Lluís Busquets i Grabulosa

El TC (Tribunal Constitucional) —que no depèn del Consell General del Poder Judicial (no ho oblidéssim!)— és un òrgan polític, quatre dels dotze membres del qual tenen el mandat caducat i prorrogat, un altre recusat i un altre mort; dels sis restants, tres acaben el mandat aquest proper novembre. Aquí mateix vaig escriure que aquests senyors no són res de res, perquè, si fossin alguna cosa, haurien dit ja fa mesos que ells no podien sentenciar contra el que havia votat el poble de Catalunya i s’haurien considerat incompetents, com fan els tribunals dels pobles civilitzats. Però, no: en creure’s amb el poder de corregir el que un poble ha decidit a les urnes —democràti-cament parlant, una aberració!—, és que es creuen per damunt de la voluntat popular, i l’única cosa que fan és demostrar que són uns agents antidemocràtics.

Em diran que el nostre sistema ho permet, és clar. I els responc tot seguit: Doncs cal canviar el sistema! Allò que va dir Rajoy, que no es pot canviar d’àrbitre ni de regles de joc enmig d’una partida (ja reconeix, doncs, que cal fer-ho un cop acabada!) és absolutament fals. Si l’àrbitre es lesiona, es canvia; si es posa a pedregar i a nevar en un partit, se suspèn i es reprèn en un altre lloc. I el nostre TC no és que s’hagi lesionat: s’ha trencat el cap pel fet de voler canviar el pactes constitucionals de Catalunya amb Espanya! I no és que nevi o pedregui damunt seu: s’ha fet caure foc al damunt i s’ha autoincinerat! Res d’estrany que algun jurista declarés a “Catalunya Ràdio”, que, vist que totes les sentències dels nostres magistrats es fan invocant el nom de S. M. el Rei, el Rei ha de prendre cartes en l’afer, si no vol que, hi hagi la sentència que hi hagi, aquesta sigui un frau! A no ser que les altres instàncies de l’Estat vulguin que Catalunya no sigui una nació (si ho fos, òbviament no caldria demanar permís per existir al TC!)

Si després de tres anys i mig els agents del TC no han trobat una sentència jurídica sobre l’Estatut de Catalunya és que no cerquen cap sentència jurídica sinó política, d’acord amb els dos partits que els van nomenar: el PP, a qui li importa un rave el nostre Estatut —ho va demostrar Rajoy no responent als empresaris gironins quan se’l va interpel·lar sobre aquest afer—, i el PSOE, a qui, malgrat haver-nos-hi passat el ribot a les Cortes i al Senat, ja li va bé una nova retallada. La doble moral, un cop més, en joc: se sol·licita el respecte al TC d’una banda i, de l’altra, es manefleja per sota fent tota mena de trampes possibles.

A veure si ens entenem: la votació esperada el passat divendres 16-IV no era cap bicoca per als catalans. A la ponència d’Elisa Pérez Vera hi havia una bona i dura retallada (amputació de 15 articles i interpretació restrictiva de 20 més!), encara que, vista segons com, no era una retallada absoluta; i com que es pensava que s’empataria la votació amb un 5-5, amb el vot doble de la Presidenta Emília Casas s’hauria acabat l’afer, els catalans hauríem hagut de callar perquè hauria guanyat el denominat “sector progressista” del TC (espanyolista igual que l’altre) i amb l’argument de la por que tan bé saben esgrimir des de Madrid quan els convé (“Hauria pogut ser molt pitjor!”, ens haurien dit), ens haurien fet passar bou per bèstia grossa com si la retallada no fos un frau democràtic contra el que el poble de Catalunya ha votat.

PSOE i PP demostren el respecte que Espanya tenen per Catalunya mantenint l’article 17.2 de la llei orgànica del TC on es disposa que els seus magistrats “continuaran en l’exercici de les seves funcions fins que hagin pres possessió els seus successors”. Cap dels dos partits té la més mínima intenció de canviar-los, perquè si ara es canviés el TC, la correlació de forces canviaria, el PP perdria pes i podria passar factura al PSOE. Com deia J. Barbeta a La Vanguardia, “el PP fa trampa, la trampa li dóna resultat i no sembla haver-hi manera legal de resoldre-ho”. I seguia: “...si la nova ponència aconsegueix sis vots, l’Estatut fruit de la voluntat expressada democràticament pels catalans serà amputat, però la sentència constituirà un autèntic frau”. Justícia tardana i maneflejada, és justícia? Ho pot recolzar, tot plegat, S.M. el Rei? Per això no hem de demanar canvi de jutges sinó de jugada.

Agradi o no, el que ara tenim és això: 4 agents socialistes que es conformen amb 15 amputacions a l’Estatut més una vintena de restriccions (els que van votar sí el passat dia 16-IV); 3 agents més (un socialista i dos populars) que volen amputar i restringir més coses, especialment les que toquen la llengua i la nació (Aragón vol que hi consti una cosa així com “indisoluble unidad de la nación española”, perquè, vist que no és enze, sap que si es reconeix, encara que sigui en el preàmbul del darrera, la Nació catalana com reclama el sentit comú, no té el més mínim sentit cap TC espanyol i no es vol fer el harakiri); finalment, 3 agents populars que voldrien amputar tot allò que és nou en el nostre Estatut (i, a poder ser, anul·larien el vell i tot). Però no ens enganyem: tots 10 coincideixen en dos punts més: a) l’Estatut no es cap pacte amb l’Estat (què ens hem cregut, els catalans!), està per sota de la Constitució espanyola i de qualsevol normativa present o futura, establerta o hipotètica, perquè “a los catalanes hay que ponerlos en su sitio y hacerles notar quién manda”; b) allò que no sigui amputat, serà castrat químicament, de manera que es deixarà ben clar que els articles sobrevivents no tindran cap eficàcia ni aplicació mentre govern i Corts espanyoles no reformin la pròpia normativa (que no tenen cap ganes de reformar mentre puguin anar repartint el cafè per a tots i el finançament per al més llest).

Deixem-nos, doncs, de demanar el canvi de jutges; exigim-los que es declarin incompetents com han demostrat que són, que s’inhibeixin, si en quatre anys no han estat capaços de fer la seva feina. (A Madrid han pres els nostres polítics per l’enano de la venta; fan riure per no plorar. Montilla només hauria de fer una trucada per canviar les coses de dalt a baix: dir al Zapatero que o el TC s’inhibeix o el PSC s’independitza del PSOE!)

I els ciutadans, què hem de fer en l’ínterim? Donar les gràcies, perquè la sentència no es farà, pel cap baix, fins a l’estiu i, de moment ens ha estalviat les 15 amputacions. Qui dia passa, any empeny. Gràcies, doncs, a l’agent Manuel Aragón, que va fer llufa a la confiança del PSOE que l’havia nomenat (es tracta d’un senyor expert en l’obra d’Azaña, on es diu que caldria bombardejar Barcelona cada 50 anys!), i a Guillermo Jiménez Sánchez, nomenat pel PP, que ha de ser el ponent del proper esborrany de la sentència (té 70 anys, ja fa temps que té el mandat caducat i és molt possible que trobi una majoria per a la retallada monumental que Rajoy i Zapatero pretenen). A Catalunya li va quedant clara una cosa: que el que ella vol i vota no cap en la manera que els espanyols tenen d’entendre la Constitució. Parodiant Pere Quart: en el seu cap no hi cap el que cap en el nostre cap. I si no hi cabem, doncs haurem de marxar d’Espanya; ja saben què va passar amb Cuba: demanaven un Estatut, no els el van voler donar i els van dir “Adéu”. Les consultes del passat 25-IV en són el primer símptoma.

Els catalans, tard o d’hora, gràcies a agents com els del TC i a les altes magistratures que els ho permeten, cansats de la comèdia, faran cercle amb el dit índex i el gros, se’ls posaran davant la boca en forma d’embut-trompeta i, “Beeepppfff, que els provi!” (3-V-2010)

Es denomina biocombustible qualsevol tipus de combustible d’origen biològic, és a dir, que derivi de materials orgànics no fòssils, provinents de la biomassa (matèria orgànica originada en un procés biològic, espontani o provocat, utilitzable com a font d’energia: organismes recentment vius o el seus residus metabòlics, com ara la femta de vaca). L’interès pels biocombustibles rau en el fet de poder substituir part del consum dels combustibles fòssils tradicionals com ara el carbó o el petroli. Els més emprats avui són el bioetanol i el biodièsel. El bioetanol, també denominat etanol de biomassa o substitut de la benzina, s’obté a partir de cultius amb components de midons o sucres com ara el blat de moro, sorgo, canya de sucre, remolatxa o d’alguns cereals com el blat o l’ordi. El 2006, quan la producció mundial va arribar als 55 mil milions de litres, EUA obtingué el 36% de la producció mundial de bioetanol; Brasil, el 33,3%; Xina, el 7,5%; Índia el 3,7%; França, l’1,9% i Alemanya l’1,5. Quant al biodièsel —que s’empra com a substitut del dièsel— es fabrica a partir d’olis vegetals, usats o no (colza, gira-sol, iucapalma....). El principal productor és Alemanya (63%), seguit de França (17%), EUA (10%), Itàlia (7%), Àustria (3%)... Altres alternatives serien el biopropanol i el biobutanol... Tanmateix, tot i que els biocombustibles són considerats una energia renovable, molts experts no la consideren una energia no contaminant i tampoc una energia verda. Expliquem-nos.

Des de finals del segle XIX, la temperatura mitjana de la superfície terrestre ha augmentat més de 0,6ºC. Es preveu que l’any 2100 augmenti entre 1,4ºC i 5,8ºC. El mínim seria moltíssim (major que en qualsevol segle dels darrers 10.000 anys). I per què aquesta pujada? Pel procés d’industrialització iniciat fa un segle i mig, la tala massiva de boscos, alguns mètodes irracionals d’explotació agrícola i, sobretot, per la combustió de quantitats cada cop més grans de petroli, gas i carbó. El model de desenvolupament econòmic i energètic basat en els combustibles fòssils, la utilització dels quals augmenta el volum de “gasos d’efecte hivernacle” a l’atmosfera (diòxid de carboni, metà i òxid nitrós), fa que s’elevin les temperatures (“escalfen” l’atmosfera) i es modifiqui el clima. Aquest canvi climàtic és un problema complex, que afecta tot el món i es barreja amb d’altres problemes com els del desenvolupament i la pobresa pel sol fet que les poblacions que més el pateixen en els seus mitjans de subsistència són les més pobres.

Un dels atractius dels biocombustibles és que inicialment van ser percebuts com a neutrals en l’emissió de CO2. El fet que les plantes, en créixer, per fotosíntesi emmagatzemin el CO2 de l’atmosfera i en la seva combustió com a biocarburants l’alliberin, va semblar que l’impacte s’equilibrava. (No es ben bé així perquè transport, la necessitat d’aigua dolça i dels adobs a més de tot el processament usen combustibles fòssils i l’equilibri se’n va en orris.) Tanmateix, el 23-I-08 la Comissió Europea va donar a conèixer el seu Pla d’Acció sobre el Clima i les Energies renovables: Energia per un món en canvi, on hi ha un paquet de mesures per lluitar contra el canvi climàtic després del 2012, quan expiri l’actual Protocol de Kyoto (el qual, igual que el de Rio, la majoria d’Estats s’ha passat pel forro). Es proposa que, per al 2020, la UE consumeixi en transport el 10% de biocombustibles (actualment només es cobreix l’1%), sempre que la seva producció sigui sostenible. Ara bé, les terres de conreu de la UE amb prou feines tenen capacitat per cobrir la meitat de la quantitat prevista per a l’objectiu 2020. Això suposa que la UE haurà d’importar dels països en procés de desenvolupament matèries primeres per a la producció de biocombustibles (canya de sucre, oli de palma...). Sembla que els països més ben situats són Malàisia i Indonèsia (junts sumen el 80% de la producció mundial d’oli de palma i aspiren a assolir, el 2009, el 20% de la quota de mercat de biocombustibles a Europa) i el Brasil (seves són la meitat de les exportacions mundials d’etanol i espera augmentar en un 55% la seva producció de canya de sucre els propers sis anys). Està provat que l’etanol brasiler pot reduir a la regió un 85-90% de gasos d’efecte hivernacle, mentre que el dels EUA, basat en el moresc, tan sols en redueix sols un 15-20%. Però, d’altres països també estan invertint amb l’esperança d’endur-se un tros del pastís de bicombustibles de la UE.

El debat rau a saber si els biocombustibles són tan neutrals com es pensava i si, estimulant sectors agrícoles estancats, ajudaran a fer minvar la pobresa. En el primer cas, ja hem vist que no són cap panacea. I en el segon cal fer algunes consideracions: en primer lloc, que internalitzant costos, cal dir que s’altera l’ús de la terra, es modifiquen conreus, es cremen rostolls i es remouen terrenys, alliberant així grans quantitats de CO2. (Com que la producció de plantes per a biocombustibles dóna rendibilitat cada 6 mesos i la de pastures i altres conreus és més llarga, s’han substituït, de manera que s’ha encarit el preu de la carn a l’Argentina, del moresc a Mèxic, de la farina a Europa o de la pasta sciutta a Itàlia.) En segon lloc, la demanda de biocombustibles fa que es dediquin més superfícies al seu conreu (Indonèisa ha establert que el 40% del conreu d’oli de palma sigui destinat a la producció de biocombustibles i hi ha destinat 20 milions d’hectàrees, la majoria de boscos tropicals i torbera, importants magatzems de CO2). En tercer lloc, l’augment del preu dels aliments afecta als països empobrits (Països d’Ingressos Baixos amb Dèficit Alimentari —LIFDC, sigla en anglès— i són 82 segons la FAO, 2/3 parts de la població mundial!), que no poden participar d’aquest augment, perquè la factura d’importacions d’articles de primera necessitat puja més que la d’exportacions per a biocombustibles. Finalment, les actuacions empresarials s’han fet sense ànima (com les extraccions de gas o petroli), de manera que en la cursa per convertir-se en el més gran proveïdor de biocombustibles moltes companyies, que exploten treballadors (menys d’un dòlar per tona de canya de sucre tallada al Brasil) i discriminen la dona tot i promocionar-se com a “ètiques” i “sostenibles”, vulneren el dret d’accés a la terra de comunitats jurídicament desprotegides (l’ONU ha identificat 60 milions de persones amb perill de desplaçament de les seves terres per dedicar-les a la producció de biocombustibles.)En definitiva, en una cursa en què novament els pobres resulten els més perjudicats, la UE s’ha de replantejar la seva política de biocombustibles. Proposaria cinc punts: 1) eliminar la meta del 10% per al 2020; 2) crear les condicions de compra de materials per a biocombustibles a aquells països menys “explotadors” i aquells conreus més eficients; 3) invertir de manera més eficient (fins i tot tecnològicament) les enormes quantitats previstes per al subsidi de la producció de biocombustibles a través dels aliments; 4) promoure les condicions socials i ambientals que permetin que l’ús de biocombustibles, més enllà del negoci, incideixi verament en l’arrest del canvi climàtic, permeti als països productors una tecnologia que els ajudi a reduir la dependència del petroli i ofereixi oportunitats de desenvolupament rural a les poblacions més necessitades; i 5) promoure la investigació en biocombustibles de segona generació: algues, deixalles forestals i agrícoles i altres tipus de residus. (19-IV-2010)

El passat octubre, en plena discussió sobre la llei orgànica dita “de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo” (aprovada a les Cortes el passat 17 de desembre per 184 vots sobre 350), l’Institut Borja de Bioètica (IBB) —que se situa ell mateix en pro “d’una ètica de màxims d’orientació cristiana”—, amb seu a Esplugues de Llobregat, va donar a conèixer el document Consideracions sobre l’embrió humà que va portar molta cua. Són deu pàgines de la publicació periòdica “Bioètica & debat” (v. 15, núm. 57), signada per deu integrants del Grup Interdisciplinari de Bioètica de l’esmentat Institut, sis dels quals són metges amb màster de bioètica com el seu president, el jesuïta Francesc Abel Fabre, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, un catedràtic de Biologia com és l’escolapi Ramon M. Nogués, dues professores universitàries titulars de Bioètica i Filosofia com son Ester Busquets i Begonya Roman, i una jurista com Núria Terribas. Ara que ha passat la tempesta, és bo parlar-ne.
El ponderadíssim document, accessible a <http://www.ibbioetica.org/es/ img/home/BD_57_esp_F>, té, enllà de la introducció i el resum conclusiu, dues parts. La primera desplega tres tipus de consideracions: I) les dades científiques sobre l’embrió humà (el seu estatut biològic, diríem, de manera que hi és considerat embrió humà en les diferents etapes del seu desplegament, però no pas sempre amb la consideració de vida personal); II) les consideracions ètiques (i el quid de la qüestió rau a delimitar el moment en què comença l’embrió humà a adquirir la condició de persona); III) el seu estatut jurídic en els àmbits del dret constitucional i del dret civil, espanyol i europeu. A la segona part l’IBB es posiciona davant de la investigació i teràpia en els primers estadis del desplegament embrionari, la reproducció assistida i la interrupció voluntària de la gestació.
Pel que fa a I) cal retenir que només “al final de la segona setmana, el preembrió està implantat” i sols “a partir del dia 18è comença la formació de l’estructura inicial del sistema nerviós o neurulació.” Per tant, fins que no es donen determinades condicions —informació genètica bàsica, implantació, morfologia mínima i circulació fisiològica maternofetal— no sembla que es pugui parlar, encara que hi hagi vida humana, de cap persona. El document es posiciona dient que l’inici del caràcter personal de l’embrió humà cal situar-lo “no pas abans de la implantació completa (dia 14è després de la fecundació) ni més enllà de la setmana 1a del desplegament embrionari (setmana 12a de la gestació). Quant a II) s’hi expliquen les tres postures sobre l’embrió humà: considerar-lo persona des del moment de la fecundació; fer-ho a partir d’estadis posteriors del desenvolupament embrionari i fetal (postura de l’IBB); considerar-l’hi sols després del naixement. Pel que fa a III), es recorre fins i tot al Tribunal Constitucional que declarà que “la vida no és cap realitat fins a l’inici de la gestació (implantació de l’embrió en l’úter de la mare) i, per tant, no es pot parlar d’avortaments d’embrions in vitro ni tampoc intra utero abans de la implantació”.
En relació al posicionament de l’IBB es consideren acceptables “totes les tècniques anticonceptives”, incloses la contracepció hormonal i la píndola postcoital, sempre que es derivin d’una decisió responsable. S’accepten també fins al dia 14è totes les intervencions sobre l’embrió humà o sobre els gàmets masculins i femenins. Pel que fa a l’obtenció d’embrions per a la investigació, es considera acceptable el fet d’aprofitar els embrions sobrants de la reproducció assistida, amb permís dels titulars, o els pseudoembrions generats mitjançant la tècnica de transferència nuclear. En canvi, per no banalitzar la reproducció humana i entrar en la seva comercialització, es rebutja la creació d’embrions en laboratoris. Quant a l’avortament, es pondera el conflicte de valors entre l’autonomia de la dona i la vida del fetus i permet que la dona, des dels seus valors, prengui una decisió conscient. Finalment, admet el denominat quart supòsit —el document el descriu com “avortament a petició— , més enllà dels altres tres (afectació del fetus, risc greu de la salut de la mare o violació),” com a resposta jurídica, regulada per una llei de terminis, a una situació present ja tolerada. De fet, en determinats supòsits de conflicte greu de valors, la despenalització de la interrupció de la gestació s’entén com un gest de comprensió i acollida envers persones situades en circumstàncies difícils, susceptibles de convertir en càrrega molt pesada la joia de l’inici d’una vida.
Deu dies després de la publicació del document (19-X), els bisbes catalans van expressar en una nota que les opinions del document de l’IBB no estaven d’acord “amb la doctrina catòlica” repetint “la defensa de la vida humana en totes les fases de la seva existència”, com si les investigacions biomèdiques actuals no existissin. La resposta de l’IBB, signada pel seu president, tornava a la ponderació: la postura de l’IBB no és favorable a l’avortament com a principi moral bàsic; una llei despenalitzadora de l’avortament no implica cap legitimació social ni cap legalització de conductes generalitzables, i sí un canvi de marc jurídic de seguretat per a les persones; la llei no obliga ningú i deixa decisions a la consciència individual de cadascú; els cristians han de seguir criteris de consciència certa, cosa que reclama formació moral (formació en tots els àmbits, fins i tot el biomèdic, goso afegir). El novembre, el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el gos d’atura del Cardenal Rouco Varela, el polèmic i controvertit bisbe Martínez Camino, recordà que el Codi de Dret Canònic estableix excomunió per als qui han estat cooperadors directes d’un avortament realitzat i per als catòlics que votessin una llei que despenalitza l’avortament. (El Cardenal, però, afegíque el Rei la podia signar sense caure en aquest supòsit!)
Evangeli pur, com veuen. Sortosament, que jo sàpiga, cap diputat dels que votà la llei va rebre la butlla d’excomunió. (Martínez Camino resulta ben poc coherent!) Tanmateix, ens adonem que ni a Catalunya ni a Madrid, els inflexibles bisbes es preocupen de fer-se càrrec de la situació dramàtica d’una dona que per raons serioses es planteja d’avortar (allà, la ministra d’Igualtat comparà l’avortament amb “arreglarse las tetas”!) ni interpreten rectament la llei de despenalització de l’avortament ni reconeixen la funció legislativa d’un Estat no confessional, laic, amb una societat religiosament plural. A veure quan entendran els prelats que l’Estat no està obligat a ajustar les lleis civils ni a la doctrina de l’Església catòlica ni a les creences islàmiques. Seria una arbitrarietat injusta en un estat democràtic. Davant de la tragèdia d’un avortament, l’Estat ha de legislar per anular la pressió sobre la dona que es troba en aquest conflicte i perquè es pugui realitzar en condicions sanitàries correctes. L’Església, a la qual ningú no prohibeix proclamar la seva doctrina —però la proclamació no és imposició—, hauria de procurar incidir en la ponderació ètica dels seus fidels en conflicte (aquesta fase l’Estat no la pot eliminar!). Però, amb respecte davant la legislació estatal i amb cautela davant l’evolució dels coneixements científics, i encara més si s’exposen amb rigor i prudència com en el cas de l’IBB. La història ja ha demostrat massa vegades que la jerarquia ha pixat fora de test, com el papa aquell que va declarar l’electricitat un art diabòlic. <22/03/2010>

Sóc de l’opinió que és fantàstic que els resultats de les consultes sobre la independència de Catalunya després de la d’Arenys de Munt —la del passat 13 de desembre, la de fa una setmana del 28 de febrer i la propera tongada del 25 d’abril— semblin poca cosa a alguns i permetin a la premsa centralista considerar-les com un afer sense importància, gairebé fruit d’un residual catalanisme de la ceba. Com que els gens carpetovetònics no permeten observar minúcies i detalls dels esdeveniments, i aquests justament són del tot significatius, podria esdevenir-se que la independència els esclatés davant la cara sense que l’haguessin vist venir. (Cuba demanava un estatut d’autonomia....I ja ho vam veure.) Si és cert el proverbi aquell xinès que diu que si un dit assenyala la lluna només l’enze mira el dit, ja sabem com es qualifiquen els que miren només el dit. Els icebergs són bonics, vistos en la seva superfície, però el perill està en la massa de gel subaquàtica que traslladen! I això em sembla que és el que està passant amb aquests pseudoreferèndums sobre la independència. Per tant, tranquils: seguim com ara, sense fer gaire soroll. Seguim fent referèndums (perdó: consultes!) amb sordina. (Massa televisions estrangeres que s’hi ha interessat!)

Des de certa premsa que amaga en quines condicions es va fer —amb ERC sol·licitant l’abstenció i el PP reblant el clau o demanant el “no”—, també es diu que la participació al referèndum de l’Estatut 2006 va ser baixa (el 49,1%) i, així i tot, podem esgrimir que va ser més alta que en algunes eleccions europees (i, per això, ningú no les anul·la) i, encara avui, els polítics-prohoms dimitits i no dimissionaris pseudomagistrats del TC encara se’l passen com una patata calenta, el nostre Estatut. Que hem passat del 27,46% de participació en la consulta del 13-D al 21,55 en la del 28F? (I més que baixaran a la pròxima tongada, quan la consulta es farà en municipis no precisament sobiranistes i els socialistes catalans hauran d’ensenyar les vergonyes!) Normalitat pura: ni aquí vam fer-ne la forrolla necessària (la nostra emissora nacional és massa nacionalista, diuen), ni alguns partits no van deixar l’ambigüitat del ser-hi i no ser-hi, ni vam tenir al davant un front falangista capaç de despertar els ànims adormits. Ja veuran quan arribi la bona oportunitat! Recorden aquell “¡Habla, pueblo, habla!”, que ens foradava les oïdes a totes hores? Doncs, serà millor/pitjor.

És cert que els resultats no es poden confondre amb la voluntat política dels catalans tout court, però les consultes expressen una voluntat política in fieri, en construcció. I en podem deduir matisos i tendències del tot positius, com els deia. Primerament, cert, els resultats no són la foto finish de la independència, com deia S. Cardús, perquè ni manifesten una via impossible ni que el camí ja està fressat; però hi ha un fet, en aquest aspecte, interessantíssim: el “Sí” supera el 90% i el “No”no arriba al 5%! En segon lloc, es manifesta una voluntat desacomplexada; ja no parlem ni de “Dret a decidir” (que, si ho mires bé, no vol dir gaire res) ni de “segona transició” ni d’”autonomia plena” ni de“sobirania compartida” ni d’altres terminologies que eren simples eufemismes per amagar la paraula decisiva: independència. (Per això resulta tan interessant com increïble aquell estudi de la UOC en què els espanyols.... no ens posarien tancs a les rodes del nostre camí cap a la majoria d’edat.) En tercer lloc, les consultes —i aquesta és una clau de l’èxit— no tenen altres receptors que els que vulguin saber el resultat. Cap interlocutor final enllà dels organitzadors, però els emissors del vot han constituït una xarxa transversal d’edats i d’orientacions polítiques amb un assoliment impensat: la independència no és el simple objectiu de quatre eixelebrats sinó que està constituint una xarxa de caràcter central verge, amb més d’un 20% de ciutadans, que no sabem on anirà a parar ni com acabarà de quallar, però que es mouen millor que els polítics dels nostres parlaments, enxarxats en debats estèrils per solucionar un crisi econòmica sense la capacitat de generositat de no mirar el proper calendari d’eleccions. Sembla, finalment, que es dóna un desvetllament nacional que era en letargia i que algú haurà de saber endegar.

Ja sabem que els números canten: que Zapatero va haver d’empassar-se amb patates les balances fiscals, el deute amb Catalunya va resultar fins i tot acceptat per un ministre tan refractari com Solbes i del nou Finançament (que vam dur a discussió els catalans) mitja pell de brau en sortirà beneficiada... Doncs, bé: per als economistes, els números dels nostres negocis han de fer cada vegada menys por a les empreses catalanes. El 2008 les exportacions de Catalunya van representar el 26,7% de les de l’Estat tot i que, amb un 15,9% de població, el PIB sols en representava el 18,6%. Un any enrere, les exportacions de Catalunya a la resta del món van assolir els 49,678 milions d’euros (el 32,2% del total de la facturació de les empreses catalanes, mentre l’any 1995 només representaven el 23%); en el 2007, doncs, el mercat interior català hauria absorbit unes vendes del 33,1% (51.122 milions d’euros) i la resta de l’Estat el 34,5% (53.207 milions d’euros). Conclusió: Catalunya sap mirar Europa i la seva clientela hispànica va baixant i perdent gas.

La darrera: un informe recent de l’IESE sobre la competitivitat a Catalunya destaca una reducció en béns de baix contingut tecnològic (tèxtils i d’altres, llevat dels alimentaris), i que l’exportació de béns d’alt contingut tecnològic (electrònica, farmàcia o informàtica) guanyen pes. Catalunya, doncs, exporta, tant a la UE com la resta d’Espanya, productes de tecnologia mitjana-alta. La pèrdua de competitivitat catalana, tanmateix, segons el mateix informe, no es deu sols a la baixa productivitat (per sota de la UE), sinó al baix nivell d’educació i als endarreriments en estructures públiques que ha patit Catalunya des de 1975...(Fixin-s’hi: des del 75! La manca d’eix mediterrani en seria un exemple.) Quan la gent s’adoni que l’empobriment de Catalunya és degut que no ens deixen manegar les nostres coses, ja no caldrà fer les consultes amb sordina, sinó amb llum, taquígrafs i televisions d’arreu. <8/03/2010>

A veure si sóc capaç d’oferir algunes idees econòmiques amb claredat i rigor vist que llegeixo repetidament que l’actual situació és semblant a la de la Gran Depressió dels anys 30 i aleshores John Maynard Keynes (alçat i enderrocat dels altars) hi va dir la seva. Avui dia, llevat de Noruega, tots els governs europeus gasten més del que ingressen. Això costa diners. A Espanya, els interessos i les prestacions per manca de treball, s’han disparat. En els pressupostos del 2010 un 45% de la recaptació es destinarà a pagar interessos de deute i subsidis d’atur. Hi ha una partida deliberadament alta: les inversions públiques en infraestructures i obra civil (Pla E de 33.000 milions). La idea de la despesa pública com a estímul a la demanda per reanimar consum i inversió és del tot keynesiana. Però hi ha algunes diferències substancials entre la situació actual i la d’aleshores. Primera, Keynes justificava aquesta reanimació a través del denominat “multiplicador keynesià”: si algú cobra 1000 euros i en gasta el 80%, vol dir que en gastarà 800; qui els percebi, seguint la mateixa proporció del 80 %, en gastarà 640; qui percebi aquesta quantitat, en despendrà 512. I així successivament fins a sumar 5.000 euros en consum. Els 1000 euros s’haurien multiplicat com per art de màgia. Multiplicarà el Pla E el consum? Difícilment, perquè, vist que la part grossa del pastís va a parar a empreses de construcció (amb ganes d’equilibrar balanços davant l’actual restricció creditícia), sols una petita part anirà a parar a salaris. L’efecte multiplicador dels 33.000 milions pot resultar, doncs, molt baix.

Segon punt: mentre als anys 30, famílies i empreses no sol·licitaven crèdits, avui els deutes en requereixen més, de manera que la liquiditat actual dels bancs centrals s’està invertint en actius per manca de confiança a l’hora de col·locar el diner en l’economia real del crèdit. Keynes preferia, abans del dèficit, la reducció d’impostos per alliberar renda disponible; si això no anava, l’Estat havia de fer la despesa. Aquí s’ha fet a l’inrevés: primer hem incorregut en dèficit i, després, ens caldrà augmentar impostos per finançar-lo. Tercer punt: la política keynesiana de la despesa s’aguanta perquè els estats poden gestionar la seva oferta de diners i els tipus d’interès. La UE suposa renunciar-hi. Quan Alemanya i França estiguin millor, pressionaran per pujar els tipus i el nostre deute s’encarirà notablement. Si la crisi segueix, la UE podria ser que limités el deute de l’Estat espanyol i el govern ni podrà augmentar la massa monetària ni devaluar la moneda ni baixar els tipus. Amb una taxa d’atur que és la més gran d’Europa, la solució només passa per aprimar unes administracions públiques que potser no podem permetre’ns (i els polítics no volen fer aquests deures) o augmentar els impostos i disminuir les pensions (cosa que ja s’ha fet). Darrer punt: els anys 30 els moviments especulatius de capital no eren els d’avui. Cada dia, més d’un bilió i mig de dòlars van i vénen repetidament, tot especulant sobre les variacions de la cotització de divises. Aquesta inestabilitat dels canvis és una causa de l’alça dels interessos reals, que frena el consum domèstic i les inversions empresarials, fa més profunds els dèficits públics i incita els fons de pensions, que mouen centenars de milions de dòlars, a reclamar dividends més alts. Les primeres víctimes d’aquesta cacera de guanys són els assalariats, l’acomiadament en massa dels quals fa pujar la cotització borsària dels seus amos. Només hi veig com a solució l’aplicació de la taxa Tobin.

Quan s’enderrocava el sistema monetari sorgit dels acords de Bretton Woods, James Tobin, un professor americà de la Universidad de Yale, imaginà una eina de lluita contra l’especulació financera (la Tobin Tax). El 1972, durant un col·loqui, aquest economista keynesià, premi Nobel d’Economia el 1981, presentà per primera vegada la seva idea de crear un impost sobre totes les transaccions de canvi de divises a fi de “posar un granet de sorra” a uns mecanismes massa greixats i desanimar “les especulacions que fan breus viatges d’anada i tornada”.

Atès que des del final de la convertibilitat del dòlar en or (Nixon, 1971), i des de la liberalització generalitzada dels moviments de capitals (el 1974 als EUA i a partir del 1990 a la UE), el món viu en una total inestabilitat monetària, s’ha desenvolupat una economia financera purament especulativa, cada vagada més dissociada de l’economia real —o directament hostil a ella— i d’una veritable cultura industrial. L’objectiu de la rendibilitat a curt termini provoca crisis de superproducció en uns llocs (indústria de l’automòbil, electrònica, Informática...), penúries en d’altres (vivenda, educació, alimentació…) i d’altres caigudes de productivitat en sectors tan diversos com els dels cereals o els sistemes informàtics. La taxa Tobin pretén exercir un control sobre els capitals que es mouen sense cap tipus de supervisió arreu del món per tal de dificultar-ne les fugides davant de decisions polítiques no compartides, per exemple, pels accionistes. Gravar fiscalment les operacions de canvi a fi de penalitzar l’especulació i controlar els moviments de capital a curt termini permetria controlar millor els actors econòmics perquè jugaria un triple paper: frenaria la facilitat de mobilitat de capitals, reduiria la inestabilitat política internacional i crearia un mecanisme de finançament que podria sanejar la situació financera internacional. (Amb un volum d’operacions d’1,6 bilions de dòlars per dia laborable, uns 380,9 bilions/any, una simple taxa del 0,1% produiria 230 milions de dòlars anuals, recursos que es podrien dedicar a un fons de desenvolupament contra la pobresa a benefici dels països del Sud i frenarien els especuladors que amb la moneda d’anada i la de vinguda haurien de pensar en una rendibilitat superior al 0,2% de l’impost.)

D’altres economistes han afegit a la taxa Tobin, l’impost IDE (Inversions Directes a l’Estranger) en béns immobles, els seus equipaments i les tecnologies associades i la taxa unitària (unitary tax) per posar cota als denominats preus de transferència (facturació interna d’un grup que li permet minimitzar beneficis on han de pagar més impostos i a l’inrevés), ja existent als EUA.

Els tres impostos —Tobin, IDE i unitari sobre beneficis— constitueixen un mosaic per a una nova economia altermundista més justa i igualitària. Sembla arribat el moment de demostrar a les forces més reaccionàries que les forces més modernes saben utilitzar les armes de la modernització, la globalització. Des de la passada tardor Brasil ja aplica un 2% a les inversions en actius financers amb l’objectiu de frenar l’entrada de diner calent que distorsionava la seva economia. Taiwan ha adoptat mesures semblants. Índia i Indonèsia estudien mesures idèntiques. A la City londinenca, la taxa a les transaccions borsàries (stamp duty) ha resultat una bona font tributària des de fa dècades i la idea d’aplicar una taxa a escala mundial ha estat defensada en tot el Regne Unit. La taxa Tobin també guanya adeptes a França, Alemanya i Bèlgica. Per a l’economista Stephany Griffith-Jones, el problema de l’evasió (el gran argument advers) va ser respost per Tobin mateix a mitjans dels 90: és el mateix argument que es va fer contra l’impost sobre la renda i, encara que hi hagi evasió, no deixa de ser un tribut eficaç i just. Per a l’esmentada economista, la taxa Tobin proporcionaria molts recursos, tindria una bona acceptació bancària perquè els bancs també se’n beneficiarien i seria una bona eina per reduir l’excessiva volatilitat del mercat de divises. <22/02/2010>

Els passats dies 23 i 24 de gener es va celebrar a Barcelona el “Fòrum Català de Teologia i Alliberament” com a expressió catalana dels Fòrums Mundials de Teologia i Alliberament, en el marc del II Fòrum Social Català que se celebrà ahir va fer vuit dies a la Universitat. Ni de l’un ni de l’altre la premsa se n’ha fet gaire ressò, si hem de ser sincers, i això que van tenir ( i crec que tindran) una incidència prou important en moltes organitzacions catalanes. Val a dir que l’èxit del fòrum teològic —en el qual em centraré— ultrapassà la més optimista de les expectatives dels organitzadors, que esperaven un centenar i mig de persones i se’ls van multiplicar per tres i escaig, de manera que els inscrits arribaren al mig miler. M’ho comentava una monja: “Ens ho hem de fer mirar. Les esglésies estan buides i el Fòrum és ple a vessar...” I el bo del cas és que era ple de gent jove!

Van ser unes jornades d’oració i de treball —dissabte des de les 9,30 del matí, hora de les acreditacions fins a les 20 del vespre i diumenge fins cap a les sis de la tarda— profitoses, amb propostes de frontera i diàleg interreligiós serè, en les quals, si hi havia presència sacerdotal i religiosa, n’hi va haver ben poca d’institucional. S’iniciaren els actes amb una pregària, cartes de representants dels Fòrums mundials, una breu exposició sobre l’oració i uns mots sobre la necessitat de canvi de paradigma econòmic, a càrrec d’Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau. Després s’oferiren entre vuit i deu tallers —amb temes tan diferents com Valors en una economia en crisi, Mirades a la immigració, El patriarcat en qüestió, Viure la fe des de la perifèria...

La trobada resultava una celebració de la fe perifèrica i deseixida dels encotillaments jeràrquics i rituals, cosa que deixà clara el pastor protestant Ignacio Simal abans de les sessions de la tarda, amb un exemple bíblic que li venia com l’anell al dit: si des de fora muralles dels encastellaments jeràrquics sabem anar rodejant-les pacientment i tocar bé la trompeta, les muralles del poder patriarcal s’esfondraran com a Jericó!

Els tallers de la tarda del dissabte també van ser molt rics i interessants: Per l’abolició de la tortura, Economia solidària i finances ètiques, Nous models comunitaris... Servidor vaig participar a la taula rodona d’editorials que treballen temes religiosos... i, després, posat a triar, vaig assistir al d’Interpetació feminista de textos bíblics. L’aula era plena de gom a gom. I el debat que portaren les noies de l’Escamot Magdala no s’hauria acabat mai!

I l’endemà, sant tornar-hi. Vaig assistir al taller del llenguatge sobre el transcendent i els joves. Interessantíssim. Gent gran, alguns sacerdots i teòlegs consumats, algun provincial d’orde religiós i tot, ens vam deixar guiar per noiets i noietes a l’hora de fer l’identikit de com ha de ser un bon transmissor de la fe i quins mots estan renyits amb els joves d’avui a l‘hora d’oferir el missatge de fe i com es poden substituir. Exemple: als joves no els agrada el terme pecat; litúrgia, glòria, sagrament, sermó, església... doncs diem debilitat, celebració, festa, signes, reflexió, reunió... Algú explicà anècdotes dels joves d’avui: el terme justícia, tan important en Pau, s’ha devaluat perquè ells veuen com una martingala; Regne, per a ells, equival a privilegi antirepublicà. Salvar? Per a un jove sols tenia sentit si salvava textos a l’ordinador! Aneu-li a parlar de salvació! I què és això de demanar res al Pare pel Fill i per l’Esperit? Algú demana res al pare, a la mare i a la seva ànima al mateix temps? Quina mena de Déu és el que demana sacrificis i imposa manaments en comptes de desplegar la vida dels humans? Per als joves d’avui, que són vivencials, transgressors, superestimulats maniàticament, arriscats, amics de la immediatesa, sincers, generosos... per què no cercar més transparència? Per a ells la fe no és cap meta; sempre s’és en recerca... Aneu-los a parlar de ritus, d’encícliques, de recolliment o d’ideals!

A l’hora del darrer taller no sabia quin elegir: Teologia islàmica d’alliberament, Zazen, Laïcitat... Em vaig decidir per La contestació profètica dins de les esglésies, que van proposar Víctor Hernàndez, pastor evangèlic, i Jaume Botey, professor d’història a la Universitat i creient catòlic, que també va omplir l’aula com un ou. I no em vaig equivocar. Si l’evangèlic presentà la contestació des de la poesia, Botey ens oferí un esquema dels heterodoxos a l’església, dels condemnats per heretgia o cisma, tot demanant-se abans què eren un heretge o un cismàtic i qui i des d’on els en feia. Una proposta que vaig sol·licitar-li que convertís en llibre perquè, sovint, l’oficialitat jeràrquica ha estat més propera a l’heretgia que els heretges de veritat, començant pel primer concili, el de Nicea, un concili més imperial que ecumènic, en el qual els bisbes que no votaven com volia Constantí eren exiliats per l’emperador.

Ai, com hauran de canviar les velles celebracions eucarístiques i les velles catequesis! Ja no es podrà presentar el missatge evangèlic com un fet simplement històric, com si ens haguéssim de creure el que s’hi narra com una crònica periodística. Són narracions d’alliberament, fruit de la fe de les comunitats que van creure que el missatge de Jesús era alliberador perquè,enllà de la mort, estava amb ells. Un exemple: la catequesi moderna (la del meu fill) els presentava la Pentacosta fent dibuixar als catequitzats llengües de foc que es posaven com un collaret entorn del coll. La futura catequesi haurà de dir a les noies i nois: com expressaríeu que sentiu Jesús prop de vosaltres, molt dins, molt a la vora, tant endins que us dóna forces per parlar? Algú podrà respondre com una escalfor a la panxa, un altre com una veu a l’oïda i un altre com un amic que l’abraça; i el catequista caldrà que respongui: “Molt bé”. Totes tres maneres són vàlides. Perquè l’autor dels Fets dels Apòstols també ho va presentar a la seva manera: va pensar que eren llengües de foc que baixaven a la intel·ligència dels deixebles de Jesús.

Quan aprendrem que el llenguatge religiós és mític i no històric, com avui entenem els telenotícies? Quan aprendrem que els joves poden sentir-se atrets per experiències de fe alliberadores, sense la carcassa de faules, ritus o preceptes? [8-II-2010]