Ni els Reis no ens han dut el nou finançament de forma oficial, malgrat les presses de les vigílies nadalenques de Zapatero. Els meus amics d’ERC m’asseguraven que, si el 31 no estava acordat, en passaria alguna de grossa i jo els responia que escoltessin bé l’aferrament a la poltrona de Puigcercós i Carod. No ha passat ben res. Quan es va esbombar el dinar a la Moncloa amb Montilla i Castells (i el berenar amb Chaves) del passat dia 20, el president de la metròpoli va haver de córrer a reunir-se cuita-corrents amb els presidents de Castella-la Manxa (dia 21) , Madrid (dilluns, 22), Galícia, Astúries i Extremadura (dia 23), et sic caetera. Semblava que ja estava tot pastat, però caldrà seguir negociant i esperar la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera... De nou la pastanaga. “No hi ha acord”, van haver de dir Montilla i Castells el dia 30 en comptes de denunciar un tercer incompliment.
Hi ha coses que aquest articulista no entén. No ens deien els nostres polítics que en el nou Estatut el finançament estava blindat i ben blindat? Doncs, si ja vam pactar l’Estatut (i ben retalladet que va sortir), ara cal un nou pacte o simplement l’aplicació d’una Llei, per més INRI, “orgànica”? Ens enganyen els nostres polítics? Si l’Estatut va entrar en vigor el 9-VIII-06 i fixava en dos anys el termini per pactar el nou finançament (la primera reunió Estat- Generalitat va tenir lloc el 9-VII anterior!), per què el 9-VIII-08 no es va denunciar al Tribunal Constitucional l’incompliment per part del govern metropolità? O el TC només val per actuar contra Catalunya? Baden, els nostres polítics? En 17-VIII, en plena canícula estival, Saura i de la Vega van pactar una pròrroga de dos mesos per estalviar una compareixença de Zapatero a les “Cortes” i la vicepresidenta es va passar el nostre vicepresident per l’entrecuix. Què van fer els nostres polítics? Ah, sí: el 2-X va haver-hi un pacte del tripartit i CiU denominat d’“unitat catalana” per forçar Solbes. No se’l va creure ningú. De fet l’esmentada unitat es va trencar el passat 18-XII quan el PSC-PSOE va votar que sí als pressupostos llençant l’única basa de què disposava per forçar alguna cosa que anés més enllà del cafè per a tots. Ho va dir molt bé Zapatero: “Com volen que el PSC voti en contra, si som nosaltres?” Espero que els amics del PSC, que s’enfaden quan els denomino PSC-PSOE i em demanen que tregui la cua de les sigles, ho hagin entès. He de treure PSOE o he de treure PSC, que en la carta fundacional, si no vaig errat, parla (parlava!) d’autodeterminació?
Ja només faltava que ara el senyor Solbes en la seva sessió de cosmètica de finals d’any donés peixet al catalans i semblés que entenia el principi d’anivellament a partir de crear altres fons! Entenguem-nos: ara ja hi ha el Fons de suficiència (que hauria de garantir un nivell de recursos suficient per a totes les competències de cada comunitat) i molts d’altres: el de compensació interterritorial (que cobren totes les comunitats menys Catalunya, Aragó, Madrid i les forals), el Fons d’escassa densitat de població (per a Aragó i Extremadura), el Fons de renda relativa(el cobren 9 comunitats, però no Catalunya), el Fons de mínim ‘statu quo’(per a Galícia, Andalusia, Extremadura i Castella i Lleó) ... Des de Catalunya es vol que es limiti la suficiència a serveis bàsics (educació, sanitat i serveis socials); és a dir, que es creï un Fons d’anivellament (que garanteixi els mateixos recursos per habitant per als serveis bàsics de benestar) i que es calculi a partir de la població, amb dues rectificacions: la dels costos diferencials (la vida és més cara en uns llocs que en d’altres) i per la població immigrant (al capdavall un nou Fons de compensació per l’augment de població, segons el cost mitjà de l’augment d’aquesta població: si tenim el 22% d’immigració, doncs, calen recursos per fer front a aquest 22%). Solbes diu que ha de ser un cost marginal i no mitjà (s’hi fa front amb el que ja hi ha, diu) i voldria crear-ne d’altres per satisfer a d’altres comunitats que esgrimeixen el factor dispersió poblacional, envelliment o edat escolar (cas d’Andalusia). I també es demana el principi d’ordinalitat (en cap cas s’ha de poder alterar la posició de cada comunitat en relació a la pròpia renda per càpita; en altres paraules, cap comunitat s’hauria de poguer anivellar superant la renda per càpita catalana amb diners catalans).
Tot això sembla que des de Madrid ho haguessin començat a entendre fa poc. No s’ho creguin! Les balances fiscals també les entenien perfectament i mirin el que els va costar de publicar-les. Els principis d’ordinalitat, anivellament i població els entenen des del primer dia. Com l’AVE, com la cessió d’aeroports, com tantes infraestructures que ens manquen i ens escanyen per mor de no executar els pressupostos.
Algú és tan estòlid de pensar que des de l’agost del 2006 fins al de 2008 no es podia haver arribat on ara es vol arribar? I per què els nostres polítics ni ho van denunciar on tocava ni als organismes internacionals? Per què no van ser capaços de plantejar un tancament de caixes o una nova manera de recaptació fiscal? Senzillament, perquè ja estan bé com estan. O han vist cap moviment per canviar la Llei electoral? Només cal enganyar els electors cada quatre anys, encara que sigui a costa d’estrafer la història. Preveient que el finançament estatutari, al capdavall, no serà res de l’altre món, així ho va fer el president Montilla tot recordant l’aniversari de la mort de l’avi Macià i fent-lo passar per un “pactista” per anar preparant la situació. A veure si ens entenem: Macià, en el complot de Molló, volia la independitzar Catalunya d’Espanya; i, quan el 1931 li van fer l’ensarronada de canviar-li la República catalana que havia proclamat per la promesa d’un Estatut, va declarar que aquella signatura, estampada de mal grat, era la que li havia costat el més gran dolor de tota la seva vida. De pactista, poquet. No sembrem confusions! El problema és que en èpoques difícils calen gegants polítics i els nostres polítics són... nans experts en cosmeticologies. I si no s’ho creuen, que ho demanin a Madrid, que ens tenen la mesura apamada i ens han pres pel dallonses del sereno. Saben allò del “enano de la venta”? Els d’ERC, quiets. I Montilla, que podria provocar una moció de censura a Madrid, més quiet, encara. És PSOE: Zapatero dixit. Castells podria moure’s de la foto i deixar plantat al govern per començar-se a guanyar la Casa dels canonges; però és necessita molt coratge per saber perdre ara per guanyar després. Esperin, que a la decepció del finançament s’afegirà la de l’Estatut!
Mentrestant , segons el Quadre macroeconòmic espanyol 2000-07 de la Funcas (Fundació Caixes d’Estalvi), l’any passat les famílies catalanes vam retrocedir un lloc en renda familiar, de manera que vam passar del 8è al 9è , superades (i amb aquest ordre) per les d’Euskadi, Navarra, Madrid, Aragó, Castella-Lleó, Cantàbria i Astúries (això sí, amb una particularitat: les comarques de Girona i Barcelona resulten les més cares de la península).
<12-i-09>
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada