Lluís Busquets i Grabulosa

El passat dia 18 d’abril s’atorgà el premi de prosa narrativa “Marian Vayreda” a El meu cor cap a tu per sempre, de David Nel·lo. El darrer “Marian Vayreda”, atorgat fa un any i publicat el passat setembre per Empúries, se’l va endur el dietari d’Isidor Cònsul Tractat de geografia. He dit més d’un cop que l’autor és un veritable “animal literari” en el millor sentit del terme. Val la pena parlar, doncs, d’aquesta obra per part de qui, en aquests mateix rotatiu, publicà, durant anys, pàgines de dietari literari i ha fet una mica l’experiència de tota la cuina que hi ha al darrera. M’he divertit amb dietaris i memòries de Sagarra, m’he fet més savi amb els d’Albert Manent o Gimferrer, però m’han fet molta enveja literària els de Verdaguer, els de Pla i alguns pocs d’altres pel tot el que m’han suposat de model o paradigma; deixeu-me esmentar pel retrat i l’ambient, els de Guansé; pel traç i acabats, els de Jordana; pel detallisme emotiu, els de Benguerel; pel lirisme de la prosa, els de Marià Manent i Joan Teixidor. Doncs, bé: també me n’han fet, d’enveja, algunes pàgines de l’Isidor Cònsul. Resulta menys gras, menys groller que Pla i menys barroc que Gimferrer. La vitalitat que traspua és menys barroera que la del primer; la seva filigrana més escarida, sense rinxolar exageradament l’erudició com de vegades fa el segon. Repeteixo, el seu estil s’apropa a Guansé, Manent o Teixidor.

Comencem dient que aquest dietari ha anat precedit per altres dos, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004) i que, seguint Teixidor, prescindeix de les dades cronològiques típiques i tòpiques de la literatura dietariesca. Això li permet un ventall de possibilitats, amb proses que ratllen la ficció, l’autobiografia, l’apunt memorialístic, la història, la crònica periodística, la guia turística, la crítica, i, en definitiva, una absoluta vinculació de l’art i la vida. I, enllà dels registres, els tons anímics també resulten diferents: l’exultació, el lament o l’enyor, l’admiració es contrapunten amb una fina ironia o amb un sarcasme contingut: la història de l’aventurer de Bellpuig, amb la impossibilitat de naufragar, al mateix temps, a Cuba i a Filipines, malgrat la làpida del cementiri, acaba amb un veritable epifonema.

El llibre té dues parts: “Petita terra” i “Cor meu, el món”, cadascuna de les quals va encapçalada per uns versos de S. Espriu i J. Sarsanedas, d’on ha pouat aquests títols, amb la qual cosa ja palesa una voluntat poetitzadora de la realitat (les cites del seu primer dietari eren, com he dit, narratives). La primera part està dividida en tres blocs, encapçalats per un quasi-conte situat entre el febrer a l’abril de 1931, any de la República i que marca una intencionalitat ben destriable. El primer bloc està lligat al seu redós familiar de Bellpuig (“el meu poble”, deia a Cinc estacions), a la plana d’Urgell, i ens parla del seu pas al món adult després d’estudiar Magisteri a Lleida i de la seva estrena com a professor per ajudar l’economia familiar arrasada en un incendi. Abraça des del 1931 i el 1942, quan la seva mare era una esplèndida noia de 17 anys, fins al 2007, deu anys després de la mort del pare. I, a més dels pares, hi retrata, una jove M. Mercè Marçal, un Kubala patint Alzheimer i el bisbe Deig. El nucli geogràfic del segon bloc és Cervera de la Segarra, on rau la seva segona residència, que hi ha bastit amb la Romi, la seva parella. Aquí agafa pes al dietari cultural i ens assabentem d’una possible visita del poverello d’Assís a la vila de Cervera o de les correries eròtiques de Ferran d’Aragó per aquells tocoms. En el tercer bloc ens assabentem de l’afecció a l’excursionisme del seu autor: el titula ‘Les meves muntanyes’ i ens hi presenta diferents excursions i travesses, del Moianès a Boumort passant pel Pallars o per la Garrotxa. D’aquesta part, més que els dos assenyats fracassos d’assolir l’Aneto, més que el relat de quan va fer el cim del Mont Perdut, em quedo amb els textos dedicats als llogarrets dels seus ancestres, a la Ribagorçana, a Espés —on, del casalot de Ca de Lluvic el seu pare va sortir per anar a la guerra—, i a Sirès, on la seva tieta Maria s’havia casat amb l’hereu de can Xonllanes, mas que el temps ha convertit en munt de runes. Els espais reals serveixen sovint a Cònsul per evocar espais literaris, però cap de més ben assolits que aquests: a can Xonllanes hi veu el casalot de Bearn o la sala de les nines i Espès, d’on algun dia, n’estic segur, sortiran nous relats o alguna novel·la, li resulta la terra macondiana dels Aureliano Buendía. (Interessant subratllar que del lloc on habitualment viu —Sant Just Desvern— o treballa —Barcelona—, no hi trobem ni una ratlla.)

La segona part del llibre, presentada amb quatre blocs, reporta diferents viatges fora de Catalunya amb les evocacions pertinents, començant per tres viatges de Setmana Santa (primer a Conca —del castell de Garcimuñoz a Uclés—, i després per la nostra Mediterrània: Micenes —amb l’ombra d’Agamèmnon— i Creta). Segueix una estada a Rússia —de Moscou a Sant Petersburg i Peredelkino, on saluda Günter Grass—, tres díptics novament mediterranis i dues fugides a Amèrica: una a Manhattan i una altra a Mèxic. Molts d’aquests viatges els ha fet per la seva professió o gràcies al seus càrrecs al PEN-Club, és clar, però val a dir que els aprofita per alliberar-se de la cotilla que suposen aquests encontres internacionals i penetrar en ell mateix: llegeixin les seves impressions de la festa escolar de “la campaneta” en plena Plaça Roja de Moscou o la caminada per la platja de Tel-Aviv fins a Jaffa, quan podia haver agafat un autobús com hem fet tants altres turistes, o la visita nocturna a la Plaça de les Tres Cultures a Tlatelolco, i m’ho sabran dir.

Personalment, d’aquesta segona part, em quedo amb les notes italianes d’Arezzo, on va a cercar l’ombra de Petrarca, i amb la nota d’Ovidi escrita amb l’excusa d’haver-se identificat a Roma, vora el Tíber, a frec del Ponte Mílvio, la vil·la on el poeta rebia les seves amants, amb tot l’enyor que li havia de suposar el seu exili al Mar Negre. De fet el dietari del Cònsul destil·la enyorament. Vital i vigorós en la tria de situacions que fa, resulta elegíac de fons, en el sentit que fixa una realitat i la rememora com un conjur, això és, amb la recança que d’aquella manera exacta ja no la podrà fruir mai més. I per això la salva de l’oblit. He parlat abans de poetització. L’absolut poètic també rau aquí.

El procés és aquest: Cònsul tria el record o l’evocació i li posa marc per no perdre’s la vivència ell mateix més que no pas per oferir-la als lectors. (Recordar és tornar a viure. Ell ja l’ha fruit; si nosaltres no ho fem, pitjor per a nosaltres...) Per la forma, per la selecció, per l’ordenació rítmica dels retalls memorialístics, per la cadència, per la tendresa que expressa, per la musicalitat amb què amara l’escriptura, em resulta també, i del tot, un dietari liricoelegíac. I consti que no pretén assolir cap mena de prosa poètica enfadosa, però sí uns ritmes musicals, mesurats i amb absoluta serenor. I tot entorn de tres temes cabdals: família, literatura i Catalunya. Si volen degustar literatura... ja ho saben. <4-v-09>

Ara que s’apropa la voràgine del Sant Jordi i encara no s’ha fet el rànquing de les novel·les més venudes (s’acabarà fent abans de la Diada), m’agradaria recomanar-los quatre llibres apareguts recentment i que són d’aquells que, si d’una banda demanen calma a l’hora de llegir, de l’altra deixen pòsit. Del primer és autor Pere Joan Sureda i Canals, enginyer industrial nascut a Santa Eugènia de Ter i es titula Del bressol a la cuneta (Girona: CCG Edicions, 2009); es tracta de la biografia del seu pare, l’exemplar saltenc Pere Sureda i Corominas, assassinat per ser un creient convençut i un fejocista declarat a Orriols el 25-08-1937, en els dies del desori revolucionari de la nostra conflagració incivil, quan l’autor tot just es trobava en procés de gestació. És un llibre, d’una banda, emotiu a més no poder des del punt de vista humà —s’hi alternen dietaris del biografiat amb d’altres testimonis dels tràgics fets que li tocà viure—, i, d’altra banda, sociopolíticament imprescindible, perquè forneix dades del tot rellevants. Per exemple, del degoteig de víctimes en terres gironines de la repressió revolucionària. Qualsevol ciutadà interessat pel rerefons del que va suposar el paroxisme històric del 1936-39 l’hauria de tenir en un prestatge per no oblidar-se’n mai. Sobretot, s’hi pot seguir l’esllavissament d’aquella Generalitat republicana no sols capaç de fer decrets depurant funcionaris, mestres i jutges amb una ambigüitat tan mesurada com per permetre’n la persecució (n’hi havia prou de ser “notòriament enemic del nou règim”) sinó de la seva persecució a l’Església (“es preciso destruirla como institución social”, proclamava “La Batalla” ), ordenant el lliurament d’imatges, gravats i quadres religiosos, creus o devocionaris —com més tard s’ordenà el lliurement de tota quantitat de plata superior a 300 pts— , l’agressió històrica més bèstia a la llibertat individual. Sureda té l’encert d’exposar les dues Catalunyes de què parlà el canonge Cardó davant del lector perquè sigui ell a valorar com va poder esdevenir-se que una Catalunya del tot minoritària s’imposés a la resta. I ho fa amb el coratge de qui no calla i amb la humilitat de qui perdona.

Els altres dos llibres són dos poemaris, l’un de la ceramista i escultora Josefina Peraire, titulat Pell de temps (Barcelona: Editorial Compte d’Aure, 2009), i l’altre de Joan Mercader, amb pròleg de Ricard Creus, titulat Quart minvant (Barcelona: Viena, 2009). De Josefina Peraire —alumne avantatjada del grup “Poesia Viva” de mestre Josep Colet, el qual caldrà que honorem algun dia com mereix— era interessant veure on s’abocava el seu itinerari poètic constituït per A l’ombra dels bambús (2001), Interiors (2003), Sucre amarg (2005), perquè, amb aquest darrer recull, semblava encallat en un cert negativisme. Ara, en canvi, el pessimisme sembla resolt per l’assumpció del pas del temps i l’espiritualització d’indrets vitalment significatius. El llibre té quatre parts, ‘Aromes breus’ (haikús i tankas), ‘L’efímer personal’, ‘Indrets’ i ‘Tardoral’. L’objectiu és alçar-se damunt la vulgaritat i la banalitat quotidianes mitjançant el fet d’estar disposat a la creació assumint la pròpia maduresa des del fet de sentir-se “quart creixent/ que aspira al ple,/ malgrat el temps en contra...”

I posats entre fases lunars, Quart minvant, de Mercader —quin immens error no haver-lo inclòs en l’antologia El paisatge d’Olot. La construcció literària de la Garrotxa (Avenç: 2009)!—, ens arriba després de Creuer (2008), un poemari mereixedor del premi Grandalla d’Andorra i del voluminós Memoràndum. Més de 60 anys intentant de ser poeta (Olot: Aubert, 2008), on ens aplegava, com una confessió íntima, els orígens ignots del seu bon fer poètic. Quart minvant va ser finalista als Premis Ciutat de Tarragona de 2006 i al Marià Manent de Premià de Mar el 2007. Vull pensar que, si no va obtenir-ne el guardó va ser perquè es tracta d’un llibre punyent, que certifica la fallida del cos i el declivi de la vida amb un iscurs dur, escarit, precís, sense concessions a l’optimisme; i això, és clar, no agrada als jurats que han d’atorgar premis. Tanmateix, en el quart minvant de la vida, el que compta és la passió amb què s’ha viscut, la recreació que n’hem fet (i les creacions que hi hem deixat) enllà del pòsit d’amor que s’ha anat escampant al llarg de tot el viatge. Per això el poemari, dirigit a un “tú” múltiple (a voltes el mateix poeta, a voltes la seva companya i encara el lector) té tot un ventall de belles reaccions enfront de la vellesa: des de la franca constatació del pas del temps, al sarcasme (“La vellesa no és dramàtica,/ si consideres l’alternativa”); des de l’assumpció del record, a la tendresa; des de l’escapçament de trossets de vida, la a perspectiva de la mort. Però, sempre, Mercader destil·la una saviesa que t’enriqueix com a lector, perquè la fas teva vulgues no vulgues sabent-te humà igual que ell mateix i, per tant, limitat i necessitat de cohort. Fixem-nos en aquest exemple: “He suspès el viatge fabulós/ vers la felicitat/ ara que sé que les petites alegries/ que de puntetes han passat/ sense adonar-me’n/ eren la felicitat.” I, justament, perquè el llibre planteja situacions de risc, el trobo més que mai obert al Transcendent com en aquest poema de fe condicionada: “si morir és adormir-se/ als braços de la fe/ amb l’esperança d’una nova vida,/ llavors no és res morir.”

El darrer llibre de què vull parlar és un volum pòstum de Lluís M. Xirinacs, Filosofia i pràctica de la noviolència (Maçaners: Abadia Editors, 2009), que malgrat el títol, es llegeix de forma senzilla planera, ja que és fruit d’un curs oral que dictà; tanmateix, suposa un enriquiment espiritual com pocs. Res d’estrany que hagi volgut prologar-lo Raimon Panikkar, de manera que es troben en un petit volum dues de les màximes personalitats religioses catalanes dels darrers temps quant a intel·ligència, testimoni i actitud. El llibre resulta, a més, tot un tractat d’espiritualitat per al segle XXI, tan malalt per la seva manca. Moltes vegades servidor mateix havia demanat a Xirinacs per què, atès que li sol·licitaven cursos sobre la noviolència (escrita així, sense guionet, com a actitud, per distingir-la de la simple lluita no violenta), no n’escrivia un tractadet. Ell solia respondre que Gandhi havia practicat molt més la noviolència que no pas n’havia escrit. “Jo també l’he practicada. La no violència és una força sense aturador. El tractadet ja l’escriureu vosaltres, quan jo falti”. Si ell ho volgué així, ara podem dir que gràcies a la Fundació Xirinacs ja el tenim a les llibreries. No se’l perdin. <20-iv-09>

En el darrer programa de TVE “Tengo una pregunta para Vd”, on participà el president del govern central Rodríguez Zapatero i on sembla que es prohibí fer cap pregunta sobre el finançament català, se li demanà, tanmateix, si podia respondre quants palestins haurien pogut haver mort les armes espanyoles venudes a Israel. ZP, que sempre que parla menteix, va dir que estava segur que pels components venuts a Israel no s’havia utilitzat armament espanyol a Gaza. El seu interpel·lador s’entossudí demanant-li com podia demostrar-ho i ZP va respondre que el volum d’armes venut a Israel era insignificant. I l’altre: “¿Cómo de insignificante?” ZP va pontificar: “No deu arribar al milió d’euros”.

Segons Amnistia Internacional, entre 2007 i la primera meitat de 2008, Espanya ha venut a Israel material de defensa i productes de doble ús per valor de més de 4 milions d’euros, exactament 4.446.245 euros. El 2007 la xifra ja havia ultrapassat els dos milions (1.515.934 en material de defensa i 576.810 en material de doble ús) i en el primer semestre de l’any passat ja ascendia a 2.353.501. Baixant a detalls, el material transferit inclou armes de canó d’ànima llisa amb calibre inferior a 20 mm., inclosos fusells, metralladores, carrabines, revòlvers, pistoles, pistoles metralladores, silenciadors, visors, bombes, torpedes, granades, coets, bombes de fum, mines, míssils, càrregues de profunditat, càrregues de demolició, bombes incendiàries, cartutxos i un llarg etcètera.

A banda d’incomplir el codi de conducta de la UE, introduït el 2007 a les lleis espanyoles, que estableix en el seu criteri 3r que “no es pot vendre armament a països sancionats, inestables, en conflicte armat, que vulnerin els drets humans, que no condemnin el terrorisme o que tinguin un delicat nivell de benestar” —i el ministre Moratinos va tenir la barra de declarar que sí que el complia—, Alberto Estévez, assessor d’Amnistia Internacional, assegura que Espanya no té mecanismes de seguiment de l’ús final de les armes exportades perquè Israel amaga l’armament que empra. Eugeni Barquero, responsable de la Fundació per la Pau, revelà que segons les dades que han entrat al Congrés, durant el primer semestre del 2008 les exportacions d’armes espanyoles a Israel han doblat les de tot l’any 2007. (Durant aquest període, les exportacions de materials de defensa i productes de doble ús, segons el Ministeri d’Indústria,Turisme i Comerç era de 61,1 milions d’euros, un 247,1% més en relació al primer semestre de l’any anterior, amb destins tan rellevants com Iran (36,4 milions) i Xina (12 milions), ambdós països on es respecten els drets humans, sense tensions internes i perfectament estables, com tots comprenem. Res d’estrany que el Ministeri esmentat, s’afanyés a voler deixar clar que les exportacions espanyoles no eren material susceptible de ser emprat a Gaza, cosa que diverses associacions internacionals posaren en dubte, entre altres coses perquè, encara que fos així, les llicències no s’havien d’haver autoritzat. Les lleis es fan (menys aquí com sabem els catalans amb l’Estatut) per complir-se.

Altrament, a les dues associacions esmentades, s’hi afegeixen Greenpeace i Intermón Oxfan i parlen de “transferència irresponsable d’armes espanyoles” destinades a països que no compleixen el Codi de conducta de la UE com ara Colòmbia, Egipte, El Salvador, Indonèsia, Israel, Marroc i Pakistan. No debades Espanya és la vuitena potència mundial en comerç d’armes. Pitjor: el seu informe exposa la “falta de control d’armes de caça, tir esportiu i municions” ja que han pogut constatar com durant el 2007 s’elevà el nombre d’exportacions d’aquesta mena de munició i armes a tretze països de l’Àfrica subsahariana per valor de set milions d’euros”.

Amb un govern socialista que arribà al poder després de les “cassolades” contra la guerra d’Iraq, que prometé treballar per la pau i du per bandera l’aliança de civilitzacions, és trist que les coses siguin com són, això és, doblar-ne la venda des del 2005 en comptes de frenar-la. Pitjor: les dades d’exportacions tant del “Material de Defensa” com el de “Doble ús”, seguint el desig dels compradors, han estat classificades conforme a la Llei de secrets oficials, cosa que permet aprimar la informació —destí i quantia— i tota mena d’opacitats per a tothom , inclosos els diputats de les Corts (als EUA han de ser aprovades pel Congrés). Espanya ha passat d’exportar armes per valor de 231,1 milions d’euros l’any 2001 als 932,9 milions del 2007. Ara el negoci ja ultrapassa el mig punt de la balança comercial. Fins i tot hem transferit tecnologia militar a Iran (se n’han autoritzat 50 milions d’euros) i, si volen saber el rànquing de destins preocupants, amb les darreres dades conegudes (2007), són aquests: Colòmbia (16 milions), Marroc (11,13), Indonèsia (3,8), Israel (2,3) Pakistan (1,26), Oman (1,26), Egipte (0,38), Índia (0,26), El Salvador (0,12)... I també es venen armes a Filipines, Sri Lanka, Veneçuela, Singapur, Tailàndia, Ghana, Kenya, Mauritània i a alguns dels països més pobres del món com Burquina Faso. I això per no parlar de països que destinen més recursos a la despesa militar que al desenvolupament humà, com Angola, Aràbia Saudita, Equador, Emirats Àrabs, Jordània, Pakistan, Turquia.

Òbviament, estem parlant de mercats “legals” (no de mercat negre, que n’hi ha, i fort!). Pensem, però, que aquests són destins preocupants de països en vies de desenvolupament, on es creu que sols hi va a parar entorn d’un 40% de la producció. Entorn del 50% restant de la producció espanyola va a parar països de la UE.

Per què el negoci d’armes? La cadena del cicle armamentístic es basa en fal·làcies i hipocresies. Sempre comença adduint raons de seguretat. La necessitat d’armes implica que els països industrialitzats en fabriquin i, després, les hagin de comercialitzar fent front a tota la competitivitat d’un mercat sense entranyes.

Cada arma venuda reforça el terrorisme i el crim organitzat. Però, al govern d’Espanya, això no sembla preocupar-lo gens ni mica. Per això hem passat del 12è lloc del ranking mundial de venedors d’armes al 8è. Trist honor per a un govern que es diu d’esquerres i progressista!

Durant els disset segles primers del cristianisme es va creure que la Bíblia era conformada per un conjunt d’escrits que tenien Déu per autor. No calia cercar-li fonts, orígens, autors ni cap dels possibles contextos històrics, perquè havien sorgit fora de l’espai i el temps humans . Havia caigut del cel i prou. I durant tretze segles ni es van emprar els textos originals, sinó la traducció llatina de la Vulgata. (Si un concepte com el de “veritat”, ja té matisos diferents entre el llatí i el grec, imaginin amb l’hebreu, que ni tan sols existeix!) Quan a principis del segle XIX la història neix com a disciplina científica independent (és a dir, es desempallega de la fe, de la filosofia i de la teologia), sorgirà també la crítica històrica, que plantejarà problemes cabdals davant d’una visió tan fonamentalista dels textos sagrats. Aviat la crítica històrica es voldrà aplicar als textos sagrats occidentals. El dominic pare M. J. Lagrange (1855-1938) es prepara, estudia semítiques a Viena i va a Jerusalem on funda l’École Practique d’Études Bibliques, antecedent de l’Institut Bíblic actual. El 1902 fa una conferència a Tolosa: La méthode historique. Partidari de l’encíclica Providentissimus Deus (on Lleó XIII convidava els estudiosos a afrontar les dificultats sorgides de l’anàlisi racionalista de la Bíblia), desfà errors i desmitifica creences, però des de certs dicasteris vaticans no sols li posen pals a les rodes (avui ja es poden llegir les seves memòries) sinó que les hi fan veure de tots colors fins al punt d’obligar-lo a deixar Jerusalem sense condemnar-lo ni rehabilitar-lo mai. Va patir tant que volgué renunciar ell personalment als estudis de la seva vida a fi que la recerca bíblica pogués avançar. Sortosament, els superiors no li ho permeteren. Morí als 83 anys, sense haver pogut veure que la jerarquia eclesial li acabaria donant raó. Llegeixin l’encíclica de Pius XII Divino afflante Spiritu (1943), la constitució Dei Verbum del Vaticà II (1963) o l’exhortació La interpretació de la Bíblia en l’Església de la Pontifícia Comissió Bíblica (1993), traduïda al català pel caputxí Frederic Raurell. Que els textos sagrats siguin inspirats no vol dir que no se serveixin de mans humanes!

Ve a tomb, tot això, perquè el passat 17 de febrer, vaig presentar en una roda de premsa el meu llibre Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena. La història amagada —i demà surt en castellà amb el títol La història oculta. María, madre de Jesús, y María Magdalena—, on pretenc fer un estudi seriós i desmitificador d’ambdós personatges resseguint el poc que tenim d’ells als evangelis canònics i també als apòcrifs que en parlen, i presentant, a més, el breu Evangeli de Maria Magdalena i una lectura guiada de l’Evangeli de la nativitat de Maria i de Jesús. El volum ve introduït per un antropòleg de prestigi, com el pare Duch, monjo de Montserrat, i és epilogat per un teòleg com J. J. Tamayo. A la vigília, aquest rotatiu s’avançà i l’Anna Rodríguez en va fer una magnífica recensió. A quarts de dues de la tarda (evidentment sense haver llegit el llibre perquè encara no s’havia distribuït), un lector que signa “Fastiguejat de les fabulacions” comenta: “Jo no perdria el temps llegint aquestes històries perquè es basen en llibres que no són dignes de fe, el seu origen és sempre sospitós, inautèntic, herètic, fabulós. Demostren tenir una falta de consistència històrica i crítica”.

A veure si ens entenem, senyor “Fastiguejat”: que vol dir manca de consistència històrica i crítica? Un tal Jordi ja el rebatia el mateix dia : “Jo sí que invertiria temps en llibres com aquest. Són apòcrifs, però la ciència avança a còpia de preguntar-se”. Els apòcrifs, deixem-ho clar, no tenen cap origen sospitós ni inautèntic ni fabulós, i per això els experts els estudien: neixen en comunitats cristianes creients en Jesús i ens aporten dades en què l’Església ha cregut des de sempre; per exemple, que els pares de Maria es deien Joaquim i Anna o que a Betlem hi havia un bou i una mula (dades que no són als textos canònics i sí als textos que servidor presenta). I, sobretot, no són herètics (la darrera edició catalana dels apòcrifs l’ha coordinada mossèn Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia!). No confonguem la gimnàstica amb la magnèsia!

L’endemà de la presentació algun mitjà em va fer dir coses en què no crec (per exemple, que "Magdalena va ajudar Joan a escriure el seu evangeli", amb cometes i tot, i això que estic convençut que el quart Evangeli mai no el va escriure Joan!), però un error de matís el pot tenir tothom. Pitjor el que el dia 17 mateix, M. Carbó escrivia a la denominada “religionenlibertad”: “Acaba de salir un libro de Busquets i Grabulosa (el autor que dijo que Jesús, cuando murió, fue lanzado al foso para ser pasto y comida de carroñeros), que afirma que el cristianismo esconde a María como Diosa Madre primigenia (María, para el autor, posiblemente fue una ¡prostituta sagrada del Templo!)”. Aquesta persona, que no tinc el gust de conèixer, no va pas venir a la presentació ni es va prendre la molèstia de llegir la ressenya que en va fer, per exemple, l’agència Europa Press, que sí que hi era present: “Pel que fa a Maria, l'autor es proposa replantejar tots els seus dogmes —sense negar-los—, per apreciar millor la seva aportació al Cristianisme com a figura històrica […] Segons ell, no es tracta de renegar dels dogmes, sinó de ser conscient que "són fruit d'unes creences que té cada generació i que s’expressen míticament". Busquets apunta que Maria difícilment es va poder formar al temple de Jerusalem de petita; va ser una galilea pobra; possiblement, mare de família nombrosa, i amb una rebel·lia interior que la va fer sentir finalment "seduïda pel moviment d'alliberament del seu fill".

M. Carbó, més papista que el Papa, no vol acceptar les ciències arqueològiques, les quals ens diuen que, malgrat els milers de crucificats, sols s’ha trobat l’esquelet d’un i, per tant, cal deduir que els cadàvers anaven a parar a un pou de calç o eren deixats als carronyers (aquesta era la part vergonyant de la condemna a la crucifixió!) i ja em té posada l’etiqueta des del llibre que vaig escriure sobre Jesús. Ho resumia G. Cañas a “El País” el 6-VIII passat: “...muchos de los trabajos sobre Jesús han merecido el desprecio de los conservadores. Así le ocurrió al libro «Última noticia de Jesús el Nazareno», de Lluís Busquets, pese a ser un compendio riguroso de las aportaciones hechas hasta el momento”. Cap problema. Som dos móns. “Catalunya Ràdio” dedicava una hora de programa al meu llibre el passat 8-III. Allà qui vulgui amb la seva ignorància! El que no val, ara, és apuntar contra el P. Duch i encendre el foc perquè el mitjà esmentat tituli amb interrogant si Montserrat és cristiana o no. El títol, és clar, provoca comentaris, òbviament anònims, el primer dels quals ve a dir que els enemics del cristianisme (suposo que el P. Duch, servidor i així... fins al pare Lagrange) som dins de la institució. (I, per als fonamentalistes, si cerquem la veritat, som un problema!) El darrer comentari, signat per un tal Alejandro, ja resulta del tot carpetovetònic: “Lástima que no cayeran más peñascos este invierno sobre Montserrat. A ver si desaparece ese nido de independentistas camuflados…” Ho deixo en punts suspensius. La ignorància sempre ha estat agosarada. Sort que ja fa temps que es va abolir la Inquisició!

<23-03-2009>

LLUÍS BUSQUETS PUBLICA UN POLÈMIC LLIBRE SOBRE LES DUES MARIES

Maria, mare de Jesús, i Maria Magdalena: aquests són els dos personatges objecte d’estudi de l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa en el seu nou assaig presentat a Barcelona el passat 17 de febrer, al que vaig assistir. Un llibre que complementa —ha dit— el seu debatut llibre sobre Jesús, un gran èxit de l’autor. Prologat pel pare Duch, monjo de Montserrat, i epilogat pel teòleg Juan José Tamayo, torna a aixecar polèmica. Ja en la contraportada es mencionen certes qüestions provocadores, que per si soles poden aixecar un gran rebombori en certs sectors de la societat, entre d’altres l’autor es pregunta “És possible que la mare de Jesús fos en realitat una Qedeixà o prostituta al servei del temple de Jerusalem?”, passem doncs a esbrinar alguns aspectes sobre aquest apassionant tema de mà del propi autor...

—Per què “La història amagada” de subtítol?
—Presento els evangelis apòcrifs sobre la mare de Jesús, el denominat Protoevangeli de Jaume, i el de la Magdalena, i “apòcrif” també vol dir “secret”, “hermètic”, “amagat”... Altrament, crec que de cadascuna de les dues figures no disposem, encara avui, de la seva veritable història, sinó d’una mena de closca que els segles ha anat amuntegant damunt d’ells. Una closca que amaga la història real.

—Ha dit que ha pretès deixar al seu lloc la figura de la Magdalena després de les bajanades que se n’han escrit i que ha posat les bases per a una mariologia del segle XXI.
—I ho segueixo dient. Magdalena ens ha arribat com una mena de prostituta penedida i no en va tenir res; tampoc no va ser la promesa o esposa de Jesús ni la mare de cap fill seu. Altrament, Maria, ha estat tan enaltida i se li han atorgat tants privilegis que, per a molts, s’ha convertit en una mena de semideessa pagana, llunyana de qualsevol altre creient en Jesús, el seu fill...

—Anem a la Magdalena. Per què no va poder ser l’esposa de Jesús com es pot llegir a “L’enigma sagrat” o a “El codi da Vinci”?
—La segona és una novel·la, cosa que vol dir ficció. Explico en el llibre alguns punts falsos en què es recolza. Quan al primer llibre, els mateixos autors avisen que no tracten pas d’oferir documents històrics. Ho sento per als seus milions de lectors : de la Magdalena, pobra, tenim cinc o sis sepultures, però disposem de suficient documentació per seguir-li la pista des del segle I en endavant. A banda dels evangelis canònics, en parlen molts altres apòcrifs: l’Evangeli secret de Marc, l’Evangeli de Tomàs, l’Evangeli de Pere, i en el segle II, a banda del seu propi Evangeli, l’Evangeli de Felip, la Sofia de Jesucrist, el Diàleg del Salvador, el Primer apocalipsi de Jaume, l’Epistula Apostolorum, el Pistis Sofia... ¿Amb tots aquests documents, si hi hagués hagut una relació íntima amb Jesús, penses que no en quedaria cap rastre? Si calia escandalitzar, sort que s’ha oblidat el fragment simbòlic d’Epifani de Salamina en el seu Panarion, sobre les pràctiques fibionistes, que explico en el meu llibre...

—D’on surt que va ser promesa de Jesús?
—Hipòlit, al segle II-III, compara la Magadalena de la resurrecció amb la Sulamita o núvia del Càntic dels càntics, i això va donar a l’Edat mitjana per a moltes especulacions gratuïtes. Les analitzo totes. Justament Hipòlit denomina Magdalena, l’“apòstol dels apòstols”, perquè va ser ella qui els anuncià que havia vist viu el Crucificat! En un principi la Magdalena, per als sants pares, com a anunciadora del Ressuscitat, era la nova Eva i fins se li va dir “Saviesa de Jesucrist”. A partir de Justí, al segle II, que oposà Eva i Maria, hi va haver un temps de fluctuació, fins que, al segle IV, amb Ambrós i Agustí, ja es van atribuir tots els trets positius a Maria i la Magalena va quedar com a la vella Eva pecadora, amb una única possibilitat de redempció: la penitència. Va anar molt bé per reconstruir una personalitat com a exemple.

—I d’on surt que va ser una pecadora i prostituta?
—D’una homilia errònia del papa Gregori el Gran, al segle VI, que també publico. Tanmateix, Gregori de Tours, historiador dels francs, ja escriu que va acabar els seus dies a Efes... Al segle IX, quan la devoció per la santa ja s’ha estès, surt la Vida eremitica, que la fa retirar al desert a penedir-se. Encara manca la cirereta per esbiaixar-ne la figura:l’Speculum historiale, de Vicenç de Beauvais i la Llegenda auria de Iacoppo da Varezze, al segle XIII. D’aquí han begut encara els autors dels llibres que m’has citat. Els humanistes francesos del s. XVI van voler retornar les coses a lloc, però Trento s’interessà per una Magdalena convertida davant dels luterans: a la fe s’hi sumaven les obres de penitència i conversió....

Les eleccions gallegues i basques del diumenge 1 de març han portat una colla de conseqüències. La victòria per majoria absoluta del candidat del PP Alberto Núñez Feijoo per damunt de la suma del PSdG-PSOE i del BNG, que conformaven l’anterior govern, ha deixat Touriño sota les urpes del propi partit i ha convertit el somriure de Zapatero en una ganyota. Rajoy, amb la victòria del seu candidat, respira fons, malgrat les persecucions de Garzón i la brutícia que va sortint de sota la catifa valenciana. Feijoo imposarà a Zapatero parlar de finançament i, de retruc, rebrem els catalans: el que havia d’estar decidit a l’agost es tornarà a retardar ad kalendas graecas. Tant debò m’equivoqui. S’imposa als governants catalans seduir la Sánchez-Camacho encara que no els agradi. S’ha posat més d’una vegada el finançament ala boca i és l’única que pot fer un pont amb Feijoo via Madrid.

Encara més complicat és l’escenari a Euskadi, amb una esquerra abertzale bandejada de les urnes (cosa que, agradi o no, mistifica tot el procés electoral) i uns resultats que han deixat líders com Javier Madrazo (IU-EB) sense escó. Ara que amb el vot estranger els comptes porten a poder prescindir del partit de la Rosa Díaz (els resultats finals han estat aquests: PNB, 30 escons; PSE-PSOE, 25; PP,13; Aralar, 4; AA, 1; EB, 1; UPD, 1), sóc de l’opinió que Patxi López ocuparà al lendekariza encara que sigui amb pactant contra natura amb el PP —els socialistes mai s’han perdut un centre de poder—, perquè la sociovergència basca (el pacte PNB-PSE, viscut entre 1986 i 1998) hic et nunc qualla tan poc com a Catalunya. Em sembla doncs, que si no hi ha un daltabaix, Ibarretxe s’haurà de conformar a fer de Mas, com el líder convergent molt bé els va advertir.

Així les coses, des de Catalunya no val a badar, perquè, des de la metròpoli (llegeixin Madrid), el govern Zapatero, sense el suport del BNG ni del PNB, es quedarà amb roba interior. Ara entrarem en la fase arxiconeguda de les carícies interessades (posin per cas, l’oferta d’un ministeri a CiU) i l’escandalosa llagoteria (el sentit de responsabilitat de l’Estat dels partits nacionalistes catalans)... Que no caiguéssim en cap temptació, valg’am Déu val!

El dimecres 4 de març, al Parlament català, quan Puigcercós demanà al president Montilla que es mullés una mica, insinuant que hi podria haver un consens català per crear pressió i unes condicions més favorables a Catalunya, el president va haver d’admetre que “no estem en pitjors condicions que les de fa unes setmanes, sinó segurament en millors... Estem en condicions de tenir més pes i ser més decisius”. De quina manera? Això és el que Montilla no va respondre, perquè aleshores, encara no havia rebut Mas en aquella cimera a quatre ulls promesa quinze dies enrere. Quan Mas li va qüestionar si pensava canviar d’estratègia, vist que, des de l’actual, el govern central se’ls estava rifant, ja va deixar clar que no. És a dir, el PSC-PSOE, mentre Montilla estigui al capdavant, es disposa a seguir com fins ara. És a dir, no està disposat a fer res. Ho pagarà a les properes eleccions com ho ha pagat Touriño? Encara ho pagarà més ERC!

Convé saber, tanmateix, que aquell dia, des del matí, circulava pel Parlament la xifra que Solbes estava disposat a concedir a Catalunya en qüestió de finançament, una xifra que no arribava als 1.300 milions, ni la meitat dels 3.500 amb què compta el govern català. Per això Mas instà Montilla a comunicar la xifra que li ofereix el govern Zapatero (aquell de “Si guanya Zapatero...”) i els punts que obstaculitzen l’entesa amb Castells: “El poble de Catalunya mereix que el president digui en què no s’està d’acord”. Ho mereix, sí, però Montilla no ho deu creure, perquè no va deixar anar cap dada nova. Té la lliçó apresa i la repeteix com un lloro: “La xifra no és adequada ni justa ni s’adapta a l’Estatut”. I d’aquí no el treuen. Encara que qui rebi els atacs de Fernàndez dela Vega, Elena Salgado o Pérez Rubalcava sigui el seu conseller Castells.

A la tarda, d’una banda a l’altra de l’hemicicle, van tornar a sobrevolar ofertes de consens. Davant del risc d’entesa sobre el finançament per part del PP-PSOE (inclòs el PSC montillesc, no ens enganyem) anava i venia l’encens cap a CiU lloant-li la seva capacitat d’influència a Madrid. Nadal, amb la seva dosi de realisme, adduïa que “s’ho faran pagar car” i Puig, traient pit, anava alçant el llistó. Exigiria renovar el Tribunal Constitucional (TC) abans de la sentència de l’Estatut. Parole, parole, sense concrecions. I se l’encarrega la pobra LEC (Llei d’Educació de Catalunya), projecte d’Ernest Maragall que topa amb la vaga del proper 19-III.
I som on som. Amb una llei de finançament que s’havia de complir el passat agost i que encara està a l’aire. Com que sembla que els nostres polítics estiguin sense full de ruta, aquí en va un. Pla A: 1r) Cloure el finançament, que no s’acceptarà si no és el calculat pel govern abans del mes de maig; 2n) Renovar el TC abans de la sentència de l’Estatut; 3r) Retardar aquesta sentència per després de cloure el finançament.

Com que a Madrid ens prenen de cap d’esquila, és molt possible que no ens facin cas. Aleshores, atès que no es pot correspondre amb lleialtat i legalitat la seva deslleialtat i il·legalitat, cal iniciar una lluita no violent i passar, seguint la doctrina de Gandhi, de la cooperació actual a la no-cooperació, a la desobediència civil i a les accions alternatives. Han de saber que tenim un Pla B, que ja entenc que el PSC-PSOE no estarà disposat a dur a terme fins que sigui massa tard, però que podria tornar a donar credibilitat a ERC. Es aquest: 1r) El govern de la Generalitat prepararà una Agència Tributària alternativa perquè tots els catalans hi tributem els impostos anuals (i els corresponents des del segon trimestre) que ens caldria tributar a les agències estatals abans del mes de juny; 2n) El govern de la Generalitat organitzarà un Tribunal de Cassació alternatiu al TC perquè dictamini si hi ha cap Tribunal que pugui corregir la Llei Orgànica de l’Estatut, aprovada a les Cortes i referendada pel poble català, i, en cas afirmatiu, elabori una sentència alternativa a la del TC sobre aquells articles conflictius de l’Estatut; 3r) Es donarà a conèixer la sentència al poble català; 4t) Aquest mateix tribunal elaborarà un informe sobre la possibilitat que els catalans puguin retardar el seu pagament d’impostos el mateix temps en què l’Estat retarda el compliment de la Llei sobre finançament.

Em diran que això no és possible. Això, perdonin, seria per política catalana. I a l’horitzó hi tindríem la moció de censura contra Zapatero. Vindria Rajoy? I què? Millor tractar amb un enemic que amb un fals amic. La resta és cobrar uns bons sous per fer volar els coloms del qui dia passa any empeny.<9-03-09>