèrica Central, són víctimes del tràfic d’éssers humans, enganyades i portades a Espanya “on hi ha una gran demanda”.

Les xarxes de tràfic es nodreixen fonamentalment de la prostitució aliena i, segons estimacions de l’ONU, s’obtenen entre 5.000 i 7.000 milions de dòlars cada any. Els càlculs de l’OIT són encara més elevats: 32 mil milions de dòlars anuals, a escala global. (Altrament, aquests diners no es reinverteixen en el desenvolupament social, sinó en d’altres activitats delictives: tràfic d’armes o de drogues). Es calcula que la indústria del sexe a Espanya cada any mou 18.000 milions d’euros de benefici net, i que uns 15 milions d’homes són clients potencials del mercat de la prostitució. El nombre creix i incorpora cada vegada homes més joves disposats a consumir i comprar el cos d’una dona sense plantejar-se la possible vulneració de drets humans ni la manca d’oportunitats de qui es troba en situació de convertir-se en mercaderia. L’explotació sexual, després del mercadeig de drogues i armes, és el tercer negoci il•lícit més lucratiu. Els diaris hispànics que ofereixen prostitució a les seves pàgines ingressen cada any uns 40 milions d’euros.

Cal distingir entre els tràfic de persones i el tragí d’immigrants. Segons el protocol de Palerm de l’any 2000 “per tràfic de persones s’entendrà la captació, el transport, el trasllat, l’acollida o recepció de persones, recorrent a l’amenaça o a l’ús de la força o a altres formes de coacció, al rapte, al frau, a l’engany, a l’abús de poder o d’una situació de vulnerabilitat, o a la concessió o recepció de pagaments o beneficis per obtenir el consentiment d’una persona que estigui d’alguna manera sota l’autoritat d’una altra, amb finalitats d’explotació”.

La distinció és important, perquè no totes les situacions de tragí d’immigrants duen associada una finalitat d’explotació. El tragí, malgrat desenvolupar-se sovint sota condicions degradants o perilloses, implica el consentiment de les mateixes persones a posar-se en mans dels “traginaires” o traficants. El tràfic de persones no és consentit o, si ho és, ha mediat coacció, engany o abús d’una situació de vulnerabilitat. El tragí il•legal acaba amb l’arribada al país de destinació. El tràfic de persones implica una explotació posterior de la víctima amb la finalitat d’obtenir-ne beneficis econòmics. No es limita només a l’explotació sexual, sinó també a qualsevol treball forçat o realitzat en condicions d’esclavitud (tallers clandestins, agricultura, mendicitat, extracció d’òrgans, servitud en els treballs domèstics...). El tragí d’immigrants és sempre transnacional, mentre que el tràfic de dones es pot produir a l’interior del mateix país.

Malauradament el tràfic de dones és un fenomen d’abast encara desconegut a causa de la seva naturalesa, de la manca de dades oficials, del poc interès social i de la falta de mecanismes de seguiment. De moment sols es pot dir que, emmarcat en un món globalitzat (amb implicació de països d’origen, trànsit i destinació), deixa palès que per uns països i pels altres els interessos econòmics estan per damunt del dret de les persones. Ens cal un Dret internacional que responsabilitzi uns i altres!

Cal no oblidar que dels 1.700 milions de persones que viuen en situació de pobresa, més del 70% són dones. Res d’estrany que més de la meitat de persones subjectes de tràfic siguin dones i nenes per la seva major vulnerabilitat. Aquest major empobriment és degut a molts factors com una raó de gènere, determinada per les adverses condicions d’accés al mercat laboral, la seva extensa dedicació a tasques no remunerades i reproductives, i el seu dèficit en alimentació, educació i atenció sanitària. Cal ser conscients que el fenomen global de tràfic de dones es nodreix de les desigualtats econòmiques entre països, de discriminacions ètniques i de gènere i s’alimenta del desig de les dones dels països més pobres d’emigrar per mantenir les seves famílies, cosa que facilita que caiguin en les xarxes dels traficants.

Pitjor: per assegurar el seu silenci, sovint pateixen violència física, vexació psicològica, represàlies de tota mena, pallisses, confiscació dels seus documents d’identitat, amenaces, servitud per deutes, aïllament, fins al punt d’assolir que es convencin que si es posen en contacte amb les autoritats seran empresonades i deportades. Així, l’statu quo segueix, i, amb les mans lligades, no gosen posar cap denúncia —sovint n’ignoren les possibilitats i ni tan sols parlen l’idioma d’aquí— espaordides de sofrir represàlies elles mateixes o els seus familiars del país d’origen.

Espanya està entre els principals països de destí i trànsit, sobretot en tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual, malgrat el Pla Integral contra el Tràfic del Ministeri d’Igualtat (2009-2011) el consideri una forma de violència de gènere. Segons dades policials, el 90% de les prostitutes són estrangeres i, gran part d’elles, són a mans de xarxes de tràfic. La Llei haurà d’actuar d’alguna manera, perquè no es pot identificar prostitució amb llibertat sexual, l’oci lícit amb l’explotació lúdica si no volem seguir emmascarant la realitat.

Tot plegat actua sobre les víctimes amb efectes del tot perniciosos contra la cohesió social: traumes deguts a agressions, deteriorament d’allotjament (per aïllament o amuntegament), contagi de malalties de transmissió sexual, addicció a drogues, trastorns gastrointestinals, paranoies, fòbies, vergonya, culpa, depressions... Els països receptors com el nostre fan hipòcrita fent l’orni com si no volguessin adonar-se que una bona part de la població immigrant femenina s’ha convertit en mercaderia sexual.

El preàmbul del Conveni Europeu contra el Tràfic d’Éssers Humans aprovat el 2005 al Consell d’Europa, que va entrar en vigor a Espanya el 2009, afirma que “el tràfic de persones constitueix una violació dels drets de la persona i un atemptat contra la dignitat i la integritat de l’ésser humà”, però la lluita contra aquest tràfic no sempre es manté en aquesta perspectiva dels drets humans sinó que, almenys entre nosaltres, s’ha donat prioritat a l’enfocament penal i al control dels immigrants. L’accés de les víctimes als seus drets sovint està condicionat a la seva col•laboració amb les autoritats. No només cal una atenció integral a les víctimes, reforçant les seves capacitats com a titulars de drets sinó abordant les arrels estructurals del fenomen i tallant de soca-rel les xarxes que se’n beneficien. Les mesures impulsades per l’Estat espanyol —prevenció, protecció, assistència i reparació— són encara molt insuficients. (2-IV-12)