Lluís Busquets i Grabulosa

UN CAGANER PER AL PAPA (CONTE DE NADAL)

2011-12-19T21:16:00.000+01:00

L’endemà mateix de la inauguració al Vaticà, exactament al denominat Braccio di Carlo Magno, de la mostra Gaudí a Roma: Arte, scienza e spiritualità, el Papa demanà que se l’informés de com havia anat. Era el divendres 25 de novembre. Mancava un mes just per Nadal. El cardenal Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura, l’havia representat la vigília davant del cardenal arquebisbe de Barcelona i del president d’una mena de land catalanohispànic denominat Generalitat de Catalunya, del qual ja li n’havien parlat abans de la seva vista a Barcelona un any enrere. Gaudí, val a dir-ho, descobert a la ciutat comtal el dia de la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família, l’havia deixat meravellat. Per fi havia topat amb l’obra d’un autor el llenguatge arquitectònic del qual sintetitzava d’una manera visual i plàstica, no només una determinada concepció constructiva, sinó tota una idea de l’art, no pas llunyana a la seva, al servei d’unes profundes creences cristianes.

“Il bello Giorgio”, és a dir, monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal, arribà amb un llibre i la felicitació nadalenca del Cardenal de Barcelona per informar-lo. El Papa va obrir el sobre. El christma plasmava justament tres motius extrets de la façana de la Nativitat: els Esposoris de Maria i Josep, la presentació de l’Infant al Temple i la Coronació de la Verge. El Cardenal de Barcelona l’havia encertada de ple i, a més, amb humilitat: havia deixat fora de la seva tria la fornícula amb el Naixement de Betlem, potser confiat que seria la imatge que el Vaticà escolliria... Un oblit imperdonable! “Questo Martínes Sistakh...”, comentà amb suspensió, com feia sovint. Georg endevinà el desig del Papa i li obrí el llibre, exactament on hi havia una foto esplèndida de la façana de la Nativitat. El Papa resseguí les imatges del christma del Cardenal barceloní. “Questo Gaudí... ” Li havien dit que allà havia plasmat els misteris de goig del Sant Rosari, i certament hi eren, però hi havia molt més: Joaquim i Anna, la fugida a Egipte, la mort dels Innocents, l’estel de Betlem, Jesús treballant al taller, l’adoració dels pastors, la dels reis... “E questo?” “És un xiprer amb coloms blancs, símbol d’eternitat i puresa...”, explicà el Secretari.

Tancà el llibre, el retornà al Secretari, deixà la felicitació del Cardenal damunt l’escrivania i es disposà a sentir les seves explicacions. Aquest, sense dir res, li lliurà un tríptic vermell fet públic amb fotos de la basílica barcelonina i explicacions de la mostra en català, castellà, italià i anglès. Li explicà tot seguit algunes anècdotes de la inauguració i li exposà que la mostra donava a conèixer la història de la Basílica des dels seus orígens fins a l’actualitat i n’explicava les properes etapes de futur, amb el suport de fotografies, maquetes, audiovisuals i fins i tot peces originals que palesaven la relació entre els tres vessants de la construcció: l’artístic, el tècnic i l’espiritual. “Gaudí feia càlculs de resistències amb cordes i sacs de sorra mentre avui dia cal fer-los amb ordinadors...”, afegí el Secretari. La part tècnica, al Papa, li interessava menys que l’espiritual. En un temps de descreença, Gaudí l’havia encertada plasmant els misteris cristians al defora del Temple, com una invitació a entrar-hi, reflexionà. El Secretari encara li parlava de les activitats que es farien arran de la mostra, conferències, concerts i fins i tot una actuació de l’Escolania de Montserrat.

Mentrestant, el Papa s’havia assegut darrera l’escriptori. Només aleshores girà el christma del Cardenal barceloní. Sota una frase de l’homilia pronunciada a Barcelona (“La Basílica de la Sagrada Família és un signe visible del Déu invisible”), hi havia els desitjos de sant Nadal i bon any nou i un petit autògraf: “Santità: I migliori auguri di tutta la Chiesa catalana”. Va fer un somriure, potser una mica irònic: “I catalani sono i catalani...”. El Secretari va fer un gest de complicitat i l’exagerà. “Ancora...?”, demanà el Papa. “Troppe!”, ratificà. S’entenien només de mirar-se. Li acabava de dir que encara arribaven peticions —i no poques!— perquè durant les benediccions pasquals emprés, entre les moltes altres que utilitzava, la llengua catalana. “Poi c’è Rouco...”, se li escapà. “Neppure Zapatero...” Es deien moltes coses a més del fet que ni el President de govern ni el de la Conferència episcopal espanyola havien volgut ser a la inauguració de la mostra vaticana sobre Gaudí. “Gaudí è Gaudí”, va deixar anar com per tancar la conversa. Però va tornar a esguardar el Secretari. “E in relazione al libro del credente crítico...?” “Pure! ”

Agafà una carpeta que duia per títol “Lettere non risposte”. El Secretari desaparegué amb l’excusa d’anar a buscar el correu del dia. Sabia perfectament que aquelles cartes no contestades li tocaven la fibra, al Sant Pare. Massa fàcil escriure’l. Entre les darreres, la d’una comunitat africana: li retreien per què no valorava la crisi econòmica mundial en una encíclica i li demanaven que denunciés els especuladors que empobrien el món. I la d’un bisbe conegut i afamat (“El seu silenci clama al cel”, l’acusava). I la llarga missiva d’un dominic que havia tingut alts càrrecs eclesials, havia renunciat a tots i, en alemany, el comminava dient-li que ja feia tard. I, per postres, tot un llibre d’un laic català desconegut, titulat Un creient crític escriu al Papa, que li demanava ni més ni menys que deixés els palaus vaticans. Era un retrat exagerat i estrafet de l’Església, que havia enrabiat el cardenal Bertone i tot; un libello, deia ell. Però il libello no era cap libel: afrontava sincerament certs posicionaments seus i denunciava veritats indiscutibles, per exemple, del seu antecessor i de l’economia vaticana. No l’havia pogut entendre en tots els seus matisos, escrit en català com era, és clar, però se n’havia fet resumir un informe de més d’una vintena de pàgines. El llibre s’havia editat a Barcelona i el seu autor havia dit que, tot i no esperar cap resposta del Papa, si li’n feia cap, la faria pública. Molts lectors, ara, doncs, escrivien al Papa demanant-li per què no el contestava tot comminant-lo a fer-ho.

Quan Georg ja tenia el correu de tres seccions, el cridà el responsable de la documentació hispànica. Una de les missives arribada duia una estranya figureta del Sant Pare a la gatzoneta, amb la sotana aixecada per la banda del darrera. “Il bello Giorgio” la trobà d’un mal gust terrible. Llegí la carta original, grapada a la qual hi havia la traducció italiana:

“Santedat. Jesús acollia tothom, acceptava tothom, responia tothom. Fins i tot dones i nens, una mena de rebuig social que comptava ben poc en el seu temps. El Vicari de Jesús, tanmateix, no respon les cartes que se li envien. Un llibre escrit des d’una fe adulta de més de dues-centes cinquanta pàgines, no mereixeria cap resposta? Jo no conec l’autor, però m’ha ajudat a conèixer l’Església d’avui i a adonar-me fins a quin punt l’han estrafet els seus dirigents. Per això li envio aquesta figureta per al seu pessebre. Se la ben mereix.”

Demanà per la responsable de traduir del català. Era una monja gironina que treballava a Posta. Se li dirigí amb la figureta als dits. “Cos’è questo?” A la dona, santa innocència!, li va fer una gràcia de no dir i exclamà: “Un caganer! El Papa convertit en caganer!” Tot seguit s’adonà que el Secretari esperava una altra mena d’explicacions. “Monsenyor: Es tracta d’una figura típica del pessebre català... Té un doble significat, lúdic i crític...” Li ho va explicar amb el somrís entre els llavis. Abans era un simple pagès defecant, emblema simpàtic de la salut del cos i de l’ànima en la joia i el goig del Nadal. Posar-la al betlem és senyal de bona sort perquè abona la terra i fertilitza el nou any; no posar-la comporta desventura. Avui, enllà de la simpatia que desprèn la figureta, se’n fan dels manaies de tot el món, de Barack Obama a Lula da Silva... La intenció és que no s’oblidin que, per amunt que estiguin, els governants del món són éssers humans i han d’anar de ventre com tothom.

Georg, després de reportar al Sant Pare totes aquestes explicacions, estava convençut que el Papa rebotaria la figureta per terra. Però el Papa la va agafar acuradament i, mentre la posava al pessebre del seu despatx, digué: “Aquesta vegada respondrà al remitent donant-li les gràcies per la figureta”. I va pensar dins seu: “Potser ens la mereixem”. (12-XII-2011)

DICTADURA ECONÒMICA O DEMOCRÀCIA POLÍTICA REAL?

2011-12-06T21:51:00.000+01:00

A la senyora Alícia Sànchez Camacho

Avui fa just una setmana que es van poder saber i comentar els resultats a les eleccions de l’Estat i la majoritària victòria del PP del senyor Rajoy. No és pas el partit on m‘arrenglaria, però felicitats! Proposo al futur nou govern un icosàleg de feines: 1) Baixar el nombre d’aturats i crear més llocs de treball fent front a la crisi de l’euro; 2) Canviar en positiu la llei d’estrangeria; 3) Inventar mecanismes de control dels mercats financers i de les agències de qualificació; 4) Treballar per acabar amb els paradisos fiscals; 5) Millorar l’eficàcia i llibertat del poder judicial; 6) Acabar amb els privilegis de la classe econòmica (contractes blindats, il·limitats sous dels directius, informació privilegiada, etc.), que, de retruc, permeten els de la classe política (exempcions econòmiques, llistes tancades, dietes, corrupcions, jubilacions...), els quals també han d’arribar a terme; 7) Afrontar el final d’ETA amb tota la seva complexitat, amb alçada de mires; 8) Deixar de vendre armes als països en guerra; 9) Complir les obligacions amb el territori saharauí; 10) Fer cas a les alarmes que es produeixen pel canvi climàtic en relació a la desforestació i reserves hidrològiques tot disminuint la contaminació d’acord al fet que som país deutor en relació a la petjada ecològica; 11) Valorar l’estalvi sobre el consum; 12) Canviar aquelles estructures econòmiques i financeres només dirigides a obtenir el màxim benefici amb el mínim temps possible; 13) Repotenciar la formació i la investigació; 14) No abandonar la cobertura social dels més indigents i desfavorits; 15) Reestructurar el nostre sistema energètic bandejant les centrals nuclears obsoletes; 16) No desmantellar cap de les quatre potes de l’Estat del benestar (vellesa-sanitat-ensenyament-serveis socials de dependència); 17) Considerar els casos necessaris de discriminació positiva a favor de la dona; 18) Controlar i minvar les despeses militars; 19) Convertir l’Estat almoiner o de beneficència en Estat promotor d’iniciatives col·lectives i socials acabant amb l’escandalós sistema de subsidi de la premsa escrita; i 20) Millorar la fiscalitat perquè el seu pes no recaigui en els més dèbils, d’acord amb les sol·licituds de la “Plataforma per a una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, que agrupa una trentena d’organitzacions socials.

Els grans poders fàctics d’avui són els mercats financers —incloent-hi bancs, multinacionals, companyies d’assegurances i de qualificació, etc.— i els seus cappares, capaços d’imposar governs i deposar-los (Grècia, Itàlia...), i de dictar les polítiques als governants d’acord amb els “seus” interessos. La “seva” llibertat és l’única existent. En una situació totalitària de dictadura econòmica, esdevé cada vegada més buida i més purament nominal la democràcia política. La sobirania nacional està deixant de residir en el ciutadans i en les institucions i poders que la representen i passa a entitats que sols representen els interessos d’una minoria. La “mercatocràcia”, deixada al seu albir, no sols va fent perdre alguns drets socials en l’actual crisi sinó que fa perillar els drets polítics. No s’entén que, malgrat la crisi i la pèrdua de poder adquisitiu d’una gran majoria de ciutadans, segons “Expansión” (15-XII-2010), les empreses de l’Ibex hagin guanyat fins al setembre de l’any passat 38.156 milions més d’euros, un 16,7% més que l’any anterior. Darrera dels mercats i de les entitats, hi ha persones i rostres concrets. Tothom sap qui han estat els directius de les Caixes que el passat setembre van haver de ser intervingudes per l’Estat, però no els ha passat res encara que rebessin sous milionaris i les hagin deixades a la ruïna. Seguirà permetent aquestes coses el nou govern?

L’austeritat de la despesa i les retallades creen alarma social, raó per la qual cal reobrir el debat sobre la fiscalitat. No s’entén —i la UE ho ha deixat clar— que s’hagin reduït en temps de vaques magres els impostos directes que graven rendes i patrimonis (impostos de successions, de grans fortunes i de societats, com si el 5% d’una “pime” suposés el mateix per a una gran multinacional) i augmentin els impostos indirectes que paguen per igual tots els ciutadans (i per a mostra, el botó de l’augment general del 16% al 18% d’IVA). No s’entén que no es vulguin equiparar en el més mínim les rendes del treball (que són les que realment contribueixen al sistema fiscal) i les del capital. No s’entén que no tinguem, com hi ha en països del nostre entorn, una alta fiscalitat ambiental per a algunes empreses segons la regla de “qui contamina paga”.

És cert que a Catalunya i a la resta d’Espanya paguem menys impostos que la mitjana europea (l’excusa és que tenim menys serveis), però també ho és que segons GESTHA (Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda), el 2009 el frau fiscal estava quantificat en un 22,3% del PIB a Catalunya (i en el 23,3% del PIB en la resta d’Espanya). És a dir, gairebé 1 de cada 4 euros que circulen en la nostra economia no ha contribuït a finançar els serveis públics. I això per no parlar dels paradisos fiscals, on van a parar diners concentrats en poques mans, legalment ben assessorades per experts. I no comptant que Espanya també duplica la mitjana europea en economia submergida. En resum, la poca pressió fiscal que tenim (i que assumeixen les classes assalariades) i el fet que 1 de cada 4 euros resulti “desaparegut” explica que no es pugui finançar la despesa social equiparable a la mitjana europea. Per tant, no és cert que els serveis públics siguin insostenibles i la privatització sigui l’únic camí inevitable (quan estiguin en mans privades —que les esperen amb candeletes—, seran rendibles?). Hi ha possibles altres mesures, a més de fer aflorar els diners del frau, dels paradisos o de l’economia submergida: augmentar la progressivitat tot generant nous trams dins de l’estructura de l’IRPF; eliminar el tracte de favor de les rendes de capital i de les SICAVs (Societats d’Inversió de Capital Variable), instrument gràcies al qual les grans fortunes tributen un 1%; introduir criteris de progressivitat en l’impost d’IVA, distingint-hi els articles de luxe (embarcacions, cotxes esportius, etc.); millorar l’eficiència administrativa; democratitzar l’economia...

A Catalunya, la configuració d’un model de recaptació i redistribució més proporcional, progressiu i solidari, suposarà per al PP un doble problema. El primer, com harmonitzar les dues mentalitats enfrontades: l’una, la dels que volen la màxima llibertat en economia (sense presència estatal) i mínima llibertat, amb forta presència estatal, en els altres camps: ciutadania, cultura, moral pública, ensenyament, etc.; l’altra, la dels que desitgen màxima presència estatal en el camp de l’economia i mínima presència estatal, i per tant, màxima llibertat, en el camp de la llengua, cultura, moral, civisme... Suposo que el PP, en grans línies, aposta per la primera, però bé li caldrà equilibrar posicions en comptes de desqualificar d’entrada la contrària. La segona és el del pacte fiscal o concert econòmic, que les forces nacionalistes han pres com a fanal i guia, després que a la metròpoli han demostrat que Catalunya i el seu parlament els importa un rave tot passant-se pel clatell l’Estatut i la reforma de la Constitució. La senyora Camacho ha dit, per activa i per passiva, que CiU s’ha de deixar d’aventures secessionistes i que el seu lloc és dins Espanya. Fantàstic! Trobin un encaix que no ens vagi estret, compleixin les lleis de finançament, promoguin l’Agència tributària que el TC no es va pas carregar, demostrin una mica d’estimació per Catalunya i, després, deixin-nos decidir. A tots; no només als seus. I, sobretot, no se’ls acudeixi fer-ho per nosaltres. Per què els ha de fer por un referèndum? Per a un veritable demòcrata, la veu del poble no n’ha de fer mai, de por! La democràcia política hi recolza. O els està bé sotmetre’s a una dictadura econòmica interessada, perquè ja deixa algunes engrunes en forma de prebendes als polítics que remenen les cireres? (28-XI-2011)

LLUÏSA JULIÀ, JOAQUIM RUYRA i “JACOBÉ”

2011-12-06T21:49:00.000+01:00

Hi ha llibres que es llegeixen perquè toca, d’altres que s’han d’exhaurir amb urgències per alguna raó —professional o d’altra mena— i d’altres que es reserven per a algun moment en què puguis assaborir-los, recreant-hi si convé. A les darreries d’estiu em vaig delectar amb un d’aquests darrers: Ruyra: l’home i la seva imatge, de Lluïsa Julià, editat per CCG Edicions i la Fundació Valvi, un llibre que tenia des de finals de l’any passat, però que volia degustar amb l’obra de l’escriptor al davant. Lluïsa Julià, investigadora i assagista, ha dedicat una atenció constant a l’escriptor gironí com demostra el fet d’haver tingut cura del seu epistolari, d’haver format part del Consell executiu de l’”Any Ruyra” el 2003 —que va dur a terme el “I Simposi sobre Joaquim Ruyra” i el catàleg Marines i boscatges. Als cent anys de l’eclosió literària de Joaquim Ruyra (2004)— i d’haver-nos ofert interessants produccions: Ruyra, inèdit (1991), Joaquim Ruyra, narrador (1992), Biografia de Joaquim Ruyra (1996), premi “Quima Jaume” de l‘any anterior. Potser no hi ha ningú al país que se’l conegui com ella. Per tant, prometia i no m’ha pas decebut.

Val a dir que Julià, a partir d’oferir-nos un estudi exhaustiu de la nissaga de l’escriptor, de les seves arrels hostalriquenques i de la seva amistat adolescent i juvenil amb R. Turró, de qui ofereix detalls desconeguts, s’endinsa en la seva personalitat dual, pugnant per desentranyar, de la figura o imatge literària de Ruyra, la d’un home d’una ambició literària excepcional (de jove volia esdevenir Dante o Cervantes!), per diverses raons —personals, familiars, literàries—, mai no arribada a l’eclosió malgrat l’excel·lència incomparable de la seva narrativa breu. Amb aquest text de Julià t’adones que a partir de la crisi de 1908, rere el fiasco del poema narratiu El país del pler, les tensions vitals se li accentuaren. La constant referència a la malaltia cardíaca com a excusa o justificació personal de la seva escassa producció tenia una bona component psicològica. Julià es pregunta si el tabac, l’alcohol o els fàrmacs diversos, així com la bohèmia dels anys joves, no hi van incidir (pàg. 163). Altrament, en un moment de lucidesa com el de 1922, Ruyra escriurà: “Estic segur que, més que les malalties, han esterilitzat la meva vena aquestes evolucions del llenguatge que d’any en any anava comprenent necessàries.” Des del punt de vista familiar, Pla ja havia deixat escrit pel broc gros que el seu matrimoni amb Teresa de Llinàs i Arnau havia resultat un desastre. Ara, la Julià, amb detall i respecte, ens exposa quina mena de matrimoni tan poc convençut va fer l’escriptor, com es va anar deteriorant la relació i fins a quin punt hi ajudà l’afillament d’una nena d’encara no dos anys el 1905, Maria Lluïsa, trencant motllos i expectatives de la seva classe social, la qual casaren als 17 anys amb el metge mallorquí Pere Francesc Salvà, de 29 anys. Aquest matrimoni resultà tan feixuc per a la noia que acabà fugint cap a Sud-Amèrica el 1926, deixant ben disgustats pares adoptius, marit i dos fills de 7 i 5 anys. No va poder retornar per refer humilment la vida familiar fins el 1948 (Teresa de Llinàs morí fent-la hereva), amb una alta filla, Amanda, circumstàncies que tampoc ajudaren l’escriptor a assolir un entorn de pau on desenvolupar la seva obra.

Però, a més de circumstàncies personals i familiars, n’hi hagué de literàries. “Marines i boscatges (el recull de 1903) és per la prosa, lo que el Canigó és per la poesia de la nostra renascuda literatura”, li escriurà Collell. Eren els anys de l’èxit. Ruyra tenia consciència de generació, es cartejava amb Maragall, “Víctor Català”, M. Antònia Salvà, López-Picó, Alcover... Des del 1899 ja s’ha establert a Barcelona i viu la transformació de la ciutat modernista. Però ell sabia que no estava fet per a grans obres. Ni la gran novel·la projectada, La gent del mas Aulet, que arrossegà molts anys, va ser capaç d’acabar: “Jo no puc produir sinó engrunetes, m’agoto fàcilment o arribo a una sobreexcitació tan gran que m’emmalalteix”, escriu el 1906 a Joan Alcover. Hi ha el problema de la precarietat de la llengua, cert (“És molt dolorós per a un escriptor trobar-se amb una llengua deturpada, dels elements de la qual no pot usar tal com els hi subministra l’instint”, escriurà encara a “Víctor Català” el 1929), però la seva crisi que arriba a deprimir-lo és una altra. És un escriptor fragmentari, impressionista, impulsiu, que treballa des de la suggestió i les al·lucinacions, ens diu Julià. I segueix: “Ruyra ho havia posat tot en la literatura, vida i passió. Ara els grans projectes se li escapen” (p.164). L’aclapararà el sentiment de fracàs. Lluïsa Julià ens ofereix el carteig amb el pare Ignasi Casanovas en l’any de la depressió més funesta, el 1908, que li lliura l’opuscle “Transcendència de la Revelació” i en el qual troba la base per al seu pas a una conversió ascètica, més franciscana que catòlica. Altrament, un pas gens difícil perquè el catolicisme que se li proposa no és pas integrista sinó d’avançada raonable. La Julià troba en La basarda, en l’home que flecta de genolls, cau a terra i prega Déu, el procés religiós de l’escriptor “que al cap dels anys el va convertir en un catòlic fervent” (p.173). Per a ella, en el recull La parada (1919) és ja un altre home, “un penitent”. Situar-lo, a partir d’aquí, en el corrent neocristià d’entreguerres que es dóna a Europa i a Catalunya —amb J. M. Capdevila, Montoliu, Saltor, Coma i Soley, etc—, entorn d’ “El Matí” i de la Federació de Joves Cristians de Catalunya... resulta rodat: no debades col·laborà a publicacions com “Flama” o “La paraula cristiana”.

En definitiva, un llibre imprescindible, malgrat encara em deixi, particularment, interrogants oberts sobre Ruyra com és el cas de la seva religiositat. Rellegint Jacobé —un relat anterior a 1902—, es pot discrepar de la interpretació que en fa l’autora. Jacobé i Minguet, el narrador, ambdós coprotagonistes i ambdós encarats al veritable antagonista, la Natura, presentada, d'acord amb el modernisme català —abeurat en el naturalisme francès de finals del segle XIX—, com un ens autònom_,ocult i esotèric, una mena de demiürg tel·lúric, posseïdor d’unes lleis rígides i d’una justícia severíssima i irreductible, hi esdevé “el gran sacrificador, un sacerdot implacable en l'exercici de les seves funcions sagrades”. Jacobé i el narrador, a l'altre pol, en són víctimes diferents: ella en resulta la sacrificada; ell, l’home encarat al misteri d’un mal que no pot entendre, si no és arrapat a la Creu. La interpretació resulta complexa perquè, per a Ruyra, davant de la raonable implacabilitat de la natura (i som en la immanència) sols podem aferrar-nos a una salvació per la fe (i som al transcendent). En un món en què tot té repercussió, la Natura resulta del tot inclement amb aquells que n’han excedit els límits, cosa que hauran de pagar ells mateixos o els seus successors (Jacobé), encara que resulti incomprensible per a aquells que es troben propíciament compenetrats i tractats per ella (Minguet). Però Ruyra elabora l’esquema naturalista amb més profunditat: sols l’acceptació dels propis límits racionals davant del mal incumbent i inexplicable permet obrir els ulls de la fe, la qual mostra als qui n’obtenen el do que el misteri del mal (el dolor, en definitiva) sols adquireix sentit unit al que sofrí Jesús en la creu del Calvari. Minguet pot entendre que la mort de Jacobé és el rescabalament, el preu, l’expiació, de les culpes que la seva nissaga havia comès contra la Natura, cert, però el que no entén és per què li ha tocat a ella. I Ruyra afronta aquí el problema del mal —el misteri del mal —en tota la seva pregonesa. Jacobé, sacrificada en l’altar d’una Natura incapaç de pietat, no té cap sentit racional sinó, com intueix el narrador, el de la Creu de Jesús. En d’altres mots, Ruyra albira teològicament que el sacrifici de la noia i el seu propi sofriment, com el dolor de tota la història humana, s’uneix al de Jesús al Calvari... I aquest fet del sentit que assoleix el dolor humà unit al de la Creu de Jesús... no s’havia proclamat mai abans del Vaticà II! Com hi va poder arribar l’escriptor gironí tan abans de la lletra? (14-XI-2011)

ETA I L’INCIPIENT INICI D’UN FUTUR DIFERENT

2011-12-06T21:47:00.000+01:00

Quan el passat dijous 20-X ETA declarava “el cessament definitiu de la seva activitat armada” tothom va llegir la declaració amb lupa i, des d’una postura de correcció política, s’afanyà a enfilar el relat més convenient, per hipòcrita que fos: ETA, enllà de les 829 víctimes mortals, no havia aconseguit res de res sinó una derrota. La victòria era de la democràcia. S’havia derrotat la violència. Et sic, alia.

Tanmateix la declaració afegia que ETA feia “una crida als governs d’Espanya i França per obrir un procés de diàleg directe que tingui per objectiu la resolució de les conseqüències del conflicte”. I aquestes conseqüències són cinc i tenen un nom que caldrà resoldre, no sé si amb aquest ordre: 1) els més de 700 presos etarres (dels quals, mig miler són a Espanya i la resta fora, amb només 8 al País Basc); 2) les víctimes d’ambdós costats; 3) la dissolució de la banda o “organització socialista revolucionària basca d’alliberament nacional” com s’autodenominen,; 4) el lliurament d’armes; i, 5) el futur del País Basc. Aquest cinquè punt és el que resultarà més envitricollat.

El president Mas, improvisant i demanant dissolució i lliurament d’armes des de la nova Masia de can Barça (no hauria convingut una declaració més institucional?), quedava més papista que el Papa, com va explicar la Rahola al Cuní, que va preferir (per una vegada!) la mesurada i escrita declaració de Rajoy (no pas les d’altres adlàteres del PP). I és que, com admeten alguns historiadors, el comunicat d’ETA parla d’un “secular conflicte polític”, es dol de les pròpies víctimes i empresonats, a qui ret reconeixement i homenatge (no diu res de les “altres” víctimes), i per al nou cicle que comença demana “diàleg i acord” enfront “de la violència i la repressió” (s’entén “violència” pròpia i “repressió” d’Espanya). I, ull viu!, segueix: “El reconeixement del País Basc i el respecte a la voluntat popular han de prevaler sobre la imposició”. Aquest és el cinquè punt. Tothom ho sap. Per això part de la premsa més carpetovetònica, l’endemà, es dolia hipòcritament d’un fet que ja no té marxa enrere dient que la històrica declaració no significava res o significava ben poc. (Per a alguns, dol dir-ho, uns quants morts a l’any eren suficientment rendibles...?)

Parlem-ne, d’aquest punt; perquè el comunicat d’ETA considerava la conferència internacional sobre la pau celebrada al Palau d’Aiete el dilluns anterior, dia 17, amb significatives personalitats (Kofi Annan, expresident de l’ONU; Bertie Arhen, primer ministre irlandès; l’exprimera ministra noruega Gro Harden-Brundtlland, Gerry Adams i els tres darrers que s’hi afegiren, Blair, Carter, Mitchell, amb el facilitador Brian Curry…) “una iniciativa de gran transcendència política”, la resolució de la qual, per a ETA reunia “ tots els ingredients per donar una solució integral al conflicte”, a banda dels suports d’amplis sectors de la societat basca i de la comunitat internacional. Òbviament, l’havien de considerar així, perquè era l’escenari creat per representar una sortida mínimament digna; no debades la premsa més reaccionària havia fet fàstics d’aquella reunió i fins i tot havia passat comptes dels diners que cobrarien els representants internacionals.

I quins eren, aquests punts? Doncs, els declarats pels participants de la cimera de la pau eren aquests:

1. Cridem ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu de l’activitat armada i a sol·licitar diàleg amb els governs d’Espanya i França per tractar exclusivament de les conseqüències del conflicte. (Com es pot veure, els mots són calcats!)

2. Si aquesta declaració fos feta, instem als Governs d’Espanya i França de donar-li la benvinguda i d’acceptar iniciar converses per tractar exclusivament de les conseqüències del conflicte. (Ja hem assenyalat que eren cinc.)

3. Instem que es donin passos pregons per avançar en la reconciliació, reconèixer, compensar i assistir totes les víctimes, reconèixer el dolor causat i ajudar a curar les ferides personals i socials. (“Totes”, vol dir dels dos bàndols?)

4. En la nostra experiència a l’hora de resoldre conflictes sovint hi ha d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a tractar d’assolir una pau perdurable. Suggerim que els actors no violents i els representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com d’altres de relacionades, amb respecte, amb consulta a la ciutadania, totes les quals coses podrien contribuir a una nova era sense cap conflicte. En la nostra experiència, les terceres parts facilitadores, mediadores o observadores, ajuden al diàleg. Aquí, el diàleg, si ho decidissin les parts involucrades, també podria ser assistit per facilitadors internacionals. (Cal subratllar l’expressió “consulta a la ciutadania” que tanta por fa a Madrid?)

5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d’aquestes recomanacions.

Com es pot veure, ETA no s’ha mogut d’aquests punts i, per això mateix, els lliga amb la seva proclama del “reconeixement del País Basc i el respecte a la voluntat popular” que han de “prevaler sobre la imposició”. En d’altres paraules, la plena autonomia o independència del País Basc per iniciar un futur diferent, a Europa, sense Espanya.

I, això és el que Espanya difícilment admetrà.

No costa gaire fer de profeta. Sense armes, l’esquerra abertzale farà una pujada en eleccions properes, de manera que tocaran poder i ressorts de l’Estat fins que, ni que sigui per no defraudar els seus electors, hauran de procurar un referèndum per a la Independència. Espanya els tancarà les portes com va fer amb Ibarretxe. I ja hi tornarem a ser. Els polítics perifèrics haurien de demanar aquest comitè internacional de seguiment que no es dissolgui i que segueixi fins que s’arribi de nou a un atzucac (o a una solució). I, aleshores, es veurà si el conflicte basc era o no era polític.

I els catalans, si no som beneits, ens estarem quietets esperant que escampi o posarem tota la carn a la graella al costat dels bascos (tot i saber que ells mai n o ho farien per nosaltres, ni tan sols per al nostre futurible “concert econòmic”).

A veure si som capaços de no perdre un altre llençol en aquesta bugada. (31-X-11)

TRIPIJOCS EN EL NEGOCI DE LES ARMES

2011-12-06T21:44:00.000+01:00

Unes dades per començar: des de l’any 2000, malgrat les lleis i els acords de l’ONU, la despesa militar al món puja, en comptes de baixar... Els tres principals productors d’armes al món són Estats Units, Rússia i la Unió Europea. Entre tots tres poden representar el 90% de les exportacions del món. Espanya pot esgrimir el dubtós honor d’ocupar el 6è lloc en el rànquing mundial…

La detenció, a finals de maig passat, de cinc empresaris que volien vendre nou helicòpters a l’Iran ha descobert la martingala del negoci de les armes al nostre país. Es tractava de nou aeronaus Bell-212, aparells notables en l’àmbit bèl·lic —amb eficiència provada en el transport de tropa i material militar—, fabricades als EUA. Són capaços de volar a 230 km/h i tenen una autonomia de 600 quilòmetres. Els helicòpters, sencers i armats, esperaven ser desballestats i venuts en dues naus industrials, sis a Sabadell i tres més a Navas del Rey (Madrid). La policia va detenir cinc empresaris espanyols (però no se’ls va escapar cap nom, com d’altres vegades) i tres ciutadans iranians, que sembla que els venien a comprar, i els acusaren de tinença i dipòsit d’armes de guerra i contraban. El preu dels helicòpters, sumat al del material de recanvi, també confiscat, supera els 100 milions d’euros. Segons els investigadors policials, que no van perdre ull als tres iranians un cop detectada la seva presència a Espanya, es pretenia que uns mecànics desmuntessin els helicòpters i enviar-los, per peces, a Iran, cosa que prohibeix la resolució 1929 del Consell de Seguretat de l’ONU, segons la normativa de la qual, i des del juny del 2010, cap estat membre no pot vendre aquest tipus d’armament a Teheran.

La cosa té el seu entrellat, perquè els nou helicòpters nord-americans s’havien comprat a l’exèrcit d’Israel en una subhasta legal i estaven a punt d’acabar en un país antagònic. Sembla que els empresaris tindrien cobertura legal d’activitat de reparació d’aeronaus i que d’altres vegades haurien comprat helicòpters militars en subhastes internacionals i els haurien reciclat, sobretot per a ús de parcs de bombers, a fi que poguessin ser utilitzats en la lluita contra incendis forestals. Aquesta vegada, tanmateix, pretenien donar un ús militar als aparells i l’acord s’havia d’acabar de tancar el passat 26 de maig, sense retre comptes per obtenir la documentació, com està establert, a la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior en matèria de Defensa.

No sé com va acabar l’afer. Aquesta és d’aquelles notícies que, malauradament, els mitjans no segueixen fil per randa ni interessa als poders que ho facin. Segons els investigadors, els ciutadans iranians pretenien falsificar el document de la Junta esmentada. A més, afegien una torna a la investigació: tot i que no podien vendre “tecnologia de doble ús” a l’Iran, pretenien vendre material de recanvi a Veneçuela, una altra acció prohibida per un acord imposat pels EUA a Espanya mentre Hugo Chávez ocupi el poder. Es recordarà que el gener del 2006, els EUA negaven a Espanya una llicència per vendre a Veneçuela vuit patrulleres i dotze avions, tots dotats de components nord-americans El veto arruïnà una operació que superava els 1.700 milions d’euros... Ara, aquests empresaris, pretenien saltar-se a la torera l’acord amb Washington.

Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que va sofrir el total de les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. Legalment només poden comprar armes els governs. Per tant, quan els grups opositors o grups guerrillers tenen armes, vol dir que les han adquirit en el mercat il·legal. Ara bé, no tots els governs poden comprar-ne. Per exemple, la legislació espanyola diu que es denegaran les exportacions d’armes a països en conflictes armats, que vulnerin sistemàticament els drets humans, que donin suport al terrorisme, etc. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client d’Espanya en material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana, Botswana ens ha comprat avions de transport, Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros). I algú sap com han anat a parar als rebels libis les armes amb què han pugnat contra el règim de Gadaffi?

Quins destins no han estat autoritzats, doncs, “oficialment”? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.

Tica Font, Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), vicepresidenta de Justícia i Pau i experta en el comerç d’armes, declarava no fa gaire: “Dels problemes de l’exportació d’armes assenyalaria dos aspectes: primer, que el negoci de les armes no és igual que qualsevol altre negoci (parlem d’uns objectes susceptibles de ser utilitzats per matar o reprimir ciutadans d’un país); segon, moltes de les armes que s’exporten de manera legal arriben a països que viuen un conflicte armat o països que vulneren els drets humans o països que són tan pobres que el fet de gastar diners comprant armes suposa que no podran destinar suficients recursos a sanitat, educació i en altres coses que els són més necessàries. (Si el govern espanyol ven armes a aquests països, doncs, incompleix la llei que regula el comerç d’armes.)”

No hem de ser ingenus: les exportacions d’armes són una eina de política internacional, es venen armes amb criteris d’aliances polítiques o com un mitjà de rebaixar costos en d’altres compromisos (com més se’n venen més barates resulten). En definitiva, els interessos polítics o econòmics estan per sobre de les conseqüències humanes que comporta la tinença i utilització de les armes. Malgrat les prohibicions, les armes són un negoci i, de manera il·legal, arriben a tots aquells grups que tenen diners per pagar-les.

(17-X-11)

TRIPIJOCS EN EL NEGOCI DE LES ARMES

2011-10-20T10:00:00.000+02:00

La detenció, a finals de maig passat, de cinc empresaris que volien vendre nou helicòpters a l’Iran ha descobert la martingala del negoci de les armes al nostre país. Es tractava de nou aeronaus Bell-212, aparells notables en l’àmbit bèl•lic —amb eficiència provada en el transport de tropa i material militar—, fabricades als EUA. Són capaços de volar a 230 km/h i tenen una autonomia de 600 quilòmetres. Els helicòpters, sencers i armats, esperaven ser desballestats i venuts en dues naus industrials, sis a Sabadell i tres més a Navas del Rey (Madrid). La policia va detenir cinc empresaris espanyols (però no se’ls va escapar cap nom, com d’altres vegades) i tres ciutadans iranians, que sembla que els venien a comprar, i els acusaren de tinença i dipòsit d’armes de guerra i contraban. El preu dels helicòpters, sumat al del material de recanvi, també confiscat, supera els 100 milions d’euros. Segons els investigadors policials, que no van perdre ull als tres iranians un cop detectada la seva presència a Espanya, es pretenia que uns mecànics desmuntessin els helicòpters i enviar-los, per peces, a Iran, cosa que prohibeix la resolució 1929 del Consell de Seguretat de l’ONU, segons la normativa de la qual, i des del juny del 2010, cap estat membre no pot vendre aquest tipus d’armament a Teheran.

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. Legalment només poden comprar armes els governs. Per tant, quan els grups opositors o grups guerrillers tenen armes, vol dir que les han adquirit en el mercat il•legal. Ara bé, no tots els governs poden comprar-ne. Per exemple, la legislació espanyola diu que es denegaran les exportacions d’armes a països en conflictes armats, que vulnerin sistemàticament els drets humans, que donin suport al terrorisme, etc. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client d’Espanya en material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana, Botswana ens ha comprat avions de transport, Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros). I algú sap com han anat a parar als rebels libis les armes amb què han pugnat contra el règim de Gadaffi?

No hem de ser ingenus: les exportacions d’armes són una eina de política internacional, es venen armes amb criteris d’aliances polítiques o com un mitjà de rebaixar costos en d’altres compromisos (com més se’n venen més barates resulten). En definitiva, els interessos polítics o econòmics estan per sobre de les conseqüències humanes que comporta la tinença i utilització de les armes. Malgrat les prohibicions, les armes són un negoci i, de manera il•legal, arriben a tots aquells grups que tenen diners per pagar-les. (7-X-2011)

HISTÒRIA DARRERA DE L’ESGLÉSIA ESPANYOLA

2011-10-20T09:58:00.000+02:00

Passat el xou de la JMJ a Madrid, parlem-ne, de l’Església. La CEE (Conferència Episcopal Espanyola) es va constituir el 1966. Eren temps eufòrics del postconcili Vaticà II. Els bisbes catalans gosaren erigir-se en esperit (que no amb la lletra canònica) en Conferència Episcopal Tarraconense (CET) el 1969. Jubany governava la seu de Girona des de 1964 (passaria a la de Barcelona el 1971) i Enrique i Tarancón, cardenal des del 1969, aviat governaria Toledo (1969-71), abans de dirigir l’arquebisbat de Madrid (1971-93) i substituir Morcillo al capdavant de la CEE (1969). La presidí fins el 1981. L’any 74, amb tot l’afer Añoveros (el bisbe de Bilbao detingut pel règim a causa d’una Pastoral), Tarancón va fer plorar Franco quan li va dir que seria excomunicat si exiliava el bisbe de mala manera. Pau VI havia posat a l’escaquer espanyol les peces clau per a una transició que fos beneficiosa per a l’Església. Tarancón pugnava per deslligar-la del règim. Per això no volgué que li colessin, i s’intentà de Roma estant, cap nou concordat. En el funeral de Carrero Blanco (1973) es va haver de sentir el que molts sectors dretans escrivien a les parets: “Tarancón, al paredón!”. La transició, sense sang, de la dictadura a la democràcia fou un èxit. A les esglésies s’hi reunien sindicats i assemblees de treballadors i d’altra mena.

Arran d’aquesta empenta, a Catalunya els bisbes encara va tenir certes iniciatives prou interessants: el naixement del periòdic “Catalunya Cristiana” (1984), el document Arrels cristianes de Catalunya (1985)... Però era simple inèrcia, com van poder comprovar del febrer del 82 els bisbes catalans a la visita ad limina al nou papa Joan Pau II, elegit el 16-X-78: Wojtyła no era Montini. Aquella primavera també ho comprovaria Tarancón. En complir 75 anys deixà la CEE (la presidí Gabino Díaz Merchán, que continuava la seva línia) i anà a Roma per posar tots els seus càrrecs a disposició del pontífex. Discutiren sobre la situació d’Espanya i la veu del papa s’enfilava. Li retreia que no hagués fomentat un partit democratacristià. En un moment, s’alçà i li tustà l’espatlla. “Vostè serà el responsable que el catolicisme retrocedeixi a Espanya mentre Nós ens esforcem per doblegar el comunisme, que ja és a les acaballes”. En sortir del Vaticà li demanà al xofer que el portés cap als turons de Frascatti: necessitava reflexionar. La palmellada del papa l’havia ferit de molt endins. (Poc després el papa va rebre el cardenal Bueno Monreal, substitut de Segura a Sevilla dels de 1957, i que havia exercit de moderador durant la transició. En sortir no va poder articular paraula. Romangué afàsic per sempre i un atac de cor l’obligà a renunciar a l’arquebisbat.)

Per a aquella tardor del 82 estava programat un viatge del papa a Espanya del 31-X al 9-XI. (Aquí hi ha una circumstància, que ni jerarques ni polítics van valorar prou al seu moment: el fet que monsenyor Eduardo Martínez Somalo fos nomenat Substitut de la Secretaria d’Estat el 1979 (càrrec considerat tercer en el Vaticà, el qual ocupà fins al 1988; el 1993 va ser nomenat Camarleng, això és, cap provisional de la Seu en morir el papa, com de fet va exercir a partir del 3-V-2005). Des d’aquí no es va saber festejar. Exemple: quan Jubany demanà que el papa es reunís amb intel•lectuals catalans a Barcelona, el Substitut s’hi negà en rodó. El papa arribà a Madrid el 31-X. Feia dos dies el PSOE havia guanyat les eleccions. Visità Àvila, Toledo, Madrid, Saragossa, Barcelona —on menystingué el nacionalisme català— i Santiago. A Santiago, el papa i Martínez Somalo es reuniren amb l’arquebisbe Suquía. Seria el nou titular de Madrid perquè calia substituir Díaz Merchán, massa afí a Tarancón, davant la CEE (així s’esdevingué el 1987: ocupà la presidència de la CEE durant dos triennis). El seu lloc a Santiago l’ocuparia el bisbe auxiliar Rouco Varela, condeixeble de Ratzinger quan ambdós estudiaven a Múnic. El cartograma estava dissenyat. Tarancón declararia a “Tiempo”: “Vaig compartir amb el sant pare el papamòbil més de 9 hores i no em va dirigir paraula!”. Òbviament, se li acceptà la dimissió. Aviat arribaria a Espanya Tagliaferri al cap de la Nunciatura: va seleccionar els nomenaments episcopals, va promoure la beatificació dels màrtirs de la guerra civil del bàndol franquista i va mantenir a ratlla el poder socialista. Quan el 1995 abandonà Espanya ja sabia que a les eleccions del 1996 guanyaria el PP.

Quan Joan Pau II tornà a Espanya per celebrar la Jornada Mundial de Joventut a Santiago l’agost del 1989 (la visita que hi va fer el 84, fou una simple escala) va poder comprovar que el seu disseny quallava. De fora estant semblava faltar-li una peça: la substitució de Jubany. Però des del març tenia a la mà la seva dimissió per raons d’edat. Poc després el substituiria per Ricard M. Carles (1990-2004); així pogué anul•lar la càrrega que pogués portar en pro de Catalunya el Concili Provincial Tarraconense (21/I-4/VI-2005), als documents del qual no donà el “placet” fins al 2006 (encara ara, i és un veritable escàndol, la CEE no ha fet les diligències oportunes per constituir l’estatut jurídic de “Regió eclesiàstica” gràcies al bon fer de Juan A. Martínez Camino, Secretari de la CEE des del 2003. Com dinamitzar, així, la carta Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb nou ardor del 23-III-07, com demanen els bisbes als catalans?). El papa sentia la política eclesials espanyola com una obra seva: en tornar el 1993 Elías Yánez ocupava la presidència de la CEE; en retornar el 2003, ja la governava Rouco Varela (1999-2005; 2008-201?). Entremig, dos documents de la CEE que van portar cua i un fet clau. Els documents: Valoración moral del terrorismo en España, de sus causas y consecuencias (de novembre-2002, una valoració contrària als nacionalismes que va obtenir 13 vots desfavorables i no va obtenir la força de document doctrinal com Rouco havia promès a Aznar) i un altre en què Cañizares, enfront de la reforma dels Estatuts d’Euskadi i Catalunya, hi volia colar que la unitat d’Espanya constituïa “un bé moral i pastoral”, el qual es reduí a Orientaciones morales ante la situación actual de España (23-XII-05). El fet: el desmembrament del bisbat barceloní i l’erecció de la Província eclesiàstica de Barcelona amb dues seus sufragànies, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, el juny del 2004.

El 22-XI-04 Ramon Jáuregui havia aconsellat Rodríguez Zapatero, feliç guanyador de les eleccions enfront del PP el març anterior, de fer un compromís històric entre PSOE i Església: que procurés un finançament definitiu i anés amb peus de plom amb temes com avortament, eutanàsia, etc. El president el va fer callar. Sis anys després, a l’octubre del 2010 li confiaria els afers religiosos.

Què havia passat? L’elecció de Benet XVI l’abril del 2005 en ple govern socialista i la pujada de Tarcisio Bertone a la Secretaria de l’Estat Vaticà (2006; Camarleng des del 2007). El papa va anar a València el 2006 complint el programa de l’equip anterior, però en aquests darrers temps ha mogut fitxes. Quan el 19-V-08 rebé el comitè executiu de la CEE, a banda de no deixar parlar Rouco en alemany, demanà als bisbes que llimessin el llenguatge agressiu contra el govern socialista. Era una referència explícita a la COPE, que en aquell moment, després que el PP hagués perdut el març les eleccions, tractava Rajoy de massa fluix. (Rajoy soparia amb Rouco i la directora de programes de la COPE el juny i demanaria neutralitat davant del congrés de València del proper juliol. Rouco no li prometé res.) Caldria la presència de Bertone a Madrid (3-II-09) perquè, després de ser informat pel Nunci Monteiro de Castro, la COPE acomiadés Jiménez Losantos. L’abril del 2010, a Barcelona, presidí la canonització del caputxí, Josep Tous. El novembre el papa inaugurà la Sagrada Família i parlà català davant l’estupefacció de Rouco. Segons Enric Juliana, a “La Vanguardia”, era la línia Bertone. Amb una visita vaticana cada mig any —la darrera, la JMJ aquest darrer agost a Madrid—, s’ha aconseguit bloquejar l’agenda socialista. De les lleis sobre l’eutanàsia i la llibertat religiosa, ja no se’n canta ni gall ni gallina. I el PP, a punt de guanyar les eleccions. Sense estridències.

(3-10-11)

CONDEMNES A MOURINHO, A LA RFEF I AL SEUS CC i CA

2011-09-22T09:00:00.000+02:00

Que em perdonin els companys d’esports, però, avui, aquesta col•laboració anirà de futbol. Prometo que serà només aquesta vegada. Però és que, encara que no ho hagin publicat els diaris, ha començat l’escola i ha passat el que havia de passar: al pati de no sé quin institut un xicotot ha trencat la ròtula a un company fent-li l’estisoreta. El noiet s’ha excusat dient que no sabia que aquella jugada es deia “estisoreta”, que havia vist com Marcelo la feia a Cesc per aturar-lo i que no devia ser gaire greu vist que el jugador només havia estat sancionat per un partit. Sembla que el seu company es restablirà. Pitjor ha resultat un altre cas: al pati d’un col•legi de pagament de la zona alta de Barcelona, un altre bordegàs ha enfonsat un ull a un company de l’equip de futbol contrari perquè, durant un partit, li havia semblat que l’havia insultat de mala manera. No li han pogut salvar, l’ull. Quedarà borni per sempre.

El bordegàs agressor ha declarat que no sabia que els ulls s’enfonsaven, que Mourinho ho havia fet a Tito Vilanova i tothom ho havia vist a totes les televisions del món en el partit de supercopa d’Espanya del passat 17 d’agost i no havia passat res. I ell també era del Madrid!

Els pares del noi afectat, enutjats d’allò més, han buscat un advocat com Déu mana, el cèlebre doctor Bonseny, barceloní però no barcelonista (l’home està casat amb una basca i és del Bilbao), el qual va començar demanant reglaments a la UEFA (Unió de Federacions de Futbol Europees), actes arbitrals al CA (Col•legi d’àrbitres) i vídeos a la RFEF (Real Federació Espanyola de Futbol), a les televisions i als clubs del Reial Madrid i del F. C. Barcelona i va voler assabentar-se de qui integrava la Lliga Professional de futbol (una entitat esportiva privada) i quins eren tots els comitès de competició i apel•lació que hi hagi hagut mai o que hi pugui haver. (També s’informà del Col•legi d’àrbitres, que depèn de la RFEF, i dels comitès regionals.)

Es veu que al doctor Bonseny li va fer estrany que l’àrbitre del col•legi andalús, senyor Fernàndez Borbalan i els seus cinc ajudants (cinc!) que van arbitrar el partit de tornada al Camp Nou no s’adonessin de res i, encara més que, després d’haver vist per TV la ditada mourinhesca sense haver fet constar a l’acta del partit l’agressió —i el menyspreu del senyor Morinho al senyor Vilanova anomenar-lo pito a la sala de premsa—, l’àrbitre principal no fes un annex a l’acta arbitral com manen els cànons. Davant la possibilitat d’edulcoració de tot el sextet arbitral per part d’algun dels clubs, deixà la via d’investigació oberta.

Al doctor Bonseny també li va fer estrany que essent present a la llotja el president de la RFEF Sr. Àngel M. Villar, no hagués fet cap declaració posterior i que el Jutge únic de la competició de la supercopa d’Espanya, Sr. Alfredo Florez Plaza, decidís, textualment, “Incoar procediment disciplinari extraordinari a don José dos Santos Mourinho Felix, per la realització d’una conducta que, en aquest moment i amb caràcter únicament indicatiu, podria resultar infracció al que disposa l’art. 98 i/o l’art. 100 del Codi Disciplinari de la RFEF” i nomenés el Sr. Rafael Alonso Martínez instructor d’ambdós procediments. (En l’apartat B, també s’incoava un procediment semblant a don Francisco Vilanova Bayo, per infringir els art. 111 i/o l’art. 122 del mateix codi.)

Sense esperar què deia l’instructor de la RFEF, el nostre home, pacientment, procurà informar-se de quantes vegades s’han vist aquests mals exemples en les televisions de tot el món (passen de cent mil i es calcula en milions els receptors) i també se les enginyà per saber si a la llotja de l’estadi de Mònaco, quan el partit de la supercopa d’Europa, els cappares allí presents (el Príncep —que paga perquè la supercopa europea es faci en aquell camp de patates—, el Sr. Platini, els presidents respectius dels clubs, etc.) havien parlat o no del dit agressiu de l’entrenador del Reial Madrid i resultà que sí, i molt. Més i tot: quan després de la victòria del Barça, alguns afeccionats cridaven allò de “Boti, boti, botiu, madridista qui no boti!” i Guardiola els va fer que no amb les mans, i tallà aquella eufòria que podria haver esdevingut antiesportiva, hi va haver persona de molt alt rang qui va comentar: “La mà de Guardiola és el camí; el dit de Mourinho, la destrucció el futbol”.

El Sr. Bonseny amb tota la requisitòria feta per defensar la família del noi borni, va acusar l’entrenador del Madrid, la RFEF i els seus Comitè de Competició i Col•legi d’àrbitres. Aquests, amb tots els advocats metropolitans a disposició, van fer un recurs d’empara ja que, a més del delicte de mal exemple mundial, havien estat acusats de violació dels drets i llibertats fonamentals continguts a la Constitució (igualtat, llibertat, no-discriminació per raó d’afecció esportiva, integritat física, honor i jo què sé què més).

L’advocat de la família del noi borni Sr. Bonseny es veu que va esperar a fer entrar al jutjat el cas dels pares del pobre noi fins que no li toqués l’il•lustríssim magistrat Sr. Aquí Benposats, del qual sabia que feia honor al seu nom. El Sr. Benposats va llegir tots els considerands i resultands i estaven tan argumentats i refistolats que s’anava indignant cada vegada més.

Bé, doncs acaba de fer-se pública la sentència. El text és sucós: el magistrat Benposats s’hi ha abonat i fins i tot té la dallonses de fer el fatxenda en exposar-hi que és més lenta la justícia esportiva que la justícia normal. Però tota l’argumentació rau en la mala exemplaritat davant la joventut del món sencer de l’entrenador afectat, de manera que els experts asseguren que no hi haurà recurs possible: els afectats s’hauran de gratar la butxaca.

La família del noi borni es folrarà de diners, perquè el jutge condemna l’entrenador del Madrid i el seu president, els presidents de la RFEF i els responsables del Comitè de Competició i del Col•legi d’àrbitres. Els dos primers han de pagar 120.000 euronets, que són 20 milions de les antigues pessetones, els responsables del CC i del CA han de pagar-ne la meitat i el president de la RFEF ha estat condemnat a 1 euro per cada persona que hagi pogut veure el mal exemple difós a les TV de tot el món per haver callat com un mort (són milions i li ho calcularà el Defensor del poble!) sense que ell hagués “mogut cap dit”, com diu la literalitat de la sentència.

El pare del noi, òbviament, ha declarat que s’estimaria més que el seu fill no hagués perdut cap ull en comptes d’aquesta pluja de diners.

* * *

Tot el que acabo d’explicar els companys d’esports d’aquest diari i vostès, estimats lectors, saben que ho he somniat. Espero que em sàpiguen perdonar bonhomiosament. Tots sabem que els expedients s’amunteguen als jutjats, que la justícia esportiva i l’altra no és tal justícia precisament per causa d’endarreriments i retards, que hi ha instàncies intocables i que el que acabo de relatar —un somni en una nit de finals d’estiu— és impossible que mai esdevingui cap realitat. Una veritable llàstima. Si no volem prendre mal, com deia l’entrenador del Barça, ens manquen advocats Bonsenys i magistrats Benposats. El futbol, encara que es jugui amb els peus, s’ha d’administrar amb el cap. (19-IX-2011)

DE BRAUS I ESMENES CONSTITUCIONALS

2011-09-13T10:43:00.001+02:00

Conservo un parell de mails antics d’amables lectors i, encara que aquesta no és cap secció a la carta, els guardava per respondre’ls quan en tingués ocasió. El primer, d’aquest estiu, em renya perquè li ha semblat que aplaudia la prohibició de les curses de braus quan les he defensades aquí mateix (i té raó). El segon, d’abans de les eleccions catalanes, addueix que si mai Catalunya arriba a les portes de la independència, l’actual Constitució permetria que des de Madrid ens enviessin els tancs com el 1934 i em demana què en penso.

Anem als braus. Servidor va tenir una educació equivocada respecte a aquest tema. En la meva família de pagès, un dinar de festa major o de fira s’havia d’acabar a la plaça de braus d’Olot (ja m’hi devien portar quan tenia 8 ó 10 anys), la més antiga de l’Estat, diuen. Entre veure morir aquells jònecs i veure morir els vedells a l’escorxador (els clavaven un cop de maça al cap i quedaven estabornits amb estentors a tot el cos durant una bona estona abans no els remataven i escorxaven) no hi havia gaire diferències. Per postres, jugàvem a casa d’un amic navarrès que tenia tots els estris de torejar, vestuari, capes i muletes, espases i carretó amb banyes inclòs. Aviat vaig saber els tipus de passes, què volia dir torejar al natural o entrar a matar des de la sort contrària.

Diguem que enmig d’un públic força llec en tauromàquia, hi entenia una mica. Quan em venien amb arguments de si el brau, pobret!, patia molt —com si el dolor animal i l’humà fossin comparables— o de si m’agradaria que me les clavessin a la mi, les banderilles, pensava amb les esgarrifances dels bous i vedells que havia vist matar a l’escorxador. No: és clar que no m’agradaria. Però era diferent: l’animal, diuen els experts, no té el sobrepuig del dolor psicològic. I adduïa que sense curses de braus, no hi hauria braus de lídia. El brau, a la plaça, assoleix una certa dignitat; si el piquen amb justesa, conserva la fúria i és noble, mor enganyat després d’haver pugnat per viure. I aquí rau el secret (no sé si l’art): que una bèstia de més de quatre tones que el pot estripar, doblegui l’espinada entorn del cos d’un torejador en semicercle, fixat en l’engany. Quan bèstia i torero són un —i això es veu poques vegades!— és un moment d’estremiment, de frisança, d’adrenalina. Ho he viscut a la Monumental de Barcelona, amb José Tomàs i amb d’altres. Per això, quan vaig presenciar una cursa de braus a Lisboa, em vaig sentir estafat: el toro, allà, a Portugal, amb la piloteta de goma a les banyes, és un ninot que tot just pot propinar una rebolcada al torejador; han convertit tota la noblesa de l’animal en un putxinel·li sense defensa possible. En la pugna animal-home queda sempre l’home, perquè ho té tot a favor, allí. Aquí, no: en una cursa de veritat, la mort plana damunt la plaça per a tots dos, home i animal, i el torejador sap que li pot tocar a ell. Les infermeries en són testimonis!

Però, ja dic: anava errat d’osques. A Roma aquest moment d’esgarrif també es vivia en les lluites de gladiadors. I, a les places majors de moltes de les nostres capitals, amb les execucions i autos de fe de la Inquisició i, no fa pas tant de temps, en els combats de boxa. Esmeno, doncs, el meu error. I no sols per un motiu ètic sinó per un d’ecoreligiós. Podria resumir el primer amb la Carta de la Terra (The Earth Charter), una mena de Constitució de principis, propostes i aspiracions per a una societat mundial sostenible, solidària, justa i pacífica per al segle XXI, adoptada per la UNESCO l’any 2000, tot i que no sembla pas que els antitaurins se n’hagin assabentat gaire, i això que hi podem llegir, per exemple: “La protecció de la vitalitat, de la diversitat i de la bellesa de la terra és un deure sagrat”. Aquesta consideració “sagrada” de tota la vida del nostre planeta planteja la segona concepció que dic, ecoreligiosa, a partir de Pau ( Rm 8, 22): “Tota la creació gemega i pateix dolors de part”. I és que tot el creat —braus inclosos— camina vers la seva màxima perfecció. Per a Teilhard de Chardin, l’evolució camina des de la cosmogènesi a la biogènesi, i des d’aquesta a l’antropogènesi, per abocar-se finalment a la noosfera, en un arc que va de l’Alfa a l’Omega. Per a Leonardo Boff, abans d’arribar al cor i a la ment de les persones, Déu ja era a l’univers, ja hi preexistia d’alguna forma abans d’emergir-hi com a consciència: “No tot és Déu, però Déu és en tot”. De cada realitat en fa el seu temple i viceversa: tot és en Déu perquè “en ell vivim, ens movem i existim” (Act 17, 28).

Raimon Panikkar, traspassat l’agost del 2010, parla d’una realitat androcos-moteàndrica (home-cosmos-Déu) que suposa una nova espiritualitat. L’ecologia, com un nou espai sagrat, alça la redempció dels cristians a la categoria de recreació cosmològica darrera. El cel nou i la terra nova (Ap 21, 1) ho subratlla. Quan els terraqüis finim (manquin els milions d’anys que manquin per a l’extinció del sol), si no hem colonitzat altres pluriversos com saltimbanquis, l’obra divina seguirà. Per a un creient veritable, malgrat els desastres comesos per la humanitat, la natura també, al final, haurà de ser salvada. Encara que es tracti d’un brau de lídia. I això val per a correbous i festes amb jònecs, típiques de les Terres de l’Ebre. Cal també prohibir-les!

Aquesta conclusió em permet passar fàcilment a la resposta al segon comunicant Per què un brau de més de quatre tones sucumbeix davant d’un home de setanta quilos? Perquè l’home és intel·ligent. El brau no té altra la intel·ligència que l’instint, l’emotivitat, la força i el coratge que la seva casta li atorguen.

Doncs, bé, em temo molt que si mai Catalunya fos a punt d’assolir la indepen-dència d’Espanya, aleshores voldria dir que viuríem la més tràgica cursa de braus mai lidiada en aquest territori de la pell de brau. Fixin-s’hi: contra Catalunya i Euskadi, PSOE i PP es posen d’acord a pactar sostres de despesa a la Constitució comsi fos el punt a reformar més important. Si Espanya no pot aturar els catalans amb la força bruta de l’ordeno i ho mano (disfressat de TC o del que sigui) o amb l’engany (sigui el Rajoy o el ZP de l’ara pacto i ara me n’oblido), el brau Espanya començarà a segregar suc d’instint (no pas d’intel·ligència, que consistiria en voler-nos entendre i mimar-nos) i ens farà responsables de tot: serem nosaltres els culpables d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, nosaltres els que no hem volgut col·laborar mai després d’haver-nos aprofitat de la resta d’Espanya, nosaltres els caps de turc de tot. Enfonsada en ella mateixa, Espanya reaccionarà amb bilis i amb la fúria del brau ferit... Riguin-se de la batalla del concert econòmic que ens espera! Com volen que des d’enllà de l’Ebre s’autoimaginin, en un mapa hipotètic, sense Catalunya, sense Euskadi?

Ens enviaran els tancs de l’exèrcit espanyol com em demana el meu comunicant? Em sembla que dependrà del moment, de les circumstàncies i de les complicitats que hàgim assolit a Europa perquè ho impedeixi. El nostre mapa ha de ser el de “Catalunya dins la Unió Europea” i desconec si algú treballa en aquest sentit.

Per això és un perill de fer anar les campanes al vol com si tinguéssim la secessió a tocar. Pensem-ho bé. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la “seva” identitat espanyola. El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar? Jo crec que si fem bé les coses, no ens en han de poder enviar els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedeixi gràcies al treball que fem des d’ara a Europa. Si ens els poden enviar, és que haurem fet les coses molt malament. (5-IX-2011)

PRESENTACIÓ D'"ALBADA A LISBOA" A OLOT

2011-09-13T10:41:00.002+02:00

El passat dia 3, a can Trinxeria (Olot), promoguda per “Rapsòdia:Veus literàries” i “Amics de les Lletres Garrotxines”, tingué lloc la presentació de la darrera novel·la de l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa, Albada a Lisboa. Inicià l’acte l’alcalde, Sr. Josep M. Coromines, situant l’autor dins dels actius contrastats de la cultura olotina. Josep M. Canals, tot seguit, en féu una profusa presentació. L’escriptora i periodista Clàudia Pujol, a continuació, demostrà algunes virtuts de la novel·la, entre les quals, considerant l’autor un humanista per la vastitud de la seva cultura, la capacitat de fer venir ganes de visitar Lisboa, lloc on situa la trama, amb la Revolució dels clavells portuguesa com a retaule. Però, especialment, lloà el fet que, enmig de la problemàtica de la independència de Catalunya i el laberint eròtic en què es troba el protagonista, la novel·la es plantegi la recerca de la felicitat, que fins i tot gosà descriure. El poeta Joan Mercader parlà dels canvis de registre de Busquets i de la seva ambició literària pel fet d’haver escrit una obra molt diferent d’altres —en aquest cas més intensa que extensa—, on també hi ha una reflexió sobre la mateixa literatura. Els seus mots anaven il·lustrats amb fragments de l’obra llegits per Joan Casellas.

Al final l’autor va fer els agraïments oportuns i ex-posà que, en la novel·la, havia volgut defugir la guia turística i el viatge familiar així com el pretext de pre-sentar la Revo-lució dels clavells por-tuguesa del 25-IV 1974 . Enllà del divertimento de convertir el narrador, ex-professor de filosofia, en un home que ha acabat fent discursos per als polítics de la Generalitat, i de l’embull de fer topar-lo amb una seva antiga amant que l’obsessiona, hi ha volgut reportar alguns punts d’elucubració i de fricció més importants del pensament intel·lectual i científic en el tombant del segle XX-XXI, tot plegat, suprimint ornamentacions i enfarfecs per deixar la novel·la nua i pelada, en el seu moll de l’os, sense ni tan sols amagar intertextualitats cronotopogràfiques (Pessoa hi destaca) ni deixar de revelar com ha estat construïda (“això que ara en diuen metarelat”, va explicar). Segons va exposar, volia deixar despullat l’esperit humà que rau a sota de les nostres vides, amb tots els problemes i tots els anhels. Per això hi fa parlar d’espiritualitat a un manaia de la Caixa i l’interessà exposar-hi com un pintor jueu com Marc Chagall, perseguit pels cristians, se sentí espiritualment seduït per Jesús en la creu. Li agradà que li diguessin que era una reflexió sobre la literatura i una recerca de la felicitat, convençut que la felicitat no es construeix pas des de l’individu sol, sinó des de la comunitat, quan ambdós, individu i comunitat, son autònoms, lliures, independents i segueixen un fil dreturer en un desenvolupament propi, sense grinyols, que mai pot estar deslligat del d’un univers en el qual hi té cabuda la Transcendència. No debades per al narrador, la darrera nit a Lisboa se li converteix en una albada de felicitat ja que combrega no sols amb la família sinó amb tota la comunitat portuguesa arribada a la democràcia i amb la pròpia comunitat catalana, convençut que també arribarà un dia a la seva majoria d’edat.

TÍTOLS I INSÍGNIES PAPALS

2011-09-13T10:32:00.000+02:00

Ahir el Papa deixava Madrid i posava fi a la Jornada Mundial de la Joventut que el cardenal Rouco Varela havia preparat amb zel i filigrana per mirar de negar el que diuen les estadístiques: que els joves passen de l’Església. En venir a Barcelona el passat novembre, arran del meu llibre Carta al Papa d’un creient crític, una persona em va etzibar que mai no hauria pensat que gosés interpel·lar el representant de Déu a la terra. Quan li vaig demanar d’on ho havia tret que era “el representant de Déu”, em va respondre que ho deien els Evangelis i em vaig adonar que molta gent creu que els títols papals són poc menys que de dret diví o provenen de la Sagrada Escriptura. Òbviament, l’Evangeli no diu res d’això. Em proposo aquí donar-ne clarícies. La paraula Papa prové del terme grec πάππας (páppas), que significa ‘pare’ o ‘papà’, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. (Ciprià de Cartago, per exemple, al segle III, és denominat “papa”.) La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma és en una carta de Cirici (cf. Carta VI en PL 13, 1164), de finals del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament el 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apóstoli Potestatem Accipiens (literalment: “El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Se non é vero...

El títol original del Papa és el de Bisbe (επίσκοπος ='vigilant') de Roma, testimoniat per Ignasi d'Antioquia i Eusebi de Cesarea. Segons la doctrina del Vaticà II, fa part a l'ensems del Col·legi episcopal i n'és el Cap visible, “en el qual rau la funció que el Senyor encomanà singularment a Pere”, segons el Dret Canònic, el qual afegeix que “en virtut de la seva funció té potestat ordinària, la qual és suprema, plena, immediata i universal de l'Església i que pot exercir sempre lliurement”.

L'historiador L. P. Qualben explica el següent: quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l'any 330, el bisbe de Roma omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l'Església. En l'antiguitat romana, el “pontífex” ('fer el pont') era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l'Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d'August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme.

El Bisbe de Roma va romandre com el cappare més important de l'Europa Occidental quan, a finals del s. V, l’Imperi d’aquesta banda s’esfondrava; així va anar assumint gradualment el poder de l'Estat i va establir la pròpia supremacia, tant secular com religiosa. Bé que Lleó el Gran (440-461) ja n’havia posat les bases, es pot dir que el papat, com el coneixem avui, no començà fins al segle VI; els historiadors apunten a Gregori el Gran (590-604) com el veritable governador de Roma, el qual defensà la ciutat contra els llombards; ell seria el fundador de la monarquia papal. Acabaren d’arrodonir l’arquitectura del sistema, Carlemany (el qual volia ser el “rector Ecclessiae” juntament amb el papa i se sentia obligat a vetllar per la unitat de la fe), el papa Gregori VII (1073-1085) —que va avançar vers una ”església imperial” perquè considerava superior la unció episcopal a la reial dels monarques — i Innocenci III (s. XII-XIII). Els seus Dictatus Papae en les seves 27 proposicions resumeixen tots els seus poders fonamentals: cal estar d’acord amb l’Església romana, tinguda per infalible, per poder considerar-se cristià; el Papa, un cop ordenat canònicament, és sant per automatisme, únic legislador, font i norma de tot dret, jutge suprem i universal, que no pot ser jutjat per ningú; només el papa pot emprar les insígnies imperials i li és lícit destituir reis i emperadors; és l’únic home al qual tota la resta de prínceps li ha de besar els peus. I es deia Innocent!

Justament el títol de Vicari de Crist l’emprà per primera vegada aquest Innocenci III (Papa del 1198 al 1216) per fonamentar la seva autoritat i el Concili de Florència, al segle XV, definí el títol com ortodox per a tota l'Església. En un Corpus Jurídic canònic editat a París el 1612 (Decretal. D. Gregor. Pap. 9. lib. 1, de translat. Episc. tit. 7, c. 3. Corp. Jur. Canon, ed. París, 1612; tom. 2. Decretal. Col. 205) encara recollia una seva Decretal en què s’hi diu que el romà Pontífex és el “vicari en la terra”, no només d’un simple home, sinó del mateix Déu, atès que el Papa és vicari de Crist, “veritable Déu i veritable home”. Després d'Innocenci III, Joan XXII, Papa del 1316 al 1334, en una de les denominades Extravagantes, anomena el Bisbe de Roma com "Dominum Deum nostrum Papam" ("Nostre Senyor Déu el Papa") i així encara es pot llegir en una edició d'Amberes de 1584; val a dir que més tard, en d'altres edicions del segle XVII, ja s'omitiria el mot “Déu” i el títol es quedaria reduït a “Nostre Senyor el Papa”. (Uf!)

Aquí val la pena aturar-se un moment a considerar que el qualificatiu de Pontífex romà ha impregnat el “Credo” de l’Església catalana; mentre els catòlics d’arreu creuen que l’església és, malgrat la divisió dels creients, “una, santa, catòlica i apostòlica”, el credo català hi afegeix “i romana”, per expressar la seva proximitat al bisbe de Roma. Però aquest títol no es troba fins al segle XVII i es consolida durant els segles XIX i XX.

D'altres títols, a banda de Sobirà de l'Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d'Estat arreu) han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Primat d'Itàlia, Arquebisbe i metropolità de la Província romana, Pastor del ramat de Crist i Patriarca d'Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el títol de Servus Servorum Dei (Servent dels servents de Déu), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo amb el de Bisbe universal que s'atorgava el Patriarca de Constantinoble.

A aquests títols cal afegir-hi determinades insígnies com són l'anell del Pescador, la tiara, el solideu, i el bàcul pastoral. El primer, l'anell del Pescador (Anulus Piscatorius), un anell d'or que representa sant Pere pescant amb la barca i es remunta al segle XIII durant el pontificat de Climent IV, serveix de segell per estampar breus papals (la declaració de basílica del temple de la Sagrada Família el té). L’imposa i destrueix per a cada nou Papa el cardenal camarleng. La tiara o triregnum és una mitra metàl·lica cenyida per tres corones d’or i pedres precioses i rematada per una petita creu damunt d’una esfera amb la qual els papes eren coronats com a monarques. El seu ús s’estengué des del segle XII fins a Pau VI, que, afortunadament, hi renuncià. Antigament, la primera representava la sobirania sobre els Estats pontificis; la segona, el poder espiritual damunt del civil; la tercera, l’autoritat papal damunt prínceps i reis. Actualment es diu que la tiara simbolitza les tres facultats del Pontífex: ordre sagrat, jurisdicció i magisteri. Joan Pau II va abolir el terme “coronació” pel de “cerimònia d’inauguració del Pontificat” (Universi Dominici Gregis). Per la seva banda, el solideu, casquet que corona l’occípit usat per bisbes, cardenals i papa (en aquest cas, blanc, davant del qual se’l treuen els anteriors), prové dels mots llatins soli i Deo, que volen dir que només es treu davant de Déu. Finalment, el bàcul pastoral, que en la península ibèrica no s’empra abans del segle VII, és el gaiato que porten els bisbes com a signe de la seva funció pastoral i se li lliura en la pròpia consagració. (22-VIII-2011)

D’ON VE LA CRISI I COM SORTIR-NE?

2011-09-13T10:28:00.002+02:00

Tothom està d’acord que l’actual recessió econòmica començà per una crisi dels mercats financers. Aquests mercats financers són els llocs on es negocien —compren o venen— actius financers: accions, obligacions, bons d’empreses, bons de deute públic, divises, assegurances de preus futurs, deutes titolaritzats, fons d’inversió, etc. i que plegats —bancs, caixes, agències de valors, asseguradores, gestors de fons d’inversió, agències de “rating” o valoració, etc.— conformen el sistema financer. La crisi de solvència financera —la sospita sobre la capacitat del sistema financer o de les entitats financeres per poder tornar els diners dipositats pels seus clients— va estar a punt d’enfonsar els mercats financers i els governs van haver de rescatar-los injectant-los diners dels seus ciutadans (o bé, endeutant-se, que a la llarga és el mateix).

Com que la nostra economia (personal i col·lectiva) no pot funcionar sense diners, les entitats financeres, en si, no són dolentes, ans fan una funció útil: rebre diners de persones i empreses per custodiar-los o reutilitzar-los concedint crèdits a persones o empreses per a les seves necessitats de consum o d’inversió. Ara bé, la permissiva desregularització que va tenir lloc en les dues dècades del passat tombant de segle, permetent al sistema financer de moure diners comprant i venent actius financers sense cap utilitat real, s’havia d’abocar al desastre del 2008 (un crack que s’ha comparat amb el de 1919). Tots hem sentit parlar de nous tipus d’actius, productes estructurats, hipoteques subprime, etc., que van permetre beneficis desmesurats, tots els quals, sumats —parlem del cas espanyol— al desequilibri entre ingressos i despeses, manca d’estalvi, excés d’inversió en béns especulatius (el totxo), el feble augment de la productivitat i l’escassa competitivitat, van dur el sistema a petar. El rescat dels estats era indefugible per no augmentar la crisi.

Amb la crisi, tanmateix, els ingressos dels estats a través dels impostos es van desplomar (menys treballadors i menys consum vol dir menys IRPF i menys IVA, i menys empreses i menys impostos de societats...). Els estats, si volien pagar pensions o seguir fent escoles o carreteres, van haver de recórrer als mercats financers que havien rescatat perquè els deixessin diners: van emetre títols de deute públic per finançar el seu dèficit. Però, arribats aquí, els mercats van malfiar-se del deute dels estats i van decidir que deixar-los diners era molt arriscat. Van posar interessos alts als països amb més riscos, que per a ells eren els PIGS (en anglès “porcs”): Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya. Per exemple, si en un estat qualsevol un comprador de deute públic podia abonar 1.000€ en comprar-ne perquè n’hi tornessin 1.100€ al cap d’un any (el deute estava al 10%), en aquests països només li tornaven 1.050€ (un 5%) perquè l’entitat financera s’assegurava l’altre 5%; resultaven, doncs, menys competitius. Els interessos per a les entitats, pujaren més i més. (Els mercats financers es fregaven les mans perquè feien negoci amb els mateixos governs que els havien rescatat!)

I encara hi havia inversors que jugaven amb accions a curt termini i a operacions al descobert. L’inversor calculava en quina època una empresa podia tenir una despesa forta, venia l’acció posem a 10€, l’empresa baixava de cotització en haver de fer front a la despesa, i la recomprava a 8€ (pel camí l’inversor havia guanyat 2€ per acció sense crear cap bri de riquesa). Aquestes operacions els mercats financers les feien també amb títols de deute públic. Aleshores no només l’Estat havia de pagar interessos altíssims per col·locar els seus títols de deute públic, sinó que queien de manera accelerada els preus dels títols emesos en el passat, recomprats i revenuts en els mercats financers, ja que si van mal dades, la gent prefereix treure-se’ls del damunt encara que sigui perdent-hi una mica. (I els mercats financers tornaven a fregar-se les mans perquè, si venien deute a 4, i el preu s’enfonsava, volia dir que el podrien recomprar a 2 i tota la diferència que s’hi feien de negoci!)

Davant d’aquesta situació, si els governs no volien que els interessos del seu deute públic es disparessin i provoquessin un col·lapse, només podien fer una cosa: retallar despesa pública, serveis, societat del benestar; o, des de l’altra cara de la moneda, pujar impostos i reduir salaris i mercat laboral. Els governs, d’esquerres o de dretes, si eren conscients, quedaven a remolc dels mercats financers: ens agradi o no, ells decideixen pensions, treball, protecció social, despesa sanitària... L’ou de la serpent: el deixes viure i se’t menja.

Però, des de la indignació cal preguntar-se si l’única manera de finançar el nostre dèficit públic és venent deute públic als mercats financers. I si poséssim impostos al sistema financer, en comptes de demanar-li que compri el nostre deute públic? Millor dit: i si reforméssim de dalt a baix el sistema financer?

Desgrano algunes propostes: a) limitar el creixement excessiu dels bancs (que comporta el risc de no poder-los deixar caure); b) impost sobre els beneficis bancaris; c) controlar la llibertat de moviments de capitals amb una taxa específica (com la coneguda, estudiada positivament i mai no imposada “taxa Tobin”); d) impost sobre sous i bonus que cobren els directius de les entitats financeres ; e) establir requisits de capitalització de les entitats financeres per tal de garantir la seva solvència; f) eliminar el secret bancari amb la consegüent desaparició de paradisos fiscals; g) fer un marcatge més real de les grans empreses auditores i de ràting, que també formen part del sistema financer; h) treballar amb la denominada “moneda transparent” —n’he parlat altres vegades aquí mateix— de manera que no hi pugui haver diner negre.

Vist que l’actual crisi, des del punt de vista social, ha caigut a l’esquena de la classe treballadora (reducció de sous, congelació de pensions, atur, augment de l’IVA, reforma laboral...), aquesta reforma financera ha de dur de bracet una reforma fiscal, a fi que els sacrificis dels més dèbils no permetin les mateixes activitats especulatives als responsables de la crisi. És just que mentre s’augmenten els impostos per les rendes del treball continuïn en situació de privilegi les rendes derivades del capital,? No es podrien destriar, almenys, les derivades d’operacions especulatives? Si no es fa res pot passar com a Islàndia, on s’han dirimit jurídicament responsabilitats de la crisi i molts banquers i alts executius han hagut d’abandonar el país. Hi ha una revolució silenciosa, malgrat el silenci informatiu al qual estem sotmesos. (8-VIII-2011)

ALTERITAT, INCLUSIÓ I EXCLUSIÓ

2011-09-13T10:23:00.000+02:00

La paraula alteritat s’ha posat de moda; no debades parlem d’alternatives socials, de medicina alternativa, de món alternatiu… Noster, alter, alius són tres paraules llatines. Una es refereix a allò nostre; l’altre és just l'alternativa, allò que és precisament el contrari d’allò nostre. Fixem-nos-hi: alter sempre es refereix a dos pols, a allò nostre i allò que no es nostre i que és altre. Sols podem considerar altre des d’una disminució d’allò que és nostre. En canvi, alius té un referent més dispers; vol dir «altres coses...». En català no distingim l'alter de l'alius, però en llatí sí, i val la pena fer-ho, perquè d’alius en surt el mot alienació... I tots hem sentit parlar d’alienacions laborals, econòmiques, polítiques, militars; el Marx jove fins i tot arriba a parlar de l’alienació de l’esperit.

Ens alienem quan, conscientment o no, actuem d’acord amb interessos que no són intrínsecament nostres. Ens alienem quan renunciem a l’esforç global de la nostra pròpia realització i quan mirem el món només des del forat o les ulleres que ens proposen interessadament, per exemple, amagant-nos parts de la realitat. En alguns moments, fins i tot l’alteritat ens ha fet nosa i ens l’hem treta del davant: els malalts mentals, als manicomis; els encomanadissos, als hospitals; els vells, als geriàtrics; els nens discapacitats, a escoles especials... Sortosament avui es parla ja d’escola inclusiva i potser un dia entendrem que tota la societat ha de ser-ho, d’inclusiva, perquè acceptarem l’alteritat de les persones diferents, de les persones discapacitades, de les persones altres. Com que l’alteritat ens esperona i ens fa trontollar els partits presos, ja ens està bé... que ens l’amaguin.

Ser alternatiu, tenir en comte l’alteritat, primer de tot vol dir anar en contra del nostre ego personal i contra la nosteritat comunitària; i això no sols suposa renunciar a les pròpies seguretats sinó pugnar contra les grans marginacions, laborals, econòmiques, racials, polítiques, militars, mentals, de salut... De fet, aper això surten moviments com l’ecologisme, el feminisme, el pacifisme...

La societat del nostre món té uns continguts determinats, que són els que la defineixen. Amb les crisis actuals —econòmiques, de valors, de lideratges— aquests continguts ens poden semblar malament; aleshores lluitem per superar-los i arribar a una desitjada alternativa. Ull viu, però: en el joc del noster-alter, l’alternativa pot esdevenir l’afirmació d’una nova nosteritat tan banal i criticable com la nosteritat vigent. Si no ens n’adonem, podem pugnar per un xoc entre dues posicions que se substitueixin i prou. La síntesi dialèctica entre allò nostre més o menys egocèntric i allò alternatiu diferent és l’alter radical. I què seria aquesta alteritat radical, que ens permetria construir un món alternatiu radical?

Els experts parlen de quatre etapes. Inicialment el nostre ego s’emancipa de la “matriu universal” i pren una autonomia particular —i és bo que ho faci— fins afirmar la sobirania del propi ego i de la comunitat on pertanyem, la nostra. En una segona fase, però, conscients que tenim un cordó umbilical que ens lliga a l’univers sencer, ens distanciem d’això. Allò nostre és la nostra autonomia, és allò que nosaltres volem i hem de voler sense camuflatges. Però aquestes nosteritats, sense adonar-nos del cordó umbilical que ens lliga a la totalitat, xoquen entre elles, creen violència. En la tercera fase, ens adonem que l’altre, amb totes les seves diferències, també existeix. I per tenir en compte l’altre, en el fons, hems de passar per l’oblit de nosaltres mateixos, per la mort d'un mateix. I morir un mateix no vol dir canviar de gas natural a energia solar o de pa blanc a pa integral; no vol dir això. Morir un mateix vol dir oblidar‑se de sí mateix, de les pròpies il·lusions, de les pròpies fòbies, de les pròpies fílies, dels propis interessos, de les pròpies seguretats. Això vol dir morir un mateix, fins esdevenir un no-ningú capaç d’acceptar l’altre sigui com sigui

Deia Kierkegaard: «la fe és llançar-se en el buit de les raons d’esperar». Aquesta actitud negativa resulta essencial. Si no ens fem no-ningús, no entrem en el circuït de l’univers. Si s’hi entra, toques fons i et deixes posseir: t’envaeix alguna cosa que et fa sentir que no ets tu. Som a la quarta fase. T’envaeix l’autèntica alteritat. Què et posseeix? No té nom. Els experts en Marx, parlen d’il·luminació, en el Marx jove. Els místics ja parlaven de llum, de via il·luminativa, estat que t’ho feia veure tot d’una altra manera. Des del camp religiós s‘ha parlat de la fe, la fe d’Abraham que el desarrela d’on és i el va anar no sap a on, una fe que és esperança i amor a la vegada. El text sagrat diu «Abraham va creure i Déu li va comptar com a justícia» (Gn 15,6). «Justícia», en aquell temps i en aquell llenguatge no volia dir això que surt dels magistrats ni això de la “justícia social” ni res d’aquestes coses. «Justícia» volia dir la vida superior, la vida plena, la vida total: «la vida ajustada amb l'Univers», vol dir això! Això diu la frase, i aquesta frase és el fonament de tota la fe dels jueus,dels cristians, dels cristians —sant Pau la remata a Rm 4,3 i Luter s’hi enganxarà— i dels musulmans. Tots venim del pare Abraham en la fe. No solament hi ha l'ego individual que ens lliga amb el Cosmos, sinó que hi ha comunitats humanes senceres que se saben relligats amb el Cosmos i hi viuen amb coherència. Això en la Bíblia està simbolitzat pel «Poble de Déu». Els primers cristians plantejaven el mateix a escala universal: la fe en Déu els harmonitzava amb el Cosmos. Questa connexió inefable amb l’Univers constitueix la quarta fase de l’alteritat; tots la tenim, però la civilització, al nostrificar‑nos, a l'egoitzar‑nos, ens en separa. Recuperar-ho va més enllà del temps, de l’espai, de la paraula. Suposa arribar a l’alteritat radical.

Dues consideracions finals. Aquesta alteritat radical t’atorga el do del profetisme i el testimoniatge, però no de manera continuada; més aviat et reclama a treballar des de la nosteritat la construcció de l’alteritat a partir de la pròpia experiència. Això és, et reclama al compromís quaotidià. Ho diem sovint: «aquest partit és testimonial...», «aquesta acció és testimonial...». Els alternatius practiquen aquestes accions:molts alternatius fan coses que saben que tal com les porten, de moment, no triomfaran (benaurades aquestes llavors!). El do del profetisme fa que el profeta no sigui una persona que parli des de sí mateix; el profeta —fins i tot el profeta bíblic— no es cap endeví. És una persona a través de la qual es parla: un esperit nou, un alè revolucionari, un avís, una direcció, un testimoniatge... Com un sonàmbul. (Hi ha sonàmbules que s'han aixecat del llit i han anat a fer l'ou ferrat per al marit i se n’han tornat a dormir a l’alcova. L’endemà al matí, l’ou està, el marit se’l menja i la senyora no es recorda de res. Doncs això és ser profeta... El profeta no planteja solucions tècniques per als problemes; només, és el testimoni i responsable de l'alter en aquest món, no el responsable del noster. En conseqüència, ell ofereix una línia, un esperit, una lluita, un testimoni, un exemple radiant del que és altre,del que no és nostre. Però això no és un do continuat i s’equivocaria si aquesta funció de testimoniar alter la deixés sense el compromís quotidià. Hi ha qui diu que el Marx jove dels Manuscrits va actuar de profeta, d’alter, preocupat pel món del treball; en canvi, el Marx d’El Capital no fa concessions a l’altre món ni a cap mena d’alteritat. Però la seva experiència del lligam amb l’Univers li ha fecundat tot el sistema. L’anada reclama una tornada per contribuir a fer un món diferent. Alter. (25-VII-2011)

LES PROPOSTES DELS INDIGNATS

2011-09-13T10:09:00.000+02:00

Qui ho ha dit, que els “indignats” no van enlloc, perquè s’han organitzat assembleàriament i no tenen líders? L’Assemblea de Catalunya (una part de la nostra història), abans de les manefleries polítiques, no va anar enlloc? Certament l’assemblea és una manera d’arribar a acords —per consens—, més lenta que d’altres, però, si l’assemblea es manté dreturera i sense manipulacions, té avantatges: tothom hi pot dir la seva, ningú no n’és exclòs (ni per manca de representació ni per llistes tancades) i els acords no són partidistes. En vaig parlar no fa gaire, dels indignats, abans que grups violents s’hi infiltressin, i vaig dir que se’ls havia d’escoltar. Alguns ho han fet. M’acaba d’arribar per una via prou fiable un document titulat “Propostes dels indignats” que és tot un programa. Les resumeixo en un decàleg. Una carta als Reis Mags? Llegeixin, si volen.

1) Prou privilegis per a polítics, començant per Barcelona. Això implica: a) Retall dràstic del sou dels polítics i equiparació del seu al de la mitjana de la població; b) supressió dels privilegis en el pagament d’impostos, dietes, anys de cotització i pensions (només a Barcelona l’estalvi seria de mig milió d’euros al mes com a mínim); c) prohibició de pensió superior a la pensió màxima establerta per a la resta dels ciutadans i ciutadanes; d) Supressió de la seva immunitat jurídica i de prescripció per als casos de corrupció i cessament instantani dels sospitosos de corrupció fins que decideixi la justícia; e) Consciencia en els polítics catalans de tenir coratge de fer publicar sempre que calgui les balances fiscals (un Observatori econòmic hauria de denunciar setmanalment del deute d’Espanya amb Catalunya) i proposar el concert econòmic i referèndums que calguin (fins i tot en relació a Europa); f) Proposar una reforma constitucional i una nova llei electoral (amb llistes obertes, pressupostos participatius, sense lleis d’Hont, transparència en el finançament de partits, etc.).

2) Prou privilegis per a banquers. Això suposa: a)Prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital a entitats bancàries i caixes: aquelles entitats en
dificultats faran fallida o seran nacionalitzades per a constituir una banca pública sota control social; b) Devolució transparent i immediata a les arques públiques per part dels bancs de tot capital públic aportat; c) Prohibició d’inversió en paradisos fiscals i regulació dels moviments especulatius (amb sancions a la mala praxis bancària);

3) Prou privilegis per a les grans fortunes. Aquest punt té una anotació inicial entre claudàtors: [N'hi hauria prou d’aplicar el 5% de la retallades que es va aplicar als funcionaris només a les 50 més grans fortunes i se solucionaria el problema de dèficit de l'Estat Espanyol.] Implica aquests punts: a) Augment del tipus impositiu a les grans fortunes i entitats bancàries, eliminació de les SICAV; b) Recuperació a tot l’Estat de l’impost de successions i de l’impost de patrimoni; c) Control real i efectiu del frau fiscal i de la fuga de capitals a paradisos fiscals; d)Promoció a nivell internacional de l’adopció d’una taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin); e) Planificar una economia absolutament sostenible; f) Assumir una agència tributària catalana. Acaben el punt amb una altra anotació: [Amb l’aplicació d’aquests 3 punts s’obtindria el pressupost per solucionar els quatre següents; no manquen diners, e problema és que els detenen un pocs i no hi ha disponibilitat econòmica].

4) Sous dignes i qualitat de vida per a tothom. Això vol dir: a) L’economia al servei de les persones i no a l’inrevés; b) Establiment d’un màxim i d’un mínim salarials, sense possibilitat de blindatges en contractes (i també per als esportistes d’elit); b)Reducció de la jornada de manera que tothom pugui gaudir i conciliar la seva vida personal amb la vida laboral, sense reducció de sou; aquesta reducció de personal permetrà un repartiment de tasques que acabarà amb l’atur estructural; c) Retirada de la reforma de les pensions; d) Augmentar la seguretat en el treball (impossibilitat d’acomiadaments col·lectius o per causes objectives a les grans empreses
mentre hi hagi beneficis; inspecció eficient de les grans empreses per assegurar que no cobreixen amb treballadors temporals llocs de treball que podrien ser fixos); e) Reconeixement del treball domèstic, reproductiu i de cura o atenció als malats.

5) Dret a la vivenda: a) Totes les vivendes adquirides per execucions hipotecàries allotjaran, en règim de lloguer social, a les famílies desnonades; b) Expropiació de les vivendes en desús que no s’han venut per augmentar el parc públic de vivenda en règim de lloguer social; c) Declaració de les ciutats com a lliures de desnonaments i desallotjaments; d) Penalització de les pràctiques de mòbbing; e) Donació en pagament de les vivendes per cancel·lar les hipoteques, de forma retroactiva des de l’inic de la crisi; f) Prohibició de l’especulació immobiliària.

El document m’adverteix que els punts que segueixen estan pendents d’aprovació.

6) Serveis públics (sanitat, pensions, educació, justícia i transport) de qualitat: a) Retirada de les retallades plantejades pel govern de la Generalitat; b) Restabliment dels serveis que ja han estat retallats en sanitat i educació; c) Restabliment de la puja de pensions proporcional a la puja del cost de la vida sense les actuals congelacions; d)Contractació de personal sanitari fins que s’acabin les llistes d’espera; e) Contractació de professorat per garantir la ràtio d’alumnes per aula, els grups de desdoblament i els grups de suport; f) Garantir realment la igualtat d’oportunitats per a l’accés a tots els nivells d’educació (universitat inclosa, superant es actualment exagerades taxes de matrícula), independentment de la procedència socioeconòmica; g) Escola laica;h) Finançament públic de la investigació per garantir la seva independència. i)Transport públic de qualitat i ecològicament sostenible; j) Serveis públics i gratuïts d’atenció a la infància i a les persones amb necessitats especials d’atenció;k) Prohibició de privatització dels serveis públics; l) Assolir que la justícia sigui eficient, ràpida, manifesta i pròxima, tot vetllant per una política sense corrupteles ni corrupcions i per una societat laica i plural, on cap tradició religiosa tingui privilegis.

7) Reducció de la despesa militar [Aquest punt no s’explicita.]

8) Canvi radical del model energètic. Això suposa: a) cercar l’eficiència dels combustibles des de la generació fins a l’ús final (una central tèrmica genera sols el 30% del que gasta i una de cicle combinat el 50%); b) accelerar el desplegament de les energies renovables ; c) caminar vers una xarxa intel·ligent en què l’usuari que consumeix pugui també ser generador (i venedor) d’energia; d) dret de l’ús de recursos naturals.

9) La nostra cultura catalana no hauria d’estar subsistida. a) Cal pugnar contra la diglòssia que sofrim i exigir, almenys, el bilingüisme des de tots els aspectes i angles, incloent cinema i audiovisuals, fent pagar cànons si cal i exigint a totes les televisions que es veuen a Catalunya un un determinat minutatge en català; b) Això suposa una respectuosa acollida i atenció als immigrants.

10) Llibertats i democràcia participativa. Aquest és un apartat llarguíssim on es posicionen contraris al control d’Internet, a la Llei Sinde, a ACTA, demanen l’eliminació de monopolis de facto dels espais radioelèctrics o l’ús lliure de software públic i fins i tot considerant un anacronisme la monarquia.

Ah! Consti: Al final del document, consideren que aquestes demandes són de mínims, això és, d’aplicació immediata, perquè la gent, reorganitzada amb col·laboració i dignitat, pugui plantejar les de màxims el dia de demà... I, si ha arribat fins aquí, benvolgut lector, pregunti’s per què els grans mitjans no han parlat d’aquestes propostes. (11-VII-2011)

OBAMA I PALESTINA

2011-07-01T11:22:00.000+02:00

He parlat aquí mateix de l’escaquer palestí el 14-VII-03 i el 6-III-06. El 2003, em vaig remuntar als orígens del problema, quan la proclamació de l’Estat d’Israel (14-V-1948). Bush havia aconseguit aquella primavera de 2003 un nou primer ministre en l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, per dissenyar un full de ruta com a pla de pau i l’havia im/pro-posat a Sharon i a Abbas, el 4-VI-03, a la cimera d’Àqaba. Això no obstant, com si hagués resultat fàcil asseure israelians i palestins, dos dies després, el 6-VI-03 Hamàs (acrònim que significa Moviment de Resistència islàmica), mitjançant Abdel Aziz al-Ramtissi, cap del moviment a Gaza, declarava no acceptar els acords d’Àqaba i el seu fundador, el paraplègic xeic Ahmed Iassin, deia que Abbas en el seu discurs on es comprometia a acabar amb els brots de violència a canvi de desmantellar assentaments israelites, s’havia oblidat de dos punts clau: l’haq al-Awda (retorn dels refugiats) i el futur de Jerusalem. (Hamàs dominava aleshores el braç armat Azzadin El Kassam, responsable dels atemptats suïcides, comptava amb ajudes socials —escoles, infermeries, mesquites...— i com que Aràbia Saudí havia reduït la seva ajuda després de l’11-S, havia rebut finançament d’Iran). A Hamàs, aleshores, li feien costat els altres grups radicals, la Jihad islàmica —grup finançat i entrenat per l’Iran i pel seu homònim libanès, les milícies xiïtes del Hezbollah, que disposava com a braç armat de les Brigades de Jerusalem, liderades pel xeic Abdallah Shami—, les Brigades dels màrtirs d’Al Aqsa, liderades per Marwan Barguti, braç armat d’Al-Fatah (‘Moviment d’Aliberament de Palestina”), el contrincant de Hamàs. Al-Fatah , integrat des de la seva creació el 1964 en l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), a la qual pertanyien també Arafat i Abbas, en feia part juntament amb les organitzacions radicals laiques que conformaven el Front de Rebuig als acords amb Israel (Front Popular i les seves escissions Front Democràtic, que compten amb un braços armats minúsculs). Aleshores —d’això fa vuit anys— per primera vegada, els grups radicals integristes islàmics no pertanyents a l’OAP (Hamàs i Jihad, amb un 25% de recolzament) superaven el 22,6% d’Al-Fatah.

Des d’aleshores han passat moltes coses. Assassinats seleccionats de líders palestins, mort de Iàsser Arafat, Abbas al capdavant de l’ANP, murs de formigó a les fronteres amb Palestina alçats per Israel i, el que va suposar una rebolcada inesperada del full de ruta: Hamàs guanyà majoritàriament les legislatives del 25 de gener 2006 (74 escons —entre els quals sis cristians, una dotzena de dones i tretze presoners, deu dels quals en presons israelianes— sobre 132 diputats). Un partit o organització que no renuncia a la lluita armada, que té en el seu programa el no reconeixement d’Israel i que, mentre EUA no s’acaba de definir, la UE considera terrorista. (La UE malda per definir el terrorisme com l’actuació violent que produeix víctimes en un Estat en pau; el problema rau a saber què és un Estat en pau. Per a Hamàs, Palestina està en guerra amb Israel.) El febrer del 2006 es constituí la cambra de diputats palestina (bé que es va haver de fer per videotelèfon perquè els israelites no deixaren traslladar-se a Ramala els elegits des del territori de Gaza). Israel i EUA preparaven un reguitzell de mesures sancionadores contra els palestins perquè es penedissin d’haver votat com havien fet (visca la democràcia!): restriccions de moviments de persones i mercaderies, arrest de finances i obres infrastructurals. Abass encarregà govern a Hamàs, instant-los al que li imposava el quartet (EUA,UE, ONU i Rússia): reconeixement d’Israel, renúncia a la violència, acceptació dels acords Israel-ANP. Aquests li van dir que ni pensar-hi. (Com volia que Hamàs, 18 anys després de la seva creació, renunciés als seus postulats fundacionals que tan rèdit li havien donat?) Però, proposaren Abdelaziz Douaik per presidir el nou Parlament i , de primer ministre Ismail Hinaïia, dos homes moderats, amb l’encàrrec de fer un gabinet d’unitat nacional, incloent-hi Al Fatah, l’enemic de Hamàs. No sols la UE enviava Solana al territori, sinó que las Comissària d’Exteriors trobava bé que Putin convidés representants de Hamàs a Moscou, i Merkel i Blair posaven com a única condició per seguir ajudant els palestins que deixessin la violència i reconeguessin l’estat d’Israel.

Tot debades. El març del 2006 EUA i la UE ja van suspendre relacions amb el nou govern de Hamàs. Els intents de formar una coalició entre Hamàs i Fatah només van servir perquè es desplegués pràcticament una guerra civil: el juny del 2007 Hamàs aconseguí el control de Gaza;Fatah retingué el poder a Cisjordània, amb Jerusalem est. Adéu govern d’uniat nacional! Israel estrenyia el bloqueig de la Franja i, amb l’operació Plom Fos, ho va fer en fort en el traspàs d’any 2008-09 amb l’excusa d’anar contra les infraestructures terroristes de Hamàs a Gaza... Amb Egipte com a mediador es proposa una reconciliació Hamàs-Fatah i a la tardor del 2010 s’enumeren els acords i desacords de Damasc. El passat 15 de març milers de palestins es manifesten demanant el final de la divisió entre faccions. L’endemà, Mahmud Abbas, president de l’ANP, promet convocar eleccions generals. El passat 27 d’abril les dues faccions anunciaren a El Caire un acord per acabar amb l’actual divisió. Segons Azzam al-Ahmad, cap de la delegació negociadora de Fatah, l’acord inclou un govern provisional de figures tecnòcrates independents que prepari abans de vuit mesos unes eleccions parlamentàries. Segons Mahmud al-Zahar, figura destacada de Hamàs i que va participar en les negociacions, també es va debatre com reactivar el Consell Legislatiu Palestí i l’OAP. S’alliberarien presoners de les dues faccions i s’unificarien les forces de seguretat. Era una gran notícia, davant la qual EUA i Israel reaccionaren amb fredor.

Aquest és el panorama que té Obama ara damunt del tauler. Hi ha analistes que diuen que, amés de la gran manifestació de març, ha ajudat a l’acord el derrocament de Hosni Mubàrak, perquè el líder egipci era vist per Hamàs com un còmplice dels EUA i d’Israel. També la revolta síria contra Baixar al-Assad, ja que Hamàs hi té una base història i ha hagut de cercar una entesa amb els seus rivals de Fatah per no quedar del tot aïllats. Com sigui l’acord és més que fràgil: mentre Abbas, assegurava que el nou govern haurà de considerar possibles converses de pau amb Israel, al Zahar, precisava que aquestes negociacions no formaran part de l’agenda del nou govern. L’OLP continuarà sent el responsable de les negociacions, assegurava Abbas, a Ramal·là, tot i que no donava cap detall de pactes de govern un cop celebrats els comicis Netanhayu, per la seva banda, hi fica cullerada: “L’ANP haurà d’escollir entre la pau amb Israel o la pau amb Hamàs”. “És impossible que un futur govern palestí s’entauli a parlar amb Israel”, reblava el clau al-Zahar. Com veuen, l’entesa és més que fràgil i Obama haurà de fer alguna cosa. (26-VI-2011)

GRIFOLS

2011-07-01T11:13:00.000+02:00

Poca gent sap que els EUA consideren Catalunya un país estratègic, que ha de ser salvaguardat entre els primers objectius en cas de perill, conflagració o atac terrorista. I tot gràcies a l’empresa Grifols, multinacional catalana d’hemoderivats —la sang es considera producte estratègic—, ara en trànsit de convertir-se en el tercer grup mundial del sector, darrera de Baxter i CSL. Grifols és un grup de 26 empreses del sector sanitari que subministra els seus productes a professionals i pacients de més de 90 països de tot el món. Investiga, desenvolupa, fabrica i comercialitza hemoderivats, productes per a la teràpia intravenosa, nutrició entèrica, sistemes de diagnòstic i material mèdic. La seva facturació del primer trimestre d’enguany ha crescut un 10% fins als 261,4 milions d’euros. (El president Victor Grifols no fa accentuar mai ni el seu nom ni el seu cognom.) Els dubtes dels seus petits accionistes manifestats en la junta del passat gener van quedar gairebé esvaïts el maig passat, quan Grifols va poder anunciar que la Comissió Federal del comerç nord-americana —la Federal Trade Comission (FTC), una mena de Tribunal de la Competència— donava llum verda a la compra de Talecris, el seu rival als Estats Units (no debades augmentà la seva cotització a la Borsa en un 5,2% a primers de maig, despre´s que l’empresa s’expliqués davant e la Comissió Nacional del Mercat de Valors.).

Tot plegat suposa un alleujament doble, perquè la FTC havia vetat a la CSL la compra de Talecris el 2009 (amb l’argument que es reduïa la competència del sector) i perquè l’empresa catalana amb seu a Sant Cugat del Vallès, que ja havia començat la maniobra ara fa un any amb el precedent negatiu esmenta, ja havia esmerçat de 375 milions de dòlars (252 milions d’euros) com a indemnització a Talecris per al preacord. El gran argument ha estat que Talecris arribava enguany a la seva capacitat productiva i sola no podria créixer fins al 2016, de manera que la fusió fins i tot resultava beneficiosa per als EUA.

Ara bé, el preacord per comprar la firma nord-americana Talecris inclou unes determinades condicions: en primer lloc, la venda a Kedrion, fabricant italià d’hemoderivats, diversos actius de Talecris als EUA que la firma catalana no considera estratègics, exactament aquests: una planta de fraccionament de plasma a Malville, a l’estat de Nova York, que la firma catalana gestionarà durant quatre anys en règim de lloguer (es tracta d’una fàbrica antiga, que no pot exportar productes a Europa per falta d’homologació; Grifols ja havia anunciat la seva intenció de desprendre-se’n quan l’ampliació de la indústria de Parets (Barcelona) per fabricar el mateix producte estigués completada); en segon lloc, traspassar a Kedrion dos centres d’obtenció de plasma a Carolina del Nord i a Alabama (condició tampoc greu perquè Grifols té més de 80 centres repartits per EUA); en tercer lloc, el negoci de Talecris als Estats Units del Factor VIII, un tractament contra l’hemofília que es comercialitza amb la marca Koate (la firma disposa del seu propi Factor VIII, que té més aplicacions que el de Talecris); finalment, el preacord preveu a més que Grifols fabricarà durant set anys altres hemoderivats per a Kedrion destinats al mercat americà, perquè aquesta firma, que ara només opera a Itàlia, entri als Estats Units. I tot, per poder introduir més competència en el segment d’hemoderivats d’Amèrica del Nord.

S’ha assegurat que aquestes desinversions no afectaran les sinergies anunciades el gener fruit de la integració —230 milions de dòlars anuals (155 milions d’euros)— , centrades en la complementarietat de la seva activitat industrial, la seva I+D i la seva implantació geogràfica: els dos grups només competeixen als Estats Units, el Canadà i Alemanya. Fins i tot la cartera de productes de cadascuna és complementària, de manera que Grifols podrà aprofitar ben aviat la seva xarxa internacional per vendre els productes de Talecris.

La compra de Talecris suposa per al grup Grifols una inversió de 4.000 milions de dòlars. Segons fou anunciat per la directora financera del grup, Nuria Pascual, l’empresa pagarà 2.508 milions de dòlars en efectiu als accionistes de Talecris, assumirà 600 milions de deute de l’empresa americana i la resta se sufragarà mitjançat l’emissió de noves accions de Grifols sense dret a vot. Es considera que l’operació també produirà canvis en l’accionariat. Les diferents branques de Grifols reduiran del 40% al 29% la seva presència en el capital. El fons Cerberus i altres accionistes de Talecris entraran a formar part del grup resultant, amb una participació global conjunta d’un 28% i la part que flotarà lliurament en borsa es reduirà d’un 60% a un 43%.

Segons “La Vanguardia” del passat 3-V, per al finançament de la compra, l’empresa catalana hauria firmat un crèdit sindicat de 4.500 milions de dòlars, liderat per Deutsche Bank, Nomura, BBVA, BNP, HSBC i Morgan Stanley. Això situaria el seu endeutament en 3,5 vegades el seu benefici operatiu o ebitda, però l’empresa preveu que recobri el nivell actual (dues vegades l’ebitda) a finals del 2014.

Amb Talecris, Grifols tindrà els EUA com a primer mercat; això li suposarà el 50% de les vendes (enfront del 28% de la Unió Europea, el 14% de la resta del món i el 8% al Canadà), amb unes vendes anuals calculades en uns 2.803 milions d’€.

També d’aquesta passada primavera és l’acord de col·laboració aconseguit amb Novartis perquè aquesta comercialitzi als EUA alguns dels principals productes de diagnòstic per a la immunohematologia de Grifols a mesura que es vagin obtenint autoritzacions. Entre aquests productes hi figuren reactius, instrumentalització automàtica per a l’estudi d’agrupatge sanguini serològic desenvolupats per Grifols i els tests BLOODchip® de la biotecnològica espanyola Progenika Biopharma que Grifols ja distribueix per tot el món. L’acord i permetrà de potenciar la seva àrea de Diagnòstic tot reforçant la seva posició en el mercat nord-americà. Els seus setanta anys dedicats a fer progressar la medicina transfusora es complementa perfectament amb el lideratge de Novartis en el camp de la seguretat transfusora i amb la seva missió de desenvolupar noves proves preventives, de manera que els laboratoris d’immunohematologia podran disposar de les últimes tecnologies destinades a millorar la seguretat transfusora. No debades la passada primavera Grifols va crear un Consell assessor internacional d’experts en Medicina Transfusional composat per nou reputades personalitats mundials en aquest camp presidides per por Mr. John Moulds, MT (ASCP) director dels Serveis Científics de Suporet de LifeShare Blood Centers de Shreveport, de Louisiana (EUA). (14-VI-2011)

INDIGNATS ANTISISTEMA I ELECCIONS “DEMOCRÀTIQUES”

2011-06-01T19:51:00.001+02:00

Avui milers de ciutadans de tot el món trauran 155 euros del seu banc en una acció de lluita noviolenta —diuen— i en pro d’una democràcia real tot recordant l’origen de les acampades dels indignats el 15-05-2011. Suposo que tot plegat resultarà unes simples pessigolles amb una ploma d’au al sistema, però de vegades actes testimonials d’aquests comencen per donar sentit a coses que sembla que no en tinguin. Quan Stéphane Hessel va publicar Indigneu-vos!, alguns se’l van prendre com un pamflet d’un jai que resistí els nazis, afiliat a l’utopisme de Hegel (l’home sempre progressa en la història) i contra el pessimisme sospitós de W. Benjamin (la història humana és una successió de catàstrofes) i mira com aquell pamflet ha anat quallant...

Val a dir que el moviment d’indignats agafà els nostres polítics en fora de joc; l’excusa era que es trobaven en campanya electoral. Excusa i por: estaven manipulades, les acampades? Però, l’excusa no valia aleshores (el moviment es va anar estenent com una taca d’oli i va defugir netament posicions electorals) ni val ara: quan els ciutadans només podem decidir poqueta cosa amb una papereta cada cert temps, és normal que en períodes electorals es vulgui debatre més intensament la tasca dels nostres polítics i, més, en temps de crisi com els actuals. Serveixen el comú o se’n serveixen, els nostres cappares? Davant dels grans bancs, dels grans monopolis, de les grans companyies auditores —ara pugem un punt els bons d’aquí, ara baixem el deute d’allà—, dels grans especuladors amb noms i cognoms, poden fer alguna cosa els nostres petits polítics? Vet aquí la qüestió.

Manipular, als diccionaris, pren un sentit pejoratiu de maniobra, manefleig, incidència o tergiversació fraudulentes. Però, en principi, hauria de ser un verb neutre, que vol dir operar, accionar, treballar amb les mans. A fe que s’ha mani-operat molt, a les places de les acampades, teclejant ordinadors i telèfons mòbils per arribar arreu des de les xarxes socials... Si els polítics no haguessin tingut una certa mala consciència, haurien anat a parlar amb els indignats, haurien portat el parlament (on tan sovint es vota partidistament i no es parlamenta) una mica enfora de les seves parets. Fins i tot haurien pogut incidir en el moviment dels qui es diuen antisistema perquè troben (i amb raó) que el nostre sistema fa aigües per totes bandes. Políticament haurien pogut explicar millor que mai el que ens costa als catalans ser espanyols (i amb una audiència més verge que la que cal comprar abans amb un entrepà perquè ompli mítings com si es tractés de programes de tarda de TV). Els indignats es queixen d’un fet prou clar: hem de pagar els treballadors les retallades del forat que va fer un sistema bancari sense escrúpols? Doncs, que obrin els ulls: si els catalans fóssim catalans, sense pagar peatge, seríem dels països més rics d’Europa.

Això, per massa sabut (i oblidat) és tasca que els polítics no van pas voler fer. N’han parlat amb la boca petita i hi acabaren enviant els mossos d’esquadra amb l’excusa de la salubritat. Com aquells periodistes de no vull dir el lloc (però el mitjà era ben nostrat!), que se sentien dins el sistema i parlaven dels acampats des d’una alçada que no tenen, com si la indignació que ha quallat aquests darrers temps fos cosa d’un xarampió de joventut. Pobrets, ells, periodistes amb menjadora de tertúlia, que formen part del sistema ben inconscientment, sense adonar-se que n’hi hauria prou que la Caixa (o algun poder fàctic semblant) fes ¡buf! i suprimís la línia creditícia del seu mitjà perquè entenguessin una mica més que llicenciats i màsters que parlen quatre idiomes no poden ser menys que mileuristes!

Als que hem lluitat durant la dictadura per assolir ajuntaments democràtics se’ns hauria de fer difícil d’entendre que la participació catalana ranegi el 50%, la més baixa de l’Estat. Però, acampat o no, el poble té una intel·ligència intuïtiva i la patacada dels grans manaies tripartidistes (PSC-PSOE i ERC), fa una setmana (ni l’Iceta n’ha restat indemne!), va resultar colossal. No hi va valer ni la darrera tongada de demagògia, perquè el poble no és imbècil, i no se’l pot fer combregar sempre amb rodes de molí. A totes les llars, quan hi ha crisi, cal retallar despeses. I ara veurem si els nous ajuntaments no es trobaran amb sorpreses sota les catifes...

Molta gent està indignada, sí. Per coses que passen aquí i coses que passen enllà de l’Ebre i més enllà dels Pirineus. Per què hem de rescatar bancs i sistemes financers que han malversat el que no tenien? Per què hem de baixar el cap i considerar que el terrorisme d’Estat practicat contra Ben Laden o els presos de Guantánamo són una cosa diferent del terrorisme d’Estat? Quina justícia internacional tenim, que només condemna segons qui? I quina mena de jutges tenim a l’Estat, quan uns que es diuen Suprems consideren Bildu un partit terrorista i uns altres que es diuen Constitucionals diuen que no? (Ara, quan el poble ha voltat Bildu, què deuen dir els Suprems? Ningú els pot passar comptes?) I quina mena de polítics tenim, que deixen escapçar el nostre Estatut per Jutges amb el termini exhaurit per ser-ho, que admeten en les seves llistes acusats de corrupció, o que, dient-se catalans, voten contra els diputats catalans que reclamen els fons que l’Estat deu a Catalunya? I per què es permet que es deixi culpar la immigració dels problemes que tenim sense fer gaire res per integrar-la entre nosaltres? I per què malversem tanta energia i no treballem en pro de les energies netes? I per què la nostra petjada ecològica ja resulta irreversible? I per què hem de mantenir la indignitat d’un president estatal agònic quan la majoria li ha girat l’esquena?

Com no hi ha d’haver indignació? Com volen que els joves no demanin un altre sistema, amb democràcia més transparent, llistes obertes, accés a les grans decisions econòmiques, ecologia sostenible, sistema judicial de cristall, energies netes, normativa d’immigració diàfana contra les plataformes que la maneflegen al seu servei?

Acabo: ara que la majoria de ciutadans catalans ha donat confiança a CiU, deixin-me pregar a la coalició que es comporti sense la prepotència del qui mana (l’agressiu i desproporcionat desallotjament de Plaça Catalunya ha estat el primer desencert del govern Mas) i sense la gasiveria que podrien justificar amb els anys de travessa del desert... Per a CiU, els tripartits han suposat el seu enfortiment i l’actual ensulsiada del PSC-PSOE i d’ERC. (Si IC-EUA s’ha mantingut, és perquè no ha fet demagògia...) Fa vuit anys, si Mas hagués presidit Catalunya, hauria estat el simple delfí de Pujol i potser, com a tal, hauria durat ben poc. Ara el President i els nous alcaldes i regidors de CiU tenen camp per córrer, si no cauen en mesquineses, si no canvien cromos d’alcaldies, si no fan pactes contra natura, perquè ja s’ha vist el resultat que tenen davant dels ciutadans. El que és legal i políticament correcte... pot resultar immoral. La poltrona és per servir. Per servir fins i tot els antisistema acampats a les places de les nostres ciutats. Cap i a la fi, Hessel, després de l’Indigneu-vos!, ha publicat Comprometeu-vos! En comptes de desallotjar-nos no caldria anar-los a escoltar? A veure si els insalubres som nosaltres! (30-V-2011)

BIOÈTICA, AVUI

2011-06-01T19:29:00.006+02:00

He tingut ocasió d’acompanyar la reconeguda professora d’ètica Begonya Roman a fer una conferència sobre bioètica. És una dona jove, ben vista en ambients progressistes molt diferents enllà dels universitaris. Nascuda a Petrel (Alacant, 1965), és doctorada en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1993) —n’hi obtingué el premi extraordinari de llicenciatura i de doctorat— i n’és professora titular a la Facultat de Filosofia; a la Universitat Ramon Llull, del 2001 al 2007 dirigí la càtedra “Ethos”. La seva formació acadèmica la complementà amb estades a les Universitats de Von Humbolt en qualitat de becada, Heidelberg i Viena. Ha participat en diversos projectes d’investigació ètica, antropològica, consciència moral i drets humans, temàtiques sobre les quals ha publicat nombrosos articles en premsa i publicacions especialitzades. Col·labora amb l’Institut Borja de Bioètica —va ser un dels membres signants del cèlebre document Consideracions sobre l’embrió humà (2009), que l’episcopat català s’afanyà a desqualificar—, l’Institut de Teologia i l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. No vull esmentar els congressos internacionals en què ha participat en qualitat de ponent ni els cursos de màsters i postgraus que ha impartit —des de l’Institut Català de la Salut fins a l’Institut Oncològic de Catalunya— ni les branques que ha tocat. Entre algunes de les seves últimes publicacions destaquen Les Ètiques d'avui (1997); Ética aplicada (2001), Vers un codi ètic de l’esport (2004). Quan li demano que em distingeixi ètica i moral ho té molt clar. “La moral és vivència. A la pregunta «Què he de fer» es respon amb una acció. L’ètica és reflexió. A la pregunta «Per què ho he de fer i ho he de fer així?» es respon amb un argument”.

Li pregunto per què avui parlem tant de bioètica (per a ella, encara se’n parla poc i la societat se n’ha de fer més conscient). “La reflexió sobre els àmbits de la vida es planteja per quatre motius. En primer lloc, les societats són moralment plurals, perquè el bé es veu i es viu de maneres diferents. En segon lloc, perquè la revolució tecnològica i farmacològica de la medecina ha evolucionat més en aquests darrers quaranta anys que en la història precedent”. Li dic que té raó. Ara ens podem plantejar si prenem la píndola del dia després o no, si tenim dret que ens treguin el ventilador artificial o la sonda quan ens morim per poder-ho fer dignament... “En aquest punt sóc molt radical, jo. No només ens hem de plantejar el dret a morir-se dignament sinó el deure de morir-se quan la vida personal ja s’ha deteriorat tant que podem dubtar que hi sigui...” “Perdona, t’he interromput. M’havies dit quatre motius...” “Sí: el tercer és que cal acabar amb el paradigma mèdic paternalista, on el metge ho decidia tot i el pacient prenia paciència; avui cal practicar el paradigma autonomista, on el pacient ha de tenir la darrera paraula. La classe mèdica haurà d’aprendre a demanar permís abans de demanar perdó. Això suposa un gran canvi de mentalitat...” Tinc ganes d’interrompre-la i recordar-li el cas Sampedro... però ella se m’avança. “...Haurem de replantejar-nos què és verament eutanàsia...” “I el quart motiu?” “Mira, el nostre sistema de salut públic és bo. La gent n’està contenta. A les enquestes treu un notable alt. Això en països com els Estats Units de Nord-Amèrica, on encara no hi ha cobertura sanitària, ves-los-ho a explicar. Ara bé, haurem d’aprendre a passar d’un sistema de salut propi d’un Estat de benestar de preferències a un Estat de justícia, on les coses es facin a partir de valors, criteris, jerarquies, beneficis... És lícit gastar mils d’euros en un maluc artificial per a una persona de 80 anys que va en cadira de rodes i que no se la podrà deixar malgrat la intervenció? Quina qualitat de vida guanya? Què es deixa de fer practicant aquella despesa?”

Parlem de Habermas i dels dos llibres de Hans Jonas: El principio de la responsabilidad i Técnica, medicina y ética (Aplicación del principio de la responsabilidad). La conferència que va donar a Olot el 19 de març, convidada per l’Ecofòrum, du per títol “Bioètica: entre ciència, tècnica i ètica”. La doctora distribuí la seva xerrada en diversos blocs, començant per explicar en públic el que m’ha explicat a mi. En el seu segon punt, posà en relació la ciència, la tècnica i l’ètica, per trencar el tòpic positivista que la ciència és neutra, com si només observés dades sense interpretació possible (i per això el seu progrés racional). Òbviament, per a ella, la ciència no és blanca, té unes regles de joc, resulta impregnada de judicis de valor i, per tant, ha d’estar humilment disposada a falsar els seus resultats, de la mateixa manera que l’ètica es cognitiva, perquè per fer judicis calen bons diagnòstics que pressuposen coneixement. Esmaltava tota la seva dissertació amb exemples i, en aquest cas, posà el de la píndola del dia després: com podem judicar-la si no sabem si és o no és abortiva?

El tercer punt que tocà va ser el de la tecnociència; quan els aparells mèdics suposen inversions i subvencions els tractaments, proposà, és quan més cal fer interdisciplinarietat. És bo, exemplificava, poder tirar endavant un fetus de 500 grams, si no sabem quina qualitat de vida tindrà, quina despesa suposa ni què no deixarà subvencionar aquesta despesa que es podria esmerçar en d’altres objectius? Es preguntà quina ètica calia aplicar avui a determinats problemes i proposà tres punts: una ètica de la responsabilitat i no de les conviccions, la jerarquització de les solucions d’un problema i una transparència coherent que suposa valors (cal saber “d’on” dius el que cal fer?), accions i processos i conseqüències. Ja no podem dir, segons la professora, “Bé està el que acaba bé” o “Jo tinc la consciència tranquil·la perquè he actuat segons els meus principis”... Així distingí una ètica cívica per a la ciutadania, una ètica personal, una ètica professional de cara a la qualitat dels serveis i una ètica organitzativa, distinció que permet a una persona, per exemple, estar contra l’eutanàsia i votar-ne cívicament la despenalització. I en aquest punt opinà que ens hem de plantejar si tot el que és tècnicament possible és bo i si no podem arribar a malmetre una mena d’autonomia humana èticament sagrada, en el sentit que els canvis eugenèsics no poden provocar un íntim desballestament personal difícil, ara com ara, de prevenir.

Acabà proposant deu punts a millorar que fan de la bioètica un tema de futures reflexions. Entre d’altres esmentà els problemes que afecten el final de la vida (i es mostrà partidària dels documents de voluntats anticipades que frenen l’aferrissament mèdic) i els problemes que n’afecten l’inici. (En aquest punt esmentà que les clíniques estan assortides d’embrions congelats sense que els seus “amos”(un 70%!) responguin què en volen fer com és preceptiu (“Abandonar un cotxe suposa una responsabilitat del propietari i un embrió no?”, interpel·là.). Seguí parlant d’eugenèsia, de discapacitació, d’interdepèndències, de qui, com i per què fa retallades en sanitat o recerca, del problema de les diagnosis genètiques (una persona pot voler saber el que el seu germà vol ignorar) i, d’entre d’altres punts, avisà d’una medecina que s’apropa, la denominada “medecina defensiva” que despersonalitza la relació pacients-professionals fins al punt que aquests només arriben fins on arribaren jurídicament les seves responsabilitats. La gent que l’escoltà, al final, intervingué en un debat del tot animat... (16-V-2011)

PAONS I LLOPS: LA FICCIÓ I LA REALITAT

2011-05-11T17:56:00.001+02:00

Tinc un amic biòleg que, en donar-se canvis de govern, el que mira no són els alts càrrecs (consellers i directors generals) sinó els intermedis: responsables d’oficines, directorets, portaveus... Li interessen els incidents petits, els detalls perquè les anècdotes ínfimes li permeten bastir categories universals. Ara que s’han albirat llops al Moianès i s’han escapat llobes del zoo barceloní, em vol explicar un cas com un cabàs. I com que és apassionat, em diu que del cas n’extraurà una novel·la, per demostrar que la realitat supera la ficció.

L’afer és aquest: dos germans, el passat 25-IV-2010, entre 10 i 11 de la nit, circulant amb el seu cotxe per a la B-10 en direcció al Besòs, no lluny del Zoo barceloní, van topar amb un cos en moviment, que en la foscor no van esbrinar si era un estruç o un paó reial: només van veure un núvol de plomes pel retrovisor. Es van aturar a la zona de seguretat d’abans del peatge de la sortida de Mollet en direcció a Girona i es van adonar que entre els molts desperfectes del vehicle, aquest perdia líquid de refrigeració, per la qual cosa van haver de demanar l’auxili del RACC. Van ser atesos per agents de la Policia de Catalunya i tots plegats van arribar a la conclusió que deurien haver xocat amb un paó reial escapat del zoo. Les instruccions rebudes van ser esperar la grua del RACC i l’endemà posar-se amb contacte amb el zoo per tramitar l’oportuna reclamació de danys; no tindrien cap problema perquè els animals del Zoo estaven assegurats. “Doncs, bé —em diu el meu interlocutor— un any després dels fets encara no han estat indemnitzats!”.

El món és un mocador! Resulta que els dos germans són amics meus, físics ambdós, l’un professor universitari i l’altre investigador de primera qualitat (amb tesi doctoral feta a l’Institut Max-Planck d’Alemanya). M’havien explicat el cas fa temps i sabia que no s’havien pas aturat davant dels obstacles que en cassos com aquest sol posar l’administració. Havien sol·licitat informe de la Guàrdia Urbana per confirmar que l’animal era del Zoo, havien fet instàncies al Batlle de la Ciutat demanant l’abonament de l’import peritat per arranjar el vehicle, havien sol·licitat els enregistraments de les converses entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la de Comandament de la Policia de Catalunya i què sé jo què més... De tot només n’havien obtingut respostes ambigües. Van acabar aconseguint que regidors de CiU entressin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona —una oral i dues escrites— demanant pels mecanismes de control per evitar fugides d’animals del zoo, si es tenia constància d’alguna pèrdua o de la participació d’algun animal fugit en algun accident de trànsit i quina destinació s’havia donat al cos de l’animal...

Conec el cas, sí, però de moment, deixo que me l’expliqui el biòleg-novel·lista. Resulta que amb motiu de l’escapada de les llobes, el diari “Ara” ha parlat del cas dels dos germans, titulant que un paó escapat del Zoo havia provocat un accident de trànsit “segons consta a l’acta que va aixecar al seu dia la Guàrdia Urbana” i a la qual ha tingut accés el diari. El meu interlocutor me la mostra. La informació és del passat 31 de març. “Saps una cosa?” L’home entona amb veu greu i posa un cert enjòlit al que m’explica. “Resulta que el cos mort de l’animal s’ha esfumat, però els dos xicots accidentats en van poder fotografiar les plomes en un abocador del barri de La Catalana a la riba del Besòs dins el terme municipal de Barcelona. Eren plomes de paó reial. No s’entén que des de la Sala Conjunta de Comandament Guàrdia Urbana-Policia de Catalunya no s’ordenés al Servei de Manteniment de les Rondes que portés les despulles de l’animal a les instal·lacions del Zoo, i encara s’entén menys si tenim en compte que avui dia aquests animals van anellats o porten microxips, cosa que hagués donat pistes per esbrinar les raons del seu comportament.” Poso cara de pòquer perquè no se’m noti que conec el cas fent veure que no hi entenc un borrall. “Els dos nois van aconseguir que regidors de CiU portessin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona, però, ara que la truita ha canviat —vol dir que ha arribat CiU a la Generalitat—, els de CiU no estan per brots.” Em dóna noms del responsable de l’Oficina d’Informació i Tràmits, dels senyors intendents de la Guàrdia Urbana, del Director i Cap del Parc Zoològic, dels regidors que van fer les interpel·lacions... i l’home s’enfila gairebé com si ja escrivís la novel·la per confiar-me —i ara torna a baixar la veu com si em confessés un secret— que el Zoo necessita lloc, espai, que això de l’escapada de les llobes ha estat un parany posat per uns a d’altres, que el grup animalista “Libera!” té sospites que el Zoo es desfà d’animals per la via ràpida, arribant a practicar –motoserra en mà– l’eutanàsia a elefants que han ingerit joguines, perquè necessita lloc per a més llops, óssos formiguers i capsigranys... Acaba assegurant que és gravíssim fer desaparèixer el cos d’un animal mort. Encara em faig el pagès i resisteixo: “Per què?”

Em treu una pàgina del diari “El País” del 14-XII-2010 que parla de la vella lloba del zoològic. “Llegeix el darrer paràgraf”, em commina. Ho faig: “La llei de conservació de la fauna silvestre en els zoològics estipula que sacrificar un animal de forma intencionada en un zoo o eliminar-ne les restes sense causa justificada comporta multes que poden oscil·lar entre els 60.000 i els 300.000 euros i el tancament temporal o definitiu de les instal·lacions”.

Ja no puc aguantar més: “Ara entenc per què els dos nois accidentats, per molt que s’hagin mogut, no n’hagin tret cap estella. Ja no es tracta d’indemnitzar els desperfectes d’un accident, sinó d’una cosa molt més greu. Els faran restar a l’escapça de tot, pobres!” Ho dec dir amb sentiment o amb convicció, perquè se’m regira: “Que els coneixes? “Sí...” “Ho podies haver dit abans!” “Et veia tan engrescat...” Nosap si engegar-me la cavalleria: inesperadament, canvia el to del seu flèbil enuig. “Em podràs donar l’adreça, un telèfon, un mail...?” “La novel·la ja la tens, home. No volies passar de l’anècdota a la categoria?” “Sí, però em podran donar més detalls, no?” “Segur. Són d’aquells que, si tenen la raó al seu costat, no es cansen mai...” Dels que saben que moltes gotes fan un ciri?” Faig que sí. “Millor: Els ajudaré a moure el que calgui perquè almenys cobrin els desperfectes del cotxe.” “Això, si hi hagués justícia, ja ho haurien d’haver fet. Si no recordo malament han demanat dues o tres vegades un CD-Rom o suport equivalent de les converses mantingudes quan l’accident entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la dels Mossos d’Esquadra i entre aquella i els agents o Servei de Manteniment de Rondes que van haver d’intervenir en la retirada del cadàver del paó reial...” “Veus com la realitat supera la ficció?” Té raó. Espero almenys que, si fa la novel·la amb noms i cognoms, no li diguin quimèric! (2-V-2011)

LA CONFERÈNCIA QUE PUJOL NO VOLIA FER

2011-05-11T17:51:00.001+02:00

El passat dimarts 29, com a preàmbul de la consulta sobre la independència d’ahir va fer vuit dies, a l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, ple de gom a gom, així com algunes aules que es van haver d’adaptar per poder-la seguir-la amb vídeo, Pujol va fer-hi una conferència que, segons va dir, es pensava que no hauria de fer mai. Hi proclamaria sense embuts que, si Espanya anava prement Catalunya fins a reduir-nos a una simple romanalla del passat, no ens deixava altra opció que la independència. I va començar posant-se el públic a la butxaca: “Jo que sempre he aturat els qui volien la independència, m’he quedat sense raons ni arguments per seguir frenant-los” i esmentà les plaques tectòniques que de vegades es mouen amb paroxismes inesperats. Es demanava si durant els seus trenta anys de govern no havia estat fent el préssec de tant deixar-se ensarronar. I això, a la seva edat, deia, era greu. (Alguns del seu entorn íntim diuen que ho viu com un fracàs. Per això la darrera proclama seva ja havia fet butllofes: “Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec”.)

Per arribar on volia, l’home es carregà de raons. L’any 1978, en plena discussió constitucional, la seva conferència al Siglo XXI es titulà: “Los desequilibrios territoriales en España”. Els coneixia de jove, els desequilibris. Allò de “Los santos inocentes” del Delibes o dels “Campos de Níjar” d’en Goytisolo, els havia vist en diversos viatges amb els seus propis ulls. Per això, explicà, en la seva època de Banca Catalana i del BIC, va fer actuacions fora de Catalunya, com a Zafra (Extremadura) o a Andalusia, ajudant a editar la seva Enciclopedia. Delejava ja aleshores una Espanya més equilibrada pel bé del nostre propi país. Al final del franquisme estava convençut que un Estat espanyol fort i democràtic no tindria por de deixar consolidar la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya, amb un gruix de competències, un finançament adequat i una contribució lleial d’ambdues parts. De fet, va exposar un memorial de greuges:
a) Quan el juliol de 1977 el govern d’UCD minoritari no tenia majoria i havia començat l’“acoso y derribo” socialista, CDC donà suport a la política econòmica de Fuentes Quintana sumant amb els seus diputats la majoria justa per arribar als Pactes de la Moncloa, sense demanar res a canvi (i potser aquest va ser l’error, afegeixo jo).

b) Quant el 23-F, per dignitat democràtica, CiU canvià el vot contrari a la investidura de Calvo Sotelo per un de favorable per reforçar la democràcia, no van ser correspostos ni pels polítics (PSOE i UCD pactaren la LOAPA) ni per la casa reial (el Rei es reuní el 24-F amb tots els partits menys CiU i PNB).

c) Quan el 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta, demanà la col·laboració parlamentària de CiU, que els l’oferí negociant contrapartides (primer canvi en el sistema de finançament, mossos, etc.) i exigint de Solbes el canvi d’una economia financera dita del pelotazo a una economia productiva, que va donar bons resultats; i van ser lleials, tot i la duresa de la legislatura (casos de corrupció de Rubio, Corcuera, Roldán... i GAL) i les manifestacions i pressions contra González, contra CiU i contra Pujol mateix. Tot plegat es traduí en el fet que González aconseguís d’Europa els fons de cohesió que acabarien beneficiant Espanya.

d) El 1996, amb la majoria relativa del PP, també hi pactaren lleialment amb contrapartides autonòmiques, fent possible la continuïtat de Rato amb la política autonòmica anterior i aconseguint acomplir els criteris de Maastrich per poder ingressar en la Unió Econòmica i Monetària Europea el 1999, cosa que semblava impossible el 1996.

e) Fent una miscel·lània, Pujol admeté no haver-la encertat amb l’ingrés a la NATO, però explicà que CiU ha estat sempre lleial en la lluita antiterrorista, que en defensar el fet diferencial català contra el “cafè per a tots” els garantien que aquesta diferència cabia dins la Constitució; que ningú no s’explica que Catalunya hagi de pagar el 9% del PIB en concepte de solidaritat, amb l’espoli que això significa, quan els länder alemanys denominats “Geldgeber” (‘donadors de diners’) no superen el 4%; que mai no ha volgut entrar en el clima caïnita espanyol i que l’escandalitza la falta d’ètica quan alguns alts dirigents li diuen que la solidaritat “sólo hay que aplicarla con los bienes ajenos” (és a dir, “allò meu és meu i allò que és teu ho haurem de repartir”) fins al punt que ressenyà una frase que li havien dit: “El sistema de financiación es muy injusto para ustedes, pero a nosotros nos va bien y punto”.

f) Quan Espanya estava ran del precipici el 2010 (a punt de ser intervinguda com Grècia) i Zapatero estava entestat que estàvem rebé, atès que hi havia en joc la fortalesa de l’euro, va venir a Espanya una delegació europea (Pöttering, president del Parlament europeu; Oettinger, comissari a Brusel·les; Koch, president del länd de Hessen; Wulff, aviat president de la República Federal, etc.) per convèncer Zapatero o els líders del PP. Tot debades. Aleshores van visitar Mas i també Pujol. “No cal que s’escarrassin a convèncer-nos. Sabem quin és l’interès general espanyol i europeu”. Vist que Merkel, Obama i el primer ministre xinès i tot van comminar Zapatero a prendre les decisions que feia temps havia d’haver pres, CiU i només CiU va salvar la proposta del govern i al cap de tres dies la ministra Salgado va poder anar a la reunió de ministres de Brusel·les amb els deures embastats. Altrament, la crisi hauria estat de conseqüències imprevisibles.

Davant d’aquesta llista de lleialtats institucionals, Espanya va respondre contra l’Estatut de Catalunya amb una sentència “demolidora” (el mot és seu), en tres punts: el de les competències (cueja la filosofia de la LOAPA), el del finançament i el de les qüestions identitàries. La sentència va ser celebrada pel PP, pels mass-media no catalans (va qualificar de “penós” l’article de Chacón-González) i per Zapatero: “Misión cumplida”, se li va escapar de dir. Aquella somniada Espanya plural, oberta a la personalitat diferent i puixant de les seves comunitats, de fet, sen’havia començat d’anar en orris entorn del 2000, amb la majoria del PP i el “Manifest de Santillana” del PSOE. Per això, a la seva conferència al Col·legi d’Advocats de Madrid va dir que “ens trobàvem en un canvi de rasant”. Res a fer. La residualització de la personalitat catalana s’havia posat en marxa. I, d’aquí, el seu punt d’arribada: malgrat les dificultats de la independència de Catalunya, tant vistes des d’Espanya com des d’Europa, atès que “no devem res a Espanya, més aviat ens deuen”, no li resten arguments contra els independentistes que creixen cada dia.

S’ha tornat Pujol independentista, podem demanar-nos? No. Com Mas, espera un miracle de les pròximes eleccions (minoria del qui guanyi per fer possible un nou pacte fiscal). I es guarda el roc a la faixa que Catalunya pugui esdevenir el Quebec d’Espanya (un poble francòfon amb gran consciència històrica que ha estat reconegut com a nació en el marc canadenc, amb garanties polítiques, jurídiques i econòmiques per a la seva identitat i desenvolupament).

Des de Solidaritat, es freguen les mans. Pujol ha passat de “Fer país” a “Fer Estat”, escriuen. Benvingut al club, li diuen? Tampoc. “La no-aplicació d’una política independentista només pot entendre’s en raó a tres supòsits: la irresponsabilitat política; la voluntat d'embolicar la troca; o la traïció, pura i dura, a allò que demanava el poble a la gran manifestació del passat juliol”. I ara tenim els resultats de la consulta. Uf! I els mitjans de Madrid van posant sordina a tot! (18-IV-2011)

ENCARA AMB L’ENERGIA NUCLEAR

2011-04-11T19:45:00.000+02:00

CiU i PNV, el passat mes de febrer, van fer passar una esmena d’última hora a la llei d’economia sostenible en el seu pas pel Senat, gràcies a la qual es feia desaparèixer el límit de 40 anys de vida de les centrals nuclears que generen electricitat (i residus que no sabem on emmagatzemar ni per quan temps caldrà fer-ho a la pell de brau). Un límit que la majoria d’experts posa en els 35/40 anys. Era un moment en què, a causa de la crisi, a Europa hi havia hagut clamors de la nucleocràcia (la tecnoburocràcia nuclear, com la denomina Pep Puig, professor d’Energia de la UAB) que sap com maneflejar campanyes mediàtiques. Es tractava de deixar que l’energia nuclear jugués un paper rellevant més enllà del 2020, encara que les centrals haguessin complert els 40 anys de vida (de les 8 d’hispàniques, Garoña hi hauria arribat el 2013. Almaraz l’any 2021 i així les altres sis, tres de les quals, catalanes:Vandellós I, Ascó I i Ascó II). El debat de la jubilació de centrals estava obert, encara que no hagués passat res al Japó, ni terratrèmol ni tsunami ni deflagració dels reactors de Fukushima Daiichi.

Abans, uns números. Al món, a banda dels 50 en construcció i dels 95 en estudi després del pacte de cooperació nuclear entre EUA i Rússia, hi ha 437 reactors nuclears operatius, dels quals 143 a la Unió Europea (a França, 58; al Regne Unit, 19; a Alemanya, 17...) i 104 a EUA. Atès que en els pròxims 25 anys se n’haurien de jubilar i substituir uns 300, és a dir, una mitjana d’un reactor al mes, quan es triga uns deu anys a llicenciar-ne i construir-ne un de nou. La cosa, doncs, sembla impossible, i per això les campanyes d’allargar-ne la vida útil començant per EUA.

Tan necessària resulta l’energia nuclear? Doncs, no. Malgrat la dificultat d’obtenir dades verídiques (aquests dies s’han publicat en diferents mitjans dades que no lliguen), a l’Estat espanyol només entorn del 20% de l’electricitat que es consumeix prové de les seves 8 centrals nuclears, un 19%, si fem cas de les dades aportades per la REE el febrer del 2010. I la resta? Cicle combinat, 22/23%; cogeneració i altres, 11/12%; hidràulica, 11/14%; eòlica 16/18%; solar, 2%... A Catalunya, les xifres varien: depenem d’energia nuclear en un 53,3%, del cicle combinat en un 18,7%, de la cogeneració en un 9,2%... En altres paraules, mentre l’Estat frega el 35% d’energies renovables, nosaltres no arribem al 18%. Aleshores, no seria millor invertir en energies netes, especialment solar i eòlica, ja que estem molt per sota de la mitjana hispànica? Sí, però les nuclears deixen més benefici.

Ho explicava el Dr. Puig a “El Periódico” el passat 28-II: el preu de mercat diari de generació es fixa en funció del preu ofert pels darrers oferents, que actualment solen ser les centrals de cicle combinat que cremen gas fòssil. El passat 18-II el mercat fixà un preu mig de 43,72 euros/MWh (és a dir, 4,372 cèntims d’euro per cada kWh). Aquell mateix dia, segons REE, les nuclears van generar162.141 MWh. Atès que avui, donat que gaudeix de tots els favors atorgats en el passat i que les centrals ja estan molt amortitzades, el cost de generació nuclear és de 18 euros/MWh (1,8 cèntims d’euro/kWh), això és, força més baix que el preu mig fixat, resulta que els propietaris de les nuclears reben una remuneració molt superior al seu cost de generació. Si compten la diferència de preu de cost i de preu fixat en un dia els cau un benefici de més de 7 milions d’euros. Multipliquin pels dies de l’any i restin uns 1000 milions d’euros de costos de generació i es trobaran amb milers de milions d’euros de benefici. Vet aquí la raó per augmentar la vida dels reactors hispànics (encara que l’envelliment incrementi la probabilitat de fallada). Ara, però, ha arribat la catàstrofe de Fukushima i els polítics no voldrien haver aprovat el que van aprovar i les gran empreses propietàries de les centrals han deixat de fregar-se les mans i bavejar veient el negoci a tocar. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) haurà de dir i, sobretot, fer alguna cosa. Segons els efectes al Japó, Europa pot posar una llosa damunt de l’energia nuclear. La gent ja ha après que els reactors poden ser d’aigua en ebullició i d’aigua a pressió i que, siguin com siguin, no poden deixar de refrigerar-se encara que s‘aturin automàticament com va esdevenir-se al Japó (però el tsunami va inutilitzar els generadors dièsel d’emergència per a la refrigeració). La gent sap que per evitar la ruptura del vas del reactor va caldre expulsar gasos radioactius (i per això les deflagracions del xoc entre hidrogen i oxigen que destruïren cobertes protectores) i, malgrat els esforços per injectar-hi aigua de mar o tirar-n’hi des d’helicòpters, encara no sabem si hi va haver o es va evitar a l’últim moment la fosa dels elements combustibles.

Trigarem a saber tots els efectes —sobre persones, animals, cultius, terres...— com s’esdevingué amb d’altres catàstrofes com les d’Ottava (1952), Mayak a l’URSS (1957), Three Miles Island o Harrisburg als EUA (1979), Txernòbil a Ucraïna (1986), Goiana, al Brasil (1987), Vandellós 1 (1989), Tomsk, Rússia (1983), Khushab, Pakistan, i Vandellós (2008)... I les no comptabilitzades, com la corrosió de canonades a Vandellós II el 2004, per no parlar d’altres fugues i incendis en les centrals catalanes...

Però la ciutadania té al cap que, fet i fet, s’esdevé un accident greu cada lustre. Fins i tot ens hem après la unitat de mesura de la radiació, el sievert (símbol, Sv), unitat d’equivalència d’una dosi de radiació, del sistema internacional, igual a un joule per quilogram. I que mil milisieverts (1000mSv) equivalen a un sievert. Si segons Rubert Internacional, el 15 de març a ¾ menys cinc de deu UTC, la taxa més alta de dosis mesurades en les immediacions dels reactors de Fukushima, va ser de 400.000 microSv/h (400miliSv/h), quan, segons la legislació espanyola el límit anual de dosis permeses a un treballador d’un centre hospitalari o d’una central nuclear és de 20.000microSv (20mSv)... no és difícil fer càlculs.

En el fons, els ciutadans sabem que cal donar gràcies als treballadors i bombers que, jugant-se la vida, van arribar a refrigerar els reactors de Fukushima (no descartin una pel·lícula del drama) i a evitar una catàstrofe pitjor. Però sabem que aquest punt d’inflexió ha de suposar una seriosa reflexió per a tot el parc nuclear mundial i per a la distribució energètica. Si es diu que a Catalunya l’escassa capacitat de les xarxes d’interconnexió bloqueja les renovables, potser serà hora de fer un pla energètic coherent. No es va posar en marxa el 2006 el Centre de Control de les Energies Renovables per optimitzar la gestió de l’electricitat? No havia de complementar el Centre de Control Elèctric (CECOEL) de la Xarxa Elèctrica d’Espanya (REE), des d’on es gestionen teòricament entrades i xarxes de transport elèctric mitjançant diverses línies? No s’havien de canviar per un model electrònic els comptadors? El pitjor que ens pot passar és que s’argumenti, com ja s’intenta des de la nucleocràcia davant de la batalla perduda, que l’accident del Japó, per catastròfic que hagi resultat, acabà controlat. Hem d’evitar el ressorgiment d’una indústria com la nuclear que es resisteix a rendir-se malgrat l’evidència de la seva perillositat consubstancial. (4-IV-2011)

Les entranyes de les revulsions del Magrib

2011-03-30T20:06:00.000+02:00

Aquests dies s’ha parlat de la hipòcrita tebior de la Unió Europea enfront del capteniment del líder libi Muammar al-Gaddafi. Catherine Ashton, a finals de mes passat, quan ja se sabia que les multituds de manifestants havien estat atacades amb avions, es va limitar a condemnar els morts i la violència contra els manifestants de Trípoli. Ull viu, però. Líbia, amb 6 milions d’habitants, novè país productor de petroli dins l’OPEP, és el tercer proveïdor de fonts d’energia de la UE, i com que el petroli es paga amb dòlars, a més de pujar el preu, l’euro baixa. No es podien pas posar sancions econòmiques a Gaddafi com havia amenaçat de fer EUA. Altrament, a l’excèntric líder li agrada amenaçar amb onades d’immigrants i el fantasma de les pasteres cap al sud d’Itàlia. Berlusconi, doncs, no piulava.

L’efecte dòmino preocupa, és clar. Tunísia, Egipte, Líbia... Poden seguir Bahrein, Sudan, Marroc, Síria... Entenguem-nos: aquests règims moderats, corruptes i occidentalitzats, que han perseguit l’islamisme radical, ja ens anaven bé, als països rics occidentals. No siguem hipòcrites. O és que la ciutadania europea té consciència que si al sud alcen el cap (drets laborals, salaris com cal, llibertats duaneres, etc.) s’ha acabat tenir la repartidora al nostre bàndol? Bé caldrà renunciar a la part que fins ara n’hem sostret... Ens agradi o no, ja ens ho podem anar posant al cap. Hi perdrem, segur. Un exemple. Si d’aquí deu anys, posem per cas, a Tunísia hi ha l’estabilitat d’un règim democràtic, el nostre sector turístic ja pot començar a tremolar: allà hi ha millors infraestructures, menys massificació i els preus seran millors.

El problema és que les revoltes i les revolucions no se sap mai com acaben. Atrament, el que nosaltres valorem d’una manera, allà no es fa pas igualment. Malgrat les incursions de la Mossad, la CIA o la KGB, que segur que hi actuen ara mateix, l’islamisme —integrista o no—, sorgeix —i sedueix a móns diferents, des del popular i senzill a l’universitari culte— perquè el nostre món occidental tampoc no els acaba de fer el pes. Fins a quin punt voldran fer casar el poder civil i la llei religiosa? Fins al fonamentalisme teocràtic o cercant una tercera via, que tingui en compte, per exemple, les seves plausibles xarxes de caritat? Ni ho sabem ni ho podem saber. Quan el 1928, Hassan al-Banna fundava a Egipte els Germans musulmans tenia més d’organització caritativa que no pas de moviment polític com és avui, amb tota una història de lluites i clandestinitats, fins que a les eleccions del 2005 —no legals, però tolerats— van obtenir el 20% d’escons en les “seves” eleccions. Avui estan escampats arreu i actuen de maneres molt diferents: amb líder exiliat a Síria, il·legals a Líbia, sota el Partit del Renaixement a Tunísia, en coalició per sostenir el president Bouteflika a Algèria, participant entre els sunnites en el procés polític d’Iraq, donant suport al govern a Bahrein, participant amb 8 escons al parlament de Kuwait, moderats a Aràbia Saudí, amb una minoria parlamentària al Kurdistan...

Això és ben cert, però també ho és que Àhmed Yassin els portà a Palestina el 1987 (sobretot a la Franja de Gaza i Cisjordània) i es convertiren en Hamàs (acrònim de Hàrakat al-Muqàwama al-Islamiyya, literalment «Moviment de la Resistència Islàmica» i alhora paraula àrab que significa «zel, canvi, reforma», organització armada considerada terrorista per molts governs, que crida a l’anorreament d’Israel. Però és que a Palestina s’hi juguen moltes cartes del món àrab. Per exemple, la Jihad islàmica, grup armat també procedent de l’egipci dels Germans i que hi ha actuat on ha convingut. Quan el 1958/9 a Kuwait es fundà Fatah (acrònim revers del nom àrab Harakat al-Tahrir al-Watani al-Filastini, literalment: «Moviment d'Alliberament Nacional Palestí») i emergí Iàsser Arafat com a líder, ningú hauria dit que es convertiria en la força dominant de la política palestina després de la Guerra dels sis dies (1967), fins al punt que el 1968 s’integraria en l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), fundada el 1964 amb l’objectiu de la destrucció de l’Estat d’Israel, i l’any següent, el 1969, Arafat passà a presidir-la. Malgrat trbar-se desbordat dins de l’OAP, especialment pel Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), que no volia negociacions amb Israel, i una escissió d’aquest de caire maoista, el Front Democràtic per l’Aliberament de Palestina (FDAP) Arafat establí converses per a la pau (Madrid i Oslo, 1993) fins al punt de reconèixer l’estat israelià en carta a Isaac Rabin, i reeixí a ocupar llocs rellevants l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) nascuda el 1994. L’assassinat de Rabin i la política d’aleshores abocaren Arafat a un arrest domiciliari (2001) i, tot i que el 1996 havia estat elegit president de l’ANP, la seva mort (2004) i substitució per Mahmud Abbas van engegar en orris arribar al port de la pau. Abbas emergí poc abans, sobretot quan Israel i els EUA ja desconfiaven d’Arafat —no oblidéssim que l’OAP havia donat suport a Iraq durant la Guerra del golf (1991)—, i s’afanyà a signar un acord de pau amb Israel el 2003 en nom de l’OAP. Va ser escollit president de l’ANP en les eleccions del 2005, però Abbas i el seu pragmatisme polític van entrar en conflicte amb grups militants palestins, sobretot amb la Jihad islàmica i amb Hamàs, que tenien un enfocament més dur. Tanmateix, el 2006 s’esdevingueren dos fets cabdals: la crisi d’Ahnat Saadat (el líder del FPAP, presoner a Jericó, és segrestat per Israel) i la victòria de Hamàs a les eleccions legislatives —males llengües deien que ajudats per Israel, que veien una oportunitat per debilitar l’OAP—, malgrat denúncies de comportaments terroristes per l’Human Rights Waaatch i per Amnistia Internacional. En efecte, els tres primers partits van obtenir aquests resultats: Hamàs, 42,9% dels vots ; Fatah, 39,8% ; FPAP, 4,1%...

Aquí ens enxarxàvem en debats bizantins: es podia lliurar una democràcia a un partit antidemocràtic? El novembre del 2006 Mahmud Abbas del Fatah anunciava que havia arribat a un acord amb Ismael Haniye, de Hamàs, perquè presidís un govern d’unitat nacional. Però Israel no en tenia prou amb els murs i bombardejà les seus de Hamàs a Gaza. Abbas, escollit President de l’Estat palestí pel Consell central de l’OAP el 2008, allargà la presidència de l’ANP que havia d’acabar gener del 2009, cosa que Hamàs valorà com a il·legítima. Quan Abbas va destituir el govern, Hamàs, que dins del territori havia adoptat el nom de Moviment islàmic, va prendre el control de Gaza. Per això els israelians s’hi acarnissaren amb “atacs selectius” com el que hi va perdre la vida Abdelaziz Rantisi. Avui el moviment islàmic està dividit en dues faccions, la que boicoteja eleccions i la representada al Parlament. Hem vist com, a la pràctica, a Cisjordània governa Abbas (Fatah) reconegut per Occident; a Gaza, un líder de Hamàs, sense cap vist i plau israelià i, per això, canviant: Hanyie, Said al Siam o Al Zahar).

L’escaquer palestí encara rau en taules. Com el del Magrib. Caldrà estar molt atents als nous governs de Tunísia, Egipte... i allí on les revulsions arribin a enderrocar els governs, que, d’alguna manera, els països rics i democràtics aguantàvem mirant a un altre costat malgrat la ferum de corrupció general i les cleptomanies familiars.

He parlat d’una tercera via. Podria ser. Classes mitjanes emprenedores, joves formats, xarxes comunicatives, ganes d’elegir els propis representants polítics, tecnologia a l’abast, un liberalisme que no porti a cap capitalisme salvatge. Podria ser i podria sortir-ne una cosa nova.... Podrien sortir democràcies islàmiques sense ser islamistes (amb xarxes d’ajut, madrasses crítiques, Alcorans revisats com fan els nostres exegetes bíblics...). Sense fonamentalismes. Amb pluralismes de tota mena. Si no surten així... només hauran canviat de noms els dictadors. (21-03-2011)

CATALANS, EN ELS OBLIDATS FÒRUMS DE DAKAR...

2011-03-15T18:46:00.001+01:00

Ja ho sabem. El que publiquem els diaris no sempre és el més interessant del que passa al món ni sabem adonar-nos prou dels signes del temps que porten el dispositiu d’un canvi de futur. I la crisi ens empeny a mirar-nos el melic. Que si Piqué i Shakira, que si batalla interna al PSC-PSOE, que si retallades del govern de la Generalitat... Ens publiquen que el dèficit comercial hispànic va tancar el 2010 en 52.283 milions € (4,2% d’augment per culpa de l’increment del preus de l’energia) o que grans empreses i entitats de la pell de brau van crear el passat 21-II el Consell Empresarial per a la Competitivitat (el CEC, una mena de G-17 salvant les distàncies), avaluable justament perquè algunes de les que hi podrien ser no hi són i les que hi ha en el nou lobi dirigit per Fernando Casado —exdirector de l’Institut d’Empresa Familiar (IEF) i expresident de Catalunya Caixa— són aquestes: a més de l’IEF), Telefònica, El Corte Inglés, Grup Barceló, Santander, BBVA, Repsol, Acciona, Inditex, Mapfre, ACS, Ferrovial, Havas Media Group, Mercadona, Iberdrola, Mango, la Caixa i Grup Planeta.

Aquesta és l’epidermis. Però el món, així, no canvia. Com en els grans partits de futbol, hi ha qui s’ha de carregar l’equip a l’espatlla i això passa cada diumenge als camps de segona i tercera i als camps dels juvenils. Només que sense els focus de la TV. Quan un d’aquests juvenils arriba al primer equip, aparteu les criatures!, quina pedrera, la nostra! (La mateixa que tenim cada diumenge als estadis on els juvenils es deixen la pell.)

El Fòrum Social Mundial celebrat de Dakar el passat 6-11 de febrer (ja fa deu anys d’ençà del FSM de Porto Alegre) és un d’aquests camps on els focus de la TV ni s’hi acosten. Hi ha diaris i mitjans audiovisuals que no n’han ni parlat. És igual que els assistents doblessin les previsions dels organitzadors, amb més de 75.000 delegats i delegades de 132 Estats, sense comptar les moltes nacions sense estat que hi participaren (i els catalans no van ser pocs!) Hi va haver 1.300 organitzacions, més de 1200 activitats, 38 assemblees temàtiques, dotzenes de mobilitzacions a favor de causes diferents (a favor de la lliure circulació de persones o de la pesca sostenible o contra el deute o els transgènics), i una presència hegemònica de la dona africana. Tot això no ho han publicat els diaris, però entre la pols del campus de la universitat de Cheikh Anta Diop i les carpes amb tendals que s’hi van haver de muntar (el president del Senegal, Abdoulaye Wade, en no deixar-li inaugurar l’esdeveniment —cosa que prohibeixen els estatuts— canvià el rector del la universitat pocs dies abans de l’inici i el que havien de ser facilitats organitzatives van ser entrebancs), hi circulaven amb ànims d’orientar-se persones respectables que treballen per canviar el món: Samir Amin, Mayor Zaragoza, Bernard Cassen... No ho deien els nostres mitjans, el mes passat, tot això, però, malgrat les debileses organitzatives, metodològiques i fins i tot operatives, el FSM segueix essent —amb gran diferència— el major i més esperançador espai de trobada dels moviments socials mundials. És igual que el president del Senegal, el dia 7, aprofitant un acte de l’expresident brasiler Lula de la Silva, proclamés que ell estava d’acord a reduir la pobresa i la fam del món , però no com feien els reunits allà, sinó des de la fe en els mercats; Lula deixà anar ben clar que el Consens de Washington (llistat de polítiques econòmiques considerades, durant els anys 90, com el millor programa per al creixement dels estats llatinoamericans) havia fracassat i que el G-20 no tenia “ni la més mínima sensibilitat amb la fam i la pobresa del món”.

El FSM, és clar, va tenir molt davant dels ulls els aixecaments del Magrib: començava amb la caiguda de Ben Alí a Tunísia i acabava amb la renúncia de Mubàrak a Egipte: el seu lema, “un altre món és possible”, es palpava; qui ho deia, que el món no pot canviar? Allí es palesava el canvi! Les qüestions ecològiques (amb lluites contra els agrocombustibles, els transgènics, la pèrdua de biodiversitat, la geoenginyeria...) van crear consensos i es van tenir molt en compte la COPT17 (Conferència de les Parts del Conveni de l’ONU sobre el Canvi climàtic) que ha de tenir lloc a Durban (Sud-àfrica) el proper novembre i Rio+20, a celebrar el juny del 2012, dues dècades després de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. Davant dels fracassos de Copenhague i Cancun hi va haver una certa alienació amb els acords contra el Canvi Climàtic de Cochabamba (abril 2010). Si la propera trobada del FSM es fes a Europa, com es va remorejar, des d’aquí els mitjans passarien tan olímpicament com van passar el mes passat?

A més dels catalans que treballaren al FSM de Dakar, val a dir que n’hi va haver molts (més d’una cinquantena!) que participaren també al “Fòrum de Teologia i Alliberament” (FTiA), la primera trobada del qual, a Catalunya, va tenir lloc l’any passat a Barcelona. Trobar-se amb realitats eclesials tan diferents com les europees, les llatinoamericanes, les africanes (tan conservadores, ai las!) o les de Nova Zelanda va suposar un enriquiment singular. Es constatà la manca d’un llenguatge comú per parlar de Déu (des d’Àfrica es demana un Déu passat per la cultura africana i no per la nostra!) i d’una epistemologia orientadora perquè, parlar de conceptes com “salvació” o “víctimes” és molt diferent fer-ho aquí que allà. Malgrat la manca de diàleg interreligiós amb islamistes, hi va haver la voluntat de fer xarxa i de construir un discurs eclesial per a l’actual situació de crisi, vist que la jerarquia no en fa cap.

No debades, amb les vistes posades al “II Fòrum català de TiA” del 2012, s’està preparant una trobada interconfessional per al proper dia 11 sota el títol “Oberts a la transcendència per un altre món possible. Trobada i pregària del Fòrum català de TiA. Cap al Fòrum 2012!” Allà es repartirà en un fulletó l’experiència.

Tant de bo el nou oxigen respirat al Senegal, la nova saba d’optimisme per possibilitar un altre món, incideixi de veritat en la renovació d’unes creences d’un Déu que vol que tots els humans ens agermanem entre nosaltres i amb la natura fins a construir una terra nova. (7-03-2011)

ECOLOGIA, DEMOCRÀCIA, DEMÒTICA I CATALUNYA

2011-02-25T19:47:00.000+01:00

El mot ecologia prové del mot grec “oikós” (‘casa’, ‘llar’); per tant, identificaria el nostre planeta com la llar de tots els éssers vivents i de tot l’existent. Podríem definir l’ecologia com la ciència i l’art de les relacions i dels éssers relacionats, perquè la casa-llar-hàbitat està constituïda per éssers vius, matèria, energia, partícules, ones i forces en permanent relació.
Els antropòlegs ens asseguren que la singularitat de l’ésser humà és la sociabilitat, la cooperació i la convivencialitat. Però no sabem desenvolupar germanívolament aquesta singularitat. Tanmateix, si amb prou feines ens separa un 2,6% de càrrega genètica amb els simis superiors, no és estrany que hàgim d’entendre la vida com un moment de la història evolutiva de l’univers, quan la matèria, distanciada del seu equilibri original, es complexifica i s’autoorganitza. I la sagrada vida humana no és res més que un capítol de la història d’aquesta vida en l’univers, no pas més ni menys sagrat. Com a humans provenim de la terra, de l’humus (humus [terra fèrtil]>homo). (Adam prové d’adama, ‘terra fèrtil.) Som fonamentalment Terra, que en la seva contínua evolució arriba a un moment en què sent, pensa, estima i venera. Res d’estrany que notables astrofísics i biòlegs sostinguin que la Terra, més enllà d’un sistema ecològic, és també un supraorganisme viu, ja que palesa un equilibri absolut en tots els seus elements físico-químics, com només un ésser viu (i feble) podria palesar-ho. (Per exemple: l’oxigen de la Terra s’ha mantingut en un 21%, estable durant milions d’anys. Si pugés tan sols al 22%, un sol llampec podria cremar-lo tot de cop!)
Massa sovint s’han entès les primeres pàgines de la Bíblia, quan l’home rep el mandat diví de senyorejar la Terra, com si es tractés de dominar-la i sotmetre-la al seu lliure albir. No: El llibre del Gènesi ens demana d’administrar i tenir molta cura d’aquesta herència rebuda. En la teologia de la creació l’home no està per damunt sinó dins i en els límits de la creació. Naturalesa i ésser humà ens trobem tan indissolublement units que tenim un mateix destí comú. El món no ens pertany, justament perquè és anterior a nosaltres i pertany al Creador; per tant, la relació que hi tenim és una relació ètica de responsabilitat. L’antropocentrisme renaixentista és un greu equívoc: els éssers del món no adquireixen el seu significat perquè s’ordenin a la criatura humana com a centre, ans al contrari: l’ésser humà és una baula més de la cadena de la vida ja que tots tenim el mateix codi genètic bàsic: els quatre fonaments fosfatats i els vint aminoàcids. La Terra, més enllà de qualsevol visió antropocèntrica o terraqüiocèntrica, forma part d’un tot que és el cosmos, un univers o un plurivers, com diuen els científics, en contínua expansió i, per això mateix, cada vegada més carregat de consciència fins arribar a la consciència de l’ésser humà i a la vida com a autoorganització cibernètica de la matèria.
La democràcia, per la seva banda, entesa com a ‘força del poble’, és a l’ensems un ideal utòpic i una realitat limitada, sempre en procés de construcció dins dels propis condicionaments historicosocials. Els catalans en tenim experiència, d’aquests condicionaments; ningú no ens ha regalat mai cap de les fites aconseguides. El nostre problema és saber fins on estem disposats ecològicament, malgrat els desajustaments que ens desorganitzen a l’hora d’exercir la nostra ‘força’, a reorganitzar-nos. Des de fa anys que s’incompleixen pactes de finançament, però els nostres polítics , almenys fins ara, han estat incapaços d’exercir cap força com seria una Agència Tributària catalana depenent de la Generalitat. Seria il·legal, em direu. Potser sí: tan il·legal com no complir pactes establerts, però seria ben legítima, perquè les relacions polítiques trobessin el seu encaix, s’harmonitzessin ecològicament ara que des de la metròpoliens parlen d’harmonitzacións.
El pressupost bàsic de la democràcia —“el que interessa a tots ha de ser decidit per tots”—, malgrat no complir-se, s’ha transformat en un ideal, amb les característi-ques de la utopia, propi d’aquelles societats que intenten concretar aquest ideal en les condicions històrico-socials-ecològiques possibles (això és, limitades). Als catalans, no ens ho han pas d’explicar. El problema és que més avui, ho resulta més que mai,de limitada i utòpica, perquè polítics i ciutadans confonem el que sols és oficial amb el que hauria de ser públic o nacional.
M’explico. A tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc —llars, barris, municipis, comarques, etc.—, formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior i apte per a resistir les majors agressions. Fins ací encara no apareixen ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationes (o genoi) de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial, i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble compost de nacions, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”! (És curiós que la unió de dona i home en una llar, provinents ambdós per llei antiincest d’orígens o troncs mútuament allunyats, generi un parentiu estrany, artificial, no gens natural o nacional que precisament pren el nom de “polític”: Parlem de “pare polític” quan ens referim al sogre o de “fill polític” si parlem del gendre.) La política, doncs, és una relació extra i supracomunitària, extra i supra popular. Política i demòtica són dues coses essencialment diferents. Ciutat i poble, també.
Des del temps de la revolució francesa i la Il·lustració, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a la homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions... Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”: tants milions de ciutadans. Ja Grècia es queixava de la massificació: plethýs en comptes de demos. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el populus fins a convertir-lo en plebs. Però, el fenomen ha esdevingut generalitzat en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política, ha destruït el poble, el demos. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional, escola pública, nacionalització de la xarxa de ferrocarrils, televisió pública, sanitat pública, etc. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic; se li oposa l’àmbit privat, format per una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta “democràticament” un a un i per separat en eleccions i referèndums (amb minutatges controlats durant les campanyes electorals) . Mai no es vol permetre una informació no oficial, ans autènticament pública, responsable, sobirana, independent. S’ha escapçat la vida verament democràtica. Alguns individus privats, amos de l’Estat, o de la Generalitat, han fabricat des d’allí un àmbit privat massificat, amb el qual s’han aliat contra la vida del poble, la vida verament pública i democràtica. L’individu s’ha idiotitzat, ha esdevingut malalt crònic d’autisme, ha perdut la seva dimensió comunitària. I si la palesa en una manifestació d’un milió de persones perquè ens retallen el nostre ésser anímic més profund, la política s’encarrega ben aviat de tornar les coses a rega. Les masses del juliol passat ara paguem els plats trencats de financers i polítics que ens han dut a aquesta situació; si fóssim comunitat, exigiríem responsabilitats. Santa innocència! (21-II-2011)

CORNUTS I... AMB EL DEUTE DEL BEURE

2011-02-15T18:10:00.000+01:00

Diuen que al calaix de la Generalitat hi ha diners per pagar funcionaris fins a aquest mes de febrer. El març, funcionaris d’ensenyament, per posar un exemple, es podrien quedar sense sou, si des de la metròpoli no deixessin emprar al conseller Mas-Colell la màquina de fer deute. (I no la hi podrien deixar si han de complir amb la normativa europea, ja que el deute públic català triplica els indicadors europeus!) El President Montilla, en el traspàs de poders a Mas, li hauria dit que s’oblidés dels 4000 milions de deute: s’havien convertit en 6. I ara, segons les auditories, resulta que són 8.000 milions. En l’informe lliurat pel Síndic de greuges al Parlament a finals del mes passat, s’hi diu clarament que la Generalitat del 2007 al 2008 hauria multiplicat per sis el deute (de 538 milions a 3.141!)
Això que no hauria de ser acceptable per als ciutadans (ni el Parlament mereix una explicació dels responsables de l’executiu anterior?) ens ho empassem com digerim els sous d’alts executius de bancs i caixes (malgrat la gent del carrer hàgim de tapar-los els forats) i dels expresidents del govern de l’Estat com González o Aznar, els quals, a més dels 70.000 € de sou vitalici, escortes i secretària, en cobren 200.000 € més per assessorar empreses i, en el cas d’Aznar, resulta que n’hauria cobrat 20.000 € més per a cada un dels tres llibres compromesos amb Planeta i 220.000 $ del magnat de la premsa dretana Rupert Murdoch (accions a part), descomptant el negoci de l’empresa Famaztella (Famíla Aznar-Botella) que el 2009 va declarar 445.417 € en beneficis i 970.000 € d’inversions. Un simple exemple.
Perdonin que aquest articulista hi hagi coses que no acabi de comprendre. No ens havien venut des del tripartit que havien aconseguit el “millor acord de finançament de la història”? I per què Madrid no vol pagar, doncs? I per què el conseller Castells va córrer al Japó a vendre deute que no li va comprar ningú i vam haver d’acabar entomant-lo els mateixos catalans, salvant l’emissió gràcies a interessos i comissions qualificats d’excessius per tots els experts? Però, a veure: segons els números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X, no és cert que l’Estat incompleix la llei perquè havia d’invertir 3.134 milions aquest 2011 i sols en pressupostà 2.742 mentre seguia devent a Catalunya 1.925 milions €, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007? No suma tot plegat més de 2.000 milions €?
Eixamplant el focus de visió, hi ha coses que encara s’entenen menys. Semblava que l’estructuració del sistema de caixes català havia fet el que tocava fer, oi? Doncs, ca! L’Estat (vostè i jo) està disposat a aportar al FROB 3.000 milions € per impulsar una segona onada de recapitalització de les Caixes. De moment es dibuixa un escenari que, amb una mica de sort, només sortirien de l’òrbita catalana dues caixes: Laietana aniria a parar a l’òrbita del Banco Financiero (Caja Madrid i Bancaja amb seu a la metròpoli, és clar) i també la del Penedès, que amb les de Múrcia, Granada, Sa Nostra i altres quatre conformarien Mare Nostrum. I les altres? La primera onada de fusions —malgrat haver parat la mà al FROB— no hauria estat suficient. Les d’Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu) o es converteixen en un banc o tindrien la mateixa sort de Caixa de Girona: acabar fagocitades per la Caixa, ja esdevinguda CaixaBank. Les de Catalunya Caixa (Catalunya, Tarragona i Manresa), si no fan el mateix, no els quedaria altre remei que unir-se amb Banco Guipuzcoano i Banc Sabadell.
Tota aquesta reconversió no es fa gratis. Atès que, a més a més del mandat de reconvertir en banc les caixes, planen damunt les entitats financeres les noves i exigents proves de solvència europees, aquestes hauran de tornar a parar la mà al FROB, perquè els actius tòxics aflorats el mes passat són alts. L’esbós seria aquest: Banco Financiero, amb gairebé 5.000 milions € d’actius tòxics, requeriria un capital del 13.000 milions €; CaixaBank, amb 2.739 milions € de tòxics, en demanaria 8.100 milions; Catalunya Caixa, voldria 4.300 milions € (tòxics, 2.051,5 milions); Mare Nostrum, 3.100 milions (amb 2.044 milions de tòxics)...Val més no seguir (Unnim té 1.480 milions € de tòxics) perquè ja s’adonen que la més petita demana més dels 3.000 milions € amb què l’Estat pensava proveir el FROB. Aleshores? L’executiu estatal i el Banc d’Espanya (ben poc responsable en no haver aturat la gestió de riscos quan tenia poder i mecanismes per fer-ho) no sols inciten a la bancarització de les caixes (“El Mundo” arribà a publicar que qui no seguís la directiva veuria limitat el creixement reclòs a la pròpia comunitat autònoma) sinó que en preparen una nacionalització encoberta. Vist que els recursos del FROB per a les caixes costen un altíssim 10% anual i que a algunes no els serà fàcil retornar recapitalització i interessos, s’aposta perquè el FROB passi a controlar directament una part del capital de les caixes (cosa que, de facto, suposa una nacionalització parcial i temporal de les entitats).
I tot això, per què? Doncs, primer, perquè la banca ha carregat tant com ha pogut contra les entitats d’estalvi: si el passat 18-I, Ana Patrícia Botín, consellera delegada del Santander, assegurava al Parlament britànic que el problema del sector financer espanyol radicava en les caixes d’estalvi, el 21-I, M. Dolores Dancausa, delegada del Bankinter, rematà el clau dient que eren les caixes a danyar la credibilitat del sistema financer espanyol. Segon, perquè el mateix 21 passat el banc nord-americà Goldman Sachs i l’agència de ràting Fitch sol·licitaven injeccions de recursos privats a les entitats més afectades per la crisi. (Goldman Sachs rebaixà fins i tot el preu objectiu dels bancs espanyols després d’elevar fins a 149.000 milions € la seva estimació de pèrdues acumulades, assegurar un descens vertiginós de la seva capacitat d’absorbir-les i rebaixar en un 26% els beneficis calculats el juny passat.) Tercer, perquè el 20-I, hi va haver un veritable setge internacional a les caixes hispàniques en tres fronts: “The Wall Street Journal” publicava un article en què deia que el govern espanyol necessitaria no 3.000 milions € sinó 30.000 per obligar les caixes a estructures més transparents; “Financial Times”, una mica abans, demanava la recapitalització com a “objectiu urgent” fent les estructures d’estalvi més transparents perquè, davant d’estructures confuses, els inversos s’espanten. Finalment, els analistes de Meryll Lynch Bank of America (MLBA) feien públic un informe sobre les caixes espanyoles assegurant que necessitaven una massiva recapitalització per afrontar les noves proves de solvència calculada en 42.8090 milions €. I les entitats que la necessiten més urgentment serien el conglomerat format per Caja Madrid, Bancaja i cinc caixes més d’una banda, i la Caixa d’una altra. (Només la petita Caixa de Pollença es lliurava d’aquella pessimista previsió.)
Amb d’altres paraules: calen per segona vegada diners públics a les entitats financeres, sobretot a les d’estalvis, però ni els polítics que els van permetre gestions ineficaces ni els gestors d’avui es veu que no hi tenen res a veure; cap responsabilitat. Continuen impertorbablement amb els seus sous astronòmics. Els diners, òbviament, són de vostès, benvolguts lectors, i meus, per molt que vostès i un servidor ens hàgim hagut d’estrènyer el cinturó. Quan se’ns els queda un estrany, els diners, es converteixen en públics. Ens trobem que som cornuts i hem de tornar a pagar el beure dels nostres estranys manaies encara que hàgim de demanar un préstec. Mai la cosa no havia resultat tan kafkiana: cornuts i amb el deute del beure al damunt. Perquè el beure... el seguim pagant nosaltres.

(7-II-2011)

Sense retorn

2011-01-24T18:43:00.001+01:00

Els lectors ja saben que m'agrada repassar aquest mes de gener esdeveniments de finals de l'any anterior que són significatius i que ens poden haver passat una mica desapercebuts. Els vull parlar, doncs, de la cimera del G-20 (que fet i fet gestiona l'economia mundial) de Seül i de la del canvi climàtic de Cancun.

Si el G7 va néixer el 1975 a causa de la crisi del petroli de l'any anterior, la crisi asiàtica de finals dels 90 institucionalitzà la reunió de ministres de finances i governadors de bancs centrals dels 20 països amb un comerç exterior i un PIB més alts, (85% del PIB mundial). Tanmateix, la primera cimera del G20 se celebrà a Washington, el 2008, a causa del crac del Lehman Brothers i de la crisi de les hipoteques subprime. Des d‘aleshores se n'han celebrat a Londres (abril 2009), Pittsburgh (setembre 2009), Toronto (juny 2010) i Seül (novembre passat). Integren el G-20 els estats del G-7 (EUA, Japó, Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Canadà), la UE com a bloc (per on de vegades deixen treure el cap a ZP) i 12 estats emergents: d'Àsia, Xina, Índia, Corea del Sud i Indonèsia; d'Amèrica llatina, Argentina, Brasil i Mèxic; Sud-àfrica, Aràbia Saudita, Rússia, Turquia i Austràlia.

A Seül, l'agenda de temes de la primera part eren els de cooperació internacional per a polítiques macroeconòmiques, reforma del sistema de regulació financera i reestructuració dels òrgans financers internacionals que no van ni prevenir ni actuar davant la crisi (BM i FMI). Els de la segona part suposaven la revisió de les 47 tasques específiques que s'havien imposat per prevenir crisis futures i controlar les accions dels òrgans financers d'alt risc. A Seül, doncs, s'abordà l'estructura de capitals dels bancs, l'enfortiment i regulació de les SIFIs (Institucions Financeres sistemàticament Importants) i la distribució de fons públics. Les finances ja no seran mai més com abans. No hi ha retorn possible.

Altrament, encara que no se n'hagi parlat gaire, a Seül es debaté la denominada "guerra de divises". La Xina, infravalorant el iuan, s'enfronta amb les potències occidentals i els EUA, imprimint més paper i causant una devaluació artificial, també. Prou demanà Obama que la Xina i Alemanya deixessin de basar el seu creixement en l'augment de les exportacions (23% les xineses amb superàvit de 27.000 milions de dòlars, amb 18.000 milions a favor seu amb relació a la balança de pagaments amb els EUA) i clamà a favor de límits quantitatius sobre dèficits i superàvits comercials per arribar a un creixement més harmònic. Però ni Alemanya (que registra el seu millor superàvit comercial des de fa dos anys) ni altres líders no ho acceptaren, de manera que allò de tenir un "govern planetari el segle XXI" segons va dir Sarkozy a Washington el 2008, més aviat comença fent una passa més vers una guerra comercial global. Val la pena repassar-ho, tot això, perquè quan aquí sentim parlar d'unió de Caixes o transformació d'aquestes en bancs, ja sabem on hem d'anar a buscar el cap del fil.

Anem ara a la cimera de Cancun. La Convenció de les NU sobre el canvi climàtic (UNFCCC) —la cap de la qual és Christina Figueres, néta de catalans— és un tractat internacional signat a Rio de Janeiro el 1995 i ratificat ara per 192 països, amb l'objectiu d'estabilitzar les concentracions atmosfèriques dels gasos d'efecte hivernacle en un nivell que no suposi cap perill en el sistema climàtic del planeta. El problema és que el tractat no incorpora ni límits quantitatius per a les emissions (ni globals ni per països) ni tampoc estableix cap mecanisme per exigir-ne el compliment als països signataris. Simplement el tractat preveu el desenvolupament posterior dels denominats protocols (que han de ser els instruments que fixin aquests límits i aquests mecanismes de vigilància. Fins ara sols s'ha signat el protocol de Kyoto (vigent des del 2005 fins al 2012, quan s'hauria d'allargar o bé fer-ne un de nou). En aquest protocol, 37 països es van comprometre a reduir un 5,2% de les seves emissions respecte de les que tenien el 1990 (però ni els EUA ni la Xina, els dos principals emissors mundials, es van comprometre a cap reducció). La UE es va comprometre a reduir un 8% les emissions, però amb un repartiment intern desigual, segons el qual, per exemple, l'Estat espanyol podia incrementar-les un 15% (mitjana ja ultrapassada) en comptes de reduir-les. Malgrat tot les emissions globals no paren de créixer. L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) assegura que si no s'estabilitzen en un 450ppm (part per milió) —xifra que suposaria que la temperatura del planeta no augmentés per sobre de 2º—, malament rai: la catàstrofe pot igualar la que es produeix en una etapa de glaciació. Avui som en uns 390ppm, però augmentem a un ritme de 2ppm/any, cosa que ens porta a un horitzó de concentracions de 1000ppm i a un augment de temperatures de 6º. Per a J. Hansen, un dels màxims experts mundials en canvi climàtic, si incrementem com ara les emissions durant una dècada i seguim sense prendre mesures dràstiques, eliminem la possibilitat a mitjà termini de tornar a unes concentracions atmosfèriques que evitin el cataclisme. Per sortir-nos-en caldria que les emissions globals deixessin de créixer, en valor absolut, a partir del 2020, i que tot seguit caiguessin ràpidament en 2050 un 40% (això és, per sota dels nivells de 1990).

Cancun ha estat la setzena reunió de l'UNFCCC per avaluar la reducció d'emissions. L'anterior, a Copenhaguen, va ser un fracàs. Gràcies a la creació per part dels estats rics d'un Fons Verd (100.000 milions de dòlars) gestionat pel BM per compensar els països més afectats pel canvi climàtic (sequeres, onades de calor...), protegir boscos i desenvolupar ?energies ecològiques a partir del 2020 (quan els països rics hagin reduït les emissions entre un 25% i un 40% en relació al 1990), i a substituir la paraula "consens" per "acord general", la cimera va acabar millor del que s'esperava malgrat les ambigüitats (només Bolívia va fer el rebec). S'han acceptat els 2ºC de l'escalfament del planeta com a llindar no traspassable (amb possibilitat de reduir-los a 1,5ºC el 2015) i també que han de ser els països desenvolupats els que han de reduir més per compensar les seves emissions passades i donar temps als països en desenvolupament per reduir les seves. Queden molts interrogants: què faran la Xina i els EUA, que porten el ritme de la lluita contra el canvi climàtic? A la pròxima cimera climàtica de l'any que ve a Durban (Sud-àfrica) tindrem un protocol d'obligat compliment o s'allargarà el de Kyoto? Si d'aquí a menys d'un any no som capaços d'acordar una continuació de Kyoto, amb les pertinents reduccions de tothom, inclosos xinesos i nord-americans, pot ser que ja no estiguem a temps de fer-hi res. (24-I-2011)

NOU GOVERN, ENTRE MAREMÀGNUMS I TAURONS

2011-01-18T17:20:00.002+01:00

Des de la metròpoli madrilenya, aprofitant la transició de l'administració catalana, ens en van engegar dues al front: una, la sentència del seu denominat Tribunal Suprem que obliga que el castellà sigui llengua vehicular en l'ensenyament contra l'experiència de la immersió lingüística en català; dues, el recurs al Constitucional de la llei de consultes i referèndums per part del govern Zapatero. Respecte a la primera, la Carta Europea de llengües regionals i minoritàries (ratificada per l'Estat espanyol i en vigor des del 2001) deixa clar que en cap cas el castellà es pot considerar discriminat a causa de la immersió catalana, però s'ho passen per l'entrecuix, com sembla que els nostres polítics s'hi pensen passar la sentència. Quant a la segona, Zapatero torna a ensenyar la poteta... sobretot al PSC-PSOE.

Ja pot filar prim la nova consellera de Justícia, Pilar Fernàndez Bozal, una de les sorpreses del Govern, ateses les seves responsabilitats en pro de l'advocacia de l'Estat contra la consulta independentista d'Arenys. I ja que al·ludim al canvi d'administració i al nou govern, deixin-me opinar que el pacte Nadal-Mas a favor de la investidura del segon, va deixar fora de joc no només el PP de la senyora Alicia Sánchez Camacho (que esperava la trucada de l'aleshores candidat amb candeletes per afanyar-se a dir-li que sí i poder tornar a treure pit a Madrid), sinó molt especialment l'ERC de Puigcercós i la SI de Laporta i va donar aire al desinflat PSC-PSOE.

Al meu entendre, si Puigcercós i Laporta juguen la carta catalanista, havien d'haver corregut a pactar amb Mas perquè des de Madrid veiessin que no necessitava cap partit amb pedirgí espanyolista. (Laporta n'hauria pogut treure un diputat de CiU per fer grup parlamentari.) Mig país s'adonà de la seva espifiada, de la seva incapacitat de pacte o maniobra, però encara és l'hora no ja d'haver entonat el mea culpa sinó d'haver fet pública una mínima autocrítica. Ara ja s'adonaran de com en són, de prescindibles.

Altrament, allò que va voler deixar palès Nadal, que no es tractava de cap pacte de govern, de cap sociovergència, va quedar claríssim quan Mas, després del refús de dues dones (una d'elles, Mònica Terribas), oferí el departament de cultura al socialdemòcrata senyor Ferran Mascarell, conseller en temps de Maragall, desactivant així una possible oposició a l'Ajuntament barceloní. Jugada mestra.

No diré que la resta de càrrecs fossin cantats. Ho eren els secretaris de Govern (G. Gordó) i de Presidència (F. Homs), i els consellers d'Ensenyament ( I. Rigau), Política Territorial (Ll. Recoder), Agricultura (J. M. Pelegrí), Benestar i Família (J. Ll. Cleries, que ja n'havia estat director general) i Governació i Relacions Institucionals (J. Ortega), amb la sorpresa d'assumir una vicepresidència (una figura, tot sigui dit, que CiU considerà extraestatutària i espanyolitzadora quan l'activà el tripartit). S'hi van pensar una mica Boi Ruiz (president de la Unió Catalana d'Hospitals i partidari del copagament) per assumir l'àrea de Salut i F. Puig, a l'hora d'entomar Interior, perquè segurament a l'empresa privada guanyaria més amb menys maldecaps. I això és el que es va trobar als dits el nou president amb àrees d'Empresa (F. X. Mena) i Economia i finances (A. Mas-Collell), per a les quals va haver de recórrer a dos professors experimentats.

Ara sols cal esperar que el nou govern sigui, a més de nou, un bon govern, cosa que costarà de veure si ha de començar amb retallades, estretor de cinyells i, per postres, ha de plantar cara a Madrid amb el tema dels recursos, es digui concert o nou pacte fiscal. (Si Mas deixa el tema ad kalendas graecas, l'electorat no li ho perdonarà.) I de moment, les coses clares, l'horitzó no es dibuixa gens fàcil. Segons els vaticinis aquest 2011 no es presenta pas millor que l'any anterior. I a mesura que llegim coses del Wikileaks, el maremàgnum esdevé encara més considerable. Hi ha coses que les tenim a tocar i no ens n'adonem fins que, des de fora, ens fan obrir els ulls. Per exemple, per què els EUA consideren "estratègics" els laboratoris catalans Grifols? Doncs perquè elaboren immunoglobulines purificades a partir del plasma humà. Resulta obvi, doncs, que la sang, amb els seus components i derivats, són de vital importància per al món (estratègics). A Catalunya, en un any, s'administren 267.400 concentrats d'hematies, 33.600 concentrats de plaquetes i 44.000 unitats de plasma. És a dir, diàriament, es transfonen 1.000 productes sanguinis als malats ingressats als hospitals i clíniques del país. S'han preguntat quantes transfusions es deuen fer al món?Ja no ens preguntem pel preu. En la nostra societat del benestar estem tan avesats a anar a una clínica i que ens tractin amb el que calgui que no tenim en compte ni els recursos ni els costos (el 55% dels concentrats d'hematies es destinen a persones de més de 70 anys; en conseqüència, se n'incrementarà la necessitat a mesura que augmenti l'envelliment de la població). Per això arrufem el nas quan ens diuen que el nou conseller de Salut, per fer-nos tots plegats una mica més responsables, s'ha mostrat partidari de fer pagar al pacient els àpats que pren mentre està hospitalitzat i de fer abonar el 40% del preu dels medicaments. Què dirà en temps de crisi el consell assessor sobre salut? Com reaccionarem quan es posin mesures d'aquestes sobre la taula?

Sí, val la pena que, des de baix, des de la ciutadania, tots esdevinguem més responsables, sobretot quan sabem que es fa negoci sobre la nostra salut ("Les farmacèèèutiques!", crida la sòsia de la germana Forcades al Polònia, però ara com ara hi ha unes 700 clíniques al món que ja ofereixen teràpies amb cèl·lules mare).

Val la pena ser responsables, sí, però també des de baix, des de la ciutadania, hem de demanar responsabilitats als de dalt, als governs i a d'altres organismes que donen diners a entitats financeres que els malgasten i manifesten guanys al cap de l'any. És del tot escandalós que els "inventors d'armes financeres de destrucció massiva", com han estat qualificats pel Times, segueixin treballant a Wall Street com si res no hagués passat mentre en paguem les conseqüències tots. Uns exemples. AIG, gegant nord-americà d'assegurances, que ha rebut subsidis públics milionaris, el passat febrer va fitxar Thomas Russo per al seu Consell d'administració; Russo, tanmateix, era director jurídic de Lehman Brothers, el quart banc d'EUA que va fer una fallida estrepitosa el 2008, inici de la crisi que encara patim. També Dick Fuld, excap executiu d'LB, es va incorporar el març a la firma d'inversió Legend Securities. Tom Montag, antic cap de vendes de Goldman Sachs, el banc d'inversió que va esquivar la bancarrota el mateix any per pèls (i ajuts), ara és president de la secció de banca i mercats del Bank of America. Són simples botons de mostra. Qui serà capaç de posar morral a aquests taurons? Mentrestant, als EUA, entre 2009 i 2010, més de 3 milions de persones han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca. I de rebot, a Europa s'ha esdevingut si fa no fa el mateix. L'estat del benestar perilla. El Govern britànic, abans del passat Nadal, tallà els ajuts per pagar la calefacció domèstica fins a l'abril proper. I ja sabem les mesures del Govern espanyol: congelació de pensions; reducció del sou dels funcionaris; supressió del "xec nadó" i de l'ajut de 426? als aturats sense subsidi; 9,8% de pujada de l'electricitat; jubilació als 67 anys; pujades de la gasolina, el tabac, les targetes de transport i l'euríbor... Veritablement, el nostre govern, ja pot fer filigranes! (10-I-2011)

COP DE TIMÓ? CONCERT JA, QUE PINTEN BASTOS!

2011-01-18T17:16:00.000+01:00

Demà es la diada dels Sants Innocents. Un moment perfecte per explicar alguns fenòmens que s’encavallaren damunt de les eleccions catalanes i el 5-0 del Barça al Madrid i,mentre Mas preparava la investidura i el govern, ens van poder agafar amb el lliri a la mà. Anem a pams. El dia 27 de novembre el senyor Zapatero es reunia amb 37 empresaris liderats pel senyor González del BBVA i altra gent de FCC o Sacyr no se sabia ben bé per què. “Cortina de fum”, propalaven des del PP, perquè no volen pas moure un dit per sortir de la crisi que enfonsa ZP. Francesc Sanuy, es declarava estupefacte que el govern legítim “s’hagués de rebaixar davant dels poders fàctics” i es demanava, textualment, “per quina raó s’ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se’ls aplica una regulació més rigorosa” (“Avui”, 28-XI-2010). Val a dir que entre els convidats hi havia representants de corporacions catalanes com la Caixa, Banc Sabadell, Gas Natural, Agbar o Abertis però ben pocs d’empreses familiars catalanes, la veritat: només Grífols i Planeta (Celsa, Agrolimen., Catalana Occident, Almirall, Puig o Mango brillaven per la seva absència).

Bé, doncs Zapatero no va fer res més que portar al seu racó del ring el combat de boxa a sang i fetge que tenia lloc a Madrid feia tres setmanes, amb el rescat d’Irlanda a l’horitzó. I la cosa era aquesta: un centenar d’empresaris, gestors i economistes havien fet arribar al Rei, com a Cap d’Estat, un informe en què se li mostrava que l’averia econòmica de l’Estat era realment gravíssima i que només es podria reparar repensant-ho tot de dalt a baix, incloent en la reparació una reordenació a fons de les autonomies. L’informe conegut com “Manifest per la rectificació” porta per títol Declaración Transforma Espanya (amb aquest títol es troba a la xarxa) i hauria estat promogut per la Fundació Everis, entitat que presideix l’ex-ministre Eduardo Serra, bé que estaria avalat per les principals empreses de l’Ibex 35 i per entitats financeres de gran relleu, encara que no totes hi hagin aportat la signatura dels seus presidents (sí que ho hauria fet el President de Telefònica César Alierta).

El document urgeix canvis estructurals en el model econòmic i en la mateixa concepció de l’Estat de benestar, en el funcionament de les administracions públiques, en la llei electoral, en el sistema educatiu i de coneixement ... I l’informe insisteix molt —massa— en la configuració de la unitat de mercat i en la marca d’Espanya com a identitat pròpia, ara —segons l’informe— massa dispersa a causa de les autonomies. En un moment de l’anàlisi es diu que “España resulta globalmente poco atractiva y en busca de su identidad”. Amb bones paraules i amb tot el cotó fluix que vulguin, es demana un cop de timó. Un cop de timó diferent del dels anys 80, perquè ara tenim l’exèrcit a l’OTAN i perquè des d’aleshores, Espanya s’ha civilitzat: la societat s’ha globalitzat amb mercats i fluxos monetaris d’una banda (i prou que manca un mínim control a l’especulació) i amb acceleració d’informació mitjançant les xarxes socials de l’altra. I, segons el document, “La vertebración del aparato público en múltiples ámbitos de actuación (geografías, competencias, intermediarios, etc.) y su concepción heredada, en muchos aspectos, de un pasado ya caduco, obligan a una revisión profunda del papel, alcance, organización, modelo de prestación y ámbito de proximidad de las Administraciones Públicas, en línea con los criterios de excelencia…” Traduïm-ho: el cafè per a tots de les autonomies resulta massa car. Conseqüència: deixant Euskadi per impossible, cal doblegar el coll a Catalunya perquè les altres autonomies acceptin una eixalada substancial. En una lectura en diagonal no veig enlloc que es parli d’una reforma del sistema judicial i de la Magistratura, quan la gran crisi que hem patit els catalans ha estat la sentència del Tribunal Constitucional dient-nos que no cabem a Espanya de la manera que volem encabir-nos-hi.. Cal deduir, doncs, que, per als autors, el tema no compta… O, millor: que la Magistratura és l’únic poder que ha estat en el seu paper.

El document sembla més susceptible de ser utilitzat com a munició que per a una reflexió oberta, plural i de llarg recorregut. Hi ha qui ho ha llegit com un nou “Manifiesto de los Persas”, document de 69 diputats el 1814, en què es demanava a Ferran VII que posés fi a l’aventura liberal i restablís el vell l’ordre... És a dir, segons aquests senyors que toquen a sometent d’Emergència Estatal (ells en deuen dir Nacional), la correcció necessària seria retornar a l’Espanya uniforme d’abans de les autonomies.

I per això, veient arribar l’exèrcit dels perses d’avui, ZP preferí reunir-se amb els que el senyor Sanuy qualificava de sàtrapes (al cap i a la fi, originàriament, “governadors de les províncies de Pèrsia”), amb més poder i tot que els signants del manifest de la Fundació Everis. I li calia fer-ho a la vigília de les eleccions catalanes, perquè els seus serveis de prospectiva ja diagnosticaven la patacada de Montilla.

No va ser sols una reunió de fum per fer la foto. El tret li va sortir per la culata, perquè els empresaris —els veritables sàtrapes perses— li exigiren que actués amb major celeritat davant de les exigències europees, si volia donar una imatge de confiança al món. I li tocà acceptar de pressionar el Pacte de Toledo a fi de reformar les pensions abans del 31 de març i d’altres exigències com, per exemple, establir mesures per alleugerir el crèdit als promotors (Fainé, la Caixa) , reformar el sector immobiliari (Rato, de Caja Madrid) per no parlar de vendre el 49% d’Aena i una altra part de “Loterías”. I es va comprometre de tornar-los citar a la Moncloa d’aquí a dos o tres mesos.

Uf! Qui dia passa any empeny. L’endemà ja podia digerir millor l’ensulsiada socialista a Catalunya, bé que alguns presidents autonòmics del seu color, amb Montilla desbarbat, posaven les seves barbes en remull i començaven a posar-hi les de Zapatero. Per afrontar millor Rajoy, ¿no seria millor que ZP tirés la tovallola i avancés les eleccions generals tot anunciant la retirada i el substitut abans de les autonòmiques i les municipals de maig? Per a ZP (al qual la reunió satràpica donà aire), de moment, encara no seria l’hora de reduir els poders autonòmics (de moment). Per això, la solemne patacada socialista catalana li feia esperar el tàndem Duran Lleida/Mas amb afalacs i candeletes a Madrid. Des del PSOE, es tornava a considerar Catalunya un sòlid centre de gravetat per a l’equilibri d’Espanya. Vaja, home! Com si els catalans no tinguéssim memòria i a Mas no li haguessin aixecat mai la camisa! Dos tirs al front: el Tribunal Suprem declarant el castellà llengua vehicular i la Llei de consultes cap al Constitucional. Els catalans tenim clar que el nostre Estatut no cap en aquesta Espanya dissenyada pel TC i que ZP no va moure cap dit contra aquell TC il·legítim; i ara som el centre de l’equilibri? Volent-nos contents, ja ens han tingut enganyats massa vegades! Ells van fer passar el clau de la sentència contra l’Estatut per la cabota i ara, des de Catalunya, hem de rematar, encara que sigui per la cabota, la consecució del concert econòmic, abans de l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Mas diu que vol esperar que governi el PP, en comptes d’aprofitar les febleses del govern d’ara i posar un peixarro al cove. Si Mas no tiba com cal, s’equivocarà. I s’equivocaran ICV, PSC, SI i ERC si, en aquesta batalla —que serà duríssima, perquè es tracta de poder munyir la vaca o no—, no fan costat a Mas. (27-XII-2010)

DEL GÒLGOTA A BETLEM (CONTE DE NADAL)

2010-12-21T19:39:00.000+01:00

Monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal del Papa Benet XVI (“il bello Giorgio”, li diuen a Itàlia) estava preocupat. El Papa, il·lusionat a l’estiu amb la continuació del seu llibre sobre Jesús —volia tractar els primers temps i els darrers, que havia deixat sense tractar en el primer volum— , des de feina setmanes, només feia que demanar informes i assessories sobre temes econòmics. No s’havia interessat pel pessebre de la Plaça de Sant Pere (en el seu primer any de pontificat havia demanat que la cova de Betlem fos substituïda per la casa de Natzaret i tota la dreta eclesiàstica, de l’Opus enllà, se li havia abraonat al damunt) ni per les respostes rebudes dels experts a qui havia deixat fragments del seu llibre (“Sí, Betlem és més una dada teològica que històrica”, li havia contestat un dels més grans coneixedors dels budellams de la Sagrada Escriptura, germà en l’episcopat) i ni s’interessava per l’esborrany de les celebracions nadalenques de la Ciutat del Vaticà. Ni tan sols s’havia emocionat amb un pessebre de guix, un diorama, que li havien regalat uns periodistes africans, com una capsa de sabates, amb totes les figures negres i un estrany camí que sortia de la cova i, en comptes d’abocar-se a un desert amb els camells dels Reis, arribava a un pujol amb tres creus nues, el Gòlgota.

Il bello Giorgio en volgué parlar amb el Cardenal Bertone, Secretari d’Estat. I aquest, que en sabia l’origen, li va donar clarícies d’aquelles preocupacions. Resultava que en la reunió de cardenals del passat mes de novembre per tractar el tema de la pedofília a l’Església, un senyor Cardenal sud-americà havia gosat dir-li al Papa que ja començava a ser hora de preocupar-se menys de la sexualitat humana i més de l’economia del món. “Wall Street i els lobbies farmacèutics i petroliers, per no parlar dels de la droga que n’és el lubricant, maneflegen l’economia mundial”, va gosar exposar-li; i afegí: “En un món en crisi l’Església ha de tenir una paraula per a tot això. No pot ser que s’abaixi a detallar què es el FIVET, què és una cèl·lula troncal, una concepció heteròloga o una fissió gemel·lar i no digui un mot de com es blanquegen diners, de la llibertat de circulació de capitals, de la manca de controls sobre l’especulació i de qui porta sofriment al món”.

Cridar-lo al seu despatx va ser pitjor. Benet XVI s’havia pensat que el Cardenal era una persona seduïda per la teologia de l’alliberament i que ell el sabria reconduir. El senyor cardenal sud-americà no sols li va adduir que Jesús havia vingut a alliberar el món i que tota teologia per ser vàlida havia de resultar alliberadora sinó que li va etzibar que els responsables de la crisi econòmica i financera mundial tenien noms i cognoms i que ningú com el Papa per desemmascarar-los. “Certament sereu criticat i perseguit, però aquest és el senyal de Jesús per a tots els seus... No dieu que creieu tant en la raó humana? Doncs, Santedat, empreu-la i estudieu una mica d’economia o feu-vos-en fer cinc cèntims pels vostres assessors. A les universitats americanes es parla de responsables de la crisi quan n’hauria de parlar l’Església. Jesús no vol un món de privilegiats que s’aprofitin dels que no ho són, Santedat.” Li va proposar que comencés per Bear Stern, el primer banc d’inversió a caure a causa de les hipoteques subprime, el juliol del 2007, bé que J. P. Morgan rescatés l’entitat poc després, de la mateixa manera que el Banc d’Anglaterra va acudir a ajudar el Northern Rock el febrer del 2008 perquè no fes fallida. L’agost del 2007 BNP Paribas congelà dos fons de risc i es traslladà la crisi a Europa com un dominó. “Si us informeu, Santedat, trobareu responsables: fins i tot en Alan Greenspan, director de la Reserva Federal Americana, que no va baixar els tipus d’interès fins el gener del 2008, quan ja portàvem un any de crisi financera i alguns s’hi feien la barba d’or”, afegí el senyor Cardenal. “Ah! I assabenteu-vos, també, de la responsabilitat de les agències de qualificació de risc, posem per cas, la Fitch, l’Standard & Poor’s o la Moody’s … I de casos com els d’Enron i WorldCom. Sabeu el nom d’alguns especuladors com Georg Soros? I el dels assistents a l’última reunió del Club de Bilderberg?” Quan s’acomiadà, el senyor Cardenal encara li va gosar fer una pregunta indiscreta: “L’IOR, l’Institut per a les Obres Religioses o Banca Vaticana, ja ha signat els pactes europeus antiblanqueig com va prometre que faria aquest 2010?” Bertone ho explicava tot al bello Giorgio amb un punt de sornegueria. “Quant a la resta, vós sou més present al seu despatx que no jo”, li va dir el Cardenal.

El secretari va lligar caps i assegurà que des d’aleshores el Papa havia contactat amb els experts que havien participat en el plafó “Responsability and the Financial Crisis of 2008”. Es podia considerar un entès en tot el que havia passat al món econòmic durant el seu pontificat. Li havia comentat que duia una bena als ulls. El govern americà havia rescatat unes determinades entitats (Fannie Mae, Freddie Mac, IndyMac Bank, AIG i d’altres) mentre que havia deixat caure el colós banc Lehman Brothers, cosa que va provocar el pànic entre inversors de mig món que no sabien si els seus diners serien garantits per l’Estat o no. George W. Bush, el setembre del 2008, havia invertit 700.000 milions de $ per a un rescat financer, sense comptar el rescat per als fabricants de vehicles. Donar diners a uns era treure’ls dels altres i dels mercats. I estendre la crisi. Per primera vegada Monsenyor Georg Gaenswein deixà anar una de les seves pors: “El Papa podria estar preparant una Encíclica sobre els responsables de la crisi econòmica i alguns sectors de la Cúria no li ho permetrien”. Era greu.

Bertone li proposà que en parlés prudentment amb un home fidel, el portaveu papal i director de la Sala Stampa vaticana, el jesuïta Federico Lombardi. Ho va fer justament la tarda que el Papa havia cridat al seu despatx l’economista coreà Thomas Han Hong-Son, revisor de tots els comptes vaticans. Al jesuïta no li vingué res de nou. Al Papa li preocupava que promotors, constructors i grans bancs haguessin acumulat vivendes i terreny finançats a baix preu gràcies a la bombolla immobiliària que ells mateixos havien creat; de la crisi en treien suc. Es deia que, a Polònia i a Espanya, els bancs havien adquirit a baix preu gairebé la meitat del sol urbanitzable posat en venda en els darrers quinze anys. Però l’encíclica podia perjudicar el catolicisme en un moment en què els grans poders hi apostaven per fer una religió única al món. Lombardi va ser clar: per arguments que adduís, ell pensava fer costat al Papa i anar a totes.

“Però els poders fàctics el crucificaran!”, exclamà. Aleshores, li sonà el mòbil, al secretari. Era el revisor de comptes coreà. “Sisplau, vingui!”

Il bello Giorgio va córrer al Palau Apostòlic i va trobar Benet XVI plorant com una magdalena, amb panteixos com solen tenir els vellets adolorits, estintolat a l’escrivania del seu despatx, entre tremolors i batzegades. “Santedat!” Li oferí aigua.

—Tenim el teulat de vidre! —va articular en un sanglot el sant Pare. I amb els ulls va cercar els de l’economista, que estava allà, com un estaquirot i abaixà el cap consentint.Aleshores el Papa, més calmat, va voler manipular el seu pessebre-diorama. Monsenyor Georg Gaenswein s’adonà que havia posat el Nen Jesús al Gòlgota i que el treia d’allí i el tornava a la cova de Betlem. I va veure dos documents a l’escriptori del Pontífex. L’un duia per títol,“Els jocs bruts d’Ettore Gotti Tedeschi”, el banquer dur, que el mateix Papa havia volgut que presidís la Banca Vaticana. El títol de l’altre era manuscrit del puny i lletra del papa, “Carta-Encíclica In rebus economicis responsabilitas”. I sense saber per què, en reveure el Nen Jesús a la cova i aquell document a la paperera, va pensar que el mite era més reconfortant que la realitat i va respirar alleujat.

(13-XII-2010)

Carta oberta als meus segrestadors i xantatgistes,

2010-12-08T19:19:00.000+01:00

Malvolguts senyors,

Són un club de 2.401 privilegiats (734 dones), que saben anglès com tanta gent, només tenen un títol de grau mitjà, però els han permès endogàmicament d’ensinistrar-se entre 9 i 18 mesos (inversió sense beques, entorn d’uns 30.000 euros), han aprovat uns psicotècnics i han pogut passar a formar part d’un exclusiu gremi de favorits sense escrúpols, que segons Aena cobren 340.000 euros l’any i podrien arribar a fer-ne 900.000 amb pagues extres. (Ja ho sabem que els sous varien en funció de la categoria de l’aeroport; però el que menys cobra de vostès arriba als 200.000 euros i els pot doblar amb hores extres. ) Tot això i que només treballen 1670 hores l’any (menys de 33 hores a la setmana, que dividit per 7 fan menys de 4,6 h/dia) ja ho han dit els diaris. El que no han dit és que dins aquest compte d’hores, i contra tots els treballadors i funcionaris d’Espanya, vostès hi volen seguir comptabilitzant les llicències, els permisos sindicals (osca, l’USCA!), les absències, les baixes laborals i les imaginàries (hores en què han d’estar localitzables). El que no han dit és que, si ens posem al Prat, per exemple, fan torns de 7 hores, en les quals s’hi han integrat uns períodes de descans del 25% , és a dir, poc més de 5 horetes (a la nit, 33% perquè el torn és de 10 h), ni que de cada 6 dies “treballats” tenen dret a 24 hores de festa, ni que cada mes han d’haver fet, com a mínim, 6 dies de descans.

I es queixen d’estrès, pobrets! Els miners, sí , que s’estressen. I els cirurgians en els quiròfans... I els estibadors del port... I les infermeres als hospitals (i sempre amb aquell somriure!)... I els periodistes... I els mestres davant de 40 galifardeus que no volen estudiar.... I els treballadors de qualsevol oficina... I els obrers en qualsevol planta de muntatge... I... Segueixo? Cap d’ells no disposa d’àrees de descans ni guanya el sou de vostès. I vostès es permeten, sense cap escrúpol i només per defensar els seus privilegis, no sols engegar en orris un pont a la classe treballadora del país, sinó que el país perdi aquests dies 250 milions d’euros (primeres estimacions pel cap baix).

Estic fart d’haver-me trobat massa sovint amb vagues salvatges de les seves, dites “encobertes”. Avui fa un any, a les Canàries, n’estaven fent una que va retardar l’avió Sevilla-Barcelona quatre o cinc hores. Vostès, és clar, es passen per l’entrecuix els compromisos que servidor pogués tenir a Barcelona, en horari que hi havia de ser. I es passen per allà mateix que m’hagin engegat en orris aquest pont, on havia previst de volar a Granada la matinada del passat dissabte. Quan ara els sento declarar que han tornat a la feina perquè mai no haurien pensat que el govern declarés l’estat d’alerta (s’hi jugaven 8 anys de presó i confiscació de béns, oi?), encara que s’escudin en la mai prou preada vida dels passatgers de les naus que “descontrolen”, ja han demostrat la mena de persones que són i l’altura moral que tenen. Però em permetran que recordi que l’any 1981, l’administració Reagan va substituir els controladors civils pels militars i n’acomiadà 11.000 de 13.000 que n’hi havia als EUA, amb prohibició de recontractació de per vida.

Desitjo de tot cor que ni magistratura ni govern s’abaixin els pantalons, ara que la situació s’ha reconduït, i els faci pagar car el seu abús de poder contra el poble (tirania) i la seva rebel·lió contra l’autoritat establerta (sedició). No pas amb presó, no. Retornant, per exemple, descomptant-los dels seus exorbitants salaris, les pèrdues que han ocasionat. Només perquè en vagin prenent nota d’altres gremis de privilegiats... com ara el dels pilots.

De res. El seu hostatge en aquest pont. (7-XII-2010)

CONSEQÜÈNCIES POSTELECTORALS

2010-12-02T18:20:00.000+01:00

Ara resulta que el centre gravitatori català és important per a l’equilibri d’Espanya , si llegim la premsa madrilenya, malgrat encara no fa uns mesos ens retallaven l’Estatut i ens manaven que ens encaixéssim per força a una Espanya que ens ve estreta. Però la rotunda victòria de CiU, el daltabaix del PSC-PSOE (les enquestes pitjors li donaven 29 diputats i sols n’ha fet 28!) i l’entrada de SI amb quatre diputats al nostre Parlament (malgrat seguir amb llistes tancades, una llei electoral restrictiva i uns blocs de propaganda preelectoral minutats com enlloc d’Europa) aclareix el panorama. Per exemple, no es pot declarar per TVE, com va fer Corbacho, que no cal extrapolar resultats sinó analitzar-los sols en clau catalana. I la prova és que Montilla, dignament, ja va anunciar que no es presentaria ni per a primer Secretari del PSC-PSOE en el proper congrés del partit. I és que, a la seu de Nicaragua, alguns baronets ja parlaven diumenge a la nit i ahir de celebrar-lo, el congrés, abans de les eleccions municipals del proper maig (i no després, com està programat) i, a partir d’avui, poden anar passant per Ferraz els presidents autonòmics socialistes i demanar-li a ZP que, si no vol donar amb safata el govern al PP, avanci eleccions generals i abans anunciï que ell no s’hi presentarà. Desbarbat Montilla, ja hi ha qui posa les barbes en remull, al PSOE, és clar. (Algú serà capaç de dir que la seva fidelitat al PSOE dient en campanya que no pensava trencar amb Espanya, en comptes de mantenir-se en l’ambigüetat, no li ha sortit gens bé?) ZP va deixar sol el President català a l’hora de defensar l’Estatut i fer canviar un TC il·legítim; ara haurà d’aprendre que qui sembra vents recull les tempestats de la derrota.

Tampoc pot declarar-se, com va fer Puigcercós a TV3 (se n’ha adonat que el segon tripartit va sobrar?), que en la passada legislatura els diputats independentistes eren els seus 21 d’ERC i ara sols seran 14 (els seus 10 i els 4 d’SI), quan ell deu saber alguna cosa del senyor Carretero (que no es menja cap rosca) i de la divisió d’aquesta mena de vot. Altrament, CiU prou haurà de saber calcular a la perfecció d’on li han vingut vots nous, quins transvasament de votants ha obtingut i amb quines forces li caldrà anar de bracet si vol obtenir el concert econòmic, del qual va fer bandera en la campanya electoral, i que ZP negava que pogués obtenir de cap de les maneres divendres passat mateix a RAC1. A veure si passem de nou del “¡Pujol, enano, habla castellano!”, al “¡Pujol, guaperas, habla como quieras!”.

A l’Artur Mas, a Madrid, se l’espera amb candeletes i li caldrà saber ensenyar les ungles, quan arribi el moment, perquè ja l’han enganyat massa vegades. Gestionar la seva victòria voldrà dir entendre’s amb la quarta columna del propi domicili (que són 21 diputats, sumant PP i C’s). Ara, però, abans li caldrà saber endreçar les andròmines de casa nostra, passar comptes i auditories, triar gent de futur i no de passat (i hi ha molta gent del passat a CiU!) per fer un bon govern. I treballar contra la crisi econòmica, que és financera i global. I mirar que els resultats de diumenge no es perdin en les pròximes municipals. I pensar en l’horitzó 2014. Tot un repte. (30-XI-2010)

DECÀLEG PER AL NOU GOVERN

2010-12-02T18:15:00.001+01:00

Escric durant la jornada de reflexió, vigília de la jornada d’eleccions. En d’altres pàgines d’aquest diari trobaran resultats i valoracions electorals, hi hagi hagut sorpreses o no. El nou govern que surti d’aquestes urnes te feina retardada si vol posar Catalunya enllà de la ratlla de la crisi i al lloc que li pertoca. I ho vull desgranar en un decàleg:

1) El govern que surti no haurà de tenir por de parlar amb Madrid del que sigui. De concert econòmic o de referèndums per a la independència sempre i quan prepari i aboni el terreny a Europa, una assignatura força pendent. Europa, primer pas per al futur. Brusel·les pot resultar més propera que Madrid, si des de Madrid no es vol aprendre que el tracte injust genera desafecció. El Cercle d’Economia, una de les entitats més influents de Barcelona, admetia el passat octubre, que Catalunya patia una situació de greuge; a Madrid, però, no ho veuen per enlloc. I què tal si preparéssim un nou Memorial de greuges, no pas dirigit a la monarquia,com els d’abans, sinó a la resta d’Espanya?

2) L’esmentat Cercle d’Economia adduïa que, arran de la sentència del TC, alguna cosa s’havia trencat entre Catalunya i Espanya; en paraules seves, del tot inèdites, l’Estat de les autonomies mostrava “clares limitacions per encaixar les aspiracions d’algunes de les seves comunitats autònomes” com es constatava en el cas de Catalunya. Per tant, demanava no sacralitzar la Constitució tot insinuant un nou pacte constitucional capaç de restablir la confiança amb Espanya. El Cercle no feia cap viratge sobiranista, no en enganyéssim; el Cercle vol l’entesa Catalunya- Espanya, però sap que, si Espanya no entén aquesta desafecció, les coses poden anar de mal borràs. Suposant que aquesta confiança es pugui refer, potser ja toca, doncs, al nou govern, parlar de la reforma constitucional i d’una nova llei electoral. Una nova llei més democràtica, amb llistes més obertes i sense que els percentatges blindin de soca-rel els partits majoritaris contra la possible representació parlamentària de les minories.

3) Davant la crisi galopant el primer problema a encarar i endegar ha de ser el de l’atur, darrera del qual hi ha molt sofriment humà. El nou govern haurà de prendre decisions impopulars per reconduir les finances públiques, per millorar la competitivitat, per estimular nous emprenedors. Sobretot, haurà de fer entendre que l’Estat del benestar s’ha de defensar amb compromís i realisme, fugint de la cultura del subsidi i de la despesa supèrflua (inclosos directors generals, conselleries i assessors), si no volem més discursos com els del governador del Banc d’Espanya (les autonomies resultarien un perill per a la consolidació els comptes públics).

4) Això vol dir comptes clars amb el govern tripartit anterior (una auditoria pública) i amb el govern central. Si es números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X són certs, resulten aquets punts: a) segons els Pressupostos de l’Estat per al 2011 Espanya no sols no compleix l’Estatut (havia d’invertir 3.134 milions i sols n’ha pressupostat 2.742) sinó que deu a Catalunya 1.925 milions d’euros, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007 (i això és una tragèdia indignant!); b) descomptant infraestructures,el percentatge d’inversió a Catalunya cau dramàticament al 4,4%;(l’esforç inversor del sector públic ha baixat del 3% del PIB del 2009 a l’1,9% al 2011); c) la reducció del dèficit públic no es basa en la disminució del despesa corrent sinó en la pujada d’impostos (1,8 punts). Caldria inventar un observatori econòmic des del qual cada setmana s’oferís als mitjans el deute de l’Estat envers Catalunya. I crear, ho vulguin o no a la metròpoli, una Agència tributària nostra, on els catalans paguéssim els nostres impostos. (Un “Tancament de caixes” sense deixar de pagar.)

5) El propòsit d’estalvi ha de comportar un canvi radical del model energètic. Això suposa: a) cercar l’eficiència dels combustibles des de la generació fins a l’ús final (no pot ser que una central tèrmica generi el 30% del que gasta i una de cicle combinat el 50%; no pot ser que encara es depengui dels obsolets urani, petroli, carbó o el gas natural de Líbia i Argèlia; no pot ser que no hi hagi hagut un pla familiar per canviar totes les bombetes incandescents!); b) accelerar el desplegament de les energies renovables (les plaques solars haurien de dominar els terrats de Barcelona,primer per produir aigua calenta i, després,electricitat); c) canviar l’estructura de xarxa que es bastí a inicis del segle XX(cap sector industrial resistiria aquesta comparació!) i que, per no canviar, no ha canviat ni els comptadors actuals (que consumeixen una barbaritat!) pels electrònics; car caminar vers una xarxa intel·ligent en què l’usuari que consumeix pugui també ser generador (i venedor) d’energia. Si se sap fer, el cotxe elèctric pot jugar a favor d’aquest canvi, però caldrà molt coratge polític per expropiar les xarxes de distribució a les empreses que només fan el seu negoci elèctric (amb autopistes com les de MAT) i caminar vers empreses elèctriques cooperatives o municipals superant monopolis contraris a les renovables (o que se’n serveixen per rentar-se la cara).

6) La llengua és un dels nostres trets identitaris que, per desgràcia, es va perdent. Com acollir lingüísticament la immigració? Com assolir que no passi com en els instituts de bona part de Catalunya, on els alumnes fan classes en català i al pati parlen castellà? La nostra cultura s’hauria d’expressar en català arreu i només aquesta hauria de ser subsidiada. Caldria pugnar contra la diglòssia que sofrim i exigir el bilingüisme des de tots els aspectes i angles. I això vol dir tot: cinema i audiovisuals. Les majors nord-americanes s’hi posen d’esquena? Fem pagar un cànon. No ens distribuiran pel·lícules? Girem la vista cap a Europa i cap a Àsia. El mercat hollywoodià no serà cap gran pèrdua; fins i tot pot esdevenir un guany. Exigir el bilingüisme vol dir que tots els canals que emeten imatges de TV a Catalunya (A3,T5, etc.) han de tenir un determinat minutatge en català. I si la llei no ho permet, cal canviar la llei!

7) La justícia ha de ser eficient, ràpida, manifesta i pròxima. Caldrà pugnar pel Consell de Justícia de Catalunya. I vetllar per una política sense corrupteles (ja no dic corrupcions) i per una societat laica i plural, on cap tradició religiosa tingui privilegis.

8) L’Estat del benestar recolza en pensions, sanitat i educació. Es podrien assegurar les pensions catalanes per un determinat nombre d’anys? Quant a sanitat, cal escoltar els professionals de la salut i seguir invertint! Pel que fa a l’educació infantil i mitjana, deixin-se de currículums, d’ordinadors i de pissarres virtuals... “Un bon mestre es fa sota un pi”, deia A. Galí. Comencem confiant. Retornem a l’excel·lència a partir de l’exigència i l’esforç. Deixem els informes PISA i semblants, que no ens facin por els resultats, perquè portem anys de benes als ulls i de retard; de fracàs escolar, n’hi haurà d’haver per força durant un temps, perquè hi ha batxillers que no saben llegir. Revisem això de l’escolarització “obligatòria” i preparem sortides professionals per als alumnes que no haurien ni d’haver començat el batxillerat. I pel que fa a la Universitat, sisplau, ajudin la recerca, però segueixin mil·limetradament Bolònia, perquè, sense millores, podria resultar... una nova aixecada de camisa.

Em queden dos punts i l’espai s’exhaureix: 9)Transport, turisme, comerç: els prenguin com petites i mitjanes empreses que greixen el teixit social del país: cal mimar-les; 10) Intangibles i imponderables: aquests són els gripaus de cada desdejuni; aprenguin a conviure-hi (van inclosos en el seu sou), però que no els facin canviar decisions. (29-XI-2010)

ELS LÍMITS DEL PLANETA

2010-11-17T18:40:00.004+01:00

Entendrem alguna vegada que el nostre planeta Terra és un organisme molt feble? Una mena de nau espacial que viatja a 250 quilòmetres per segon? Es calcula que al començament de la nostra era, sobre la superfície de la terra hi havia 250 milions d’éssers humans. Aquest nombre no es duplicà fins l’any 1650. El 1850 la població va tornar a duplicar-se: vam ser uns 1.000 milions. Amb un segle vam tornar a duplicar la població. De 1950 a l’any 2000, en només 50 anys, s’ha passat de 2.000 milions d’habitants a la superfície del nostre planeta a més de 6.000 milions. Fins on el globus terraqüi pot anar acollint gent i nodrint-la? Els ecologistes ja no parlen de sostenibilitat (un concepte econòmic, social i ecològic tot just sorgit els anys 70 del segle passat, que pretenia d’organitzar l’activitat humana de manera fos capaç de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es mantenia per al futur la biodiversitat i els actuals ecosistemes indefinidament sense depredar-los) sinó de decreixement, sobretot a partir del Petit tractat del decreixement serè (València: 3 i 4, 2009), de Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París. No pretén pas cap mena de “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes ni de bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada.

Un terç de població (les comunitats més desenvolupades d’EUA, Europa i el Japó) poden gastar 2/3 de l’energia i deixar el terç sobrant als 2/3 de població? Peak oil és una expressió maleïda que significa el punt en el qual l’extracció del petroli haurà arribat al màxim i, a partir del qual, no quedarà cap més opció que decréixer. Els experts asseguren que consumim quatre vegades més d’or negre que el que es descobreix (cada vegada a més profunditat i amb més inversió per extreure i refinar), de manera la situació entre demanda creixent i recuperació de noves reserves és cada vegada més crítica.. S’ha dit que en cent anys la humanitat ha gastat la meitat del petroli del planeta.

On i quins són, doncs, els límits del planeta? Per saber-ho s’ha adoptat com a mesura l’emprempta o petjada ecològica, un indicador que mesura la demanada humana sobre la biosfera, és a dir, la quantitat de terra productiva i de mar que requerim els humans per cobrir les nostres necessitats i absor-bir les nostres deixalles. I aquesta xifra (l’empremta ecològica global) segons el Living Planet Report 2008 no pot ser més negativa: supera el 30% la capacitat de regeneració del planeta com es pot veure ne gràfics que posen en relació la petjada ecològica mundial i la biocapacitat en nombre de planetes Terra, cosa que significa el següent: si mantenim aquest ritme, el 2030 seran necessaris dos planetes com el que tenim per atendre les necessitats de la població. La translimitació de la capacitat de càrrega del planeta (biocapacitat) a causa de la demanada, que va anunciar el Club de Roma els anys 70 per a la segona dècada d’aquest segle, ja s’ha donat, i potser ja es donava des de la dècada dels 80.

Resulta interessant adonar-se de la relació anterior per zones planetàries o regions, ja que la diferència entre la biocapacitat d’una zona i la seva empremta equival a la seva reserva ecològica o al seu dèficit. Si construïm un mapa amb aquestes relacions veuríem clarament que només estan en reserva ecològica els països europeus que no pertanyen a la UE i els de l’Amèrica Llatina i el Carib. Filant una mica més prim, encara es podria fer un compte dels deu estats amb més biocapcitat els top ten de la biocapcitat; seria el gràfic que adjuntem, on es veu clarament que sols deu estats contenen al voltant del 55% de la biocapacitat del planeta.

Malauradament els països del denominat primer món hem obtingut sempre recursos, com sigui, propers o llunyans, malbaratant energia i agua. Avui es diu que la globalització, en comptes de beneficiar les zones pobres de la Terra, ha aconseguit que la totalitat del planeta s’hagi convertit en el rebost de l’opulència del primer món, el nostre.

Tanmateix, la comparació que resulta del tot escandalosa és la següent. A la dècada dels 60, tots els països del món tenien una biocapacitat suficient per a donar resposta a les demandes dels seus habitants. L’any 2005 la situació havia canviat radicalment i, en la pràctica, cap país ja no és capaç d’atendre els requeriments interns si no importa mitjans naturals externs. Es parla de països ecodeutors (els que tenen una empremta ecològica per sobre de la seva biocapacitat) i de països ecocreditors (si la tenen per sota). Si ens hi fixem bé, veurem com l’ecodeute català ultrapassa del 150%, cosa que va contra totes les expectatives plantejades en cimeres internacionals dedicades al clima i a l’ecologia. Avui dia la major part de països són creditors de recursos, de manera que la fallida ecològica creditícia esdevé un repte global dels més preocupants.

Caldria que fóssim del tot conscients de les conseqüències del que diem. Si tres quartes parts del planeta vivim en països que som deutors des del punt de vista ecològic, la major part de nosaltres nodrim els nostres estils de vida, el nostre tarannà, la nostre manera de com-portar-nos i, al capdavall, la nostra economia a base d’extreure el capital ecològic que ens fa falta d’unes altres parts del món. Som veritables explotadors. Podem dir sense por d’equi-vocar-nos que Amèrica del Nord, la Unió Europea, Orient mitjà, Àsia central i el Pacífic vivim per damunt de les nostres possibilitats a compte de l’Amèrica Llatina, el Carib i l’Àfrica, que encara tindrien un marge de maniobra si nosaltres no els extorsionéssim.

Conclusió: La Terra és un organisme viu de 4.540 milions d’anys d’edat. El doctor Oró deia que era com una nau espacial navegant per l’univers a milers de km/h; ens cal mentalitat d’astronauta, que sap que té recursos reduïts a la seva nau. Sobre 510 milions de quilòmetres quadrats, el 71% dels quals són aigua, hi viuen uns 6.800 milions de persones (9.800 l’any 2.050). El planeta es ressenteix de la sobreexplotació a què el sotmetem els humans. Té uns recursos finits i una capacitat de regeneració limitada. Estem sobrepassant determinades línies roges, la qual cosa pot dur la nostra civilització al col·lapse. (15-XI-2010)

LA POESIA, MATÈRIA I ESPERIT (Discurs pronunciat al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona el dia 14-XI-2010)

2010-11-17T18:32:00.004+01:00

Digníssimes autoritats, senyores, senyors, poetes tots, si ara som aquí, en aquest XXXIII Jocs Florals de la Tardor:

La meva dissertació d’avui voldria reflexionar sobre l’engrescador tema dels constituents materials i ideals de la poesia, des d’una panoràmica de les nostres grans veus poètiques del segle XX, vist que en la poesia s’hi abracen experiència i alè, matèria i esperit. I permetin-me una referència inicial a Joan Maragall, ara que celebrem el centenari del seu traspàs: “En la paraula humana s’abracen tota la meravella material i tota la meravella espiritual de la Natura”, va escriure en el seu Elogi a la Paraula , el seu discurs inaugural del curs 1903 de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual m’honoro d’haver estat Secretari d’un President poeta com va ser Jordi Sarsanedas. Maragall no sols intuí ja aleshores, el que anys més tard formularia F. de Saussure en el seu concepte de signe lingüístic —constituït per un significant (material sonor) i un significat (concepte espiritual)— sinó que va entendre la paraula com l’esforç suprem de l’home, la més gran criatura evolucionada de la consciència del planeta. Per a ell l’home-poeta, enamorat del món, mira i s’estremeix molt abans de parlar; per això és l’home més innocent i més savi de la terra. Sap, com diu Confuci, que “el veritable coneixement consisteix a saber l’extensió de la pròpia ignorància”. I com que tots ens hem embadalit amb alguna cosa d’aquest món —una posta de sol, una muntanya nevada, el vaivé de les ones del mar o el plor d’un nen— i tots hem maldat des del silenci de l’estremiment per convertir-ho en paraula, tots som una mica poetes.

Joan Salvat-Papasseit, pocs anys després de l’Elogi esmentat de Maragall, a Concepte de poeta (1919), demanava que els poetes fossin homes lluitadors, blasmadors de la hipocresia, entusiastes, coratjosos, sincers, amb visió de futur per esdevenir immortals. És a dir, la poesia esdevenia estri per canviar l’statu quo de les coses i de la societat. I a Contra els poetes en minúscula (1920), tot afirmant que, després de Maragall, per molt que es publiquessin trenta o quaranta llibres de versos a Catalunya, no hi havia poetes, assegurava que un veritable poeta era un home absolutament independent, un home que anava pel món amb els ulls oberts i que potser mai ni tan sols no escriuria versos!

Un poeta sense versos?, direm. “Cada gest i cada mot d’aquest home seria un vers”, assegura Salvat. És a dir, els poetes no neixen ni com a escriptors si no es fan amb voluntat d’anar pel món amb una actitud de sedassejar les experiències per alambinar-les en el gresol de la pròpia i solitària intimitat, amb el coratge que els dóna saber que estan sempre a punt per a la lluita que calgui. (Que, després, aquestes experiències destil·lades ens les vulguin oferir als altres generosament o no, és una altra cosa.) Per això Pere Quart —un home en què gairebé vivència i poesia s’identificaven i que assegurava que l’afany de la impossible Bellesa era el seu mòbil— escrivia: “La poesia és un assaig, un projecte amb moviment il·limitat, com el mateix home. La meta i l’enemic de l’una i de l’altre, de la poesia i de l’home, és, doncs, la perfecció”. Res d’estrany que el professor Sergi Beser, hagi escrit que Pere Quart ho feia tot, absolutament tot, des de referències ètiques perquè el seu objectiu era “arribar a la desoladora veritat” i l’únic camí que tenia per arribar-hi era l’afrontament, lúcid i adolorit, amb la realitat. L’estri de canvi que vèiem fa un instant en Salvat ha esdevingut estri de recerca de la veritat. No debades Joan Brossa va definir la poesia com “el reflex emocional del pensament”.

Fixem-nos-hi: tornem a ser en el nostre binomi: realitat o matèria versus veritat o esperit. Quan l’any 1987 van demanar a Miquel Martí i Pol una conferència a la Universitat de Bristol, va voler tocar també el mateix tema. El plantejà dissertant sobre la relació entre experiència i poesia i començà adduint que Francesc Parcerisas, al pròleg a Passeig d’aniversari (1984) de Joan Vinyoli, recordava que la poesia com a formulació lingüística d’una experiència real o fantàstica equival gairebé a la seva formulació en termes de continguts de llenguatge, cosa que sembla òbvia, perquè en la relació dialèctica entre experiència i poesia, interessa la interpretació final del poema i no pas l’explicació d’allò que l’ha motivat. Podríem resumir la reflexió de Martí i Pol així:

-El poeta (en la seva actitud davant la vida) viu la poesia com una experiència més de les que, al llarg de la seva existència, el configuren com a persona. Ara bé, com que l’home-poeta a) potencia la intimitat, b) no necessita elements exteriors per realitzar-se, c) té una pobra projecció social i comercial (“la poesia és l’última de les arts pobres”, deia Pere Quart) i d) opera amb un instrument tan vulnerable com el llenguatge, la poesia és la forma d’expressió artística que més profundament compromet la manera d’ésser de l’home i que més substancialment el modifica. (Faig un parèntesi: si la poesia ens compromet i ens fa canviar, el poeta viu en una catarsi constant i per això hi ha hagut tants poetes que s’han preocupat ben poc del destí dels seus versos. Tanco el parèntesi i torno a Martí i Pol, que ho explica perfectament.)

-Com que només creixem veritablement en termes de coneixement, tot allò que ens apropa d’una manera exigent i tenaç al projecte de nosaltres mateixos contribueix a la nostra realització; així, la poesia, com a experiència de vida, aporta una dimensió transcendental al conjunt de la nostra existència. Esdevé l’eix de la nostra activitat vital i la pedra de toc que la defineix i orienta. No és una experiència fugaç, sinó un “estat”, una manera d’ésser que ens expressa i, com a tal, engloba totes les altres experiències. Així cal considerar-la en una doble perspectiva: a) percebuda simplement com una de les moltes activitats que realitzem al llarg d’una vida; b)entesa en forma global, de manera que ens permet avaluar-ne la força dinàmica i modificadora que exerceix en nosaltres.

Les conclusions d’aquestes premisses per part de Martí i Pol no poden ser més agudes: 1) El fet poètic equival al fet amorós en la seva dialèctica i símptomes, perquè l’experiència afecta la nostra sensibilitat i influeix en el nostre comportament (fins al punt de modificar-lo, a voltes, radicalment); 2) La poesia esdevé un instrument global de coneixement (“El primer estudi de l’home que vol ser poeta és el del seu propi coneixement interior” deia Rimbaud) i, coneixent-se, l’home es perfà. En definitiva, des de l’esperit del fet poètic millorem la nostra vida material.

Encara en la inauguració del curs 1998-99 a la Universitat Autònoma de Barcelona, Miquel Martí i Pol, tot i assumir que la pràctica poètica exigeix reflexió, concentració, aïllament i silenci, va qualificar la poesia com a “cos viu en continu desenvolupament” i, per això, considerà que l’activitat poètica és avui un bé comú. El poeta, que sembla tan desacreditat actualment, té un lloc a la societat i la poesia o “el sentiment poètic de les coses” és un component essencial de la persona, molt més necessari que d’altres sofisticats instruments tecnològics que emprem contínuament —gosà proclamar. Com deia Percy B. Shelley, la poesia “és congènita a l’esperit de l’home”.

I tornem-nos a fixar que no ens movem del nostre tema: poesia, matèria i esperit. Deixin-me, ara, retornar a Maragall, quan l’any 1907, en el seu Elogi de la poesia, escrivia: “Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la Forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador”.

És una definició pregona, que no ha passat ni crec que passi de moda. Deixin-me-la comentar una mica, com faria en una de les meves classes. Per a Maragall, la creació continua encara avui —i, en això, no desdiu per a res l’ortodòxia més catòlica ni de la ciència, que ens parla de pluriversos i big-bangs en contínua expansió. Aquesta continuïtat del fet creatiu esdevé l’esforç diví per ordenar una mena de caos que el poeta identifica amb el misteri del mal. (El cosmos seria la divina ordenació creativa del caos.) En l’essència d’aquest esforç creatiu, justament, hi rau el ritme, allò que alterna acció i repòs. L’home, doncs, per a Maragall, representa l’estat més perfet de consciència divina que el nostre planeta ha assolit (“és la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare”, gosa escriure). Aquest ritme d’acció i repòs esdevé l’empremta, la forma, que revela la bellesa de les coses on s’estampa; per això, aquest ritme —“ordre en el moviment”, deia Plató— o harmonia sovint ha estat comparat amb la música (“La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música”, deia Ezra Pound). En d’altres paraules, per a Maragall, l’ésser de la poesia és el ressò del ritme creador a través de la terra en la paraula humana. La llei de la vida, per al poeta, no és altra cosa que aquest esforç d’unitat i eternitat en la creació, camí d’un terme final que Teilhard de Chardin identificà amb el punt Ω. Una creació in fieri, que de moment no s’acaba i que arreu vol posar l’empremta del Creador, aquesta alternança amorosa de quietud i moviment, d’acció i de repòs. Alternança amorosa; per això el Dant podia exclamar que “è l’amore che muove il sole e le altre stele!” No essent l’home més que un grau de la Naturalesa mateixa cap a Déu, per a Maragall —i això és molt profund— Déu crea en la paraula inspirada del poeta que, justament per això, ha de ser paraula viva.. El poeta no depèn de la pròpia voluntat, tan important en d’altres arts i oficis: ha de ser pacient fins a sentir-se posseït pel verb, en una extremitud interior que mai no l’enganya. Vet aquí el perquè el veritable poeta sempre ultrapassa la immanència —pel coneixement, per la donació, per l’amor, per mil vessants catapultats potser des d’allò més material— i que servidor ha anomenat en alguns llocs el “transcendent poètic”.

Com exemplifica aquesta transcendència espiritual, Maragall? Amb la poesia popular, que no és cap gènere, per a Maragall, sinó un estat de la poesia com el poble és un estat col·lectiu de l’esperit humà. De fet, escriu: “Si l’ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s’ha fet en el seu amorós esforç, l’única expressió universal, serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.” ¡Quina lliçó per als polítics si tractessin el poble català com un estat col·lectiu de l’esperit humà, capaç de reunir milions de veus un diumenge de juliol, i no com unes simples bosses o filons de vots partidistes! Perquè el poble és com la poesia que segrega, una poesia humil, espontània, sincera, pura. Vet aquí el perquè quan Lluís M. Xirinacs es plantà aquí al davant, a la Plaça de Sant Jaume, va poder interpel·lar-nos a tots els catalans en el seu manifest tot demanant a tothom: “Qui té cura de l’ànima catalana?”

Ja ho sé, que avui dia ens arriben científics de la talla d’un Stephen Hawking i ens diuen que les grans preguntes, morta la filosofia, només poden ser contestades per la ciència. Però deixin-me dubtar de qui converteix la ciència en l’únic criteri de veritat, en l’explicació única i exclusiva de tot. Aleshores la ciència esdevé cientisme pur, orb per a visions complementàries; al meu modest entendre, a més de la física, davant de les darrers preguntes, hi tenen alguna cosa a dir la filosofia, l’art, la sensibilitat religiosa, l’ètica, la poesia... El cientisme, pobret!, en comptes de fer ciència, pretén fer omnisciència, com també en fa cert teologisme en les coses de Déu. El Déu de Maragall, tanmateix —i el meu!— no és el de Wawking, atrapat per l’espai, el temps i les fórmules físico-matemàtiques. El Déu creador de Maragall és un déu constant, gratuït, evolutiu i sorprenent, creador des del no-espai i no-temps i vivificador des de l’espai i el temps humans i, encara, quan aquests espai i temps ja hagin acabat el seu paper en el planeta Terra o en el cosmos.

Potser, per acabar, valdria la pena de recordar un fet sovint oblidat: que el mateix 1907, any de l’Elogi de la poesia, publica un altre “Elogi” més oblidat, Elogi del poble, que ell entén com el “terrer espiritual humà en què tots tenim les rels”. Matèria-esperit, terrer-espiritual, fixem-nos-hi. Per a ell, cadascú de nosaltres creixem en aquest terrer com plantes “amb les virtuts i vicis que l’atzar de cada germinació ha infós en cada naturalesa. En aquesta crosta espiritual hi ha tot el passat i tot el futur de la humanitat”. I allò que és popular, verament del poble, ho troba en l’actuació de cada persona viva. “Així, individualment, vivament, estimo el que és popular com a segell de germanor entre els homes, i així em trobo a mi mateix en cada un d’ells i els estimo”, escriu.

Aquest poble és la pedra de toc, el referent, que fa que cap poeta no es pugui tancar en ple segle XXI en la seva torre d’ivori. Cal deixar-ho dit, això, perquè no fa gaire, aquí al costat, al Saló de Cent, el poeta Joan Margarit, en ple “Pregó de la Mercè”, gosà fer una crida a revisar les relacions que Catalunya manté amb Espanya i va indignar els cappares de certs partits. Deixin-me dir que un poeta no podia proclamar altra cosa i ho diré, per acabar, encara amb mots profunds de Joan Maragall, el qual considerava santa la causa del poeta, pel fet de tenir la seva rel en el diví misteri de l’ésser i el devenir. Deia així: quan lluitem pel nostre poble “no som pas uns sollevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc amb què som consumits; que la nostra causa no és una renyina de famílies ni la causa d’una nacionalitat ni un plet d’Estats, sinó un ideal humà arrelat en l’amor diví que anima bellament el món”.

Que des de la poesia puguem pugnar per aquest ideal que ens anima tots fins a dur-lo a bon terme! Moltes gràcies.

LA CUINA DEL MEU LLIBRE “CARTA AL PAPA”

2010-11-03T19:12:00.002+01:00

El proper cap de setmana el Papa serà a Barcelona, cap i casal de Catalunya, amb l’excusa d’inaugurar el Temple (aviat Basílica) de la Sagrada Família. Abans de venir li vaig enviar un llibre al Vaticà: “Carta al Papa d’un creient crític amb motiu de la seva visita a Catalunya”sota el lema “Tibi tantum” (que indica que és una tramesa personal per al Papa), en carta certificada i acusament de rebut (Codi RR22579289 8ES). També la vaig adreçar al meu bisbe Lluís Martínez Sistach, perquè li donés a mà, registrada amb el núm. 2834 (dia 14-X-2010). Ho dic públicament perquè no puguin negar la seva recepció.

Quan es va confirmar la seva visita a Catalunya, poc a abans de la passada Setmana Santa, llegia “Temps de construir”, les memòries de Jordi Pujol, on explica la seva experiència de la vinguda, l’any 1982, de Joan Pau II, el qual no va voler entendre res de Catalunya. Vaig pensar que la visita d’aquest Papa no podia ser com aquella. Em va agafar com una pruïja estranya, com si des d’una instància superior se’m comminés a adreçar una carta al Papa. Havia participat al Fòrum Teologia i Alliberament i vaig començar de trucar amics i coneguts cercant còmplices. Els uns em deien que no serviria de res i se’n desentenien des de bon principi; d’altres, en canvi, ho trobaven una bona idea. Em vaig decidir a fer esquemes i esborranys quan una religiosa em va dir que aquest Papa no mereixia ni una carta.

En principi volia que escrivissin els diferents capítols experts diferents. Em semblava millor que un biblista parlés d’Escriptura, un economista dels comptes vaticans, un psicòleg de pedofília, o un biòleg dels problemes actuals de l’embrió... Altrament, estava corregint una nova novel·la, havia contactat amb el coronel Otelo Saraiva de Carvalho, factòtum de la “Revolució dels clavells” portuguesa, i tenia el cap lluny d’un nou llibre. Calia cercar un editor disposat a treballar a marxes forçades. (La programació de l’edició d’un llibre, avui dia es fa a més d’un any vista.) Amics de “Cristianisme al segle XXI” em van donar més que un cop de mà. Alguns trobaven que no calia fer un llibre; amb una carta n’hi hauria prou. Es va polsar l’opinió de moviments cristians gallecs; atès que haurà d’anar a Madrid, el proper estiu, el Papa, també es van fer contactes amb xarxes cristianes progressistes castellanes. Més aviat estaven receloses que vingués a la “perifèria”. Hi havia partidaris de demanar al senyor Cardenal que el viatge no fos fastuós sense fer cap altra actuació: per una vegada que venia primer a la perifèria...! Mentrestant, jo anava prenent dades i escrivint. M’havia agafat una pruïja estranya. Trobava dades quan no les cercava i llibres que donava per perduts.

El temps se’ns tirava al damunt. Si volíem que el llibre sortís abans de la seva vinguda a Catalunya... ens havíem de posar mans a l’obra. Érem a maig i els originals s’havien de lliurar abans d’acabar juny. En una reunió d’amics vaig veure que havia de carregar-me la comesa, però vaig demanar a uns quants que em revisessin els continguts que anés escrivint... I així ho van fer. Em van donar consells, em van corregir matisos i oferir dades... En definitiva, van ajudar-me molt a millorar el llibre, cosa que els ho he agraït públicament com he agraït el magnífic pròleg del professor Jaume Botey —un dels amics amb la complicitat del qual vaig comptar des de bon començ fins a la presentació del llibre— i el no menys magnífic epíleg d’Arcadi Oliveres, President de Justícia i Pau. Tots dos van complir, malgrat circumstàncies adverses, amb la data màxima delmes d’agost que se’ns havia donat editorialment. En ple agost estava corregint galerades. Avui fa una setmana es va presentar en un debat a Òmnium Cultural; la sala d’actes estava de gom a gom.

Aquests dies m’han fet entrevistes i m’han demanat si sóc creient i practicant. He hagut de respondre que, indignament, ho sóc, encara que per a mi, la pràctica cristiana no vol pas dir participar a l’Eucaristia els diumenges i “festes de guardar” (això hi ha hagut molts sapastres, de Hitler a Pinochet, passant per Franco, que ho feien, i la seva praxi no tenia res de cristiana). També em fan resumir en poca estona què vull dir al Papa. M’he hagut d’anotar una mena de decàleg del que he posat en el llibre:

1) Venir a Catalunya, no és anar a qualsevol lloc; és venir a una nació en construcció, sotmesa política i eclesialment a la metròpoli estatal i a la Conferència Episcopal Espanyola com ho prova el fet que no tinguem cap Conferència Episcopal catalana, cosa que el Dret Canònic permetria;
2) He llegit i escrit sobre diversos documents i publicacions de Ratzinger-Benet XVI i considero “monstruós” que l’Església porti més de treta anys amb la seva única visió del món, cosa que s’enquista perquè ell elegeix bisbes i cardenals, contra les pràctiques de l’Església primitiva;
3) L’Església espanyola va dividir-se durant la República (els bisbes favorables al cardenal Vidal i Barraquer i els que no), seguí dividida durant el franquisme i, des dels temps esperançadors del tercet PauVI-Tarancón-Jubany,ha involucionat com ho proven dos fets: la beatificació de màrtirs de la guerra civil d’un sol bàndol i el nomenament antidemocràtic de bisbes sense cap participació del laïcat;
4) Els pastors catalans, temorencs davant del fet nacional català pel fet de no ser tots catalans, practiquen un servilisme covard envers Madrid i Roma, que els allunya fins i tot de les resolucions preses amb els seus feligresos al concili de Tarragona que ells organitzaren;
5) L’Església té por del missatge de Jesús i de l’Evangeli i per això els mistifica amb tota mena de maneres;
6) L’Església s’ha convertit en una mena de multinacional gairebé teomonàrquica, antidemocràtica, amb perills de fonamentalisme, ancorada a l’Antic Règim i contrària als drets humans (com ho prova la discriminació de la dona, no signar els pactes europeus antiblanqueig, no acceptar decisions judicials sobre l’embrió i la fecundació in vitro, etc.);
7) L’escàndol de les seves estructures econòmiques no s’acaba amb les fetes del IOR (Institut per a les obres de la Religió o Banca vaticana), amb negocis bruts que arriben als de la droga i l’armament, sinó que deixen els pactes europeus antiblanqueig sense signar;
8) L’Església es tanca davant la ciència, vol opinar en el camp dels problemes bioètics de l’origen de la vida, del final i de la seva transmissió, sense tenir en compte punts d’arribada diferents en les noves investigacions i fins i tot opinions d’experts i legislacions europees, de manera que viu hipòcritament un cisma tan real com encobert;
9) L’Església, obnubilada per l’inicial discurs androcèntric i la imposició del celibat sacerdotal, viu el masclisme eclesial amb absoluta marginació de les dones a l’hora de conferir ministeris (ben contrari a la Sagrada Escriptura) i conseqüències escandaloses com els casos de pedofília que fins i tot han esquitxat l’Església catalana, tancant-se al celibat voluntari i als ordres temporals;
finalment, 10) demano al Papa que distingeixi el seu poder espiritual del seu poder material (en l’Estat el Vaticà i en l’Església Universal) i que per fer-ho doni exemple, nomeni un primer ministre, es disposi a acceptar una moció de confiança cada sis anys, i deixi el Palau Apostòlic del Vaticà, com sembla que volia fer Joan Pau I i va demanar el bisbe Helder Camara a Pau VI.Demano al Papa, ni més ni menys, un nou model engrescador d’Església, allunyada de tot poder, com Jesús, que no tingui por del seu missatge, que sàpiga trobar un nou llenguatge per expressar la fe en un món de canvi accelerat, que consideri les diferències com una riquesa i que alimenti les identitats. (1-XI-2010)

ETA, ENCARA

2010-10-27T19:37:00.000+02:00

Euskadi Ta Askatasuna, “organització revolucionària socialista basca per a l’alliberament nacional”, com ella mateix es defineix malgrat l’opció armada, després d’haver perpetrat l’últim atemptat el 30-VII-2009 a Mallorca on van perdre la vida dos guàrdies civils, el passat 5-IX anuncià en un vídeo a la BBC —un vídeo anacrònic amb regust de boina arnada, la cara dels declarants coberta i l’anagrama de l’organització— el “cessament de les accions armades ofensives”. Entre altres coses deien que reafirmaven “el compromís d’una solució democràtica perquè, a través del diàleg i la negociació, els ciutadans bascos puguem decidir el nostre futur lliurament i democràticament”.

Pocs diaris van publicar la declaració completa. Pocs mitjans van posa l’èmfasi en el fet que el comunicat no parli ni de “treva” ni d’“alto el foc”. La societat espanyola està massa escamnada per fer-li cas. Només des d’IU (Cayo Lara) i des de l’esquerra abertzale l’anunci era qualificat positivament. Des del PSOE i dels del PP el discurs era el mateix: la banda es troba acorralada i el comunicat resultava insuficient; només admetrien el de rendició final i de lliurament de les armes. Això, és clar, queda molt bé per dir en públic, però tots dos partits saben que els passos vers al pau no s’assoleixen així (i l’IRA en va ser un exemple: els acords de pau se signaren el 1998, però la renúncia a la lluita no arribà fins el 2005). No per a res, tots dos partits han intentat històricament negociar la pau amb la banda. El darrer anunci “d’alto el foc permanent” (març 2006), després de quasi tres anys sense víctimes mortals, va finalitzar amb l’inesperat atemptat a la T4 de l’aeroport de Barajas. Les treves anteriors havien estat el 1981-82, el 1989 (converses d’Alger), l’estiu del 1992, el novembre 97-gener 98 (amb el PP), setembre de 1998 (després de la declaració de Lizarra-Garazi), els anys 1998-99 (trobada a Suïssa el maig del 99), el 1994 (suspensió d’accions armades en el territori de Catalunya obtinguda gràcies a l’entrevista Carod-Rovira) i 2005 (fi d’accions armades contra els electes dels partits polítics de l’Estat, llevat dels membres de l’executiu).

Cal recordar que el 12 de desembre de l’any 2000 PP y PSOE, sense l’acord dels partits bascos PNB, de EA y de EB, signaven l’Acuerdo por las libertades y contra el terrorismo, mal denominat ‘Pacte Antiterrorista’, l’objectiu fonamental del qual era il·legalitzar Batasuna: un 10 % de la població basca romania sense possible expressió política en la democràcia espanyola. La Conferència Episcopal Espanyola d’aleshores no va voler signar-lo. Davant les queixes d’Aznar, el 3-XI-2002, els bisbes van segregar el polèmic document Valoración moral del terrorismo en Espanya, de sus causas y sus consecuencias, reblat el 23-XII-2006 amb un altre igualment polèmic: Orientaciones morales ante la situación actual de España. Eren documents confegits no sols per minar els Estatuts basc i català (en vam parlar en aquesta columna) sinó per crear un estat d’opinió contrari a la possibilitat de l’autodetermianció d’aquests territoris, cosa que ha quallat entre la ciutadania. Encara els suprems magistrats de l’Estat, el passat 21-IX-10, declaraven davant del Rei que les forces secessionistes no trobarien lloc a les institucions. És a dir: els jutges espanyols segueixen trobant bé que un x% de bascos no puguin expressar-se democràticament amb el seu vot per opcions d’alliberament nacional!

Aquesta desconfiança que amara molts estrats socials se l’ha guanyada a pols ETA, certament, però aquest sol fet tampoc no ha deixat difondre suficientment la Declaració de Brusel·les del passat 29-III-2010, presentada al Parlament europeu per vint-i-una destacades personalitats, entre els quals, la Fundació Nelson Mandela, diferents premis Nobels de la Pau com ara Frederick de Klerk, l’arquebisbe Desmond Tutu, John Hume —que va participar als Acords del Divendres Sant—, l’exprimer ministre irlandès Albert Reynolds, l’excap de Tony Blair Joanathan Powell. Coordinada pel mediador internacional Brian Currin, la Declaració de Brusel·les reclamava a ETA un alto al foc permanent supervisat internacionalment i demanava al govern espanyol que si l’organització armada basca feia aquest pas hi respongués iniciant un procés de diàleg que permetés “resoldre les diferencies i arribar a una pau duradora”. Val a dir que els dirigents internacionals lloaven en el document el compromís públic de l’esquerra abertzale de recórrer a “mitjans exclusivament polítics i democràtics” per assolir els seus objectius amb “absència total de violència” segons una Declaració publicada el 16 de febrer passat. Ni aquesta ni aquella han tingut gaire ressò, ni encara menys una resposta difosa el 4-IV al grup de Brussel·les, en què s’hi deia que “la desactivació de la resposta armada no solucionava el conflicte polític” i apuntava que la solució demanava “compromisos i garanties de totes dues parts”. Res d’estrany que el fragment en què el comunicat d’ETA hi fa referència, tampoc tingués ressò. Diu així: “Si el govern d’Espanya té voluntat, ETA està disposada, avui, com ahir, d’acordar els mínims democràtics necessaris per emprendre el procés democràtic. Així ho fem saber a la comunitat internacional”, a la qual crida a respondre “a la voluntat i el compromís d’ETA, perquè prengui part en l’articulació d’una solució duradora, justa i democràtica, d’aquest secular conflicte polític”.

Per si no havia quedat clar que ETA havia sabut posar la pilota a la teulada de l’Estat espanyol, malgrat un període de derrotes constants i de batudes contra l’esquerra independentista basca —nou persones arrestades i acusades de formar part de la direcció d’Ekin, que el Ministeri de l’Interior considera l’aparell polític d’ETA—, tretze dies després del comunicat primer, el 18-IX, ETA en va emetre un altre, publicat al diari “Gara” i dirigit als 21 signants de la Declaració de Brusel·les i a la comunitat internacional, mostrant la seva disposició a analitzar conjuntament els passos que cal fer per trobar una solució democràtica al conflicte, incloent-hi els compromisos que la mateix organització basca haurà d’adoptar a partir d’una “proposta integral”.

Cinc documents en poc temps ( 16-II, 29-III, 4-IV, 5-IX, 18-IX), tot i les operacions policials i judicials, vol dir que alguna cosa es mou en l’entorn del nacionalisme basc més radical. Per postres, el passat 26-IX dos representants de l’organització declaraven a “Gara” que ETA està disposada a declarar “un alto al foc permanent i verificable”. N’hi ha prou de respondre-hi dient que no és hora de comunicats sinó d’abandonar les armes i extingir-se, com ha fet el govern espanyol? Amb tota la prudència possible, malgrat ETA demani el restabliment dels “drets civils i polítics” (clara al·lusió ales formacions abertzales il·legalitzades), no faria més bé d’escoltar els mediadors internacionals i d’explorar nous escenaris?

També hauríem fet bé de donar més rellevància a la carta que publicà Josep-Lluís Carod-Rovira a Arnaldo Otegi, en presó preventiva (absurdament?), on li deia que tant l’organització basca com l’Estat havien fracassat “i com més aviat es reconegui, millor” (“Avui”, 19-IX-10). I afegia que “la via armada només du al fracàs i a la frustració i, avui, és un obstacle, una barrera, un mur insalvable que impedeix que el procés d’emancipació nacional avanci i sigui hegemònic en la societat. No fa adeptes a la causa independentista, sinó contraris. No crea complicitats, sinó rebuig.” I encara: “És l’hora, doncs, que callin les armes, i per sempre. És l’hora que l’organització armada faci el gest més valent i audaç per la independència basca: donar tot el protagonisme a la gent.”

Em temo que si el govern espanyol no és una mica generós, si ara que els etarres semblen estar-hi disposats, el que vol és agenollar-los a terra fent-los presentar armes fins a d’humiliació, tampoc no germinarà la pau esperada. (18-X-2010)

UNES POSTALS COMPROMETEDORES DEL PAPA?

2010-10-04T18:39:00.003+02:00

A Ton Ventolà i Josep Caselles, que me’n van donar notícia

Alfredo fa vint anys que és hospitaler del Camí de Sant Jaume a l’Alberg Municipal i del de Santa Marina, a Molinaseca (Lleó). Al capvespre li agrada fer-la petar amb els pelegrins entorn d’una taula i un got de vi, per intercanviar experiències. De vegades expressa les seves opinions des d’un cert escepticisme. Abans, però, cura peus nafrats o fa massatges. No cobra res per les seves atencions d’infermer; demana als pelegrins, però, que si arriben bé , li enviïn una postal. En té milers.

Una, però és especial. N’ha deixat una fotocòpia a l’alberg. L’original, segons Xurxo Lobato i Omayra Lista a “El País” del passat 11-IX-2010, la guarda en la caixa de seguretat d’un banc. Podria estar signada per l’actual Papa de Roma. I d’una manera força comprometedora. El 24 de juliol de l’any 2000 li va signar amb els seus dos noms de pila LOUIS Joseph (Ratzinger es diu Joseph Alois) amb un afegitó: “Futur Papa Benet XVI”. Recordem que no va ser elegit Papa fins a al 19-IV-2005. Gairebé cinc anys abans, l’any 2000, amb el papa Joan Pau II envellit i malalt, Ratzinger es veia capaç d’endegar al successió a favor seu? De la postal n’han parlat diversos mitjans: TVE, “Hora Q” de TV3. Televisa, “León Noticias”...

Datada el 24 de juliol del 2000 i dirigida a l’hospitaler Alfredo de l’Albergue Municipal de Pelegrinos / 23*** de Molinaseca (León) /Spagne —els asteriscs denoten la voluntat de posar-hi un codi postal (23413) que el remitent no recorda—, el Sr. Álvarez va rebre una postal escrita la major part en lletres majúscules que li tocava el crostó. Deia exactament això: Après MONTPELLIER. [‘Després de Montpeller’]// ALFREDO, PENA NOS DAIS/ AL SABEROS CABALLERO/ DE LA ORDEN DE SANTIAGO/ Y TAN POQUITO INICIADO/ EN LA QUE ES CIENCIA DE DIOS/ QUE PASA POR JESUCRISTO,/ POR CREERLE SALVADOR/ Y DIOS TODOPODEROSO,/ QUIEN TODA SU SANGRE DIO/ Y A SU MADRE Y AL ESPOSO,/ EL (ESPÍRITU) SANTO CONSOLADOR/ PARA QUE TODOS SEAMOS/ SALVOS Y, EN LA RESURRECCIÓN,/ TENGAMOS LA VIDA ETERNA/ JUNTO AL PADRE, EN EL AMOR./ NO PERDEMOS LA ESPERANZA/ Y EN ROMA Y EN JERUSALÉN,/ SI DIOS QUIERE, REZAREMOS/ POR TU ALMA. TU, TAMBIEN.// LOUIS Joseph Futuro Papa Benedicto XVI.
Experts de correus, cal·lígrafs i lingüistes no hi troben cap manipulació. Des del punt de vista grafològic, l’autor de l’escrit en majúscules resulta el mateix que el de les minúscules (res de dues mans, doncs) i s’ha emprat la mateixa tinta. Des del punt de vista lingüístic, encara que sigui escrita en castellà, el text està pensat en alemany: enrevessament, verbs al final, subordinació... Més i tot: la manera de posar punt entre dia, mes i any és un tret del tot germànic.
Deixant de banda la cara de la postal (“un paisatge amb una església o monestir”, m’explica el receptor), una anàlisi interna del revers de la postal, a més del text, ens informa, en vermell, del següent: a) la postal va ser impresa a París ; b) a la cara hi ha la imatge d’“Un village de l’Haute Tarentaise”, això és, un poblet alpí, en plena Savoia francesa, el nucli de la qual és Bourg-Saint-Maurice, no lluny de La Rosière i del Parc Nacional de Vanoise; c) que la postal és gentilesa de “Pelletier” amb dues frases de publicitat: “Pour vos amis/ une carte souvenir. Pelletier” [‘Per als vostres amics, una postal de record’]; “Pour votre déjeuner/ une biscotte à tartiner. Pelletier” ‘Per al vostre desdejuni, un bescuit per a untar’]; d) que el segell de 0,55 euros, amb un dels “visage” de la V República, és de curs normal l’any 2000; e) que el matasegells, amb l’any “2000” clar, diu “LES THUILES-HAUTE PROVENCE”. Al poblet de la Savoia, no hi havia estanc? La postal va ser tirada a la bústia d’aquesta localitat d’uns 350 habitants a la regió de l’Alta Provença, que dista per carretera uns 270 km dels nuclis de l’Haute Tarentaise per la riba del llac Serre-Ponçon. En resum: el viatge de la Savoia a l’Alta Provença després d’haver passat per Montepeller sembla indicar-nos que l’emissor (Ratzinger?) feia diferents circuïts d’estiueig pels Alps.

Anem a l’anàlisi externa. Aquell 2000 havia estat un any ple d’esdeveniments: el cardenal havia acompanyat Joan Pau II a Terra Santa a la primavera, havia acabat el llibre L’esperit de la litúrgia, el 6 d’agost calia donar a llum a la polèmica declaració Domius Jesus i el setembre els esperava la Jornada Mundial de Joventut a Roma. Calia reprendre forces? Només ens plantejarem tres qüestions: 1ª) Podem saber si va fer el Camí de Sant Jaume, Ratzinger, l’estiu del 2000? Encara que ni Nunciatura ni cap bisbat ho hagi volgut confirmar (sí que han admès que l’any 2000 va ser a Espanya), hi ha peregrins que n’han donat detalls. Anava d’incògnit i l’acompanyaven tres joves amb pinta de capellans. D. Romualdo, hospitaler de Guitiriz (Lugo), l’hauria albergat dos dies de temps infernal; tenia nafres als peus. Al cap de dues setmanes també hauria rebut una postal imprudentment signada “Joseph Luis Futuro Papa Benedicto XVI”. 2ª) I per què anar a la Savoia? Doncs resulta que aquell any 2000 Joan Pau II inaugurà una residència de vacances a Les Combes Introd (a la vall d’Aosta, a 1.4000 m. d’alçada, en ple Parc Nacional Gran Paradiso, no lluny del Montblanc) i arribar-s’hi a saludar-lo per la carretera de Séez era molt fàcil. (En aquest lloc paradisíac de Les Combes, Benet XVI hi ha estiuejat el 2005, el 2006 i el 2009; el 2007 va anar a Lorenzago de Cadore, als Alps dolomites, i el 2008 a Bressanone, entre Bolzano i Insbrück, on solia anar de cardenal.) 3ª) El text de la carta diu que pregarà per Alfredo a Roma i a Jerusalem; tornà, doncs, a Terra Santa, Ratzinger, després de l’estiu? Possiblement, amb motiu de l’any jubilar i atès que el setembre el Papa maldava per convertir Jerusalem en una mena de ciutat sota l’empar de la comunitat internacional. Però no ho he pogut confirmar. Caldria consultar-ho a Birgit Wansing, que és la seva dactilògrafa de confiança i qui cura de la seva biografia.

“León Noticias” asegura que no hi ha cap raó per dubtar de la paternitat de la postal. I què diu Afredo Àlvarez? Per a ell deuria sentir alguna de lesseves manifestacions d’escepticisme i davant l’estirada d’orelles que li fa, “quan va llegir el que m’havia escrit, deuria voler-hi posar algun argument d’autoritat perquè no em pensés que era qualsevol el qui m’escrivia. I per això hi va afegir “Futur Papa Benet XVI”.Una signatura, tanmateix, ben compromesa. (4-X-2010)

PROBLEMES DEL PAGÈS I SOBIRANIA ALIMENTÀRIA

2010-10-04T18:34:00.000+02:00

A Espanya es gasta el 18% del sou en alimentació i ens hem de rascar la butxaca quan els aliments pugen de preu, com durant la crisi alimentària del 2008. Però, en la majoria de països en desenvolupament, les famílies han de gastar entre el 60% i el 80% dels seus ingressos en alimentació. Quin marge de reacció tenen davant les pujades de preus del mercat?

“Amb el menjar no s’hi juga”, repetien les nostres àvies, però nosaltres hi juguem inconscientment. Ens agraden cols de Brussel·les i les fem venir en tràilers, mentre els belgues demanen tomàquets o alls tendres i les fan anar d’aquí cap allà. Volem taronges fora de temporada? Les aconseguim! Una despesa energètica bestial que, segons els experts, arriba al 5% de tota l’energia consumida al món en un any. I, a més (i no ens preguntem per què!), quan comprem un kg de pomes costa el mateix tant si les pomes vénen de Sud-àfrica o de Califòrnia com de l’Empordà. I és que, a casa nostra, unes poques companyies —cinc empreses i dues centrals de compres — poden imposar els preus dels producte i els terminis de pagaments als pagesos perquè controlen el 75% tot el sistema intermediari de distribució (cosa que suposa el 60% del benefici generat per la cadena agroalimentària). L’efecte embut (molts productors i molts consumidors a banda i banda, però pocs distribuïdors al mig) els atorga un poder tan immens com injust. Més problemes per als nostres pagesos: Un cop al súper, els seus aliments locals han de competir amb els pervinguts de l’estranger, sovint més barats per les condicions injustes en què es produeixen i es comercialitzen.

Desenganyem-nos: a tot Europa els pagesos poden produir gràcies als subsidis que reben mitjançant la Política Agrària Comú (PAC), que ens costa mig ronyó. De cada euro que la UE gasta, la meitat es destina a pagar als seus pagesos. (S’ha arribat a pagar a alguns agricultors perquè no produïssin o perquè destruïssin les seves collites.) Però, ull!, es reparteix el 70% de las subvenciones entre el 20% dels agricultors. D’una altra manera: el 4% dels empresaris agrícoles rep el 40% de les ajudes. (Per evitar-ho, a partir de los 5000 euros d’ajut, des del 2006 s’ha pretès modular-lo, reduint en un 4% la quantitat a cobrar. Teòricament, aquestos diners, s’haurien de dedicar a projectes de desenvolupament rural.)

Als països subdesenvolupats, les coses encara van pitjor. Les polítiques de liberalització de mercats enfocades pel FMI i pel BM a l’agricultura d’exportació, han dut els camperols a la ruïna. Haití, per fer un exemple, era capaç de produir tot l’arròs que consumia el país; des de 1997 el va haver d’importar d’EUA a canvi de produir canya de sucre per a l’exportació. Amb la crisi alimentària del 2008 (que afectà Colòmbia, Panamà, Xile, Hondures, El Salvador i d’altres països) sols els va quedar la revolta o la resignació. Com poder competir amb els pagesos nord-americans o europeus, mecanitzats i “subsidiats”? (Consti: els productes no són pas millors o pitjors segons d’on surten: els països industrialitzats tenen models de producció molt eficients pel que fa a la quantitat, però molt ineficients pel que fa al consum energètic. Als EUA, per cada caloria d’aliment produïda en una granja intensiva d’ous o de vaques se’n consumeixen, respectivament, quatre o dotze.) Suposem que els aliments produïts en zones pobres aconsegueixen arribar als mercats internacionals; aleshores arriben els voltors de les borses de valors i especulen tot jugant amb la fam de milers de famílies. S’estima que l’ús de gra alimentari com a moneda de canvi a les borses de Chicago i Nova York fou responsable del 30% de les pujades de preus de la crisi del 2008 (segons la FAO, l’arròs, per exemple, nodriment bàsic d’una tercera part de la humanitat, va pujar el 74%). Actualment, Rússia, ja ha dit que no exportaria blat; la cosa tindrà les seves conseqüènies. Afegim al problema la conversió d’explotacions alimentàries en conreus de biocombustibles, dels quals vaig parlar aquí mateix no fa gaire. (Segons l’Earth Policy Institute, per omplir el dipòsit d’un cotxe de bio-etanol —80 litres—, cal la mateixa quantitat de gra per nodrir una persona durant tot un any.)

Davant d’aquest panorama, els nous productors agrícoles i les joves organitzacions pageses proposen una alternativa: la sobirania alimentària (SA). La SA és el dret dels pobles i dels països a definir les polítiques agropecuàries i de producció d’aliments, organitzant-ne la producció i el consum d’acord amb les seves necessitats i donant prioritat a la producció i consum locals. La sobirania alimentària promou la devolució del control sobre els aliments que produeix i consumeix a cada poble i nació; la recuperació de totes les eines jurídiques, tècniques i polítiques que necessita per assolir-ho i la seva aplicació eficaç en àmbits locals, nacionals o regionals, en considerar-se una qüestió de seguretat i d’independència política. La SA significa prioritzar la producció agrícola local, l’accés dels agricultors a la terra, a l’aigua, a les llavors barates i al crèdit, i el dret dels consumidors a decidir què volen consumir, qui ho ha de produir i com. La SA, en definitiva, suposa un compromís de productors i consumidors amb una producció sostenible, cosa que té coma conseqüència el dret a protegir-se d’importacions massa barates.

La SA redimensiona el comerç internacional, defensa un model d’intercanvi agrícola centrat en mercats locals i regionals, defensa una política d’ajudes focalitzada en els pagesos i no en les indústries del camp i proposa una visió de l’agricultura com un “servei públic”. Als ciutadans ens cal aprendre que el consum no sols és un mitjà de supervivència, sin també una forma de relacionar-nos i comunicar-nos amb nosaltres mateixos, les nostres famílies i amb els altres. Per això hem d’avançar vers un consum alternatiu i responsable, basat en quatre punts fonamentals: a) acabar a el model de les indústries agroalimentàries hegemòniques; b) consumir d’acord amb els valors ètics; c) fer un consum solidari amb els exclosos (les denominades “mans invisibles del mercat”); i, d) avesar-nos a un consum ecològic que tingui en compte l’impacte mediambiental. Pensem-hi. No és el mateix la nou catalana que la californiana, la patata de la Vall de Bas que la Mona Lisa importada de França, la poma Golden conreada a un cop de roc de casa que la Mira’m-i-no-em-toquis pervinguda de qui sap on. (20-IX-2010)

CATALUNYA, TRANSATLÀNTIC O ZODÍAC D’ESTIUEIG?

2010-09-09T21:28:00.001+02:00

El senyor Artur Mas va declarar que si CiU guanya les eleccions ell no farà cap referèndum d’independència. (Tampoc si li demana la voluntat popular amb totes les signatures que calguin i la mesa del Parlament admeti a tràmit aquesta voluntat com va fer el passat 8-VI?). Deia que trobava immadura una bona part del país i no es tractava de portar el transatlàntic de Catalunya cap a les roques perquè embarranqui sinó de dur-lo a mar obert perquè navegui a lloure. La metàfora (enllà de l’interès per no perdre determinats vots i, ara com ara, l’independentisme encara resta en comptes de sumar) és bonica i transparent. Servidor ha escrit aquí mateix que, a Catalunya, no hauríem de voler fer cap referèndum fins que els bascos l’haguessin fet.

Però les circumstàncies canvien i el doble conflicte que té el camí cap a la independència de Catalunya, l’intern (entre nosaltres) i l’extern (amb Espanya) pren matisos nous. Començant perquè Espanya no s’ha cregut mai que fóssim cap transatlàntic i ens ha tractat com una zodíac d’estiueig (ara feu l’Estatut, ara porteu-loa les Cortes, ara uns l’eixalem per aquí, ara us el retallem per allà, ara us queda un Estatutet, ara voteu-lo, ara encara no ens acaba d’agradar prou i us el posem sota l’espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional). Però les coses estan canviant acceleradament. Si continuem pensant en zodíacs, el projecte es pot embarrancar perfectament i convertir-se en una simple manera de cridar l’atenció de la gent de la costa. Però Catalunya no és cap zodíac. I si hem de parlar veritablement d’un transatlàntic... reflexionem-hi seriosament començant a convidar Europa a ballar la sardana que ens tocaran en comptes de mirar Ebre en avall.

Justament ara la impressió dels opinadors és que el conflicte intern es va guanyant a poc a poc i ja hi ha algunes enquestes que parlen d’empat tècnic entre independentistes i unionistes. Les onades de les consultes sobiranistes han seguit un camí del tot satisfactori. Ningú no podia preveure després del 13-IX-09 d’Arenys de Munt que, amb només voluntariat (i ara saben el que això significa els qui preparen la consulta de Barcelona per al 10-IV-2011), sense publicitat de cap mena ni la més mínima propaganda, i amb els socialistes ronsejant, els resultats fossin els que ara ja tenim al pot: 27,46% de participació el 13-XII, 21,55 el 28-II i 17,4% el 25-IV, en la consulta al cinturó de Barcelona. Els comparin, per exemple, amb el 12% de participació a la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, on s’abocaren més de 3 milions d’euros públics i la cobertura informativa fou abassegadora. Però no els comparin, sisplau, amb els del referèndum de l’Estatut del 2006 (49,41%, major que en moltes eleccions europees), perquè aleshores dos partits demanaven el “no” per raons diferents: PP i ERC. Una cosa é ben certa: mai com avui, en els darrers 50 anys, s’havia parlat d’independència d’una manera tan desinhibida.

L’estat actual de la qüestió porta a l’eufòria de tots aquells que ja troben superat per infructuós l’Estat autonòmic, i no es resignen a l’actual situació (que PP i PSC voldrien perpetuar), perquè albiren un futur més ambiciós per a Catalunya. Tot això del “dret a decidir”, la “sobirania imperfecta”, el “dret a l’autodeterminació” (fins i tot el “dret a la independència”) són subterfugis —“collonades”, diria Pla— que amaguen un deure: l’exercici d’una voluntat madura que s’ha de fer càrrec de determinades obligacions en comptes d’esperar-les d’uns hipotètics “enemics” que no volen renunciar a dur-les al seu albir de cap de les maneres. En definitiva, el dret a independitzar-se, no és un dret: és un deure. I no es demana: es pren. No hi ha cap jove que, arribat a una certa edat, hagi de demanar als pares si li permeten fer una vida autònoma.

Però aquest justament és el cavall de batalla: el conflicte extern. Per guanyar-lo cal aprofitar els moments de la feblesa castellana més centrípeta. Quan la transició, hi va haver un moment de feblesa: el milió de persones al carrer l’11-S a Barcelona i alguns fets a Euskadi van fer veure als unionistes castellans que havien de comptar amb la perifèria si volien continuar remenant l’olla. Calien els pactes de Toledo, un estat multipartidista (amb Hont de sedàs), arribar a Maastrich i donar prestigi a les institucions. Tarradellas va anar a Madrid amb un gol a Suárez. “Ja sóc aquí”. I va passar la Constitució i els Estatuts de primera onada (el nostre, ja sense concert econòmic), malgrat el cafè per a tots. Però, quan els unionistes centralistes van tornar a sentir-se forts, vam tenir el 23F i la LOHAPA. I els socialistes van demostrar que això del federalisme, era per posar-ho a la seva organització interna i prou. L’Espanya plural (políticament, cultural i lingüística...), per a ells, era tan inexistent com per als successors del senyor Fraga. Amb la bonança econòmica dels dies d’Aznar i els primers temps de Rodríguez Zapatero (el PIB creixia per damunt del 5% i superàvem Itàlia), Aznar anava de bracet amb Bush i ZP s’omplia la boca amb l’Aliança de les Civilitzacions. Les nacions perifèriques es podien bandejar impunement.

Però ja han passat les vaques grasses. ZP ha acabat amb més pena que glòria la seva presidència a la UE i, amb la retallada de pressupostos, Espanya es torna a sentir feble, deprimida, capolada i perduda. Si el catalanisme ho aprofita com ha fet d’altres vegades (durant la Renaixença, després del 98, durant els anys 30 que seguiren el crack del 29), l’Espanya soberga i egoista tornarà a posar els ulls en la taula de salvació catalana. Ens ho oferiran tot abans del naufragi i la catàstrofe: Estatut sense retalls, sobirania compartida i concert econòmic, si cal. Però, aleshores, sense complexos, caldrà saber dir que ja hem fet prou experiments i ha arribat l’hora de dir prou. Seràl’hora de l’“Adeú, Espanya!”. Si pretenem col·laborar o regenerar l’Estat, tornarem a caure en la mateixa trampa de sempre.

I aleshores començarà el més tràgic dels viacrucis: serem responsables de manca de col·laboració, d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, d’aprofundir la crisi, del trencament i de tots els mals d’Espanya. Serem els únics culpables. Enfonsada en ella mateixa, reaccionarà així, Espanya: amb bilis, amb catalanofòbia, amb fúria... Les seves essències metafísiques li faran viure el drama identitari de no ser res sense Catalunya i Euskadi. Com imaginar-se en un mapa hipotètic? No ens portaran els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedirà.

Pensin-ho bé. La nostra independència només la sabran llegir com un atac de destrucció. Cap simpatia. Es posaran ferotges, carpetovetònics. El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar? No som cap zodíac: som un transatlàntic. I és cert: si embarranquem, no només serem la riota d’Espanya sinó d’Europa. I durant una bona pila d’anys, convertits en zodíac d’estiueig... ja no ens ajudarà ningú. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la seva.

Aquesta partida és per guanyar-la o no començar-la encara. La prudència ens pot condemnar per complicitat, però l’estratègia més enllà de la tàctica no sempre vol dir resignació. (6-IX-2010)

ARMATS FINS A LES DENTS, PERÒ SENSE L’ALTRA PREGUNTA

2010-09-09T21:23:00.001+02:00

Diuen que l’any passat va ser el pitjor any en mig segle per a l’economia espanyola, que va perdre el 3,6% del seu PIB. Però no va ser igual de dolent per a tots. Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que van sofrir les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client de material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana Botswana ens ha comprat avions de transport , Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros).

Quins destins no han estat autoritzats, doncs? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.

Davant de dades com aquestes, tan escasses als mitjans (les televisions mai no en parlen!) un primer comentari malèvol que salta a la vista és que Espanya ha progressat molt en això del material de la mort. Tanmateix, alguns ciutadans que es creien amb una certa consciència política i una certa mentalitat progressista s’escandalitzen que un govern que es diu d’esquerres faci aquesta política armamentística. Però l’escàndol és de pusil·lànimes. Tothom fa igual o pitjor. La hipocresia política europea no té mesura. Si entre finals de primavera i inicis d’estiu haguessin visitat, a París, l’Eurosatory, la fira d’armament terrestre més gran del món, haurien quedat tan garratibats com convençuts del que dic. Executius amb corbata i maleteta negra es passegen enmig de blindats com si es tractés d’un saló nàutic, proven metralletes com si fos un nou aparell de cuina, engeguen robots com si fossin aparells de gimnàstica i pugen als tancs com si provessin un nou model de cotxe. A l’entrada han de veure la fotografia que els mostren uns pacifistes quàquers (una bomba damunt d’una mare i una nena) i cartells com ara “La guerra és un negoci”, però hi ha algun malànima que alça el dit polze en senyal de victòria. (Per la bomba o pel cartell?)

Ah! Per cert: cap empresa fabrica estris de la mort ni armament. Cal alambinar la hipocresia. Els 135.000 metres quadrats serveixen per exposar material de “defensa”, de “seguretat”, de “protecció”. Es recerquen solucions finals: Food Solutions, Metalic Solutions, Strike Solutions, Textile Solutions... Solucions per a tot menys per a la mort. Més i tot: s’ha posat de moda l’ecoeficiència i el material ecològic com l’estand Nammo (Noruega) que mostra “munició no tòxica”. N’hi ha d’altra “no contaminant”. Quan alguna empresa com la Raytheon (EUA) assegura que els seus projectils són “letals” gairebé fa el ridícul. Smith and Wesson (EUA) exposa manilles de color rosa; Condor (Brasil) ofereix granades d’efecte moral (no mortal); Explorer (Itàlia) empra taurons per enemics contra les seves maletes blindades; Holger (EUA) dóna clauers en forma de míssil; Drytech (Noruega) ofereix un pica-pica de pasta bolonyesa envasada al buit. A l’estand del’MBDA Misile Systems (Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia) regalen xupa-xups.

Em deixo moltes empreses al tinter: de la Weisensee (Alemanya) a la coreana Poongsan (la mostra de bales la fan en aparadors de cristall) passant per nord-americana Lockheed Martin, l’eslògan de la qual és “Mai no oblidem per a qui treballem). I el pitjor del cas que tots, vulguem o no, col·laborem una mica en aquest negoci. Hi ha pavellons de la Renault, de Mercedes, de Saab... per parlar de marques de cotxes. I molts altres d’aviació com la Boeing (“Un boeing, al cap i a la fi, és un míssil amb seients”, deixa anar algú) i la EADS o consorci entre Alemanya i França per construir l’Airbus.

Al pavelló israelià l’estrella és el tanc Merkava MK4 —xou audiovisual inclòs— que ha sortit per tercera vegada a l’estranger; les altres dues van succeir quan s’empraren per a les incursions al Líban i a Gaza.

Algú li diu a una noia quàquera dels pacifistes de l’entrada que perden el temps, que les armes serveixen per guanyar guerres i que són la resposta que el món necessita.
—Resposta a quina pregunta? —fa.

—A la pregunta del terror, a la pregunta del qui no vol parlar.

—Si les armes són la resposta, o no hem escoltat bé la pregunta o ens en cal una de nova.

Clip-Lok SimPak (amb sucursal ibèrica) ho empaqueta tot, té caixes per a tot, menys...caixes de morts. (23-VIII-2010)

EL SISTEMA ESCOLAR

2010-09-09T21:19:00.001+02:00

(Pitjor que ahir però millor que demà)

Acabat el curs i en ple estiu, com cada any, toca parlar de fracàs escolar, òbviament. L’educació a Catalunya va rebre dues sonores plantofades el mes de juny passat. Les proves d’avaluació de 4t de primària (10 anys) promogudes pel Ministeri d’Educació i donades a conèixer el passat 15-VI van avançar els mals resultats obtinguts en l’enquesta promoguda per la Conselleria pertinent de la Generalitat feta als alumnes de 6è de primària i donades a conèixer per algun diari el dia 13-VI.

En l’avaluació ministerial hi han participat 28.700 alumnes i els resultats catalans han estat pitjor del que s’esperava, sobretot per l’escàs nombre d’estudiants presents en els trams alts de la puntuació. Qui ho deia, que la Reforma educativa no havia estat un èxit? Es tractava d’anivellar per baix i s’ha aconseguit del tot! Ja no tenim alumnes en els trams d’excel·lència! Mentre Astúries presentava un 15% d’alumnes brillants en competències científiques, a Catalunya no arribaven al 3,3%! Segons aquesta Avaluació General de Diagnòstic per a les competències de llengua, matemàtiques i ciències socials del Ministeri en una escala en què la mitjana fos 500 punts, Catalunya n’obtindria 503 en socials (la millor puntuació se l’endu la Rioja amb 536), 502 en llengua (millor puntuació, Astúries amb 534), 500 en matemàtiques (de nou la millor puntuació per a la Rioja amb 541) i punxaria clarament en naturals (481 punts mentre la Rioja n’obté 543). Malgrat la despesa educativa per alumne d’ensenyament no universitari a Catalunya hagués estat l’any 2007 de 6.411 Є (una mica per sobre de la mitjana que fou de 6.207 Є; a Espanya qui més gasta és Astúries, amb 9.835Є), queda despenjada d’altres comunitats en relació als resultats que s’han obtingut. Ens passen la mà per la cara els alumnes d’Astúries, Castella i Lleó, La Rioja, Cantàbria, Navarra, Aragó i fins i tot Madrid.

Quan s’han volgut trobar justificacions a aquests resultats —dèficit de recursos, alta població escolar, immigració diferent—, Enrique Roca, un dels responsables de l’informe, assegurà que la presència d’alumnat estranger a l’aula no llasta gaire els resultats dels estudiants nascuts a la península i n’oferí dades. Total? Que la sensació que Catalunya en el terreny de l’educació es mou en un terreny més que gris augmenta. Ferran Ferrer, catedràtic de la UAB, afegia que el més preocupant era que “els dèficits que ofereix la fotografia dels estudiants catalans de primària són molt semblants als detectats en els de secundària en els informes PISA”.

Qualsevol professional de l’ensenyament sap que un mal aprenentatge o dèficits en la lectura i l’escriptura comporta un fracàs escolar posterior. Quan es van deixar passar cursos a alumnes que aprovaven no per mèrits sinó “per claustre”; quan les actituds s’anivellaren amb els continguts procedimentals o conceptuals; quan es van reduir les quatre hores de llengua a dues i es va treure (a la pràctica) la literatura de l’aula, alguns professors van posar el crit al cel; el gran ordinador cerebral dels nostres estudiants se n’anava en orris. Però ningú no els va fer cas. Ara en paguem les conseqüències. I perquè el desastre no es vegi tan evident es fan les Proves d’accés a la universitat (la selectivitat) més fàcils. Per això els resultats no semblen dolents. Si ara poséssim les proves que es formulaven fa una quinzena d’anys els resultats serien molt pitjors dels actuals. Qui gosa fer la prova?

Tot això ho ha confirmat de ple l’enquesta del propi departament d’Educació català en l’avaluació dels alumnes de 6è de primària, per segon any consecutiu, on ha quedat palès que un terç dels alumnes catalans passa a l’ESO sense saber llegir ni escriure correctament. El 25% tampoc no té els coneixements matemàtics suficients i un 33 % suspèn l’anglès. (Exactament: el 28,4% no ha assolit el nivell de català, el 29,8% no ha assolit el de castellà, el 23,4% no ha assolit el de matemàtiques i el 35,5 no ha assolit el d’anglès) I no farem sang dient que l’escola pública queda força pitjor en resultats que l’escola privada i la concertada. Així i tot passaran a l’Ensenyament Secundari Obligatori. I, si no estan prou preparats, per què passen a l’ESO, es demanaran vostès. Les raons de les continuades reformes educatives són tan inescrutables —a banda de consells avaluadors i que les famílies han d’estar d’acord en la repetició de curs...— que ara no em veuria en cor d’explicar-les-hi.

Els tècnics pensaven que amb una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) del 2009 més o menys consensuada (no es van fer cas a moltes sol·licituds, com la de l’Associació de catedràtics que demanava un batxillerat de 3 anys) i amb noves oposicions per incorporar nou professorat als centres les coses s’arranjarien com per art de màgia. La crisi ha aturat les incorporacions i els tècnics s’han quedat amb un pam de nas. Aleshores els experts han adduït que aquesta grisor en els resultats catalans no es correspon al desenvolupament de la societat catalana i que, si totes les administracions reiteren el seu compromís amb l’educació i freturen per obtenir bons resultats, alguna cosa deu passar. I tant, que passa! No es volen afrontar les causes de fons de l’avaria detectada per aquests diagnòstics. La Reforma de la LOGSE dels anys 90 ha fracassat. Algú hauria de gosar dir-ho i enterrar-la d’una vegada i fer néixer alguna cosa nova enllà de la LOE del 2006 que encara bevia en l’anterior. La LEC és una simple eina...

Ens agradi o no, avui per avui, el nostre sistema escolar és pitjor que ahir, però segurament menys pitjor que demà. Volem arranjar alguna cosa? El primer que caldria fer és retornar la confiança a mestres i professors. Ensenyar no és cap tècnica; és un art relacional. L’administració voldria que els currículums fossin tan reprogramats que si un docent es posa malat un altre seguís amb el seu programa com si no hagués passat res. I no. Ha passat molt! S’ha trencat el fil invisible d’una relació única entre mestre i aprenent. El segon, tornar a la disciplina i als nivells. No tothom pot fer cent metres en deu segons. No tothom és digne d’estar en una aula “obligatòriament” (= amb tot pagat). No tothom pot fer batxillerat! El tercer, tornar a donar valor a l’esforç. El quart, estimular els docents i afrontar adequadament les famílies en comptes d’enganyar uns i altres amb nous sistemes virtuals, pe-de-ís (pissarres digitals interactives), llibres electrònics i tota la gansoneria que s’acosta. Els pobres editors catalans van de bòlit elaborant materials digitals de tota mena per no perdre quota de mercat i no s’adonen que les grans multinacionals s’estan fregant les mans i rient per sota el nas. Han assolit rentar el cap de tots els responsables i desactivar allò que deia Alexandre Galí: un bon mestre es fa sota un pi, si cal. No, ara ja necessitem ordinadors i materials digitalitzats segons tècnics i experts. Es tracta de despersonalitzar la subtil relació entre docent i educant i convertir-la en un negoci. Fa temps que hi ha molts cervells que malden per imposar un pay per knowlege. Preguin nota: demà serà pitjor. I més car. Tant de bo m’equivoqui. (9-VIII-2010)

El “Fòrum Impulsa” de la Fundació Príncep de Girona

2010-09-09T21:16:00.001+02:00

Em sembla que l’any 1985, un dels meus primers articles en aquest rotatiu, portava com a títol un crit contra el Príncep d’Astúries i de Girona, simple ressò del que s’havia sentit pels carrers gironins l’11 de setembre en les manifestacions d’aquell any. No es volien Felips ni Borbons ni prínceps espanyols! El futur Felip VI ho tenia costa amunt per caure una mica mica bé a la societat gironina. ¿La Fundació Príncep de Girona (FPG) ha estat una operació de rentat i canvi d’imatge a favor de la futura monarquia? Segurament. De la vella corona de S. M. Juan Carlos I, entre Peñafiel, Vilallonga i tot el reguitzell de llibres del 23F, en tenim biografies suficients com per deixar d’engrescar-nos? No ho sé, però hi ha gent desenganyada de la monarquia. Dues coses són ben certes: una, els adlàters més íntims de S.M. han esdevingut cadàvers polítics; dues, el seu fosc i monumental enriquiment ha esdevingut un tema tabú per a la premsa, que ha fet de S.M. el Rei més aviat un personatge imitable, proper i planer (campechano). Si es volen acabar d’escandalitzar, llegeixin Juan Carlos I, el último borbón. Las mentiras de la monarquía española, del coronel a la reserva Amadeo Martínez Inglés (Barcelona: Styria de ediciones, 2007), i creguin-se’n el que vulguin. Hi ha qui troba en la Corona signes de caducitat? No ho sé. Segur, però, que si cal mantenir el règim monàrquic a la persona del Príncep, més que un lifting li calia una imatge diferent.

Dic tot això, perquè suposo que a ningú se li acudirà titllar-me de monàrquic. Aquí mateix he publicat una carta al Príncep després del seu trencament amb Eva Sannum (agost 2001) —li deia, entre altres oses, que no podia ser que parlés llengües estrangeres i no parlés les llengües dels pobles d’Espanya— i una altra al Cardenal Rouco parlant de la catequització de la Princesa (abril 2004) abans de les noces. Més, encara: entremig, quan amb el professor Bastons vam publicar Castilla i Catalunya frente a frente: Antología para un debate cultural (2003), amb una dedicatòria al Príncep referint-li unes paraules de Bosch Gimpere sobre la fecunda diversitat d’Espanya, i li vam enviar tot sol·licitant-li la construcció d’una Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüe, en no rebre’n ni l’habitual agraïment protocol·lari, vam donar per fet que l’Espanya que li demanàvem en el futur no coincidia amb la que ell deuria projectar.
Des d’aleshores, ha plogut molt i les coses han canviat força. Ho va demostrar el Fòrum Impulsa de la Fundació Príncep de Girona (FPG) celebrat el passat dia 1 a l’Auditori del Palau de Congressos (gairebé ple) en una sessió de treball que començava a les 10 del matí i acabà a quarts de nou del vespre, quan S. A. R. van atorgar els premis Impulsa de la FPG, després que la rectora de la Universitat de Girona, Anna M. Geli oferís les conclusions com a cloenda de l’acte. Si aquesta participació suposava la participació del món de l’ensenyament gironí al Fòrum (s’havien celebrat tallers amb nens i adolescents durant la jornada), el fet que des de la inauguració de la sessió S.A. R. el Príncep parlés un català gairebé perfecte podia donar entenent que les retallades del TC a la nostra llengua —feia ben pocs dies que havíem sabut la decisió final de la Sentència del TC sobre l’Estatut—quedaven en pur nores i que ell es comprometia amb la societat catalana a partir de la nova imatge i del nou impuls que suposà la trobada.

Imagino —ho he llegit— que hi deu haver gent, a Girona, que tenen entravessada la FPG. Però, per al futur de Catalunya, és millor tenir el Príncep a prop o llunyà? Hi ha qui pensa que, de llunyà —de Girona i de les aspiracions catalanes—, ja ho ha estat massa temps, el Príncep. Si és cert que la FPG l’apropa més que mai a la realitat nacional catalana, els republicans recalcitrants potser hauran de començar a canviar d’ulleres per una simple qüestió d’estratègia.

A més a més, enllà del rerefons polític de tot plegat, cal parlar de la dinàmica, dels convidats i de les temàtiques del Fòrum. Quan hom s’adona que en el Patronat de la FPG hi ha Caixes, Bancs, multinacionals i empreses que, per dir-ho amb correcció les denominarem “no pas verdes precisament”, és a dir, entitats que treballen per reproduir les estructures socioeconòmiques que ens han dut al món injust d’avui (1/3 de privilegiats vivim explotant els altres 2/3) i a la crisi actual, no se sap quina mena de salt mortal ha sabut fer el comitè organitzador d’Impulsa per portar en el Fòrum gironí, enllà d’iniciatives joves i innovadores —J. M. López Urdiales (que projecta un globus estratosfèric), P. Garcia-Milà (cofundador als 17 anys d’EyeOS), J. Fernández-Han (inventor i creador als 15 anys de Versatile) o A. Maiques (cofundadora d’Starlab)—, veritables representants d’aquells profetes o visionaris que malden en el nostre planeta per millorar-lo de dalt a baix a partir d’aquell eslògan que els escau perfectament: “Un altre món és possible!”. I si un altre món és possible, vol dir que des d’ara, treballen per assolir un altre paradigma, ben diferent del de les societats i empreses que, tot reproduint l’antic, col·laboren ambla FPG per cercar-ne un de nou. I per això he parlat de salt mortal del comitè organitzador!

No sempre tenim un premi Nobel a Girona com Muhammad Yunus, fundador del Grameen Bank (que de Bangla Desh ha passat a tants d’altres llocs), basat en el concepte de microcrèdits, i que ara ja treballa amb pidolaires, distribució de micronutrients o aigua. No sempre es pot sentir el professor Pedro Nueno explicant que, si demana 3 milions d’euros a la Xina per a emprenedors (fundà una societat de capital risc per a alumnes del IESE) n’hi volen donar 100! O el professor coreà Ki-Seok Kim, creador de la xarxa d’educadors internacional QEFA (Quality Education For All). O Israel Ruiz, vicepresident financer del MIT, disposat a canviar el món invertint en recerca per generar encara més recursos propis. I altres personalitats d’aquest caire. L’argentina Inés Sanguinetti cerca la cohesió social de les perifèries de les grans ciutats sud-americanes a partir de l’art i fa l’escola de l’ésser vs l’escola del tenir. Zaryn Dentzel creà a Madrid el 2006 la xarxa social Tuenti. Bruce D. Walker està formant metges sud-africans... El matí s’acabà amb una taula rodona amb quatre participants , I. Andic (fundador de Mango), A. Christenson (presidenta de Käthe Kruse Puppen), C. Losada (director d’ESADE) i M. J. Prats (directora del Departament d’Iniciativa Emprenedora del IESE).

A la tarda, després de la xerrada de Mike Feinberg, cofundador d’un nou model d’Escola pública als EUA, els emprenedors més joves van poder explicar els orígens dels seus projectes, que ja hem esmentat. Pau Garcia-Milà es posà a la butxaca els assistents, perquè la seva empresa, que permet pujar i accedir a arxius i aplicacions des de qualsevol dispositiu connectat a Internet (IBM ha incorporat aquest sistema a la seva estratègia de Cloud Cmputing), va sorgir a Olesa, perquè ell i el seu amic... no haguessin de fer la pujada d’una casa a l’altra quan s’hi deixaven els arxius que volien treballar.

Afegeixin algunes interpretacions artístiques (Brodas, Jove Ballet de Catalunya...), alguns vídeos com el de la Masia-pedrera del Barça i una moderadora com Aina Clotet i tindran una primera trobada d’èxit que caldrà repetir. (26-VII-2010)

UN TC SENSE ESTÈTICA I UNS POLÍTICS SENSE PLA B

2010-07-12T18:58:00.001+02:00

No els parlaré de la manifestació d’abans d’ahir, promocionada per Òmnium Cultural i anunciada fa quinze dies pel mateix President Montilla, a penes no es va saber la sentència contra el nostre Estatut del Tribunal Constitucional (TC); sabia que si no l’anunciava, li passaria pel damunt. Escric abans que no es produeixi i, quan vostès llegeixin, ja sabran quina mena d’eslògans es van emprar (a més de l’oficial, vull dir, aquest equívoc “Som una nació. Nosaltres decidim!”) i quina mena d’èxit ha tingut una manifestació convocada un dissabte de juliol.
El que els recordaré és que, fa uns mesos, si li demanaves al President què passaria amb una sentència negativa del TC, deia que tenia un pla B. “Quin és?”, li demanaven. “Si el dic, ja no seria pla B!” Ara ja sabem que no hi havia pla B. I és que de plans B només n’hi podia haver cinc, i els polítics no han pogut assolir-ne cap ni estaven gaire disposats a dur-ne algun a terme. Eren aquests cinc: 1) Aconseguir que no hi hagués cap sentència i que el TC es considerés incompetent per corregir un text referendat a les Cortes i per la ciutadania; 2) Canviar els membres caducats del TC i fer-li entendre que no es podia sentir legitimat a cometre un atemptat antidemocràtic de passar per damunt de la voluntat d’un poble; 3) Elevar a un tribunal superior (Europa/Estrasburg) les circumstàncies il·legítimes en què s’ha produït aquesta sentència (això encara es podria fer, amb eficàcia executiva o teòrica: ens cal saber d’una una instància judicial externa, si un Tribunal sortit del poble pot legislar contra del poble); 4) Fer venir tots els diputats catalans a Catalunya i independitzar el PSC del PSOE; 5)Convocar un referèndum immediat. Han estat impossibles 1) i 2); no he sentit parlar de 3); el PSC-PSOE no està disposat a 4); tampoc CiU està disposat —i, segurament fa bé— a 5). I diu que “decidim nosaltres”?
La cosa és clara: Catalunya no cap en la Constitució del 1978 segons el desprestigiat i antidemocràtic TC; la voluntat del poble de Catalunya ha quedat alterada de dalt a baix. El TC s’ha quedat sense ètica i sense estètica. Servidor no va votar aquest Estatut retallat i, per tant, ens han de deixar fer una altra consulta pagant-la ells, és clar. No ens podem conformar amb el dret a la protesta (només faltaria!), però res més. A Madrid els dos grans partits polítics es freguen les mans: “Objetivo cumplido”, se li va escapar a Zapatero. Ens han etzibat el trágala i ens l’hem d’empassar amb patates. “Se van a manifestar y ya está”. “Esos catalanes... ¡En septiembre ya ni se acuerdan! Y luego, elecciones.” Ens tenen la mesura presa.
Consti: el passat dia 28-VI ho van brodar. Van fer pública la decisió final (el fallo) del recurs del PP (i a mitges tot anul·lant una catorzena d’articles i deixant a la seva interpretació no pública vint-i-set més!) i es van deixar al calaix els recursos del Defensor del Poble i els de les comunitats de Rioja, Balears, València, Aragó i Múrcia. Ni els polítics van poder sortir a la TV i parlar de matisos de la sentència perquè... ni tan sols no la tenien sencera.
A poc a poc s’han anat sabent coses, que vostès ja hauran llegit. Entre els catorze articles retallats, no té cap eficàcia jurídica que siguem una”nació”, el català no serà llegua “preferent”, res de Tribunal o “Consell de garanties estatutàries”, Caixes, Bancs i assegurances dependran de la metròpoli així com el dret civil (la justícia s’ha endut una bona queixalada), res d’establir i regular tributs, el Síndic de greuges s’haurà de pintar a l’oli el seu caràcter exclusiu i la llei Castells sobre finançament, això és, que la Catalunya donant no quedi pitjor que la comunitat que rep per manca d’esforç fiscal... Si hi pensen veuran que es tracta del nucli dur de l’Estatut, digués el que digués la senyora de la Vega i alguns, com deixar de considerar la llengua catalana com a preferent en l’administració i els mitjans públics del país, fins i tot podrien suposar una regressió. Entre els altres vint-i-set articles que han sofert la castració química d’una reinterpretació hi ha el tema de les competències exclusives, compartides i executives...
No els vull pas entretenir en detalls. La trompada és semblant a la que van rebre els bascos amb el “Pla Ibarretxre”, aprovat el 30-XII-2005 al Parlament de Vitòria, però rebutjat a les Cortes de Madrid l’1-II-2005. Podríem repetir les frases d’aleshores. “Vinc amb la mà estesa; espero que no la rebutgi”, etzibà Ibarretxe a ZP. La clau del conflicte basc és “el dret a decidir” dels bascos” i “l’obligació de pactar entre tots” un marc juridicopolític perquè Euskadi encaixi a Espanya “amb amabilitat, ja que la convivència no es pot imposar”. Amabilitat? Si per part d’Espanya hi hagués amabilitat no ens haurien de refregar vuit vegades en la sentència això de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. ZP va respondre amb l’argument tronat de sempre: “Si vivim junts, junts hem de decidir”. Una cosa així com que, si jo visc en una comunitat de propietaris, els veïns de dalt o de baix m’han de dictar on vull anar de vacances o de quin color he de pintar el menjador de casa.
Bé, ja som on el dos grans partits volien que fóssim. Ben eixalats bascos i catalans. Els pactes constitucionals, trencats. Però, nosaltres, acatant, per disconformes que estiguem. Ells seguiran carpetovetònicament mirant de tornar enrere l’Espanya de les autonomies sorgida per necessitats de la transició. Ara ens diran que és molt cara i que hem d’estalviar; o que les perifèries tenen massa pes en les decisions polítiques del centre; o que hem de canviar la llei d’Hont; o que el Noguera-Pallaresa és un riu castellà perquè s’aboca a l’Ebre, que no neix a Catalunya.
A curt termini no passarà gran cosa. La manifestació d’abans d’ahir, un 11 de setembre més exaltat, eleccions (el Papa a la Sagrada Família entremig), probable canvi de govern que tornarà a tenir l’aigua al coll perquè fiscalitat i finançament tornen a ser seus i les balances fiscals començaran a anivellar-se ad kalendas graecas.
A llarg termini, sí, que passarà. Enllà de la ignomínia i la humillació, el bloqueig i el retrocés, que suposa la sentència del TC, enllà de la trencadissa estructural d’una Espanya que s’aguanta amb guetes, la confiança s’ha trencat (per sempre?) i ha fet obrir l’ull. Potser mai no l’havíem d’haver atorgat del tot, la confiança, perquè no la mereixien. El 28-VI marcarà un abans i un després del nostre dret a decidir. Uns altres pactes? Un nou estatut? Per què? O anem a una altra Constitució o res.
El trencament és més a prop que mai. L’autodeterminació, també. Espanya ja pot començar aprendre a mimar-nos perquè ineluctablement tenim els peus més fora que dins... A Catalunya no ens caldrà dir “Adéu, Espanya!”. El TC ha començat a dir, de part d’Espanya, “Adéu, Catalunya!” I, si hem de seguir així, que els provi! (12-VII-2010)

M. ÀNGELS ANGLADA I LA INSUFICIÈNCIA DE LA LITERATURA

2010-06-30T18:31:00.001+02:00

(Una lectura de Quadern d’Aram)

El fet que d’ençà de l’edició de 1997 ja n’hagin sortit dues més —la de les O.C. (2000) i la didàctica de la Col·lecció “Educació 62” (2008)—, a banda de les versions a l’italià, al francès i a l’armeni, i sigui lectura del batxillerat, Quadern d’Aram, la darrera novel·la de M. Àngels Anglada (1930-1999), torna a situar-se al pinacle de l’atenció literària. Aparentment simple, és densa i complexa, no pas fàcil d’esprémer. Anotem, d’entrada, que l’autora segueix palesant-hi els quatre pilars que conformen la seva obra: l’amor a la llengua, l’escriptura lírico-elegíaca (es definia com “una poeta que escrivia novel·les”), la memòria i el compromís. Aquí, aquests dos darrers s’hi donen la mà, perquè el text esdevé memòria i denúncia del calvari armeni (pel cap baix, 1.600.000 assassinats entre 1915 i 1916: un veritable genocidi encara que aleshores la paraula no existís!).

Si la història narrativa té com a protagonistes Marik i el seu fill Aram, la narració de la història inclou el pare i marit, Vahé, professor i poeta, assassinat pels turcs el 1915 als encontorns de Trebisonda (i construït, segons confessa l’autora, sobre la figura històrica del poeta Daniel Varujan). La dona (32 anys) i el seu fill Aram (11 anys) escapen de la massacre a causa d’un peregrinatge al monestir de Narek, a frec del llac Van, des d’on amb uns parents, amb suport rus, poden escapar de la persecució turca per Pèrsia fins a la Transcaucàsia russa. Van a parar a Jerevan (avui Erevan, capital del que resta d’Armènia), on són acollits a casa d’un metge, però des d’on s’exiliaran cap a Atenes i Marsella (França) el 1919, on podran refer la vida. En efecte, segons el dietari que comença Aram als 15 anys a Atenes en un Quadern —veritable actant de la novel·la com a material de treball de la narradora, perquè també hi escriurà Marik—, ell s’enrolarà com a bus amb els Kondos (pescadors d’esponges, corall i recuperadors de tresors en vaixells enfonsats) fins que, en saber com van assassinar Vahé a punyalades —cosa que el converteix en una “màscara d’odi” i li fa confessar a la mare que és capaç d’entrar a la FRA (Federació Revolucionària Armènia) per venjar-lo—, tindrà un accident de descompressió. Això no obstant sabem que acaba promès i casat amb Alèxia Kondos, entorn de 1925; també Marik, l’any 1923, als 40 anys, ha refet la vida esposant en segones núpcies el sacerdot armeni de la comunitat marsellesa. De fet l’acció de la història acaba abans de 1926, data de publicació del llibre de Josep Burtt: The people of Ararat (Londres:Hogarth Press, 1926), per al qual treballa Odisseas X, segons ens informa al cap VII de la novel·la, quan Odiseas X, col·lega de Vahé, va a Marsella a informar mare i fill sobre els detalls de la seva mort.

La narració, tanmateix, no acaba aquí: la narradora es demana per quines raons el Quadern —en el qual, a la part final, Aram sols hi grapava informacions dels diaris sobre les venjances armènies contra els responsables turcs de la massacre— hauria anat a parar als Kondos, arrelats a Cadaqués (un descendent dels quals l’hi hauria deixat per fotocopiar-lo) i, entre les seves càbales, no descarta que Aram o els seus descendents acabessin enrolats en la lluita armada de la FRA. De fet, a l’Epíleg, identifica els germans Aslanian que haurien combatut els nazis prop de París com a fills d’Aram... Pitjor: En un Epíleg provisional —publicat tant en l’edició del 2000 com la del 2008— el nét d’Aram hauria estat còmplice d’un atemptat a l’ambaixador turc a Roma, i es diria Max Kilndjian. Què significa aquest interès per fer acabar Aram o el seu llinatge dins la lluita armada armènia? (De fet, Aram ja ens informa en la novel·la de les execucions de Mehmet Talaat, Behaddin Txaquir, Djemal Azim, Ahmed Djemal i Ismail Enver, tots “jovers turcs” del partit “Unió i Progrés”, responsables de la massacre armènia i executats d’acord amb l’Operació Némesis durant els primers anys vint; tanmateix, atès que per a ell resta viu el doctor Nazim Fethi, la narradora no s’estalvia d’informar-nos que també va ser venjat —penjat— la tardor de 1926 en la Nota final, que forma part de la novel·la, i on ens ofereix bibliografia suficient sobre la causa armènia.) Anglada volia seduir el lector perquè, com va declarar, els homes som “massa oblidadissos, o considerava els justiciers armenis veritables executors de la justícia que no es va voler impartir a nivell internacional? El desig de l’autora sembla evident, encara que ens sorprengui: la revenja dels armenis envers els turcs trena part de la novel·la i no en podem prescindir a l’hora d’interpretar-la.

Cert, a la novel·la s’hi entrellacen esperit i matèria. Marik i Aram passen un calvari material, però troben també solidaritat arreu, des del punt de vista personal, comunitari (la fraternitat armènia!), social i internacional (com per exemple el NER: Near Est Relief, ‘Socors al Proper Orient’). Matèria i esperit. En el fons, les vides, per ferides que resultin materialment, poden refer-se si l’esperit no ha estat dallat; vet aquí el missatge positiu d’Anglada fent esposar els protagonistes vius de la tragèdia —l’amor sempre present!—, és a dir, fent-los començar una nova aventura, encara que de forma molt diferent (ella, des de la tendresa assossegada; el noi, des del desig i el desassossec). Per això, la religió hi és present, no sols en el consol espiritual i conservació de la flama de la nació armènia sinó per preservar-ne els signes d’identitat i mantenir les pròpies arrels en tots els aspectes: celebracions festives, cants, menjars, tradicions, cultura... En aquest sentit actua també la literatura, present a tot el llibre en els versos dels poetes que n’entrellacen les pàgines, i que són molts —alguns traduïts per l’autora al català—, exactament i per ordre de naixença, aquests: Grigor de Narek (944-1010), Nahabet Kučak (1500-1592), Daniel Varujan (1884-1915), Rubén Sevak (1885-1915), Ran Nazariantz (1886-1962), el contemporani Vahé Godel... Ells són els guardians i valedors de l’ànima armènia que persisteix en el temps malgrat les circumstàncies d’opressió sofertes. Però, n’hi ha prou amb l’esperit per contrarestar el mal i sobreposar-se com a poble a l’enemic que et vol aniquilar? Mantenir l’ànima, en una paraula, és suficient? Aquest és el fons mental de la novel·la i sembla que l’autora ens vulgui advertir del parany de la ingenuïtat fent-nos conscients de la insuficiència de la literatura. Quan corres perill d’anorreament per part d’un enemic potent, enllà de l’esperit, cal una altra mena d’intervencions. Vet aquí el significat de la novel·la: Malgrat la sofrença, els trastorns i el dolor causat per les injustes persecucions a què podem estar sotmesos, si salvem la vida, la majoria dels humans som capaços d’aguantar, d’adaptar-nos i de refer-la com sigui, però sense deixar de mantenir en el nostre horitzó la lluita sagrada —encara que hagi de ser violent, si està en joc la supervivència— a favor de la terra dels pares i la memòria viva d’aquells que no la van salvar, l’assassinat gratuït dels quals ja els enalteix per sempre.

Entenguem-nos. Que l’autora doni la possibilitat d’una sortida violent a un dels seus protagonistes o al seu llinatge (i negar-ho és no voler llegir la novel·la!) no vol pas dir que estigui a favor del terrorisme, sinó que desitja que els seus lectors entenguem que, enllà del fet que tota violència engendra violència (i, constatant les venjances queda del tot demostrat), també hem d’entendre que la literatura, per ella mateixa i per important que sigui, esdevé insuficient a l’hora de resoldre problemes supereestructurals com els polítics. I això ens ho palesa amb esborronadora sinceritat i lucidesa: els justiciers armenis (susceptibles de ser qualificats com a “terroristes”), sorgeixen precisament de la manca de justícia internacional. La zona de Van, ara i avui, és part de Turquia, perquè aquella part d’Armènia per la qual haurien mort Vahé i tants milers d’altres armenis... ha romàs anorreada; no debades l’autora ens diu a la cronologia final: “l’Armènia de Turquia va ser esborrada del mapa”. (28-VI-09)

EN TEMPS DE VAQUES MAGRES, CATALUNYA HO PAGA

2010-06-17T18:40:00.000+02:00

Ara resulta que els funcionaris del FMI (Fons Monetari Internacional) desplaçats a Espanya exigeixen a les “Caixes d’estalvis d’importància sistèmica” (llegeixin la Caixa i Caja Madrid) que es “transformin en societats per accions”, i encara, que ho facin “de pressa”. Els senyors del FMI, que cada dia dubten entre l’austeritat per frenar el dèficit o mantenir estímuls fiscals per créixer, encara que donin alguns consells acceptables (reduir la presència de polítics a les Caixes i dotar-les de mecanismes capaços d’atraure capital estranger), haurien de ser més humils: no saben que toquen justament un dels voravius de la Caixa. Ens volen “anglosaxonificar” —les “building societies” del Regne Unit, des de finals dels 80 es van anar convertint en banques privades— com si la major Caixa dels EUA, Washington Mutual, en plena bombolla immobiliària, no hagués fet fallida el 2008 i estat venuda a JP Morgan Chase amb un cost a l’erari públic de 124.600 dòlars. Enllà de l’Americosaxolàndia existeix Europa, amb una Alemanya on funcionen territorialment, amb trifulgues, cinc-centes Caixes entorn dels onze bancs públics dels länder (i segurament s’agruparan en espais més amplis), per no parlar de la francesa Caisse Nationale des Caisses d’Épargne (quarta entitat financera!), o del cas de Noruega, on les Caixes emeten quotes participatives (i ningú pot tenir més del 10%), o del d’Àustria, on s’agrupen en fundacions que tenen un banc. Quan Standard & Poor’s manté alta la qualificació de la Caixa i Caja Madrid des del 2008, més aviat ha de fer por tocar res.

O és que el FMI va predir l’actual crisi i avisar de com sortir-nos-en? No. Més aviat va ser còmplice consentint, callant i donant ales als que ens han conduït a la penúria financera actual. El FMI sovint s’equivoca (demanin-ho als argentins o els brasilers, que van poder reflotar-se perquè no els van fer cas) i només toca a sometent, és a dir, a intervencions de l’Estat, en èpoques de crisi, quan veu augmentar el seu dèficit. I no deixa de ser vergonyós que ens vulguin dir com hem d’apagar el foc que també ells han ajudat a provocar.

L’economista Nouriel Roubini, professor de la Universitat de Nova York, sí que va ser un dels pocs que va preveure la crisi, com advertí a Davos i en un article al “Financial Times”, on adduïa que la caiguda d’Espanya seria un desastre per a la zona euro. Per evitar-la, segons ell, calia un pla de consolidació fiscal creïble, amb retallades dràstiques de la despesa pública en lloc de pujades d’impostos, per aconseguir una devaluació interna mitjançant baixades salarials i reformes estructurals generadores de competitivitat. Per què no se li va fer cas, al seu moment? Per què s’ha deixat que l’atur ultrapassi la barrera del 20% (a Catalunya es frega el 18%!) si mai no s’hi havia d’arribar? Ara, ens agradi o no, ja tenim aplicades les receptes de les retallades en la despesa pública i les baixades salarials (aquí combinades, diuen, amb pujades d’impostos). No crec que les mesures en la despesa pública siguin prou dràstiques, perquè el govern central no s’atreveix ni tan sols a suprimir els ministeris amb competències passades a les autonomies. Encara menys, a reelaborar la inversió faraònica del pla de l’AVE (1.800 km de línies en servei i 2.200 km en construcció), un model insostenible econòmicament, rebutjat per EUA o França, ja que els 50.000 milions gastats en projectes no tindran prou viatgers ni tan sols per pagar el manteniment de les línies, com denunciava l’“Avui” del passat 23-V, un tema que dóna per dedicar-hi un altre article. Tampoc no gosa reformar el mercat de treball, que és dual i ineficaç, ja que el 30% de treball és temporal, i genera col·lectius desprotegits, mentre el treball fix té una protecció excessiva (45 dies/any treballat en els acomiadaments improcedents és de les més altes de l’OCDE).

Mentrestant, en temps de vaques magres, Catalunya sempre ho paga. És igual que fem mans i mànigues per esforçar-nos a fer sobreviure una estructura productiva, que va fer els deures en temps de vaques grasses, i ara està conformada per petites i mitjanes empreses orientades a l’exportació. Ara aquestes demanen infraestructures i els ensenyen la tisora. Just quan la quota ferroviària de mercaderies ha caigut del 7% de l’any 2000 a l’actual 5%, just quan està provat que una via de passatgers i mercaderies que connectés l’eix ferroviari mediterrani (que acumula el 40% de les exportacions de l’Estat) seria rendible (ara Espanya té entorn d’un 3% de passatgers per km/any, quan Itàlia en té entorn d’un 8%, Alemanya entorn d’un 20% i França passa del 40%).

I la prova és que, més enllà de balances fiscals i pactes de finançament per a tots, Espanya deu a Catalunya, des del 2007, vora 1.000 milions € en infraestructures (976 per ser exactes) corresponents als diners no liquidats dels exercicis anteriors i que no s’han assignat a cap projecte per al 2010. El càlcul és senzill de fer. El 2007, sobre uns pressupostos generals de l’Estat de 21.335 milions € (18,85 per a Catalunya), pressupostà per al nostre territori 4.020 milions, n’invertí realment 3.208 i, per tant, queden pendents d’assignar, 501. El 2008, sobre 23.318 milions € (18,72% per a Catalunya), pressupostà inversions per 4.506, n’invertí 3.532; queden pendents, 548. El 2009, sobre 24.948 milions € (18,72%), se’n pressupostaren 4.670 més una partida addicional de 800 (5470 en total); se’n gastaren 4.809, de manera que quedaven -139 a favor de l’Estat. Sembla que aquest 2010, sobre 24.087 milions € del total de pressupostos (el 18,64% per a Catalunya), la inversió pressupostada és de 4.490 (més una partida especial de 358,3 que encara no se sap si es volatitzarà ), però dels 3.260 que Foment ha de retallar, en toquen entorn de 600 a Catalunya, de manera que en tindrem uns 110 de dèficit amb l’Estat. Total: 501+504-139+110= 976 milions €.

En altres paraules, Catalunya sempre paga els plats trencats en temps de crisi. Ens volen canviar la Caixa i ens estafen inversions en infraestructures. La disposició addicional 3ª de l’Estatut, vigent fins al 2013, s’havia dissenyat per pal·liar-ne el dèficit històric i amb la previsió que les inversions de l’Estat seguirien creixent com el període 2004-2008. Amb la reducció de despesa, Catalunya no sols pateix una pèrdua d’inversió neta, sinó que la inversió dels anys de vaques grasses sols haurà servit per finançar obres que duien un gran retard històric com la T1 aeroportuària o l’AVE. Just ara,quan calia pensar en el port, l’adaptació del corredor mediterrani o les rodalies, ens quedem un cop més amb un pam de nas. Aquesta jibarització de Catalunya i l’argentinització d’Espanya contribueix a obrir els ulls a molt ciutadans que van fent cada vegada més seu el viatge del catalanisme cap a la independència. (14-VI-2010)

VALORS

2010-06-03T18:16:00.002+02:00

Què considerem valor, cadascun de nosaltres? La idea de valor té un origen metafísic universal o depèn d’una determinada interpretació del món? Vist que la interpretació del món no és uniforme, un discurs que vulgui ser honest sobre els valors ha de ser per força polèmic. Tanmateix, l’home, com deia Nietzsche, no neix autònom. L’hominització —el camí d’esdevenir cada vegada més humans, fins i tot enllà de l’etapa actual— demana fidelitat a unes fixacions que són vàlides o valuoses en tant que funcionen com a categories per ordenar el món de la vida de cadascun de nosaltres i en cada moment determinat: els valors (valor prové de ‘valer’). Per a Aristòtil, fer-se cada vegada més humans esdevé una conquesta (ens revesteix d’una “segona natura”, diu ell).

Els valors, per bé que siguin canviants com a realitats susceptibles d’elecció preferencial, defineixen criteris de la conducta personal i comunitària. Encara que tradicionals institucions transmissores de valors —família, escola, comunitats de fe, món del treball remunerat— entrin en crisi, en sorgiran d’altres i en tenim exemples que caldria sedassejar: mitjans de comunicació, publicitat, indústries culturals i de lleure... també transmeten els seus valors.

Sortosament a Catalunya disposem de la Fundació Justícia i Pau, presidida per Arcadi Oliveres, i càtedres d’ètica com la que dirigeix Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull; es convoquen premis de civisme com el “Serra Moret” i, sobretot, comptem amb l’Observatori dels Valors —promogut per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE i per la Fundació Lluís Carulla—, des de la qual es publiquen cada any quatre informes, en una col·lecció de llibres que, des del 2007, ja n’ha ofert deu d’imprescindibles per a qualsevol empresa educadora, exactament aquests: 1) Joves i valors, 2) Identitat i diversitat, 3) Participació ciutadana, 4) Qualitat humana, 5) Valors i mitjans de comunicació, 6) Treball i valors, 7) Família i valors, 8) Exclusió social, 9) Empresa i valors, 10) Política i valors, i té en té dos més en preparació, Consum i valors i TIC i valors.

Tot plegat ens relliga una mica amb el Projecte d’Ètica Mundial promogut per Hans Küng (nascut el 1928), teòleg catòlic, perit col·laborador del Concili Vaticà II des de 1962 al costat de Joseph Ratzinger, el Papa actual, i, tanmateix, amb la llicència per ensenyar teologia catòlica retirada des de 1979. El proper 4 de setembre es compliran 17 anys de la Declaració per una Ètica Mundial subscrita al Gran Park de Chicago pel Parlament de les Religions del Món el 1993 davant de l’atzucac on es troba el nostre planeta. Des del 1995 la Fundació per a l’Ètica Mundial (Stiftung Weltethos) s’ha dedicat a prosseguir i ampliar, arreu del món, aquest procés de comunicació intercultural i interreligiós, a partir dels valors que les religions puguin tenir en comú i entorn de tres grans afirmacions: 1) No hi pot haver supervivència del nostre planeta sense una ètica mundial; 2) No hi haurà pau mundial sense una pau religiosa; 3) No hi ha possibilitat de pau religiosa sense diàleg entre les religions.

Des d’aleshores Hans Küng ha publicat Hacia una ética mundial. Declaración del Parlamento de Religiones del Mundo (Madrid: Trotta, 1994), Proyecto de una ética mundial (Ibidem, 1995), Una Ética Mundial para la Economía y la Política (Ibidem. 1999), ¿Por qué una ética mundial? Religión y ética en tiempos de globalización. Conversaciones con Jürgen Hören (Barcelona: Herder, 2002), Reivindicación de una ética mundial (Madrid: Trotta, 2002), Proyecto de una Ética Mundial. La dimensión espiritual de las religiones del mundo (Barcelona: Random House-Mondadori, 2004), Para un proyecto de ética mundial [amb Karl-Josef Kuschel , eds.], i Ciencia y Ética Mundial (Madrid: Trotta, 2006).

Tot això m’ha portat, amb una colla d’alumnes, a mirar d’esbrinar i definir els valors que podem necessitar aquest segle XXI. Ajudant-nos del magnífic llibre de Francesc Torralba, Cent valors per viure. La persona i la seva acció en el món (Lleida: Pagès editors, 20015), ens n’han sortit 180. És impossible exposar-los tots, però pot resultar il·lustrador fer-ne una breu selecció per ordre alfabètic: -ALTERITAT: Acceptar l’altre en totes les seves conseqüències, sigui un veí molest o un immigrant; i això vol dir reconèixer en l’altre un valor, donar per fet que els altres són importants en la pròpia vida, que la nostra vida fóra diferent sense ells. -CORPOREÏTAT: És la nostra carta de presentació en societat i instrument de comunicació dels nostres sentiments i emocions. Abans el cos estava reduït a la categoria de presó o receptacle de l’esperit (sarkofòbia); avui s’ha sobredimensionat, s’idolatra i obsessiona (sarkofília). No podem abandonar el cos al llarg de la nostra existència, però la veritable exterioritat corporal és fruit de la interioritat. -DECREIXEMENT:Valor incorporat al moviment ecologista per la pèrdua de significació del mot sostenibilitat, sobretot a partir del Petit tractat del decreixement serè (València: 3 i 4, 2009) de Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París. No pretén pas cap mena de “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes ni bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada. -ECODÚLIA: És l’ecoresponsabilitat que ens fa frenar els impulsos agressius i violents en la nostra relació amb la natura. (No tot allò que es possible —científicament, econòmicament, etc.— es pot dur a terme ni cal que s’industrialitzi ni es mercantilitzi.) -EPIQUEIA: Guardar l’esperit de la llei en aquelles coses en què no s’estén l’esperit de la llei i hom es conforma només amb la lletra de llei. -HOLISME: Consideració que certes realitats formen un tot que no es pot reduir a la simple suma de parts. En els hologrames (del grec hólos, ‘totalitat’), cada part de l’espai on hi ha una informació de la imatge hi és tota sencera. -IDEICA: Principi abstracte de la totalitat que ens fa present el conjunt com a suma de parts més les seves relacions i lloc on neixen les cosmovisions (sistemes filosòfics, teològics, econòmics, polítics, socials...), i els seus possibles models interpretatius de la realitat. -IMPERIÈNCIA: Experiència interior, intuïda directament abans de qualsevol racionalització, fruit del conjunt de processos, que estableixen el principi vital de la persona, tots ells susceptibles de crear un desori interior que cal mirar d’harmonitzar. Alguns autors li diuen psíquica. -NEGATIVITAT: Denominada com a condició de negatiu a manca d’un nom millor, és el valor de saber dir “no” en situacions extremes en què ens juguem part de la pròpia vida o la vida sencera. Fins i tot l’amor té límits i, de vegades, s’ha de saber dir que “no”. Ignasi de Loiola diu: “Tots els sacrificis, tot lliurament propi, tot amor és bo, excepte el que destrueix el subjecte que el porta a terme”. -RESILIÈNCIA: És el realisme de l’esperança, segons Bice, que permet reeixir socialment de manera acceptable després d’haver afrontat condicions tenses o l’adversitat amb riscos negatius. (En enginyeria és la capacitat d’un material per recobrar la seva forma original després d’haver estat deformat per una pressió.) (31-V-10)