Lluís Busquets i Grabulosa

2) On hi ha més cotxes oficials, a EUA, a França o a Espanya? R/ A l’Estat espanyol.

3) Si Espanya tingués el mateix percentatge d’ocupació pública que Suècia (en sanitat, educació, serveis socials, ajuda a la dependència, escoles bressol, habitatges socials, inspectors d’hisenda, etc.), quants llocs de treball es crearien? R/ Uns cinc milions. (Recorda quants milions d’aturats hi ha a Espanya?)

4) Es calcula que per crear aquests llocs de treball farien falta 200.000 milions d’euros. D’on treu Suècia aquests diners? R/ Del seu sistema fiscal.

5) Quina diferència hi ha entre el que cotitza un treballador a Espanya (de SEAT, per exemple) i a Suècia (un treballador de Volvo, per exemple)? R/ Un treballador a Espanya paga d’impostos el 75% del que paga el de Suècia; això és, un 25% menys. És clar que els serveis públics també són diferents.

6) El president del Govern ha declarat diverses vegades que les reformes que fa són contràries als seus desigs però són “imprescindibles” atès el dèficit, que de bon primer es xifrava en 15.000 milions d’€ i, després, al voltant dels 40.000. Quant deu pujar a Espanya el frau fiscal? R/ Comptant-hi l’economia submergida i els paradisos fiscals, entre 40.000 i 80.000 milions d’euros.

7) Quina deu ser la diferència entre el que pagaven d’impostos els més rics i els grans poders fàctics (banca, gran patronal...) a Suècia i a Espanya abans de la reforma del desembre passat? R/Una gran fortuna espanyola tributa el 20% del que paga una gran fortuna sueca. Les grans empreses espanyoles només pagaven el 10% dels seus beneficis i els multimilionaris que gestionen els seus ingressos mitjançant les SICAV només paguen l’1%.

8) Davant d’aquestes tres xifres (32%, 44% i 54%) que corresponen als ingressos per impostos a Espanya, la UE dels 15 i Suècia, a quina entitat correspon cada xifra? R/ Per ordre, a Espanya, a la UE dels 15 i a Suècia.

9) Dos tòpics: a)El 20% de la població mundial gaudeix del 80% de riquesa; b)l’1% s’apropia de gairebé el 75 % de la riquesa. Això es aplicable a Espanya? R/El 0,0035% de la població espanyola controla recursos per valor del 80,5% del PIB.

10) A causa de la famosa bombolla immobiliària molta gent s’ha quedat sense casa, viu de relloguer o a casa els pares o dormint al carrer (RNE de l’11-I-2012 informava que 150.000 persones havien perdut el seu habitatge i unes 135.000 estaven en procés de perdre’l). Quants habitatges buits o sense utilitzar hi ha a Espanya? R/3,1 milions: uns 10 habitatges buits per cada espanyol sense casa.

11) Vist que les grans empreses disposen de gran quantitat de fons propis, qui més necessita crèdits per a crear riquesa són les anomenades petites i mitjanes empreses (PIMES); els polítics parlen d’ajudar-les i els bancs diuen voler-ho fer. A principis del 2011, quantes PIMES reconeixien tenir dificultats per accedir als crèdits bancaris? R/El 87%.

12) Abans de la crisi quin país d’Europa generava més ocupació? I , després de la crisi, on ha crescut més la taxa de desocupació? R/ A Espanya en ambdós casos. Des de la crisi la taxa de desocupació havia augmentat a inicis del 2012 9,7 punts; a Irlanda, 7,2; als EUA, 4,7;a Àustria i Bèlgica, 0’4.

13) Els problemes d’ocupació del nostre país són per manca de flexibilitat de la legislació laboral (s’hauria de poder despatxar el treballador amb més facilitat) o això és una excusa per abaratir l’acomiadament? R/ No es disposa de xifres fiables i valorables per respondre.

14) Espanya és tan rica/pobra com la mitjana de països de la UE-15. La nostra despesa social es manté en la mateixa proporció? R/ És clarament menor: un 72% del que gasta la UE. Si es mantingués en el 94% (com els nostres ingressos), Espanya gastaria 66.000 milions d’euros més en l’Estat del benestar.

15) El salari mínim a Espanya és de 641€. Quin és el d’Irlanda, França, Bèlgica, Holanda i Regne Unit? R/ A Irlanda i Bèlgica, 1.500€; al Regne Unit, 1.190 (1.027 lliures esterlines); a Àustria, 1000; a França, 1.365 (amb 35 hores laborals a la setmana); a Holanda, 1.424; a Grècia, 739; a Portugal, 425...

16) Hi ha correlació entre el salari mínim dels treballadors i els dels nostres polítics i alts càrrecs? R/ No. A Espanya, fa quatre o cinc anys un parlamentari guanyava 3.200€; que amb dietes i altres despeses ultrapassaven els 4.000€. Els parlamentaris europeus cobren 13.000 € mensuals. El president del govern 92.000€ l’any (al voltant de 7.500 al mes); els alcaldes de Madrid i Barcelona més de 100.000€. Amb la crisi, alguns d’aquests sous s’han rebaixat i a d’altres, com el dels alcaldes, se’ls ha posat límit.

17) Quant inverteix Espanya cada any en despeses militars i com col•labora a l’IPM (Índex de Pau Mundial)? R/Segons el SIPRI (Institut Internacional d’Investigació per la Pau d’Estocolm), la despesa espanyola de l’any 2010 va ser de 15.800 milions de dòlars (la despesa mundial, 1,23 bilions de dòlars). Espanya ocupa el 17è lloc del rànquing mundial. Quant a l’IPM, queda més mal classificada: el 2010 va baixar del lloc 25è al 28è.

18) Quin lloc ocupa Espanya al món en venda d’armes? R/ Segons l’informe del Centre d’Estudis per la Pau Delàs del juny 2011, Espanya ocupa el 7è lloc mundial com a exportador d’armes, la majoria, a països africans.

19) Les agències de qualificació sobre la situació econòmica de la banca i de les administracions són democràtiques? R/ No. Malgrat s’hagin convertit en amos dels mercats, perquè influeixen en l’establiment de normes i lleis i situen institucions en les hipotètiques previsions que assenyalen, no tenen cap control democràtic i n’haurien de tenir vist que responen a interessos d’importants grups financers.

20) Són admissibles els paradisos fiscals des del punt de vista de la justícia? R/ Són del tot inadmissibles i absolutament immorals, ja que faciliten que els capitals puguin defugir el seu deure contributiu —i això provoca que els que compleixen hagin d’acabar suportant una càrrega més gran— i atempten contra la justícia social global en prioritzar els interessos particulars per sobre del bé comú.

21) Sota l’empara de la sobirania de cada Estat, és justa la desigualtat de drets socials i sindicals? R/ La sobirania dels Estats no hauria de ser il•limitada perquè molts dels desequilibris i misèries que assolen el nostre món es deuen a notables disparitats entre Estats en temes referents a drets i deures socials, proteccionismes, manca de democràcia i al control financer i econòmic per part d’unes poques empreses transnacionals dominants.

22) És just que si no es pot pagar la hipoteca d’un habitatge, s’hagi d’abandonar l’habitacle i resti pendent el pagament del deute? R/Tot i que existeixi un compromís legal en un contracte signat que pugui incloure aquesta possibilitat, des d’un punt de vista ètic es tracta d’una imposició injusta —possiblement un cas d’usura— que pot arribar a marcar i marginar una persona o una família amb deutes difícilment assumibles. Cal una revisió de la llei que permet aquestes situacions i, en el cas de les persones afectades, cal buscar vies de solució pactada que possibilitin un tipus de sortida justa de l’atzucac.  (12-I-2013)

Segons algunes creences jueves, a més de les persones, cada ciutat i cada nació té el seu àngel custodi. Dels àngels protectors de les ciutats en queden rastres arreu de Catalunya. Enllà del Jardí i del Carrer de l’Àngel, la seu gironina està coronada per un àngel d’aram instal•lat el 1968 en substitució d’una representació alada de la fe i, pel barri vell, trobaríem rastres de noms d’àngels, de Gaddiel a Metraton. A Barcelona, quan Vicent Ferrer hi arribà l’any 1398, hi va veure un àngel a la porta dels Horts de la Muralla —avui Portal de l’Àngel—, i quan li va demanar què hi feia li va respondre: “Estic guardant Barcelona per ordre de l’Altíssim”. Jaume Huguet el representà en un retaule el segle XV, juntament amb sant Bernardí, que es conserva a la catedral barcelonina. En memòria d’aquest prodigi es venerà en una capella de l’antiga muralla una imatge de l’Àngel Custodi, la qual fou traslladada a l’església de Santa Anna el 1854 i, en enderrocar-se les muralles tres anys després, a la barriada d’Hostafrancs, on encara es conserva la imatge a la parròquia del Sant Àngel Cutodi. Ho ressenyava el “Diario de Barcelona” el 9 de març de 1857.

Per al doctor Tianet Toterudit, que des del seu setial orlat d’un cert agnosticisme la creença en àngels era cosa de quitxalla crèdula, aquelles eren dades tangibles. Havia de fer una conferència sobre els àngels i, encara que l’home es volia documentar com feia sempre d’ençà que havia estat ajudant d’un catedràtic a la Universitat (ara ja ho era ell, de catedràtic), tenia pensat un argument ad absurdum que deixés ben clar que tot plegat, aquella dels àngels de les ciutats, era una creença infantiloide. Quan dues ciutats es declaraven la guerra, què feien els seus àngels? És que l’àngel de la ciutat que perdia la pugna s’inhibia o què?

Pitjor tota la camàndula dels àngels de les nacions, malgrat els testimonis que trobava a la Bíblia. I és que en el llibre sagrat, no només s’hi esmenta l’Àngel d’Israel, que guia el poble a la terra promesa (Ex 14,19), sinó que s’hi diu que s’establiren els confins de les nacions segons el nombre d’àngels de Déu (Dt 32,8), s’encapçalà cada nació amb un príncep o àngel (Sir 17,17) —cosa que li semblava recordar que Tomàs d’Aquino ho comentava a la Summa— i, a més a més, el profeta Daniel, de tanta influència en l’Apocalipsi, confronta l’àngel d’Israel amb el de Pèrsia i el de Grècia (Dn 10,13-21). Quin sentit tenia que uns es barallessin amb els altres? Quin paper feia l’àngel de la nació derrotada?

Sabia perfectament la resposta, el doctor Tianet Toterudit, però se l’amagava com un estruç. La derrota d’un àngel significava que la seva nació no s’havia comportat dreturerament i, sobretot, que no s’havia esforçat prou per aprofitar les llavors que un determinat moment generacional li oferia per arribar a una certa plenitud. Per això la Bíblia castiga unes determinades generacions. A més, una colla de sants pares ho confirmaven: Teodoret de Cir, Basili, Gregori, Cassià, Isidor, Ciril, el Crisòstom, Jeroni, Hilari, Ambrosi, Joan Damascè....

Es posà a Internet. Tenia una adreça per consultar documents vaticans i... Li va sortir que l’Església celebrava la festa de l’Àngel Custodi el 2 d’octubre i que Joan Pau II, a l’audiència del dimecres 30-VII-1968, també havia parlat dels àngels de les nacions. Pitjor: també s’hi referiren els bisbes en el Sínode de l’any 2001. I fins i tot Benet XVI assegurava que els àngels eren missatgers de Déu i ...

“Vatua l’olla!” Allò també eren dades. Vist que, al carrer, hi havia un debat polític sobre una possible separació de Catalunya en relació a Espanya, s’imaginà l’Àngel de la nació catalana i el de la nació espanyola barallant-se i se li dibuixà una rialla sarcàstica a la boca. Tot seguit s’adonà que allò de la “nació espanyola” era una entelèquia inventada en la Constitució de 1978: tan imbècil no era! A ell, vulgues no vulgues, l’havien fet formar part de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” (art.2). Espanyol per nassos! I no hi passava. (Rumià: quan l’Estat espanyol es fes miques, ja no existiria aquella nació espanyola artificial i ell seguiria pertanyent a la catalana, com havia estat sempre.) Es deixà d’Internet i de falòrnies.

La conferència sobre els àngels no avançava. Era en un atzucac. No sabria raonar-ho, però pensà en la seva mare. A les nits, quan l’acompanyava al llit, li feia resar allò d’“Àngel de la guarda,/ dolça companyia:/ No em desempareu/ de nit ni de dia”. Se li acudí una estranya deprecació col•lectiva. Potser la conferència hauria de recollir les seves perplexitats sobre els àngels de les nacions. Acabaria sent una conferència historicopolítica.

D’improvís, entrà el seu nét al despatx fent l’avió. Vuit anys. “Avi, què significa això?” Era una làmina amb el coval de Betlem, la sagrada família, el bou, la mula i un àngel al damunt amb una mena d’estendard i una gran cinta que posava “Gloria in excelsis Deo, et in terra pax hominibus bonae voluntatis”. El nen havia començat a pintar amb groc la palla de la menjadora. Se’l posà a la falda i li ho traduí: “Gloria a Déu a dalt del Cel i a la terra....” “Pau als homes de bona voluntat!”, acabà el petit; “Ja ho sé. M’ho podia haver imaginat” “I de quin color el pintaràs, l’àngel?” “D’un blau cel molt pàl•lid...” “Ah!” El nen se’l mirà: “Ho saps, avi, que el Papa ha dit que a Betlem no hi havia bou ni mula?” El doctor Tianet Toterudit va pensar que el problema veritable era si mai havia existit Betlem. “Qui t’ho ha dit, això?”, inquirí. “La senyoreta. Ha dit que als evangelis no ho posa...” “No, però és una dada dels apòcrifs...” El nen va posar cara de pomes agres: “Què són, els apòcrifs, avi?” Li anava a contestar que eren documents no canònics, però s’imaginà la pregunta que vindria tot seguit. “Són escrits menys antics que els evangelis, però que també parlen de Jesús”, simplificà. “I posen que hi havia bou i mula?” “Sí. Qui ho va escriure, no havia vist res, però s’imaginà que l’alè d’aquells dos animals faria una mica d’escalfor al bressol del Jesús”. El nen baixà de la falda i se n’anà. El doctor no sabia si l’havia entès, però estava satisfet d’haver-li donat aquella explicació tan raonable. S’havia quedat amb un dubte: tenia clar l’existència evangèlica de l’àngel de l’anunciació, de l’àngel de Getsemaní, de l’àngel dels pastors, però no recordava cap àngel damunt del portal de Betlem. Agafà l’Evangeli de Lluc. En efecte el Gloria in excelsis (Lc 2,14) era el cant d’un estol dels exèrcits celestials units a l’àngel dels pastors... Exèrcits celestials... Un oxímoron. Uf!

Tornà a entrar el nen al despatx, esvalotat, amb la làmina a les mans. Ja hi havia pintada la capa de sant Josep. “Avi, com pintaries l’estendard de l’àngel? Amb les franges del Barça o amb les de la bandera catalana?” (No li va voler explicar que els colors del Barça eren el simulacre dels de la bandera catalana: en temps de censura, no se’ls havia permès de portar la samarreta amb franges grogues i vermelles...) “Hi posaria els colors de la nostra senyera.” “Per què?” “Perquè hi ha àngels que protegeixen les nacions. I aquest podria ser l’àngel de la nació catalana...” “Fantàstic! Així els catalans estarem representats a Betlem.” I se’n tornà a anar, el nét, tan corre-cuita com havia vingut..

Al doctor Tianet Toterudit se li va escapar un somriure entre els llavis. (23-XII-2012)

El resultat de les eleccions autonòmiques de la nit del passat 25 de novembre deixà perplexitat a Catalunya, satisfacció a Madrid —des d’on se segueix llegint la qüestió catalana des de la Lluna— i una certa sorpresa a Europa i a la resta del món en sumar majories sobiranes. En l’anterior legislatura el president Mas sumava 86 escons sobiranistes (62 de CiU, 10 d’ERC, 4 de SI), 21 de contraris (18 del PP i 3 de C’s) i 28 del PSC-PSOE (favorables al dret a decidir, però no a la independència d’Espanya); ara en suma 87 de sobiranistes (50 de CiU, 21 d’ERC, 13 d’ICV i 3 de les CUP), 28 d’unionistes (19 del PP i 9 de C’s), set més que abans, i 20 del PSC-PSOE.

Per a Madrid, el president Mas va fracassar (ell ho va admetre la mateixa nit electoral), però el que no semblen entendre allà baix és que el seu projecte d’arribar a una consulta sobre el dret a decidir —amb la qual, si és legal, fins i tot els socialistes prometen afegir-se— no ho havia fet en absolut, ans al contrari: segueix bellugant la cua. Per guanyar un simple escó sobiranista més, valia la pena tant d’enrenou? Doncs, sí, perquè és bo de saber quin és el sostre de la sobirania i fins on són capaços de tibar els ciutadans que demanen que Catalunya esdevingui un nou estat dins la UE.

Les coses, certament, han esdevingut més difícils. El president Mas, donada l’excepcionalitat de la situació, demanava un resultat excepcional de CiU. Si hagués fet una majoria absoluta hauria pogut trucar al Cap d’Estat i el Cap de govern d’una altra manera de com ho deu haver hagut de fer ara. Hauria pogut anar a Europa amb l’abric de la voluntat majoritària del poble català; aquest, tanmateix, no li va oferir ni un anorac. Li ha dit que no volgués fer el camí de l’emancipació tot sol. No és difícil adonar-se d’on han anat a parar els 12 escons perduts per CiU. El poble de Catalunya ha deixat anar tres clars missatges: 1r) “Volem el dret a decidir, però no volem que se’n responsabilitzi només CIU” (És cosa de tots i, encara que, a la curta, no sembli gaire positiu, a la llarga potser serà el millor.) 2n) El límit és aquest: “Dret a decidir, i no pas independència”, enfront de la qual ja sabem que PSC-PSOE jugarà en contra i no sabem com jugarà ICV. 3r) El tema econòmic i social és importantíssim: no podem seguir tocant l’os amb més retallades, més desnonaments, més ajudes bancàries... Per això la gent confiava en ERC al govern; ara, traient-se del damunt la responsabilitat, no perd tota la credibilitat obtinguda?

Bandejant la governabilitat del proper quadrienni —els socialistes sembla que renuncien a la sociovergència i ningú no aposta perquè l’estabilitat que ha promès Jonqueres sigui suficient per a tot el que cal—, de cara al procés sobiranista el full de ruta ha de ser clar. En esquema tindríem les coses així:

                                                                                                                              E  Unionistes 

                                                                                                                                  hispànics

A-----------------------------------------B-----------------------------------------C- ----------------------D

25-XI-12                              Consulta sobre                           Consulta sobre la                Constitució

. Havent partit de la del punt A, hem de fer el trajecte fins a B, amb totes les seves dificultats, perquè la Constitució no permet el referèndum i el govern central, si ens el deixés fer, el voldrà arreu de tot l’Estat, on quedaríem en minoria segura. No serà el pitjor escull: una Llei catalana de consultes i l’ajuda europea sobre un procés net i impossible de negar des de la democràcia ens beneficiarà.

Donem per suposat que el vot sobre el dret a decidir el nostre futur surt majoritàriament afirmatiu. Queden tres trams, BC (suposant que no es vulguin fer coincidir), CD (tram de provisionalitat de l’Estat Català, suposant que la consulta sobre la independència resulti positivament referendada democràticament) i BD, en cadascun dels quals caldrà una feina ben concreta. En el tram BC, si no coincideixen,  serà quan l’Estat espanyol, adonant-se que, si arribem a C, pot suposar la seva dissolució (la resta arribaria al punt E fora de la ratlla evolutiva), farà de tot, procurant debades seduir-nos de nou (ja ha fet tard) i, sobretot, com un brau enfurit, tussant a tort i a dret, sense remissió: el seu tarannà és aquest. Nosaltres hem d’aprofitar aquest tram no sols per aconseguir la consulta sobre la independència amb intervenció i testimonis internacionals, sinó per explicar-nos a Europa i a la resta del món sobre les nostres intencions: construir un Estat responsable dins d’Europa. Hem d’explicar al món que ens trobem en una situació jurídica anòmala, tot carregant-nos de raons per assolir la devolució de la nostra sobirania perduda a Utrecht. Això equival a escampar millors de fulletons trilingües (català, francès i anglès), signats per historiadors prestigiosos. Amb Espanya no hi hem de perdre més temps que per guanyar la consulta sobre la independència. Ni un minut més. La resta de treball cal encarar-lo a Europa i al món.

És un període durant el qual hem de mirar de comprometre’ns a respectar tota mena de tractats —començant a signar tots els que puguem— i a ser admesos com a observadors sub conditione [d’adquirir la independència, és clar] en els organismes internacionals. Caldria començar signant la Carta de les Nacions Unides (1945), la Declaració universal de Drets Humans (1948), amb els seus respectius pactes —Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (adoptats el 1966 i en vigor des de 1976)— i parlar amb la institució que en vigila el compliment, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (2006). També signar la Carta de la Terra (2000). Tot plegat facilitaria l’adhesió en nombroses organitzacions de caràcter universal: FMI, OMC, FAO, UNICEF, UNESCO... Caldria parlamentar també amb el secretariat del Consell d’Europa (establert pel Tractat de Londres de 1949), que té cinc Estats observadors i l’Estat català in fieri podria ser-ne un altre (a no confondre amb el Consell Europeu —cimera intergovernamental de caps d’Estat o de govern— ni amb el Consell de la UE, el seu òrgan legislatiu) tot fent camí per signar com més aviat millor el Tractat de Maastricht o de la Unió Europea (1992) —malgrat l’art. 49 parli d’unanimitat del Consell i de majoria del Parlament—. i el del seu funcionament (2010). En aquest sentit cal guanyar el major temps possible. També caldria signar la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats (1969, en vigor des de 1980), l’Acta final de Hèlsinki de la Conferència de l’Organització sobre Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) de 1975, la Carta de París per a la nova Europa, sortida de la cimera que va concloure la Conferència anterior (1990) i els criteris de Copenhagen, establerts al Consell Europeu de 1993, en previsió de l’adhesió de països de l’Europa de l’Est o de l’antiga URSS.

Si per aconseguir tot això anem més enllà del punt C, no hi farà res: tindrem encara més credibilitat. Tanmateix, a partir d’aquest punt C, i suposant que democràticament la majoria vulgui un Estat català independent d’Espanya, comença el període provisional CD de l’Estat Català, durant el qual s’haurà d’anar elaborant la nostra Constitució —esperem que de caràcter confederal, deixant espai als altres països de la nacionalitat catalana que s’hi vulguin integrar en el futur— i, durant el qual, caldrà posar les cartes sobre la taula amb el que resti d’Espanya, per fer de la millor manera possible —segurament progressiva i no pas puntual— la repartició dels deutes (es parla de 125.000 milions d’euros) i dels béns de l’Estat anterior, béns econòmics de domini públic i de domini privat, mobles i immobles, i tota altra mena de béns. I aquí serà Troia! (10-XII-2012)

Escric abans de saber els resultats de les eleccions catalanes d’ahir, uns resultats que trobaran en altres pàgines d’aquest diari i que els companys del nostre rotatiu, malgrat les presses, s’han afanyar a interpretar. El president Mas explicà per activa i per passiva que, si se li hagués ofert algun recorregut per al pacte fiscal —punt clau de l’antic programa de CiU—, no hagués avançat les eleccions. Això no obstant, continua essent el dimoni amb cua i banyes per a la premsa de Madrid, que el considera el manipulador de la societat catalana, quan ha estat just el contrari; va ser la societat catalana qui va convèncer el president Mas: ja n’hi havia prou d’humiliacions. Per això la magna manifestació del passat 11 de setembre, que fins i tot va agafar els serveis d’espionatge espanyol, i perdonin l’expressió, amb els pixats al ventre. Ho va dir un militar i no seré pas jo a posar-ho en dubte; si de cas posaria en quarantena els serveis d’espionatge, perquè, amb les consultes d’independència municipal, s’ha de portar llana al clatell per no adonar-se de res.

Penso que, a Mas, li convenia anticipar eleccions i que la Moncloa va estar molt mal assessorada quan portava un mandat parlamentari i se li va tancar en banda. En primer lloc, perquè, com diuen els seus enemics, ha pogut embolcallar els problemes de la cartera —la qüestió econòmicosocial i les corresponents retallades— amb la bandera; en segon lloc, perquè ha clarificat el panorama de les nacions històriques hispàniques, després que a Galícia i Euskadi se celebressin eleccions fa poc més d’un mes i escaig, amb una participació del 63,7% i del 65,8% respectivament.

Recordem-les. A Galícia, amb la victòria cantada del PP, augmentant la majoria absoluta de 38 a 41 escons —malgrat Alberto Núñez Feijóo amagués el logotip tant com va poder—, es donà un baló d’oxigen a Rajoy, quan al carrer Gènova ja s’esmolaven ganivets. Res d’imprevista, tampoc, la baixada del PSG-PSOE (de 25 a 18 diputats), en un moment en què el partit està catatònic, com ho demostra la seva facció catalana en aposta pel vell federalisme com a gran carta de renovació, fins i tot constitucional, quan el federalisme no deixa de seguir repartint el mateix cafè per a tots. La sorpresa gallega va ser Alternativa Gallega d’Esquerra, de l’incansable Xosé Manuel Beiras (9 escons), malgrat l’escissió amb el BNG (que baixa de 12 a 7), un fet, aquest de l’escissió, que no sol agradar als votants. La batzacada de Mario Conde i el seu projecte va resultar espectacular.

A Euskadi el PNB guanyà, tot i assolir menys vots (passà de 30 a 27 parlamentaris) enfront d’EH-Bildu (que n’assolí 21); els socialistes també hi pagaren la seva desorientació, en una baixa de més de 107.000 vots (de 25 a 16 parlamentaris); PP baixà (de 13 a 10) i UPD mantingué l’únic escó que tenia. El panorama, tanmateix, esdevé més complex. Encara que, a Íñigo Urkullu, els seus votants li cantaven el mot “In-de-pen-dèn-cia” la mateixa nit de la victòria, ell s’allunyà (ja durant al campanya) de les vel•leïtats sobiranistes i es posà tan poc com va poder la paraula “Catalunya” a la boca, convençut que el que cal a Euskadi és mantenir el concert econòmic (només faltaria que l’aventura catalana acabés amb el resultat que li plomessin la butxaca; això, ni en broma!). I vet aquí la terrible servitud de la política: Urkullu, si opta per la geometria variable, haurà d’avenir-se encara que li faci sortir urticària amb HB-Bildu (una formació de la qual hi ha qui assegura que ja ha arribat al sostre de votants) i donar aire als socialistes del PSE-EE, que amb els 16 diputats sumaran majoria amb els 27 del PNB, mentre que els 10 del PP no serveixen per a res. On el faran anar uns i altres?

Amb el panorama hispànic clarificat, Catalunya resulta ser la nació històrica “diferent”. No cal ser profeta per saber que el sobiranisme haurà guanyat les eleccions catalanes d’ahir, amb la majoria que sigui per a CiU (crec que relativa), cosa que referenda sense cap dubte el president Mas. El que ahir es tractava de dilucidar, a banda si PxC, les CUP i SI entraven al Parlament —i, ara, vostès ja ho saben—, era el paper d’ERC i el grau de davallada dels socialistes del PSC-PSOE. Jonqueres, per desempallegar-se d’anar de bracet de CIU i acabar-ne resultant l’escolanet, va orientar la campanya d’ERC amb dos arguments necessaris: el primer, que no convenia a Mas una majoria absoluta com el president en funcions demanava per fer front a la majoria estatal del PP —cosa susceptible de ser seriosament discutida—; el segon, que convenia a ERC esdevenir la segona força de l’arc parlamentari català. Aquest segon ambiciós argument, enllà de tàctiques i estratègies de campanya, suposava posar el llistó molt alt, si tenim en compte que les enquestes li atorgaven una pujada de 10 a 13/17 diputats (podrien ser més i tot si els fa a costa de CiU), darrera dels 18/20 del PSC-PSOE, malgrat la davallada (en tenia 28) i dels 17/21 del PP sobre els 18 que ja tenia. (ICV-EUiA i C’s, amb un electorat molt fidel, haurien d’haver mantingut els escons que ja tenien, respectivament 10 i 3, amb tres avall o amunt.)

Si les coses han resultat més o menys com l’esbós que acabo d’oferir, tant CiU com ERC han de saber que tenen un vot prestat (6/7 diputats CiU i 1/7 ERC), que els prové majoritàriament de les files del PSC-PSOE, desorientades d’ençà de la manifestació de l’11-S i el seu discurs antiindependentista contrari al sentir popular, malgrat els ambages que ha fet Pere Navarro sobre el dret a decidir, la necessitat d’una consulta en el marc de la legalitat o ressuscitant el vell discurs federalista de Maragall, que implicaria el llarguíssim viacrucis d’una hipotètica reforma constitucional per acabar on ja som, oferint de nou el mateix cafè per a tots, quan el disseny il•lusionat del futur de Catalunya va per altres derroters.

Així les coses, si Mas ha resultat referendat en aquestes eleccions i compleix la promesa de consulta, no deixa de tenir una certa ironia que, des del PP, s’esgrimeixi en contra una Constitució, envers la qual, el partit, anava en contra el 1978. La Carta Magna, per al PP, més que una norma reformable per poder repartir joc entre les diferents nacions hispàniques, des d’un estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural, ha resultat un mur contra el qual ja van fer estavellar Ibarretxe i enfront del qual Mas haurà d’anar molt en compte per sortir-ne indemnes ell i tot Catalunya. Si Castella fos intel•ligent (i entenc per Castella la manifasseria de poders econòmics, industrials i mediàtics de Madrid), el discurs a partir de demà canviaria. Però és típic del seu tarannà “cagalla y no emendalla”; no debades assegurava Machado que “desprecian cuanto ignoran”. Fins i tot deuen ignorar la carta que corre per la xarxa del professor universitari Enric Casulleres al Sr. Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, en la qual li insta a explicar —ho cito textualment, encara que sigui en castellà— “…en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional”.

El professor desitja que tots els ciutadans siguin conscients que la norma màxima de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i sota greus amenaces. I afegeix: “Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho”. No és pas nou, però seria una mica greu haver-ho d’anar a explicar a Europa.(26-XI-2012)

El 1990 l’ONU fixà uns objectius concrets en matèria de desenvolupament que s’haurien de complir el 2015: 1) Eradicació de la pobresa extrema i de la fam; 2) Educació universal; 3) Reducció de la mortalitat infantil; 4) Foment d’una Associació mundial per al desenvolupament; 5) Promoció de la igualtat de gènere; 6) Millora de la salut materna; 7) Avanç en el combat contra la SIDA/VIH, el paludisme i altres malalties; 8) Sostenibilitat del medi ambient. Seria hora de demanar-nos a quin punt ens trobem del projecte.

“Cristianisme i Justícia” l’any passat proposava un breu test per tal d’orientar-nos. N’extrec algunes dades sobre els 4 primers punts.

1)a) L’esperança de vida en néixer a llocs com Noruega, Japó o Espanya és superior als 80 anys. Queden països amb una esperança de vida inferior a 50 anys? Doncs, sí: exactament 14. En aquest rànquig, els darrers són Afganistan i Lesotho, amb 44,6 i 45,9 anys, respectivament, però també es troben en aquesta llista la R. D. del Congo (amb més de 60 milions d’habitants) i Nigèria (amb més de 160 milions d’habitants), ambdós amb una esperança de vida de 48 anys. En alguns països ha empitjorat, com en el cas de Zimbabwe, que el 1980 tenia una esperança de vida de 59 anys, baixà fins als 41,7 anys el 2005 i des d’aleshores ha pujat lleugerament fins al 47 anys.

1)b) L’any 1981, 2.500 milions de persones vivien en situació de pobresa (menys de 2$ al dia). Fins al 2005, hi va haver millora o no? Cal respondre que, si en termes relatius, el nombre de persones que viuen en situació de pobresa ha disminuït (ha passat del 70% al 48% de la població mundial), el nombre de pobres segons l’informe de l’ONU 2010 ha augmentat en 2.600 milions. Quant al percentatge de persones que viuen en situació de pobresa extrema (menys d’1,25$ al dia) ha disminuït del 52% el 1981 al 26% el 2005, la qual cosa implica haver passat de 1.900 a 1.400 milions de persones. L’objectiu és que aquest percentatge arribi al 23% l’any 2015, la meitat del 46%, que era la xifra de 1990.

1)c) Per eradicar la fam es va establir com a objectiu que la població amb nutrició insuficient es reduís del 20% el 1990 al 10% el 2015. L’any 2001 havia baixat el 16%. Al cap d’un lustre, el 2006, quin era el percentatge de la població mundial amb problemes de desnutrició? Doncs la resposta és que el 2006 el problema de la fam es va estancar en un 16% de la població mundial. A més, la crisi alimentària del 2008 i la consegüent pujada de preu dels aliments, han fet que reduir aquesta xifra fins al 10% es vegi cada vegada com a més inassolible.

2)a) Els nens que l’any 2010 estiguessin a punt d’entrar a l’escola, podien esperar una educació que durés una mitjana de 17,3 anys a Noruega, 15,7 als EUA i 16,4 a Espanya. I què se li esdevindria a una nena o nen de països com Níger, Angola, Sudan o Tanzània? Doncs que aquests 4 països (i 5 més) tenen una expectativa de menys de 6 anys d’instrucció; això significa que, de mitjana, ni tan sols acabarien l’educació primària. De fet una gran majoria de nens només està escolaritzat durant un període de 2/3 anys segons la PNUD. Si ens referim als països de l’Àfrica subsahariana es pot dir que en els darrers 20 anys els nivells en educació han millorat, tot i que començaven en nivells molt baixos. Països com Txad, Uganda, Níger o Burkina Faso han doblat els anys d’educació; altres com Mali, Guinea, Etiòpia o Moçambic han tingut augments encara més grans, mentre que alguns com Angola, Sudan o Tanzània s’han mantingut pràcticament igual. Malgrat tot, l’objectiu d’aconseguir l’educació universal el 2015 ara es valora com una quimera.

2)b) L’accés a Internet, un dels grans avenços tecnològics de les últimes dècades, és d’un 90% a països com Holanda, Suècia o Islàndia, però hi pot haver països amb un accés menor del 10%? I tant! A 69 països no arriba a una de cada deu persones!

3) La taxa de mortalitat infantil (nens menors de 5 anys) és de 0,6% als països desenvolupats; als països en vies de desenvolupament era del 10% l’any 1990 i un dels Objectius del Mil•leni era reduir-la en dues terceres parts (a 3,3%). S’està aconseguint? La resposta és que no gaire. La taxa en els països en vies de desenvolupament l’any 2008 era del 7,2% (ha disminuït, però som lluny dels objectius marcats). A l’Àfrica subsahariana aquesta taxa és del 14,4%, de manera que en termes absoluts ha augmentat des dels 4 milions de 1990 als 4,4 milions el 2008. Entre les causes destaquen la desnutrició infantil, la manca de tractament per a malalties fàcilment curables com ara diarrees i prepneumònies i el fet que menys de la meitat de parts comptin amb una atenció sanitària apropiada.

4)L’any 1970 els països desenvolupats van prometre destinar el 0,7% del PIB per a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Quants països dels signants havien complert aquesta promesa el 2007? Per vergonya nostra (i de tots els signants) només 5: Luxemburg, Holanda, Dinamarca, Noruega i Suècia. Espanya pressupostà l’any passat un 0,4%.

Podríem haver-nos fixat en d’altres paràmetres: una de cada quatre persones que viuen en ciutats (789 milions) ho fan sense unes instal•lacions adequades de sanejament, per exemple: més de 1.000 milions de persones no tenen accés a aigua potable, mentre que a les grans ciutats es malbaraten entre 250 i 500 milions de m3 d’aigua cada any...

De tot plegat, cal concloure que hem fet un èmfasi especial en matèries com salut, educació i pobresa que ens indiquen si anem pel bon camí o pel pedregar. Gràcies als avenços tecnològics i sanitaris de les darreres dècades (amb l’ajuda de l’estabilització política de determinades regions) molts països en vies de desenvolupament han fet veritables avenços en educació i salut. Però, de manera desigual: Àsia es dibuixa com la zona de major millora i l’Àfrica subsahariana com la d’avenços mínims i fins i tot retrocessos. Això vol dir que hauríem de posar esforços i recursos per accelerar el desenvolupament dels països menys afavorits.

D’altra banda, segueixen desigualtats i precarietats que clamen al cel. No ens pot alegrar que hi hagi 500 milions de persones menys vivint en extrema pobresa sabent que encara es troben en aquesta situació 1.400 milions de persones. Ha augmentat el nombre de nenes i nens escolaritzats, però encara en queden 115 milions sense escolaritzar. No ens pot alegrar que 10 milions de nens morin cada any per malalties fàcilment curables... I això per no parlar de l’actual estancament de molts dels objectius degut a la desaccelaració de les economies a escala mundial. De nou, els més pobres paguen les conseqüències d’una crisi originada a les gras institucions financeres i als mercats dels països desenvolupats, que han rebut desviaments de diners destinats a l’ajuda al desenvolupament. Si els seus directius han seguit o retornat als sous desmesurats d’abans... es necessita ser malànima! (12-XI-2012)

La resposta de bona part dels governs europeus a la crisi han estat les retallades. S’han restringit les ajudes a persones amb dependència, s’han limitat els salaris mínims, s’han retallat sous als treballadors del sector públic, s’han congelat pensions... El creixement del deute públic —en gran part, nodrit pel rescat bancari que els governs van haver de fer— s’ha abocat a una creixent inestabilitat econòmica i política agreujada pels diferents atacs especulatius dels mercats financers. Les mesures adoptades per governs com l’espanyol parteixen de dos dogmes que ja ningú no gosa qüestionar: a) les reformes socials són l’única sortida a la pressió dels mercats financers i a les agències de qualificació i, b) es requereix un sacrifici social per tornar al camí de la recuperació, el treball i el creixement econòmic.

Tanmateix, moltes veus posen en dubte aquests arguments. Qui són, els mercats financers? Diuen que vostès i jo, però no m’acabo de creure que vostès i jo comprem deute espanyol al 6% ni m’acabo de creure que no es pugui saber, amb tant de temps, qui en compra (i, per tant, qui està interessat que pugui per beneficiar-se’n). Altrament, no s’ha fet cap cas a les alternatives per incrementar els ingressos fiscals: regulació de mercats, impost a les transaccions financeres, equiparació de les rendes del capital a les del treball, impostos a les grans fortunes... Si és cert que els mercats manen, la cosa és molt seriosa i el debat molt pregon, perquè es tractava de reformar el capitalisme i els mercats i, al capdavall, els mercats ens han reformat a nosaltres. La cosa és greu ja que la sobirania nacional resideix cada vegada menys en el poble i en les institucions i poders que els representen majoritàriament i passa a dependre d’actors que només representen els interessos minoritaris d’uns quants. S’obre pas a la crisi la mercatocràcia, en la qual, a banda dels drets socials, la ciutadania està perdent aquells drets polítics pels quals Europa s’ha jugat la pell.

La crisi, doncs, està configurant un panorama de profunda regressió social i política, d’exclusió (amb bosses de pobresa difícilment eradicables) i de desigualtat (el balç entre rics i pobres s’aprofundeix). L’austeritat de despesa i les retallades socials, altrament, seguiran generant un gran volum de despesa per a les administracions públiques ja que augmenta l’atur, disminueix la capacitat de compra dels ciutadans i creix l’endeutament.

Cal debatre un nou marc fiscal dins del model d’Estat que volem, perquè els recursos existeixen encara que no s’estiguin recaptant. I si no volem renunciar a les quatre potes de l’Estat de benestar (vellesa, sanitat, escola i serveis socials) el debat es fa urgent. Sobretot perquè hi ha qui dóna la culpa a les autonomies de la crisi i la voldria aprofitar per reuniformar l’Estat tot suprimint-les, quan la veritat és que el nostre sistema fiscal és cada vegada més insuficient i regressiu. Insuficient perquè la pròpia UE ha palesat que les successives rebaixes impositives portades a terme des del 1995 (unes rebaixes que han beneficiat les rendes més altes, les rendes del capital, i els patrimonis més elevats) no estaven justificades i han portat a la greu situació de dèficit actual. Regressiu perquè resulta que són els assalariats els que sostenen tot el sistema pel fet de reduir els impostos directes i incrementar els indirectes. En efecte, s’han rebaixat els impostos patrimonials, s’ha eliminat en molts llocs l’impost de successions i donacions, es va retallar l’impost de societats que paguen les empreses i, en canvi ha augmentat l’IVA, de manera que l’augment de preu de béns i serveis li costa el mateix a qui té molt que a qui té poc. En definitiva, qui sembla sortir beneficiat amb les reformes no és la majoria de la ciutadania, sinó la part de la societat més adinerada i que cada vegada contribueix menys al pagament i sostenibilitat del nostre Estat de benestar.

Si es vol una fiscalitat més justa, ambiental i solidària, sembla essencial anar equiparant la tributació entre les rendes del capital (rendiments de productes financers, plusvàlues, venda o canvi d’accions, vivendes, assegurances...) i del treball (salaris). Quant a la fiscalitat ambiental, calen eines que ens permetin conjugar elements bàsics per a un desenvolupament sostenible a partir del principi que han acceptat països del nostre entorn: “Qui contamina paga”. Finalment, les altres tres nafres de la nostra fiscalitat són l’economia submergida, l’evasió de capitals i el frau fiscal. La primera duplica la mitjana europea (un de cada quatre euros està submergit) i la pressió fiscal espanyola, en aquest sentit, és a la cua dels països europeus. Tampoc no hi ha suficient vigilància en l’evasió de capitals a paradisos fiscals, incrementat molt en aquests darrers tremps de crisi. Quant al frau fiscal, l’any 2009, segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), estava quantificat en un 22,3% del PIB a Catalunya i en un 23,3% a la resta d’Espanya, cosa que equival de nou que gairebé un de cada quatre euros no han contribuït a finançar serveis públics. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya paguem menys impostos que la mitjana europea perquè hi ha gent que no paga i d’altres que es busquen mil martingales entre experts fiscals (compravendes, pèrdues en productes financers, etc.) per no pagar.

Sense uns ingressos fiscals suficients es redueix la qualitat dels serveis públics i es presenta la privatització com a inevitable. Per això és necessari debatre quin Estat del benestar volem ara (i voldrem, si Catalunya ha de ser independent), com el pensem pagar i quins són els nivells de solidaritat necessaris per garantir la cohesió social. Un debat obert, sense tancaments apriorístics, en què es pugui parlar de balances i deutes fiscals per comunitats, sense que ningú pugui mullar abans papers ni comptes.

De moment, la “Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, que agrupa una trentena d’organitzacions socials de tot l’Estat, ha proposat una sèrie de mesures per alimentar aquest debat: augment progressiu de trams dins l’estructura de l’IRPF; integrar les rendes de capital a la base general de l’IRPF eliminant-ne l’actual tracte de favor; acabar amb el tracte favorable de les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable), instrument gràcies al qual moltes grans fortunes tributen sols un 1%; introduir criteris de progressivitat en l’impost de l’IVA, amb els trams superiors per a articles de luxe (vehicles esportius, iots, perfums...), eliminació de paradisos fiscals...

Debatre no vol dir fer-ho des del punt de mira de la pujada d’impostos, com ha fet el govern central. Debatre equival a poder parlar de la configuració d’un model de recaptació i redistribució més proporcional, progressiu i solidari (i això és el que demanava Catalunya quan la majoria del Parlament representant la ciutadania sol•licitava un nou “Pacte fiscal”). Però, si anem a l’Estat català, cal debatre més que mai. Debatre vol dir garantir el pagament d’impostos tot acabant amb el frau fiscal i les evasions a paradisos de màniga ampla. Debatre vol dir avançar vers una millora de l’eficiència i la gestió administrativa. (29-X-2012)

Fins ara, a l’ensenyament públic no era obligatori que els professionals de grau mitjà es jubilessin als 65 anys. Encara ho era menys a l’ensenyament universitari. (A l’escola privada, sí: el conveni deixa clar que per allargar el temps de docència cal un pacte amb l’empresa.) L’interessat de l’escola pública presentava una sol•licitud al Departament d’ensenyament i, si no tenia cap impediment per malaltia, se li solia concedir una pròrroga fins als 70 anys. Era una manera òptima d’aprofitar la voluntat de servei, la professionalitat, l’ofici, la saviesa, l’experiència d’uns docents que es veien capacitats per seguir amb el guix i la pissarra uns quants anys més. Evidentment, els que ho demanaven, eren homes amb una vocació a prova de bomba, il•lusionats amb la seva feina, amb un esperit de servei exemplar i incombustible, del tot lloable, que controlaven i se sentien estimats pels alumnes i companys, lliurats a la docència i a d’altres tasques annexes com ara formar part de tribunals d’oposicions o de les Proves d’Accés a la Universitat (llegeixin, selectivitat). Solien ser persones honrades, modestes, gens ambicioses, que no miraven el rellotge a l’hora d’atendre alumnes al respectiu seminari, convertit en una mena de segona llar. Un col•lectiu honorable, conegut per tots els qui hem reballat en l’ensenyament, sense el qual el paorós fracàs escolar hauria estat molt més alt. Un grup de professionals amb un curriculum vitae excepcional, que solia infondre valors ètics i humanístics a tot tipus d’alumnat. (Desenganyem-nos: els docents que fan de professors per obligació i no per vocació, com a simple modus vivendi, per als quals el tracte amb alumnes actuals els resulta una càrrega, així que poden... deixen les aules.)

Enguany, tanmateix, el Departament d’ensenyament de la Generalitat, en menys de tres mesos, ha jubilat vulgues no vulgues aquests professors, encara que disposessin de la resolució oficial per seguir treballant fins als 70 anys i, de forma expeditiva, no els ha deixat començar el curs.

Molts d’ells —la majoria— s’ho han pres molt malament. En comptes de l’alegria al terme d’una carrera (jubilatio vol dir això), s’han amarat de tristesa, perquè al foragitament del lloc de treball s’hi ha sumat la manca d’elegància, el menyspreu i manca de reconeixement per la seva tasca, de manera que ho viuen amb efectes traumàtics insalvables de caire moral, acadèmic, professional i econòmic. En conec diversos, entre els quals un d’ells, tancat a casa no ha volgut ni l’homenatge que li volien fer els companys. A una altra li faltaven pocs dies per arribar al topall per cobrar la pensió màxima i volia complir-los tant sí com no, de manera que, per a ella, el Departament ha manifestat una insensibilitat sense parangó. Més que desmoralitzats estan dolguts, i no els manca raó.

Som en temps de crisi i de vaques flaques, cert. La crisi imposa retallar personal, fer minvar plantilles, ampliar hores, augmentar les ratios alumnes/classe, etc. En molts centres de batxillerat s’ha permès la mitja jornada per estalviar llum i calefacció, amb la conseqüència de suprimir els menjadors escolars, sense estudiar abans els resultats acadèmics que pot provocar aquesta mesura ni les incidències familiars que ocasiona. Ja ho deia Anselm Turmeda: Diners fan vui al món lo joc,/ e fan honor a molt badoc;/ a qui diu "no" fan-li dir "hoc"./Vejats miracle! Els diners, la manca de diners, allà on el Departament havia dit “sí”, ara li ha fet dir “no”.

Què en treu, el departament, d’aquesta jubilació forçosa? Substituït aquest col•lectiu per gent més jove, s’estalvia triennis i reduccions horàries i esponja l’entrada de nous professors interins (d’oposicions, fa temps que no se’n convoquen). El problema, però, no és quins beneficis n’extreu sinó quins perjudicis ocasiona. Deixant a banda que l’Administració pot perdre els recursos jurídics presentats, perquè no deixa de ser una greu informalitat haver permès per escrit una pròrroga, amb les conseqüències que això suposa per a cada afectat, el qual pensava poder comptar amb una dedicació laboral i disposar d’uns diners que se li han esfumat de cop, primer de tot hi ha el trauma personal (el Departament es mostra insensible i incapaç de valorar el treball d’uns docents exemplars) i segueixen en segon lloc els acadèmics i socials, vist que el Departament d’ensenyament no només expulsa del sistema docent persones amb nom i cognom —moltes de les quals, repeteixo, s’ho han pres com una sanció quan esperaven un premi— sinó que foragita experiència, entusiasme, saviesa, il•lusió, voluntat de servei, bon ofici i, en una paraula, vocacions docents inqüestionables.

Faria bé, el Departament, d’esmenar aquesta pàgina negra. Conec personalment la Consellera i sé que pot entendre la tristesa, el dol i el sofriment dels afectats. Tots junts deuen caber en un saló d’actes com per rebre’ls personalment, explicar-los degudament les circumstàncies de la decisió i, sobretot, valorar-los degudament la seva feina d’anys i panys a les aules. Ara que es demana un plus a tot el personal i es cargolen les rosques al personal actiu seria bo que aquest també s’adonés que els de dalt no són insensibles a l’hora de reconèixer el treball i d’agrair els serveis prestats (quina horrible expressió!).

I, ja que hi som, potser no estaria de més confeccionar un protocol per quan arribi la jubilació d’un professor. Malauradament, el Departament no acompanya gens ni al nou professorat ni al que acaba: només convoca oposicions, distribueix places i atorga jubilacions. Un nou docent, quan arriba al seu centre de treball, mentre sigui puntual i vagi a l’aula que li toca, no tindrà cap ajuda ni cap control de ningú; un que acaba, en els centres on hi ha bon ambient, sol rebre l’homenatge dels companys, però no pas de l’administració que ha servit. I potser ja seria hora de rebre-la, encara que fos un acte ben senzill. A cap persona no li agrada ser tractada com un simple paquet. Caldria saber convertir la jubilació en el que significa la paraula: un moment d’alegria per a l’afectat. (15-X-2012)