Quan el passat dijous 20-X ETA declarava “el cessament definitiu de la seva activitat armada” tothom va llegir la declaració amb lupa i, des d’una postura de correcció política, s’afanyà a enfilar el relat més convenient, per hipòcrita que fos: ETA, enllà de les 829 víctimes mortals, no havia aconseguit res de res sinó una derrota. La victòria era de la democràcia. S’havia derrotat la violència. Et sic, alia.
Tanmateix la declaració afegia que ETA feia “una crida als governs d’Espanya i França per obrir un procés de diàleg directe que tingui per objectiu la resolució de les conseqüències del conflicte”. I aquestes conseqüències són cinc i tenen un nom que caldrà resoldre, no sé si amb aquest ordre: 1) els més de 700 presos etarres (dels quals, mig miler són a Espanya i la resta fora, amb només 8 al País Basc); 2) les víctimes d’ambdós costats; 3) la dissolució de la banda o “organització socialista revolucionària basca d’alliberament nacional” com s’autodenominen,; 4) el lliurament d’armes; i, 5) el futur del País Basc. Aquest cinquè punt és el que resultarà més envitricollat.
El president Mas, improvisant i demanant dissolució i lliurament d’armes des de la nova Masia de can Barça (no hauria convingut una declaració més institucional?), quedava més papista que el Papa, com va explicar la Rahola al Cuní, que va preferir (per una vegada!) la mesurada i escrita declaració de Rajoy (no pas les d’altres adlàteres del PP). I és que, com admeten alguns historiadors, el comunicat d’ETA parla d’un “secular conflicte polític”, es dol de les pròpies víctimes i empresonats, a qui ret reconeixement i homenatge (no diu res de les “altres” víctimes), i per al nou cicle que comença demana “diàleg i acord” enfront “de la violència i la repressió” (s’entén “violència” pròpia i “repressió” d’Espanya). I, ull viu!, segueix: “El reconeixement del País Basc i el respecte a la voluntat popular han de prevaler sobre la imposició”. Aquest és el cinquè punt. Tothom ho sap. Per això part de la premsa més carpetovetònica, l’endemà, es dolia hipòcritament d’un fet que ja no té marxa enrere dient que la històrica declaració no significava res o significava ben poc. (Per a alguns, dol dir-ho, uns quants morts a l’any eren suficientment rendibles...?)
Parlem-ne, d’aquest punt; perquè el comunicat d’ETA considerava la conferència internacional sobre la pau celebrada al Palau d’Aiete el dilluns anterior, dia 17, amb significatives personalitats (Kofi Annan, expresident de l’ONU; Bertie Arhen, primer ministre irlandès; l’exprimera ministra noruega Gro Harden-Brundtlland, Gerry Adams i els tres darrers que s’hi afegiren, Blair, Carter, Mitchell, amb el facilitador Brian Curry…) “una iniciativa de gran transcendència política”, la resolució de la qual, per a ETA reunia “ tots els ingredients per donar una solució integral al conflicte”, a banda dels suports d’amplis sectors de la societat basca i de la comunitat internacional. Òbviament, l’havien de considerar així, perquè era l’escenari creat per representar una sortida mínimament digna; no debades la premsa més reaccionària havia fet fàstics d’aquella reunió i fins i tot havia passat comptes dels diners que cobrarien els representants internacionals.
I quins eren, aquests punts? Doncs, els declarats pels participants de la cimera de la pau eren aquests:
1. Cridem ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu de l’activitat armada i a sol·licitar diàleg amb els governs d’Espanya i França per tractar exclusivament de les conseqüències del conflicte. (Com es pot veure, els mots són calcats!)
2. Si aquesta declaració fos feta, instem als Governs d’Espanya i França de donar-li la benvinguda i d’acceptar iniciar converses per tractar exclusivament de les conseqüències del conflicte. (Ja hem assenyalat que eren cinc.)
3. Instem que es donin passos pregons per avançar en la reconciliació, reconèixer, compensar i assistir totes les víctimes, reconèixer el dolor causat i ajudar a curar les ferides personals i socials. (“Totes”, vol dir dels dos bàndols?)
4. En la nostra experiència a l’hora de resoldre conflictes sovint hi ha d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a tractar d’assolir una pau perdurable. Suggerim que els actors no violents i els representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com d’altres de relacionades, amb respecte, amb consulta a la ciutadania, totes les quals coses podrien contribuir a una nova era sense cap conflicte. En la nostra experiència, les terceres parts facilitadores, mediadores o observadores, ajuden al diàleg. Aquí, el diàleg, si ho decidissin les parts involucrades, també podria ser assistit per facilitadors internacionals. (Cal subratllar l’expressió “consulta a la ciutadania” que tanta por fa a Madrid?)
5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d’aquestes recomanacions.
Com es pot veure, ETA no s’ha mogut d’aquests punts i, per això mateix, els lliga amb la seva proclama del “reconeixement del País Basc i el respecte a la voluntat popular” que han de “prevaler sobre la imposició”. En d’altres paraules, la plena autonomia o independència del País Basc per iniciar un futur diferent, a Europa, sense Espanya.
I, això és el que Espanya difícilment admetrà.
No costa gaire fer de profeta. Sense armes, l’esquerra abertzale farà una pujada en eleccions properes, de manera que tocaran poder i ressorts de l’Estat fins que, ni que sigui per no defraudar els seus electors, hauran de procurar un referèndum per a la Independència. Espanya
I els catalans, si no som beneits, ens estarem quietets esperant que escampi o posarem tota la carn a la graella al costat dels bascos (tot i saber que ells mai n o ho farien per nosaltres, ni tan sols per al nostre futurible “concert econòmic”).
A veure si som capaços de no perdre un altre llençol en aquesta bugada. (31-X-11)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada