Lluís Busquets i Grabulosa

2) On hi ha més cotxes oficials, a EUA, a França o a Espanya? R/ A l’Estat espanyol.

3) Si Espanya tingués el mateix percentatge d’ocupació pública que Suècia (en sanitat, educació, serveis socials, ajuda a la dependència, escoles bressol, habitatges socials, inspectors d’hisenda, etc.), quants llocs de treball es crearien? R/ Uns cinc milions. (Recorda quants milions d’aturats hi ha a Espanya?)

4) Es calcula que per crear aquests llocs de treball farien falta 200.000 milions d’euros. D’on treu Suècia aquests diners? R/ Del seu sistema fiscal.

5) Quina diferència hi ha entre el que cotitza un treballador a Espanya (de SEAT, per exemple) i a Suècia (un treballador de Volvo, per exemple)? R/ Un treballador a Espanya paga d’impostos el 75% del que paga el de Suècia; això és, un 25% menys. És clar que els serveis públics també són diferents.

6) El president del Govern ha declarat diverses vegades que les reformes que fa són contràries als seus desigs però són “imprescindibles” atès el dèficit, que de bon primer es xifrava en 15.000 milions d’€ i, després, al voltant dels 40.000. Quant deu pujar a Espanya el frau fiscal? R/ Comptant-hi l’economia submergida i els paradisos fiscals, entre 40.000 i 80.000 milions d’euros.

7) Quina deu ser la diferència entre el que pagaven d’impostos els més rics i els grans poders fàctics (banca, gran patronal...) a Suècia i a Espanya abans de la reforma del desembre passat? R/Una gran fortuna espanyola tributa el 20% del que paga una gran fortuna sueca. Les grans empreses espanyoles només pagaven el 10% dels seus beneficis i els multimilionaris que gestionen els seus ingressos mitjançant les SICAV només paguen l’1%.

8) Davant d’aquestes tres xifres (32%, 44% i 54%) que corresponen als ingressos per impostos a Espanya, la UE dels 15 i Suècia, a quina entitat correspon cada xifra? R/ Per ordre, a Espanya, a la UE dels 15 i a Suècia.

9) Dos tòpics: a)El 20% de la població mundial gaudeix del 80% de riquesa; b)l’1% s’apropia de gairebé el 75 % de la riquesa. Això es aplicable a Espanya? R/El 0,0035% de la població espanyola controla recursos per valor del 80,5% del PIB.

10) A causa de la famosa bombolla immobiliària molta gent s’ha quedat sense casa, viu de relloguer o a casa els pares o dormint al carrer (RNE de l’11-I-2012 informava que 150.000 persones havien perdut el seu habitatge i unes 135.000 estaven en procés de perdre’l). Quants habitatges buits o sense utilitzar hi ha a Espanya? R/3,1 milions: uns 10 habitatges buits per cada espanyol sense casa.

11) Vist que les grans empreses disposen de gran quantitat de fons propis, qui més necessita crèdits per a crear riquesa són les anomenades petites i mitjanes empreses (PIMES); els polítics parlen d’ajudar-les i els bancs diuen voler-ho fer. A principis del 2011, quantes PIMES reconeixien tenir dificultats per accedir als crèdits bancaris? R/El 87%.

12) Abans de la crisi quin país d’Europa generava més ocupació? I , després de la crisi, on ha crescut més la taxa de desocupació? R/ A Espanya en ambdós casos. Des de la crisi la taxa de desocupació havia augmentat a inicis del 2012 9,7 punts; a Irlanda, 7,2; als EUA, 4,7;a Àustria i Bèlgica, 0’4.

13) Els problemes d’ocupació del nostre país són per manca de flexibilitat de la legislació laboral (s’hauria de poder despatxar el treballador amb més facilitat) o això és una excusa per abaratir l’acomiadament? R/ No es disposa de xifres fiables i valorables per respondre.

14) Espanya és tan rica/pobra com la mitjana de països de la UE-15. La nostra despesa social es manté en la mateixa proporció? R/ És clarament menor: un 72% del que gasta la UE. Si es mantingués en el 94% (com els nostres ingressos), Espanya gastaria 66.000 milions d’euros més en l’Estat del benestar.

15) El salari mínim a Espanya és de 641€. Quin és el d’Irlanda, França, Bèlgica, Holanda i Regne Unit? R/ A Irlanda i Bèlgica, 1.500€; al Regne Unit, 1.190 (1.027 lliures esterlines); a Àustria, 1000; a França, 1.365 (amb 35 hores laborals a la setmana); a Holanda, 1.424; a Grècia, 739; a Portugal, 425...

16) Hi ha correlació entre el salari mínim dels treballadors i els dels nostres polítics i alts càrrecs? R/ No. A Espanya, fa quatre o cinc anys un parlamentari guanyava 3.200€; que amb dietes i altres despeses ultrapassaven els 4.000€. Els parlamentaris europeus cobren 13.000 € mensuals. El president del govern 92.000€ l’any (al voltant de 7.500 al mes); els alcaldes de Madrid i Barcelona més de 100.000€. Amb la crisi, alguns d’aquests sous s’han rebaixat i a d’altres, com el dels alcaldes, se’ls ha posat límit.

17) Quant inverteix Espanya cada any en despeses militars i com col•labora a l’IPM (Índex de Pau Mundial)? R/Segons el SIPRI (Institut Internacional d’Investigació per la Pau d’Estocolm), la despesa espanyola de l’any 2010 va ser de 15.800 milions de dòlars (la despesa mundial, 1,23 bilions de dòlars). Espanya ocupa el 17è lloc del rànquing mundial. Quant a l’IPM, queda més mal classificada: el 2010 va baixar del lloc 25è al 28è.

18) Quin lloc ocupa Espanya al món en venda d’armes? R/ Segons l’informe del Centre d’Estudis per la Pau Delàs del juny 2011, Espanya ocupa el 7è lloc mundial com a exportador d’armes, la majoria, a països africans.

19) Les agències de qualificació sobre la situació econòmica de la banca i de les administracions són democràtiques? R/ No. Malgrat s’hagin convertit en amos dels mercats, perquè influeixen en l’establiment de normes i lleis i situen institucions en les hipotètiques previsions que assenyalen, no tenen cap control democràtic i n’haurien de tenir vist que responen a interessos d’importants grups financers.

20) Són admissibles els paradisos fiscals des del punt de vista de la justícia? R/ Són del tot inadmissibles i absolutament immorals, ja que faciliten que els capitals puguin defugir el seu deure contributiu —i això provoca que els que compleixen hagin d’acabar suportant una càrrega més gran— i atempten contra la justícia social global en prioritzar els interessos particulars per sobre del bé comú.

21) Sota l’empara de la sobirania de cada Estat, és justa la desigualtat de drets socials i sindicals? R/ La sobirania dels Estats no hauria de ser il•limitada perquè molts dels desequilibris i misèries que assolen el nostre món es deuen a notables disparitats entre Estats en temes referents a drets i deures socials, proteccionismes, manca de democràcia i al control financer i econòmic per part d’unes poques empreses transnacionals dominants.

22) És just que si no es pot pagar la hipoteca d’un habitatge, s’hagi d’abandonar l’habitacle i resti pendent el pagament del deute? R/Tot i que existeixi un compromís legal en un contracte signat que pugui incloure aquesta possibilitat, des d’un punt de vista ètic es tracta d’una imposició injusta —possiblement un cas d’usura— que pot arribar a marcar i marginar una persona o una família amb deutes difícilment assumibles. Cal una revisió de la llei que permet aquestes situacions i, en el cas de les persones afectades, cal buscar vies de solució pactada que possibilitin un tipus de sortida justa de l’atzucac.  (12-I-2013)

Segons algunes creences jueves, a més de les persones, cada ciutat i cada nació té el seu àngel custodi. Dels àngels protectors de les ciutats en queden rastres arreu de Catalunya. Enllà del Jardí i del Carrer de l’Àngel, la seu gironina està coronada per un àngel d’aram instal•lat el 1968 en substitució d’una representació alada de la fe i, pel barri vell, trobaríem rastres de noms d’àngels, de Gaddiel a Metraton. A Barcelona, quan Vicent Ferrer hi arribà l’any 1398, hi va veure un àngel a la porta dels Horts de la Muralla —avui Portal de l’Àngel—, i quan li va demanar què hi feia li va respondre: “Estic guardant Barcelona per ordre de l’Altíssim”. Jaume Huguet el representà en un retaule el segle XV, juntament amb sant Bernardí, que es conserva a la catedral barcelonina. En memòria d’aquest prodigi es venerà en una capella de l’antiga muralla una imatge de l’Àngel Custodi, la qual fou traslladada a l’església de Santa Anna el 1854 i, en enderrocar-se les muralles tres anys després, a la barriada d’Hostafrancs, on encara es conserva la imatge a la parròquia del Sant Àngel Cutodi. Ho ressenyava el “Diario de Barcelona” el 9 de març de 1857.

Per al doctor Tianet Toterudit, que des del seu setial orlat d’un cert agnosticisme la creença en àngels era cosa de quitxalla crèdula, aquelles eren dades tangibles. Havia de fer una conferència sobre els àngels i, encara que l’home es volia documentar com feia sempre d’ençà que havia estat ajudant d’un catedràtic a la Universitat (ara ja ho era ell, de catedràtic), tenia pensat un argument ad absurdum que deixés ben clar que tot plegat, aquella dels àngels de les ciutats, era una creença infantiloide. Quan dues ciutats es declaraven la guerra, què feien els seus àngels? És que l’àngel de la ciutat que perdia la pugna s’inhibia o què?

Pitjor tota la camàndula dels àngels de les nacions, malgrat els testimonis que trobava a la Bíblia. I és que en el llibre sagrat, no només s’hi esmenta l’Àngel d’Israel, que guia el poble a la terra promesa (Ex 14,19), sinó que s’hi diu que s’establiren els confins de les nacions segons el nombre d’àngels de Déu (Dt 32,8), s’encapçalà cada nació amb un príncep o àngel (Sir 17,17) —cosa que li semblava recordar que Tomàs d’Aquino ho comentava a la Summa— i, a més a més, el profeta Daniel, de tanta influència en l’Apocalipsi, confronta l’àngel d’Israel amb el de Pèrsia i el de Grècia (Dn 10,13-21). Quin sentit tenia que uns es barallessin amb els altres? Quin paper feia l’àngel de la nació derrotada?

Sabia perfectament la resposta, el doctor Tianet Toterudit, però se l’amagava com un estruç. La derrota d’un àngel significava que la seva nació no s’havia comportat dreturerament i, sobretot, que no s’havia esforçat prou per aprofitar les llavors que un determinat moment generacional li oferia per arribar a una certa plenitud. Per això la Bíblia castiga unes determinades generacions. A més, una colla de sants pares ho confirmaven: Teodoret de Cir, Basili, Gregori, Cassià, Isidor, Ciril, el Crisòstom, Jeroni, Hilari, Ambrosi, Joan Damascè....

Es posà a Internet. Tenia una adreça per consultar documents vaticans i... Li va sortir que l’Església celebrava la festa de l’Àngel Custodi el 2 d’octubre i que Joan Pau II, a l’audiència del dimecres 30-VII-1968, també havia parlat dels àngels de les nacions. Pitjor: també s’hi referiren els bisbes en el Sínode de l’any 2001. I fins i tot Benet XVI assegurava que els àngels eren missatgers de Déu i ...

“Vatua l’olla!” Allò també eren dades. Vist que, al carrer, hi havia un debat polític sobre una possible separació de Catalunya en relació a Espanya, s’imaginà l’Àngel de la nació catalana i el de la nació espanyola barallant-se i se li dibuixà una rialla sarcàstica a la boca. Tot seguit s’adonà que allò de la “nació espanyola” era una entelèquia inventada en la Constitució de 1978: tan imbècil no era! A ell, vulgues no vulgues, l’havien fet formar part de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” (art.2). Espanyol per nassos! I no hi passava. (Rumià: quan l’Estat espanyol es fes miques, ja no existiria aquella nació espanyola artificial i ell seguiria pertanyent a la catalana, com havia estat sempre.) Es deixà d’Internet i de falòrnies.

La conferència sobre els àngels no avançava. Era en un atzucac. No sabria raonar-ho, però pensà en la seva mare. A les nits, quan l’acompanyava al llit, li feia resar allò d’“Àngel de la guarda,/ dolça companyia:/ No em desempareu/ de nit ni de dia”. Se li acudí una estranya deprecació col•lectiva. Potser la conferència hauria de recollir les seves perplexitats sobre els àngels de les nacions. Acabaria sent una conferència historicopolítica.

D’improvís, entrà el seu nét al despatx fent l’avió. Vuit anys. “Avi, què significa això?” Era una làmina amb el coval de Betlem, la sagrada família, el bou, la mula i un àngel al damunt amb una mena d’estendard i una gran cinta que posava “Gloria in excelsis Deo, et in terra pax hominibus bonae voluntatis”. El nen havia començat a pintar amb groc la palla de la menjadora. Se’l posà a la falda i li ho traduí: “Gloria a Déu a dalt del Cel i a la terra....” “Pau als homes de bona voluntat!”, acabà el petit; “Ja ho sé. M’ho podia haver imaginat” “I de quin color el pintaràs, l’àngel?” “D’un blau cel molt pàl•lid...” “Ah!” El nen se’l mirà: “Ho saps, avi, que el Papa ha dit que a Betlem no hi havia bou ni mula?” El doctor Tianet Toterudit va pensar que el problema veritable era si mai havia existit Betlem. “Qui t’ho ha dit, això?”, inquirí. “La senyoreta. Ha dit que als evangelis no ho posa...” “No, però és una dada dels apòcrifs...” El nen va posar cara de pomes agres: “Què són, els apòcrifs, avi?” Li anava a contestar que eren documents no canònics, però s’imaginà la pregunta que vindria tot seguit. “Són escrits menys antics que els evangelis, però que també parlen de Jesús”, simplificà. “I posen que hi havia bou i mula?” “Sí. Qui ho va escriure, no havia vist res, però s’imaginà que l’alè d’aquells dos animals faria una mica d’escalfor al bressol del Jesús”. El nen baixà de la falda i se n’anà. El doctor no sabia si l’havia entès, però estava satisfet d’haver-li donat aquella explicació tan raonable. S’havia quedat amb un dubte: tenia clar l’existència evangèlica de l’àngel de l’anunciació, de l’àngel de Getsemaní, de l’àngel dels pastors, però no recordava cap àngel damunt del portal de Betlem. Agafà l’Evangeli de Lluc. En efecte el Gloria in excelsis (Lc 2,14) era el cant d’un estol dels exèrcits celestials units a l’àngel dels pastors... Exèrcits celestials... Un oxímoron. Uf!

Tornà a entrar el nen al despatx, esvalotat, amb la làmina a les mans. Ja hi havia pintada la capa de sant Josep. “Avi, com pintaries l’estendard de l’àngel? Amb les franges del Barça o amb les de la bandera catalana?” (No li va voler explicar que els colors del Barça eren el simulacre dels de la bandera catalana: en temps de censura, no se’ls havia permès de portar la samarreta amb franges grogues i vermelles...) “Hi posaria els colors de la nostra senyera.” “Per què?” “Perquè hi ha àngels que protegeixen les nacions. I aquest podria ser l’àngel de la nació catalana...” “Fantàstic! Així els catalans estarem representats a Betlem.” I se’n tornà a anar, el nét, tan corre-cuita com havia vingut..

Al doctor Tianet Toterudit se li va escapar un somriure entre els llavis. (23-XII-2012)

El resultat de les eleccions autonòmiques de la nit del passat 25 de novembre deixà perplexitat a Catalunya, satisfacció a Madrid —des d’on se segueix llegint la qüestió catalana des de la Lluna— i una certa sorpresa a Europa i a la resta del món en sumar majories sobiranes. En l’anterior legislatura el president Mas sumava 86 escons sobiranistes (62 de CiU, 10 d’ERC, 4 de SI), 21 de contraris (18 del PP i 3 de C’s) i 28 del PSC-PSOE (favorables al dret a decidir, però no a la independència d’Espanya); ara en suma 87 de sobiranistes (50 de CiU, 21 d’ERC, 13 d’ICV i 3 de les CUP), 28 d’unionistes (19 del PP i 9 de C’s), set més que abans, i 20 del PSC-PSOE.

Per a Madrid, el president Mas va fracassar (ell ho va admetre la mateixa nit electoral), però el que no semblen entendre allà baix és que el seu projecte d’arribar a una consulta sobre el dret a decidir —amb la qual, si és legal, fins i tot els socialistes prometen afegir-se— no ho havia fet en absolut, ans al contrari: segueix bellugant la cua. Per guanyar un simple escó sobiranista més, valia la pena tant d’enrenou? Doncs, sí, perquè és bo de saber quin és el sostre de la sobirania i fins on són capaços de tibar els ciutadans que demanen que Catalunya esdevingui un nou estat dins la UE.

Les coses, certament, han esdevingut més difícils. El president Mas, donada l’excepcionalitat de la situació, demanava un resultat excepcional de CiU. Si hagués fet una majoria absoluta hauria pogut trucar al Cap d’Estat i el Cap de govern d’una altra manera de com ho deu haver hagut de fer ara. Hauria pogut anar a Europa amb l’abric de la voluntat majoritària del poble català; aquest, tanmateix, no li va oferir ni un anorac. Li ha dit que no volgués fer el camí de l’emancipació tot sol. No és difícil adonar-se d’on han anat a parar els 12 escons perduts per CiU. El poble de Catalunya ha deixat anar tres clars missatges: 1r) “Volem el dret a decidir, però no volem que se’n responsabilitzi només CIU” (És cosa de tots i, encara que, a la curta, no sembli gaire positiu, a la llarga potser serà el millor.) 2n) El límit és aquest: “Dret a decidir, i no pas independència”, enfront de la qual ja sabem que PSC-PSOE jugarà en contra i no sabem com jugarà ICV. 3r) El tema econòmic i social és importantíssim: no podem seguir tocant l’os amb més retallades, més desnonaments, més ajudes bancàries... Per això la gent confiava en ERC al govern; ara, traient-se del damunt la responsabilitat, no perd tota la credibilitat obtinguda?

Bandejant la governabilitat del proper quadrienni —els socialistes sembla que renuncien a la sociovergència i ningú no aposta perquè l’estabilitat que ha promès Jonqueres sigui suficient per a tot el que cal—, de cara al procés sobiranista el full de ruta ha de ser clar. En esquema tindríem les coses així:

                                                                                                                              E  Unionistes 

                                                                                                                                  hispànics

A-----------------------------------------B-----------------------------------------C- ----------------------D

25-XI-12                              Consulta sobre                           Consulta sobre la                Constitució

. Havent partit de la del punt A, hem de fer el trajecte fins a B, amb totes les seves dificultats, perquè la Constitució no permet el referèndum i el govern central, si ens el deixés fer, el voldrà arreu de tot l’Estat, on quedaríem en minoria segura. No serà el pitjor escull: una Llei catalana de consultes i l’ajuda europea sobre un procés net i impossible de negar des de la democràcia ens beneficiarà.

Donem per suposat que el vot sobre el dret a decidir el nostre futur surt majoritàriament afirmatiu. Queden tres trams, BC (suposant que no es vulguin fer coincidir), CD (tram de provisionalitat de l’Estat Català, suposant que la consulta sobre la independència resulti positivament referendada democràticament) i BD, en cadascun dels quals caldrà una feina ben concreta. En el tram BC, si no coincideixen,  serà quan l’Estat espanyol, adonant-se que, si arribem a C, pot suposar la seva dissolució (la resta arribaria al punt E fora de la ratlla evolutiva), farà de tot, procurant debades seduir-nos de nou (ja ha fet tard) i, sobretot, com un brau enfurit, tussant a tort i a dret, sense remissió: el seu tarannà és aquest. Nosaltres hem d’aprofitar aquest tram no sols per aconseguir la consulta sobre la independència amb intervenció i testimonis internacionals, sinó per explicar-nos a Europa i a la resta del món sobre les nostres intencions: construir un Estat responsable dins d’Europa. Hem d’explicar al món que ens trobem en una situació jurídica anòmala, tot carregant-nos de raons per assolir la devolució de la nostra sobirania perduda a Utrecht. Això equival a escampar millors de fulletons trilingües (català, francès i anglès), signats per historiadors prestigiosos. Amb Espanya no hi hem de perdre més temps que per guanyar la consulta sobre la independència. Ni un minut més. La resta de treball cal encarar-lo a Europa i al món.

És un període durant el qual hem de mirar de comprometre’ns a respectar tota mena de tractats —començant a signar tots els que puguem— i a ser admesos com a observadors sub conditione [d’adquirir la independència, és clar] en els organismes internacionals. Caldria començar signant la Carta de les Nacions Unides (1945), la Declaració universal de Drets Humans (1948), amb els seus respectius pactes —Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (adoptats el 1966 i en vigor des de 1976)— i parlar amb la institució que en vigila el compliment, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (2006). També signar la Carta de la Terra (2000). Tot plegat facilitaria l’adhesió en nombroses organitzacions de caràcter universal: FMI, OMC, FAO, UNICEF, UNESCO... Caldria parlamentar també amb el secretariat del Consell d’Europa (establert pel Tractat de Londres de 1949), que té cinc Estats observadors i l’Estat català in fieri podria ser-ne un altre (a no confondre amb el Consell Europeu —cimera intergovernamental de caps d’Estat o de govern— ni amb el Consell de la UE, el seu òrgan legislatiu) tot fent camí per signar com més aviat millor el Tractat de Maastricht o de la Unió Europea (1992) —malgrat l’art. 49 parli d’unanimitat del Consell i de majoria del Parlament—. i el del seu funcionament (2010). En aquest sentit cal guanyar el major temps possible. També caldria signar la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats (1969, en vigor des de 1980), l’Acta final de Hèlsinki de la Conferència de l’Organització sobre Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) de 1975, la Carta de París per a la nova Europa, sortida de la cimera que va concloure la Conferència anterior (1990) i els criteris de Copenhagen, establerts al Consell Europeu de 1993, en previsió de l’adhesió de països de l’Europa de l’Est o de l’antiga URSS.

Si per aconseguir tot això anem més enllà del punt C, no hi farà res: tindrem encara més credibilitat. Tanmateix, a partir d’aquest punt C, i suposant que democràticament la majoria vulgui un Estat català independent d’Espanya, comença el període provisional CD de l’Estat Català, durant el qual s’haurà d’anar elaborant la nostra Constitució —esperem que de caràcter confederal, deixant espai als altres països de la nacionalitat catalana que s’hi vulguin integrar en el futur— i, durant el qual, caldrà posar les cartes sobre la taula amb el que resti d’Espanya, per fer de la millor manera possible —segurament progressiva i no pas puntual— la repartició dels deutes (es parla de 125.000 milions d’euros) i dels béns de l’Estat anterior, béns econòmics de domini públic i de domini privat, mobles i immobles, i tota altra mena de béns. I aquí serà Troia! (10-XII-2012)

Escric abans de saber els resultats de les eleccions catalanes d’ahir, uns resultats que trobaran en altres pàgines d’aquest diari i que els companys del nostre rotatiu, malgrat les presses, s’han afanyar a interpretar. El president Mas explicà per activa i per passiva que, si se li hagués ofert algun recorregut per al pacte fiscal —punt clau de l’antic programa de CiU—, no hagués avançat les eleccions. Això no obstant, continua essent el dimoni amb cua i banyes per a la premsa de Madrid, que el considera el manipulador de la societat catalana, quan ha estat just el contrari; va ser la societat catalana qui va convèncer el president Mas: ja n’hi havia prou d’humiliacions. Per això la magna manifestació del passat 11 de setembre, que fins i tot va agafar els serveis d’espionatge espanyol, i perdonin l’expressió, amb els pixats al ventre. Ho va dir un militar i no seré pas jo a posar-ho en dubte; si de cas posaria en quarantena els serveis d’espionatge, perquè, amb les consultes d’independència municipal, s’ha de portar llana al clatell per no adonar-se de res.

Penso que, a Mas, li convenia anticipar eleccions i que la Moncloa va estar molt mal assessorada quan portava un mandat parlamentari i se li va tancar en banda. En primer lloc, perquè, com diuen els seus enemics, ha pogut embolcallar els problemes de la cartera —la qüestió econòmicosocial i les corresponents retallades— amb la bandera; en segon lloc, perquè ha clarificat el panorama de les nacions històriques hispàniques, després que a Galícia i Euskadi se celebressin eleccions fa poc més d’un mes i escaig, amb una participació del 63,7% i del 65,8% respectivament.

Recordem-les. A Galícia, amb la victòria cantada del PP, augmentant la majoria absoluta de 38 a 41 escons —malgrat Alberto Núñez Feijóo amagués el logotip tant com va poder—, es donà un baló d’oxigen a Rajoy, quan al carrer Gènova ja s’esmolaven ganivets. Res d’imprevista, tampoc, la baixada del PSG-PSOE (de 25 a 18 diputats), en un moment en què el partit està catatònic, com ho demostra la seva facció catalana en aposta pel vell federalisme com a gran carta de renovació, fins i tot constitucional, quan el federalisme no deixa de seguir repartint el mateix cafè per a tots. La sorpresa gallega va ser Alternativa Gallega d’Esquerra, de l’incansable Xosé Manuel Beiras (9 escons), malgrat l’escissió amb el BNG (que baixa de 12 a 7), un fet, aquest de l’escissió, que no sol agradar als votants. La batzacada de Mario Conde i el seu projecte va resultar espectacular.

A Euskadi el PNB guanyà, tot i assolir menys vots (passà de 30 a 27 parlamentaris) enfront d’EH-Bildu (que n’assolí 21); els socialistes també hi pagaren la seva desorientació, en una baixa de més de 107.000 vots (de 25 a 16 parlamentaris); PP baixà (de 13 a 10) i UPD mantingué l’únic escó que tenia. El panorama, tanmateix, esdevé més complex. Encara que, a Íñigo Urkullu, els seus votants li cantaven el mot “In-de-pen-dèn-cia” la mateixa nit de la victòria, ell s’allunyà (ja durant al campanya) de les vel•leïtats sobiranistes i es posà tan poc com va poder la paraula “Catalunya” a la boca, convençut que el que cal a Euskadi és mantenir el concert econòmic (només faltaria que l’aventura catalana acabés amb el resultat que li plomessin la butxaca; això, ni en broma!). I vet aquí la terrible servitud de la política: Urkullu, si opta per la geometria variable, haurà d’avenir-se encara que li faci sortir urticària amb HB-Bildu (una formació de la qual hi ha qui assegura que ja ha arribat al sostre de votants) i donar aire als socialistes del PSE-EE, que amb els 16 diputats sumaran majoria amb els 27 del PNB, mentre que els 10 del PP no serveixen per a res. On el faran anar uns i altres?

Amb el panorama hispànic clarificat, Catalunya resulta ser la nació històrica “diferent”. No cal ser profeta per saber que el sobiranisme haurà guanyat les eleccions catalanes d’ahir, amb la majoria que sigui per a CiU (crec que relativa), cosa que referenda sense cap dubte el president Mas. El que ahir es tractava de dilucidar, a banda si PxC, les CUP i SI entraven al Parlament —i, ara, vostès ja ho saben—, era el paper d’ERC i el grau de davallada dels socialistes del PSC-PSOE. Jonqueres, per desempallegar-se d’anar de bracet de CIU i acabar-ne resultant l’escolanet, va orientar la campanya d’ERC amb dos arguments necessaris: el primer, que no convenia a Mas una majoria absoluta com el president en funcions demanava per fer front a la majoria estatal del PP —cosa susceptible de ser seriosament discutida—; el segon, que convenia a ERC esdevenir la segona força de l’arc parlamentari català. Aquest segon ambiciós argument, enllà de tàctiques i estratègies de campanya, suposava posar el llistó molt alt, si tenim en compte que les enquestes li atorgaven una pujada de 10 a 13/17 diputats (podrien ser més i tot si els fa a costa de CiU), darrera dels 18/20 del PSC-PSOE, malgrat la davallada (en tenia 28) i dels 17/21 del PP sobre els 18 que ja tenia. (ICV-EUiA i C’s, amb un electorat molt fidel, haurien d’haver mantingut els escons que ja tenien, respectivament 10 i 3, amb tres avall o amunt.)

Si les coses han resultat més o menys com l’esbós que acabo d’oferir, tant CiU com ERC han de saber que tenen un vot prestat (6/7 diputats CiU i 1/7 ERC), que els prové majoritàriament de les files del PSC-PSOE, desorientades d’ençà de la manifestació de l’11-S i el seu discurs antiindependentista contrari al sentir popular, malgrat els ambages que ha fet Pere Navarro sobre el dret a decidir, la necessitat d’una consulta en el marc de la legalitat o ressuscitant el vell discurs federalista de Maragall, que implicaria el llarguíssim viacrucis d’una hipotètica reforma constitucional per acabar on ja som, oferint de nou el mateix cafè per a tots, quan el disseny il•lusionat del futur de Catalunya va per altres derroters.

Així les coses, si Mas ha resultat referendat en aquestes eleccions i compleix la promesa de consulta, no deixa de tenir una certa ironia que, des del PP, s’esgrimeixi en contra una Constitució, envers la qual, el partit, anava en contra el 1978. La Carta Magna, per al PP, més que una norma reformable per poder repartir joc entre les diferents nacions hispàniques, des d’un estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural, ha resultat un mur contra el qual ja van fer estavellar Ibarretxe i enfront del qual Mas haurà d’anar molt en compte per sortir-ne indemnes ell i tot Catalunya. Si Castella fos intel•ligent (i entenc per Castella la manifasseria de poders econòmics, industrials i mediàtics de Madrid), el discurs a partir de demà canviaria. Però és típic del seu tarannà “cagalla y no emendalla”; no debades assegurava Machado que “desprecian cuanto ignoran”. Fins i tot deuen ignorar la carta que corre per la xarxa del professor universitari Enric Casulleres al Sr. Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, en la qual li insta a explicar —ho cito textualment, encara que sigui en castellà— “…en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional”.

El professor desitja que tots els ciutadans siguin conscients que la norma màxima de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i sota greus amenaces. I afegeix: “Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho”. No és pas nou, però seria una mica greu haver-ho d’anar a explicar a Europa.(26-XI-2012)

El 1990 l’ONU fixà uns objectius concrets en matèria de desenvolupament que s’haurien de complir el 2015: 1) Eradicació de la pobresa extrema i de la fam; 2) Educació universal; 3) Reducció de la mortalitat infantil; 4) Foment d’una Associació mundial per al desenvolupament; 5) Promoció de la igualtat de gènere; 6) Millora de la salut materna; 7) Avanç en el combat contra la SIDA/VIH, el paludisme i altres malalties; 8) Sostenibilitat del medi ambient. Seria hora de demanar-nos a quin punt ens trobem del projecte.

“Cristianisme i Justícia” l’any passat proposava un breu test per tal d’orientar-nos. N’extrec algunes dades sobre els 4 primers punts.

1)a) L’esperança de vida en néixer a llocs com Noruega, Japó o Espanya és superior als 80 anys. Queden països amb una esperança de vida inferior a 50 anys? Doncs, sí: exactament 14. En aquest rànquig, els darrers són Afganistan i Lesotho, amb 44,6 i 45,9 anys, respectivament, però també es troben en aquesta llista la R. D. del Congo (amb més de 60 milions d’habitants) i Nigèria (amb més de 160 milions d’habitants), ambdós amb una esperança de vida de 48 anys. En alguns països ha empitjorat, com en el cas de Zimbabwe, que el 1980 tenia una esperança de vida de 59 anys, baixà fins als 41,7 anys el 2005 i des d’aleshores ha pujat lleugerament fins al 47 anys.

1)b) L’any 1981, 2.500 milions de persones vivien en situació de pobresa (menys de 2$ al dia). Fins al 2005, hi va haver millora o no? Cal respondre que, si en termes relatius, el nombre de persones que viuen en situació de pobresa ha disminuït (ha passat del 70% al 48% de la població mundial), el nombre de pobres segons l’informe de l’ONU 2010 ha augmentat en 2.600 milions. Quant al percentatge de persones que viuen en situació de pobresa extrema (menys d’1,25$ al dia) ha disminuït del 52% el 1981 al 26% el 2005, la qual cosa implica haver passat de 1.900 a 1.400 milions de persones. L’objectiu és que aquest percentatge arribi al 23% l’any 2015, la meitat del 46%, que era la xifra de 1990.

1)c) Per eradicar la fam es va establir com a objectiu que la població amb nutrició insuficient es reduís del 20% el 1990 al 10% el 2015. L’any 2001 havia baixat el 16%. Al cap d’un lustre, el 2006, quin era el percentatge de la població mundial amb problemes de desnutrició? Doncs la resposta és que el 2006 el problema de la fam es va estancar en un 16% de la població mundial. A més, la crisi alimentària del 2008 i la consegüent pujada de preu dels aliments, han fet que reduir aquesta xifra fins al 10% es vegi cada vegada com a més inassolible.

2)a) Els nens que l’any 2010 estiguessin a punt d’entrar a l’escola, podien esperar una educació que durés una mitjana de 17,3 anys a Noruega, 15,7 als EUA i 16,4 a Espanya. I què se li esdevindria a una nena o nen de països com Níger, Angola, Sudan o Tanzània? Doncs que aquests 4 països (i 5 més) tenen una expectativa de menys de 6 anys d’instrucció; això significa que, de mitjana, ni tan sols acabarien l’educació primària. De fet una gran majoria de nens només està escolaritzat durant un període de 2/3 anys segons la PNUD. Si ens referim als països de l’Àfrica subsahariana es pot dir que en els darrers 20 anys els nivells en educació han millorat, tot i que començaven en nivells molt baixos. Països com Txad, Uganda, Níger o Burkina Faso han doblat els anys d’educació; altres com Mali, Guinea, Etiòpia o Moçambic han tingut augments encara més grans, mentre que alguns com Angola, Sudan o Tanzània s’han mantingut pràcticament igual. Malgrat tot, l’objectiu d’aconseguir l’educació universal el 2015 ara es valora com una quimera.

2)b) L’accés a Internet, un dels grans avenços tecnològics de les últimes dècades, és d’un 90% a països com Holanda, Suècia o Islàndia, però hi pot haver països amb un accés menor del 10%? I tant! A 69 països no arriba a una de cada deu persones!

3) La taxa de mortalitat infantil (nens menors de 5 anys) és de 0,6% als països desenvolupats; als països en vies de desenvolupament era del 10% l’any 1990 i un dels Objectius del Mil•leni era reduir-la en dues terceres parts (a 3,3%). S’està aconseguint? La resposta és que no gaire. La taxa en els països en vies de desenvolupament l’any 2008 era del 7,2% (ha disminuït, però som lluny dels objectius marcats). A l’Àfrica subsahariana aquesta taxa és del 14,4%, de manera que en termes absoluts ha augmentat des dels 4 milions de 1990 als 4,4 milions el 2008. Entre les causes destaquen la desnutrició infantil, la manca de tractament per a malalties fàcilment curables com ara diarrees i prepneumònies i el fet que menys de la meitat de parts comptin amb una atenció sanitària apropiada.

4)L’any 1970 els països desenvolupats van prometre destinar el 0,7% del PIB per a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Quants països dels signants havien complert aquesta promesa el 2007? Per vergonya nostra (i de tots els signants) només 5: Luxemburg, Holanda, Dinamarca, Noruega i Suècia. Espanya pressupostà l’any passat un 0,4%.

Podríem haver-nos fixat en d’altres paràmetres: una de cada quatre persones que viuen en ciutats (789 milions) ho fan sense unes instal•lacions adequades de sanejament, per exemple: més de 1.000 milions de persones no tenen accés a aigua potable, mentre que a les grans ciutats es malbaraten entre 250 i 500 milions de m3 d’aigua cada any...

De tot plegat, cal concloure que hem fet un èmfasi especial en matèries com salut, educació i pobresa que ens indiquen si anem pel bon camí o pel pedregar. Gràcies als avenços tecnològics i sanitaris de les darreres dècades (amb l’ajuda de l’estabilització política de determinades regions) molts països en vies de desenvolupament han fet veritables avenços en educació i salut. Però, de manera desigual: Àsia es dibuixa com la zona de major millora i l’Àfrica subsahariana com la d’avenços mínims i fins i tot retrocessos. Això vol dir que hauríem de posar esforços i recursos per accelerar el desenvolupament dels països menys afavorits.

D’altra banda, segueixen desigualtats i precarietats que clamen al cel. No ens pot alegrar que hi hagi 500 milions de persones menys vivint en extrema pobresa sabent que encara es troben en aquesta situació 1.400 milions de persones. Ha augmentat el nombre de nenes i nens escolaritzats, però encara en queden 115 milions sense escolaritzar. No ens pot alegrar que 10 milions de nens morin cada any per malalties fàcilment curables... I això per no parlar de l’actual estancament de molts dels objectius degut a la desaccelaració de les economies a escala mundial. De nou, els més pobres paguen les conseqüències d’una crisi originada a les gras institucions financeres i als mercats dels països desenvolupats, que han rebut desviaments de diners destinats a l’ajuda al desenvolupament. Si els seus directius han seguit o retornat als sous desmesurats d’abans... es necessita ser malànima! (12-XI-2012)

La resposta de bona part dels governs europeus a la crisi han estat les retallades. S’han restringit les ajudes a persones amb dependència, s’han limitat els salaris mínims, s’han retallat sous als treballadors del sector públic, s’han congelat pensions... El creixement del deute públic —en gran part, nodrit pel rescat bancari que els governs van haver de fer— s’ha abocat a una creixent inestabilitat econòmica i política agreujada pels diferents atacs especulatius dels mercats financers. Les mesures adoptades per governs com l’espanyol parteixen de dos dogmes que ja ningú no gosa qüestionar: a) les reformes socials són l’única sortida a la pressió dels mercats financers i a les agències de qualificació i, b) es requereix un sacrifici social per tornar al camí de la recuperació, el treball i el creixement econòmic.

Tanmateix, moltes veus posen en dubte aquests arguments. Qui són, els mercats financers? Diuen que vostès i jo, però no m’acabo de creure que vostès i jo comprem deute espanyol al 6% ni m’acabo de creure que no es pugui saber, amb tant de temps, qui en compra (i, per tant, qui està interessat que pugui per beneficiar-se’n). Altrament, no s’ha fet cap cas a les alternatives per incrementar els ingressos fiscals: regulació de mercats, impost a les transaccions financeres, equiparació de les rendes del capital a les del treball, impostos a les grans fortunes... Si és cert que els mercats manen, la cosa és molt seriosa i el debat molt pregon, perquè es tractava de reformar el capitalisme i els mercats i, al capdavall, els mercats ens han reformat a nosaltres. La cosa és greu ja que la sobirania nacional resideix cada vegada menys en el poble i en les institucions i poders que els representen majoritàriament i passa a dependre d’actors que només representen els interessos minoritaris d’uns quants. S’obre pas a la crisi la mercatocràcia, en la qual, a banda dels drets socials, la ciutadania està perdent aquells drets polítics pels quals Europa s’ha jugat la pell.

La crisi, doncs, està configurant un panorama de profunda regressió social i política, d’exclusió (amb bosses de pobresa difícilment eradicables) i de desigualtat (el balç entre rics i pobres s’aprofundeix). L’austeritat de despesa i les retallades socials, altrament, seguiran generant un gran volum de despesa per a les administracions públiques ja que augmenta l’atur, disminueix la capacitat de compra dels ciutadans i creix l’endeutament.

Cal debatre un nou marc fiscal dins del model d’Estat que volem, perquè els recursos existeixen encara que no s’estiguin recaptant. I si no volem renunciar a les quatre potes de l’Estat de benestar (vellesa, sanitat, escola i serveis socials) el debat es fa urgent. Sobretot perquè hi ha qui dóna la culpa a les autonomies de la crisi i la voldria aprofitar per reuniformar l’Estat tot suprimint-les, quan la veritat és que el nostre sistema fiscal és cada vegada més insuficient i regressiu. Insuficient perquè la pròpia UE ha palesat que les successives rebaixes impositives portades a terme des del 1995 (unes rebaixes que han beneficiat les rendes més altes, les rendes del capital, i els patrimonis més elevats) no estaven justificades i han portat a la greu situació de dèficit actual. Regressiu perquè resulta que són els assalariats els que sostenen tot el sistema pel fet de reduir els impostos directes i incrementar els indirectes. En efecte, s’han rebaixat els impostos patrimonials, s’ha eliminat en molts llocs l’impost de successions i donacions, es va retallar l’impost de societats que paguen les empreses i, en canvi ha augmentat l’IVA, de manera que l’augment de preu de béns i serveis li costa el mateix a qui té molt que a qui té poc. En definitiva, qui sembla sortir beneficiat amb les reformes no és la majoria de la ciutadania, sinó la part de la societat més adinerada i que cada vegada contribueix menys al pagament i sostenibilitat del nostre Estat de benestar.

Si es vol una fiscalitat més justa, ambiental i solidària, sembla essencial anar equiparant la tributació entre les rendes del capital (rendiments de productes financers, plusvàlues, venda o canvi d’accions, vivendes, assegurances...) i del treball (salaris). Quant a la fiscalitat ambiental, calen eines que ens permetin conjugar elements bàsics per a un desenvolupament sostenible a partir del principi que han acceptat països del nostre entorn: “Qui contamina paga”. Finalment, les altres tres nafres de la nostra fiscalitat són l’economia submergida, l’evasió de capitals i el frau fiscal. La primera duplica la mitjana europea (un de cada quatre euros està submergit) i la pressió fiscal espanyola, en aquest sentit, és a la cua dels països europeus. Tampoc no hi ha suficient vigilància en l’evasió de capitals a paradisos fiscals, incrementat molt en aquests darrers tremps de crisi. Quant al frau fiscal, l’any 2009, segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), estava quantificat en un 22,3% del PIB a Catalunya i en un 23,3% a la resta d’Espanya, cosa que equival de nou que gairebé un de cada quatre euros no han contribuït a finançar serveis públics. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya paguem menys impostos que la mitjana europea perquè hi ha gent que no paga i d’altres que es busquen mil martingales entre experts fiscals (compravendes, pèrdues en productes financers, etc.) per no pagar.

Sense uns ingressos fiscals suficients es redueix la qualitat dels serveis públics i es presenta la privatització com a inevitable. Per això és necessari debatre quin Estat del benestar volem ara (i voldrem, si Catalunya ha de ser independent), com el pensem pagar i quins són els nivells de solidaritat necessaris per garantir la cohesió social. Un debat obert, sense tancaments apriorístics, en què es pugui parlar de balances i deutes fiscals per comunitats, sense que ningú pugui mullar abans papers ni comptes.

De moment, la “Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, que agrupa una trentena d’organitzacions socials de tot l’Estat, ha proposat una sèrie de mesures per alimentar aquest debat: augment progressiu de trams dins l’estructura de l’IRPF; integrar les rendes de capital a la base general de l’IRPF eliminant-ne l’actual tracte de favor; acabar amb el tracte favorable de les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable), instrument gràcies al qual moltes grans fortunes tributen sols un 1%; introduir criteris de progressivitat en l’impost de l’IVA, amb els trams superiors per a articles de luxe (vehicles esportius, iots, perfums...), eliminació de paradisos fiscals...

Debatre no vol dir fer-ho des del punt de mira de la pujada d’impostos, com ha fet el govern central. Debatre equival a poder parlar de la configuració d’un model de recaptació i redistribució més proporcional, progressiu i solidari (i això és el que demanava Catalunya quan la majoria del Parlament representant la ciutadania sol•licitava un nou “Pacte fiscal”). Però, si anem a l’Estat català, cal debatre més que mai. Debatre vol dir garantir el pagament d’impostos tot acabant amb el frau fiscal i les evasions a paradisos de màniga ampla. Debatre vol dir avançar vers una millora de l’eficiència i la gestió administrativa. (29-X-2012)

Fins ara, a l’ensenyament públic no era obligatori que els professionals de grau mitjà es jubilessin als 65 anys. Encara ho era menys a l’ensenyament universitari. (A l’escola privada, sí: el conveni deixa clar que per allargar el temps de docència cal un pacte amb l’empresa.) L’interessat de l’escola pública presentava una sol•licitud al Departament d’ensenyament i, si no tenia cap impediment per malaltia, se li solia concedir una pròrroga fins als 70 anys. Era una manera òptima d’aprofitar la voluntat de servei, la professionalitat, l’ofici, la saviesa, l’experiència d’uns docents que es veien capacitats per seguir amb el guix i la pissarra uns quants anys més. Evidentment, els que ho demanaven, eren homes amb una vocació a prova de bomba, il•lusionats amb la seva feina, amb un esperit de servei exemplar i incombustible, del tot lloable, que controlaven i se sentien estimats pels alumnes i companys, lliurats a la docència i a d’altres tasques annexes com ara formar part de tribunals d’oposicions o de les Proves d’Accés a la Universitat (llegeixin, selectivitat). Solien ser persones honrades, modestes, gens ambicioses, que no miraven el rellotge a l’hora d’atendre alumnes al respectiu seminari, convertit en una mena de segona llar. Un col•lectiu honorable, conegut per tots els qui hem reballat en l’ensenyament, sense el qual el paorós fracàs escolar hauria estat molt més alt. Un grup de professionals amb un curriculum vitae excepcional, que solia infondre valors ètics i humanístics a tot tipus d’alumnat. (Desenganyem-nos: els docents que fan de professors per obligació i no per vocació, com a simple modus vivendi, per als quals el tracte amb alumnes actuals els resulta una càrrega, així que poden... deixen les aules.)

Enguany, tanmateix, el Departament d’ensenyament de la Generalitat, en menys de tres mesos, ha jubilat vulgues no vulgues aquests professors, encara que disposessin de la resolució oficial per seguir treballant fins als 70 anys i, de forma expeditiva, no els ha deixat començar el curs.

Molts d’ells —la majoria— s’ho han pres molt malament. En comptes de l’alegria al terme d’una carrera (jubilatio vol dir això), s’han amarat de tristesa, perquè al foragitament del lloc de treball s’hi ha sumat la manca d’elegància, el menyspreu i manca de reconeixement per la seva tasca, de manera que ho viuen amb efectes traumàtics insalvables de caire moral, acadèmic, professional i econòmic. En conec diversos, entre els quals un d’ells, tancat a casa no ha volgut ni l’homenatge que li volien fer els companys. A una altra li faltaven pocs dies per arribar al topall per cobrar la pensió màxima i volia complir-los tant sí com no, de manera que, per a ella, el Departament ha manifestat una insensibilitat sense parangó. Més que desmoralitzats estan dolguts, i no els manca raó.

Som en temps de crisi i de vaques flaques, cert. La crisi imposa retallar personal, fer minvar plantilles, ampliar hores, augmentar les ratios alumnes/classe, etc. En molts centres de batxillerat s’ha permès la mitja jornada per estalviar llum i calefacció, amb la conseqüència de suprimir els menjadors escolars, sense estudiar abans els resultats acadèmics que pot provocar aquesta mesura ni les incidències familiars que ocasiona. Ja ho deia Anselm Turmeda: Diners fan vui al món lo joc,/ e fan honor a molt badoc;/ a qui diu "no" fan-li dir "hoc"./Vejats miracle! Els diners, la manca de diners, allà on el Departament havia dit “sí”, ara li ha fet dir “no”.

Què en treu, el departament, d’aquesta jubilació forçosa? Substituït aquest col•lectiu per gent més jove, s’estalvia triennis i reduccions horàries i esponja l’entrada de nous professors interins (d’oposicions, fa temps que no se’n convoquen). El problema, però, no és quins beneficis n’extreu sinó quins perjudicis ocasiona. Deixant a banda que l’Administració pot perdre els recursos jurídics presentats, perquè no deixa de ser una greu informalitat haver permès per escrit una pròrroga, amb les conseqüències que això suposa per a cada afectat, el qual pensava poder comptar amb una dedicació laboral i disposar d’uns diners que se li han esfumat de cop, primer de tot hi ha el trauma personal (el Departament es mostra insensible i incapaç de valorar el treball d’uns docents exemplars) i segueixen en segon lloc els acadèmics i socials, vist que el Departament d’ensenyament no només expulsa del sistema docent persones amb nom i cognom —moltes de les quals, repeteixo, s’ho han pres com una sanció quan esperaven un premi— sinó que foragita experiència, entusiasme, saviesa, il•lusió, voluntat de servei, bon ofici i, en una paraula, vocacions docents inqüestionables.

Faria bé, el Departament, d’esmenar aquesta pàgina negra. Conec personalment la Consellera i sé que pot entendre la tristesa, el dol i el sofriment dels afectats. Tots junts deuen caber en un saló d’actes com per rebre’ls personalment, explicar-los degudament les circumstàncies de la decisió i, sobretot, valorar-los degudament la seva feina d’anys i panys a les aules. Ara que es demana un plus a tot el personal i es cargolen les rosques al personal actiu seria bo que aquest també s’adonés que els de dalt no són insensibles a l’hora de reconèixer el treball i d’agrair els serveis prestats (quina horrible expressió!).

I, ja que hi som, potser no estaria de més confeccionar un protocol per quan arribi la jubilació d’un professor. Malauradament, el Departament no acompanya gens ni al nou professorat ni al que acaba: només convoca oposicions, distribueix places i atorga jubilacions. Un nou docent, quan arriba al seu centre de treball, mentre sigui puntual i vagi a l’aula que li toca, no tindrà cap ajuda ni cap control de ningú; un que acaba, en els centres on hi ha bon ambient, sol rebre l’homenatge dels companys, però no pas de l’administració que ha servit. I potser ja seria hora de rebre-la, encara que fos un acte ben senzill. A cap persona no li agrada ser tractada com un simple paquet. Caldria saber convertir la jubilació en el que significa la paraula: un moment d’alegria per a l’afectat. (15-X-2012)

Quan les consultes municipals sobre la independència, a Madrid se’n reien. Servidor escrivia aquí mateix que no en féssim cas, que millor agafar-los desprevinguts. La manifestació de l’11 de setembre —pacífica, cívica, democràtica— ha accelerat el tempo polític català i ha deixat fora de joc la capital de la metròpoli (i també el PSC-PSOE). El dia 12, Mas va fer un bon discurs a la Generalitat: es posava a liderar el que li demanaven al carrer. Dijous, 13, segueixo el discurs de Mas al Fòrum Nueva Economía de Madrid. No pot ser més clar. Ningú del govern. Els debats per ràdio i TV demostren que Madrid encara no sintonitza; no s’adonen que per a molts catalans s’ha acabat el bròquil. El dissabte 15, en el debat de Jordi Gonzàlez a la TV sobre Catalunya i la independència, segueix el mateix joc. Ha començat la indignació i les ganes de fer por. Catalunya esdevindria un país de l’Àfrica subsahariana si s’escindís d’Espanya.

El dimarts 18, el Rei estrena la seva pàgina web amb una carta que no pot ser més desencertada i inoportuna. En comptes d’“arbitrar i moderar” (art. 56 de la Constitució), en comptes de dir als senyors Rajoy i Mas que miressin d’entendre’s (l’endemà passat havien de parlar del pacte fiscal), es posa a favor d’un bàndol, demana que no ens dividim, parla de “quimeres” i no vol “debatre si són llebrers o podencs els que amenacen el nostre model de convivència”. I aquest és el problema! I tant, que cal debatre-ho! On era sa Majestat quan, passant per damunt d’un referèndum del poble català, un Tribunal dit Constitucional amb els seus membres caducats, que hauria d’haver impartit justícia en nom del poble, passà per damunt del poble corregint l’Estatut aprovat a les corts i referendat? On és sa Majestat quan els diferents governs se salten la lletra de l’Estatut, ofegant econòmicament Catalunya, addicionals incloses? (No sé quins assessors té el Rei, però si l’autodeterminació catalana s’assolís amb una certa civilitat no caldria fer trencadisses; ara, en canvi, ja hi ha qui parla de treure-li el títol de comte de Barcelona. O canvia d’actitud o s’ho guanyarà a pols.)

El dimecres 19-IX segueixo al Congrés de Diputats la resposta de Rajoy a Rosa Díaz, que ens vol suprimir l’autonomia, i a Pere Macias, que li demana què pensa de la manifestació. Li respon simplement que s’exercí un dret ciutadà i que no està d’acord amb el pacte fiscal. La reunió de demà ja no caldria. L’endemà, però, dijous 20, Mas acudeix a la Moncloa; segueixo la roda de premsa de Mas a la seu de Blanquerna de Madrid després que Rajoy s’hagi tancat en banda a la proposta de Pacte fiscal, sense atorgar-li el més mínim recorregut. Molt bé, el president. Al vespre, 3 o 4 milers de persones esperen Mas a la Plaça Sant Jaume per evidenciar-li que el poble és amb ell.

El dissabte 22, el debat de Jordi Gonzàlez ha canviat respecte al de fa una setmana; per primera vegada es donen xifres, bé que encara es fa el discurs de la por. Altres debats com els d’Intereconomía encara són més heavies.

El dimarts 25-IX m’empasso els discurs de Mas en l’inici del debat de Política General al Parlament de Catalunya. Avui el rei assisteix al lliurament del premi Comte de Barcelona per la Concòrdia al cardenal Bertone, i des de les xarxes socials s’avorta un intent d’esbroncar Sa Majestat. Rebo un missatge. “No perdem temps ni esforços amb qui ja no és ningú”. El debat continuà el dimecres (molt bé Mas responent al PSC-PSOE i al PP) i dijous fins a consensuar un text que demana la convocatòria d’una consulta per al futur de Catalunya per a la pròxima legislatura. El PSC-PSOE, excepte Ernest Maragall, ha votat en blanc, però han dit que donarien suport a una consulta, encara que Madrid no hi donés permís, si l’emparava la llei de consultes catalana que s’està elaborant.

Veurem com serà aquesta llei, perquè segons l’art. 149, 32ª l’Estat té “competència exclusiva” per autoritzar “la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Canviar la Constitució, seguint al peu de la lletra la llei (bé que ja s’ha fet sense seguir-la), suposaria sotmetre’s a l’art. 168, que demana 2/3 de cada cambra, la seva dissolució immediata, la ratificació del canvi per les noves cambres elegides i la ratificació per referèndum. És a dir, deixar que els veïns et triïn i disposin els mobles del teu menjador.

Des de certa premsa de Madrid ja s’han demanat l’empresonament de Mas i l’exèrcit a la Plaça de Sant Jaume. Encara que l’art. 8 confiï a les forces armades la defensa “de la integritat territorial” d’Espanya, cap d’aquestes dues coses pot passar, perquè, segons l’art. 155, si una Comunitat Autònoma no compleix la Constitució o altres lleis o actua de forma que atempti greument contra l’interès general d’Espanya, el govern només pot adoptar mesures per al compliment forçós d’aquestes obligacions amb dues condicions: a) requeriment previ al President de la Comunitat Autònoma i, en cas de no ser atès, b) una majoria absoluta del Senat.

Més enllà de l’Ebre són a la primera fase de dol. Indigna la separació. Encara els manca adonar-se que anant a les males ells també perdran bous i esquelles. Abans de dir-nos que els sap greu, que ja ens tractaran millor (el que ara fa el Regne Unit amb Escòcia), ens faran por amb deutes insuportables, amb expulsar-nos d’Europa i de l’euro. Si la Generalitat té un deute del 21% del PIB, uns 42.000 milions, no ha de ser difícil de retornar-lo en una economia que exporta 57.000 milions. A més, Espanya ens hauria de retornar els 15 anys de dèficit fiscal (uns 240.000 milions) i la part proporcional del dipòsit de pensions (10.800 milions d’euros). Així les coses, Catalunya podria assumir part del deute futur espanyol de 900.000 milions d’euros, que tanta por fa a Alemanya i França. (El repartiment, per criteri de població, seria de 162.000 milions; per criteri de PIB, Catalunya hauria d’assumir 180.000 milions.) Aquest és el camí a fi que ens acceptin a Europa: cap creditor internacional posarà pals a les rodes a la separació de Catalunya a canvi que la totalitat del deute no es quedi en una Espanya poc industrial i poc exportadora; si ens comprometem a eixugar el deute, sí que ens voldran. La separació ens costarà cara, certament (en el pitjor dels casos, el deute actual sumat al deute exterior que ens traspassaran, uns 222.000 milions, equivalent a un 111% del PIB, xifra del tot assumible segons els experts —i molt millor que conformar-se amb el deute actual permanent de 16.000 milions anuals). Però els catalans estem acostumats a pagar per tot. Pagant, sant Pere canta. Posin la mà al foc: eixugant part del deute espanyol se’ns obriran les portes d’Europa! I a un futur millor. (1-X-2012)

Sense interrogant, és el títol de la declaració de la “Conferència sobre desenvolupament perdurable Rio+20”, signada a començaments d’estiu (exactament el 22-VI) per 193 països membres de l’ONU, en una trobada que reuní més de 50.000 persones per commemorar la cimera de l’estiu de 1992, els acords de la qual —la reducció de gasos responsables de l’escalfament del globus terraqüi i, per tant, del canvi climàtic— ja es van passar pel folre la majoria de països el 1997 a Kyoto. Aquesta vegada, per curar-se en salut i no repetir el fiasco de la cimera del Clima de Copenhaguen del passat 2009, el govern brasiler, coordinador de la negociació final, es va afanyar a tancar un esborrany de mínims abans de la cita, cuinà un document sotmès a una breu consulta amb els delegats dels països assistents i el repartí a l’arribada dels líders que van evitar reobrir-lo per tal de no complicar les coses. Total, que en sortí un text qualificat de “feble, sense ossos ni ànima”, criticat per científics, ecologistes, líders indígenes i fins i tot per l’exministra de Medi Ambient i líder ambientalista, Marina Silva, que denunciava la inutilitat d’una cita que costà 150 milions de dòlars, si comptem els dos anys de trobades preparatòries. (Fins i tot Hillary Clinton es va queixar que el text exclogués atorgar a les dones “el dret de decidir si volen tenir fills i quants en volen tenir”.) Res d’estrany que representants de la paral•lela Cimera dels pobles plasmessin en un document aquest malestar en un escrit que van lliurar directament al secretari general de l’ONU Ban Ki-moon.

Si enumerem els aspectes més criticats de la cimera trobaríem aquests: 1) la falta de concreció en els objectius del desenvolupament perdurable —s’ha canviat el típic mot “sostenible” pel de “perdurable”— que hauran de seguir els Objectius del Mil•lenni de l’ONU a partir del 2015; 2) la no acceptació per part dels països més pobres de crear un “fons verd” de 30.000 milions de dòlars; 3) l’absència d’un calendari per a la retirada de les subvencions a les energies fòssils i a d’altres energies brutes i activitats nocives per al medi, que escalfen el sistema climàtic; 4) el desacord per crear un veritable “govern ambiental” global en forma d’agència de l’ONU, a l’estil de l’OMS o de la FAO; 5) La manca de propostes per a una fiscalitat global (impostos per a les transaccions internacionals) que limiti una llibertat de comerç i de mercat que no assumeix els costos ambientals; 6) l’excessiu suport al denominat “capitalisme verd” en detriment de l’oblit dels drets dels pobles.

Per exemple, en parlar d’“economia verda”, en el document, s’hi diu que és una de les “eines” per aconseguir un desenvolupament perdurable, tot i que admet que hi ha “diferents enfocaments, visions i models disponibles” segons “les circumstàncies nacionals” per aconseguir-ho. Quant als oceans, el text expressa el compromís d’eliminar la pesca il•legal i la sobreexplotació dels mars, així com de posar fi als subsidis de les tasques que causen sobrepesca (sense concretar com); abans del 2015 s’han de recuperar els estocs de pesca, un compromís que ve de la cimera de Johannesburg del 2002. Pel que fa a l’aigua i al sanejament es reafirma com a meta per al 2015 reduir a la meitat la proporció de persones sense accés a l’aigua potable ni als sistemes de sanejament. Igualment per a l’energia. Es donarà suport perquè puguin accedir als moderns serveis d’energia els 1.400 milions de persones que encara no ho poden fer. I, pel que toca al canvi climàtic, s’expressa la “gran preocupació” pels adversos impactes de l’escalfament del planeta i per la significativa retxa que hi ha entre les promeses dels països per reduir les emissions abans del 2020 i el camí que haurien de recórrer per evitar un escalfament perillós.

Quin va ser el paper d’EUA? Com que suposaven el que els cauria al damunt, és a dir, un acord de mínims en forma de llocs comuns promogut per les potències emergents (Brasil, Xina, Sud-àfrica), van deixar fer mantenint-se en segona fila (ells ja influeixen des del G-20!) tot eludint l’estigma tradicional de dolents de la pel•lícula i mantenint un perfil baix com correspon en èpoques preelectorals.

A Rio s’evidencià de nou la manca de lideratges, perquè també s’hi reflectí la impotència de la Unió Europea. Va resultar significativa la reacció de Connie Hedegaard, Comissària d’Acció pel Clima en valorar l’acord, en un tuit espontani: “Ningú no estava content a la sala de la reunió. Fins a aquest punt és un acord feble”.

En canvi, els països emergents (Brasil, Xina, Sud-àfrica i d’altres) guanyen influència. Mentre molts experts parlen de la necessitat d’evitar un creixement econòmic que no ultrapassi els límits biofísics del planeta (la terrible petjada ecològica!), els governs de les noves potències, desitjosos d’emular els EUA, no volen sentir parlar de “límits”. A les seves orelles aquesta paraula els sona a fre, condicionament o obstacle per a un creixement tradicional al qual no volen renunciar i emmascaren com poden encara que sigui amb fum (verd, per descomptat).

Dins dels objectius de “desenvolupament perdurable” hi ha un “mandat” per tal de completar l’indicador del PIB amb un altre que tingui en compte la conservació del medi ambient i el progrés humà. Però, quan pensem que des de Kyoto s’havia promogut d’etiquetar tots els productes d’acord amb la “petjada de carboni” per tal d’informar al consumidor de l’impacte ambiental en emissions de CO2 de tota mena de produccions (i tot just s’està començant a fer), sembla planar sobre la comunitat internacional un cert descoratjament a l’hora d’afrontar els problemes medioambientals. Què vol dir, per exemple, “transitar vers l’economia verda”? Això sol portaria un redisseny de tota mena de fabricacions i productes per tal de minimitzar-ne els efectes medioambientals perniciosos. Cert que crearia nínxols d’activitat i ocupació, però qui comença a estar-hi disposat? Qui li posa el cascavell al gat?

Els grans canvis per caminar vers una economia veritablement respectuosa amb el medi ambient vindran d’innovacions particulars, d’iniciatives empresarials o de les opcions d’aquells estats capaços d’arrossegar la comunitat mundial; difícilment procediran d’una cimera que concentri caps d’Estat i de govern o ministres que semblen incansables a l’hora de practicar l’ecoturisme de cimera en cimera. Per això cal plantejar-se la utilitat d’aquestes cimeres, de les quals en surten documents de cinquanta paginetes. “El futur que volem” no es aquest sinó un altre de molt més compromès, agosarat i efectiu. Amb acords seriosos i agències que obliguin a complir allò que s’ha signat. (17-IX-2012)

De demà en vuit serà l’11 de setembre. A més dels actes institucionals, la societat civil està preparant una gran manifestació sobiranista que ha de ser “històrica”. (No sé com d’“històrica”: “més d’un milió” com en la diada de 1977? “Menys”, com la de després de les retallades de l’Estatut?) Hi ha hagut debat i discussions sobre si ha de ser una jornada reivindicativa a favor del pacte fiscal o la independència, sobre si els membres del govern han d’anar-hi o no, sobre els lemes (“Catalunya, nou Estat d’Europa”, proposa l’Assemblea Nacional Catalana, que som tots), sobre el grau d’implicació dels partits. Aquests, cada un d’ells, ha ensenyat la poteta. Els més centrats tenen pressions d’ambdós bàndols: anatema si el partit del govern converteix l’11S en un acte reivindicatiu del nacionalisme, clamen des del PP; anatema si es conforma només amb el pacte fiscal, criden des d’ERC i més a l’esquerra; anatema faci el que faci perquè no podem fer el mateix, però no sabem què cal fer, criden amb sordina des del PSC-PSOE.

Visca la unió dels partits catalans! A la metròpoli de Madrid es fan un fart de riure. “Ya estamos otra vez con esos catalanes... Que se manifiesten cuanto quieran. Después haremos lo que nos pase por la entrepierna!”

I així un cop i un altre.

De què serveixen, les manifestacions? Per mostrar que som molts els que volem la llibertat de Catalunya? Per treure pit de tant en tant? I, després, què? De què va servir la manifestació contra les retallades de l’Estatut amb la presència i tot del president Montilla? Per seguir igual.

I no podem seguir igual. Ara que Espanya se sent dèbil és el moment de tibar. Justament el que no volen. “Ahora hay que salir de la crisis y después ya veremos” és una nova excusa. Després veurem el que hem vist sempre. Prou esquilades!

Per això calen plans B a llarg termini. Dic a llarg termini. La independència de Catalunya no s’assolirà amb facilitat. Serà molt pitjor que un xoc de trens. Per això, potser ha arribat el moment del sacrifici dels nostres líders, encara que no sabem si hi estan disposats. Quan els fets de Prats de Molló, Macià sabia què s’hi jugava. Hi va haver un espieta dins la conxorxa i la cosa va sortir malament: Macià va ser engarjolat, però el seu empresonament i la seva defensa van tenir ressò internacional. Gràcies a la derrota hi va haver el 14 d’abril del 31, la proclamació de l’Estat Català dins la federació ibèrica. Va haver de canviar la independència per la Generalitat i l’Estatut de Núria retallat. Per força. La cosa ve de lluny.

Ara és el moment de tibar la corda per saber què és capaç de fer l’Espanya de la UE. Enviar tancs a la Plaça sant Jaume com va fer contra Companys l’octubre del 34? Empresonar el President Mas? Derogar l’Estatut Català? I els catalans ens quedaríem amb els braços plegats?

Ara és el moment dels plans B a llarg termini, de fer realitat el que digui el nostre Parlament, encara que a Madrid no ho acceptin. Ja sé que no podem actuar com si fóssim un Estat, com si “ells” no existissin —i és una llàstima—, perquè tenen la caixa i la clau de la caixa, però els hem d’anar embafant sense aturador. Les propostes són moltes:

a) Constituir un àrbitre internacional —abans aquesta tasca es delegava en el Vaticà, però avui es poden emprar d’altres instàncies— que dirimeixi els contenciosos entre Espanya i Catalunya, començant per les balances fiscals i els deutes mutuals, si convé, emprant el concepte escocès de “devolution”.

b) Implicar Europa en el desig d’independència dels catalans, amb informes de plataformes com la del Dret a decidir i assemblees com la Nacional Catalana, a banda dels partits i organitzacions independentistes, fent-los entendre que Catalunya independent podria fer-se càrrec d’un tros gran del deute de l’Estat.

c) Proclamar la insubmissió fiscal i crear una hisenda pròpia, amb agències tributàries i oficines fiscals catalanes, on els catalans anem a lliurar els impostos que ens pertoquen. Enviar a Madrid la llista de pagaments i oferir-los una mitjana equilibrada de col•laboració, com si ja tinguéssim el pacte fiscal. Passar-nos tot seguit per l’entrecuix les sancions que arribessin, vinguessin d’on fos, encara que hi hagués pel mig el Tribunal Constitucional, que, no ho oblidem, era ben anticonstitucional quan va retallar l’Estatut.

d) Establir un referèndum democràtic i vinculant d’independència, supervisat per àrbitres europeus, independentment de les prohibicions que arribin de Madrid estant. I actuar amb conseqüència d’acord amb el resultat.

e) Convocar eleccions referendàries per acabar proclamant la independència de Catalunya a uns quants anys vista i afrontar les conseqüències i represàlies que arribessin de la metròpoli.

És hora ja des de Catalunya de no demanar permisos i de fer valer els nostres actius. Algunes d’aquestes opcions de pla B no impliquen esdevenir independent demà mateix, però sí que suposen institucionalitzar-ne la possibilitat europea. A la manifestació de l’11S hi hauria d’haver tantes banderes europees com estelades.

Sense cap pla B, sense tensar la corda de la nostra submissió, el futur és fàcil de pronosticar: serem acusats de disbauxa per la nostra despesa, mentre l’AVE a Galícia (2.000 milions) s’adjudica en una tercera part a ACS, Acciona i Ferrovial (la llotja del Bernabeu) i els partits centralistes, PSC-PSOE inclòs, voten l’AVE central pirenaic en comptes de prioritzar l’eix mediterrani.

Més detalladament, el futur pot ser aquest: el rescat d’Espanya és un fet que només cal formalitzar, encara que Rajoy faci créixer el fantasma de la ruptura de l’euro. Catalunya també ha de demanar el rescat del Fons de Liquiditat Autonòmic. Quan la Generalitat ho faci passat l’11S, serà només per formalitzar l’estat actual de coses, que no és altre que la intervenció dels comptes catalans i l’anul•lació de la capacitat legislativa, com es veu en el darrer informe del Consell de Garanties Estatutàries amb la reforma de la funció pública i la manera com des de Madrid es duu a la Generalitat al caire de la fallida explícita cada mes. El marge institucional que li romandrà al govern serà nul. I la troika dels homes de negre europeus (FMI, BCE i UE) ni remodelarà l’Estat perquè Catalunya tingui hisenda pròpia ni distingirà entre les tres autonomies històriques i les altres. Simplement reduirà la despesa amb més retallades donant-nos uns determinats terminis per pagar el que deu Espanya (encara que sigui escanyant-nos, com estan fent amb Grècia) i liberalitzarà. A l’hora dels laments, Europa farà oïdes sordes com passa ara mateix amb Grècia (i això que ja porta anys intervinguda i alguna responsabilitat deu tenir-hi la troika interventora). I els catalans, com sempre, es trenqui o no l’euro, hi sortirem perdent.

Ara que som en ple estiu potser sigui bo recordar que s’han jubilat de les nostres universitats tres professors de primera, d’aquells que han fet parlar generacions d’estudiants de literatura castellana, i que també han influït en els estudis de la catalana: Alberto Blecua (1941), Francisco Rico (1942) i José Carlos Mainer (1944), aquest acollit a una oferta del govern aragonès. Servidor sóc una mica més jove que no ells (de la generació d’una altra magnífica professora, Rosa Navarro Duran), la qual cosa vol dir que, encara que tardanament, vaig tenir la sort de gaudir dels professors d’aquests professors, com ara José Manuel Blecua (pare d’Alberto), Martín de Riquer o Antoni Badia i Margarit. Ja sé que la literatura està de capa caiguda en tots els plans Bolonya i Des-Bolonya, perquè hi ha qui s’entesta a fer de la instrucció una utilitat (si pot ser econòmica,millor) sense adonar-se que la literatura funcionava com un gran disc dur del pensament i l’expressió de l’alumnat que, vulgues que no, topava de cap amb diferents models. Ara els models són el llenguatge del mòbil i l’I-Pad (és a dir, la pura vacuïtat) i si abans era difícil trobar algú que sabés redactar bé una carta ara ni Diògenes trobaria un batxiller capaç de redactar un paràgraf amb bona coherència i cohesió. Però aquest és un discurs perdut (de moment) fins que l’oblit de les humanitats faci caure als cappares de l’ensenyament del burro i topar amb les pròpies orelles.

Dels tres professors esmentats, no en vaig tenir mai cap, però els vaig conèixer tots tres ni que fos d’esquitllentes, perquè de llegir-los, mare meva si els he conegut! D’Aberto Blecua, tenim un impagable Manual de crítica textual (1983) i algunes de les millors edicions d’Hita i del Lazarillo. A Mainer, de qui el seu llibre La Edad de Plata (1902-39) (1975) m’havia causat una impressió tan fabulosa que va ser motiu suficient per entrar d’estranquis a una seva classe a l’Autònoma quan jo feia Periodisme (sempre he considerat pedant el títol de Ciències de la informació), li devem una bona Historia de la literatura (2010) per no parlar de Modernidad y nacionalismo (1900-1939) o del divulgatiu La escritura desatada: el mundo de las novelas. A Rico li devem —uf!— bona part del que es considera l’etapa d’or, per no parlar de la direcció de l’edició del Quixot l’any del centenari (2 volums) i del Quixot de la Real Acadèmia del 2004, amb la seva gran entremaliadura al colofó o peu de llàntia, un acròstic que titllava d’idiota el seu Director d’aleshores: Víctor García de la Concha. Aquest colofó ve conformat per una il•lustració ovalada amb tres molins d’on sorgeixen vuit línies de text com vuit raigs, que transformen la llàntia en un estel fugaç. Resa així:

DE LA REAL ACADEMIA ESPAÑOLA

La cosa és fàcil d’interpretar: les cinc primeres inicials majúscules V-G-D-L-C corresponen al nom el director de la RAE: Víctor García de la Concha, un nom assidu en les llistes de personalitats influents d’aleshores. La lectura de l’acròstic —primeres lletres en vertical de cada línia—és claríssim: YDIODA, que designava, segons Covarrubias, “al que teniendo obligación de saber, o latín o facultad, es falto e ignorante en ella”. El colofó de l’edició el Quixot que patrocinà l’acadèmia diria: “V. G. D. L. C., IDIOTA DE LA REAL ACADEMIA ESPAÑOLA”. He escrit “diria” perquè Rico s’ha curat amb salut, utilitzant un clinamen que consisteix a introduir una petita impuresa en la regla; en efecte, la sisena línia comença per D i no per T, perquè en l’acròstic llegim YDIODA i o YDIOTA. Però és justament la sisena línia, l’única que té entre cometes el mot “corregida”; corregim la D per T i el missatge resulta diàfan. No sé com se’l va prendre el seu destinatari...

Si Rico era capaç de fúmer-se del director de la RAE, imaginin com podia tractar alumnes, col•laboradors i col•legues. Va ser el primer que vaig conèixer personalment. Estava amb uns companys parlant amb J. M. Blecua al seu despatx de la Central i va arribar indignat i queixant-se a crits d’unes oposicions. Blecua, que era una mica sord i, si li convenia, se’l feia, li va fer que s’esperés un moment, ens va acabar d’atendre, ens va fer un gest que sortíssim i allà es va quedar el Dr. Rico. Un dels companys em va dir: “Aquest home és el millor del món en Petrarca i l’humanisme. De petit es va imposar llegir tota la literatura espanyola des de l’adolescència i ho va fer ordenadament...” Vaig quedar astorat. Després vaig saber moltes més coses. Que la seva perícia anava del d’Hita a Calderón, que li agradava seduir les alumnes i que pobres dels seus ajudants o amics. Una meva ex-alumna, boníssima en literatura, va tenir l’oportunitat d’entrar com a ajudant de la seva càtedra. M’ho va consultar. Li vaig aconsellar que sí. Al cap d’uns mesos em trucava. “És inaguantable!” “Estàs amb el millor del món”, li deia jo. Al cap d’uns mesos: “Ho deixo. És insuportable. Et truca a qualsevol hora de la matinada, quan ell treballa, perquè li busquis sens falta qualsevol cosa que aleshores no té a mà...” “No siguis beneita...” Va aguantar un temps, va col•laborar en edicions magistrals i ara és professora de l’Autònoma. Tinc un amic aragonès a la Sapienza de Roma especialista en la Celestina. “És un cabronàs en el bon sentit. Viu per a les seves coses i si t’ha de trucar a les quatre del matí ho fa...” És cert. De jove només llegia i estudiava. No havia anat mai a un partit de futbol. Javier Marías n’ha fet un personatge en algunes de les seves novel•les.

A Alberto Blecua —el més estimat pels seus alumnes— el vaig conèixer personalment en un dinar de profes al Port Olímpic. És un home finíssim i, com a bon crític textual, no li pots canviar una e per una i. Es va animar fins a esdevenir esperitós a l’hora del whisky i als companys de taula ens va fer riure d’allò més comentant-nos exàmens dels seus alumnes. Contrastava la dada cultural amb la barrabassada estudiantil amb una subtilesa encantadora donant per descomptat que tu ja entenies els sobreentesos...

Encara que després jo em decantés més per la literatura catalana puc dir —quan tens ex-alumnes universitaris t’assabentes del que passa a la universitat— que han deixat bons descendents, alguns ja veterans investigadors amb una obra important: José María Micó, Juan Rodríguez, Bienvenido Morros, Guillermo Serés, Pere Ballart, Ramón Valdés, Domingo Ródenas de Moya, Jordi Gracia i Gonzalo Pontón, que va deixar les seves tasques editorials per dedicar-se exclusivament a l’ensenyament i a la investigació. Segur que deixaran el pavelló tan alt com els seus mestres. (20-VIII-2012)

És una dona vital i, de jove, havia d’haver fet molt goig. Acaba de publicar un llibre amb la Teresa Forcades, Una nova imatge de Déu i de la humanitat (2012) i, a primers d’octubre, pensen tenir un debat públic al Romea. Va néixer l’1-VI-1940 en una família camperola i patriarcal a Canova Staffora, al Po pavesà. Als set anys va substituir el seu germà en la tasca d’anar a pasturar les vaques cap al Bocco, perquè ell passava a les feines del camp (ja en tenia 9, d’anys). El 4 juny de 1947, asseguda amb cercle amb d’altres companys, se li va aparèixer la Mare de Déu, abraçant-la pel darrera i alçant-la. Els amics que eren amb ella la van veure alçada del terra i, espantats, no podent tornar-la a fer baixar, van córrer a demanar ajut dient que l’Àngela havia mort a mig aire. Mentrestant ella es va girar per veure-la i es va trobar amb un rostre de dona tan bonic,esbelt i dolç com mai no havia vist. Feia uns 30 anys de les aparicions de Fàtima. Cap missatge secret, cap missatge estrany. “He vingut per ensenyar-vos el camí de la felicitat a la terra”. “Déu ha posat en els homes la possibilitat d’una vida divina, i per això mateix infinita i feliç en la llibertat”. Al cap d’una estona de ser entre els braços de la Verge i de comunicar-s’hi sense paraules, la Senyora la va deixar a terra. Li havia transmès un missatge claríssim, diàfan, i segons ella ha dedicat la vida a repetir-lo.

Llavors, per a la nena va començar el viacrucis. Família, metges, capellans experts, psicòlegs, psiquiatres, prelats... Tests inacabables. Quaranta dies d’isolament. El bisbe que li diu: “El que vegis, sentis i entenguis, m’ho dius a mi i jo et diré si es pot dir als altres o caldrà reservar-ho. Si tu m’obeeixes jo et creuré...” Té set anys. Resposta: “I qui li ha demanat que cregui en la meva experiència? Per què em demana d’obeir-lo?” El bisbe, el 1957, abans de morir i de voler oferir-li un decret mitjançant el qual deixava bastir una església al lloc de les aparicions, li ho va recordar. Havia après de molt petita què volia dir ser fidel a la pròpia consciència. La mare, quan s’acostava el jorn de la segona aparició, i vist que s’havia clavat una espina al peu i tenia una infecció de pus, la va tancar a la seva habitació a pany i clau. Va saltar de la finestra, va anar al lloc de les aparicions i se li va curar la infecció.

Tradueixo del seu llibre La Madonna accanto a noi (2003, 2ª ed.): “Les aparicions van ser sempre el dia 4 del mes, però de juny a octubre del 47 eren a les 4 de la tarda i, després a les dues, d’acord amb l’horari i les modifiacions que feia ella mateixa. Em deia: «Torna a la mateixa hora el 4 del proper mes»; o bé: «Per ara no vindré més, però tu torna sempre fins que jo retorni». Hi va haver, de fet, interrupcions que Ella mateixa anunciava. Però si no em trobava allà, al Bocco, per causes que no depenien de mi, perquè el bisbe me n’allunyava o estava malalta, la veia de nou allà on em trobés.” Fins i tot se li va aparèixer a l’Hospital. Les aparicions van durar nou anys, fins el 4-VI 1956, quan Maria li anuncià que no retornaria més. Àngela ha entès el gran missatge de la seva vida: Déu no castiga ningú; Déu és amor i creació i l’home, possibilitats en la llibertat. L’experiència li atorgà una connexió intensíssima amb la vida i la va dotar d’una presència d’ànim indestructible. Mai no es va doblegar a la jerarquia eclesiàstica.

Un any de nostàlgia i la reacció: la construcció de l’església del Bocco i d’un centre de diàleg religiós que volgué denominar “Nova Canà”, perquè va ser a Canà on Maria constrenyí Jesús a fer el primer miracle. El 1957 volia veure el Papa, Pius XII, amb el qual va poder parlar un moment, que aprofità per valorar-li el primat de la consciència. I llavors, el gran optimisme amb Joan XXIII i la proclamació del Concili, on va intervenir decisivament. “Acabat el Concili vaig viure alguns anys sobre aquell camí fressat i em vaig ocupar d’explicar-lo a capellans, monges, religiosos, seminaristes, sobretot del sud d’Itàlia, per encàrrec dels respectius bisbes”. El 67 es troba amb Atenàgores i el 68...tota la problemàtica dels joves, sorgida del maig francès, arribà als llocs de discussió on intervenia. Calia transformar la societat en comunitat transversal, perquè el sistema de partits ja no donava per més. Un canvi que tenia aspectes culturals, polítics, econòmics, espirituals, jurídics... Grans debats entre catòlics i comunistes. Algú va dir que se li havia aparegut una Mare de Déu roja.

El 1971 es casa amb un home que sabia compartir les seves opcions. El que per a ella volia ser una experiència d’estimar sense posseir no va ser gaire entès pels seus seguidors: “Traeixes la comunitat, la Verge, el moviment”, li tiraven en cara. El seu grup irònicament era denominat “Dalle stelle alle stalle” (Dels estels de les aparicions a les quadres de vaques que miraven de pujar...). El 1975 va néixer el seu fill, Alexander. “Per a mi —escriu— va ser la possibilitat d’experimentar la gratuïtat de l’amor.” I començà a escriure llibres: Resurrezione di Dio (1984) Capire Maria (2003), Le bianche pietre di Polllicino (2003), Persona e comunità (2005), Viagio nella terra di Gesù, amb M. Capellades (2010)...

Som un grup de gent i parlem de moltes coses. Per exemple, de l’Església actual. Troba que als capellans joves els manca formació, sobretot bíblica; s’estan convertint en administradors religiosos. No tenen el Concili Vaticà II com a referent. El Papa hauria de deixar el Vataicà? “Es deia que Joan Pau I ho volia fer, oi?” Per cert, durant el Vaticà II, ens explica, va poder assistir a una xerrada de B. Häring amb experts i amb Pau VI al davant. “Vaig procurar posar-m’hi al costat perquè li volia dir que anés amb peus de plom si no volia trair el Concili. Häring tirava amb bala.” El Papa li va comentar dues o tres vegades “El professor té raó! Però què hi puc fer, jo? Només sóc el Papa!” I afegí: “No li vaig dir res del Concili. Em va fer pena veure aquell home segrestat per la Cúria”. I el Vaticà? “Scusi, ma di noi si dice che è un casino...” (8-VIII-2012)