Lluís Busquets i Grabulosa

La figura desconeguda de molts dels nostres pessebres —però no pas dels d’estil napolità— és la del Carboner. A les botigues i mercats nadalencs potser no la trobarem, però, com d’altres figures del pessebre, té els seus orígens en un evangeli apòcrif, l’Evangeli del Nen Petit. Els escrits apòcrifs no són pas falsos, sinó que són textos, generalment tardans, no acceptats entre els llibres del cànon que sancionà l’església d’Orient i la d’Occident al Concili de Trento; tanmateix, són escrits molt importants: per exemple, que els pares de santa Maria es diguessin Joaquim i Anna, ho sabem gràcies a l’apòcrif Pseudoevangeli de Jaume. Bé, doncs, l’Evangeli del Nen Petit és un text copte de mitjans o finals del segle II (com els coneguts Evangeli de la Magdalena, Evangeli de Judes, els Actes de Pilat o l’Evangeli de la Veritat), molt breu —almenys així ens ha arribat—, però molt poètic, i ens aporta els orígens del cèlebre carbó de sucre. Traduït en vers al català actual, aquest Evangeli començaria així:

Emmascarat d’estalzí,

arribà a Natzaret,

damunt d’un ase, un vailet,

que va voler parlar així:

“Arribo de molt enllà

i us porto un munt de carbó

perquè encengueu un fogar

que escalfi Nostre Senyor”.

És obvi que l’autor d’aquest escrit apòcrif —com els autors dels evangelis canònics de Marc o de Joan— no coneix Betlem. Una versió molt més tardana el posa en relació amb els pastors que dormien al ras en les contrades betlemites, però és una versió del segle IV dependent del canònic Evangeli de Lluc (l’únic que parla dels pastors), el qual, com tothom sap, vol escriure en paral·lel el naixement del Baptista —festejat per veïns i parents— i el de Jesús —festejat només per exèrcits angèlics i humils pastors. Quan la circumcisió, Zacaries profetitzarà la vida del Baptista (herald de la Salvació) i Simeó i Anna la de Jesús (declarat la Salvació d’Israel). Però els darrers exegetes ens expliquen que Lluc va escriure molt tardanament i que volgué demostrar que ambdós tenien a veure amb la redempció i salvació del poble de Déu des de la seva fe de rabí jueu hel·lenístic, quan ja creu que Jesús, el Crucificat, és el Messies, i ho vol demostrar al Gran Sacerdot de Jerusalem, Teòfil, a qui va adreçat l’Evangeli.

Però, deixem-nos de romegueres i tornem a l’apòcrif del Nen Petit. El text comença molt clar: a Natzaret hi arriba un vailet, de molt lluny, amb un borriquet carregat de carbó de llenya, que parla net i clar i denomina Jesús “Nostre Senyor”. A qui parla? A la Sagrada Família, òbviament. Jesús ja tenia entre quatre i cinc anys i, segons el text, en veure’l emmascarat d’aquella manera, es va posar a riure. En riure l’Infant, també va esclafir en rialles santa Maria, de manera que, al pobre Josep, li tocà de fer el paperot de rebre el vailet educadament i hospitalària i d’agrair-li el present. L’ase duia una sàrria de carbó a cada banda, de manera que Josep va haver d’ajudar el carboner a descarregar-les i va cridar els altres fills —Jaume, Josep, Judes i Simeó, segons els canònics Mateu i Marc— per ajudar-los a transportar a cabassades tot el carbó a la casa on tenien un taller en què feinejaven plegats.

Però el text, en el seu lirisme, resulta molt lacònic. Només diu que els germans de Jesús ajudaren a descarregar i que Josep no es cansava d’agrair al Carboner aquell do tot insistint-li que se’n guardés una mica per a ell, de carbó, perquè l’hivern era molt fred. Tanmateix el Carboner no en va voler gens per a ell, perquè, segons va deixar anar, contra el fred ell ja se les apanyaria.

En canvi va acceptar l’oferiment de santa Maria: una mica de pa blanc i aigua per rentar-se les mans i per beure. I ara ve el tros bonic. Mentre el Carboneret menjava, Jesús, tafaner com tots els nens petits, s’apropà a un dels cabassos de carbó i, mig enjogassat, n’agafà un cruany, l’apropà al noi i li va dir: “Menja!”

El Carboner, qui sap si per complaure l’Infant o perquè el va agafar de sobtada, sense pensar-s’hi gens ni mica, se’l va posar a la boca i hi va fer una bona queixalada. La sorpresa va ser seva: quan esperava trobar el gust aspriu, amarg i agrós de la fusta recremada, el va trobar dolç, gustós, exquisit. Jesús acabava de convertir aquell carbó de llenya en carbó de sucre! Els mots exactes i poètics de l’Evangeli del Nen Petit són aquests:

Mentre el noi es reposava,

Jesús li apropà un cruany:

“Menja-te’l!”

Ho féu sense dany

i el carbó se li ensucrava!

Així les coses, el Carboner va llepar els altres trossos de carbó i tots els del cabàs eren de sucre, de manera que se n’omplí les butxaques sota la rialla maternal de santa Maria. Fins aquí, tot resulta planer. Ara, però, comencen les dificultats. Al còdex papiraci original no sols hi ha fragments il·legibles sinó que fins i tot hi manquen pàgines. En un papir espars s’hi pot desxifrar bé un apariat que sembla una glossa o explicació de l’esdeveniment i que fa així:

(Abans d’haver-lo tastat,

cregué en el carbó ensucrat!)

Els experts conjecturen que la sortida del Carboner de la casa natzaretana de la Sagrada Família tot menjant carbó de sucre coincidí amb l’arribada dels Mags de què ens parla el capítol 2 de l’Evangeli canònic de Mateu. I que el noi, generós de mena, n’oferí, de carbó ensucrat, a alguns dels patges. Qui sap si potser per això, el carbó de sucre sempre ha estat relacionat amb els Reis Mags d’Orient!

L’Evangeli torna a tenir una altra llacuna fins que s’arriba a una veu dirigida al Carboner que uns experts atribueixen a un dels Mags, d’altres a Maria i, encara, d’altres, a Josep; diu així: “Com que no has dubtat gens, des d’avui tothom parlarà de «la fe del Carboner»”. En efecte: des d’aquell dia, quan es diu l’expressió “la fe del carboner” es fa referència a “la fe senzilla i humil d’aquells homes i dones que accepten sense preguntes ni dubtes ni escarafalls els continguts de la creença que els és ensenyada i els surt del seu propi cor”. La veritat és que el text acaba d’una manera truncada amb aquests mots:

Nadal du la pau i el bé

a qui es vol fer Carboner!

La figura desconeguda de molts dels nostres pessebres —però no pas dels d’estil napolità— és la del Carboner. A les botigues i mercats nadalencs potser no la trobarem, però, com d’altres figures del pessebre, té els seus orígens en un evangeli apòcrif, l’Evangeli del Nen Petit. Els escrits apòcrifs no són pas falsos, sinó que són textos, generalment tardans, no acceptats entre els llibres del cànon que sancionà l’església d’Orient i la d’Occident al Concili de Trento; tanmateix, són escrits molt importants: per exemple, que els pares de santa Maria es diguessin Joaquim i Anna, ho sabem gràcies a l’apòcrif Pseudoevangeli de Jaume. Bé, doncs, l’Evangeli del Nen Petit és un text copte de mitjans o finals del segle II (com els coneguts Evangeli de la Magdalena, Evangeli de Judes, els Actes de Pilat o l’Evangeli de la Veritat), molt breu —almenys així ens ha arribat—, però molt poètic, i ens aporta els orígens del cèlebre carbó de sucre. Traduït en vers al català actual, aquest Evangeli començaria així:

Emmascarat d’estalzí,
arribà a Natzaret,
damunt d’un ase, un vailet,
que va voler parlar així:
“Arribo de molt enllà
i us porto un munt de carbó
perquè encengueu un fogar
que escalfi Nostre Senyor”.

És obvi que l’autor d’aquest escrit apòcrif —com els autors dels evangelis canònics de Marc o de Joan— no coneix Betlem. Una versió molt més tardana el posa en relació amb els pastors que dormien al ras en les contrades betlemites, però és una versió del segle IV dependent del canònic Evangeli de Lluc (l’únic que parla dels pastors), el qual, com tothom sap, vol escriure en paral·lel el naixement del Baptista —festejat per veïns i parents— i el de Jesús —festejat només per exèrcits angèlics i humils pastors. Quan la circumcisió, Zacaries profetitzarà la vida del Baptista (herald de la Salvació) i Simeó i Anna la de Jesús (declarat la Salvació d’Israel). Però els darrers exegetes ens expliquen que Lluc va escriure molt tardanament i que volgué demostrar que ambdós tenien a veure amb la redempció i salvació del poble de Déu des de la seva fe de rabí jueu hel·lenístic, quan ja creu que Jesús, el Crucificat, és el Messies, i ho vol demostrar al Gran Sacerdot de Jerusalem, Teòfil, a qui va adreçat l’Evangeli.
Però, deixem-nos de romegueres i tornem a l’apòcrif del Nen Petit. El text comença molt clar: a Natzaret hi arriba un vailet, de molt lluny, amb un borriquet carregat de carbó de llenya, que parla net i clar i denomina Jesús “Nostre Senyor”. A qui parla? A la Sagrada Família, òbviament. Jesús ja tenia entre quatre i cinc anys i, segons el text, en veure’l emmascarat d’aquella manera, es va posar a riure. En riure l’Infant, també va esclafir en rialles santa Maria, de manera que, al pobre Josep, li tocà de fer el paperot de rebre el vailet educadament i hospitalària i d’agrair-li el present. L’ase duia una sàrria de carbó a cada banda, de manera que Josep va haver d’ajudar el carboner a descarregar-les i va cridar els altres fills —Jaume, Josep, Judes i Simeó, segons els canònics Mateu i Marc— per ajudar-los a transportar a cabassades tot el carbó a la casa on tenien un taller en què feinejaven plegats.
Però el text, en el seu lirisme, resulta molt lacònic. Només diu que els germans de Jesús ajudaren a descarregar i que Josep no es cansava d’agrair al Carboner aquell do tot insistint-li que se’n guardés una mica per a ell, de carbó, perquè l’hivern era molt fred. Tanmateix el Carboner no en va voler gens per a ell, perquè, segons va deixar anar, contra el fred ell ja se les apanyaria.
En canvi va acceptar l’oferiment de santa Maria: una mica de pa blanc i aigua per rentar-se les mans i per beure. I ara ve el tros bonic. Mentre el Carboneret menjava, Jesús, tafaner com tots els nens petits, s’apropà a un dels cabassos de carbó i, mig enjogassat, n’agafà un cruany, l’apropà al noi i li va dir: “Menja!”
El Carboner, qui sap si per complaure l’Infant o perquè el va agafar de sobtada, sense pensar-s’hi gens ni mica, se’l va posar a la boca i hi va fer una bona queixalada. La sorpresa va ser seva: quan esperava trobar el gust aspriu, amarg i agrós de la fusta recremada, el va trobar dolç, gustós, exquisit. Jesús acabava de convertir aquell carbó de llenya en carbó de sucre! Els mots exactes i poètics de l’Evangeli del Nen Petit són aquests:

Mentre el noi es reposava,
Jesús li apropà un cruany:

“Menja-te’l!”
Ho féu sense dany
i el carbó se li ensucrava!

Així les coses, el Carboner va llepar els altres trossos de carbó i tots els del cabàs eren de sucre, de manera que se n’omplí les butxaques sota la rialla maternal de santa Maria. Fins aquí, tot resulta planer. Ara, però, comencen les dificultats. Al còdex papiraci original no sols hi ha fragments il·legibles sinó que fins i tot hi manquen pàgines. En un papir espars s’hi pot desxifrar bé un apariat que sembla una glossa o explicació de l’esdeveniment i que fa així:

(Abans d’haver-lo tastat,
cregué en el carbó ensucrat!)

Nadal du la pau i el bé
a qui es vol fer Carboner!

M’agraden els epistolaris íntegres, sense supressions ni retocs. He anotat i publicat l’epistolografia de X. Benguerel amb Calders, Carner, Riba, Oliver i d’altres literats; i més que en tinc: Jordana, Ferrater Mora, Guansé... Mai no he permès de publicar epistolaris fragmentaris o reelaborats, anotats per mi. L’epistolari veritable, ho sé, pot resultar tan artificiós com unes memòries (un corresponent pot voler lluir davant l’altre, sucar pa en un afer concret, mostrar-se com realment no és, etc.), però té el valor de la improvisació, de la immediatesa i dóna a conèixer el tarannà íntim, l’ànima, dels corresponents. Té el perill de l’impromptu arrauxat, de l’exabrupte, de la invectiva que ranegi l’improperi, de la visceralitat, però el lector ha de saber que l’escrit és perible i circumscrit a una determinada conjuntura. Per exemple, els homes de lletres que es van haver d’exiliar es van formar una imatge ideal de la Catalunya que havien deixat; en tornar i adonar-se que imatge i realitat no es corresponien, tot eren blasmes i censures extremades. Joan Triadú rebia de totes bandes, i també Josep Faulí i altres noms que no vull esmentar. Recordo que en publicar el gruixut epistolari de Benguerel-Oliver, on, en algunes cartes, es deixava la feina de Triadú més avall de terra, el crític va donar una lliçó d’elegància: li dedicà dues pàgines al diari dient que era un dels llibres més interessants de l‘any i afegint que, respecte a ell, el temps havia posat i acabaria de posar les coses al seu lloc.

Ve a tomb el que dic perquè surto reflectit de manera encara pitjor a l’epistolari entre Mercè Rodoreda i Joan Sales publicat a cura de M. Casals. Es veu que, el 2-V-78, Rodoreda escriu a Sales queixant-se d’una meva entrevista (la carta s’hauria perdut). La vaig anar a veure a Romanyà i no li va ser fàcil explicar per què havia marxat de Barcelona deixant marit i fill. Vaig ser molt condescendent i em vaig deixar enganyar com si no sabés res del matrimoni Prat-Trabal ni de les seves vingudes extemporànies a Catalunya. Sales li respon assegurant-li que, en l’entrevista que servidor li havia fet, també li feia dir “tot de banalitats i bestieses”. Tot seguit, hi suca pa visceralment. Afegeix pel seu compte que sóc un d’aquests “burrrros” que entatxona en els escrits “llurs, quelcoms, àdhucs i quiscuns a tort i a dret” (el darrer mot no l’he emprat mai de la vida i els meus alumnes saben que sempre he estat crític amb aquesta mena determes) i fa trampes quan se’n fot que jo empri el mot nítols (‘entranyes’) ─ben present encara en la poesia actual!─ comparant-lo amb l’arcaisme castellà “asaz”. Fins i tot m’engega a dida esmentant la meva pobra mare quan escriu: “...no pensem més en aquest noi ni en els nítols que el van parir”. Per si tot això fos poc, es veu que li empipà que li demanés “Qui és per a vós Jesús?” Escriu a Rodoreda: “Jo, naturalment, que sóc cristià encara que indigne, vaig respondre «El fill de Déu fet home» ─però això és una resposta de catecisme, que no veig per què havia de sortir a cap interviu. O potser aquest Busquets i Grabulosa es va pensar que era un estirabot molt original?” Doncs, no. Vaig pensar tot el contrari. Per un home que havia passat del comunisme al cristianisme esperava una resposta més vital i menys formal, francament. Per això la vaig publicar. I, ho sento per ell, com que els entrevistadors servim els lectors i no els entrevistats, ho tornaria a fer.

Servidor, llavors, tenia una trentena d’anys, m’havia passat al català que mai no m’havien ensenyat a l’escola i dedicava els caps de setmana a entrevistar personatges de les nostres lletres (un aplec d’aquestes entrevistes va ser guardonat i tot). Era un principiant, és clar, però procurava fer les coses tan bé com podia, i de vegades em feia acompanyar per algú que sabés les coses millor que jo. Per exemple, a trobar la Rodoreda m’hi acompanyà circumstancialment Josep Missé (i en això s’equivoca la Casals en la nota que ofereix), perquè al vespre anàvem a veure M. Martí i Pol; ell n’era un devot a més d’un gran coneixedor de la seva poesia. (J. Tàssies m’havia acompanyat en la primera visita a Sales perquè acabava de fer un treball sobre Incerta glòria.) I dic primera visita (i aquesta és la bona!), perquè tractant-se d’entrevistes culturals sempre les deixava corregir pels meus entrevistats (i que ara recordi, llevat de Pla, ho van fer tots). En el que no transigia era que ningú es destrompassés cap dels quatre blocs de l’entrevista: itinerari vital i valors, transcendència, país i literatura. A què ve l’esquinçada de vestits de Joan Sales (assegura que la meva entrevista l’amoïnà “molt”), si després d’entrevistar-lo a la Generalitat, em va fer anar al seu domicili del Coll a portar-l’hi l’esborrany i el corregí com volgué? (Els epistolaris donen a conèixer els corresponents, sí.)
Tanmateix, servidor ja tenia adjudicada l’etiqueta de “burro” i la Rodoreda s’hi rabeja en un PS a la carta del 22-I-81. Segons explica, em vaig presentar un dia per altre al seu pis del carrer Balmes i a les 3 en comptes de les 5! No m’era permesa la més mínima confusió. La Rodoreda no s’imaginava pas que per ser a casa seva a les 3, servidor, que treballava fins a les 2, no podia ni dinar! Sort, escriu, que el porter no em va deixar pujar, però sóc “el burro dels burros” i escric, metafòricament, “amb les potes del darrera...” Ho entenen?

Ai las!, les coses canvien una mica a patir de la ressenya elogiosa que vaig fer al “Correo Catalán” de Quanta, quanta guerra... (L’editor no diu que em va fer immediatament una telefonada agraint-me-la a nom seu i de l’autora.) El 2-III-81 li escriu que, en la ressenya, m’esforço “a no desbarrar més del compte, amb una bona voluntat digna d’elogi”. Vaja, que em perdona la vida: ja és alguna cosa! També li explica que li he demanat permís per emprar fragments dels llibres de l’autora en un projecte de volumets didàctics promogut, si no recordo malament, pel senyor Arenas, que se’n va anar en orris... (No es tracta tampoc de cap dels volums que esmenta la curadora en la nota.)

Hi va haver encara més trobades, no reflectides al llibre. Els vaig tornar a entrevistar tots dos per a “Foc Nou”. Cap d’ells no va posar-hi la més mínima objecció. Ja no era “el burro dels burros”? Poc abans d’emmalaltir i morir, adonant-me que encenia cada nova cigarreta amb la burilla de la que acabava, li vaig dir per compliment que allò no era bo i que ella ens havia de durar molt de temps. “I si jo no vull durar, a vostè què li importa?” Tenia rampells així. Vaig canviar de tema. Al vespre em va fer trucar per Sales demanant-me excuses. Es pensava que m’hauria enfadat de debò. I, no: ni aleshores ni avui, malgrat els insults.

M’he llegit tot el Sales públic a més de tenir preparada tota la seva epistolografia amb Benguerel. Dic arreu que l’obra rodorediana és de les millors del segle XX. L’epistolari Rodoreda-Sales, malgrat alguns errors de l’anotadora, és una obra impagable. Llegeixin-lo, sabent, com deia Triadú, que el temps posa les coses a lloc. <30-xi-09>

És molt greu. La gent normal ja no confia ni en les nostres autoritats sanitàries ni en les més altes com ara les de la Organització Mundial de la Salut (OMS). La grip A o grip nova (fa uns mesos, grip porcina), n’és la culpable. Si consulten internet es trobaran amb milers de missatges de premsa alternativa contraris a la vacuna que aquest novembre ja està a disposició de la gent, cert, però també amb milers de documents de fonts solvents i d’experts reconeguts. Ara resulta que el virus A/H1N1, de nou, no en té res. Unes simples dades: a) Els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009; b) Pocs dies després, el 29-IV Margaret Chan, directora de l’OMS, establia una alerta mundial de pandèmia del nivell 5 (el més alt és el 6), c) El maig l’OMS va canviar la definició de pandèmia (gran influència d’una malaltia entre persones que causa una gran mortaldat) tot eliminant-ne el fet de causar gran mortaldat. d) L’11-VI s’elevà l’alerta al màxim, grau 6. Per què aquestes presses si sabem que les passades prospectives van fallar? En efecte, el 2005, l’OMS pronosticà una mortaldat de 7,5 milions de persones a causa del virus de la grip aviar; els decessos no van arribar a 300. Les presses eren per substituir l’espifiada del virus de la grip aviar per un altre virus d’una nova grip? Més dades: a) La grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la grip de temporada de cada any; l’únic que és nou és la soca S-OIV; b) un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova; c) des que va començar fins al 15 de setembre 2009, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip comú; d) Les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any; e) Tot sembla un nou intent de programes ja experimentats. Exemple: el 1976, els reclutes de la base militar de Fort Dix (Nova Jersey) van ser vacunats per un brot de grip porcina. Poques setmanes després, la vacuna havia causat dotzenes de morts i més de 500 casos del síndrome Guillain-Barre, una malaltia que afecte els nervis i ocasiona debilesa muscular i pot produir paràlisi. El 21 de desembre de 1976, el “New York Times” qualificava de fiasco, un error espantós, un Vietnam mèdic, l’invent d’una epidèmia de grip porcina; f) El Dr. Joseph Moshe, científic especialista en armes biològiques, va ser arrestat de forma dramàtica a Los Angeles, després de participar en un programa de ràdio denominat “Dr. True Ott” revelant que la vacuna contra la grip porcina desenvolupada als laboratoris Baxter d’Ucraïna en realitat conté una arma biològica de destrucció massiva per a aquells que acceptin injectar-se-la.

La més grossa: a finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; sembla que abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, animals emprats fa temps per testar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir. Es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense cap base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) ara seria una espantosa realitat. Del tècnic no se’n sap ni el nom, i, si tot el que corre és cert, mereixeria un monument: aquesta combinació de virus vius podia haver esdevingut especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat, però és poc contagiós (el virus de la grip aviar), amb un altre que té una mortalitat molt baixa i una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any).

Davant de tot aquest panorama, Jane Bürgermeister, periodista científica austríaco-irlandesa, ha presentat càrrecs penals a l’Oficina Federal d’Investigacions (FBI) contra l’OMS, l’ONU i diferents alts funcionaris de governs i alts càrrecs d’empeses en relació al bioterroriste, donant a entendre que s’ha intentat cometre un assassinat massiu de la població. Els acusa d’una conxorxa per dissenyar, finançar i participar en la fase final d’un programa encobert d’armes biològiques internacionals amb la participació d’empreses farmacèutiques, entre les quals hi hauria, segons ella, Baxter i Novartis. Es tractaria d’alliberar agents biològics letals com el virus de la grip aviar i de la grip porcina amb la finalitat de poder posar en marxa un programa de vacunació em massa forçat com a mitjà per delmar la població mundial. Els testimonis de càrrec inclouen proves que Baxter AG, filial austríaca de la nordamericana Baxter International, va fer la tramesa dels 72 kg que hem explicat i que poden llegir a internet. Més enllà del negoci de les vacunes (que ja clama al cel!), Baxter, Novartis i Sanofi Aventis, s’assegura des de les posicions més bel·licoses, farien part d’un programa per reduir la població mundial en 5 milions en els propers 10 anys.

Per postres, el Dr. Geerd Hamer, fundador de la “Nova Medicina Germànica” denuncia l’intent d’implantar microxips mitjançant la vacunació massiva de la grip A. Extrec això de la conversació amb el periodista Helmut Pilhar a Noruega, l’agost passat. Si cada persona tingués un xip implantat, un cert grup econòmico-religiós assoliria el poder mundial... I això per no parlar del xip assassí. Diu Hamer: “És exactament així. Qualsevol crític amb el sistema, a qualsevol lloc del món, podrà ser eliminat amb el xip assassí que s’implantarà sense adonar-nos-en amb la vacuna. [...] Ja s’ha matat molta gent amb químio i morfina...[...] Ara, però, es podrà fer aparentant una mort natural (infart, insolació, atac d’apoplexia...) I es podran fingir artificialment epidèmies.” Una dona tan prudent com la benedictina Teresa Forcades —metgessa amb experiència nord-americana—, en un video que ha estat lloat fins al cel i desprestigiat fins a l’infern demana dues coses a la ciutadania: a) que s’aconsegueixi fer que no sigui obligatòria la vacuna conta la grip A; b) que aquells que lliurament se la injectin puguin demanar-ne responsabilitats per les conseqüències que se’n puguin derivar. Ho poden sentir a o llegir a http://blocs.catalunyareligio. cat/?q=node/133. Resulta que les empreses que estan fabricant vacunes a corre-cuita haurien demanat que siguin eximides de les responsabilitats que les presses poden causar.

En definitiva, potser aquesta vegada des del poble pla ens haurem alliberat d’un extermini programat de temps per governs en l’ombra. Però, i la pròxima? Avís a navegants: la propera serà pitjor. No donaran temps a cap tècnic de cap empresa testadora ni a cap Bürgermeister! Ja n’està segur, benvolgut lector, de no portar inoculat algun microxip? <16-xi-09>