Lluís Busquets i Grabulosa

L’escalfor del xaiet: vet aquí el que recordo
ara que se m’apropa el fred inextingible
que un jorn m’amararà.
Aquella cosa viva
que tenia entre els braços, ja fa més de mig segle,
Nadal dels meus deu anys!
Era blanc com la neu
i, durant unes hores, li sentia el batec
del cor entre les mans. De primer, s’esverava.
L’anava assossegant a còpia de carícies:
volia que els meus braços li fessin de bressol
i abocava al xaiet tendreses infinites.
* * *
Tenia sols deu anys. Debut d’Els pastorets.
Els signaven, rescrits, Ram-Mar i Prat i Forga
al local dels Catòlics.
(Hi vaig ser de biaix:
en Xevi, el germà gran, hi feia de dimoni
i s’imposà la mare: “...o hi sou tots dos o cap!”.
Al meu germà, és clar, no li va fer cap gràcia.)
Havent sopat, de nit, anàvem a assajar:
els carrers se’ns ornaven amb catifes de gebre.
A dalt, vora l’estufa, en Balcells i l’Oller
—en Bato i en Borrego— els papers repassaven.
I també en Llagostera i en Xicu, el de Luzbel .
A tocar del piano en Legares cantava:
“Cual buscan las flores
del sol el calor,
Dios de mis mayores
busco tu amor...”
Després, assaig dels cors: dimonis, pastors, àngels...
La batuta del mestre practicava de Job.
Repetíem, també, immòbils “quadres plàstics”.
Arribà el jorn d’estrena. Servidor era un més.
No havia de dir un mot: només cantar amb els altres.
Ho preferia així; no volia ser vist,
clissat ni percebut. (Era molt vergonyós!)
A punt de sortir a escena, algú me l’hi posà,
el xaiet en els braços. Allò de restar ocult
va resultar impossible: tothom mirava el xai
aquella cosa viva acotada al meu pit,
blanc com un glop de llet, càlid tot ell de vida.
(Els nens m’assenyalaven, alçant-se dels seients:
tots haurien volgut tenir-lo entre els seus braços!)
* * *
Aquella tebior, vet aquí el que ara sento...
La tendresa infinita amb què l’acaronava.
El meu anhel de fer-li de bressol i coixí...
Vet aquí el que recordo, ara que se m’acosta
aquell fred perdurable del meu Nadal etern.
Potser també retrobi, amagat de tothom
(o a la vista de tots), unes mans que em bressolin
i m’acaronin càlides amb tendreses ignotes.
(Si ho podeu veure, amics, alceu-vos dels seients!)