Lluís Busquets i Grabulosa

He parlat aquí mateix de l’escaquer palestí el 14-VII-03 i el 6-III-06. El 2003, em vaig remuntar als orígens del problema, quan la proclamació de l’Estat d’Israel (14-V-1948). Bush havia aconseguit aquella primavera de 2003 un nou primer ministre en l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, per dissenyar un full de ruta com a pla de pau i l’havia im/pro-posat a Sharon i a Abbas, el 4-VI-03, a la cimera d’Àqaba. Això no obstant, com si hagués resultat fàcil asseure israelians i palestins, dos dies després, el 6-VI-03 Hamàs (acrònim que significa Moviment de Resistència islàmica), mitjançant Abdel Aziz al-Ramtissi, cap del moviment a Gaza, declarava no acceptar els acords d’Àqaba i el seu fundador, el paraplègic xeic Ahmed Iassin, deia que Abbas en el seu discurs on es comprometia a acabar amb els brots de violència a canvi de desmantellar assentaments israelites, s’havia oblidat de dos punts clau: l’haq al-Awda (retorn dels refugiats) i el futur de Jerusalem. (Hamàs dominava aleshores el braç armat Azzadin El Kassam, responsable dels atemptats suïcides, comptava amb ajudes socials —escoles, infermeries, mesquites...— i com que Aràbia Saudí havia reduït la seva ajuda després de l’11-S, havia rebut finançament d’Iran). A Hamàs, aleshores, li feien costat els altres grups radicals, la Jihad islàmica —grup finançat i entrenat per l’Iran i pel seu homònim libanès, les milícies xiïtes del Hezbollah, que disposava com a braç armat de les Brigades de Jerusalem, liderades pel xeic Abdallah Shami—, les Brigades dels màrtirs d’Al Aqsa, liderades per Marwan Barguti, braç armat d’Al-Fatah (‘Moviment d’Aliberament de Palestina”), el contrincant de Hamàs. Al-Fatah , integrat des de la seva creació el 1964 en l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), a la qual pertanyien també Arafat i Abbas, en feia part juntament amb les organitzacions radicals laiques que conformaven el Front de Rebuig als acords amb Israel (Front Popular i les seves escissions Front Democràtic, que compten amb un braços armats minúsculs). Aleshores —d’això fa vuit anys— per primera vegada, els grups radicals integristes islàmics no pertanyents a l’OAP (Hamàs i Jihad, amb un 25% de recolzament) superaven el 22,6% d’Al-Fatah.

Des d’aleshores han passat moltes coses. Assassinats seleccionats de líders palestins, mort de Iàsser Arafat, Abbas al capdavant de l’ANP, murs de formigó a les fronteres amb Palestina alçats per Israel i, el que va suposar una rebolcada inesperada del full de ruta: Hamàs guanyà majoritàriament les legislatives del 25 de gener 2006 (74 escons —entre els quals sis cristians, una dotzena de dones i tretze presoners, deu dels quals en presons israelianes— sobre 132 diputats). Un partit o organització que no renuncia a la lluita armada, que té en el seu programa el no reconeixement d’Israel i que, mentre EUA no s’acaba de definir, la UE considera terrorista. (La UE malda per definir el terrorisme com l’actuació violent que produeix víctimes en un Estat en pau; el problema rau a saber què és un Estat en pau. Per a Hamàs, Palestina està en guerra amb Israel.) El febrer del 2006 es constituí la cambra de diputats palestina (bé que es va haver de fer per videotelèfon perquè els israelites no deixaren traslladar-se a Ramala els elegits des del territori de Gaza). Israel i EUA preparaven un reguitzell de mesures sancionadores contra els palestins perquè es penedissin d’haver votat com havien fet (visca la democràcia!): restriccions de moviments de persones i mercaderies, arrest de finances i obres infrastructurals. Abass encarregà govern a Hamàs, instant-los al que li imposava el quartet (EUA,UE, ONU i Rússia): reconeixement d’Israel, renúncia a la violència, acceptació dels acords Israel-ANP. Aquests li van dir que ni pensar-hi. (Com volia que Hamàs, 18 anys després de la seva creació, renunciés als seus postulats fundacionals que tan rèdit li havien donat?) Però, proposaren Abdelaziz Douaik per presidir el nou Parlament i , de primer ministre Ismail Hinaïia, dos homes moderats, amb l’encàrrec de fer un gabinet d’unitat nacional, incloent-hi Al Fatah, l’enemic de Hamàs. No sols la UE enviava Solana al territori, sinó que las Comissària d’Exteriors trobava bé que Putin convidés representants de Hamàs a Moscou, i Merkel i Blair posaven com a única condició per seguir ajudant els palestins que deixessin la violència i reconeguessin l’estat d’Israel.

Tot debades. El març del 2006 EUA i la UE ja van suspendre relacions amb el nou govern de Hamàs. Els intents de formar una coalició entre Hamàs i Fatah només van servir perquè es desplegués pràcticament una guerra civil: el juny del 2007 Hamàs aconseguí el control de Gaza;Fatah retingué el poder a Cisjordània, amb Jerusalem est. Adéu govern d’uniat nacional! Israel estrenyia el bloqueig de la Franja i, amb l’operació Plom Fos, ho va fer en fort en el traspàs d’any 2008-09 amb l’excusa d’anar contra les infraestructures terroristes de Hamàs a Gaza... Amb Egipte com a mediador es proposa una reconciliació Hamàs-Fatah i a la tardor del 2010 s’enumeren els acords i desacords de Damasc. El passat 15 de març milers de palestins es manifesten demanant el final de la divisió entre faccions. L’endemà, Mahmud Abbas, president de l’ANP, promet convocar eleccions generals. El passat 27 d’abril les dues faccions anunciaren a El Caire un acord per acabar amb l’actual divisió. Segons Azzam al-Ahmad, cap de la delegació negociadora de Fatah, l’acord inclou un govern provisional de figures tecnòcrates independents que prepari abans de vuit mesos unes eleccions parlamentàries. Segons Mahmud al-Zahar, figura destacada de Hamàs i que va participar en les negociacions, també es va debatre com reactivar el Consell Legislatiu Palestí i l’OAP. S’alliberarien presoners de les dues faccions i s’unificarien les forces de seguretat. Era una gran notícia, davant la qual EUA i Israel reaccionaren amb fredor.

Aquest és el panorama que té Obama ara damunt del tauler. Hi ha analistes que diuen que, amés de la gran manifestació de març, ha ajudat a l’acord el derrocament de Hosni Mubàrak, perquè el líder egipci era vist per Hamàs com un còmplice dels EUA i d’Israel. També la revolta síria contra Baixar al-Assad, ja que Hamàs hi té una base història i ha hagut de cercar una entesa amb els seus rivals de Fatah per no quedar del tot aïllats. Com sigui l’acord és més que fràgil: mentre Abbas, assegurava que el nou govern haurà de considerar possibles converses de pau amb Israel, al Zahar, precisava que aquestes negociacions no formaran part de l’agenda del nou govern. L’OLP continuarà sent el responsable de les negociacions, assegurava Abbas, a Ramal·là, tot i que no donava cap detall de pactes de govern un cop celebrats els comicis Netanhayu, per la seva banda, hi fica cullerada: “L’ANP haurà d’escollir entre la pau amb Israel o la pau amb Hamàs”. “És impossible que un futur govern palestí s’entauli a parlar amb Israel”, reblava el clau al-Zahar. Com veuen, l’entesa és més que fràgil i Obama haurà de fer alguna cosa. (26-VI-2011)

Poca gent sap que els EUA consideren Catalunya un país estratègic, que ha de ser salvaguardat entre els primers objectius en cas de perill, conflagració o atac terrorista. I tot gràcies a l’empresa Grifols, multinacional catalana d’hemoderivats —la sang es considera producte estratègic—, ara en trànsit de convertir-se en el tercer grup mundial del sector, darrera de Baxter i CSL. Grifols és un grup de 26 empreses del sector sanitari que subministra els seus productes a professionals i pacients de més de 90 països de tot el món. Investiga, desenvolupa, fabrica i comercialitza hemoderivats, productes per a la teràpia intravenosa, nutrició entèrica, sistemes de diagnòstic i material mèdic. La seva facturació del primer trimestre d’enguany ha crescut un 10% fins als 261,4 milions d’euros. (El president Victor Grifols no fa accentuar mai ni el seu nom ni el seu cognom.) Els dubtes dels seus petits accionistes manifestats en la junta del passat gener van quedar gairebé esvaïts el maig passat, quan Grifols va poder anunciar que la Comissió Federal del comerç nord-americana —la Federal Trade Comission (FTC), una mena de Tribunal de la Competència— donava llum verda a la compra de Talecris, el seu rival als Estats Units (no debades augmentà la seva cotització a la Borsa en un 5,2% a primers de maig, despre´s que l’empresa s’expliqués davant e la Comissió Nacional del Mercat de Valors.).

Tot plegat suposa un alleujament doble, perquè la FTC havia vetat a la CSL la compra de Talecris el 2009 (amb l’argument que es reduïa la competència del sector) i perquè l’empresa catalana amb seu a Sant Cugat del Vallès, que ja havia començat la maniobra ara fa un any amb el precedent negatiu esmenta, ja havia esmerçat de 375 milions de dòlars (252 milions d’euros) com a indemnització a Talecris per al preacord. El gran argument ha estat que Talecris arribava enguany a la seva capacitat productiva i sola no podria créixer fins al 2016, de manera que la fusió fins i tot resultava beneficiosa per als EUA.

Ara bé, el preacord per comprar la firma nord-americana Talecris inclou unes determinades condicions: en primer lloc, la venda a Kedrion, fabricant italià d’hemoderivats, diversos actius de Talecris als EUA que la firma catalana no considera estratègics, exactament aquests: una planta de fraccionament de plasma a Malville, a l’estat de Nova York, que la firma catalana gestionarà durant quatre anys en règim de lloguer (es tracta d’una fàbrica antiga, que no pot exportar productes a Europa per falta d’homologació; Grifols ja havia anunciat la seva intenció de desprendre-se’n quan l’ampliació de la indústria de Parets (Barcelona) per fabricar el mateix producte estigués completada); en segon lloc, traspassar a Kedrion dos centres d’obtenció de plasma a Carolina del Nord i a Alabama (condició tampoc greu perquè Grifols té més de 80 centres repartits per EUA); en tercer lloc, el negoci de Talecris als Estats Units del Factor VIII, un tractament contra l’hemofília que es comercialitza amb la marca Koate (la firma disposa del seu propi Factor VIII, que té més aplicacions que el de Talecris); finalment, el preacord preveu a més que Grifols fabricarà durant set anys altres hemoderivats per a Kedrion destinats al mercat americà, perquè aquesta firma, que ara només opera a Itàlia, entri als Estats Units. I tot, per poder introduir més competència en el segment d’hemoderivats d’Amèrica del Nord.

S’ha assegurat que aquestes desinversions no afectaran les sinergies anunciades el gener fruit de la integració —230 milions de dòlars anuals (155 milions d’euros)— , centrades en la complementarietat de la seva activitat industrial, la seva I+D i la seva implantació geogràfica: els dos grups només competeixen als Estats Units, el Canadà i Alemanya. Fins i tot la cartera de productes de cadascuna és complementària, de manera que Grifols podrà aprofitar ben aviat la seva xarxa internacional per vendre els productes de Talecris.

La compra de Talecris suposa per al grup Grifols una inversió de 4.000 milions de dòlars. Segons fou anunciat per la directora financera del grup, Nuria Pascual, l’empresa pagarà 2.508 milions de dòlars en efectiu als accionistes de Talecris, assumirà 600 milions de deute de l’empresa americana i la resta se sufragarà mitjançat l’emissió de noves accions de Grifols sense dret a vot. Es considera que l’operació també produirà canvis en l’accionariat. Les diferents branques de Grifols reduiran del 40% al 29% la seva presència en el capital. El fons Cerberus i altres accionistes de Talecris entraran a formar part del grup resultant, amb una participació global conjunta d’un 28% i la part que flotarà lliurament en borsa es reduirà d’un 60% a un 43%.

Segons “La Vanguardia” del passat 3-V, per al finançament de la compra, l’empresa catalana hauria firmat un crèdit sindicat de 4.500 milions de dòlars, liderat per Deutsche Bank, Nomura, BBVA, BNP, HSBC i Morgan Stanley. Això situaria el seu endeutament en 3,5 vegades el seu benefici operatiu o ebitda, però l’empresa preveu que recobri el nivell actual (dues vegades l’ebitda) a finals del 2014.

Amb Talecris, Grifols tindrà els EUA com a primer mercat; això li suposarà el 50% de les vendes (enfront del 28% de la Unió Europea, el 14% de la resta del món i el 8% al Canadà), amb unes vendes anuals calculades en uns 2.803 milions d’€.

També d’aquesta passada primavera és l’acord de col·laboració aconseguit amb Novartis perquè aquesta comercialitzi als EUA alguns dels principals productes de diagnòstic per a la immunohematologia de Grifols a mesura que es vagin obtenint autoritzacions. Entre aquests productes hi figuren reactius, instrumentalització automàtica per a l’estudi d’agrupatge sanguini serològic desenvolupats per Grifols i els tests BLOODchip® de la biotecnològica espanyola Progenika Biopharma que Grifols ja distribueix per tot el món. L’acord i permetrà de potenciar la seva àrea de Diagnòstic tot reforçant la seva posició en el mercat nord-americà. Els seus setanta anys dedicats a fer progressar la medicina transfusora es complementa perfectament amb el lideratge de Novartis en el camp de la seguretat transfusora i amb la seva missió de desenvolupar noves proves preventives, de manera que els laboratoris d’immunohematologia podran disposar de les últimes tecnologies destinades a millorar la seguretat transfusora. No debades la passada primavera Grifols va crear un Consell assessor internacional d’experts en Medicina Transfusional composat per nou reputades personalitats mundials en aquest camp presidides per por Mr. John Moulds, MT (ASCP) director dels Serveis Científics de Suporet de LifeShare Blood Centers de Shreveport, de Louisiana (EUA). (14-VI-2011)

Avui milers de ciutadans de tot el món trauran 155 euros del seu banc en una acció de lluita noviolenta —diuen— i en pro d’una democràcia real tot recordant l’origen de les acampades dels indignats el 15-05-2011. Suposo que tot plegat resultarà unes simples pessigolles amb una ploma d’au al sistema, però de vegades actes testimonials d’aquests comencen per donar sentit a coses que sembla que no en tinguin. Quan Stéphane Hessel va publicar Indigneu-vos!, alguns se’l van prendre com un pamflet d’un jai que resistí els nazis, afiliat a l’utopisme de Hegel (l’home sempre progressa en la història) i contra el pessimisme sospitós de W. Benjamin (la història humana és una successió de catàstrofes) i mira com aquell pamflet ha anat quallant...

Val a dir que el moviment d’indignats agafà els nostres polítics en fora de joc; l’excusa era que es trobaven en campanya electoral. Excusa i por: estaven manipulades, les acampades? Però, l’excusa no valia aleshores (el moviment es va anar estenent com una taca d’oli i va defugir netament posicions electorals) ni val ara: quan els ciutadans només podem decidir poqueta cosa amb una papereta cada cert temps, és normal que en períodes electorals es vulgui debatre més intensament la tasca dels nostres polítics i, més, en temps de crisi com els actuals. Serveixen el comú o se’n serveixen, els nostres cappares? Davant dels grans bancs, dels grans monopolis, de les grans companyies auditores —ara pugem un punt els bons d’aquí, ara baixem el deute d’allà—, dels grans especuladors amb noms i cognoms, poden fer alguna cosa els nostres petits polítics? Vet aquí la qüestió.

Manipular, als diccionaris, pren un sentit pejoratiu de maniobra, manefleig, incidència o tergiversació fraudulentes. Però, en principi, hauria de ser un verb neutre, que vol dir operar, accionar, treballar amb les mans. A fe que s’ha mani-operat molt, a les places de les acampades, teclejant ordinadors i telèfons mòbils per arribar arreu des de les xarxes socials... Si els polítics no haguessin tingut una certa mala consciència, haurien anat a parlar amb els indignats, haurien portat el parlament (on tan sovint es vota partidistament i no es parlamenta) una mica enfora de les seves parets. Fins i tot haurien pogut incidir en el moviment dels qui es diuen antisistema perquè troben (i amb raó) que el nostre sistema fa aigües per totes bandes. Políticament haurien pogut explicar millor que mai el que ens costa als catalans ser espanyols (i amb una audiència més verge que la que cal comprar abans amb un entrepà perquè ompli mítings com si es tractés de programes de tarda de TV). Els indignats es queixen d’un fet prou clar: hem de pagar els treballadors les retallades del forat que va fer un sistema bancari sense escrúpols? Doncs, que obrin els ulls: si els catalans fóssim catalans, sense pagar peatge, seríem dels països més rics d’Europa.

Això, per massa sabut (i oblidat) és tasca que els polítics no van pas voler fer. N’han parlat amb la boca petita i hi acabaren enviant els mossos d’esquadra amb l’excusa de la salubritat. Com aquells periodistes de no vull dir el lloc (però el mitjà era ben nostrat!), que se sentien dins el sistema i parlaven dels acampats des d’una alçada que no tenen, com si la indignació que ha quallat aquests darrers temps fos cosa d’un xarampió de joventut. Pobrets, ells, periodistes amb menjadora de tertúlia, que formen part del sistema ben inconscientment, sense adonar-se que n’hi hauria prou que la Caixa (o algun poder fàctic semblant) fes ¡buf! i suprimís la línia creditícia del seu mitjà perquè entenguessin una mica més que llicenciats i màsters que parlen quatre idiomes no poden ser menys que mileuristes!

Als que hem lluitat durant la dictadura per assolir ajuntaments democràtics se’ns hauria de fer difícil d’entendre que la participació catalana ranegi el 50%, la més baixa de l’Estat. Però, acampat o no, el poble té una intel·ligència intuïtiva i la patacada dels grans manaies tripartidistes (PSC-PSOE i ERC), fa una setmana (ni l’Iceta n’ha restat indemne!), va resultar colossal. No hi va valer ni la darrera tongada de demagògia, perquè el poble no és imbècil, i no se’l pot fer combregar sempre amb rodes de molí. A totes les llars, quan hi ha crisi, cal retallar despeses. I ara veurem si els nous ajuntaments no es trobaran amb sorpreses sota les catifes...

Molta gent està indignada, sí. Per coses que passen aquí i coses que passen enllà de l’Ebre i més enllà dels Pirineus. Per què hem de rescatar bancs i sistemes financers que han malversat el que no tenien? Per què hem de baixar el cap i considerar que el terrorisme d’Estat practicat contra Ben Laden o els presos de Guantánamo són una cosa diferent del terrorisme d’Estat? Quina justícia internacional tenim, que només condemna segons qui? I quina mena de jutges tenim a l’Estat, quan uns que es diuen Suprems consideren Bildu un partit terrorista i uns altres que es diuen Constitucionals diuen que no? (Ara, quan el poble ha voltat Bildu, què deuen dir els Suprems? Ningú els pot passar comptes?) I quina mena de polítics tenim, que deixen escapçar el nostre Estatut per Jutges amb el termini exhaurit per ser-ho, que admeten en les seves llistes acusats de corrupció, o que, dient-se catalans, voten contra els diputats catalans que reclamen els fons que l’Estat deu a Catalunya? I per què es permet que es deixi culpar la immigració dels problemes que tenim sense fer gaire res per integrar-la entre nosaltres? I per què malversem tanta energia i no treballem en pro de les energies netes? I per què la nostra petjada ecològica ja resulta irreversible? I per què hem de mantenir la indignitat d’un president estatal agònic quan la majoria li ha girat l’esquena?

Com no hi ha d’haver indignació? Com volen que els joves no demanin un altre sistema, amb democràcia més transparent, llistes obertes, accés a les grans decisions econòmiques, ecologia sostenible, sistema judicial de cristall, energies netes, normativa d’immigració diàfana contra les plataformes que la maneflegen al seu servei?

Acabo: ara que la majoria de ciutadans catalans ha donat confiança a CiU, deixin-me pregar a la coalició que es comporti sense la prepotència del qui mana (l’agressiu i desproporcionat desallotjament de Plaça Catalunya ha estat el primer desencert del govern Mas) i sense la gasiveria que podrien justificar amb els anys de travessa del desert... Per a CiU, els tripartits han suposat el seu enfortiment i l’actual ensulsiada del PSC-PSOE i d’ERC. (Si IC-EUA s’ha mantingut, és perquè no ha fet demagògia...) Fa vuit anys, si Mas hagués presidit Catalunya, hauria estat el simple delfí de Pujol i potser, com a tal, hauria durat ben poc. Ara el President i els nous alcaldes i regidors de CiU tenen camp per córrer, si no cauen en mesquineses, si no canvien cromos d’alcaldies, si no fan pactes contra natura, perquè ja s’ha vist el resultat que tenen davant dels ciutadans. El que és legal i políticament correcte... pot resultar immoral. La poltrona és per servir. Per servir fins i tot els antisistema acampats a les places de les nostres ciutats. Cap i a la fi, Hessel, després de l’Indigneu-vos!, ha publicat Comprometeu-vos! En comptes de desallotjar-nos no caldria anar-los a escoltar? A veure si els insalubres som nosaltres! (30-V-2011)

He tingut ocasió d’acompanyar la reconeguda professora d’ètica Begonya Roman a fer una conferència sobre bioètica. És una dona jove, ben vista en ambients progressistes molt diferents enllà dels universitaris. Nascuda a Petrel (Alacant, 1965), és doctorada en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1993) —n’hi obtingué el premi extraordinari de llicenciatura i de doctorat— i n’és professora titular a la Facultat de Filosofia; a la Universitat Ramon Llull, del 2001 al 2007 dirigí la càtedra “Ethos”. La seva formació acadèmica la complementà amb estades a les Universitats de Von Humbolt en qualitat de becada, Heidelberg i Viena. Ha participat en diversos projectes d’investigació ètica, antropològica, consciència moral i drets humans, temàtiques sobre les quals ha publicat nombrosos articles en premsa i publicacions especialitzades. Col·labora amb l’Institut Borja de Bioètica —va ser un dels membres signants del cèlebre document Consideracions sobre l’embrió humà (2009), que l’episcopat català s’afanyà a desqualificar—, l’Institut de Teologia i l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. No vull esmentar els congressos internacionals en què ha participat en qualitat de ponent ni els cursos de màsters i postgraus que ha impartit —des de l’Institut Català de la Salut fins a l’Institut Oncològic de Catalunya— ni les branques que ha tocat. Entre algunes de les seves últimes publicacions destaquen Les Ètiques d'avui (1997); Ética aplicada (2001), Vers un codi ètic de l’esport (2004). Quan li demano que em distingeixi ètica i moral ho té molt clar. “La moral és vivència. A la pregunta «Què he de fer» es respon amb una acció. L’ètica és reflexió. A la pregunta «Per què ho he de fer i ho he de fer així?» es respon amb un argument”.

Li pregunto per què avui parlem tant de bioètica (per a ella, encara se’n parla poc i la societat se n’ha de fer més conscient). “La reflexió sobre els àmbits de la vida es planteja per quatre motius. En primer lloc, les societats són moralment plurals, perquè el bé es veu i es viu de maneres diferents. En segon lloc, perquè la revolució tecnològica i farmacològica de la medecina ha evolucionat més en aquests darrers quaranta anys que en la història precedent”. Li dic que té raó. Ara ens podem plantejar si prenem la píndola del dia després o no, si tenim dret que ens treguin el ventilador artificial o la sonda quan ens morim per poder-ho fer dignament... “En aquest punt sóc molt radical, jo. No només ens hem de plantejar el dret a morir-se dignament sinó el deure de morir-se quan la vida personal ja s’ha deteriorat tant que podem dubtar que hi sigui...” “Perdona, t’he interromput. M’havies dit quatre motius...” “Sí: el tercer és que cal acabar amb el paradigma mèdic paternalista, on el metge ho decidia tot i el pacient prenia paciència; avui cal practicar el paradigma autonomista, on el pacient ha de tenir la darrera paraula. La classe mèdica haurà d’aprendre a demanar permís abans de demanar perdó. Això suposa un gran canvi de mentalitat...” Tinc ganes d’interrompre-la i recordar-li el cas Sampedro... però ella se m’avança. “...Haurem de replantejar-nos què és verament eutanàsia...” “I el quart motiu?” “Mira, el nostre sistema de salut públic és bo. La gent n’està contenta. A les enquestes treu un notable alt. Això en països com els Estats Units de Nord-Amèrica, on encara no hi ha cobertura sanitària, ves-los-ho a explicar. Ara bé, haurem d’aprendre a passar d’un sistema de salut propi d’un Estat de benestar de preferències a un Estat de justícia, on les coses es facin a partir de valors, criteris, jerarquies, beneficis... És lícit gastar mils d’euros en un maluc artificial per a una persona de 80 anys que va en cadira de rodes i que no se la podrà deixar malgrat la intervenció? Quina qualitat de vida guanya? Què es deixa de fer practicant aquella despesa?”

Parlem de Habermas i dels dos llibres de Hans Jonas: El principio de la responsabilidad i Técnica, medicina y ética (Aplicación del principio de la responsabilidad). La conferència que va donar a Olot el 19 de març, convidada per l’Ecofòrum, du per títol “Bioètica: entre ciència, tècnica i ètica”. La doctora distribuí la seva xerrada en diversos blocs, començant per explicar en públic el que m’ha explicat a mi. En el seu segon punt, posà en relació la ciència, la tècnica i l’ètica, per trencar el tòpic positivista que la ciència és neutra, com si només observés dades sense interpretació possible (i per això el seu progrés racional). Òbviament, per a ella, la ciència no és blanca, té unes regles de joc, resulta impregnada de judicis de valor i, per tant, ha d’estar humilment disposada a falsar els seus resultats, de la mateixa manera que l’ètica es cognitiva, perquè per fer judicis calen bons diagnòstics que pressuposen coneixement. Esmaltava tota la seva dissertació amb exemples i, en aquest cas, posà el de la píndola del dia després: com podem judicar-la si no sabem si és o no és abortiva?

El tercer punt que tocà va ser el de la tecnociència; quan els aparells mèdics suposen inversions i subvencions els tractaments, proposà, és quan més cal fer interdisciplinarietat. És bo, exemplificava, poder tirar endavant un fetus de 500 grams, si no sabem quina qualitat de vida tindrà, quina despesa suposa ni què no deixarà subvencionar aquesta despesa que es podria esmerçar en d’altres objectius? Es preguntà quina ètica calia aplicar avui a determinats problemes i proposà tres punts: una ètica de la responsabilitat i no de les conviccions, la jerarquització de les solucions d’un problema i una transparència coherent que suposa valors (cal saber “d’on” dius el que cal fer?), accions i processos i conseqüències. Ja no podem dir, segons la professora, “Bé està el que acaba bé” o “Jo tinc la consciència tranquil·la perquè he actuat segons els meus principis”... Així distingí una ètica cívica per a la ciutadania, una ètica personal, una ètica professional de cara a la qualitat dels serveis i una ètica organitzativa, distinció que permet a una persona, per exemple, estar contra l’eutanàsia i votar-ne cívicament la despenalització. I en aquest punt opinà que ens hem de plantejar si tot el que és tècnicament possible és bo i si no podem arribar a malmetre una mena d’autonomia humana èticament sagrada, en el sentit que els canvis eugenèsics no poden provocar un íntim desballestament personal difícil, ara com ara, de prevenir.

Acabà proposant deu punts a millorar que fan de la bioètica un tema de futures reflexions. Entre d’altres esmentà els problemes que afecten el final de la vida (i es mostrà partidària dels documents de voluntats anticipades que frenen l’aferrissament mèdic) i els problemes que n’afecten l’inici. (En aquest punt esmentà que les clíniques estan assortides d’embrions congelats sense que els seus “amos”(un 70%!) responguin què en volen fer com és preceptiu (“Abandonar un cotxe suposa una responsabilitat del propietari i un embrió no?”, interpel·là.). Seguí parlant d’eugenèsia, de discapacitació, d’interdepèndències, de qui, com i per què fa retallades en sanitat o recerca, del problema de les diagnosis genètiques (una persona pot voler saber el que el seu germà vol ignorar) i, d’entre d’altres punts, avisà d’una medecina que s’apropa, la denominada “medecina defensiva” que despersonalitza la relació pacients-professionals fins al punt que aquests només arriben fins on arribaren jurídicament les seves responsabilitats. La gent que l’escoltà, al final, intervingué en un debat del tot animat... (16-V-2011)

Tinc un amic biòleg que, en donar-se canvis de govern, el que mira no són els alts càrrecs (consellers i directors generals) sinó els intermedis: responsables d’oficines, directorets, portaveus... Li interessen els incidents petits, els detalls perquè les anècdotes ínfimes li permeten bastir categories universals. Ara que s’han albirat llops al Moianès i s’han escapat llobes del zoo barceloní, em vol explicar un cas com un cabàs. I com que és apassionat, em diu que del cas n’extraurà una novel·la, per demostrar que la realitat supera la ficció.

L’afer és aquest: dos germans, el passat 25-IV-2010, entre 10 i 11 de la nit, circulant amb el seu cotxe per a la B-10 en direcció al Besòs, no lluny del Zoo barceloní, van topar amb un cos en moviment, que en la foscor no van esbrinar si era un estruç o un paó reial: només van veure un núvol de plomes pel retrovisor. Es van aturar a la zona de seguretat d’abans del peatge de la sortida de Mollet en direcció a Girona i es van adonar que entre els molts desperfectes del vehicle, aquest perdia líquid de refrigeració, per la qual cosa van haver de demanar l’auxili del RACC. Van ser atesos per agents de la Policia de Catalunya i tots plegats van arribar a la conclusió que deurien haver xocat amb un paó reial escapat del zoo. Les instruccions rebudes van ser esperar la grua del RACC i l’endemà posar-se amb contacte amb el zoo per tramitar l’oportuna reclamació de danys; no tindrien cap problema perquè els animals del Zoo estaven assegurats. “Doncs, bé —em diu el meu interlocutor— un any després dels fets encara no han estat indemnitzats!”.

El món és un mocador! Resulta que els dos germans són amics meus, físics ambdós, l’un professor universitari i l’altre investigador de primera qualitat (amb tesi doctoral feta a l’Institut Max-Planck d’Alemanya). M’havien explicat el cas fa temps i sabia que no s’havien pas aturat davant dels obstacles que en cassos com aquest sol posar l’administració. Havien sol·licitat informe de la Guàrdia Urbana per confirmar que l’animal era del Zoo, havien fet instàncies al Batlle de la Ciutat demanant l’abonament de l’import peritat per arranjar el vehicle, havien sol·licitat els enregistraments de les converses entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la de Comandament de la Policia de Catalunya i què sé jo què més... De tot només n’havien obtingut respostes ambigües. Van acabar aconseguint que regidors de CiU entressin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona —una oral i dues escrites— demanant pels mecanismes de control per evitar fugides d’animals del zoo, si es tenia constància d’alguna pèrdua o de la participació d’algun animal fugit en algun accident de trànsit i quina destinació s’havia donat al cos de l’animal...

Conec el cas, sí, però de moment, deixo que me l’expliqui el biòleg-novel·lista. Resulta que amb motiu de l’escapada de les llobes, el diari “Ara” ha parlat del cas dels dos germans, titulant que un paó escapat del Zoo havia provocat un accident de trànsit “segons consta a l’acta que va aixecar al seu dia la Guàrdia Urbana” i a la qual ha tingut accés el diari. El meu interlocutor me la mostra. La informació és del passat 31 de març. “Saps una cosa?” L’home entona amb veu greu i posa un cert enjòlit al que m’explica. “Resulta que el cos mort de l’animal s’ha esfumat, però els dos xicots accidentats en van poder fotografiar les plomes en un abocador del barri de La Catalana a la riba del Besòs dins el terme municipal de Barcelona. Eren plomes de paó reial. No s’entén que des de la Sala Conjunta de Comandament Guàrdia Urbana-Policia de Catalunya no s’ordenés al Servei de Manteniment de les Rondes que portés les despulles de l’animal a les instal·lacions del Zoo, i encara s’entén menys si tenim en compte que avui dia aquests animals van anellats o porten microxips, cosa que hagués donat pistes per esbrinar les raons del seu comportament.” Poso cara de pòquer perquè no se’m noti que conec el cas fent veure que no hi entenc un borrall. “Els dos nois van aconseguir que regidors de CiU portessin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona, però, ara que la truita ha canviat —vol dir que ha arribat CiU a la Generalitat—, els de CiU no estan per brots.” Em dóna noms del responsable de l’Oficina d’Informació i Tràmits, dels senyors intendents de la Guàrdia Urbana, del Director i Cap del Parc Zoològic, dels regidors que van fer les interpel·lacions... i l’home s’enfila gairebé com si ja escrivís la novel·la per confiar-me —i ara torna a baixar la veu com si em confessés un secret— que el Zoo necessita lloc, espai, que això de l’escapada de les llobes ha estat un parany posat per uns a d’altres, que el grup animalista “Libera!” té sospites que el Zoo es desfà d’animals per la via ràpida, arribant a practicar –motoserra en mà– l’eutanàsia a elefants que han ingerit joguines, perquè necessita lloc per a més llops, óssos formiguers i capsigranys... Acaba assegurant que és gravíssim fer desaparèixer el cos d’un animal mort. Encara em faig el pagès i resisteixo: “Per què?”

Em treu una pàgina del diari “El País” del 14-XII-2010 que parla de la vella lloba del zoològic. “Llegeix el darrer paràgraf”, em commina. Ho faig: “La llei de conservació de la fauna silvestre en els zoològics estipula que sacrificar un animal de forma intencionada en un zoo o eliminar-ne les restes sense causa justificada comporta multes que poden oscil·lar entre els 60.000 i els 300.000 euros i el tancament temporal o definitiu de les instal·lacions”.

Ja no puc aguantar més: “Ara entenc per què els dos nois accidentats, per molt que s’hagin mogut, no n’hagin tret cap estella. Ja no es tracta d’indemnitzar els desperfectes d’un accident, sinó d’una cosa molt més greu. Els faran restar a l’escapça de tot, pobres!” Ho dec dir amb sentiment o amb convicció, perquè se’m regira: “Que els coneixes? “Sí...” “Ho podies haver dit abans!” “Et veia tan engrescat...” Nosap si engegar-me la cavalleria: inesperadament, canvia el to del seu flèbil enuig. “Em podràs donar l’adreça, un telèfon, un mail...?” “La novel·la ja la tens, home. No volies passar de l’anècdota a la categoria?” “Sí, però em podran donar més detalls, no?” “Segur. Són d’aquells que, si tenen la raó al seu costat, no es cansen mai...” Dels que saben que moltes gotes fan un ciri?” Faig que sí. “Millor: Els ajudaré a moure el que calgui perquè almenys cobrin els desperfectes del cotxe.” “Això, si hi hagués justícia, ja ho haurien d’haver fet. Si no recordo malament han demanat dues o tres vegades un CD-Rom o suport equivalent de les converses mantingudes quan l’accident entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la dels Mossos d’Esquadra i entre aquella i els agents o Servei de Manteniment de Rondes que van haver d’intervenir en la retirada del cadàver del paó reial...” “Veus com la realitat supera la ficció?” Té raó. Espero almenys que, si fa la novel·la amb noms i cognoms, no li diguin quimèric! (2-V-2011)

El passat dimarts 29, com a preàmbul de la consulta sobre la independència d’ahir va fer vuit dies, a l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, ple de gom a gom, així com algunes aules que es van haver d’adaptar per poder-la seguir-la amb vídeo, Pujol va fer-hi una conferència que, segons va dir, es pensava que no hauria de fer mai. Hi proclamaria sense embuts que, si Espanya anava prement Catalunya fins a reduir-nos a una simple romanalla del passat, no ens deixava altra opció que la independència. I va començar posant-se el públic a la butxaca: “Jo que sempre he aturat els qui volien la independència, m’he quedat sense raons ni arguments per seguir frenant-los” i esmentà les plaques tectòniques que de vegades es mouen amb paroxismes inesperats. Es demanava si durant els seus trenta anys de govern no havia estat fent el préssec de tant deixar-se ensarronar. I això, a la seva edat, deia, era greu. (Alguns del seu entorn íntim diuen que ho viu com un fracàs. Per això la darrera proclama seva ja havia fet butllofes: “Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec”.)

Per arribar on volia, l’home es carregà de raons. L’any 1978, en plena discussió constitucional, la seva conferència al Siglo XXI es titulà: “Los desequilibrios territoriales en España”. Els coneixia de jove, els desequilibris. Allò de “Los santos inocentes” del Delibes o dels “Campos de Níjar” d’en Goytisolo, els havia vist en diversos viatges amb els seus propis ulls. Per això, explicà, en la seva època de Banca Catalana i del BIC, va fer actuacions fora de Catalunya, com a Zafra (Extremadura) o a Andalusia, ajudant a editar la seva Enciclopedia. Delejava ja aleshores una Espanya més equilibrada pel bé del nostre propi país. Al final del franquisme estava convençut que un Estat espanyol fort i democràtic no tindria por de deixar consolidar la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya, amb un gruix de competències, un finançament adequat i una contribució lleial d’ambdues parts. De fet, va exposar un memorial de greuges:
a) Quan el juliol de 1977 el govern d’UCD minoritari no tenia majoria i havia començat l’“acoso y derribo” socialista, CDC donà suport a la política econòmica de Fuentes Quintana sumant amb els seus diputats la majoria justa per arribar als Pactes de la Moncloa, sense demanar res a canvi (i potser aquest va ser l’error, afegeixo jo).

b) Quant el 23-F, per dignitat democràtica, CiU canvià el vot contrari a la investidura de Calvo Sotelo per un de favorable per reforçar la democràcia, no van ser correspostos ni pels polítics (PSOE i UCD pactaren la LOAPA) ni per la casa reial (el Rei es reuní el 24-F amb tots els partits menys CiU i PNB).

c) Quan el 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta, demanà la col·laboració parlamentària de CiU, que els l’oferí negociant contrapartides (primer canvi en el sistema de finançament, mossos, etc.) i exigint de Solbes el canvi d’una economia financera dita del pelotazo a una economia productiva, que va donar bons resultats; i van ser lleials, tot i la duresa de la legislatura (casos de corrupció de Rubio, Corcuera, Roldán... i GAL) i les manifestacions i pressions contra González, contra CiU i contra Pujol mateix. Tot plegat es traduí en el fet que González aconseguís d’Europa els fons de cohesió que acabarien beneficiant Espanya.

d) El 1996, amb la majoria relativa del PP, també hi pactaren lleialment amb contrapartides autonòmiques, fent possible la continuïtat de Rato amb la política autonòmica anterior i aconseguint acomplir els criteris de Maastrich per poder ingressar en la Unió Econòmica i Monetària Europea el 1999, cosa que semblava impossible el 1996.

e) Fent una miscel·lània, Pujol admeté no haver-la encertat amb l’ingrés a la NATO, però explicà que CiU ha estat sempre lleial en la lluita antiterrorista, que en defensar el fet diferencial català contra el “cafè per a tots” els garantien que aquesta diferència cabia dins la Constitució; que ningú no s’explica que Catalunya hagi de pagar el 9% del PIB en concepte de solidaritat, amb l’espoli que això significa, quan els länder alemanys denominats “Geldgeber” (‘donadors de diners’) no superen el 4%; que mai no ha volgut entrar en el clima caïnita espanyol i que l’escandalitza la falta d’ètica quan alguns alts dirigents li diuen que la solidaritat “sólo hay que aplicarla con los bienes ajenos” (és a dir, “allò meu és meu i allò que és teu ho haurem de repartir”) fins al punt que ressenyà una frase que li havien dit: “El sistema de financiación es muy injusto para ustedes, pero a nosotros nos va bien y punto”.

f) Quan Espanya estava ran del precipici el 2010 (a punt de ser intervinguda com Grècia) i Zapatero estava entestat que estàvem rebé, atès que hi havia en joc la fortalesa de l’euro, va venir a Espanya una delegació europea (Pöttering, president del Parlament europeu; Oettinger, comissari a Brusel·les; Koch, president del länd de Hessen; Wulff, aviat president de la República Federal, etc.) per convèncer Zapatero o els líders del PP. Tot debades. Aleshores van visitar Mas i també Pujol. “No cal que s’escarrassin a convèncer-nos. Sabem quin és l’interès general espanyol i europeu”. Vist que Merkel, Obama i el primer ministre xinès i tot van comminar Zapatero a prendre les decisions que feia temps havia d’haver pres, CiU i només CiU va salvar la proposta del govern i al cap de tres dies la ministra Salgado va poder anar a la reunió de ministres de Brusel·les amb els deures embastats. Altrament, la crisi hauria estat de conseqüències imprevisibles.

Davant d’aquesta llista de lleialtats institucionals, Espanya va respondre contra l’Estatut de Catalunya amb una sentència “demolidora” (el mot és seu), en tres punts: el de les competències (cueja la filosofia de la LOAPA), el del finançament i el de les qüestions identitàries. La sentència va ser celebrada pel PP, pels mass-media no catalans (va qualificar de “penós” l’article de Chacón-González) i per Zapatero: “Misión cumplida”, se li va escapar de dir. Aquella somniada Espanya plural, oberta a la personalitat diferent i puixant de les seves comunitats, de fet, sen’havia començat d’anar en orris entorn del 2000, amb la majoria del PP i el “Manifest de Santillana” del PSOE. Per això, a la seva conferència al Col·legi d’Advocats de Madrid va dir que “ens trobàvem en un canvi de rasant”. Res a fer. La residualització de la personalitat catalana s’havia posat en marxa. I, d’aquí, el seu punt d’arribada: malgrat les dificultats de la independència de Catalunya, tant vistes des d’Espanya com des d’Europa, atès que “no devem res a Espanya, més aviat ens deuen”, no li resten arguments contra els independentistes que creixen cada dia.

S’ha tornat Pujol independentista, podem demanar-nos? No. Com Mas, espera un miracle de les pròximes eleccions (minoria del qui guanyi per fer possible un nou pacte fiscal). I es guarda el roc a la faixa que Catalunya pugui esdevenir el Quebec d’Espanya (un poble francòfon amb gran consciència històrica que ha estat reconegut com a nació en el marc canadenc, amb garanties polítiques, jurídiques i econòmiques per a la seva identitat i desenvolupament).

Des de Solidaritat, es freguen les mans. Pujol ha passat de “Fer país” a “Fer Estat”, escriuen. Benvingut al club, li diuen? Tampoc. “La no-aplicació d’una política independentista només pot entendre’s en raó a tres supòsits: la irresponsabilitat política; la voluntat d'embolicar la troca; o la traïció, pura i dura, a allò que demanava el poble a la gran manifestació del passat juliol”. I ara tenim els resultats de la consulta. Uf! I els mitjans de Madrid van posant sordina a tot! (18-IV-2011)

CiU i PNV, el passat mes de febrer, van fer passar una esmena d’última hora a la llei d’economia sostenible en el seu pas pel Senat, gràcies a la qual es feia desaparèixer el límit de 40 anys de vida de les centrals nuclears que generen electricitat (i residus que no sabem on emmagatzemar ni per quan temps caldrà fer-ho a la pell de brau). Un límit que la majoria d’experts posa en els 35/40 anys. Era un moment en què, a causa de la crisi, a Europa hi havia hagut clamors de la nucleocràcia (la tecnoburocràcia nuclear, com la denomina Pep Puig, professor d’Energia de la UAB) que sap com maneflejar campanyes mediàtiques. Es tractava de deixar que l’energia nuclear jugués un paper rellevant més enllà del 2020, encara que les centrals haguessin complert els 40 anys de vida (de les 8 d’hispàniques, Garoña hi hauria arribat el 2013. Almaraz l’any 2021 i així les altres sis, tres de les quals, catalanes:Vandellós I, Ascó I i Ascó II). El debat de la jubilació de centrals estava obert, encara que no hagués passat res al Japó, ni terratrèmol ni tsunami ni deflagració dels reactors de Fukushima Daiichi.

Abans, uns números. Al món, a banda dels 50 en construcció i dels 95 en estudi després del pacte de cooperació nuclear entre EUA i Rússia, hi ha 437 reactors nuclears operatius, dels quals 143 a la Unió Europea (a França, 58; al Regne Unit, 19; a Alemanya, 17...) i 104 a EUA. Atès que en els pròxims 25 anys se n’haurien de jubilar i substituir uns 300, és a dir, una mitjana d’un reactor al mes, quan es triga uns deu anys a llicenciar-ne i construir-ne un de nou. La cosa, doncs, sembla impossible, i per això les campanyes d’allargar-ne la vida útil començant per EUA.

Tan necessària resulta l’energia nuclear? Doncs, no. Malgrat la dificultat d’obtenir dades verídiques (aquests dies s’han publicat en diferents mitjans dades que no lliguen), a l’Estat espanyol només entorn del 20% de l’electricitat que es consumeix prové de les seves 8 centrals nuclears, un 19%, si fem cas de les dades aportades per la REE el febrer del 2010. I la resta? Cicle combinat, 22/23%; cogeneració i altres, 11/12%; hidràulica, 11/14%; eòlica 16/18%; solar, 2%... A Catalunya, les xifres varien: depenem d’energia nuclear en un 53,3%, del cicle combinat en un 18,7%, de la cogeneració en un 9,2%... En altres paraules, mentre l’Estat frega el 35% d’energies renovables, nosaltres no arribem al 18%. Aleshores, no seria millor invertir en energies netes, especialment solar i eòlica, ja que estem molt per sota de la mitjana hispànica? Sí, però les nuclears deixen més benefici.

Ho explicava el Dr. Puig a “El Periódico” el passat 28-II: el preu de mercat diari de generació es fixa en funció del preu ofert pels darrers oferents, que actualment solen ser les centrals de cicle combinat que cremen gas fòssil. El passat 18-II el mercat fixà un preu mig de 43,72 euros/MWh (és a dir, 4,372 cèntims d’euro per cada kWh). Aquell mateix dia, segons REE, les nuclears van generar162.141 MWh. Atès que avui, donat que gaudeix de tots els favors atorgats en el passat i que les centrals ja estan molt amortitzades, el cost de generació nuclear és de 18 euros/MWh (1,8 cèntims d’euro/kWh), això és, força més baix que el preu mig fixat, resulta que els propietaris de les nuclears reben una remuneració molt superior al seu cost de generació. Si compten la diferència de preu de cost i de preu fixat en un dia els cau un benefici de més de 7 milions d’euros. Multipliquin pels dies de l’any i restin uns 1000 milions d’euros de costos de generació i es trobaran amb milers de milions d’euros de benefici. Vet aquí la raó per augmentar la vida dels reactors hispànics (encara que l’envelliment incrementi la probabilitat de fallada). Ara, però, ha arribat la catàstrofe de Fukushima i els polítics no voldrien haver aprovat el que van aprovar i les gran empreses propietàries de les centrals han deixat de fregar-se les mans i bavejar veient el negoci a tocar. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) haurà de dir i, sobretot, fer alguna cosa. Segons els efectes al Japó, Europa pot posar una llosa damunt de l’energia nuclear. La gent ja ha après que els reactors poden ser d’aigua en ebullició i d’aigua a pressió i que, siguin com siguin, no poden deixar de refrigerar-se encara que s‘aturin automàticament com va esdevenir-se al Japó (però el tsunami va inutilitzar els generadors dièsel d’emergència per a la refrigeració). La gent sap que per evitar la ruptura del vas del reactor va caldre expulsar gasos radioactius (i per això les deflagracions del xoc entre hidrogen i oxigen que destruïren cobertes protectores) i, malgrat els esforços per injectar-hi aigua de mar o tirar-n’hi des d’helicòpters, encara no sabem si hi va haver o es va evitar a l’últim moment la fosa dels elements combustibles.

Trigarem a saber tots els efectes —sobre persones, animals, cultius, terres...— com s’esdevingué amb d’altres catàstrofes com les d’Ottava (1952), Mayak a l’URSS (1957), Three Miles Island o Harrisburg als EUA (1979), Txernòbil a Ucraïna (1986), Goiana, al Brasil (1987), Vandellós 1 (1989), Tomsk, Rússia (1983), Khushab, Pakistan, i Vandellós (2008)... I les no comptabilitzades, com la corrosió de canonades a Vandellós II el 2004, per no parlar d’altres fugues i incendis en les centrals catalanes...

Però la ciutadania té al cap que, fet i fet, s’esdevé un accident greu cada lustre. Fins i tot ens hem après la unitat de mesura de la radiació, el sievert (símbol, Sv), unitat d’equivalència d’una dosi de radiació, del sistema internacional, igual a un joule per quilogram. I que mil milisieverts (1000mSv) equivalen a un sievert. Si segons Rubert Internacional, el 15 de març a ¾ menys cinc de deu UTC, la taxa més alta de dosis mesurades en les immediacions dels reactors de Fukushima, va ser de 400.000 microSv/h (400miliSv/h), quan, segons la legislació espanyola el límit anual de dosis permeses a un treballador d’un centre hospitalari o d’una central nuclear és de 20.000microSv (20mSv)... no és difícil fer càlculs.

En el fons, els ciutadans sabem que cal donar gràcies als treballadors i bombers que, jugant-se la vida, van arribar a refrigerar els reactors de Fukushima (no descartin una pel·lícula del drama) i a evitar una catàstrofe pitjor. Però sabem que aquest punt d’inflexió ha de suposar una seriosa reflexió per a tot el parc nuclear mundial i per a la distribució energètica. Si es diu que a Catalunya l’escassa capacitat de les xarxes d’interconnexió bloqueja les renovables, potser serà hora de fer un pla energètic coherent. No es va posar en marxa el 2006 el Centre de Control de les Energies Renovables per optimitzar la gestió de l’electricitat? No havia de complementar el Centre de Control Elèctric (CECOEL) de la Xarxa Elèctrica d’Espanya (REE), des d’on es gestionen teòricament entrades i xarxes de transport elèctric mitjançant diverses línies? No s’havien de canviar per un model electrònic els comptadors? El pitjor que ens pot passar és que s’argumenti, com ja s’intenta des de la nucleocràcia davant de la batalla perduda, que l’accident del Japó, per catastròfic que hagi resultat, acabà controlat. Hem d’evitar el ressorgiment d’una indústria com la nuclear que es resisteix a rendir-se malgrat l’evidència de la seva perillositat consubstancial. (4-IV-2011)