PAGANT, SANT PERE CANTA

Quan les consultes municipals sobre la independència, a Madrid se’n reien. Servidor escrivia aquí mateix que no en féssim cas, que millor agafar-los desprevinguts. La manifestació de l’11 de setembre —pacífica, cívica, democràtica— ha accelerat el tempo polític català i ha deixat fora de joc la capital de la metròpoli (i també el PSC-PSOE). El dia 12, Mas va fer un bon discurs a la Generalitat: es posava a liderar el que li demanaven al carrer. Dijous, 13, segueixo el discurs de Mas al Fòrum Nueva Economía de Madrid. No pot ser més clar. Ningú del govern. Els debats per ràdio i TV demostren que Madrid encara no sintonitza; no s’adonen que per a molts catalans s’ha acabat el bròquil. El dissabte 15, en el debat de Jordi Gonzàlez a la TV sobre Catalunya i la independència, segueix el mateix joc. Ha començat la indignació i les ganes de fer por. Catalunya esdevindria un país de l’Àfrica subsahariana si s’escindís d’Espanya.

El dimarts 18, el Rei estrena la seva pàgina web amb una carta que no pot ser més desencertada i inoportuna. En comptes d’“arbitrar i moderar” (art. 56 de la Constitució), en comptes de dir als senyors Rajoy i Mas que miressin d’entendre’s (l’endemà passat havien de parlar del pacte fiscal), es posa a favor d’un bàndol, demana que no ens dividim, parla de “quimeres” i no vol “debatre si són llebrers o podencs els que amenacen el nostre model de convivència”. I aquest és el problema! I tant, que cal debatre-ho! On era sa Majestat quan, passant per damunt d’un referèndum del poble català, un Tribunal dit Constitucional amb els seus membres caducats, que hauria d’haver impartit justícia en nom del poble, passà per damunt del poble corregint l’Estatut aprovat a les corts i referendat? On és sa Majestat quan els diferents governs se salten la lletra de l’Estatut, ofegant econòmicament Catalunya, addicionals incloses? (No sé quins assessors té el Rei, però si l’autodeterminació catalana s’assolís amb una certa civilitat no caldria fer trencadisses; ara, en canvi, ja hi ha qui parla de treure-li el títol de comte de Barcelona. O canvia d’actitud o s’ho guanyarà a pols.)

El dimecres 19-IX segueixo al Congrés de Diputats la resposta de Rajoy a Rosa Díaz, que ens vol suprimir l’autonomia, i a Pere Macias, que li demana què pensa de la manifestació. Li respon simplement que s’exercí un dret ciutadà i que no està d’acord amb el pacte fiscal. La reunió de demà ja no caldria. L’endemà, però, dijous 20, Mas acudeix a la Moncloa; segueixo la roda de premsa de Mas a la seu de Blanquerna de Madrid després que Rajoy s’hagi tancat en banda a la proposta de Pacte fiscal, sense atorgar-li el més mínim recorregut. Molt bé, el president. Al vespre, 3 o 4 milers de persones esperen Mas a la Plaça Sant Jaume per evidenciar-li que el poble és amb ell.

El dissabte 22, el debat de Jordi Gonzàlez ha canviat respecte al de fa una setmana; per primera vegada es donen xifres, bé que encara es fa el discurs de la por. Altres debats com els d’Intereconomía encara són més heavies.

El dimarts 25-IX m’empasso els discurs de Mas en l’inici del debat de Política General al Parlament de Catalunya. Avui el rei assisteix al lliurament del premi Comte de Barcelona per la Concòrdia al cardenal Bertone, i des de les xarxes socials s’avorta un intent d’esbroncar Sa Majestat. Rebo un missatge. “No perdem temps ni esforços amb qui ja no és ningú”. El debat continuà el dimecres (molt bé Mas responent al PSC-PSOE i al PP) i dijous fins a consensuar un text que demana la convocatòria d’una consulta per al futur de Catalunya per a la pròxima legislatura. El PSC-PSOE, excepte Ernest Maragall, ha votat en blanc, però han dit que donarien suport a una consulta, encara que Madrid no hi donés permís, si l’emparava la llei de consultes catalana que s’està elaborant.



Veurem com serà aquesta llei, perquè segons l’art. 149, 32ª l’Estat té “competència exclusiva” per autoritzar “la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Canviar la Constitució, seguint al peu de la lletra la llei (bé que ja s’ha fet sense seguir-la), suposaria sotmetre’s a l’art. 168, que demana 2/3 de cada cambra, la seva dissolució immediata, la ratificació del canvi per les noves cambres elegides i la ratificació per referèndum. És a dir, deixar que els veïns et triïn i disposin els mobles del teu menjador.

Des de certa premsa de Madrid ja s’han demanat l’empresonament de Mas i l’exèrcit a la Plaça de Sant Jaume. Encara que l’art. 8 confiï a les forces armades la defensa “de la integritat territorial” d’Espanya, cap d’aquestes dues coses pot passar, perquè, segons l’art. 155, si una Comunitat Autònoma no compleix la Constitució o altres lleis o actua de forma que atempti greument contra l’interès general d’Espanya, el govern només pot adoptar mesures per al compliment forçós d’aquestes obligacions amb dues condicions: a) requeriment previ al President de la Comunitat Autònoma i, en cas de no ser atès, b) una majoria absoluta del Senat.

Més enllà de l’Ebre són a la primera fase de dol. Indigna la separació. Encara els manca adonar-se que anant a les males ells també perdran bous i esquelles. Abans de dir-nos que els sap greu, que ja ens tractaran millor (el que ara fa el Regne Unit amb Escòcia), ens faran por amb deutes insuportables, amb expulsar-nos d’Europa i de l’euro. Si la Generalitat té un deute del 21% del PIB, uns 42.000 milions, no ha de ser difícil de retornar-lo en una economia que exporta 57.000 milions. A més, Espanya ens hauria de retornar els 15 anys de dèficit fiscal (uns 240.000 milions) i la part proporcional del dipòsit de pensions (10.800 milions d’euros). Així les coses, Catalunya podria assumir part del deute futur espanyol de 900.000 milions d’euros, que tanta por fa a Alemanya i França. (El repartiment, per criteri de població, seria de 162.000 milions; per criteri de PIB, Catalunya hauria d’assumir 180.000 milions.) Aquest és el camí a fi que ens acceptin a Europa: cap creditor internacional posarà pals a les rodes a la separació de Catalunya a canvi que la totalitat del deute no es quedi en una Espanya poc industrial i poc exportadora; si ens comprometem a eixugar el deute, sí que ens voldran. La separació ens costarà cara, certament (en el pitjor dels casos, el deute actual sumat al deute exterior que ens traspassaran, uns 222.000 milions, equivalent a un 111% del PIB, xifra del tot assumible segons els experts —i molt millor que conformar-se amb el deute actual permanent de 16.000 milions anuals). Però els catalans estem acostumats a pagar per tot. Pagant, sant Pere canta. Posin la mà al foc: eixugant part del deute espanyol se’ns obriran les portes d’Europa! I a un futur millor. (1-X-2012)

0 comentaris

EL FUTUR QUE VOLEM?


Sense interrogant, és el títol de la declaració de la “Conferència sobre desenvolupament perdurable Rio+20”, signada a començaments d’estiu (exactament el 22-VI) per 193 països membres de l’ONU, en una trobada que reuní més de 50.000 persones per commemorar la cimera de l’estiu de 1992, els acords de la qual —la reducció de gasos responsables de l’escalfament del globus terraqüi i, per tant, del canvi climàtic— ja es van passar pel folre la majoria de països el 1997 a Kyoto. Aquesta vegada, per curar-se en salut i no repetir el fiasco de la cimera del Clima de Copenhaguen del passat 2009, el govern brasiler, coordinador de la negociació final, es va afanyar a tancar un esborrany de mínims abans de la cita, cuinà un document sotmès a una breu consulta amb els delegats dels països assistents i el repartí a l’arribada dels líders que van evitar reobrir-lo per tal de no complicar les coses. Total, que en sortí un text qualificat de “feble, sense ossos ni ànima”, criticat per científics, ecologistes, líders indígenes i fins i tot per l’exministra de Medi Ambient i líder ambientalista, Marina Silva, que denunciava la inutilitat d’una cita que costà 150 milions de dòlars, si comptem els dos anys de trobades preparatòries. (Fins i tot Hillary Clinton es va queixar que el text exclogués atorgar a les dones “el dret de decidir si volen tenir fills i quants en volen tenir”.) Res d’estrany que representants de la paral•lela Cimera dels pobles plasmessin en un document aquest malestar en un escrit que van lliurar directament al secretari general de l’ONU Ban Ki-moon.

Si enumerem els aspectes més criticats de la cimera trobaríem aquests: 1) la falta de concreció en els objectius del desenvolupament perdurable —s’ha canviat el típic mot “sostenible” pel de “perdurable”— que hauran de seguir els Objectius del Mil•lenni de l’ONU a partir del 2015; 2) la no acceptació per part dels països més pobres de crear un “fons verd” de 30.000 milions de dòlars; 3) l’absència d’un calendari per a la retirada de les subvencions a les energies fòssils i a d’altres energies brutes i activitats nocives per al medi, que escalfen el sistema climàtic; 4) el desacord per crear un veritable “govern ambiental” global en forma d’agència de l’ONU, a l’estil de l’OMS o de la FAO; 5) La manca de propostes per a una fiscalitat global (impostos per a les transaccions internacionals) que limiti una llibertat de comerç i de mercat que no assumeix els costos ambientals; 6) l’excessiu suport al denominat “capitalisme verd” en detriment de l’oblit dels drets dels pobles.

Per exemple, en parlar d’“economia verda”, en el document, s’hi diu que és una de les “eines” per aconseguir un desenvolupament perdurable, tot i que admet que hi ha “diferents enfocaments, visions i models disponibles” segons “les circumstàncies nacionals” per aconseguir-ho. Quant als oceans, el text expressa el compromís d’eliminar la pesca il•legal i la sobreexplotació dels mars, així com de posar fi als subsidis de les tasques que causen sobrepesca (sense concretar com); abans del 2015 s’han de recuperar els estocs de pesca, un compromís que ve de la cimera de Johannesburg del 2002. Pel que fa a l’aigua i al sanejament es reafirma com a meta per al 2015 reduir a la meitat la proporció de persones sense accés a l’aigua potable ni als sistemes de sanejament. Igualment per a l’energia. Es donarà suport perquè puguin accedir als moderns serveis d’energia els 1.400 milions de persones que encara no ho poden fer. I, pel que toca al canvi climàtic, s’expressa la “gran preocupació” pels adversos impactes de l’escalfament del planeta i per la significativa retxa que hi ha entre les promeses dels països per reduir les emissions abans del 2020 i el camí que haurien de recórrer per evitar un escalfament perillós.

Quin va ser el paper d’EUA? Com que suposaven el que els cauria al damunt, és a dir, un acord de mínims en forma de llocs comuns promogut per les potències emergents (Brasil, Xina, Sud-àfrica), van deixar fer mantenint-se en segona fila (ells ja influeixen des del G-20!) tot eludint l’estigma tradicional de dolents de la pel•lícula i mantenint un perfil baix com correspon en èpoques preelectorals.

A Rio s’evidencià de nou la manca de lideratges, perquè també s’hi reflectí la impotència de la Unió Europea. Va resultar significativa la reacció de Connie Hedegaard, Comissària d’Acció pel Clima en valorar l’acord, en un tuit espontani: “Ningú no estava content a la sala de la reunió. Fins a aquest punt és un acord feble”.

En canvi, els països emergents (Brasil, Xina, Sud-àfrica i d’altres) guanyen influència. Mentre molts experts parlen de la necessitat d’evitar un creixement econòmic que no ultrapassi els límits biofísics del planeta (la terrible petjada ecològica!), els governs de les noves potències, desitjosos d’emular els EUA, no volen sentir parlar de “límits”. A les seves orelles aquesta paraula els sona a fre, condicionament o obstacle per a un creixement tradicional al qual no volen renunciar i emmascaren com poden encara que sigui amb fum (verd, per descomptat).

Dins dels objectius de “desenvolupament perdurable” hi ha un “mandat” per tal de completar l’indicador del PIB amb un altre que tingui en compte la conservació del medi ambient i el progrés humà. Però, quan pensem que des de Kyoto s’havia promogut d’etiquetar tots els productes d’acord amb la “petjada de carboni” per tal d’informar al consumidor de l’impacte ambiental en emissions de CO2 de tota mena de produccions (i tot just s’està començant a fer), sembla planar sobre la comunitat internacional un cert descoratjament a l’hora d’afrontar els problemes medioambientals. Què vol dir, per exemple, “transitar vers l’economia verda”? Això sol portaria un redisseny de tota mena de fabricacions i productes per tal de minimitzar-ne els efectes medioambientals perniciosos. Cert que crearia nínxols d’activitat i ocupació, però qui comença a estar-hi disposat? Qui li posa el cascavell al gat?

Els grans canvis per caminar vers una economia veritablement respectuosa amb el medi ambient vindran d’innovacions particulars, d’iniciatives empresarials o de les opcions d’aquells estats capaços d’arrossegar la comunitat mundial; difícilment procediran d’una cimera que concentri caps d’Estat i de govern o ministres que semblen incansables a l’hora de practicar l’ecoturisme de cimera en cimera. Per això cal plantejar-se la utilitat d’aquestes cimeres, de les quals en surten documents de cinquanta paginetes. “El futur que volem” no es aquest sinó un altre de molt més compromès, agosarat i efectiu. Amb acords seriosos i agències que obliguin a complir allò que s’ha signat. (17-IX-2012)

0 comentaris

PROPER 11 SETEMBRE I PLANS B


De demà en vuit serà l’11 de setembre. A més dels actes institucionals, la societat civil està preparant una gran manifestació sobiranista que ha de ser “històrica”. (No sé com d’“històrica”: “més d’un milió” com en la diada de 1977? “Menys”, com la de després de les retallades de l’Estatut?) Hi ha hagut debat i discussions sobre si ha de ser una jornada reivindicativa a favor del pacte fiscal o la independència, sobre si els membres del govern han d’anar-hi o no, sobre els lemes (“Catalunya, nou Estat d’Europa”, proposa l’Assemblea Nacional Catalana, que som tots), sobre el grau d’implicació dels partits. Aquests, cada un d’ells, ha ensenyat la poteta. Els més centrats tenen pressions d’ambdós bàndols: anatema si el partit del govern converteix l’11S en un acte reivindicatiu del nacionalisme, clamen des del PP; anatema si es conforma només amb el pacte fiscal, criden des d’ERC i més a l’esquerra; anatema faci el que faci perquè no podem fer el mateix, però no sabem què cal fer, criden amb sordina des del PSC-PSOE.

Visca la unió dels partits catalans! A la metròpoli de Madrid es fan un fart de riure. “Ya estamos otra vez con esos catalanes... Que se manifiesten cuanto quieran. Después haremos lo que nos pase por la entrepierna!”

I així un cop i un altre.

De què serveixen, les manifestacions? Per mostrar que som molts els que volem la llibertat de Catalunya? Per treure pit de tant en tant? I, després, què? De què va servir la manifestació contra les retallades de l’Estatut amb la presència i tot del president Montilla? Per seguir igual.

I no podem seguir igual. Ara que Espanya se sent dèbil és el moment de tibar. Justament el que no volen. “Ahora hay que salir de la crisis y después ya veremos” és una nova excusa. Després veurem el que hem vist sempre. Prou esquilades!

Per això calen plans B a llarg termini. Dic a llarg termini. La independència de Catalunya no s’assolirà amb facilitat. Serà molt pitjor que un xoc de trens. Per això, potser ha arribat el moment del sacrifici dels nostres líders, encara que no sabem si hi estan disposats. Quan els fets de Prats de Molló, Macià sabia què s’hi jugava. Hi va haver un espieta dins la conxorxa i la cosa va sortir malament: Macià va ser engarjolat, però el seu empresonament i la seva defensa van tenir ressò internacional. Gràcies a la derrota hi va haver el 14 d’abril del 31, la proclamació de l’Estat Català dins la federació ibèrica. Va haver de canviar la independència per la Generalitat i l’Estatut de Núria retallat. Per força. La cosa ve de lluny.

Ara és el moment de tibar la corda per saber què és capaç de fer l’Espanya de la UE. Enviar tancs a la Plaça sant Jaume com va fer contra Companys l’octubre del 34? Empresonar el President Mas? Derogar l’Estatut Català? I els catalans ens quedaríem amb els braços plegats?

Ara és el moment dels plans B a llarg termini, de fer realitat el que digui el nostre Parlament, encara que a Madrid no ho acceptin. Ja sé que no podem actuar com si fóssim un Estat, com si “ells” no existissin —i és una llàstima—, perquè tenen la caixa i la clau de la caixa, però els hem d’anar embafant sense aturador. Les propostes són moltes:

a) Constituir un àrbitre internacional —abans aquesta tasca es delegava en el Vaticà, però avui es poden emprar d’altres instàncies— que dirimeixi els contenciosos entre Espanya i Catalunya, començant per les balances fiscals i els deutes mutuals, si convé, emprant el concepte escocès de “devolution”.

b) Implicar Europa en el desig d’independència dels catalans, amb informes de plataformes com la del Dret a decidir i assemblees com la Nacional Catalana, a banda dels partits i organitzacions independentistes, fent-los entendre que Catalunya independent podria fer-se càrrec d’un tros gran del deute de l’Estat.

c) Proclamar la insubmissió fiscal i crear una hisenda pròpia, amb agències tributàries i oficines fiscals catalanes, on els catalans anem a lliurar els impostos que ens pertoquen. Enviar a Madrid la llista de pagaments i oferir-los una mitjana equilibrada de col•laboració, com si ja tinguéssim el pacte fiscal. Passar-nos tot seguit per l’entrecuix les sancions que arribessin, vinguessin d’on fos, encara que hi hagués pel mig el Tribunal Constitucional, que, no ho oblidem, era ben anticonstitucional quan va retallar l’Estatut.

d) Establir un referèndum democràtic i vinculant d’independència, supervisat per àrbitres europeus, independentment de les prohibicions que arribin de Madrid estant. I actuar amb conseqüència d’acord amb el resultat.

e) Convocar eleccions referendàries per acabar proclamant la independència de Catalunya a uns quants anys vista i afrontar les conseqüències i represàlies que arribessin de la metròpoli.

És hora ja des de Catalunya de no demanar permisos i de fer valer els nostres actius. Algunes d’aquestes opcions de pla B no impliquen esdevenir independent demà mateix, però sí que suposen institucionalitzar-ne la possibilitat europea. A la manifestació de l’11S hi hauria d’haver tantes banderes europees com estelades.

Sense cap pla B, sense tensar la corda de la nostra submissió, el futur és fàcil de pronosticar: serem acusats de disbauxa per la nostra despesa, mentre l’AVE a Galícia (2.000 milions) s’adjudica en una tercera part a ACS, Acciona i Ferrovial (la llotja del Bernabeu) i els partits centralistes, PSC-PSOE inclòs, voten l’AVE central pirenaic en comptes de prioritzar l’eix mediterrani.

Més detalladament, el futur pot ser aquest: el rescat d’Espanya és un fet que només cal formalitzar, encara que Rajoy faci créixer el fantasma de la ruptura de l’euro. Catalunya també ha de demanar el rescat del Fons de Liquiditat Autonòmic. Quan la Generalitat ho faci passat l’11S, serà només per formalitzar l’estat actual de coses, que no és altre que la intervenció dels comptes catalans i l’anul•lació de la capacitat legislativa, com es veu en el darrer informe del Consell de Garanties Estatutàries amb la reforma de la funció pública i la manera com des de Madrid es duu a la Generalitat al caire de la fallida explícita cada mes. El marge institucional que li romandrà al govern serà nul. I la troika dels homes de negre europeus (FMI, BCE i UE) ni remodelarà l’Estat perquè Catalunya tingui hisenda pròpia ni distingirà entre les tres autonomies històriques i les altres. Simplement reduirà la despesa amb més retallades donant-nos uns determinats terminis per pagar el que deu Espanya (encara que sigui escanyant-nos, com estan fent amb Grècia) i liberalitzarà. A l’hora dels laments, Europa farà oïdes sordes com passa ara mateix amb Grècia (i això que ja porta anys intervinguda i alguna responsabilitat deu tenir-hi la troika interventora). I els catalans, com sempre, es trenqui o no l’euro, hi sortirem perdent.
(3-IX-2012).

0 comentaris

JUBILACIONS DE PROFESSORS ESTRELLA


Ara que som en ple estiu potser sigui bo recordar que s’han jubilat de les nostres universitats tres professors de primera, d’aquells que han fet parlar generacions d’estudiants de literatura castellana, i que també han influït en els estudis de la catalana: Alberto Blecua (1941), Francisco Rico (1942) i José Carlos Mainer (1944), aquest acollit a una oferta del govern aragonès. Servidor sóc una mica més jove que no ells (de la generació d’una altra magnífica professora, Rosa Navarro Duran), la qual cosa vol dir que, encara que tardanament, vaig tenir la sort de gaudir dels professors d’aquests professors, com ara José Manuel Blecua (pare d’Alberto), Martín de Riquer o Antoni Badia i Margarit. Ja sé que la literatura està de capa caiguda en tots els plans Bolonya i Des-Bolonya, perquè hi ha qui s’entesta a fer de la instrucció una utilitat (si pot ser econòmica,millor) sense adonar-se que la literatura funcionava com un gran disc dur del pensament i l’expressió de l’alumnat que, vulgues que no, topava de cap amb diferents models. Ara els models són el llenguatge del mòbil i l’I-Pad (és a dir, la pura vacuïtat) i si abans era difícil trobar algú que sabés redactar bé una carta ara ni Diògenes trobaria un batxiller capaç de redactar un paràgraf amb bona coherència i cohesió. Però aquest és un discurs perdut (de moment) fins que l’oblit de les humanitats faci caure als cappares de l’ensenyament del burro i topar amb les pròpies orelles.

Dels tres professors esmentats, no en vaig tenir mai cap, però els vaig conèixer tots tres ni que fos d’esquitllentes, perquè de llegir-los, mare meva si els he conegut! D’Aberto Blecua, tenim un impagable Manual de crítica textual (1983) i algunes de les millors edicions d’Hita i del Lazarillo. A Mainer, de qui el seu llibre La Edad de Plata (1902-39) (1975) m’havia causat una impressió tan fabulosa que va ser motiu suficient per entrar d’estranquis a una seva classe a l’Autònoma quan jo feia Periodisme (sempre he considerat pedant el títol de Ciències de la informació), li devem una bona Historia de la literatura (2010) per no parlar de Modernidad y nacionalismo (1900-1939) o del divulgatiu La escritura desatada: el mundo de las novelas. A Rico li devem —uf!— bona part del que es considera l’etapa d’or, per no parlar de la direcció de l’edició del Quixot l’any del centenari (2 volums) i del Quixot de la Real Acadèmia del 2004, amb la seva gran entremaliadura al colofó o peu de llàntia, un acròstic que titllava d’idiota el seu Director d’aleshores: Víctor García de la Concha. Aquest colofó ve conformat per una il•lustració ovalada amb tres molins d’on sorgeixen vuit línies de text com vuit raigs, que transformen la llàntia en un estel fugaç. Resa així:

VIÑETAS, GRABADOS DE LAS CABECERAS

Y OTROS MOTIVOS Y ORNAMENTOS

DE ESTE VOLUMEN PROCEDEN DE LA EDICIÓN

IMPRESA EN MADRID EN 1780,

OBRA MAESTRA DE JOAQUÍN IBARRA,

DISPUESTA, “CORREGIDA” Y PUBLICADA

A INICITAIVA Y EXPENSAS

DE LA REAL ACADEMIA ESPAÑOLA

La cosa és fàcil d’interpretar: les cinc primeres inicials majúscules V-G-D-L-C corresponen al nom el director de la RAE: Víctor García de la Concha, un nom assidu en les llistes de personalitats influents d’aleshores. La lectura de l’acròstic —primeres lletres en vertical de cada línia—és claríssim: YDIODA, que designava, segons Covarrubias, “al que teniendo obligación de saber, o latín o facultad, es falto e ignorante en ella”. El colofó de l’edició el Quixot que patrocinà l’acadèmia diria: “V. G. D. L. C., IDIOTA DE LA REAL ACADEMIA ESPAÑOLA”. He escrit “diria” perquè Rico s’ha curat amb salut, utilitzant un clinamen que consisteix a introduir una petita impuresa en la regla; en efecte, la sisena línia comença per D i no per T, perquè en l’acròstic llegim YDIODA i o YDIOTA. Però és justament la sisena línia, l’única que té entre cometes el mot “corregida”; corregim la D per T i el missatge resulta diàfan. No sé com se’l va prendre el seu destinatari...

Si Rico era capaç de fúmer-se del director de la RAE, imaginin com podia tractar alumnes, col•laboradors i col•legues. Va ser el primer que vaig conèixer personalment. Estava amb uns companys parlant amb J. M. Blecua al seu despatx de la Central i va arribar indignat i queixant-se a crits d’unes oposicions. Blecua, que era una mica sord i, si li convenia, se’l feia, li va fer que s’esperés un moment, ens va acabar d’atendre, ens va fer un gest que sortíssim i allà es va quedar el Dr. Rico. Un dels companys em va dir: “Aquest home és el millor del món en Petrarca i l’humanisme. De petit es va imposar llegir tota la literatura espanyola des de l’adolescència i ho va fer ordenadament...” Vaig quedar astorat. Després vaig saber moltes més coses. Que la seva perícia anava del d’Hita a Calderón, que li agradava seduir les alumnes i que pobres dels seus ajudants o amics. Una meva ex-alumna, boníssima en literatura, va tenir l’oportunitat d’entrar com a ajudant de la seva càtedra. M’ho va consultar. Li vaig aconsellar que sí. Al cap d’uns mesos em trucava. “És inaguantable!” “Estàs amb el millor del món”, li deia jo. Al cap d’uns mesos: “Ho deixo. És insuportable. Et truca a qualsevol hora de la matinada, quan ell treballa, perquè li busquis sens falta qualsevol cosa que aleshores no té a mà...” “No siguis beneita...” Va aguantar un temps, va col•laborar en edicions magistrals i ara és professora de l’Autònoma. Tinc un amic aragonès a la Sapienza de Roma especialista en la Celestina. “És un cabronàs en el bon sentit. Viu per a les seves coses i si t’ha de trucar a les quatre del matí ho fa...” És cert. De jove només llegia i estudiava. No havia anat mai a un partit de futbol. Javier Marías n’ha fet un personatge en algunes de les seves novel•les.

A Alberto Blecua —el més estimat pels seus alumnes— el vaig conèixer personalment en un dinar de profes al Port Olímpic. És un home finíssim i, com a bon crític textual, no li pots canviar una e per una i. Es va animar fins a esdevenir esperitós a l’hora del whisky i als companys de taula ens va fer riure d’allò més comentant-nos exàmens dels seus alumnes. Contrastava la dada cultural amb la barrabassada estudiantil amb una subtilesa encantadora donant per descomptat que tu ja entenies els sobreentesos...

Encara que després jo em decantés més per la literatura catalana puc dir —quan tens ex-alumnes universitaris t’assabentes del que passa a la universitat— que han deixat bons descendents, alguns ja veterans investigadors amb una obra important: José María Micó, Juan Rodríguez, Bienvenido Morros, Guillermo Serés, Pere Ballart, Ramón Valdés, Domingo Ródenas de Moya, Jordi Gracia i Gonzalo Pontón, que va deixar les seves tasques editorials per dedicar-se exclusivament a l’ensenyament i a la investigació. Segur que deixaran el pavelló tan alt com els seus mestres. (20-VIII-2012)

0 comentaris

AMB ANGELA VOLPINI


És una dona vital i, de jove, havia d’haver fet molt goig. Acaba de publicar un llibre amb la Teresa Forcades, Una nova imatge de Déu i de la humanitat (2012) i, a primers d’octubre, pensen tenir un debat públic al Romea. Va néixer l’1-VI-1940 en una família camperola i patriarcal a Canova Staffora, al Po pavesà. Als set anys va substituir el seu germà en la tasca d’anar a pasturar les vaques cap al Bocco, perquè ell passava a les feines del camp (ja en tenia 9, d’anys). El 4 juny de 1947, asseguda amb cercle amb d’altres companys, se li va aparèixer la Mare de Déu, abraçant-la pel darrera i alçant-la. Els amics que eren amb ella la van veure alçada del terra i, espantats, no podent tornar-la a fer baixar, van córrer a demanar ajut dient que l’Àngela havia mort a mig aire. Mentrestant ella es va girar per veure-la i es va trobar amb un rostre de dona tan bonic,esbelt i dolç com mai no havia vist. Feia uns 30 anys de les aparicions de Fàtima. Cap missatge secret, cap missatge estrany. “He vingut per ensenyar-vos el camí de la felicitat a la terra”. “Déu ha posat en els homes la possibilitat d’una vida divina, i per això mateix infinita i feliç en la llibertat”. Al cap d’una estona de ser entre els braços de la Verge i de comunicar-s’hi sense paraules, la Senyora la va deixar a terra. Li havia transmès un missatge claríssim, diàfan, i segons ella ha dedicat la vida a repetir-lo.

Llavors, per a la nena va començar el viacrucis. Família, metges, capellans experts, psicòlegs, psiquiatres, prelats... Tests inacabables. Quaranta dies d’isolament. El bisbe que li diu: “El que vegis, sentis i entenguis, m’ho dius a mi i jo et diré si es pot dir als altres o caldrà reservar-ho. Si tu m’obeeixes jo et creuré...” Té set anys. Resposta: “I qui li ha demanat que cregui en la meva experiència? Per què em demana d’obeir-lo?” El bisbe, el 1957, abans de morir i de voler oferir-li un decret mitjançant el qual deixava bastir una església al lloc de les aparicions, li ho va recordar. Havia après de molt petita què volia dir ser fidel a la pròpia consciència. La mare, quan s’acostava el jorn de la segona aparició, i vist que s’havia clavat una espina al peu i tenia una infecció de pus, la va tancar a la seva habitació a pany i clau. Va saltar de la finestra, va anar al lloc de les aparicions i se li va curar la infecció.

Tradueixo del seu llibre La Madonna accanto a noi (2003, 2ª ed.): “Les aparicions van ser sempre el dia 4 del mes, però de juny a octubre del 47 eren a les 4 de la tarda i, després a les dues, d’acord amb l’horari i les modifiacions que feia ella mateixa. Em deia: «Torna a la mateixa hora el 4 del proper mes»; o bé: «Per ara no vindré més, però tu torna sempre fins que jo retorni». Hi va haver, de fet, interrupcions que Ella mateixa anunciava. Però si no em trobava allà, al Bocco, per causes que no depenien de mi, perquè el bisbe me n’allunyava o estava malalta, la veia de nou allà on em trobés.” Fins i tot se li va aparèixer a l’Hospital. Les aparicions van durar nou anys, fins el 4-VI 1956, quan Maria li anuncià que no retornaria més. Àngela ha entès el gran missatge de la seva vida: Déu no castiga ningú; Déu és amor i creació i l’home, possibilitats en la llibertat. L’experiència li atorgà una connexió intensíssima amb la vida i la va dotar d’una presència d’ànim indestructible. Mai no es va doblegar a la jerarquia eclesiàstica.

Un any de nostàlgia i la reacció: la construcció de l’església del Bocco i d’un centre de diàleg religiós que volgué denominar “Nova Canà”, perquè va ser a Canà on Maria constrenyí Jesús a fer el primer miracle. El 1957 volia veure el Papa, Pius XII, amb el qual va poder parlar un moment, que aprofità per valorar-li el primat de la consciència. I llavors, el gran optimisme amb Joan XXIII i la proclamació del Concili, on va intervenir decisivament. “Acabat el Concili vaig viure alguns anys sobre aquell camí fressat i em vaig ocupar d’explicar-lo a capellans, monges, religiosos, seminaristes, sobretot del sud d’Itàlia, per encàrrec dels respectius bisbes”. El 67 es troba amb Atenàgores i el 68...tota la problemàtica dels joves, sorgida del maig francès, arribà als llocs de discussió on intervenia. Calia transformar la societat en comunitat transversal, perquè el sistema de partits ja no donava per més. Un canvi que tenia aspectes culturals, polítics, econòmics, espirituals, jurídics... Grans debats entre catòlics i comunistes. Algú va dir que se li havia aparegut una Mare de Déu roja.

El 1971 es casa amb un home que sabia compartir les seves opcions. El que per a ella volia ser una experiència d’estimar sense posseir no va ser gaire entès pels seus seguidors: “Traeixes la comunitat, la Verge, el moviment”, li tiraven en cara. El seu grup irònicament era denominat “Dalle stelle alle stalle” (Dels estels de les aparicions a les quadres de vaques que miraven de pujar...). El 1975 va néixer el seu fill, Alexander. “Per a mi —escriu— va ser la possibilitat d’experimentar la gratuïtat de l’amor.” I començà a escriure llibres: Resurrezione di Dio (1984) Capire Maria (2003), Le bianche pietre di Polllicino (2003), Persona e comunità (2005), Viagio nella terra di Gesù, amb M. Capellades (2010)...

Som un grup de gent i parlem de moltes coses. Per exemple, de l’Església actual. Troba que als capellans joves els manca formació, sobretot bíblica; s’estan convertint en administradors religiosos. No tenen el Concili Vaticà II com a referent. El Papa hauria de deixar el Vataicà? “Es deia que Joan Pau I ho volia fer, oi?” Per cert, durant el Vaticà II, ens explica, va poder assistir a una xerrada de B. Häring amb experts i amb Pau VI al davant. “Vaig procurar posar-m’hi al costat perquè li volia dir que anés amb peus de plom si no volia trair el Concili. Häring tirava amb bala.” El Papa li va comentar dues o tres vegades “El professor té raó! Però què hi puc fer, jo? Només sóc el Papa!” I afegí: “No li vaig dir res del Concili. Em va fer pena veure aquell home segrestat per la Cúria”. I el Vaticà? “Scusi, ma di noi si dice che è un casino...” (8-VIII-2012)

0 comentaris

LECTIO PARVA


Els alumnes de batxillerat em van demanar una darrera lliçó abans d’acabar el curs amb motiu de la meva jubilació. “Volem una Lectio magna”, em van dir. Els vaig prometre una lectio parva. Companys i alumnes van comunicar-ho a exalumnes. Ratllàvem el centenar. Els vaig dir que havia preparat un decàleg de conviccions i de consells, amb tot el respecte i estimació que els tenia i tinc per a la meva professió d’educador. El decàleg va ser aquest. No tindré espai d’explicar-lo, però almenys aprofitaré l’espai per anunciar-lo:

1. Crec en vosaltres i voldria que vosaltres hi creguéssiu.

Quan tenia la vostra edat se’m va dir que calia estudiar de valent perquè seríem “els escriptors, professors, cineastes, industrials, periodistes, polítics... de demà”. I no m’ho creia. Ho hem estat, ho som, cadascú en la seva mesura... A la meva generació del 47 hi trobaríeu gent molt coneguda: Salvat, Cabré, Pont, Sala-Valldaura, A. Pons, M. Mar Bonet, etc... Estudiar per plaer i començar l’aventura de la vida va ser fantàstic. I amb el temps s’aprèn que no hi ha res millor per a un professor que un alumne el superi. Creure vol dir confiar, refiar-se i esperar. Espero que us refieu de vosaltres per canviar coses: una democràcia més participativa, una economia més transparent i cooperativa, un país més lliure. L’esperança només és plena si el desig que la fonamenta està «orientat vers». Si no hi ha orientació, si a cada cruïlla tot és possible, si no hi ha valors que fonamentin les alternatives, si tot és banal i qualsevol camí és efímer, si hi ha llibertat sense contingut, en lloc d’esperança el que hi ha és buidor i perplexitat.

2. El que val la pena costa esforç (ètic) sense trampes i amb equilibri

L’equilibri és el de les quatre potes de la cadira per equilibrar-se: treball, vida afectiva, compromís polític i obertura al transcendent. Quan balla una pota d’una cadira, tota ella es desequilibra. Quan un té harmonia aprèn a desaprendre allò que hem après: la Terra era plana abans de ser rodona. Ara sentiu: “No hi ha diners”. I és mentida (qui se’ls ha menjat?). Segons les estadístiques un 95 % d’espanyols seria corrupte si tingués la seguretat que no l’agafessin mai amb els peus a la galleda.

3. Cal que respongueu als privilegis de què heu gaudit (amb respecte a l’alteritat)

A Barcelona van néixer milers de noies i nois entre el 94 i el 96: Quants arribaran a les PAAU? Teniu una responsabilitat social de millorar la situació present. Heu d’aconseguir una renda bàsica, una moneda transparent, una telemàtica gratuïta i lliure en comptes d’engreixar espavilats.

4. Humanitats sense concert versus tecnociència sense esperit

Em vau demanar aquesta darrera classe un grup de ciències. Us ho vull avisar: si deixeu les humanitats de banda, renunciareu al disc dur cerebral per ordenar els avatars, projectes, creences i esperances de la humanitat des de l’esperit més pregon. No us deixeu enganyar amb falses Bolonyes ni amb les beques Erasmus, perquè el capital s’ha adonat que també pot munyir el món de l’educació. I aquí els vaig explicar el meu desengany de la modernitat i de la postmodernitat a partir de la interpretació de Walter Benjamin (1892-1940) d’un quadre de Paul Klee (1879-1940), l’Angelus Novus, de 1920, que es troba al seu llibre pòstum, publicat el 1955, Tesis de filosofía de la Historia. I els vaig dir que des dels 80 del segle passat, les TICs (Tecnologies de la informació i la comunicació), encara han complicat més el problema en convertir en virtual el món real. I els vaig parlar dels darrers llibres d’Arcadi Oliveres (Aturem la crisi, 2010; Això no funciona: què és l’economia, 2011; Diguem prou: indignació i respostes a un sistema malalt, 2012) i del problema que denuncia Jordi Llovet a Adéu a la Universitat (2011) pel fet que els nois i noies no posseeixin cap formació a l’entorn de tot el que la història ha acumulat al llarg dels segles, “posem entre la civilització babilònica o egípcia i el segle XIX.” Per a ell no en teniu cap culpa perquè vosaltres heu estat víctimes, segons l’eminent professor, d’uns plans d’estudi de secundària que han portat aquest país a la situació de ruïna cultural en què es troba

5. Cal ser globalistes. No epidèrmics (els que han de parlar de tot sense saber de res) sinó catòlics (kata-holós: propers a la totalitat). Això suposa arrelar-se a un lloc per esdevenir universals i ordenar-se el cap. Xirinacs deia que li calia una classificació en què hi poguessin caber els concepte d’una espardenya i Déu.

6. El nostre lloc és Catalunya (amb tensió amb Espanya).

No podem renunciar al que vam ser per dignitat. La prudència no ens pot fer covards.

7. El nostre lloc és el món, un món petit i ple d’opressions al qual cal una alternativa.

No podem oblidar que som un planeta finit i que no podem créixer indefinidament.. Els éssers humans no estem per damunt de la natura ni la conservem pura ex ovo; senzillament en fem part com en fa part el nostre planeta Terra (que és la nostra casa, la nostra llar: oikos>ecologia), que des d’antanyasses ha estat capaç de generar vida, i no pas una vida qualsevol, sinó una vida cerebral que ha anat evolucionant i encara evoluciona, una vida, en definitiva, personal, conscient, capaç de reflexionar (flexionar el pensament sobre el propi pensament). Segons el Dr. Oró la terra és una nau espacial que recorre els espais a milers de km/h, un veritable superorganisme viu (i malalt, perquè amb càrrega humana que ha sofert els darrers cent anys no aconsegueix autoregular-se). No podeu viure sense ser-ne conscients. I això vol dir saber com està distribuïda la fam al món, l’aigua, la sanitat, la pobresa (entorn de 3.200 milions de persones (la meitat de la població mundial) sobreviu amb menys de dos dòlars al dia. D’aquestes, uns 1300 milions disposen de menys d’un dòlar diari per viure (i això vol dir pobresa extrema).

8. Cerqueu espais per a la transcendència com postula la neurobiologia actual i no tingueu por de la re/ligió.

Avui, des de la biologia, es considera que l’ésser humà, a diferència dels primats del seu entorn evolutiu, disposa d’un cervell (hardware) i una ment (sofware, entesa com a funció seva) amb unes capacitats que van molt més enllà de les necessitats de supervivència; en efecte, la ment humana presenta unes determinades activitats denominades “de luxe” com ara la recerca de la bellesa, l’interès per l’ètica utòpica, l’organització d’activitats de lleure, el desplegament d’activitats simbòliques aparentment inútils, basades en mites capaços de crear una nova realitat per damunt de les realitats observables amb evidència experimental, per exemple, la religió.

9. La història (espai humà de la nostra vivència) pot acabar amb un cataclisme o en una apagada còsmica

Per a Francis Fukuyama a La fi de la història i l’últim home (1992), la història, entesa com a lluita d’ideologies, s’hauria acabat. Amb el capitalisme neoliberal hauríem arribat a una mena de bany maria sense utopies. Set anys més tard, a la cimera de l’Organització Mudial del Comerç de Seattle (1999) sorgí el moviment de l’altermundisme amb un eslògan que hem sentit recentment en el moviment dels indignats: “Un altre món és possible”.

I aquí els vaig explicar la diferència entre apocalipsi i escatologia eutòpica (que no utòpica).

10. Per a un creient cristià, no sabem com, però sabem que la cosa acaba bé.

La vida humana (que no és cap valor suprem: Mt 10,28) és la vida d’una persona cridada a participar en la vida de Déu mateix. Per a un creient la història, com diu el cardenal Carlo M. Martini, ha estat vista sempre més clarament com un camí vers una meta fora de la història mateixa i no pas immanent a ella. La història no és una simple suma de fets absurds o banals; es projecta enllà d’ella mateixa i més que estar oberta al càlcul està oberta a l’esperança. (23-VII-2012)

0 comentaris

EL LLARG CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA


Pian piano si va lontano. Abans d’ahir hi havia convocada a Girona l’Assemblea general de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència), que ja són 469 a més a més de 23 consells comarcals i la Diputació de Lleida, que també en formen part. Ben segur que en d’altres pàgines del diari n’han tingut puntual informació. L’AMI no deixa de ser una més de les organitzacions i entitats que pugnen per convertir Catalunya en un nou estat europeu començant pel parlamentari SI (Solidaritat per la Independència), seguint per ANC (Assemblea Nacional catalana), l’RCat de Carretero (Reagrupament, Independència, Democràcia i Treball) i acabant per organitzacions juvenils com la dels Maulets. Algunes, com l’ALE (Aliança Lliure Europea), aglutinen diverses formacions europees que treballen per l’autodeterminació, com ara ERC i el Partit Nacional Escocès), que presideix Eric Defoort; d’altres presenten iniciatives, com el cas de RCat, que demanava que Europa reconegués Catalunya en el cas que assolís la independència. La cosa no és tan fàcil. L’estament europeu no ho va pas acceptar de bones a primeres —no va trobar bases jurídiques en els tractats—, però sí que va considerar possible la secessió d’una part d’un estat europeu.

Justament el passat dijous 21-VI es va presentar a Brusel•les, a la seu del Parlament Europeu, l’European Partnership for Independence (EPI) o Aliança Europea per la Independència. Es tracta d’una organització sobiranista internacional integrada per moviments socials de nacions sense estat, concretament, Països Catalans, País Basc, Flandes i Escòcia, amb el repte d’aconseguir que la UE s’impliqui en els processos d’autodeterminació. El germen de l’Associació va néixer a Catalunya, en el marc de les consultes sobiranistes, quan Anna Arqué, que formava part de l’organització d’aquells referèndums, va anar teixint complicitats amb entitats de les nacions esmentades fins al punt d’assolir observadors internacionals en les consultes i esdevenir actualment portaveu de Welcome Mr. President, l’entitat que representa Catalunya a l’EPI, que ja va néixer amb un cert suport. Malgrat el gros de l’EPI siguin les nacions que hem esmentat, no es vol pas reduir a aquestes i es vol crear una comissió paral•lela on tinguin cabuda altres organitzacions i ciutadans que defensin els drets universals i l’autodeterminació. Una de les primeres iniciatives ciutadanes de l’EPI és que és que la UE legisli sobre el sobiranisme. Encara s’està decidint com articular la proposta, però l’objectiu no és altre que la Comissió Europea accepti iniciar la recollida d’un milió de signatures per tramitar la urgència d’aquesta legislació. La campanya per a la recollida de signatures seria una bona promoció per a l’autodeterminació. A més a més, si mai Catalunya votés la independència, Europa no es trobaria en calçotets a l’hora de decidir què fer.

L’AMI va ser una entitat impulsada per l’alcalde Vic, Josep M. Vila d’Abadal (CiU) i en pocs mesos aconseguí aglutinar la meitat dels ajuntaments del país. El repte actual és articular un lobby local o municipalista per poder pressionar el Parlament i el govern per tal d’avançat nítidament i sense complexos cap a l’estat propi.

L’estació final és l’organització d’una consulta independentista el mateix dia per part dels consistoris de l’AMI. D’aquesta manera serien els alcaldes els que agafarien les regnes d’aquest referèndum, a diferència de l’onada de consultes sobiranistes que va començar a Arenys de Munt i que va estar encapçalada per la societat civil.

L’AMI pretén que la cita sigui un èxit i, per això mateix, no pensa convocar la votació fins que no disposi del suport d’un nombre important de ciutadans que permeti i auguri la victòria del “sí”. Aquesta cita implica, amb tota probabilitat, l’intent de la incorporació de Barcelona i aglutinar almenys el 60% de la població —ara diuen estar en un 40%—, amb la mirada posada, això sí, no més enllà del 2014.

Què passarà després de la consulta? Parlar-ne es pura futurologia, però el president de l’entitat, Josep M. Vila d’Abadal, espera que les formacions facin un pas endavant i vagin a les eleccions amb un programa independentista després de veure que la majoria de la ciutadania aspira que Catalunya tingui un estat propi. Els alcaldes implicats consideren que la meitat dels municipis del país poden arribar a ser una força imparable i se senten legitimats perquè les adhesions a l’AMI han hagut de passar per plens i aprovacions per majoria absoluta.

Tanta eufòria pot ser contraproduent? Aconseguir la independència no serà pas un camí planer. Per això l’ex-presidnet Pujol parla d’un xoc de trens. Perquè Espanya pugui concedir el dret d’autodeterminació interna (auotonomia) i externa (independència) a alguna nacionalitat —Euskadi o Catalunya— caldria modificar la Constitució d’acord amb els complexos mecanismes que preveu el seu article 168 per a qüestions com la monarquia, la bandera o la unitat d’Espanya (i també podrien obligar-hi a l’hora de formalitzar un Estat simplement plurinacional). Recordem que la reforma constitucional ha de ser aprovada per la majoria absoluta del Congrés i del Senat. Suposant que això s’assolís, caldria tot seguit dissoldre les Corts i convocar eleccions. El nou ventall parlamentari —que, lògicament, hauria de reflectir el pes afirmatiu de la independència— hauria de ratificar també, per majoria absoluta, la reforma constitucional. Per últim, aquesta reforma caldria que fos sotmesa a referèndum a tot Espanya, com en el seu moment ho va ser la Constitució. I ja ens podem imaginar quin resultat sortiria. Ja he dit moltes vegades que tenim una Constitució que permet que els veïns de sota a casa ens vinguin a dissenyar els mobles i els espais i els quadres a les parets del nostre menjador.

El camí ha de ser diferent d’aquest. Per això, l’AMI, abans de preguntar a la ciutadania, vol anar pas a pas, seguint l’estratègia de l’associació. Vol incorporar més poblacions, guanyar gruix social, teixir complicitats amb d’altres entitats i grups que treballen pel mateix, bastir ponts amb el Parlament i amb el govern, i sobretot, fer feina de projecció exterior: mirar cap a Europa. A Europa ja no trobarà un àrid desert, sinó que es trobarà amb l’EPI, l’Aliança Europea per la Independència i a veure si seran capaços de tramitar una legislació.

La trobada de Girona havia de marcar les línies de treball per potenciar l’entitat i definir l’estratègia per arribar a l’objectiu final de la consulta. Altrament, els municipis independentistes, només donaran suport al pacte fiscal si suposa “la plena sobirania fiscal de Catalunya (caixa i clau de la caixa). Amb aquesta empenta del municipalisme, l’independentisme ha d’aconseguir un braç institucional? Cal esperar-ho. I que les sinèrgies no s’aturin! (9-VII-2012)



0 comentaris

Subscriure's a: Missatges (Atom)