Unes dades per començar: des de l’any 2000, malgrat les lleis i els acords de l’ONU, la despesa militar al món puja, en comptes de baixar... Els tres principals productors d’armes al món són Estats Units, Rússia i la Unió Europea. Entre tots tres poden representar el 90% de les exportacions del món. Espanya pot esgrimir el dubtós honor d’ocupar el 6è lloc en el rànquing mundial…

La detenció, a finals de maig passat, de cinc empresaris que volien vendre nou helicòpters a l’Iran ha descobert la martingala del negoci de les armes al nostre país. Es tractava de nou aeronaus Bell-212, aparells notables en l’àmbit bèl•lic —amb eficiència provada en el transport de tropa i material militar—, fabricades als EUA. Són capaços de volar a 230 km/h i tenen una autonomia de 600 quilòmetres. Els helicòpters, sencers i armats, esperaven ser desballestats i venuts en dues naus industrials, sis a Sabadell i tres més a Navas del Rey (Madrid). La policia va detenir cinc empresaris espanyols (però no se’ls va escapar cap nom, com d’altres vegades) i tres ciutadans iranians, que sembla que els venien a comprar, i els acusaren de tinença i dipòsit d’armes de guerra i contraban. El preu dels helicòpters, sumat al del material de recanvi, també confiscat, supera els 100 milions d’euros. Segons els investigadors policials, que no van perdre ull als tres iranians un cop detectada la seva presència a Espanya, es pretenia que uns mecànics desmuntessin els helicòpters i enviar-los, per peces, a Iran, cosa que prohibeix la resolució 1929 del Consell de Seguretat de l’ONU, segons la normativa de la qual, i des del juny del 2010, cap estat membre no pot vendre aquest tipus d’armament a Teheran.

La cosa té el seu entrellat, perquè els nou helicòpters nord-americans s’havien comprat a l’exèrcit d’Israel en una subhasta legal i estaven a punt d’acabar en un país antagònic. Sembla que els empresaris tindrien cobertura legal d’activitat de reparació d’aeronaus i que d’altres vegades haurien comprat helicòpters militars en subhastes internacionals i els haurien reciclat, sobretot per a ús de parcs de bombers, a fi que poguessin ser utilitzats en la lluita contra incendis forestals. Aquesta vegada, tanmateix, pretenien donar un ús militar als aparells i l’acord s’havia d’acabar de tancar el passat 26 de maig, sense retre comptes per obtenir la documentació, com està establert, a la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior en matèria de Defensa.

No sé com va acabar l’afer. Aquesta és d’aquelles notícies que, malauradament, els mitjans no segueixen fil per randa ni interessa als poders que ho facin. Segons els investigadors, els ciutadans iranians pretenien falsificar el document de la Junta esmentada. A més, afegien una torna a la investigació: tot i que no podien vendre “tecnologia de doble ús” a l’Iran, pretenien vendre material de recanvi a Veneçuela, una altra acció prohibida per un acord imposat pels EUA a Espanya mentre Hugo Chávez ocupi el poder. Es recordarà que el gener del 2006, els EUA negaven a Espanya una llicència per vendre a Veneçuela vuit patrulleres i dotze avions, tots dotats de components nord-americans El veto arruïnà una operació que superava els 1.700 milions d’euros... Ara, aquests empresaris, pretenien saltar-se a la torera l’acord amb Washington.

Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que va sofrir el total de les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. Legalment només poden comprar armes els governs. Per tant, quan els grups opositors o grups guerrillers tenen armes, vol dir que les han adquirit en el mercat il•legal. Ara bé, no tots els governs poden comprar-ne. Per exemple, la legislació espanyola diu que es denegaran les exportacions d’armes a països en conflictes armats, que vulnerin sistemàticament els drets humans, que donin suport al terrorisme, etc. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client d’Espanya en material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana, Botswana ens ha comprat avions de transport, Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros). I algú sap com han anat a parar als rebels libis les armes amb què han pugnat contra el règim de Gadaffi?

Quins destins no han estat autoritzats, doncs, “oficialment”? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.

Tica Font, Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), vicepresidenta de Justícia i Pau i experta en el comerç d’armes, declarava no fa gaire: “Dels problemes de l’exportació d’armes assenyalaria dos aspectes: primer, que el negoci de les armes no és igual que qualsevol altre negoci (parlem d’uns objectes susceptibles de ser utilitzats per matar o reprimir ciutadans d’un país); segon, moltes de les armes que s’exporten de manera legal arriben a països que viuen un conflicte armat o països que vulneren els drets humans o països que són tan pobres que el fet de gastar diners comprant armes suposa que no podran destinar suficients recursos a sanitat, educació i en altres coses que els són més necessàries. (Si el govern espanyol ven armes a aquests països, doncs, incompleix la llei que regula el comerç d’armes.)”

No hem de ser ingenus: les exportacions d’armes són una eina de política internacional, es venen armes amb criteris d’aliances polítiques o com un mitjà de rebaixar costos en d’altres compromisos (com més se’n venen més barates resulten). En definitiva, els interessos polítics o econòmics estan per sobre de les conseqüències humanes que comporta la tinença i utilització de les armes. Malgrat les prohibicions, les armes són un negoci i, de manera il•legal, arriben a tots aquells grups que tenen diners per pagar-les. (7-X-2011)



Passat el xou de la JMJ a Madrid, parlem-ne, de l’Església. La CEE (Conferència Episcopal Espanyola) es va constituir el 1966. Eren temps eufòrics del postconcili Vaticà II. Els bisbes catalans gosaren erigir-se en esperit (que no amb la lletra canònica) en Conferència Episcopal Tarraconense (CET) el 1969. Jubany governava la seu de Girona des de 1964 (passaria a la de Barcelona el 1971) i Enrique i Tarancón, cardenal des del 1969, aviat governaria Toledo (1969-71), abans de dirigir l’arquebisbat de Madrid (1971-93) i substituir Morcillo al capdavant de la CEE (1969). La presidí fins el 1981. L’any 74, amb tot l’afer Añoveros (el bisbe de Bilbao detingut pel règim a causa d’una Pastoral), Tarancón va fer plorar Franco quan li va dir que seria excomunicat si exiliava el bisbe de mala manera. Pau VI havia posat a l’escaquer espanyol les peces clau per a una transició que fos beneficiosa per a l’Església. Tarancón pugnava per deslligar-la del règim. Per això no volgué que li colessin, i s’intentà de Roma estant, cap nou concordat. En el funeral de Carrero Blanco (1973) es va haver de sentir el que molts sectors dretans escrivien a les parets: “Tarancón, al paredón!”. La transició, sense sang, de la dictadura a la democràcia fou un èxit. A les esglésies s’hi reunien sindicats i assemblees de treballadors i d’altra mena.

Arran d’aquesta empenta, a Catalunya els bisbes encara va tenir certes iniciatives prou interessants: el naixement del periòdic “Catalunya Cristiana” (1984), el document Arrels cristianes de Catalunya (1985)... Però era simple inèrcia, com van poder comprovar del febrer del 82 els bisbes catalans a la visita ad limina al nou papa Joan Pau II, elegit el 16-X-78: Wojtyła no era Montini. Aquella primavera també ho comprovaria Tarancón. En complir 75 anys deixà la CEE (la presidí Gabino Díaz Merchán, que continuava la seva línia) i anà a Roma per posar tots els seus càrrecs a disposició del pontífex. Discutiren sobre la situació d’Espanya i la veu del papa s’enfilava. Li retreia que no hagués fomentat un partit democratacristià. En un moment, s’alçà i li tustà l’espatlla. “Vostè serà el responsable que el catolicisme retrocedeixi a Espanya mentre Nós ens esforcem per doblegar el comunisme, que ja és a les acaballes”. En sortir del Vaticà li demanà al xofer que el portés cap als turons de Frascatti: necessitava reflexionar. La palmellada del papa l’havia ferit de molt endins. (Poc després el papa va rebre el cardenal Bueno Monreal, substitut de Segura a Sevilla dels de 1957, i que havia exercit de moderador durant la transició. En sortir no va poder articular paraula. Romangué afàsic per sempre i un atac de cor l’obligà a renunciar a l’arquebisbat.)

Per a aquella tardor del 82 estava programat un viatge del papa a Espanya del 31-X al 9-XI. (Aquí hi ha una circumstància, que ni jerarques ni polítics van valorar prou al seu moment: el fet que monsenyor Eduardo Martínez Somalo fos nomenat Substitut de la Secretaria d’Estat el 1979 (càrrec considerat tercer en el Vaticà, el qual ocupà fins al 1988; el 1993 va ser nomenat Camarleng, això és, cap provisional de la Seu en morir el papa, com de fet va exercir a partir del 3-V-2005). Des d’aquí no es va saber festejar. Exemple: quan Jubany demanà que el papa es reunís amb intel•lectuals catalans a Barcelona, el Substitut s’hi negà en rodó. El papa arribà a Madrid el 31-X. Feia dos dies el PSOE havia guanyat les eleccions. Visità Àvila, Toledo, Madrid, Saragossa, Barcelona —on menystingué el nacionalisme català— i Santiago. A Santiago, el papa i Martínez Somalo es reuniren amb l’arquebisbe Suquía. Seria el nou titular de Madrid perquè calia substituir Díaz Merchán, massa afí a Tarancón, davant la CEE (així s’esdevingué el 1987: ocupà la presidència de la CEE durant dos triennis). El seu lloc a Santiago l’ocuparia el bisbe auxiliar Rouco Varela, condeixeble de Ratzinger quan ambdós estudiaven a Múnic. El cartograma estava dissenyat. Tarancón declararia a “Tiempo”: “Vaig compartir amb el sant pare el papamòbil més de 9 hores i no em va dirigir paraula!”. Òbviament, se li acceptà la dimissió. Aviat arribaria a Espanya Tagliaferri al cap de la Nunciatura: va seleccionar els nomenaments episcopals, va promoure la beatificació dels màrtirs de la guerra civil del bàndol franquista i va mantenir a ratlla el poder socialista. Quan el 1995 abandonà Espanya ja sabia que a les eleccions del 1996 guanyaria el PP.

Quan Joan Pau II tornà a Espanya per celebrar la Jornada Mundial de Joventut a Santiago l’agost del 1989 (la visita que hi va fer el 84, fou una simple escala) va poder comprovar que el seu disseny quallava. De fora estant semblava faltar-li una peça: la substitució de Jubany. Però des del març tenia a la mà la seva dimissió per raons d’edat. Poc després el substituiria per Ricard M. Carles (1990-2004); així pogué anul•lar la càrrega que pogués portar en pro de Catalunya el Concili Provincial Tarraconense (21/I-4/VI-2005), als documents del qual no donà el “placet” fins al 2006 (encara ara, i és un veritable escàndol, la CEE no ha fet les diligències oportunes per constituir l’estatut jurídic de “Regió eclesiàstica” gràcies al bon fer de Juan A. Martínez Camino, Secretari de la CEE des del 2003. Com dinamitzar, així, la carta Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb nou ardor del 23-III-07, com demanen els bisbes als catalans?). El papa sentia la política eclesials espanyola com una obra seva: en tornar el 1993 Elías Yánez ocupava la presidència de la CEE; en retornar el 2003, ja la governava Rouco Varela (1999-2005; 2008-201?). Entremig, dos documents de la CEE que van portar cua i un fet clau. Els documents: Valoración moral del terrorismo en España, de sus causas y consecuencias (de novembre-2002, una valoració contrària als nacionalismes que va obtenir 13 vots desfavorables i no va obtenir la força de document doctrinal com Rouco havia promès a Aznar) i un altre en què Cañizares, enfront de la reforma dels Estatuts d’Euskadi i Catalunya, hi volia colar que la unitat d’Espanya constituïa “un bé moral i pastoral”, el qual es reduí a Orientaciones morales ante la situación actual de España (23-XII-05). El fet: el desmembrament del bisbat barceloní i l’erecció de la Província eclesiàstica de Barcelona amb dues seus sufragànies, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, el juny del 2004.

El 22-XI-04 Ramon Jáuregui havia aconsellat Rodríguez Zapatero, feliç guanyador de les eleccions enfront del PP el març anterior, de fer un compromís històric entre PSOE i Església: que procurés un finançament definitiu i anés amb peus de plom amb temes com avortament, eutanàsia, etc. El president el va fer callar. Sis anys després, a l’octubre del 2010 li confiaria els afers religiosos.

Què havia passat? L’elecció de Benet XVI l’abril del 2005 en ple govern socialista i la pujada de Tarcisio Bertone a la Secretaria de l’Estat Vaticà (2006; Camarleng des del 2007). El papa va anar a València el 2006 complint el programa de l’equip anterior, però en aquests darrers temps ha mogut fitxes. Quan el 19-V-08 rebé el comitè executiu de la CEE, a banda de no deixar parlar Rouco en alemany, demanà als bisbes que llimessin el llenguatge agressiu contra el govern socialista. Era una referència explícita a la COPE, que en aquell moment, després que el PP hagués perdut el març les eleccions, tractava Rajoy de massa fluix. (Rajoy soparia amb Rouco i la directora de programes de la COPE el juny i demanaria neutralitat davant del congrés de València del proper juliol. Rouco no li prometé res.) Caldria la presència de Bertone a Madrid (3-II-09) perquè, després de ser informat pel Nunci Monteiro de Castro, la COPE acomiadés Jiménez Losantos. L’abril del 2010, a Barcelona, presidí la canonització del caputxí, Josep Tous. El novembre el papa inaugurà la Sagrada Família i parlà català davant l’estupefacció de Rouco. Segons Enric Juliana, a “La Vanguardia”, era la línia Bertone. Amb una visita vaticana cada mig any —la darrera, la JMJ aquest darrer agost a Madrid—, s’ha aconseguit bloquejar l’agenda socialista. De les lleis sobre l’eutanàsia i la llibertat religiosa, ja no se’n canta ni gall ni gallina. I el PP, a punt de guanyar les eleccions. Sense estridències.
(3-10-11)